Dino amb l’estimat Doctor R., perico trist i entranyable a més a més de professional altament qualificat en la modalitat del catalanisme pessimista, i com sempre que ens trobem em veig empès a contrarestar la seva visió tenebrista amb la meva convicció -més forta cada dia que passa- que això de marxar d’España ho tenim més a
Tinc uns quants amics que cada matí arriben a la feina ja calents perquè des de la nit anterior i amb el primer cafè del dia s’han xutat una bona dosi d’articles de premsa, tertúlies radiofòniques i programes de televisió d’aquells que tenen per sistema vomitar contínuament bilis contra Catalunya. Diuen que això els posa a to per començar el dia a tota marxa. A mi, francament, tot això m’agafa ja una mica gran i de
En aquest temps de manifestos a dojo us presento el meu. Aquest espot va ser penjat a la xarxa el divendres 9 de novembre de 2012, primer dia de la campanya electoral per les eleccions del 25-N. El text el teniu a continuació i més avall podeu contemplar la peça completa. Dos minuts senzillament memorables.
(La sèrie comença aquí)No voldria semblar exagerat però crec que aquest estat d’il·lusió col·lectiva a què feia referència en l’apunt anterior el tenim prou interioritzat com per viure l’etapa actual amb una certa eufòria. Si fa no fa com quan estem enamorats, que tenim la sensació d’anar pel món com si levitéssim. Aquesta placidesa ens permet situar-nos una mica “au
(La sèrie comença aquí)Fins no fa gaires anys l’independentisme ocupava a casa nostra una franja no diré que testimonial, però sí bastant petita de l’espectre sociològic. És evident, però, que des de fa vuit o nou anys la idea d’una Catalunya independent ha anat prenent cos de manera gradual i indeturable. Un fet que, en part, crec que es podria atribuir
Estan cagats. O si us agrada més, estan atònits, estupefactes. No se’n saben avenir. Després d’anys i panys amb allò tan bonic i entranyable de la voluntat de fer pedagogia (sempre per una banda, mai recíproca) ara no s’expliquen què ha passat, ni per què, ni qui ha sigut que ens ha enredat, als catalans, per decidir-nos a donar el
Recordo molt bé com em va caure la primera dent. Jo tenia sis o set anys i portava uns quants dies remenant amb la llengua una de les dues dents del davant que començava a donar indicis de no estar a gust en el forat on fins aleshores s’havia allotjat. No cal dir que a mesura que anava
Sí, nois. Tenim pressa, l’A. i jo. Perdre miserablement el temps és un luxe que a casa no ens podem permetre. Ja ho vaig explicar en una altra ocasió: a la nostra edat -superada des de fa temps la frontera dels seixanta- hem de pensar que amb moltííííssima sort ens queda per davant una mica
Deu ser que ja tenim una edat, a casa, però em sembla que a les ancianes ossades de l’A. i meves els aniria molt bé que no es repetissin gaires Onzes de Setembre més com el que acabem de viure. Un bon tragí: pel matí monument a Rafael de Casanova, Fossar de les Moreres, Setmana del Llibre Català al Pla de la Catedral
No és pas la primera vegada que ho explico aquí: quan l’any 1980 es varen transferir les primeres tongades de competències a la Generalitat la gent que aleshores hi treballàvem érem molt conscients de dues coses: que estàvem vivint uns moments històrics i que estava claríssim quin model de funció pública -l’espanyola, no cal dir-ho- NO volíem seguir de cap manera. La
(Per evidents raons d’actualitat aturo fins demà la continuació del meu apunt sobre els posseïdors i els usuaris) Tal com m’imaginava, la trobada-conversa d’ahir al vespre amb Miquel Calçada que va organitzar la gent de Vilaweb va ser extraordinària. I des del punt de vist personal meu no cal dir que estic molt cofoi d’haver pogut
Mireu quin goig que feia jo aquest matí amb la meva bossa de veterà conductor de Vespa i el sobre amb la papereta del Sí a punt de ficar-lo a la urna.
Digueu-me exagerat si us sembla que en faig un gra massa, amb tanta anticipació, però jo acabo de penjar ja a la barana del balcó la senyera que recorda a tothom que passi pel nostre carrer que el diumenge vinent a Barcelona toca votar pel dret a decidir. Aneu a votar. Tant és que ho feu pel sí com pel
Després del que hem viscut en el darrer mig any sóc dels convençuts que cap dels polítics que pertanyen al “soi disant” independentisme que ara mateix coneixem i que hem vist actuar -ja sigui en seu parlamentària o bé extramurs- té prou capacitat i carisma per conduir el procés que ens portarà a l’única sortida raonable que ens queda: marxar d’Espanya. Vull pensar -estic gairebé segur,