David Ros Serra - XIFRES

Tenim aquí el debat realitzat a les Terres de l’Ebre en el programa “L’Ebre Sí” sobre pensions a Tortosa el 21 d’abril de 2017.
El debat es centre en el futur de les pensions, una de les qüestions que sovint preocupa un dels col·lectius de la nostra societat, el de la gent gran.
És viable el model de l’Estat espanyol?
Seria sostenible un sistema de pensions en una República Catalana?
Hi vàrem participar Jordi Romeva, membre de la sectorial de jubilats de l’ANC i del Cercle Català de Negocis; Ricard Ibañez, membre de la sectorial d’economistes de l’ANC i jo mateix , David Ros, economista, Interventor d’Administració local jubilat i membre de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’economistes de Catalunya.

LES PENSIONS BAIXERAN SI SEGUIM A ESPANYA 

El forat de les pensions serà de 15.000 M€ anuals fins al 2022

Si seguim dins d’Espanya els jubilats perdran un 7% de poder adquisitiu, segons l’Airef.

Pel seu interès reproduïm aquí l’article de Júlia Manresa publicat a l’ARA el 09/02/2017.

“Dèficit permanent durant prop d’una dècada. El forat que té la Seguretat Social es mantindrà com a mínim en els 15.000 milions d’euros anuals fins al 2022, segons avisa l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que ahir va comparèixer davant la comissió del Pacte de Toledo per deixar clar que, fins ara, governs i partits s’han dedicat a impulsar reformes i fer propostes sense analitzar les dades en profunditat ni fer els pronòstics adequats. “Qualsevol mesura futura s’ha d’avaluar amb molt més rigor i precisió del que s’ha fet fins ara, amb estudis més detallats i transparents”, va etzibar el president de l’Airef, José Luis Escrivá.

“D’entrada, l’Airef descarta totalment que Espanya assoleixi l’objectiu de dèficit de la Seguretat Social de l’1,4% del PIB que va plasmar l’executiu de Rajoy en el pla pressupostari remès a Brussel·les a finals d’any. Segons aquest organisme, el dèficit es mantindrà en un 1,7% del PIB, com el 2016. A més, si no es prenen mesures la Seguretat Social no aconseguirà desfer-se d’aquests nivells de dèficit fins al 2022. “Es mantindrà un desequilibri al voltant de l’1,5% del PIB fins a principis de la pròxima dècada”, va apuntar. Això significa que l’Estat hauria d’injectar 15.000 milions cada any a la Seguretat Social per tapar el forat.

“L’Airef també posa de manifest que el principal culpable del dèficit estructural d’Espanya és el sistema de pensions. Escrivá va explicar que el dèficit estructural equival al 2,5% del PIB i, d’aquest, el 60% (és a dir un 1,5% del PIB) el provoca la Seguretat Social; l’1% restant es reparteix a parts iguals entre l’administració central i les autonòmiques.

“Pèrdua de poder adquisitiu

“Els pronòstics de l’Airef constaten que l’Estat no està preparat per assumir una pujada superior del 0,25% anual de les pensions, el mínim legal marcat per l’índex de revalorització de les pensions, aprovat per Mariano Rajoy. Segons aquest organisme, l’índex provoca una pèrdua de poder adquisitiu d’ara en endavant, però garanteix que el dèficit no es dispari encara més. Concretament l’Airef xifra en un 7% la pèrdua del poder adquisitiu dels pensionistes d’aquí al 2022, si es mantenen les circumstàncies actuals i amb una inflació mitjana de l’1,8%. Segons l’Airef, les reformes dutes a terme fins ara garanteixen una contenció de la despesa de la Seguretat Social que haurà suposat cinc punts del PIB el 2050.

“Escrivá detallava que fins a l’arribada de la crisi, la immigració i un atur inferior compensaven l’augment de la despesa en pensions, un escenari lluny de l’actual però que no ha de deixar de tenir-se en compte per fer projeccions. Considera que és un error per a projeccions basades en un escenari de “japonització”, és a dir d’estancament de la població, quan es preveu que Espanya torni a rebre immigrants.

“Però Escrivá va voler deixar clar que totes aquestes anàlisis estan fetes amb el màxim rigor que els permet un ministeri d’Ocupació poc transparent, i va aprofitar per reclamar que la Seguretat Social publiqui la informació reclamada. Fins i tot amb aquestes limitacions, l’Airef posava sobre la taula unes dades i una metodologia que sorprenien els mateixos portaveus parlamentaris, que reconeixien que si s’haguessin fet aquests estudis abans, s’haurien estalviat moltes compareixences. “Vindrà moltes més vegades a aquesta comissió”, va aventurar la presidenta del Pacte de Toledo, la popular Celia Villalobos, per acomiadar Escrivá, i després d’haver-se assegurat que té dret a encarregar a l’Airef les anàlisis que hagi de fer el Pacte de Toledo abans de portar una proposta definitiva al Congrés.”

Júlia Manresa, diari ARA el 09/02/2017.

La pensió és un dret subjectiu reconegut a la Constitució Espanyola de caràcter publicoprivat de base contractual
La pensió és un dret de base contractual. Els ciutadans guanyem el dret a percebre la nostra pensió en la mesura que cotitzem durant els anys estipulats. Aquesta cotització genera un dret a rebre la pensió, de la qual ningú pot disposar, alhora que genera a l’Estat l’obligació constitucional de pagar la pensió.

Un boicot als catalans en matèria de pensions és jurídicament inviable
La pensió ha de ser pagada per qui ha rebut l’import de les cotitzacions. Tot això independentment d’on visqui o resideixi qui la percep, inclús de la seva nacionalitat. Ningú pot perdre la pensió per decisió aliena, i tampoc depèn de la seva nacionalitat. No existeix la possibilitat de discriminar per raons geogràfiques o polítiques que vagin més enllà de la relació contractual entre el beneficiari de la pensió i el pagador d’aquesta. La Llei orgànica d’Estrangeria i altres normes de desenvolupament aprovades a Espanya, reconeixen el dret a rebre pensions amb independència de la nacionalitat de la persona que ha cotitzat. És per aquest motiu que hi ha ciutadans de diferents països, residents o no a Espanya, que reben prestacions de l’Estat espanyol. D’altra banda, la Constitució espanyola, que en el seu article 14 i següents recull la Declaració Universal dels Drets Humans, obliga l’Estat espanyol a no discriminar les persones per raó d’origen o nacionalitat. Això fa que sigui jurídicament inviable un boicot als catalans en matèria de pensions.

Pagar les pensions és un mandat de la legislació comunitària
Al seu torn, les directives comunitàries en matèria de pensions recullen l’obligació dels estats membres de la UE de pagar les pensions amb independència de la residència dels perceptors. Això significa que, no només per un manament constitucional, sinó per una mandat de la legislació comunitària —i amb independència del fet que Catalunya formés part o no de la Unió Europea—, Espanya es veuria obligada a pagar la seva pensió als catalans que hi tinguessin dret, talment com ho fa amb marroquins, holandesos, algerians o colombians, per exemple.

La pensió és un dret individual. L’import que percep el pensionista, li correspon. El que ha pagat al llarg dels anys en forma de cotització li dóna el dret de cobrar el que li correspon quan es jubila. Hi té ple dret, i qui li negués el pagament incorreria en una il•legalitat per retenir i apropiar-se d’uns diners que no li pertanyen.

Els dirigents del Partit Popular menteixen
Quan dirigents del Partit Popular diuen que la independència de Catalunya posa en perill les pensions, menteixen deliberadament, ja que saben perfectament que és l’Estat espanyol qui està obligat a pagar-les mentre no reconegui Catalunya com a estat independent i traspassi totes les competències sobre cotitzacions, així com els registres i arxius amb la informació completa dels pensionistes.

Secessió pactada
Aquesta qüestió formaria part dels aspectes a negociar en el moment de la secessió, amb la premissa que és l’Estat espanyol qui té l’obligació de pagar les pensions. En tot cas, en una secessió pactada i negociada, Catalunya assumiria les seves obligacions en matèria de pensions. Cal dir que una bona part del fons de reserva de les pensions prové dels excedents que ha proporcionat el sistema de pensions català (en altres articles comento aquest aspecte amb més detall).

Independència sense acord
Cal considerar també que, ja que Catalunya és una terra d’acollida de treballadors de nacionalitats molt diverses, serien la resta d’estats (malgrat l’espanyol volgués vetar-nos) que es veurien obligats a signar acords bilaterals urgents en matèria de pensions, altrament tindrien dificultats amb els seus propis sistemes. Per posar un exemple, el Conveni Europeu de Seguretat Social s’aplica, a més dels estats membres, a Turquia i Algèria. Tot fa pensar que, per exemple, el signants del Conveni Multilateral de Pensions llatinoamericà ens demanarien urgentment signar un conveni amb la Tresoreria Catalana de la Seguretat Social (o l’ens que s’hagués creat a tals efectes) per garantir els drets dels milers de persones immigrades dels seus països que treballen a Catalunya.

No obstant això, i de forma preventiva, cal tenir present que en l’improbable cas que l’Estat espanyol deixés de pagar les pensions als pensionistes que viuen a Catalunya, es podria obligar les empreses catalanes (treballadors i autònoms) a fer l’ingrés de les seves cotitzacions a la Tresoreria Catalana de la Seguretat Social i així, amb les nostres pròpies cotitzacions, es podrien abonar les pensions als nostres pensionistes.

En el molt poc probable cas que Espanya no volgués fer-se càrrec del pagament de les pensions dels jubilats catalans, això comportaria una situació d’independència sense acord que ens deslliuraria d’assumir cap obligació respecte de l’import del deute espanyol. Per tant, als ingressos que provindrien de les cotitzacions se li afegiria l’import del deute espanyol que no assumiríem. En aquest cas, no només es podrien pagar les pensions dels jubilats catalans, sinó que inclús es podria constituir un potent Fons Català de Reserva de les Pensions.

És una falsedat perquè, com s’ha dit, Espanya està obligada a pagar les pensions per la pròpia normativa interna, per la normativa de convenis internacionals i per la seva pertinença a la Unió Europea; però, alhora, és una falsedat perquè el sistema de pensions català, per si mateix, és més sostenible que l’espanyol.
És pervers i és una flagrant falta de respecte als jubilats difondre aquestes falsedats. Tal com diu l’advocat Miquel Roca i Junyent (La Vanguardia del 2 d’octubre de 2012): “No es pot jugar amb els pensionistes; la seva pensió ha de ser sempre, i en tot cas, atesa llevat que els pagadors pretenguin incorporar-se al club dels defraudadors. I això segur que no passarà. Algú s’atreveix a dir el contrari? Una mica més de respecte; la política no ho justifica tot.”

David Ros Serra

Amb la col·laboració de Josep Ginesta professional de les relacions laborals i professor de dret social (http://josepginesta.blogspot.com.es/)

Foto: José Antonio Bernat. Jugando al dominó