El silenci del gafarró

Des de fa milers d’anys, com a mínim des de l’inici de l’escriptura i segurament des de molt abans, els humans ens hem esbatussat cada dos per tres. Tot sovint amb moltíssima violència. Ara ho hem farcit de tecnologia, i prémer un botó perquè un míssil vagi a petar a sobre d’algú és molt més asèptic que carregar-se’l cara a cara, i per tant emocionalment més senzill. Però en conjunt, i mirant a una escala global, em sembla molt dubtós afirmar que ara som més o menys brutals que no érem.

Després, evidentment, hi ha totes les altres, infinites varietats de desgràcies que ens poden passar. Per accidents, catàstrofes naturals, o el que sigui.

Amb tot aquest bagatge acumulat de milers d’anys, com voler no tenir traumes? Els duem acumulats a la motxilla i el mateix dolor que ens causen sovint n’acaba generant de nous. No és realista aspirar a una mena de tabula rasa on es comenci de zero com si tot això no existís. Tard o d’hora, acabarà sortint. El que sí que és possible, fins allà on siguem capaços, és guarir alguns d’aquests traumes, tant individualment com col·lectiva. Segurament és una de les contribucions més importants que podem fer a deixar un món millor del que ens hem trobat.

Enmig de totes les aparences, quan la mirada és prou esmolada, hi ha una cosa que no té cap aparença. Per tot arreu és ple de gent que belluga com si no hi fos. Per tot arreu hi ha la inèrcia i l’exigència de girar-li l’esquena, perquè quan se li veu la cara les mentides ja no es poden sostenir.

Quan no hi ha cap aparença, la flor, la taula, l’homenet, la muntanya, l’ungla, cada cosa té la seva forma i la seva aparença. Llavors la veritat s’escampa i se sent per tot arreu sense pronunciar ni una sola paraula. I si és un matí de primavera canta la merla.

L’ordinador i el telèfon mòbil, per començar. Internet en general. I després, cada cosa: fèisbuc, iutub, instagram, tictoc, uatsap, tuiter, ara les ias… i tantes i tantes altres, potser no tan populars i mediàtiques però semblants. Les que han sigut, les que són i les que seran.
Quin potencial més bo, si se’n fa un bon ús, i que difícil que és fer-ne un bon ús.
Entre altres coses perquè la seva manera de funcionar està dissenyada específicament per induir-nos a fer-ne un mal ús. Fa molt de temps que va passar el temps de construir les coses pensant en el servei que donen, ara l’única cosa important sembla que sigui el profit que se’n treu.

Igual com calen hores d’activitat i hores de son, les aturades també són imprescindibles per tenir una vida sana i equilibrada.

Estones de fer coses i estones de no fer res
Temps de converses i temps de silenci
Temps de conviure i estones de soledat

Per tant, els temps de desconnexió tecnològica també són necessaris. Sense mòbil, però també sense sorolls tecnològics anteriors. Sense tele. Sense reproductors de música. Sense notícies. Sense safareig.

És enmig del temps sense res on és més factible que neixi el TOT.

Em pensava que en fer-me gran sabria i entendria més coses. Ara que ja no em puc dir jove observo amb astorament la cosa contrària, cada vegada n’entenc menys. Enmig d’aquest enigma, d’una manera encara més misteriosa, hi ha alguna cosa que no sé, que no entenc, que no puc dir i que, inextricablement i potser només una miqueta, és sabuda a través meu.

Fa no gaire, en una discussió, vam arribar al tema del consumisme. Que consumim massa en relació als dons que ens regala el planeta. Hi estic d’acord. Llavors algú va dir que l’educació és fonamental, i que l’escola hauria d’ensenyar la canalla a consumir menys. Bé, no sé si ensenyar a consumir menys o ensenyar que cal consumir menys. Vull dir que no sé si era una reflexió gaire pensada sobre el què i el com, però ara això no ve gaire al cas.

En aquest cas és l’assumpte del consumisme, però aquesta reflexió valdria per a qualsevol cosa. D’acord, òbviament, amb la importància de l’escola. Ara bé, si volem ensenyar la nostra canalla a consumir menys, potser el primer i més important que hauríem de fer és consumir menys nosaltres mateixos. Que sembla que el que vulguem sigui que l’escola s’ocupi del problema i ens doni, com per art de màgia, generacions noves menys consumistes. I mentrestant hom pot seguir consumint sense mesura i sense cap responsabilitat ni sobre el present, ni sobre el futur. Mira que bé.

Que les escoles ensenyin que s’ha de creuar amb semàfor en verd no servirà de res si seguim creuant tranquil·lament amb vermell.

Fa un temps, i gens aviat, però mai és massa tard, vaig descobrir que tot el que m’havien ensenyat sobre l’amor era mentida. Va passar més temps, i un dia em va quedar ben clar que tot el que m’havien ensenyat sobre la veritat també era mentida. Tot el que m’havien ensenyat explícitament i implícita.

Ara pertot no hi veig més que mentides i la pobra veritat, que crida i es mostra incansablement arreu, de vegades sembla que no sigui enlloc.

Sempre hi ha coses a mitges. La vida, al cap i a la fi, és moviment. Totes les coses, per tant, sempre tenen mil cares. En algunes es fan passes endavant, en d’altres se’n fan endarrere. Sovint, endavant i endarrere té tants matisos que es fa difícil distingir una cosa de l’altra. Ara, mirant el món que m’envolta – el món humà, vull dir – i sense entendre’m ni entendre-ho gaire, no puc evitar la sensació de viure el temps de les coses a mig desfer. Assumint que caic a la mentida de la generalització, de negligir les mil i una subtileses.

La vida és complexa i està interconnectada per una infinitat de fils invisibles que fan que totes les coses s’acabin relacionant les unes amb les altres, sovint de maneres imprevistes. Com a resultat, tot acaba tenint alguna que altra conseqüència que s’allunya d’allò que hom havia pensat de bon començament.

Per exemple, vet aquí una conseqüència no tan bona d’una cosa molt bona, la incorporació de les dones a la feina – en el sentit laboral, que abans també treballaven. Hi ha mil factors més en joc, òbviament, però em sembla que s’entendrà. Una cosa que, de tan evident com és, sembla mentida que no hagi passat fins com qui diu fa quatre dies. Ara, però, mirem les llars. Resulta que abans, quan moltes dones eren mestresses de casa, amb un sol sou n’hi havia prou per tirar endavant una família. Sense cap mena de dubte pels oficis que podríem considerar com de classe mitjana, però també per a molts d’altres de menys prestigi. No per a tothom, és clar. Doncs bé, si a això hi afegim un segon sou, caldria esperar que la situació econòmica de les llars, aquestes darreres dècades, hagués millorat i molt. Però la realitat amb què ens trobem és que ha anat empitjorant fins a tal punt que el repte, ara mateix, més que no pas tirar endavant la llar, directament és poder crear-la.

Hem avançat, sí, però el fruit d’aquest salt endavant ha desaparegut davant dels nostres nassos.

Recordo dos nens. A l’escola. D’això ara ja en fa un grapat d’anys.

L’un era un nen quiet que s’asseia a l’aula i normalment parava atenció a la classe. Com que no tenia mal cap, amb això ja en tenia gairebé prou. Sí, també estudiava, però no és que hi posés molt d’esforç o d’entusiasme, devia fer poc més o menys el mínim que calia. Però amb això, i amb una certa ajuda pel fet de caure prou bé als professors en ser un nano que no donava mai problemes, en va tenir prou per acabar l’educació obligatòria amb molt bones notes.

L’altre era un cul inquiet, no parava mai, i com que la dinàmica d’un aula no li esqueia gens, desconnectava de seguida. Com que allò que li ensenyaven a classe tampoc no li interessava, doncs allò tan avorrit de seure a estudiar no ho feia gaire, que diguem. Va repetir curs una o dues vegades, i tot i així encara no va treure el títol, li va caler acabar-lo en un centre especial. Avui dia, pel que diuen, és possible que li haguessin regalat, no ho sé.

Després, amb més estudis o menys, tots dos han tirat endavant amb la seva vida i, pel que en sé, se n’han sortit prou bé. Però ara aquesta no és la qüestió.

El cas és que el primer sempre va quedar com l’intel·ligent de tots dos. La diferència dels seus recorreguts acadèmics ho avala, i per tant sembla una veritat del tot inqüestionable. Però no hi estic d’acord. El segon, de fet, també era molt intel·ligent, i tenia un cap excel·lent per a les coses que li agradaven o li interessaven. Passa que cap d’aquestes coses eren les que li volien abocar a l’escola. La diferència de notes entre tots dos no era una qüestió d’intel·ligència ni de disciplina en el treball. La diferència era que l’escola, i no vull dir els mestres o l’escola concrets sinó l’escola com a sistema, premiava el tarannà de l’un i castigava el tarannà de l’altre.

Des d’aleshores, pel que sento i pel que llegeixo – fa temps que no hi tinc contacte directe – l’escola deu haver canviat molt. Però estic convençut que seguim tenint aquest problema, i no parlo d’aquí sinó que em penso que deu ser per tot el globus. El sistema educatiu fa que hi hagi gent desafavorida, o incompresa, o no sé ben bé com dir-ho, senzillament perquè el seu tarannà no encaixa amb els motlles que es consideren adequats en cada moment. És molt trist perquè d’alguna manera és una gran castració dels dons naturals amb què molts arriben al món, ni que sigui disfressada d’intent de desenvolupament, ni que es faci – que es fa, si més no la immensa majoria de les vegades – amb tota la bona voluntat. Si s’estudien els patrons dels col·lectius amb millors i pitjors notes, estic segur que quedarà ben reflectit  quins són els tarannàs més i menys afavorits ara mateix, molt més que no pas quins son els grups de gent més o menys intel·ligents. Després, és clar, de destil·lar la influència de les capes socials o de classe, que ben segur que és importantíssima, però això ja és una altra història.

El títol, evidentment un xic hiperlatiu per fer-lo una mica provocador, no és pas una exageració. Respon a una realitat que, evidentment, es pot defensar que també té altres cares. Potser seria més rigorós assumir que la cultura no mor, sinó que muta i evoluciona. Actualment, tal i com ho veig, la mutació de la cultura és tan bèstia que parlar de mort no em sembla exagerat. És un procés que ha començat fa temps, no definiré quan perquè no ho sabria ben bé, i que no ha fet altra cosa que accelerar i accelerar, i em sembla que ara ja estem arribant a un punt crític. Vull deixar clar que no estic parlant només de les generacions que comencen a pujar ara, i que encara ho tenen pitjor. També n’estic plenament afectat, i generacions anteriors a la meva també. Ara, com més va, encara més.

Parlo de la cultura com una cosa que es transmet a la llar, al carrer o al poble. La cultura popular és la que dona arrels, la que fa identitat, la que situa la gent en un espai i un temps amb els seus veïns. En el fons no és només cultura, també és coneixement. El coneixement lligat a la pròpia terra. Tot això està en fase final d’extinció i ben aviat ja no en quedarà res més que restes esparses, aïllades aquí i allà, i encara gràcies. Els qui vinguin darrere nostre, o potser convindria que ho féssim nosaltres i ara, ho hauran de començar gairebé tot de cap i de nou.

Òbviament que les cultures com la nostra, atrapades sota les urpes d’un poder veí o senzillament aliè, encara ho tenim pitjor. Però en això no som cap excepció, d’aquestes cultures el món n’és ple i n’hi ha moltíssimes que encara estan pitjor que nosaltres. En tot cas, nosaltres som els que som aquí.

Vull ressaltar dos aspectes concrets quan em refereixo a que la cultura ha mort. L’un és la terra i l’ofici, és a dir el conèixer l’indret on es viu i saber fer les coses. L’altre és la cultura popular en el sentit dels relats i tradicions que es transmeten a les llars de generació en generació. Ara no parlo amb la cultura popular en el sentit, diguem-ne, de folklore. Tot i que ambdues coses estan, naturalment, connectades, diria que la part folklòrica conserva encara molta més vitalitat.

Sobre la terra i l’ofici ara no hi vull aprofundir. Potser n’escrigui una altra entrada més endavant. Sobre la transmissió de generació en generació, em sembla que la trencadissa és força òbvia. En no massa temps la vida quotidiana de la gent ha girat com un mitjó. Les sobretaules llargues i les trobades a la llar de foc, diguem-ho així per simplificar, han quedat molt reduïdes. El jugar els nanos en grup al carrer, als barris, és quelcom cada vegada més rar i llunyà. La transmissió cultural, llavors, s’extingeix de la mateixa manera com ho fa un animal quan desapareix el seu hàbitat. Segurament tot comença amb l’escola obligatòria, que a més a més de transmetre una sèrie de coneixements també imposa el seu relat i tendeix a menystenir, o fins i tot atacar, tot allò que el contradiu o, senzillament, no hi encaixa. El gran punt d’inflexió potser sigui l’entrada de la televisió a les cases. D’ençà d’això, moltes de les històries que s’expliquen i s’aprenen dins de les parets de la llar es van substituint a poc a poc, inevitablement. Ara bé, durant molts anys la televisió era a la sala d’estar. Moltes estones davant de la pantalla es passaven en família, de manera que dins de la nova “no-cultura” hi havia una part significativa de contingut compartida per tothom. Quan gairebé, o literalment, no hi havia canals per triar, en arribar a l’escola la majoria dels nanos havien vist el mateix. Avui dia potser ja gairebé no queda nio això, amb la manera de consumir actual tot és molt més fragmentat. Els espais de convivència a les llars mateix es van reduint. si ja no hi ha ni arrel ni gairebé cap cosa compartida, ens quedem aïllats en grupuscles cada cop més estancs i humanament més febles. Acabem sent una societat on la gent ens entenem cada vegada menys amb nosaltres mateixos, i estem més desintegrats del nostre entorn. Cal i és necessari refer aquesta mena de lligams d’alguna manera.

Ara em ve al cap, com a exemple, que fa pocs anys es va parlar força de la pastora Marina, la més vella de Catalunya. En va fer un llibre molt bonic l’Abraham Orriols, però en vaig sentir parlar a més llocs, va sortir aquí a Vilaweb mateix. Recordo com cantava amb entusiasme velles cançons passades de generació en generació, una herència que encara conservava ella i segurament ben poques persones més. Quantes coses com aquestes ja s’han perdut sense que en siguem, moltes vegades, ni tan sols conscients? Una bona part, gràcies a l’esforç fantàstic i lloable de molta gent, queda recollit en llibres i gravacions, i això està molt bé, però no és cultura viva, és museu. Records del que un cop era. I perdurarà només el temps que aquesta documentació perduri i hi segueixi havent gent que l’entengui i que l’estudiï.

La cultura, per tant, ha mort.

Tot i que acabo d’obrir aquest bloc digital quan fa molt de temps que han passat de moda, en realitat com m’agrada escriure és a mà. Això encara és més passat de moda, potser, però igualment és quelcom que seguirà existint mentre siguem humans, sigui com una pràctica general o més de nínxol. Si deixem d’escriure amb les mans, ja no serem una civilització, serem una altra cosa.

D’acord que escriure amb el teclat és molt pràctic i més ràpid, i ara van sortint tecnologies encara més modernes, que ja són capaces de transcriure directament allò que els hi dius. Amb tanta intel·ligència artificial, escriure amb llapis i paper potser ja sembla una ximpleria natural. Del meu punt de vista, però, segueix tenint tot el sentit del món, perquè té molts avantatges gens menyspreables.

La mateixa lentitud del procés d’escriure, de vegades, pot ser un avantatge. Vivim una vida tan accelerada, en tots els sentits, que tenir activitats que es facin a poc a poc ja no és que sigui saludable, és que és una necessitat gairebé imperiosa. Escriure a mà, en aquest sentit, és una possibilitat ben senzilla entre el ventall inabastable d’alternatives disponibles.

Un altre avantatge és que, en general, el text resultant serà més rumiat. Escriure d’aquesta manera, al cap i a la fi, és una activitat física, i quan el cos acompanya el cap no hi ha dubte que es pensa millor. Amb el teclat també hi ha activitat física, d’acord, però amb un potencial més limitat. Anar prement tecles és una activitat purament mecànica, sens més. Si parléssim de les tecles d’un piano, ja seria una altra cosa. Quan el moviment de la mà és qui produeix les lletres, hi ha una dimensió addicional en l’escriptura. La lletra, la cal·ligrafia, és un tret personal únic i genuí, tan particular de cadascú com ho és la petjada dactilar. Per tant, en un text escrit a mà hom hi aboca molt més de si mateix que en un escrit a màquina, ordinador, mòbil o el que sigui.

Arribats a aquest punt, resulta obvi que per a les coses importants escriure a mà sempre és una bona idea. Qualsevol cosa que impliqui reflexió, sortirà millor. Si implica creativitat, encara més. Un diari personal escrit en una aplicació, ben segur que hi ha gent que li serveix. A mi, tanmateix, em sembla una feina feta a mitges. Per escriure poesia o qualsevol mena de ficció, exactament igual. Potser per escriure una novel·la, assaig o similar l’inconvenient de la lentitud, i d’altres relacionats amb l’ordre i la gestió de la documentació, pesin més que aquests avantatges. Com que aquestes tasques superen de llarg les meves capacitats presents, no ho sé.

Hi afegiria encara que, en un temps que tot va a la xarxa o al núvol un cop allà ja no se sap fins on anirà a parar, el nivell de privadesa d’allò que es posa en un paper és definitivament dels més elevats que hi ha.

Encara una altra cosa. Una entrada de bloc com aquesta, si s’ha escrit primer a mà, en el procés de picar-la rebrà una repassada addicional, i per tant és probable que en el moment de publicar-lo la seva qualitat sigui millor. Tant de bo que aquest text que estàs acabant de llegir no em contradigui.

El concepte “ecològic” ha entrat fa anys a les nostres vides, de la mà de la conscienciació progressiva sobre la importància de tenir cura del medi. Ha arribat sobretot al sector de l’alimentació, però també a d’altres. Un producte que té l’etiqueta d’ecològic, per aquest sol fet, ja té un prestigi, la presumpció de ser quelcom d’una qualitat millor. Això també influeix en el preu, ajudat pel fet que es renuncia a alguns processos agressius i/o intensius que permeten una producció més massiva i barata. Ecològic també vol dir, teòricament, menys contaminant – o gens – segons uns criteris que sovint són poc clars o directament incomprensibles, i que massa vegades es decideixen potser per qüestions purament burocràtiques o d’interessos.

Ecològic hauria de ser molt més que això. Per a molts ja ho és. Convé que deixi de ser una qüestió de prestigi i d’idealistes, de gent amb bona voluntat i molta empenta, tots molt lloables i a qui devem un gran agraïment. El ser ecològic hauria de ser un valor tan central i profund que no caldria ni anomenar-lo, de tan obvi. Formem part del medi, el necessitem per a viure, per tant tenir-ne cura és tenir cura també de nosaltres mateixos. Tot allò que mengem i tot allò que tenim i que gaudim ens ho dona la natura generosament. Tant hi fa la quantitat de processaments i modificacions que hi fem fins arribar als productes finals, tot ve de la natura. Per tant, correspondre a aquesta generositat amb la nostra generositat no és cap caprici ni cap ideologia naïf, és un deure. Cap cultura ni cap civilització pot perdurar gaire ni ser saludable si no hi ha una consciència profunda (i conseqüentment una pràctica) d’aquesta generositat i d’aquesta reciprocitat. De que no hi ha separació. De tot allò que ens alimenta i ens proveeix en tenim cura, ho venerem i ho honorem. Ens assegurem, per tant, que també estigui ben proveït i ben alimentat, i que rebi el mateix respecte i cura que tenim envers nosaltres mateixos.

De civilitzacions antigues en conservem encara un munt de testimonis escrits. De vegades mitjançant còpies de còpies de còpies, també en molts casos en documents que han perdurat durant milers d’anys i que encara es poden llegir, si és que hi ha experts capaços de fer-ho. També n’hi ha que no els sabem desxifrar, i potser algun dia serà possible d’entendre el que diuen en llengües que van morir fa molt de temps.

Amb la tradició oral hi ha coses que poden arribar molt lluny, si hi ha una població estable que manté una continuïtat cultural. S’ha comprovat que hi ha mites d’algunes cultures que es corresponen amb fets que realment van passar fa més de deu mil anys. Però en un món ple de migracions i de sacsejades polítiques cada vegada més ràpides i més globals, aquesta estructura de saber col·lectiu és més fràgil que mai.

Fer una còpia d’un escrit, temps era temps, volia dir escriure’l completament de cap i de nou. Amb l’impremta, el canvi ja va ser radical. Avui dia és tan senzill com fer un copiar i enganxar, i tant hi fa de quina mena d’informació es tracta, text, audiovisual o el que sigui. Però aquesta ubiqüitat és justament contrària a la perdurabilitat. Primer la documentació analògica va passar a ser digital. Alguns suports físics de fa poques dècades ja són complicats de llegir avui dia, si pensem en uns mil·lennis no cal ni dir-ho. Per acabar-ho de rematar hem passat al núvol i ara la informació ja no se sap ben bé ni on és.

Quan aquesta civilització nostra se’n vagi en orris, que passarà, si no és que ja hi som de ple, tot es perdrà ben de pressa. No passaran pas uns quants milers d’anys. El coneixement ja no es podrà recuperar d’enlloc i s’esvairà en el no res en un tres i no res. I les nostres restes, també. Quan dels nostres gratacels i grans edificis moderns no en quedarà ni el record, alguns monuments que es van construir molt abans que algú pronunciés el primer mot en grec o llatí encara seguiran dempeus.

Sovint ens pensem que som el súmmum i realment som ben poca cosa. Sense posar l’ull en lapses de temps geològics ni res semblant, ja no valem res. Serem la civilització tecnològicament més avançada que hi ha hagut a la terra, però a l’hora de fer o deixar quelcom de perdurable – tret, potser, de la brossa – som uns nyicris.