Els dies i les dones

Des del passat dia 25 de març el PEN Internacional va posar en marxa la campanya “Relleu del poema”, per tal de protestar contra la falta de llibertat a la Xina de cara a la celebració dels propers Jocs Olímpics a Pequin. Prenent com a exemple la tradicional travessa de la flama olímpica, un poema ha anat viatjant virtualment, de país en país, podent-se llegir i escoltar, en la llengua de cada lloc per on passava.

El poema triat és “Juny”, del periodista i poeta xinès, Shi Tao que està complint una sentència de 10 anys de presó acusat de “revelar secrets d’estat”. Va ser condemnat per un e-mail que va ser enviat a una pàgina web estrangera utilitzant un compte de correu electrònic de Yahoo! que va proporcionar la seva identitat a les autoritats xineses.

El poema de Shi Tao, que rememora els tràgics fets de la matança de Tiananmen ha estat traduït a més de 60 llengües. Als Països Catalans el poema arribarà el proper dia 12 d’abril, a partir d’aquell dia, el poema de Shi Tao també podrà escoltar-se i llegir-se en català. Aprofitant l’estada a la ciutat de Barcelona de l’escriptor argelí Salem Zenia, acollit dins el programa de l’ICORN, també podrà llegir-se i sentir en la llengua amazig.

Recollint el testimoni de la soiladaritat compartida en altres iniciatives que s’han endegat a través del blocs, m’agradaria convidar-vos a tots a participar d’aquesta campanya, fent dues coses:

La primera, que doneu publicitat d’aquesta campanya, i la segona i més important, fent que el proper dia 12 d’abril, pugui llegir-se i escoltar a tots els blocs, a totes les pàgines web, a tot arreu on creieu  oportú fer-lo arribar, el poema traduït al català, la seva gravació o totes dues coses alhora.

El poema ha estat traduït al català del xinès per Manel Ollé i gravat per mi.

Podeu trobar més informació a la pàgina web de la campanya i seguir la campanya a través de Facebook. També us adjunto la nota de premsa que ha emès el PEN Català.

Fem que el proper dia 12 d’abril, la veu dels blocs, torni a ser sinònim de llibertat, un espai que se sap solidaritzar amb les causes que demanen ser donades a conèixer. Donem veu als qui, ara, no se’ls permet tenir veu. Donem veu per denunciar que la celebració d’uns Jocs Olímpics en un país que no respecta els Drets Humans, traeix tots els principis de pau i concòrdia que feren ressorgir aquesta celebració en l’època contemporània.

Blocaires, esmolem ben bé les tecles, que un altre juny ens ha arribat!

En parlen:

Miquel Roman

Xavier Mir

Cultura21

Consuetudinàrium

Temps d’incertesa (com tots)

Aquests dies, degut a l’increment de la repressió al Tibet, per part de la Xina, han estat moltes les veus que han denunciat la situació penosa que fa anys pateix aquest país mancat de llibertat. No hi ha cap mena de dubte que la tragèdia del Tibet, com la tragèdia de tants països que no se’ls deixa parlar per ells mateixos, és una vergonya. Amb tot, com en tots els països que no acaten les llibertats democràtiques, es diguin democràtics o no -vegi’s Rússia, Cuba, Xina, el Marroc… – tenen les seves presons farcides de persones que han plantat cara al règim des de dins, o senzillament han anat a petar a la presó per coses que en un marc democràtic, serien respectades.

Shi Tao és un periodista xinès, poeta i membre del PEN, que compleix una condemna de 10 anys de presó, acusat de «divulgar secrets d’estat a l’estranger». A l’abril de 2004, Shi Tao (Shi és el seu cognom), va enviar unes notes que va prendre durant la lectura en veu alta d’un document en una reunió de la redacció editorial del Dangdai Shangbao («Notícies del comerç contemporani») a un lloc web de l’estranger mitjançant un compte de correu «Yahoo!». El document era de l’Oficina del Comité Central del Partit Comunista Xinès, i incloïa advertències als mitjans de comunicació xinesos sobre com havien de cobrir els actes de celebració, el 4 de juny de 2004, del 15è aniversari de la massacre i les protestes de la plaça de Tian’an men de Pequín. Segons la documentació del tribunal, Yahoo! Holdings Ltd de Hong Kong va facilitar a les autoritats xineses la identitat de Shi Tao.

El PEN americà, està fent una forta campanya per denunciar el seu cas. Es preveu que en els propers mesos, el PEN internacional, intensifiqui amb més campanyes, el seu rebuig als JJOO de Pequín. Durant la commemoració del 8 de març, Dia de Internacional del a Dona, per exemple, ja es posaren de relleu els casos d‘escriptores xineses que estan empresonades. Arreu es fan campanyes per denunciar els abusos que comet la Xina. Tot sigui perquè Sarko no es pengi totes les medalles.

Els mapes del temps i els homes i les dones que els saben llegir, ens diuen que el fred ha arribat. S’ha instal·lat al carrer. N’ha fet la llum més estricta, per necessària, ara que els dies s’escurcen, que es fan petits. “It’s a nice city”, em diu la veu que tinc al costat. Ramblegem amunt. Tot just hem deixat enrere altres paraules. Les que Josep Maria Terricabras i John Ralston Saul s’han creuat, amb Biel Mesquida com a mitjancer, a la Biblioteca de Catalunya. El canadenc ha parlat del xivarri que fan les veus no autoritzades en tots els camps. El català, de la necessitat que una llengua tingui al darrera un estat per defensar-la. El veig més endavant el Ralston, tot abric i barret d’ales amples, caminant al costat de la seva dona.

Ara em tusta l’esquena una altra veu. Diu el meu nom tot somriure, com sempre. Diu alguna cosa en àrab a la veu que fa un moment ha dit que era una ciutat bonica aquesta Barcelona que esbandeix a glops de mànega, la marea de gent trepitjant-la sense assaborir-la com tocaria. Ferrater deia que de nit, en un cafè, es podia tenir pare. De nit, una ciutat amb fred, pot tornar a ser ciutat. Ara riuen tots dos. I l’esclafit se’m contagia malgrat no saber de què riuen.

La deixem sola la veu que passeja una mica absorta, ara fixada en els cartells de l’exposició del Che a la Virreina. Sembla una nena amb un caramel. Aquesta nit podem permetre que ho sigui. L’altre veu, encara amb àrab, fa l’explicació pertinent de què s’hi pot veure a l’exposició. Li ho agraeix. Tenen la deferència de parlar en anglès quan els retrobo. El nostre anglès precari ens uneix. Els poemes que necessitem escriure i la nit, molt més.

Avui, serà el seu dia. Cada quinze de novembre es vol que sigui el Dia de l’escriptor empresonat. I m’agrada que sigui el seu dia, però m’agrada molt més que ells dos, aquestes dues veus, no estiguin entre reixes, que hagin pogut deixar els seus països i seguir la seva vida molt lluny dels barrots. La seva necessitat de tirar endavant els honora, la seva voluntat d’explicar-nos-ho, molt més. Altres no han tingut tanta sort. 

Al Salem Zenia ja el coneixem en aquests pàgines, els seus poemes formen part de mi. La veu que ha s’ha permès ser admiradora d’aquesta nostra ciutat que ara plega veles, és la de la Nada Yousif. Iraquiana de Mosul, va haver de fugir del seu país. El 2006 van tancar la seva revista Al-Masar. Com el Salem a Barcelona, gràcies a l’ICORN, ha trobar refugi. Ella s’està a Molde, a Noruega.

Conjuntament amb el Moses Isegawa, la Shahrunsh Parsipur, l‘Easterine Kire Iralu i el Faraj Bayrakdar, avui seran a Barcelona per explicar-nos què vol dir que et facin callar, que no puguis dir tot allò que voldries dir damunt el teclat, amb el llapis, amb el bolígraf. Els acompanyarà la Nadine Gordimer. Serà un plaer escoltar-los perquè això voldrà dir que són lliures per explicar-nos el què els doni la gana: ja sigui la seva penosa experiència, o que Barcelona, una nit freda de novembre, pot ser una ciutat molt bonica.

(foto: cartell commemoratiu de Guinovart pel Dia de l’escriptor empresonat, 2007)

L’amazig és una llengua oral. No fa ni vint anys que la comunitat d’escriptors en aquesta llengua, va decidir fixar la seva parla en el paper. La identificació amb una cultura i amb una manera de fer, dota als berebers, d’una poderosa arma per lluitar contra la ignorància i donar a conèixer la seva realitat històrica. El desconeixement de la realitat àrab, i també de la musulmana, és essencial no barrejar-les, fa que a occident pensem que totes les persones de més avall de l’estret de Gibraltar, siguin musulmanes i parlin àrab. Res més lluny, els amazig (homes lliures) no professen l’islam i parlen una llengua pròpia, majoritàriament els seus habitants es concentren a La Cabília argeliana.

Ahir al Palau de la Generalitat, se signà el conveni que posà la primera pedra de l’Observatori de la Llengua Amaziga. Comptà amb representants dels organismes que han fet possible la creació de l’Observatori sota l’auspici del Vice-President del Govern de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira. L’escriptor algerià amazig, Salem Zenia, va pronunciar una conferència sobre què representa per la seva gent que des de Catalunya s’impulsin aquest tipus d’iniciatives.

Escriptor refugiat al nostre país, he compartit amb el Salem unes quantes bones estones. La seva afabilitat, ha fet possible que la seva causa hagi sabut ser escoltada per les oïdes sensibles a la persecució que pateixen a Algèria aquells que lluiten contra la dictadura islàmica imposada. Estan de sort els berebers, l’ambaixada del Salem Zenia al nostre país a partir dels seus poemes, del seu somriure, de la seva amabilitat i la prestància amb què el PEN Català s’ha abocat a donar difusió a la seva causa, tornen a fer brunyir la llum de l’esperança perquè la memòria amaziga, tal i com va dir el Salem ahir, pugui construir-se mot a mot.

El dia 24 de maig de 2001 el Parlament de Catalunya aprovava una resolució en la qual instava, al govern de la Generalitat, a declarar el país com a territori d’acollida per a escriptors perseguits, proporcionant-los un lloc on fer el seu exili menys difícil. Han passat sis anys d’ençà d’aquell dictamen i avui Catalunya pot fer efectiu aquest compromís acollint al novel·lista, poeta i periodista algerià en llengua tamazigh Salem Zenia.

A través de la xarxa internacional ICORN que acull diverses ciutats del món agermanades per aquest propòsit, el Salem ha pogut trobar a Barcelona el refugi per poder treballar sense témer per la seva vida. El PEN català, present en el consell assessor de l’ICORN, ha volgut fer valer, una vegada més, el seu compromís de més de vuitanta anys per fer que la paraula escriptor no sigui només associat al món de la literatura sinó que esdevingui també un sinònim de denúncia contra aquelles activitats que coarten la llibertat d’expressió.

 Aquesta tarda al CIDOB, en commemoració del Dia Internacional del Refugiat, el Salem, conjuntament amb d’altres persones que també han hagut de fugir del seu país i persones d’aquí que en un moment donat van haver de refugiar-se lluny del lloc on havien nascut, ens parlaran dels seus refugis: els que ara tenen i els que un dia van tenir.

(foto: l’escriptor Salem Zenia)

Lliurament de les creus de Sant Jordi al MNAC. La desangelada sala oval reconvertida en una afable estança a cops de cortina: blanques i vermelles. Jazz i anar per feina.

Se’n poden dir moltes coses d’aquests guardons. Se’n poden deixar de dir moltes més. La voluntat d’un país per fer país i dir-se país, passa per no desmerèixer aquells que el fan aquest país, que l’afaiçonen dia a dia.

Serveis prestats, amiguismes, copets a l’esquena institucionals… Abans tu i ara jo, potser sí, però malgrat tot, acatant les lleis més elementals de la política en minúscula -la que va amb majúscula són figues d’un altre paner- som tant el que tenim com el què volem ser.

Per això, aquest vespre, el MNAC s’esfondrava a clapir de mans per les creus atorgades a les lluitadores antifeixistes Neus Català i Maria Salvo i per la que emmarcaran la Plataforma en Defensa de l’Ebre -jotes incloses al vestíbul en acabar l’acte.

Aplaudíem ja més d’ànima endins el reconeixement als mots del Biel Mesquida -insigne amant d’Aràlia– i la que també es donava al Centre Català del PEN Internacional, més de vuitanta anys fent que la ploma brolli de lluita contra l’oblit dels qui se’ls priva de la llibertat per parlar, de fomentar la literatura feta per dones i per promoure les traduccions de les nostres lletres. Felicitats.

El proper 15 de maig se celebrarà el Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat.

Instituït pel PEN Internacional, la celebració d’aquest dia constitueix una justa i necessària mostra de solidaritat envers aquells escriptors que per motius polítics es veuen mancats de la llibertat necessària per expressar-se.

Enguany, els actes a arreu del món, giraran al voltant de la trista commemoració de la mort de Ken Saro-Wiwa, escriptor i activista nigerià que s’oposà a la destrucció del seu poble, l’ogoni, per part de les companyies petrolieres i que morí executat, juntament amb d’altres vuit activistes, el dia 15 farà deu anys.

Des de Catalunya, el Centre Català del PEN, també s’ha volgut afegir, com ha vingut fent aquests darrers anys, a aquesta trista celebració amb diversos actes. A més s’editarà un llibre amb 100 poemes de poetes de tot el món, dedicats a la memòria de l’escriptor.

Per part de les lletres catalanes estarem representats en aquest tribut amb els poemes de la Montserrat Abelló, Carmen Borja, Yael Langella i del Carles Torner.

Ho va dir el mateix Saro-Wiwa en un escrit al llavors president del PEN interancional, Gyorgy Konrad:

“Estic convençut, ara més que mai, que el camí de la literatura és la via segura vers la salvació humana i la civilització. Saludo el poder de la ploma.”

Que nosaltres en sapiguem ser dignes dipositaris d’aquest poder, malaurat Ken.