Apòstata desficiosa

Sóc a Nova York, retrobant-me amb la ciutat durant uns pocs dies, en el camí de tornada a casa des d’Idaho, i patint un temps horrorós (que és el que fa gairebé sempre en aquesta ciutat).

Hui he refet el camí que durant uns mesos feia a primera hora del matí, i he recorregut de nou el carrer Spring, al Soho, d’est a oest. I allà estava ella. Ja ni me’n recordava, però quan l’he vista l’he reconeguda immediatament. La veia cada dia i, a falta de nom, quan hi pensava li deia la ‘ladybag’ del Soho.

‘Ladybag’ és la paraula que diuen els americans per dessignar les dones sense casa, que viuen al carrer, i que normalment es mouen d’un lloc a l’altre carregades de bosses amb no se sap ben bé què a dins. Aquesta ‘ladybag’ només té dos o tres bosses. Motxil·les, de fet. Ella deu tenir alguna edat indeterminada entre els 25 i els 35. I sempre, sempre, està llegint. Llibres ben grossos, en edicions barates, normalment clàssics. Durant els tres o quatre mesos en què la veia sovint, eren autors russos. Hui era un Dickens.

No demana diners, no sembla beure, va relativament neta, i la veus si fa no fa a la mateixa cantonada a totes les hores del dia, sempre llegint. I cada vegada que la veig, el cor em tremola i no me la puc treure del cap en una bona estona.

P.S.: Evidentment, no m’he parat a fer-li una foto.

Estic bocabadada. A la sala d’actes de The University of Idaho, a la ciutat de Moscow, tenen penjades les banderes de les nacions d’aquells que han aportat diners en la creació de l’edifici. I entre la de Barbados i la de Romania, tenen penjada una ikurriña! Així, tal qual.

Ja sabia que a la ciutat de Boise, a aquest mateix estat d’Idaho, hi ha una ‘comunitat’ de bascos molt nombrosa. Però això està a set hores en cotxe (i les carreteres són excel·lents) de Moscow. Supose que els responsables de la donació (Jennifer Churruca Barrett i Jim Barrett, segons constava al llistat) van passar per aquesta universitat en algun moment i van aprofitar per fer entendre que els bascos són una nació i han d’estar-hi representats com a tals.

Al final resultarà que els únics que no se n’adonen són els espanyols. Perquè ací m’han preguntat, com si fóra la cosa més normal del món, si el País Basc queda molt lluny d’Espanya. He aprofitat per gaudir de la ignorància geogràfica de la persona que m’ho ha preguntat i m’he limitat a contestar: ‘no, al costat l’un de l’altre, de fet’.

Per fi he arribat a la meua destinació: Moscow, Idaho. Seu de la Universitat d’Idaho, on m’han convidat a fer unes conferències (a mi!).

Hi ha diverses coses impressionants sobre aquest indret de l’Amèrica profunda. La primera, el nom. Sembla que quan Idaho es va voler fer estat, tots els nuclis de població van haver de triar un nom, perquè fins aleshores ni en tenien. Com que en aquell moment ací hi havien immigrants russos, van votar ‘Moscow’, i així s’ha quedat.

La universitat: és com aquelles de les típiques pelis d’universitaris americans. Un campus ampli, molt de verd, edificis de rajoles roges amb heura enfilant-se per les parets i fraternities i sororities alpha gamma pi. Impressionant.

Però el que més m’ha bocabadat fins ara és que en un dels edificis aquells que volen ressemblar neo-gòtics, amb finestres acabades en punxa i vidres de colors i campanar punxegut (sense campana), han anat encara més enllà i han posat un parell de gàrgoles sobre la porta d’entrada.

Però atenció, perquè per afegir el toc local, les gàrgoles representen jugadors de futbol americà!!!

Sé que costa de creure, per això he posat la foto.

P.S.: La maleta va arribar un parell d’hores més tard que jo. Uf.

Ja sé que no és políticament correcte, i que els amics i coneguts que acaben de tindre criatures probablement m’odiaran pel que ara diré, però és que no puc més. He viatjat durant 24 hores seguidetes, i a tot això en arribar a la destinació, la maleta no apareix. Amb sort, arribarà en unes hores. Si no, no vull ni pensar-ho.

Però anem al que volia dir: no podrien fer una zona dels avions per a les persones que viatgen amb xiquets? Ja sé que costa fer-los callar, i que si comencen a bramar no paren, i que els pares poc poden fer (i alguns ni ho intenten). Però quina culpa tenim la resta de passatgers? Si estigueren tots junts, almenys la resta podríem estar una mica en pau, que prou fastigós és ja passar-se tantes hores de viatge.

Exemples de hui: matrimoni de jueus ortodoxos jovenets. Ella no devia tindre més de 18 anys. Amb xiqueta d’uns mesos que en el trajecte Barcelona – Nova York ha començat a plorar més o menys per Finisterre i no ha parat fins Terranova (m’encanta el mapa que et permet veure per on vas passant). Els pares no han fet cap intent per calmar-la. Ni alçar-se i passejar-la una miqueta, o canviar-la de postura… Res. Només se l’han passada de l’un a l’altre en l’estona de menjar, per poder tindre les mans lliures.

Segon exemple: parella coreana de Nova York a Seattle, amb xiquet d’un any i mig. Abans de despegar ja ha mostrat la capacitat pulmonar. Amb breus descansos, el concert ha durat fins les muntanyes rocoses. El pare ha passat de tot. La mare ha intentat passejar-lo una mica, sense gaire èxit.

Tercer exemple: xiquet d’uns cinc anys en trajecte Seattle-Spokane; avió per tant xicotet i sense tele. No ha parat de remugar en els cinquanta minuts de vol, que ell volia una tele, que quina merda d’avió, que s’avorria, ha començat a anar passadís amunt i avall. La mare, com qui sent ploure. Les hostesses han intentat donar-li unes pintures perquè s’entretingués. Els ho ha despreciat. Tot en volum dolby sorround.

I això només el que hi havia al meu voltant. D’altres punts dels avions arribàven ecos de situacions semblants. Per això, si els que han triat tindre els fills i pujar-los a un avió de llarga distància ja saben que ho han de patir, que els ajunten a tots i així evitaran, també, que la resta ens tregam del cap la idea de procrear en una bona temporada.

Ara que ja heu tornat tots i totes, me’n vaig jo uns dies. Per feina, però amb temps per fer la turista també, o això espere.
Així que hui és dia de fer la maleta, i és una cosa que sempre m’ha posat una mena de neguit a la panxa que no puc controlar. Segur que em deixe alguna cosa (normalment, els cinturons i els pijames). I vols dir que aquest jersei em farà falta? No porte massa coses? O massa poques? I ara on he posat l’adaptador d’endolls? I el carregador de mòbil i del portàtil i de la càmera i …? I si fa més fred del que diu el Yahoo Weather? (Com ho sabíem això, abans d’internet?) Ai, el paraigües.
I quan ja està tot dins, veus que no pot ser. Que són deu dies, no tota la vida, i que a més a més la maleta ja no tanca i la intenció és que tinga lloc buit perquè vols comprar coses durant el viatge…
De vegades faig llistes del que m’he d’emportar. Aquesta vegada no. A veure com m’eixirà la maleta. I el viatge.

Acabe de passar un parell de dies a Brussel·les. Ho reconec: no m’agrada aquesta ciutat. No sé si és per les baixes pressions, pel color gris que fa que tot semble brut o pel plugim emprenyador que tenen dia sí, dia també, però el resultat és que l’anomenada ‘capital d’Europa’ em contagia un estat d’apatia depressiva que em costa uns dies superar.

De tota manera, hi ha coses que els envege. Pel que he pogut veure, els sous que cobren són, si fa no fa, com a mínim el doble que ací. És clar que molts treballen per les institucions o en grups de pressió finançats per patronals i grans empreses, però també hi ha qui treballa en petites ONGs que miren de salvar el món amb pressupostos irrisoris. En qualsevol cas, els treballadors no coneixen el concepte de ‘mileurista’ – i menys si són llicenciats amb un mínim d’experiència.

Per altra banda, el preu de venda dels pisos és molt més baix. Dos exemples clars (adquisicions recents dels meus amics i coneguts):

– Un pis d’uns 60 metres, amb molta llum (pot haver-hi pisos amb llum a Brussel·les perquè fan uns finestrals de paret a paret que fan goig de mirar), en un edifici dels anys 70 en perfecte estat, al centre de la ciutat: 90.000 euros.

– Una casa de 4 plantes, a uns vint minuts del centre en tramvia, amb 4 habitacions, cuina, menjador, un bany tan gran com alguns pisos d’ací i una terrassa de 30 metres amb vistes a l’atòmium: 250.000 euros.

És a dir, un jove amb una feina normal allà pot pagar-se un pis (o una casa!) en condicions, viure molt dignament i viatjar sovint. Si no arriba a ser pel mal temps, igual seria qüestió de plantejar-se un èxode massiu.

La foto és real. A Nova York, fa un any.

I no és un dels barris més cars de la ciutat.

(Per si algú no entén el text: "Només queden dos apartaments, pisos 7é i 8é, de tota la planta, amb 4 habitacions.
Preus a partir de 5,8 milions de dòlars").

Quan arribes a l’aeroport Charles de Gaulle de París, el més habitual és agafar el RER (una mena de tren de rodalies) per anar al centre de la ciutat. L’estació està dins mateix de l’aeroport i tot està molt ben indicat – i no pots evitar fer comparacions amb El Prat, Manises o l’Altet -, però no tot és tan bonic com ho pinten.

A l’estació hi ha tot de màquines per comprar el bitllet, amb cues bastant llargues. Així que sense pensar-hi més, et poses a la cua. Comences a notar que la gent passa més temps del que esperes comprant el bitllet, o intentant-ho. I quan per fi et toca el torn, entens el perquè de l’espera. Un cartell molt petit especifica que NOMÉS accepten targetes franceses!!!!! D’entrada no t’ho creus i proves amb la teua targeta. Continues sense poder creure-t’ho i proves amb una altra targeta. Però res, és ben cert: o tens una targeta bancària francesa o no pots comprar el bitllet a la màquina i et toca anar a fer cua a la taquilla.

Intente pensar la que s’armaria si això passara ací… i la imaginació no em dóna per a tant.