Apòstata desficiosa

Després d’un cap de setmana llarg a Madrid, acollida pels incomparables A. i A., i gaudint de la mega festa que acompanya la celebració de l’orgull allà, torne amb la sensació de què els madrilenys estan fets d’una altra pasta.

Com a mostra, tres fotos fetes amb el mòbil mentre passejava pel centre de la ciutat, i que com a mínim qualifico d’exòtiques.

(Aquesta és la primera, ara penjaré les altres dues).

Ací teniu un anunci a la paret d’una antiga farmàcia a la calle de la Madera, on anuncien un producte que només amb el nom ja t’ho diu tot, tu: Diarretil.
Així, tal qual. Juanse és el nom que tenia la farmàcia.

Apa, això és màrqueting clar i directe, i la resta tonteries.

La foto és a la duna més gran de Corralejo, al nord de Fuerteventura.

Els saltarins són/som els convidats al festival de curtmetratges espanyols Dunas 2009. Una gent fantàstica a un indret impressionant, i amb la sort d’haver pillat un dia sense gota de vent.

No porte ni huit hores a Torí i ja tinc la sensació d’haver fet de tot. A l’avió he reconegut Ventura Pons, a qui li fan un homenatge al Torino GLBT Film Festival, que és on he vingut jo també a presentar un documental. I amb ell he vingut cap al centre de la ciutat. 

M’han donat acreditacions i paperassa, i a caminar, que és com es coneix una ciutat. 

He dinat pizza amb oli picant, m’he menjat un gelat impressionant de straciatella per berenar, he patejar els carrers plens de botigues de roba italiana caríssima, i els carrers plens de botigues internacionals que semblen clonats de qualsevol altra ciutat del món; he entrat a botigues de decoració super fashion, m’he comprat un paraigües -perquè no para de ploure- i un llibre de Camilleri, dels de Montalbano, en italià, per veure si pose remei: el tinc encara més rovellat del que em pensava! 

I ja he vist dos documentals al festival. 
Així que hora toca descansar una mica, que m’han recomanat que no em perda l’hora del cocktail, voldria veure una pel·li més hui i aquesta nit hi ha una festa. Crec que no aguantaré el ritme!!! 

 (Demà toca el museu del cinema, segur, i si hi ha temps, potser també l’egipci. Dependrà del temps… A veure si deixa de ploure! Amb el solet que vam tindre ahir a Barcelona…)

No sé per què, però sempre em resulta més fàcil que m’entre la vena cultureta quan estic de visita a alguna ciutat que quan estic a casa. Així, per exemple, crec que he visitat més l’IVAM des que no visc a València que quan el tenia al costat de casa. I així també he passat el cap de setmana a Madrid d’allò més entretingut. 

A més del Reina Sofia, que feia temps que no visitava, he vist l’exposició -impressionant i dura- de Bacon al Prado. Però el que més m’ha agradat ha estat una mostra de fotos de Weegee sobre la Nova York dels anys 30 que tenen a la fundació Telefónica.

La quantitat i qualitat de les imatges és d’impacte.
Algunes, com la que he posat ací, es deixen mirar durant hores.

I m’ha entrat el cucquet de tornar a fer fotos, que ho tinc abandonat.
Quan torne a casa ho intente.

(El cap de setmana ha inclòs també dues pel·lis i moltes hores amb amics dels bons. Ha estat una entrada de primavera sensacional). 

Acabe de tornar de Bilbao, on he passat quatre dies convidada pel festival Zinegoak. He vist pel·lis interessants, i he conegut gent d’allò més amable, de les qui, a més, he pogut aprendre algunes coses de l’àmbit professional.

He gaudit d’una ciutat que s’ha reconvertit i on la qualitat de vida, diuen, no està gens malament. He escoltat l’accent basc… parlant en castellà, perquè gairebé no he sentit ningú parlant-lo pel carrer (una mare i un xiquet, un parell d’homes grans a una plaça, i prou… Bé, i l’he sentit a la pel·li Ander, la primera de temàtica gai que es fa en basc…).

M’ha agradat el Guggenheim, m’he relliscat pel pont de Calatrava i he menjat pinxos.
Típic, tòpic i previsible. I ha plogut. Tots els dies. A tota hora. Cel color gris plom. Una hora, i una altra, i una altra.

Tant, que una cosa m’ha quedat clara: si un dia he desaparegut, no vingueu a buscar-me allà. Jo vull sol!!!

… després d’una breu temporadeta
gaudint del paradís.

Demà dilluns ja toca posar-se les piles…
i de quina manera! Tinc una bona feinada esperant-me. Però això és bo, diuen.

Foto: Posta de sol a la platja de Famara, Lanzarote, fa un parell de dies.

Acabe de tornar després de 10 dies a Nova York, on una vegada més m’he sentit com a casa. La combinació de vacances i aquesta sensació de no haver marxat mai és extraordinària.

Després de l’any i mig que vaig poder gaudir a Manhattan, em vaig prometre que tornaré cada any. Per ara, vaig complint. Aquesta vegada, amb companyia, que té el punt afegit de fer de cicerone, i diuen les crítiques que no ho fet gens malament.

He menjat, com sempre, de categoria, barrejant el que s’entén com American food amb delícies de tot el món (La Fonda boricua, un restaurant porto-riqueny del carrer 106, és un dels darrers descobriments). A més de l’obligada passejada pel Village (est, oest i central), el Soho i el Downtown, he aprofitat per aprofundir encara més en el Meatpacking District, el Lower East Side i Brooklyn, que és en si mateix un món per descobrir. A més, he coincidit amb la celebració del 125 aniversari del pont de Brooklyn (brutal) i la visita anual dels marinerets de les flotes ianquis a la ciutat, que li dóna un toc impressionat.

Torne amb les piles carregades per a l’estiu de feina intensa que m’espera. I amb el sentiment de què em queden, encara, mil coses per veure a la ciutat. I de què hi tornaré, tan aviat com siga possible.

És una de les impressions més cridaneres que m’emporte d’un cap de setmana a Saragossa: les obres de l’expo semblen força endarrerides i no fa pinta que les puguen tindre acabades per al mes de juny, que és quan diuen que s’inaugura. Com passa en aquests casos, a més, i com bé saben i practiquen els nostres governants, s’aprofita que es fa un esdeveniment d’aquest tipus per fer obres a tot arreu (i, probablement, requalificar terrenys i especular una miqueta).

Total: que la ciutat està tota amb la panxa a l’aire, fer un trajecte en cotxe és com un recorregut per un catàleg de grues i excavadores, hi ha pols per tot arreu i els taxistes (que són els que et donen la vertadera visió de la realitat d’una ciutat), es mostren dividits entre un poc convençut ‘sí dona, segur que ho acaben, que estan treballant de nit i tot’ i un cabrejat ‘no ho acabaran i farem el ridícul més espantós’.

A veure com acaba la cosa.

Tampoc no he vist gaire més de la ciutat. No hi anava per turisme, i les diverses ocupacions i coneixences van ser encara més distretes, sorprenents i enriquidores del que estava previst. Potser hi tornaré. Si acaben l’expo a temps.

Em vaig emportar la càmera bona per veure si aprofitava i posava en pràctica el que estic aprenent a un curset de fotografia. Però a tres graus sota zero fa una mandra terrible treure’s els guants per posar-se a enquadrar amb calma, així que quasi no en vaig fer.

De les poques que he portat, la que més m’agrada és aquesta, d’un edifici ben curiós a tocar del casc antic, i que, segons el profe de foto, m’ha quedat molt presentable.

Diumenge, tot i estar al voltant dels zero graus, vaig fer una llarga passejada per la part més cèntrica i comercial de Varsòvia. La idea era poder fer un tast de la ciutat i dinar en algun lloc amb bona pinta.

Sobre el tast: una decepció constant. No vaig veure cap botiga o establiment amb cert sabor local, tret d’alguna pastisseria de les de llepar-se els colzes. Gairebé tot estava tancat perquè, a més de diumenge, era el dia de la independència (celebren la reconstitució com a país que va tenir lloc en acabar la primera guerra mundial). I, per llei, els dies de festa nacional, han de tancar.

Però des dels aparadors ja em feia una idea. Zara, H&M, C&A, Springfield, McDonald’s… No sabia si era a Varsòvia o a Diagonal Mar. I fins a uns límits exagerats. Cap de les botigues del centre comercial més important és de marca local, o ni tan sols té un nom propi.

Dinar va ser una odissea. Perquè els restaurants polonesos també tanquen els dies de festa nacional. Ja arribant al cinema on es feia el festival, i amb les orelles i el nas congelats, només tenia dues opcions: un Kentucky Fried Chicken i un restaurant japonés. Vaig optar per la sopa miso i el sushi, però no deixava de sentir-me estranya: què collons faig menjant això ací?

Més tard, prenent una cervesa (aquesta sí, local), amb joves d’allà, cultes, universitaris i políglotes, em vaig esgarrifar en sentir que ‘estan molt contents amb la globalització’, que ‘no tenen cap interés en mantenir els valors locals’ perquè ‘afortunadament el localisme de Polònia va acabar fa vint anys, amb el comunisme, i ara volem ser part del món’. Això, plens de piercings i tatoos, que es veu que també és part de la globalització.

I ho diuen convençuts de què local i global són termes incompatibles. I que aquest és el camí que cal seguir. Anem bé.

Ja he tornat de Varsòvia, i amb bon sabor de boca. He conegut gent interessant, he vist més pel·lícules en tres dies que en un mes, i m’han concedit el premi a millor documental!

Finalment, i en contra del pronòstic del temps, no ha nevat. Bé, sí, anit, però molt poquet, perfecte per passejar entre les volves, que no arribaven a quallar. Però he descobert que, tot i la grisor que predomina a la ciutat, Varsòvia és blanca d’una altra manera.

Feia anys que no passava tantes hores envoltada només de gent blanca, d’això que se’n diu ‘caucàsics’. Pell clara, ulls clars, constitució física semblant (gairebé no hi ha obesos a Varsòvia). Ni un subsaharià, ni un magribí, ni un caribeny, ni un asiàtic. Hi ha immigració, sí, però d’Ucraïna i Lituània, que físicament, per a mi, no es pot reconèixer. I si em refie del número de restaurants xinesos que hi ha, també deu haver població d’aquest país, però pels carrers no es veu.

I es fa estrany.

Encara no he pogut veure la ciutat de dia, perque quan he aterrat a les 4 de la vesprada, ja era nit fosca. No se com ho aguanten. Jo cada vegada tinc mes clar que m’es imprescindible fer la fotosintesi a diari.

Aixo, i comptar amb un teclat amb accents, pero ara mateix, des de l’hotel, no es el cas.

Per ara la primera conclusio es que Varsovia es un merder de transit impressionant. De l’aeroport al centre, hora i mitja, a pas de tortuga, amb embussos a tot arreu i mes d’un 90% dels cotxes amb un sol passatger. Esmussa.

La gent, molt amable, i estic experimentant aixo de parlar globbish-esperant. La xica que ha vingut a recollir-me a l’aeroport no sap ni paraula de catala (aixo era esperable, ai), ni castella. D’angles no enten gairebe res. Pero parla italia. Jo italia, poquet, pero ens hem entes. Amb la resta de gent, polacs, alemanys i danesos, es fa servir aquest angles d’academia que ens permet comunicar-nos amb un grapat de paraules basiques.

Pels qui no ho sabeu, he vingut a un festival de cinema. Avui, pero, no he vist cap peli, perque eren en danes, islandes i hindi, subtitulades a polac, aixo si. Dema hi ha una bona oferta en angles que espere aprofitar.

Seguirem informant…

Previsora com sóc, i tot i que encara falten cinc dies per anar-me’n a Varsòvia (on m’han convidat a un festival de cinema), he començat a fer la maleta. Si més no, mentalment.

Però com pots pensar en què necessitaràs quan la diferència és gairebé de 20 graus? Segons la previsió meteorològica, la temperatura estarà al voltant dels zero graus, plourà tots els dies i és probable que neve.

Sent tan fredolica com sóc, només de pensar-ho ja tremole. I mira que a Nova York hi vaig sobreviure dos hiverns. Però si no arriba a ser perquè ho tinc aparaulat de fa temps, i perquè em vindrà bé canviar d’aires uns dies, m’ho estaria repensant.

Per cert, algú té alguna recomanació o suggerència de què no m’he de perdre a la capital polaca?

Hui no he comprat cap llibre, i això que aquest matí he estat pel centre de Barcelona. Però és que ja havia fet l’adquisició dels llibres que volia enguany per a mi i per regalar mentre vaig estar a Nova York.

A la llibreria Barnes and Noble de Union Square vaig anar per buscar un parell de títols que m’havien encomanat. Quatre plantes de llibres perfectament organitzats i plenets d’exemplars interessants em van ‘obligar’ a acabar comprant-ne quasi una dotzena. Entre ells, l’últim d’Alexander McCall Smith, el nou de Mark Haddon (l’autor d’allò del curiós incident del gos a mitjanit), un parell dels clàssics de Kapunscinski, una biografia d’Einstein (per regalar)…

També vaig comprar alguna cosa a la llibreria Oscar Wilde, al Village, i em vaig haver de resignar i no entrar a Strand perquè la maleta ja era incapaç de encabir més paper.

No era Sant Jordi i no hi havia roses, però va ser un dia fantàstic.

He de reconéixer que trobava molt a faltar Nova York. Des que vaig deixar la ciutat tenia una enyorança gairebé malaltissa. Però ara que he tornat, he recordat les coses que no m’agraden de la ciutat i crec que em ‘curaré’.

Per què a qui se li va ocórrer crear una ciutat en un lloc on el clima és terrible quatre cinquenes parts de l’any? Si no és pel fred de l’hivern, amb les nevades que van acumulant capes gelades de pixades de gos, és per la pluja persistent i el vent que talla la pell. I quan això acaba, allà pel maig, aleshores comença a fer una calor humida que gairebé no deixa respirar. Total, que tenen bons els mesos de juny i setembre, i no sempre.

Això sí, és clar, ací la sequera no saben què és ni la coneixen. I no com al nostre poble, on com bé sabem, la pluja no sap ploure.

P.S.: A veure si demà puc passejar-me una estoneta sense paraigües abans d’agafar el vol de tornada!