Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Arxiu de la categoria: Pel món

Primera experiència a la nova terminal de l’aeroport

2

Ahir em vaig estrenar a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona, en el meu viatge de tornada de Montevideo, via Madrid (és clar, els vols directes encara sonen a ciència ficció).

Després de 16 hores de vols, esperes i canvis d’avions amb presses, vaig aterrar a un edifici espectacular i mig fantasmagòric, perquè el trànsit que té ara com ara és quasi inexistent per aquella mole de ciment i vidre.

Però no és només pel buit que se’m va fer tan gran. Quinze minuts de rellotge des de la porta per la qual vaig baixar fins arribar a la sala de lliurament d’equipatges. Un quart d’hora! I a pas lleuger. A mi, personalment, se’m va fer llarg. I més llarga encara se’m va fer l’espera de mitja hora més fins que van eixir les maletes… per una cinta diferent a la que havien anunciat als monitors!!!

I no penseu que van rectificar les pantalles, o que ens van avisar d’alguna manera, no. Va ser un altre passatger qui se’n va adonar i va donar la veu. Al·lucinant.

Entre el cansament acumulat, la sensació de temps perdut i la incredulitat de què hi hagen errors quan acaben de començar i són quatre gats a l’edifici, no em va quedar gaire bon gust de boca. Esperem que millore la cosa, d’alguna manera…

(Escrit a les 4:47 de la matinada, en ple atac d’insomni de jet-lag. Què hi farem…)

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Hablo Montevideano

3

Recién me di cuenta: una semana aquí y ya tengo hasta la musiquita rioplatense. 

Me lo dijo un tipo bárbaro, de camino a un boliche para tomarnos una coca común y comer un chivito. 

Con este frío, casi nunca puedo andar con remera y buzo nomás, me hace falta saco o por lo menos una buena campera.

Y capaz que se ve mejor la ciudad desde un ómnibus, con su boletería a bordo y la prohibición de beber mate adentro para que nadie se lastime con la boquilla o el agua caliente en caso de frenazo.

Este… Y el tráfico es tranquilo, este…, pero sorprende que apenas haya semáforos, este…, y que nunca se sepa del todo si las calles son de una o de doble mano.

Eso sí, por acá disfruté pila. Ta.

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Això sembla la fama, tu

3

Sóc a l’Uruguai, on demà -si no hi ha cap imprevist- s’aprova la llei que permetrà adoptar ací a les parelles homosexuals.

I tots els mitjans van bojos parlant del tema, i algú sembla haver decidit que sóc una experta en la matèria. 

Aquest matí he eixit en directe a ‘Buen día, Uruguay’, un programa que parla de tot una miqueta  i demana opinió als espectadors (adopcion.si, adopcion.no). Ja us feu una idea…

En una estona a una ràdio, una entrevista per una revista, demà una altra tele. Taxi amunt, taxi avall, maquillatge… Com si fóra famosa, tu.

Quina impressió!!!

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Las madres de la Plaza de Mayo

1

Ahir, com cada dijous a les 15.30h, les madres de la plaza de Mayo es van tornar a reunir, per manifestar-se en silenci davant de la Casa Rosada.

La imatge me la sabia de memòria. L’he vista mil vegades des de xicoteta als diaris, a la tele, al ‘informe semanal’ de la primera…

Però, tot i aquesta coneixença mediàtica, que fa que algunes cares semblen gairebé familiars, tindre-les allà davant em va colpir. Molt. Molt més del que m’esperava.

Veure directament aquelles dones tan fortes i valentes -fotografia dels desapareguts en mà- em va prèmer les entranyes i no vaig poder evitar un plor silenciós durant una bona estona, allà plantada al mig de la plaça…

Fa més de 24 hores, he creuat el riu de la Plata i ja sóc a Montevideo, i encara se’m remou alguna cosa per dins… I no la sé descriure amb més detall, però entre els ingredients inclou pena, ràbia, admiració i, d’alguna manera sense saber ben bé per què, vergonya.

Em té ben tocada, tot plegat. 

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Evitá la culpa (consumisme i misèria a Buenos Aires)

0

La foto: als voltants de l’Obelisco, una mena de mega rotonda amb aires de Times Square al bell mig de Buenos Aires. 

L’anunci: ‘Evitá la culpa. Comprá con descuento’.

Un més dels milers d’ofertes per incentivar el consum, amb referència al càrrec de consciència i la culpa cristiana incloses. Ací es paga en diversos terminis fins i tot la roba, les sabates i el perfums. T’ho pregunten quan vas a pagar amb la taqrgeta: “Al contado o en varios plazos?”. I hi ha acords entre determinats bancs i centres comercials perquè la gent gaste més: si vas dimarts o dijous al centre comercial Abasto i pagues amb targeta del Santander, 10% de descompte o finançament a tres mesos sense interessos. I com això, desenes d’altres exemples.

Tot per aconseguir que es rasque la butxaca la gran massa de gent que arriba a final de mes amb moltes dificultats i fent càbales amb les finances domèstiques. Hui, al barri de Boca -als voltants de la Bombonera!-, per exemple, he vist més d’una finestra tapada amb plàstic perquè no tenen per reposar un vidre trencat. A l’hivern.

El contrast: El que més m’impacta de la foto, i de la situació quan la vaig veure, és la convivència d’aquestes incitacions consumistes amb la misèria absoluta. Això de sota, per si no es veu bé, són un carret de supermercat i uns matalassos florits on dormen de nit i malviuen de dia unes quantes persones. No és l’únic lloc de la ciutat on t’ho trobes. I no és el perfil de persona sense sostre que solem tindre per València o Barcelona: la gamma d’edats és àmplia i hi ha moltes dones.

El shock és encara més gran quan visites els barris de Palermo o Recoleta i te n’adones de com malbaraten els diners les classes més riques. En cirurgia estètica, per exemple. Que és exagerat. Elles, i ells. Semblen de plàstic al final.

I la cosa és que aquestes grans desigualtats, a Centreamèrica o a d’altres països sud-americans, te les esperes. Però a l’Argentina, tot i que m’ho havien advertit, tant tant m’està sobtant, la veritat…

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Buenos Aires és com…

5

És com Nova York, en algunes zones: barreja d’arquitectura, i un no sé què a l’aire que et diu que és una metròpolis de veritat. O com París, en altres, amb aquella elegància grisosa. O com Madrid, segons com t’ho mires, amb un puntet ranci. És tot això, però no ben bé. O no només. 

És una barreja curiosa, única i especial. I tot i que he de reconèixer que, en general, em costa que em caiguen bé els argentins, tots els que m’he trobat fins ara han estat encantadorament amables. I el nou monument a Mafalda, inaugurat tot just diumenge passat, m’ha despertat tendresa i tot. (La d’hores que he passat jo llegint els llibres del Quino!).

Fa 24 hores que sóc a la ciutat i ja tinc els peus destrossats. Perquè a mi m’agrada patejar-me els carrers per conéixer els llocs, però açò és tan gran que no s’acaba mai. Ahir: Microcentro, Plaza de Mayo i Florida. Hui: San Telmo, Boca i ja veurem que més. Amb calma, sense pressa, observant sense parar, i entrant a les botigues que em facen gràcia. Perquè amb la fortalesa de l’euro, això és un xollo. 

El menjar: fantàstic. Realment, les millors carns del món. Amb diferència. Tan bones que costen de comparar amb qualsevol altre lloc. Ni els steaks de NY. I per dos duros.

Pensava jo que se’m faria llarg estar ací sola 4 dies però em fa l’efecte que d’això res!
 

(Per ara, cap incident en fer-los saber el meu cognom. Ni s’immuten!)

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Mirades de Grècia (5): EXODOS

0
Publicat el 24 d'agost de 2009

A mi que m’agrada jugar amb les paraules, les lletres i les traduccions, m’ha encantat enfrontar-me al repte de tractar de desxifrar el grec. Tot i no haver-lo estudiat mai, ni l’antic (vaig fer allò que en deien ‘lletres mixtes’, amb llatí i mates, però sense grec) ni el modern, abans del viatge em vaig fer amb un breu vocabulari bàsic i un llistat per transcriure’l.

I m’ho he passat bomba descobrint com escriuen ‘calamari’, ‘mousaka’, ‘tzatziki’ o ‘pasititzio’, però sobretot he gaudint quan trobava paraules que em recordaven les meues d’una manera o una altra.

I que la sortida es diga ‘exodos’ és una passada!

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Mirades de Grècia (4): els gossos de l’Acròpolis

2
Publicat el 24 d'agost de 2009

A Atenes és ple de gossos sense amo. Com ací pot haver gats en alguns indrets, però en versió gos. I no un ni dos. Molts, moltíssims. Sobretot, per l’Acròpolis. Als peus del Partenon, a l’antiga àgora o pels camins amb pins i oliveres te’ls trobes ben repantigats prenent la fresca.

Què mengen i de què viuen és un misteri. Però que allò és sa casa ho tenen claríssim. I fins i tot els deixen acostar-se més a les restes arqueològiques que no a les persones!

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Mirades de Grècia (3): tres en una moto

1
Publicat el 23 d'agost de 2009

De motos n’hi ha a grapats, per tota Grècia. De les dels grecs i de les llogades pels turistes. Grans i xicotetes. Flamants i destartalades.

Però no és això el que m’ha sosprés, sinó les maneres de viatjar-hi. El casc sembla ser absolutament optatiu i, de fet, gairebé ningú no el porta. No fa tant de temps, ací també passava. Però -com canvien les coses!- veure-ho ara (segle XXI, Unió Europea…) em va sobtar moltíssim.

Com també em van sorprendre imatges que m’han recordat coses que fa un quart de segle ens eren habituals. El repartidor d’ous en moto. El que porta la dona i les maletes a un ciclomotor. Motorista i gos. I, diverses vegades, el que veieu a la foto: tres persones en una moto. I semblen anar-hi còmodes i tot, tu.

(Ma mare té una foto de xicoteta on ixen el conductor d’una lambreta i sis, sis!, xiquets que portava així a l’escola. Jo l’he vista!!!)

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Mirades de Grècia (1): postes de sol

0
Publicat el 23 d'agost de 2009

Les postes de sol a Santorini són d’una bellesa aclaparadora. Tot i la gran quantitat de turistes, paga la pena.

Sobretot, si tens la sort de trobar un allotjament sobre la caldera del volcà i allunyat de la gentada i pots gaudir de meravelles com la de la foto quasi en silenci.

Impressionant.

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Rumb a les Cíclades

1
Publicat el 2 d'agost de 2009

Maleta feta. Ha costat, però no per la roba, que la tenia triada en un pis-pas, sinó pel que podríem anomenar entreteniments: els llibres (quins? quants?), la càmera réflex, el netbook, els carregadors…

Però ja està. Tot empaquetat i enllestit per agafar un avió aquesta nit que em portarà a Atenes, i sense eixir de l’aeroport, agafar-ne un altre cap a Santorini de matinada. A partir de demà, vint dies de sol, platja, llegir, snorkel, llegir, platja, migdiada, snorkel, llegir…

Crec que mai no he fet unes vacances tan llargues i amb tan poca concreció en la programació. Veurem com va. Si trobe wifi, ho aniré explicant. Si no, a la tornada.

Bon agost a tothom!

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

Se’m fa la boca aigua

3

Ara que ja he resolt els temes logístics a València, i que sóc uns dies més cap al sud, a ca la família, combinat descans i una miqueta de feina, comence per fi a sentir que arriben les vacances de veritat.

D’ací una setmana estaré a Santorini, gaudint per fi de la que diuen que és una de les millors postes de sol del món. Només de pensar-ho comence a salivar. A casa m’he deixat ja mitja maleta feta: un bon grapat de llibres, de ficció i d’història, les ulleres i el tub de bussejar, la baralla de cartes i la crema solar. Em falta preparar una miqueta de roba, i llesta!

Ja no queda tant. Tic, tac, tic, tac.

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

A Madrid són d’una altra pasta (3): els noms dels carrers

5

No és que ací, a Barcelona, a València o a qualsevol altra ciutat no tingam noms de carrers curiosos, divertits o sorprenents (el meu preferit continua sent la Plaça de les Xiques d’Alcoi, que sí, per ‘xiques’ vol dir justament prostitutes).

Però de tant en tant m’impacten els noms trobats a d’altres indrets. I aquest del barri de Chueca n’ha estat un.

Calle de Válgame Dios. Dí que sí.

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari

A Madrid són d’una altra pasta (2): el toc de color

1

A tocar de la plaza de la Luna han obert una botiga amb productes de la marca Lolita Flores. Ahí es ná. Amb records també per sa mare, la gran Lola, com ara una samarreta que m’he quedat amb les ganes de comprar, i que posa: “Si me queréis, irsééééé” (sic).

Però el que més em va impactar en passar per davant va ser que, en mig del pseudo disseny de l’aparador (i dels preus que marcaven tot i ser rebaixes!), s’han deixat un motxo a la paret de fora, tan tranquil·lament, com qui fa una pausa mentre agrana la casa i després se n’oblida de per on anava… Com a toc de color, no té preu.

Publicat dins de Pel món | Deixa un comentari