Connexions des de #Badalona

PUBLICAT EL 27 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Susan Sarandon, Max Von Sydow, Christopher Plummer i Gabriel Byrne. No caldria dir res més. Aritmètica Emocional és, principalment, una pel·lícula d’actors. I com això funciona a la perfecció. Vet aquí una festa de la interpretació i la complicitat. El director, Paolo Barzman, prèn de referència la novel·la del canadenc Matt Cohen i ens ofereix una reflexió sobre els estralls de la guerra, l’ombra del dolor en el cor de les víctimes, tants anys després. ‘Em preguntes si crec en Déu i jo et pregunto, Déu creu en nosaltres?’. Una cita que brilla rotunda al principi del metratge i que només resumeix en part la tesi del film. No convida a l’ateisme, el guió. La perplexitat de l’horror dóna pas a un desenllaç crepuscular subtilment feliç. El final, però, no acaba de convèncer: no per dolç, sinó per esquemàtic.

No penso veure com la Catherine Keener maltracta l’angelical Ellen Page (a la foto), a An american crime. El film de Tommy O’Haver explica l’esferidor segrest d’una adolescent (la Page) als anys seixanta a mans de Gertrude Baniszewski (la Keener), la qual va tramar sobre la jove captiva una terrible tortura en grup al llarg de 3 mesos. És un prejudici a tota llei, el meu; i tota una declaració de principis. Sé que la Page va brillar amb la crua Hard Candy, però a mi em va enamorar a Juno, la inoblidable Juno. I allà em vaig quedar jo. Amb la seva mirada divertida i tendra, amb la seva valentia. Sóc un afeccionat al cine de la bella escola i no disfruto especialment veient en Harrisson Ford o en Tom Hanks fent de dolents; vull dir que no els considero ni més ni menys bons actors per fer un canvi de registre en els seus currículums de personatge. M’agrada la identificació de l’artista i el personatge. Com en l’època dels ‘Estudis’. En James Stewart era un bon home, i en Bogart era un home dur. Més darrerament, quan penso en Martin Sheen, veig el millor president dels EUA, i en Tom Hanks em fa riure i plorar amb aquella mirada senzilla i honrada, faci el paper que faci… i mira, quan veig l’Ellen Page, veig la Juno. I jo no penso anar al cine per veure com maltracten aquest àngel.

PUBLICAT EL 14 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Ho havia de fer. Veure, en pantalla gran, l’última aparició al cinema de Sidney Pollack. El vehicle d’aquesta aparició és la penosa comèdia ‘La boda de mi novia’ (Made of honor), de Paul Weiland, l’enèssima i exasperant comèdia romàntica del Hollywood de perfil baix, baixíssim. Pollack és el millor de la pel·lícula, tot i que surt poc, poquíssim. Patrick Dempsey fa el que pot, i no se’n surt malament, especialment quan el guió li regala algun moment de refrescant slapstick: les caigudes al restaurant brillen merescudament! Va sobrat d’ego, el tal Dempsey, i això sempre funciona bé en una comèdia. Per la resta, la pel·lícula avança amb una certa gràcia i un ritme ben sostingut fins l’arribada a l’ensucrada Escòcia, on naufraga en un mar d’esterotips persentats sense gota d’ironia. Un dels úlitms plans és per al Pollack, que fa el paper de l’irresponsable i hedonista pare del protagonista: els seus ulls, humits i tranquils, transmeten, malgrat la malaltia que ja el devia corsecar, una ‘joie de vivre’ que impressiona.

Als seus vuitanta quatre anys, Sidney Lumet serveix amb “Antes que el diablo sepa que hayas muerto” un film rotund i desesperat, que sobta per la força del seu plantejament, per la radicalitat del seu desenllaç. És una tragèdia disfressada de thriller. I és, sobretot, una lliçó de cinema, que brilla pel seu vigor i en el regnen actors en estat de gràcia -sempre s’ha dit que Lumet era un director d’actors!-. Ethan Hawke, Philip Seymour Hoffman… però també Albert Finney i una sempre reivindicable Marisa Tomei. El pols narratiu és esplèndid, enlluernador. Podria ser el d’un director amb cinquanta anys menys. I en faríem grans titulars amb les paraules ‘revelació’ i ‘novetat’.