Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Pel·lícules que veig

El jove Lincoln

0

És una pel·lícula preciosa, com totes les de John Ford. És una pel·lícula sobre la família, com totes les de John Ford. És una pel·lícula sobre un país que es forma, com totes les de John Ford. Però hi ha alguna cosa més, a ‘Young Mr. Lincoln’ (1939), un dels films més oblidats del genial director i que vaig recuperar fa uns dies en DVD. És d’una sorprenent actualitat. El film permet fer una oportuna revisió de la història dels Estats Units… i la seva capacitat de crear nous lideratges a partir de la narració. És la història mítica, la que interessa Ford. Compta més del que potser voldríem, la llegenda. Més que les anàlisis crítiques o erudites, és la llegenda la que ens subjuga i ens engresca, és la llegenda la que ens fa venir ganes de canviar les coses. 

I la llegenda, segons la conta John Ford, aniria així: una família arriba a New Saleem, el poble del jove Lincoln, en un carro que amb prou feina s’aguanta dret. Demanen els serveis d’Abraham, un jove d’una seriosa murrieria i una mirada ambiciosa i enigmàtica. No tenen res per donar-li… “bé, si, espereu!” -diu la mare!- “potser li podríem donar un llibre!” És un llibre de lleis, que ja és en mans del jove Lincoln. Un temps després, aquest mirarà el riu gelat i deixarà caure una petita branca sobre la tomba de l’estimada buscant que l’atzar li faciliti la decisió: me’n vaig? em quedo? es pregunta, com un Hamlet ‘sans culotte’. El jove, uns dies després, arribarà a la capital més pròxima muntat dalt d’un ase, i es farà un nom com a advocat de petits casos miserables. La pel·lícula explica el naixement de la consciència de servei al país d’un jove qualsevol. Només que no és un jove qualsevol. 

Que deixin el vell Clint en pau!

1

El tren de las 3:10, de James Mangold, és un remake d’una pel·lícula que no he vist. No puc dir si la nova versió era necessària o si aporta res de nou. Si que em veig amb cor de dir, però, que és una pel·lícula estimable, bé que un pèl llarga, amb un Russell Crowe que demostra la seva grandesa dotant d’una fonda humanitat -no pas ambiguitat- el cruel malvat que interpreta, aquest Ben Wade conduït al tren que l’ha de portar a la presó de Yuma i que passa a Conviction, si, ho heu endevinat, a les 3:10 en punt. Algú l’ha comparada –per variar!– a Sin Perdón, el gran clàssic de Clint Eastwood; però a mi em recorda més als spaguettis cuinats per Sergio Leone. Això no és pas cap problema, és més aviat una floreta: Leone era un director bàsic, però honrat, que sabia com pocs moure’s entre les regles d’or del gènere. Tanmateix, si que em veig obligat a intercedir des de la modèstia (i invisibilitat) d’aquest bloc: que deixin el vell Clint en pau.

Les coses que guardem en capses

1

Les capses són importants, en aquesta pel·lícula. Guarden històries tristes, retalls de vida fallida, els tresors que hom no voldria trobar mai. I menys damunt l’armari, espatllant cruelment la pròpia existència. ‘Una palabra tuya’; l’adaptació de la novel·la homònima d’Elvira Lindo, dirigida per Ángeles González Sinde, parla de l’ombra del passat -allargada, com diu el lloc comú-, però principalment terrorífica. Tant que els protagonistes del film ja han llençat un terç de la seva vida intentant no pensar en les capses  i el que aquestes serven secretament callades. Al film trobem unes sabates vermelles que acaben en una paperera de carrer, i un bressol inmòbil, que conté tot el dolor del món. Podríem dir que la pel·lícula; trista i brutal, malgrat l’enganyós to de comèdia constumista de la primera meitat de metratge; explica la història d’aquestes sabates i explica igualment el perquè del petit moisès sense moviment. Brillen Malena Alterio i Esperanza Pedreño, les dues protagonistes. Però Antonio de la Torre fa una autèntica creació del Morsa. Jo li donaria un Goya avui mateix.

Giraffes, l’altre Israel

0
Publicat el 31 d'agost de 2008

Desconec perquè s’ha estrenat aquest estiu una producció isreliana del 2001 i perquè s’ha estrenat en dvd en un cèntric cinema de la ciutat, els Renoir del carrer Floridablanca, sense ni tan sols avisar els espectadors que no veurien la versió en 35 mm per la qual havien pagat! La pel·lícula, en tot cas, es diu Giraffes i és un thriller que juga a les nines russes: res gaire nou, d’acord, però, al capdavall, és prou interessant. Ho deu fer el fet que mostra un Israel ‘en pau’, absort en ell mateix, ben lluny del país que dia si, dia també omple titulars als nostres diaris. El film d’Itshak Grad és un puzzle d’identitats enganyoses on cal posar en dubte totes les evidències. Identitats enganyoses, evidències en dubte… potser aquest Israel no és, al capdavall, tan diferent de l’Israel en guerra que surt, dia si, dia també als nostres diaris i als de mig món.

Els apàtics europeus

0
Publicat el 27 d'agost de 2008

A vegades està bé deixar reposar una pel·lícula. Vaig veure ‘Yo serví al rey de Inglaterra’ als Renoir Floridablanca a principis d’agost i fins avui, quasi un mes després, no m’he decidit a fer-ne el comentari. El film de Jirí Menzel, basat en una novel·la de Bohumil Hrabal, té molts números per ser una d’aquelles produccions europees tan llustroses com buides, per còmodes i políticament correctes: bons decorats, ambientació implecable i un argument que combina èpica, amor, història i uns quants badalls. Una pel·lícula ja vista moltes vegades, vaja. Fins i tot el que es presenta com a novetat, ha estat assajat altres cops: els nazis en clau d’humor? Vegeu, sense anar més lluny, ‘La vida es bella’.

Però resulta que no, que Jirí Menzel és un director expert i sensible, un petit clàssic al continent (flagrant ignorància, la meva), i que Bohumil Hrabal; un gran clàssic, aquest; novel·la com ningú la petita història del segle passat. ‘Yo serví al Rey de Inglaterra’, no és una pel·lícula ni amable ni simpàtica i això és el que, finalment la fa tant estimable. A mi m’ha calgut deixar reposar el film per anar més enllà de l’esplèndida fotografia i l’empàtica interpretació d’Ivan Barnev per entendre el que Menzel i Hrabal ens volen explicar, i que és quelcom terrible i vergonyant. La història del que es queda, el relat del que no va a la guerra ni defensa el país, del que fa la viu viu, del que para la mà i mira a l’altre costat. ‘Yo serví al Rey de Inglaterra’, retratant aquest ambiciós mosso d’hotel que arriba a la direcció dels millors establiments aprofitant la seva falta d’escrúpols i innata simpatia, explica la història de bona part dels europeus durant aquest segle, apàtics testimonis de l’horror més majúscul. Potser per això m’ha costat pair i entendre  aquest film que ens fa transitar de la dolçor a l’amargor amb un pervers desmenjament.

Batman i el signe dels temps

1
Publicat el 21 d'agost de 2008
És curiós, això dels superherois. Fa quatre dies parlava de Hancock i dels seus problemes de popularitat a Los Angeles. Ara és Batman -protagonista d’El Caballero Oscuro, de Christopher Nolan- el que s’enfronta a un singularíssim ‘dolent’, un Jòker, que no busca els diners, sinó el caos, la revolució nihilista. Què se n’ha fet dels dolents d’abans? On és l’avarícia? La vanitat? I l’ostentació? El dolent que desafia Gotham és un malvat postmarxista, encarnat per un Heth Ledger enorme, -i que, diu la rumorologia, podria obtenir un Oscar pòstum. Maquillat terroríficament -tota una troballa, la seva caracterització- el subjecte trenca les regles del joc perquè no el fa trempar el dòlar, i així fa anar de corcoll el ratpenat justicier. A la pel·lícula, hi ha mafiosos dels d’abans, i també homes de negocis orientals -presentats com la nova màfia-, però tots sucumbeixen, com el mateix Batman davant les estrambòtiques estratègies de Jòker, d’una implacabilitat quasi perfecta. Amb una violència esborronadora, Jòker vol desenmascarar les hipocresies de la societat, confrontant l’opinió pública a eleccions impossibles. Hi ha un moment que els policies es refereixen a l’histriònic subjecte com a ‘terrorista’. I deu ser això mateix. No em passen per alt les implicacions econòmiques del terrorisme internacional, però no és menys cert que el terror que despleguen aquests grups és avui imprevisible, desproporcionat, difús, arbitrari… talment com el del nostre maquillat criminal. Finalment, però, el que fa més por del Jòker d’aquest nou Batman és la seva habilitat per convertir la bona gent, els ciutadans de peu plà, en armes de destrucció tot jugant amb la por i la desconfiança. A mi m’ha recordat allò que va dir Dario Fo pocs dies després de l’11-S: no hi ha arma més perillosa que un home sense pistola ni dinamita cridant ‘hi ha una bomba!’ en un estadi de futbol… 

L’Arca de Noè dels objectes inútils

5
Publicat el 20 d'agost de 2008
La casa d’en Wall-E és com l’Arca de Noè de tots els objectes inútils: aneguets de banyera, ornaments de nadal, coberteria de plàstic, escrostonats cubs de rúbik acumulats en lleixes mòbils, on sembla que no hi hagi de cabre res més. En Wall-E és un robot que aprèn d’estranquis dels vells musicals de Hollywood, que es projecta cada nit en la pantalla d’un ipod que amplia, tot voluntariós, amb una gran lupa. Va ser dissenyat i programat per netejar els residus que van fer la terra inhabitable, fa centenars d’anys. El resultat de la seva disciplinada dedicació són les piles de merda que, en forma de gratacels, fan la competència als vells edificis d’un apocalíptic Nova York posthistòric. Però en salva uns pocs, d’objectes. Són els que serva amb entranyable tendresa: els aneguets, els ornaments, els coberts, els cubs de rúbic… conformen, junt amb les pel·lícules antigues, el seu particular mètode pedagògic. El robot en qüestió porta més de 700 anys de feina, com un prometeu postnuclear… però alguna cosa està canviant, a còpia de tant escoltar ‘Hello, Dolly’. ¡Potser si que al final aquest mediocre robot, encantador Monsieur Hulot mecànic, podrà salvar el món! Al capdavall, tota la intel·ligència humana només ha servit per fugir cames ajudeu-me del planeta blau. Haurem de confiar, per tant, en aquest subjecte i el seu romanticisme caduc i tossut? Barbara Streisand i Michael Crawford, els protagonistes del musical en qüestió, convertits en referents filosòfics del nou món que comença? La força de l’amor es mostra en totes les petites coses, fins i tot, i especialment, en les més velles, en les més lletges, en les més impossibles. Aquest és el suggerent plantejament -i també la lliçó- de l’última meravella de Pixar, Wall-E, pròxim Òscar a la millor pel·lícula?

Un superheroi amb problemes d’imatge

0
Publicat el 18 d'agost de 2008
Pots volar i enviar a la quinta forca un tren amb una sola bufada i, tanmateix, necessites un relacions públiques? Et dius Hancock, vius a Los Angeles, i les teves gestes salven vides però també fan perdre milers de dòlars en desperfectes i provoquen danys col·laterals diversos. L’ajuntament et busca les pessigolles i els ‘picaplets’ es volen fer d’or a la teva costa. Conserves només una vella entrada de cinema per anar a veure King Kong que deu ser dels anys trenta i beus per oblidar. Només que no saps què és el que vols oblidar. La teva cara, això si, s’assembla a la de Will Smith. Això et dóna alguna pista. Ets dins una pel·lícula d’estiu, una rendible i llaminera pel·lícula de crispetes que, tanmateix, és alguna cosa més. Aquest Hancock alcohòlic i maleducat és un reflex interessant del món d’avui. Incomprès i perdut, el nostre superheroi vol fer el bé, però només provoca destrucció, tot conjurant els comentaris irats dels tertulians de torn, com si fos un conseller d’ICV a l’ús. En Hancock, el primer superheroi que és a la vegada un ‘antiheroi’, pot llegir-se també com una metàfora de la política exterior dels EUA: els aterratges forçats que fa el nostre valent volador i que destrossen a bocins paviments i cotxes són especialment eloquents de com les operacions militars més sofisticades es converteixen avui en ruscos enverinats. Tot plegat hagués pogut donar per més, d’acord. Però les dobles lectures que ens ofereix el director, Peter Berg, fan aguantar el film amb dignitat i interès. A més, la pel·lícula compta amb un parell de girs d’argument que et deixen clavat a la cadira (literalment) i una Charlize Theron que no pot estar més guapa (literalment). 

Aquell quart d’hora

1
Publicat el 14 d'agost de 2008
En Jordi Ventura, que viu a quatre passes -i no és una forma de parlar- del Verdi Park, sempre diu que això de tenir el cine a tocar de casa està molt bé, però que a vegades, al sortir de la pel·lícula, troba a faltar aquell quart d’hora de comentari de la pel·lícula. Aquella mica de discussió amb els teus acompanyants: t’ha agradat, la peli? El final, no creus que era una mica precipitat? On sortia, aquell actor? És el de West Wing? A vegades, confessa en Ventura, ell i la seva companya donen un parell de voltes a l’illa de cases mirant de trobar aquest impagable moment… Per alguna incerta raó, hi ha converses que cal tenir al carrer, tot vagarejant, o bé fent una cervesa. Tenir-les al sofà de casa, o al llit, no és exactament el mateix. Deu ser per coses com aquesta que jo no tinc un ‘home cinema’ d’aquells tan espectaculars al menjador de casa. Jo també trobaria a faltar ‘aquell quart d’hora’.

Un final sorprenent?

0
Publicat el 9 d'agost de 2008
No entenc l’estratègia de màrqueting que hi ha rera una pel·lícula com Dejad de quererme (Deux jours à tuer), de Jean Becker. ¿Com és que ens diuen que es tracta d’un film amb un final imprevist, quan és ben previsible què passarà cinc minuts després de començar el metratge? ¿Per quin motiu la sinòpsi que acompanya el full informatiu en alguns cinemes de la ciutat insisteix en aquesta idea, despertant unes expectatives que seran frustrades fatalment: ‘Bastará con un fin de semana para que Antonie, a todas luces el hombre más tranquilo del mundo, destruya su vida. Discute con su socio, con su mujer, sus hijos, insulta a sus amigos en la fiesta de cumpleaños que le han preparado. Incluso se va de casa. ¿La crisis de los cuarenta? ¿Un ataque de locura?… Quién sabe’, explica misteriosament el text agafat al Renoir Floridablanca. La pel·lícula té molta grapa en la primera meitat –és molt bona l’escena de la discussió amb els amics, insuportable de tan brutal–, però es desinfla inexplicablement en la segona, quan l’espectador espera, ben enganyat per la publicitat, el tan anunciat final sorprenent i es troba amb una sortida de guió pròpia d’un telefilm de diumenge a la tarda. 

I resulta que és una pel·lícula política!

0
Publicat el 7 d'agost de 2008
Resulta que un dels blockbusters de l’estiu és en realitat una pel·lícula política. Superagente 86, Get Smart segons el títol original, remake de l’entranyable i reivindicable sèrie de televisió amb Don Adams, és una sàtira divertidíssima de les pel·lícules d’espies, amb algunes gotetes de pel·lícula d’acció a l’ús i una interpretació (de nou) memorable d’Steve Carell. Tanmateix, també és una intel·ligent crítica als serveis secrets nordamericans. Un hilarant plaer, aquest passeig per diferents agències de les dites d’intel·ligència. Impossible no pensar en l’11-S i el trist paper que els serveis secrets nordamericans van desenvolupar-hi. Alguna cosa ha passat, i no pas petita: fa quaranta anys rèiem d’un agent capsigrany i ara riem d’un sistema que té forats per totes bandes i d’un president amb evidents semblances a ‘W’ que ens fa preguntar qui és, en realitat, el capsigrany.

Almenys un cop a l’any, The Searchers

1
Publicat el 2 d'agost de 2008
La frase -m’agrada més veure-la com un consell- és de Martin Scorsesse i ha estat ampliament citada. Almenys un cop a l’any cal reveure The Searchers’. Jo ho procuro fer des de fa cinc anys ben bons. L’obra mestra de John Ford, que en castellà es va estrenar amb el mític títol de ‘Centauros del Desierto’, és una lliçó de cinema, però és també una enorme lliçó d’humanitat. La meva cita anual amb el curtit i misteriós Ethan Edwards i la seva cerca dolorosa i sense fi em regala sempre coses noves. Els nens robats en les incursions índies, capitanejats pel brutal Scar, omplen d’odi el pap del vell cowboy protagonista, interpretat per un inoblidable John Wayne. La búsqueda, que dóna nom al títol de la pel·lícula i que articula el guió, té la forma d’una enorme pregunta, plena d’actualitat en la nostra societat multicultural d’avui: on comença i on acaba la família?, quins són els vincles que formen una comunitat?, com es formen les persones?, quin pes hi té la cultura?, quin pes té la raça? El començament i el final del film ens mostren un paisatge erm i amenaçant des dels enquadraments -diguem que- accidentals d’una finestra i una porta. Algú, nosaltres, observa aquesta natura indomable des de la precària tranquil·litat d’una casa. Veiem el món des d’una mirada, la nostra, que és construïda, i que per tant no és natural ni neutra. Els personatges del film veuen el país des d’una polsosa granja que s’alça tossuda i hospitalària enmig del desert de Texas. El perill, en aquest cas, el representen els temibles comanches… guerrers implacables i cruels, però que són a la vegada el necessari contramirall d’un país que tot just es formava, entre la por i la venjança, entre l’odi i l’amor. Ethan Edwards, el millor paper de John Ford, és el compendi de totes aquestes contradiccions, capaç del millor… i també del pitjor; reflex perfecte de la seva pròpia pàtria, aquesta terra dels lliures i els valents, senyors i senyores, els Estats Units d’Amèrica. 

Tinc un problema amb la Kidman

1

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l’únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada… és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d’orgullosa trascendència, la repel·lència de la ‘primera de la classe’ amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d’una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. 


La pel·lícula, malgrat tot, té més d’un punt d’interès, cosa que demostra que el meu odi per l’actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. ‘Margot and the Wedding’, la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d’escenes torbadores d’inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.


PUBLICAT EL 26 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

I malgrat tot, Nanni Moretti

0
La banda sonora de Caos Calmo la pel·lícula d’Antonio Luigi Grimaldi demostra un gust per la música transcendent, molt pagada d’ella mateixa, aquella amb un dramatisme inflamat, potser excessiu. Radiohead i Rufus Wainwright -qui, sinó- hi brillen en un parell de moments, força destacats. Les cançons puntualitzen -no sé si seria millor dir ‘sobresalten’- el que, realment, no caldria subratllar. La selecció de cançons i la seva incomprensible disposició en el metratge no és el pitjor d’aquest film italià, però exemplifica elocuentment la poca traça del seu director al plantejar la història d’aquest vidu que decideix plantar-se davant l’escola de la seva filla, enlloc d’anar a la feina. Grimaldi juga als sentiments a flor de pell, però no aconsegueix fer anar els sentiments més enllà de l’epidermis de l’espectador. Imperdonable. Hi ha alguns moments quasi poètics -l’arribada dels pares a recollir els menuts, el millor del film!-, espatllats per altres de molt previsibles. Una subtrama d’un pretès suspens empresarial provoca més perplexitat que interès. Tot i amb això, Nanni Moretti, el gran actor italià, aconsegueix donar sentit a tot aquest desgavell i, amb una sola mirada, convertir en Caos Calmo en un film mínimament disfrutable. Així de gran és Nanni Moretti.

PUBLICAT EL 2 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

El lleig, teatre independent?

0

És una d’aquelles obres de teatre de l’anomenat circuït independent, que és cert que és un circuït, però que no és exactament independent. Bé, si ‘independent’ és fer obres en sales petites, és independent, si. Això, tanmateix, no la fa especialment experimental ni transgressora. Ni més ni menys, en tot cas, que obres estrenades al Lliure o el TNC. ‘El lleig’ és una d’aquelles obres mimades pels mitjans, que la situen, clarament, dins del focus de l’atenció. Hi deu ajudar comptar amb actors i directors amb un peu a la televisió, com, en aquest cas, el reivindicable Oriol Grau.
Juan Carlos Matel estrena en català al Nou Tantarantana l’obra de Marius von Mayenburg. Matel i Von Mayenburg ens proposen una reeixida farsa al voltant de la bellesa física, les seves capritxoses servituds i les seves indefugibles trampes. Se’m va fer un pèl llarga (cosa curiosa perquè l’obra dura una hora!), però hi ha un diàleg final impagable amb un ‘m’estimo!’ exclamat per un dels personatges que és una de les millors línies escoltades en molt de temps al teatre.


PUBLICAT EL 28 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

5593