Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Pel·lícules que veig

El que és (i el que no és) Valkyrie

0
El film Valkyrie, de Brian Singer, és, en realitat, alguna cosa més que la nova joguina de Tom Cruise. Es nota, molestament, l’empremta del megalòman actor en diversos moments clau (la visita a l’església, la mirada a la família a l’arribar a casa, el discurs contra els polítics) i, en general, la trascendència amb la qual li agrada abrigar-se a Cruise fa perdre una mica de frescor a la proposta, a la qual hagués anat bé una mica de distància. Però malgrat això, la pel·lícula passa bé; l’ofici de Singer aconsegueix mantenir l’aire d’un bon entreteniment. Al final, el que ha arribat a la pantalla del cinema és un sòlid thriller bèlic amb un subtil (i encantador) perfum demodé. A més, hi ha una elegància molt fina en algunes seqüències (el moviment de les tropes al districte governamental, l’arribada al bunker, la sala de reunions del cau del llop), i el ritme està ben portat amb nervi i sensibilitat, cosa que ja es prou, crec, en aquesta mena de blockbusters. El que no aconsegueix la pel·lícula és mostrar la desesperació i èpica d’un determinat moment històric, ja que tot és massa superficial, excessivament mecànic, i, a més, hi ha personatges molt mal definits, que són mers comparses. El tema a tractar, la resistència alemanya al nazisme, donava per més, és clar. Però potser esperàvem una cosa que no tocava, de Valkyrie, no us sembla?

L’escenari de la col·lisió

0
Entre les murs (‘La Clase’) és una pel·lícula que cal veure. Laurent Cantet s’ha basat en un llibre de François Bégaudeau, que, a la vegada és l’autor del guió i actor principal del film, per proposar-nos una interrogada mirada als joves d’avui. No se m’escapa que l’etiqueta ‘els joves d’avui’ té aquell aire paternalista tan emprenyador… però no se m’acut una altra manera de descriure el que vol retratar la pel·lícula. Són joves, són els joves d’avui. Estan en aquest institut de París retratat en el film, i també estan, avui mateix, al Barres i Ones de Llefià, a Badalona; o al Puig Castellar de Santa Coloma. La proposta de Cantet i Bégaudeau funciona, crec, perquè, en ‘teatralitzar’ aquesta classe tan arquetípica no pretén trobar solucions ni fórmules màgiques. Hi ha una perplexitat, en la mirada del professor Bégaudeau, un dubte que es manté, amb un elogiable poder suggeridor quan la peli arriba al final, en el moment dels títols de crèdit. I aquesta qüestió no resolta és el millor de la pel·lícula: els alumnes són desafiants, violents i a estones ignorants; però també actuen amb una sinceritat brutal, i amb un codi de noblesa alternatiu i potser equivocat (d’acord) però que és ben real. La Clase no acaba amb un reny ‘a la joventut perduda’, ni tampoc amb el seu contrari, amb un ingenu i prim relativisme. Les últimes imatges de la pel·lícula mostren un partit de futbol entre alumnes i professors, metàfora perfecta de la diàlectica entre les dues generacions, el xoc entre el nostre món i el seu. Finalment, el director ens ensenya una aula buida, l’escenari on aquesta ‘col·lisió’ ha de tenir lloc. La pel·lícula de Laurent Cantet i de François Bégaudeau reivindica l’escola com el millor ‘terreny de batalla’ per fer-nos grans… com a persones i com a societat. 

Uns bons martinis

1
Hi ha un moment a Manhattan, de Woody Allen, on es pot escoltar la següent línia: “I feel like we’re a Noel Coward play, someone should be making martinis”. Jo tinc una d’aquelles postaletes amb la imatge del famós pont novaiorquès i la frase en qüestió sobreimpresa amb elegància en un racó. La tinc penjada al menjador de casa, on la tinc ben present. És una frase divertida, que m’agrada molt, des de fa anys, perquè segurament vol dir moltes coses a la vegada. Una de les coses que ve a dir: d’acord, la vida és complicada, però tendeix a ser bonica, i més si tenim a mà algú que sap preparar un bon martini. El compromís amb el moment -la joie de vivre-, filtrat per una ironia d’escala ben humana. Fa dies que volia escriure sobre Easy Virtue (Una família con clase), el film que Stephen Elliot va estrenar fa unes setmanes sobre l’obra del tal Noel Coward. La pel·lícula té el seu què, de veritat, i no només per les interpretacions de Colin Firth i Kristin Scott Thomas (que estan perfectes, clar) sinó per un guió equilibrat que sap estimar els seus personatges i amb aparent superficialitat ens ve explicar perquè és tan important que, en un moment determinat, algú sàpiga deslliurar-se de les disfresses socials (la gàbia d’or) i, amb un bon esmòquing, i un gran somriure, es disposi a preparar un bons martinis.

Milk, i la presa de consciència

2

El cinema nordamericà és, majoritàriament, i encara avui, un cinema cívic, de gran calat moral (amb la qual no sempre estem d’acord…). Aquesta tradició fílmica té, a més, una important tradició de pel·lícules gremials: bombers, policies, metges, militars, vigilants de piscines, fins i tot d’enterramorts. Està clar, però, que, en realitat, mai són pel·lícules ‘només’ sobre bombers, policies, metges o militars. Són pel·lícules sobre la superació, sobre la creació d’una societat, sobre la pertinença, el compromís. Aquesta és la ‘moral’ de la història, que a vegades es degrada en ‘moralina’ barata. Els Estats Units d’Amèrica són un país encara jove, que necessita la narrativa ben tensada que expliqui la seva raó de ser. Milk, l’excel·lent última pel·lícula de Gus Van Sant, és el retrat –el biopic, diguem-ne– del primer càrrec públic explícitament homosexual de la història dels EUA, en Harvey Milk, regidor a San Francisco i interpretat amb el geni habitual per Sean Penn. És, per tant, una pel·lícula sobre l’homosexualitat? Explica, certament, un moment molt concret, en el qual el moviment gay va decidir ‘sortir de l’armari’, però és també un cant a la participació política, al compromís amb l’ideal. És així com funciona Milk, un film ple de moral –no de moralina–, que mostra amb vigor i emoció el naixement d’una consciència. La de ser d’un lloc concret. En aquest cas, el ‘lloc’ no és exactament físic –és la ‘nació gay–, però pel cas és el mateix.  

Títols intercanviables

0
Publicat el 9 de gener de 2009
¿Quants vegades heu vist una pel·lícula que es diu ‘Cuestión de honor’, o ‘Crimen de Honor’, o ‘Traición de honor’, o ‘Gloria y honor’, o ‘Orgullo y honor’? ¿Cuantes vegades en una d’aquestes pel·lícules hi sortien dos policies, un de bo i un de dolent? ¿Cuantes vegades aquesta pel·lícula passava a Nova York? ¿Quantes vegades hi sortia un mafiós negre (en les produccions més llunyanes en el temps), o un hispà o un eslau de pronúncia sibil·lant (la moda, en les dels últims temps)? ¿Quantes vegades la pel·lícula passava de nit principalment; i hi plovia, i una mena de boira misteriosa sortia dels carrers? Ho té difícil, l’últim film que Edward Norton s’ha muntat vanitosament per a la seva exhibició. ‘Cuestión de honor’ és una pel·lícula amb el letal estigma del ‘dejá vu’. L’artefacte té, en anglès, un títol menys penós (Pride and glory) però està dirigit de forma força rutinària per Gavin O’Connor, el qual, malgrat els esplèndids minuts inicials (el millor del film són, de fet, els títols de crèdit) no aconsegueix elevar la pel·lícula més enllà del tòpic més previsible… i prescindible.

La ciutat és el cos; ell, l’esperit

0
Publicat el 5 de gener de 2009
El millor de The Spirit és el pròleg i l’epíleg: un text en off en la qual el superheroi protagonista exposa una declaració d’amor a la ciutat, a la seva ciutat. És un text preciós, despesperat, d’un fatalisme quasi mitològic. L’asfalt i les façanes sense cara, totes les promeses dels aparadors brillants, la decepció en el carreró sense sortida. Aquest és el cos, ell, the Spirit, l’ànima. Com pot estimar una noia, el nostre superheroi? És possible estimar una part del propi cos per damunt de l’altra? The Spirit no pot estimar una persona, n’estima moltes, les estima totes. És un Déu; com el seu contrari, The Octopuss no pot odiar una sola persona, les odia totes, les desprecia tant que ha après a ‘fabricar-les’ per poder aixafar-les quan li vingui de gust, són només puntets en una fotografia, com aquelles personetes de les quals se’n reia Orson Welles en el paper del malvat Harry Lime des de dalt de la nòria del Pratter, a The Third Man. Ell també és un Déu, un Déu temible, més de l’antic testament. La baralla inicial al fangar del port és molt reveladora: The Spirit i Octopuss es barallen d’esma sabent que cap d’ells pot guanyar l’altre… és una distracció o és un càstig? La manera com la pel·lícula s’aproxima a la sobrenaturalitat és molt interessant. Frank Miller ha propiciat el salt al cinema de l’heroi emascarat, figura referencial en el món del còmic, creada per Will Eisner i ha aportat la seva espectacular factura gràfica. El film, amb tot, ha rebut un comprensible (bé que també un pèl injust) atac de la crítica nordamericana perquè és molt irregular i té escenes que són incomprensibles. Pel que fa a la interpretació… l’Eva Mendes et treu la respiració, però no pas per la seva interpretació; la Paz Vega fa el ridicul cada minut que està en pantalla, i en Sammuel L. Jackson la meitat del temps que el veiem. En Gabriel Macht, que encarna The Spirit, és invisible. Només l’Scarlett Johanson convenç amb un paper idiotament encantador i demostra, de nou, que és una actriu com Hollywood mereix.

Amb tota l’amistat, per a Reese Witherspoon

1
Veure una mala pel·lícula que, amb tot, compta amb la interpretació d’una bona actriu (o actor) és una mica com assistir a una festa penosa i fallida de la mà d’un bon amic (o amiga). És veritat que la festa milloraria sense aquella música previsible i barata, i si aquells sandvitxos sense ànima haguéssin estats fets amb més carinyo i atenció; a més, ningú sap massa que dir-se, i els que gosen ballar de seguida desisteixen perquè se senten com si el professor els hagués cridat a la pissarra a resoldre una eqüació de segon grau. Tot és un desastre perversament coreografiat, però allà estàs tu, compartint algunes mirades de complicitat amb el teu amic (o amiga), rient dissimuladament del tio aquell del costat de la porta, dormitant agradablement de peu dret. No està tan malament, en el fons. Estàs ben acompanyat. Post dedicat a Reese Witherspoon, protagonista d’Una rubia muy legal. Una mala pel·lícula, una excel·lent actriu.

Una pel·lícula per veure a soles

0
El Metacritic és un web que, servint-se de complicades fórmules, obté diferents mitjanes numèriques a partir de les crítiques periodístiques que rep una pel·lícula. És una manera ràpida i força acurada de saber si una pel·lícula està bé o no. A més, aporta un fragment de l’article acompanyat del corresponent enllaç a les crítiques analitzades, de manera que no tot depèn de la intuïció metàl·lica de l’ordinador de torn. No cal dir que el Metacritic ha esdevingut una eina imprescindible abans de fer cap al vídeoclub i recuperar films pendents. L’altre dia remenava en la base de dades d’aquesta eina per saber més de The Last Kiss, de Tom Goldwyin, amb guió de Paul Haggis, remake nordamericà del film que l’italià Gabriele Muccino va dirigir l’any 2001 amb el nom de L’Ultimo Bacio. Un dels fragments seleccionats en el web, i que en aquest cas corresponia a la crítica de la revista Empire, em va fer especial gràcia. Es tractava d’un advertiment molt útil (no per a mi, almenys actualment; però si per a altres despistats i despistades cinèfils amb parella): si has de veure aquesta pel·lícula amb la teva parella, –deia el crític–, estigues avisat: et pot portar algunes discussions incòmodes a l’acabar. Sapigueu que The Last Kiss retrata les històries de quatre amics a la trentena, en plena crisi de maduresa. Ja sabeu: volia ser així, de gran? És això el que vull? És ella, ‘ella’? Estic preparat per tenir fills? Vull, realment, tenir fills?… Haggis enfosqueix una mica la trama, menys refrescant que l’original europeu. Llàstima que no està gaire inspirat, el guionista autor de Crash i guionista de Million Dollar Baby. La pel·lícula, tanmateix, continua sent demolidora perquèles preguntes que planteja remouen amb perversa eficàcia. Si, si… és una bomba de rellotjaria. Recomano veure-la a soles… o potser fins i tot no veure-la. Per si de cas.

Ha nascut un nou règim!

1
Ha nascut un nou règim! Creies que no es podia repetir? Un experiment de final de curs provoca el naixement d’una nova autocràcia, un projecte pedagògic interessant i agosarat que acaba desbordant tota previsió, en un petit institut a la rica Alemanya d’avui. Una dictadura de camises blanques comença a bategar en una ciutat qualsevol de l’Europa dels 25. El plantejament del director alemany Dennis Gansel amb la seva pel·lícula ‘La Ola’ (Die Welle)  és molt atractiu, perquè provoca una morbosa curiositat. Una classe pràctica sobre la dictadura pot provocar el naixement d’un petit règim autòcrata? És així de fàcil? El professor Wenger, protagonista del film, ho aconsegueix en només una setmana. No hi busquem la versemblança –que està portada al límit, no cal dir-ho– i quedem-nos amb el poder suggeridor d’aquesta idea. Perquè les persones es senten seduïdes per la força del líder, perquè el pensament únic té aquesta irresistible capacitat d’atracció? La Ola vol donar respostes a aquestes preguntes i ho fa amb eficàcia narrativa, unes excel·lents interpretacions i un ritme molt ben portat… això no obstant, no aconsegueix anar més enllà del que és previsible, un cop plantejada la pel·lícula.

How the west was won, versió alternativa

0
El intercambio  (Changeling), l’últim film de Clint Eastwood, comença amb la sobreimpressió d’una frase gens casual, que l’espectador veu uns pocs segons després del títol i a la qual, per tant, el director dóna una significativa importància. Una història real, a true story, subratlla el cineasta. Aquest advertiment explica molt bé el to de denúncia que Eastwood ha volgut imprimir en el seu últim film. Es tracta de passar comptes amb un període molt desconegut de la història recent dels EUA, un repàs ple d’intenció i que, diria, allarga l’ombra fins avui mateix. La pel·lícula s’hagués pogut titular com aquella gran superproducció del seixanta, How the west was won (La conquista del Oeste), perquè d’alguna manera també vol explicar el procés de construcció d’una societat nova, a l’oest del país. L’èpica i la poesia d’una s’ha convertit aquí en la freda i brutal dissecció d’uns estaments polítics, policials i sanitaris absolutament corruptes. Eastwood proposa una història duríssima, en la qual, finalment, la gent del carrer (la ‘ciutadania’ dels europeus; els ‘we the people‘ dels americans) juguen el paper crucial com a vigilants del poder. La vindicació de Christine Collins (estimable, tot i que no brillant Angelina Jolie) com nova patriota és interessant; i més interessant encara si la mirem en clau actual. Llàstima que Eastwood acaba oblidant la ‘petita història’, –la dels personatges concrets i les seves motivacions més ocultes–, la qual acaba sent un pèl esquemàtica. A Mystic River, la seva obra mestra, aconseguia combinar a la perfecció la reflexió social i la història íntima, aquí es queda a mig camí. 

Un pel·lícula necessària (i dolenta!)

0
Como los demás  (Comme les autres), de Vincent Garenq, és una pel·lícula necessària perquè subratlla que en la nostra societat hi ha moltes maneres de formar una família, i que l’únic que compta (o que hauria de comptar) és l’amor i el compromís que un pot aportar a aquest projecte, al marge de si la família en qüestió acaba tenint dos pares, dues mares, o un pare i una mare. Com a vehicle per expressar aquesta idea, el film funciona. El missatge arriba a la perfecció i ho fa de forma amable, però sense concessions. Amb tot el pes de la raó. Cinematogràficament, però, la pel·lícula mostra moltes debilitats. És cert que el film es deixa veure agradablement, gràcies a la interpretació de Lambert Wilson i a un disseny de producció de gran elegància… però poca cosa més. Una mica d’ironia li hagués anat bé; i també una mica més de mala bava i un pelet de calculada ambigüetat en la relació amb l’encantadora Pilar López de Ayala. La pel·lícula acaba amb la música sobtada i artificiosa de violins i amb un aire maldissimulat de telefilm de dissabte a la tarda… L’ambició i el punch que podia tenir la història en els primers minuts de la pel·lícula, on s’obren molts interrogants i s’aventuren diversos conflictes, s’esbrava inexplicablement en el tram final. Em comentava l’Anna Boluda, autora de dos interessants documentals  sobre mares lesbianes i pares gais, que el director primer volia fer un documental però que davant del poc entusiasme dels productors es va decidir per la pel·lícula. Tanmateix, li ha acabat sortint un publireportatge. 

El Brasil de Hitchcock

0

Veure pel·lícules més d’una vegada té aquestes coses. Per una banda, atempera la cinefília més nostàlgica, la que, per exemple, aleteja inquieta un diumenge a la tarda de vent i fred; de l’altra, serveix per descobrir coses noves entre els fotogrames. Pensava això l’altre dia després de tornar a veure Notorious (Encadenados), l’obra que Alfred Hitchcock va estrenar l’any 1946 amb Cary Grant i Ingrid Bergman. L’acció transcorre entre Miami i Brasil, dos territoris difusos en aqueslls primers anys de guerra freda, en els quals els agents nordamericans busquen les pistes de l’exili nazi a Sudamèrica. La trama és interessant i manté el suspens amb escenes formidables: la de la clau de la bodega és quasi mítica. Aquesta vegada, però, no em vaig fixar tant en l’inquietant guió com en Brasil que surt a la pel·lícula. És un Brasil amb places públiques, animades i tranquil·les, on Cary Grant espera ben confiat diverses hores assegut en un banc l’arribada de la seva ‘espia’ estimada. Hi ha edificis bonics, cafès senyorials i unes escenes de Rio de Janeiro que, malgrat el blanc i negre obligat, et deixen amb la boca oberta. Brasil, just acabada la Segona Guerra Mundial, vivia un moment dolç amb la cínica ambigüetat de la dictadura de l’estado novo. En la pel·lícula es mostra com una potència dinàmica i moderna, una mena de paradís a ritme de bossanova. És un miratge, és clar. A Brasil ja hi havia els ingredients de la desfeta, malgrat Europa i els EUA encara podien jugar a creure que era una potència ‘germana’.

Boy-meets-girl, un cop i un altre

1

En Kar Wai Wong sempre fa pel·lícules damunt de l’esquema de ‘boy-meets-girl’, tot i que ho dissimula prou bé rera un allau d’imatges torbadores i estèticament impecables. Per no parlar del seu estil narratiu, que és abstracte i estrany, i provocadorament críptic, com a 2046, el seu anterior film. És estrany el que em passa amb el director de Hong Kong. Les seves pel·lícules mai m’agraden del tot, tot i que les imatges que contenen es resisteixen a esborrar-se de la meva memòria cinèfila. Potser és que m’agraden més del que em penso, no? La seva primera pel·lícula als EUA és també la seva primera pel·lícula amb anglès. Es diu My Blueberry Nights i arriba amb l’acompanyament d’una bona colla d’stars made in LA. És, tanmateix, una cosa a banda. Hi ha el ‘boy-meets-girl’ de nou, i hi ha també un tractament visual exquisit -com sempre!-, però s’ha sacrificat la valentia formal d’altres produccions seves. Finalment, en queda un film agradable, amb algun flash de genialitat, puntuat per una banda sonora excel·lent, a càrrec del gran Ry Cooder (hi ha també incursions de Cat Power i Norah Jones, que també hi actuen)… Dic tot això, però haig de confessar que aquest matí he omplert un pot de vidre amb les claus ‘perdudes’ que tenia per casa, com una mena d’homenatge a la pel·lícula. Pel que veig Kar Wai Wong allarga una ombra que va més enllà de la crítica cinematogràfica a l’ús.

Una altra mirada a L.A

1

El film Buscando un beso a
medianoche (In search of a midnight kiss)
, d’Alex Holdridge,
comença volent dir moltes coses i un pensa, als primers minuts de
metratge, mira, ja hi som, una altra pel·lícula d’un director novell
que vol trobar la clau de volta de la felicitat en 90 minuts. Però per
sort, aquesta petita obra acaba simplificant les ambicions i a l’hora i
mitja sap triar, encertadament, quina és la idea clau que volia
transmetre: l’amor com a cerca. És molt bonic, el final, amb aquests
tres amics que irrompen amb una versió sorprenent i desafinada del Wind
of change dels Scorpions (¿?): canten desesperats i eufòrics a la
vegada, amb por i alegria dient al vent del canvi… que no saben res.
Res. És, aquesta, una pel·lícula d’amor singular, que té coses (s’ha
dit repetidament) de Strangers than Paradise (de Jim Jarmusch) o de
Before sunset (de Richard Linklater). I està bé, perquè són dos
referents de pes, però que el director sap digerir bé. Los Angeles es
mostra com un decorat molt suggerent, –aquesta és una altra de les
troballes del film–, amb una abandonada quotidianitat que costa de
trobar en el cinema fet sobre la ciutat. El passeig per Broadway, al
downtown d’LA, amb les botigues de mexicans i els teatres abandonats,
és un dels meus particulars highlights. Ho va ser quan vaig visitar la
gran metropoli (aquí veureu algunes fotos), ho és també en la pel·lícula.

La diferència suma

0

“Madagascar 2”, d’Eric Darnell i Tom McGrath, és una pel·lícula ràpida, eficaç, intel·ligent: comença amb un pròleg tramposament calmat, perquè en menys de tres minuts el film ja agafa una velocitat endimoniada, que no deixarà fins als títols de crèdit. És una bogeria, però una bogeria molt cerebral, perquè una pel·lícula tan accelerada pot estrellar-se a la primera corba, sense una direcció ben temperada. L’aventura d’uns mimats animals de zoo perduts a l’Àfrica continua reflectint amb humor el xoc entre els mons rurals i urbà; més que no pas entre el primer i el tercer món. Entre balls, persecucions, caigudes i plantofades, els guionistes suggereixen també una diagnosi atropellada, bé que interessant, d’alguns grans temes d’avui: la crisi d’identitat en un món amb relacions laborals en transformació; el lideratge enmig de la crisi de recursos naturals; l’obsessió per la parella perfecta; i fins i tot l’establiment de famílies -diguem-ne- no tradicionals. Es manté la moralina de la primera part: la diferència suma. Madagascar desafia Darwin, en reivindicar Locke i un excèntric nou contracte social. No fa tant de riure com la primera (crec que es continuen aprofitant ben poc els pingüins!, digui el que digui la publicitat) però el guió és més ambiciós i, finalment, també més interessant.