Connexions des de #Badalona

El cinema nordamericà és, majoritàriament, i encara avui, un cinema cívic, de gran calat moral (amb la qual no sempre estem d’acord…). Aquesta tradició fílmica té, a més, una important tradició de pel·lícules gremials: bombers, policies, metges, militars, vigilants de piscines, fins i tot d’enterramorts. Està clar, però, que, en realitat, mai són pel·lícules ‘només’ sobre bombers, policies, metges o militars. Són pel·lícules sobre la superació, sobre la creació d’una societat, sobre la pertinença, el compromís. Aquesta és la ‘moral’ de la història, que a vegades es degrada en ‘moralina’ barata. Els Estats Units d’Amèrica són un país encara jove, que necessita la narrativa ben tensada que expliqui la seva raó de ser. Milk, l’excel·lent última pel·lícula de Gus Van Sant, és el retrat –el biopic, diguem-ne– del primer càrrec públic explícitament homosexual de la història dels EUA, en Harvey Milk, regidor a San Francisco i interpretat amb el geni habitual per Sean Penn. És, per tant, una pel·lícula sobre l’homosexualitat? Explica, certament, un moment molt concret, en el qual el moviment gay va decidir ‘sortir de l’armari’, però és també un cant a la participació política, al compromís amb l’ideal. És així com funciona Milk, un film ple de moral –no de moralina–, que mostra amb vigor i emoció el naixement d’una consciència. La de ser d’un lloc concret. En aquest cas, el ‘lloc’ no és exactament físic –és la ‘nació gay–, però pel cas és el mateix.  

Veure pel·lícules més d’una vegada té aquestes coses. Per una banda, atempera la cinefília més nostàlgica, la que, per exemple, aleteja inquieta un diumenge a la tarda de vent i fred; de l’altra, serveix per descobrir coses noves entre els fotogrames. Pensava això l’altre dia després de tornar a veure Notorious (Encadenados), l’obra que Alfred Hitchcock va estrenar l’any 1946 amb Cary Grant i Ingrid Bergman. L’acció transcorre entre Miami i Brasil, dos territoris difusos en aqueslls primers anys de guerra freda, en els quals els agents nordamericans busquen les pistes de l’exili nazi a Sudamèrica. La trama és interessant i manté el suspens amb escenes formidables: la de la clau de la bodega és quasi mítica. Aquesta vegada, però, no em vaig fixar tant en l’inquietant guió com en Brasil que surt a la pel·lícula. És un Brasil amb places públiques, animades i tranquil·les, on Cary Grant espera ben confiat diverses hores assegut en un banc l’arribada de la seva ‘espia’ estimada. Hi ha edificis bonics, cafès senyorials i unes escenes de Rio de Janeiro que, malgrat el blanc i negre obligat, et deixen amb la boca oberta. Brasil, just acabada la Segona Guerra Mundial, vivia un moment dolç amb la cínica ambigüetat de la dictadura de l’estado novo. En la pel·lícula es mostra com una potència dinàmica i moderna, una mena de paradís a ritme de bossanova. És un miratge, és clar. A Brasil ja hi havia els ingredients de la desfeta, malgrat Europa i els EUA encara podien jugar a creure que era una potència ‘germana’.

En Kar Wai Wong sempre fa pel·lícules damunt de l’esquema de ‘boy-meets-girl’, tot i que ho dissimula prou bé rera un allau d’imatges torbadores i estèticament impecables. Per no parlar del seu estil narratiu, que és abstracte i estrany, i provocadorament críptic, com a 2046, el seu anterior film. És estrany el que em passa amb el director de Hong Kong. Les seves pel·lícules mai m’agraden del tot, tot i que les imatges que contenen es resisteixen a esborrar-se de la meva memòria cinèfila. Potser és que m’agraden més del que em penso, no? La seva primera pel·lícula als EUA és també la seva primera pel·lícula amb anglès. Es diu My Blueberry Nights i arriba amb l’acompanyament d’una bona colla d’stars made in LA. És, tanmateix, una cosa a banda. Hi ha el ‘boy-meets-girl’ de nou, i hi ha també un tractament visual exquisit -com sempre!-, però s’ha sacrificat la valentia formal d’altres produccions seves. Finalment, en queda un film agradable, amb algun flash de genialitat, puntuat per una banda sonora excel·lent, a càrrec del gran Ry Cooder (hi ha també incursions de Cat Power i Norah Jones, que també hi actuen)… Dic tot això, però haig de confessar que aquest matí he omplert un pot de vidre amb les claus ‘perdudes’ que tenia per casa, com una mena d’homenatge a la pel·lícula. Pel que veig Kar Wai Wong allarga una ombra que va més enllà de la crítica cinematogràfica a l’ús.

El film Buscando un beso a
medianoche (In search of a midnight kiss), d’Alex Holdridge,
comença volent dir moltes coses i un pensa, als primers minuts de
metratge, mira, ja hi som, una altra pel·lícula d’un director novell
que vol trobar la clau de volta de la felicitat en 90 minuts. Però per
sort, aquesta petita obra acaba simplificant les ambicions i a l’hora i
mitja sap triar, encertadament, quina és la idea clau que volia
transmetre: l’amor com a cerca. És molt bonic, el final, amb aquests
tres amics que irrompen amb una versió sorprenent i desafinada del Wind
of change dels Scorpions (¿?): canten desesperats i eufòrics a la
vegada, amb por i alegria dient al vent del canvi… que no saben res.
Res. És, aquesta, una pel·lícula d’amor singular, que té coses (s’ha
dit repetidament) de Strangers than Paradise (de Jim Jarmusch) o de
Before sunset (de Richard Linklater). I està bé, perquè són dos
referents de pes, però que el director sap digerir bé. Los Angeles es
mostra com un decorat molt suggerent, –aquesta és una altra de les
troballes del film–, amb una abandonada quotidianitat que costa de
trobar en el cinema fet sobre la ciutat. El passeig per Broadway, al
downtown d’LA, amb les botigues de mexicans i els teatres abandonats,
és un dels meus particulars highlights. Ho va ser quan vaig visitar la
gran metropoli (aquí veureu algunes fotos), ho és també en la pel·lícula.

“Madagascar 2”, d’Eric Darnell i Tom McGrath, és una pel·lícula ràpida, eficaç, intel·ligent: comença amb un pròleg tramposament calmat, perquè en menys de tres minuts el film ja agafa una velocitat endimoniada, que no deixarà fins als títols de crèdit. És una bogeria, però una bogeria molt cerebral, perquè una pel·lícula tan accelerada pot estrellar-se a la primera corba, sense una direcció ben temperada. L’aventura d’uns mimats animals de zoo perduts a l’Àfrica continua reflectint amb humor el xoc entre els mons rurals i urbà; més que no pas entre el primer i el tercer món. Entre balls, persecucions, caigudes i plantofades, els guionistes suggereixen també una diagnosi atropellada, bé que interessant, d’alguns grans temes d’avui: la crisi d’identitat en un món amb relacions laborals en transformació; el lideratge enmig de la crisi de recursos naturals; l’obsessió per la parella perfecta; i fins i tot l’establiment de famílies -diguem-ne- no tradicionals. Es manté la moralina de la primera part: la diferència suma. Madagascar desafia Darwin, en reivindicar Locke i un excèntric nou contracte social. No fa tant de riure com la primera (crec que es continuen aprofitant ben poc els pingüins!, digui el que digui la publicitat) però el guió és més ambiciós i, finalment, també més interessant.