Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Pel·lícules que veig

I quan surt l’Spock s’escolta un ‘ooooohhhh’…

2
Publicat el 26 de maig de 2009

No he estat mai un ‘trekkie’, més enllà de la distant simpatia amb la qual, algun estiu, havia seguit alguns capítols d’aquesta sèrie. En canvi, he vist totes les pel·lícules de la saga de la Guerra de les galàxies. Però les aventures de Darth Vader i companyia no em fan perdre el son (per no dir que, a més, que darrerament fins i tot em posen una mica nerviós). Que tampoc en sóc cap fan, vaja. Tota aquesta justificació –sí, és una justificació– per dir que el millor de la nova pel·lícula d’Star Treck és quan surt Leonard Nimoy, l’actor que interpreta el mític Spock, i a la sala s’escolta un ‘aaaaaahh’ de reconeixement i alegria… Una cosa és que no siguis un fan de la sèrie, o de les pel·lícules, o dels llibres d’un determinat autor… i l’altra no emocionar-se amb l’emoció dels altres. El cine, també és això, no? I, així, si això em serveix pel cine, ¿per què no em serveix pel futbol? Això, donarà per un altre post, segur.

La pel·lícula, d’altra banda, és molt correcta. Està portada amb vigor i administra molt bé l’acció. L’Star Treck de JJ.Abrahams s’ha ‘starwaritzat’ i és plena de referències a Indiana Jones (la cursa amb la moto), Superman (el naixement del capità Kirk), o Star Wars (el costat fosc de Nero, el capità romulià, el planeta de la neu) i, em diuen, també de Lost, l’invent del senyor Abrahams.

Homenatge (relatiu) al quart poder

0
Publicat el 7 de maig de 2009

Començaré pel final. Els títols de crèdit que tanquen ‘La sombra del poder‘ (State of Play), de Kevin Macdonald, estan sobreimpresos en unes imatges que mostren el procés d’impressió d’un diari. És un homenatge explícit (i també una mica candorós) a l’anomenat quart poder i el seu paper vigilant, una picada d’ull als mitjans d’abans. Aquest, el de la premsa, és un dels temes de fons d’aquest thriller sòlid, protagonitzat per Russell Crowe (perfecte, com sempre), Ben Affleck (el millor paper de la seva carrera) i Robin Wright Penn (guapa i interessant, quina novetat!). La investigació d’un prestigiós però molt singular periodista del Globe sobre un tema de corrupció política al Washington d’avui s’entrecreua amb les noves maneres maldestres i apressades de Della Frye, la periodista de la secció digital del diari que interpreta Rachell McAdams. Fent servir amb encert alguns dels recursos de les ‘buddy movies’, els guionistes fan col·laborar la ‘nova’ i la ‘vella’ escola, ajudats per un Crowe que no carrega de paternalisme la seva intepretació. La manera com el film descriu l’univers 2.0 ha generat força polèmica a les diverses ‘blogosferes’. I, en efecte, és superficial i injusta… sobretot si s’agafa al peu de la lletra. Però en realitat, el film està més interessat a mostrar-nos el procés d’aprenentatge d’una jove professional i les dificultats del periodisme d’investigació en empreses de comunicació en crisi (no només crisi ecònomica)… més que no pas a denunciar les limitacions del periodisme a internet.

Hi ha temes de pes, en aquesta producció. El suspens es combina en bona part del film amb reflexions interessants sobre els lobbys de les indústries de la guerra, el paper dels mitjans i la crisi, l’eròtica del poder… El millor d’State of play és la seriositat amb la qual es pren els personatges en la primera part del film, la manera com se’ns presenta un triangle interessantíssim, format per tres amics de joventut, que uns anys després d’haver viscut una apassionada i fosca relació es troben immersos en una conspiració política d’alta volada. El pitjor: que en els últims minuts, la lògica del thriller acaba atropellant la lògica del personatge, la lògica del discurs. I tot plegat es precipita i el film acaba amb un parell d’escenes molt forçades, per no dir incomprensibles. El desenllaç fa perdre altura a la proposta. Un regust agredolç, finalment. Hagués pogut ser una gran pel·lícula, aquesta.

El purgatori dels thrillers d’acció

0
Publicat el 5 de maig de 2009

El pitjor de pel·lícules com The International, de Tom Tykwer, és que si les deixes reposar gaire es desdibuixen de forma fatídica, per acabar arxivades en el purgatori dels thrillers d’acció línia conspirativa (tan revistats darrerament), indistingibles amb altres productes similars, carn de col·lecció de quiosc. I no sé tan sols si és una llàstima, això, de tan poc original com és. És veia a venir, no? És veritat que Clive Owen està prou bé i que la fotografia és notable en algun moment –especialment les escenes rodades a Berlín i Milà– però la història és tan previsible i està explicada amb una sintaxi tan avorrida i enganyosa que sobta que hagi passat els filtres d’una gran producció. El film tracta del poder creixent de les grans corporacions internacionals i imagina un banc especialitzat en operar en el cantó fosc de la llei, oferint productes financers adaptats a sàtrapes del primer i el tercer món: parlem? La trama està dibuixada amb ingenuïtat i per tot es noten els fils que mouen els personatges, captius d’uns guionistes que fan trampes fent veure que ‘disseccionen’ l’actualitat amb lucidesa. La pel·lícula, quant al tema, agafa el fil de l’últim James Bond, però sense el Maritni, els smokings, les noies boniques… I es troben a faltar, què voleu que us digui.

És dolenta, però no prou dolenta

0
Publicat el 16 d'abril de 2009
Està present a la majoria de multisales i ha estat una opció que semblava assenyada per aquesta setmana tan remullada lluny dels bons cines de Barcelona. Però La lista, la pel·lícula protatonitzada per Hugh Jackman i Ewan McGreggor i dirigida per Marcel Langenegger, té molts problemes. El principal és que posats a ser una pel·lícula dolenta, que ho és, no n’és prou. Es queda a un centímetre de la paròdia i la sèrie B, cosa que l’hagués convertit en un producte disfrutable, ideal per passar l’estona. Però no creua creua la línea. I això vol dir que ens l’hem de prendre seriosament, i la cosa no aguanta per enlloc. Els diàlegs són previsibles i els embolicats girs del guió d’una ingenuïtat manifesta; els actors, a més, es mostren sense gota d’ironia, i el director sembla com si, realment, es cregués que ens està explicant una història interessant… I és llàstima perquè el disseny de producció, la fotografia i la música; absolutament passades de moda, molt vuitantes, una mica com el Ridley Scott dels pitjors moments; oferien un bon material de partida. La pel·lícula, finalment, és tan prescindible com repetit i suat és el lema que l’acompanya en el pòster: “en su mundo nadie es lo que parece ser”. Malauradament, aquesta pel·lícula és… allò que sembla ser.

Negació, vitalisme i un mirall ‘rodorerià’

1
Publicat el 12 d'abril de 2009
La clau de “Un cuento de navidad”, la primera pel·lícula d’Arnaud Desplechin que s’estrena al nostre país, són els tres minuts inicials, en els quals l’impressionant Jean-Paul Roussillon pronuncia un poema de Ralph Waldo Emerson, l’escriptor nordamericà (atenció, per tant, als que us plantegeu la típica pregunta “entrem/no entrem” quan la peli ha començat). L’actor francés les diu davant la tomba del seu fill petit, just acabat de morir: “El dolor no té res a ensenyar-me”. La mort del petit, diu, m’ha regalat un nou començament. Aquestes primeres línies són tan potents, tan radicals que, inevitablement, descoloquen l’espectador: és impossible assimilar la metàfora d’Emerson en uns pocs minuts. Però ja està bé, això. El crític del Guardian reconeix que “aquesta és una pel·lícula que ha vist fins a dues vegades, i que ni tan sols així n’ha pogut treure l’aigua clara”. El film de Desplechin va dels sentiments intrincats, dels nusos de l’ànima, del llegat de dolor que es transmet de pares a fills, de germans a germans, d’allò que passa en les famílies, fins i tot (especialment) d’allò que passa a les famílies i que les famílies no saben (o fan veure que no saben). El cartell de la pel·lícula a França (el que il·lustra aquest post) mostra encertadament la família rera una mena de ‘rodorerià’ mirall trencat.

L’acció té lloc al voltant d’unes vacances de Nadal: interessant aposta. Desplechin, de fet, ha explicat que ‘les pel·lícules de vacances nadalenques són un gènere en sí mateix, especialment als Estats Units: una família disfuncional es reuneix, sorgeix el conflicte i al final intenta solucionar-lo”. M’agrada el respecte que el director mostra per aquest gènere tan estimat… però la seva és una altra mirada que va molt més enllà del gènere, malgrat els sempre espavilats distribuidors cinematogràfics hagin decidit presentar-la en els cartells com una lleugera comèdia estacional. Se’n surt gràcies a un guió brillant, unes interpretacions excel·lents (Catherine Deneuve, Mathieu Amalric, Chiara Mastroianni…) i un bon pols cinematogràfic.

Proclamar que “el dolor no té res a ensenyar-me” és sublimar la negació? O és articular el més valent dels vitalismes? Crec que el film no dóna una resposta clara a la pregunta. Per tant, diria que el citat crític del Guardian continuarà mantenint força interrogants si decideix veure la pel·lícula una tercera vegada. Clar que, us imagineu que dues hores de pel·lícula poguéssin donar una resposta satisfactòria al plantejament d’Emerson?

La llarga ombra del somni americà

0
Publicat el 9 d'abril de 2009
A Hollywood no li és fàcil fugir del somni americà. L’ombra d’aquest mite fundacional s’allarga en les pel·lícules que el glossen, però també en les que el critiquen, com The Visitor, l’interessant film dirigit i escrit per Tom McCarthy. Aquesta pel·lícula, que durant unes setmanes va ser el secret més ben guardat de la cartellera de la ciutat, és una mena de viatge a l’inversa al somni americà. El director ens fa assumir, en la primera part del metratge, que el sistema fa la seva feina, que l’ascensor social està ben greixat, que les oportunitats hi són per a tothom. El procés de descoberta del professor Walter Vale ens recorda tantes pel·lícules però funciona: ens atrapa, en gran part, per la interpretació inoblidable de Richard Jenkins i també perquè la història és irresistiblement interessant. Un professor amb l’ànima morta aprèn a tornar a viure en conèixer una parella d’immigrants il·legals que han ‘ocupat’ el seu pis de Nova York. Però l’escalf inicial que el director dóna a la pel·lícula i que surt de la trobada entre el professor i la parella de musulmans es va refredant fins a desembocar en un tram final abrupte. Aquesta és l’Amèrica de després de l’11-S i aquesta és, de nou, una altra pel·lícula sobre l’11-S. La perplexitat de Vale per la manera com l’estat tracta els nouvinguts és una perplexitat compartida. Però és una reacció profundament nordamericana. Ells són els més optimistes, fins i tot quan són pessimistes. The Visitor és una crítica al somni americà, però no al concepte en sí, sinó al fet que no funciona, que està pervertit, que algú se l’ha agenciat. La resposta del protagonista a la injustícia prèn la forma d’una exigència i ve acompanyada d’un gest que és alguna cosa més que un acte simbòlic. No es queda en la queixa, en la trista resignació de ‘les coses són així’.

Les paraules són més que paraules

0
Vaig sortir de la projecció de La Teta Asustada, de la directora peruana/catalana Claudia Llosa, sorprenent guanyadora a la Berlinale, amb la mateixa sensació de perplexitat que he tingut quan he compartit una estona amb els americans indígenes de Mèxic, Guatemala o Costa Rica. La proximitat de la llengua (d’una de les llengües, clar, la que ens han fet compartir) pressuposa una proximitat cultural que és, clarament, una construcció política interessada. Ens ampara, pretesament, una mateixa etiqueta, la de llatins, però la comunicació és fallida, clar, la majoria de vegades. Les paraules són més que paraules i hi ha un misteri en el gest i en la mirada, que està més enllà de tota sintaxi. M’ha interessat molt, aquesta pel·lícula perquè s’apropa a aquest llegat mil·lennari, tan críptic, tan misteriós, tan llunyà. Ho fa des de dins… i sense concessions al públic europeu (bona part del film és en quítxua)! I és per això que he sortit amb aquella sensació de perplexitat a la qual em referia unes línies més amunt. Tanmateix, aquest sentiment, com quan he visitat Mèxic o centreamèrica, m’esperona a saber més, a estirar del fil d’aquestes cançons terribles –com la que obre tan corprenedorament el film– i que parlen d’un passat de violència extrema. Una violència que es traspassa de mares a filles i que fins arriba a la llet materna, en un simbolisme que la directora sap tractar amb greu poesia i un ajustat sentit de l’humor. El que és local, és internacional. Això és ben evident, sí… però massa sovint ens n’oblidem.

La confessió del vell Clint

1
Ostres, el vell Clint. Ha convertit la seva última pel·lícula, Gran Torino, en una extraordinària confessió, un testament vital (més que no pas fílmic) indiscutible. No és l’elegància i l’ofici (que ja es donen per descomptats!) amb la qual Clint Eastwood s’ha enfrontat a la història de Walt Kowalski, el seu maldissimulat alterego en el film; sinó l’honradesa i la sinceritat amb la qual s’ha aproximat a aquest personatge, compendi de bona part dels seus papers a la gran pantalla. Kowalski és un veterà de Corea, un treballador de coll blau jubilat, d’estricta moral i puntuals hàbits. És l’últim ‘blanc’ en un barri amb arribada creixent de població oriental, trencat per la droga i les gang bands. És com el general George Armstrong Custer, disparant sense solta ni volta ple d’un odi desesperat (també disciplinat) en la famosa batalla de Little Bighorn. Aquí també veiem els últims moments del vell soldat abans de caure en combat. En aquest cas, Kowalski es mostra disposat a morir en vida mentre xarrupa una llauna de cervesa rera l’altra en un barri que en realitat ja no és el seu, voltat d’una família de desconeguts, amb la qual ha trencat tots els ponts de diàleg. Però Kowalski no és abatut pels indis. És salvat per ells! Hi ha qui ha volgut veure en aquesta pel·lícula una nova versió del paternalista Pigmalió, però… ai, crec que no… D’acord, Walt Kowalski salva els dos joves xinesos d’un present amenaçant, però ho fa després d’un procés de descoberta emocionant i preciós en el qual ell aprèn a estimar de nou en veure la tendresa i la valentia dels dos germans Lor, els seus veïns orientals. Amb Kowalski, Eastwood reescriu un dels seus personatges més famosos, el de Harry el sucio. Gran Torino ens explica, així, com el consol de la venjança és un pacte amb el diable i que la sang porta més sang. Sempre. Per això aquest film, que no és un dels millors del seu director (cal dir-ho), és, en canvi, tan significatiu. Tan important. Clint Eastwood es confessa i demana perdó. I ens diu (ens torna a dir) que la violència no serveix i que el futur és dels joves. I que cal ajudar-los, ni que sigui morint. I aquesta pel·lícula, que podria ser negra i desesperançada, esdevé un cant irresistible a la vida, una aposta generosa cap a un futur millor.  

Cap càmera pot filmar així

0
Publicat el 8 de març de 2009
He vist amb pocs dies de diferència les dues pel·lícules que, amb la producció de Benicio del Toro, Steven Soderbergh ha dedicat a El CheEl Argentino i Guerrilla. Són dues pel·lícules molt diferents, que expliquen coses contradictòries. M’ha sorprès. Les dues parts; filmades amb la perfecció habitual en Soderbergh, autèntic mag de la cinematografia; es van presentar en un únic muntatge de més de quatre hores a Cannes, el maig de l’any passat. Però és recomanable veure-les per separat, fins i tot deixar passar uns dies entre una i altra. Diria, igualment, que no és necessari veure-les ordenadament.

En la primera brilla la revolució entesa com un joc de peces de domino: l’avenç imparable de la justícia, el puzzle que encaixa, la justícia poètica. És el Che victoriós, que mostra el camí recte, quan tot és possible (i tot està per fer). A la segona, la història cau en l’atzucac de l’absurd, la dialèctica de la història sembla parar el tic-tac en una selva filmada amb llum de desert. L’esperança esdevé suïcidi. Què va empènyer Ernesto Che Guevara a voler continuar la lluita en la ferèstega Bolívia? Convertit en ‘sant’ va veure el martirologi com l’última solució digna a un somni que no havia sortit tan bé com pensava? O va ser la bogeria, el messianisme del revolucionari omnipotent? La producció fa una el·lipsi important entre l’entrada de l’exèrcit del 26 de juliol a l’Havana i la partida de Guevara, a continuar la revolució. Què va passar entre el Che i Fidel un cop derrocat Batista? Com va viure la crisi de la Bahía de Cochinos? I les pressions del bloc soviètic? Ni Soderbergh ni Peter Buchman, el guionista principal, estan gaire interessats en explicar-ho. Però és que el Che, la pel·lícula, no és ni un biopic a l’ús, ni un assaig històric. Hi ha un punt de vista agosarat en aquesta producció i que la deixa en una mena de terra de ningú. Aquesta indefinició fa especialment interessant aquesta producció, sobretot la segona part (la millor, amb diferència). El personatge, el Che, es va construint a partir de la mirada de la càmera, que vol ser neutral, innocent, neta, vertadera. Tanmateix, cap càmera pot filmar així, cap càmera pot fer-nos oblidar que algú crida ‘acció’ i segueix un guió. Tampoc cap mirada humana es pot abstraure del subjecte i el seu entorn. La pel·lícula ni comença ni acaba: és com mirar una foto antiga que ha perdut el seu lloc en l’àlbum. Aquesta sorprenent impressionisme és la singular aportació de Soderbergh al personatge. Les fotos antigues expliquen moltes coses… però en guarden moltes més. Així passa també en aquest díptic fílmic.

Les ombres del poder

1
Publicat el 5 de març de 2009
“El desafío” Frost/Nixon és la versió cinematogràfica d’una obra teatral, que, tota vegada, es basava en la sèrie d’entrevistes que el periodista britànic David Frost va realitzar per televisió a l’aleshores dimitit Richard Nixon. Les entrevistes, emeses en una sèrie de quatre programes l’any 1977, encara detenten avui el rècord d’audiència en la categoria d’entrevista a un polític. La pel·lícula de Ron Howard va ser un convidat de pedra en l’última edició dels Oscar (va competir sense èxit en diferents categories), però és una proposta interessant i en certa manera vindicable (especialment si tenim en compte qui és el seu director). Howard, que ha estat tan potiner en altres ocasions (El Codi da Vinci, Una mente maravillosa, Apollo 13), aquesta vegada se’n surt prou bé presentant-nos un Nixon complex, orgullós, ambigu, sol, perplex, desafiant… interpretat amb excel·lència pel britànic Michael Sheen. Tanmateix, es centra excessivament en l’aventura de Frost, el periodista anglès que va aconseguir l’exclusiva, convertint la pel·lícula en la lluita del petit contra el gran, en la història d’una empresa impossible: aconseguir l’entrevista! I encara més impossible: aconseguir després una ‘confessió’ i una ‘disculpa’ de l’antipàtic expresident. Això li resta profunditat i risc, i l’acaba convertint en un artefacte força previsible. L’aposta del director per la història de ‘superació personal’ el fa abandonar la reflexió sobre les ombres del poder que hagués pogut ser Frost/Nixon. No sé si inevitablement, em ve al cap The Queen, d’Stephen Frears, una pel·lícula amb la qual es podria comparar. En aquella ocasió, però, Frears signava una pel·lícula magestuosa i indiscutible, un clàssic del cinema polític. Frost/Nixon es deixa veure (les interpretacions són impressionants) i és interessant. Però ja està. 

L’horror sense galons

1

La vida petita es desenvolupa fins i tot en el més sagnant dels règims, al III Reich. Els obrers fan funcionar les fàbriques fins que sona la sirena de tornar a casa, el forner es lleva de matinada per tenir llest el pa, i el sastre mulla el fil per enfilar l’agulla mentre perd la vista, al costat d’un llum de petroli, que crema lentament. Retalls de vida modesta, lluny dels galons de l’horror… i tanmateix, sota una mateixa bandera, còmplices de la dictadura. Van decidir no escoltar, no veure; o van decidir complir ordres, convertir-se en braç executor, i no pensar, no pensar mai més.  Algú havia d’encendre el llum, algú havia de contar els soldats, tancar les portes, carregar els camions, s’excusen sabent l’excusa inútil perquè ja no es creuen ni a ells mateixos. The Reader(El Lector) és la història de Hanna Schmidt que treballava a la Siemens fins que li van oferir una feina millor… a les SS! A través de la seva història, ens aproximem a un d’aquests personatges, una de les ombres sense cara. El règim s’humanitza, han denunciat alguns!, en les faccions de la bella Schmidt (excepcionalment interpretada per Kate Winslet, reconeguda amb un Oscar). L’argument mostra la història d’amor de Hanna amb un adolescent durant unes poques setmanes d’estiu i la singular relació que mantenen basada en una combinació desesperada i (perversament) curadora a partir del sexe i la lectura… una relació que, d’alguna manera, aconsegueix mantenir-se en el temps, malgrat l’esglaiada mirada del jove al descobrir l’autèntica identitat d’Shcmidt. És possible entendre? I si arribem a entendre, podem perdonar? El llibre en el qual està basada la pel·lícula és abrupte i difícil. Bernard Schlink, el seu autor, ens incomoda més que no pas Stephen Daldry, el director de la pel·lícula. Però Daldry se’n surt, contra tot pronòstic, i presenta un film sòlid que ens convida també a la necessària reflexió sobre l’horror i els seus còmplices, sobre la memòria (necessària) i sobre el perdó. Els personatges interpretats per Ralph Fiennes (el jove enamorat, ja gran) i Lena Olin (filla d’una de les víctimes d’Schmidt) mostren en una última escena antològica com no hi ha una resposta clara a aquestes preguntes. L’absència de resposta, però, no invalida la pregunta.

O et dius Scott Fitzgerald, o millor no t’hi emboliquis

2

Encara no entenc com David Fincher ha pogut convertir un conte curt d’Scott Fitzerald en una pel·lícula de més de dues hores i mitja. El curioso caso de Benjamin Button és, diu la cantarella oficial, la gran perdedora dels Oscar, de les 13 nominacions amb les que es plantava davant la catifa vermella, n’ha sortit només amb tres premis tècnics. La mateixa cantarella contraposa inexplicablement aquest film, presentat com “lúltimasuperproducciódehollywood’, a la suposada independència de Slumdog Millionare. Inexplicable, si. Però vaja, no és dels Oscar, que volia parlar, tot i que de la tramposa contraposició Benjamin/Slumdog se’n podria fer un llarg post. La delicada història de Benjamin Button deu ser en mans d’Scott Fitzerald la seva habitual peça d’orfebreria literària: la sagnant ironia, l’adjectiu vibrant, la humanitat dolorosa. Però en les grapes del Fincher la cosa es desinfla, grotescament, perquè la història d’un home que neix vell i la seva vida no és fer-se gran, sinó fer-se petit… o la saps explicar en vers, o et dius Scott Fitzgerald (o, posem per cas, et dius Tim Burton), o millor no l’expliques… El guió, a més, és ostensiblement redundant, i la pel·lícula, molt irregular. Conté alguns moments d’una apreciable bellesa formal (el pròleg del rellotger marca el to del que després Fincher no arriba a trobar més), però la major part de l’estona presideix la producció un disseny de producció pla i mediocre. Finalment, l’actor: en Brad Pitt. No sé si està bé o no, l’home, perquè es passa la major part de l’estona maquillat fins a fer-se irreconeixible. Però en tot cas, Pitt no és Tom Hanks. Molta gent riu de Tom Hanks (tampoc ho entenc, això). En tot cas ell s’hagués cregut en Benjamin Button, com es va creure Forrest Gump, i jo hagués plorat, amb ell, i no he plorat amb Benjamin Button. Pitt funciona bé (s’ha de reconèixer) en el traç gruixut, en el paper més esteriotipat (en l’última dels Coen està genial, per exemple) però quan la càmera el fita d’a prop i els seus ulls han de dir adéu a la dona i la filla en un aparcament desert i fosc de Nova Orleans perquè un dia ja no les podrà reconèixer ni sabrà dir-los res, perquè haurà ‘desaprès’ a parlar… doncs no. No.

‘Gore’ políticament correcte

2
El problema amb Slumdog Millionaire és que quan juga a fer de bollywood li falta la grapa, la frescor i la colorista brotxa gorda de les atropellades produccions índies; i que quan es proposa denunciar i retratar la complexa índia d’avui només aconsegueix un epidèrmic dibuix que no difereix gaire del que ja sabíem o aventuravem: personatges d’una sola cara, bons-bons, dolents-dolents, nens que ‘adoptaries’ amb un cop de telèfon i tremendisme i morbo a dojo, redefinint el que podria ser un hipotètic –bé que plausible– ‘gore’ políticament correcte. La pel·lícula de Danny Boyle no és una producció independent –anuncis al metro, obertures als diaris… revelen la bona feina d’independentwash que han perpretat els caps de màrqueting més espavilats–, tampoc no és, ni molt menys!, un quasi-documental. Les dues definicions les he escoltat, en els darrers dies, i m’han deixat ben parat. Slumdog Millionare és, en flagrant  contraposició, un film ràpid, sincopat, clarament efectista, marca Boyle. Passa bé, naturalment, perquè el seu argument és epidèrmic però eficaç –té una clàssica estructura de conte de fades– i l’estructura de flashbacks està muntada amb un cert ofici, sense perdre de vista que aquesta pel·lícula, s’hi convé, s’ha de poder seguir escarbant amb la mà al cartró de crispetes. Res a dir del cinema de crispetes, el lector habitual ja sap que no tinc res en contra el que representa Hollywood (més aviat un admirat i sòlid respecte). Però hi ha alguna cosa a Slumdog Millionaire que no és honrada. I a mi m’ha impedit disfrutar d’un film que, sorprenent contrast amb la meva freda reacció final, va arrencar els aplaudiments de bona part de la sala en acabar…

Els edificis tenen vida

0
Hi ha apunts prestats, com aquest. Una amiga m’explicava l’altre dia una escena… i jo ja veia la seqüència. Són les sis del matí. Davant del Parlament de Catalunya. Ella espera un cotxe que l’ha de portar ara no recordo on (però és ben igual, això). Les dones de fer feines fa uns minuts que han començat la tasca diaria de trobar tots els papers que els senyors diputats han perdut el dia abans. Van netejant els despatxos, un a un. A mesura que van obrint els porticions, la fosca façana es va il·luminant a trossos, com si volgués dir alguna cosa en una mena de morse visual als enfredolits espectadors que esperen a fora. Els edificis tenen vida, ja ho va descobrir Jacques Tati, en la cèlebre escena de la seva pel·lícula Mon Oncle (veure imatge). Però arriba la claror del dia, el cotxe marxa (amb la meva amiga dins), les finestres es tanquen de nou, i les dones de fer feines fan broma passadís enllà arrossegant les seves sabates toves. Aviat la façana del Parlament fa la mateixa fila de sempre. I sembla que no hagi passat res.

Anestèsia a la ‘caseta i l’hortet’

0
“Do we call the kids or call the cops”. La saviesa del vell cantant de blues. John Hiatt i el seu ‘What do we do now’, corprenedora descripció d’una parella en fase de deixar de ser. Avisem als nanos o truquem a la policia, una disjuntiva expressada en la matinada de la desesperació i que a mi m’ha tornat al cap després de veure ‘Revolutionary Road’, l’última del Sam Mendes, amb Leonardo Di Caprio i una magestuosa Kate Winslet. El film és la història d’un matrimoni, els Wheeler, que arriben plens de somnis expectants a l’assèptica suburbia dels EUA dels anys cinquanta. Com feia a American Beauty, Mendes fa servir la parella i la seva descomposició per retratar un país la decadència del qual s’amaga rera l’envejada imatge de la caseta i l’hortet: l’enverinat regal, l’abraçada de l’ós, l’anestèsia urbanística, la mort en vida. La crisi de la parella com a mirall de la crisi social: els Wheeler s’havien de menjar el món, però el món se’ls menja a ells i als seus somnis de ‘ser diferents’ amb indiferent elegància. Fins que arriba el moment de la pregunta; la pregunta que els Wheeler no poden defugir: ‘what do we do now’, què podem fer ara? Hi serem a temps? Podem reconduir la nostra vida? És possible tornar a començar? Sabrem trobar la caixa on vam guardar els somnis? Valdrà, per nosaltres, allò de que ‘sempre ens quedarà París’? Revolutionary Road i American Beauty semblen explicar la mateixa història, bé que al seu darrer film el director ha guanyat aplom i un clacissisme que li escau millor perquè li permet no dir tantes coses… i les que diu dir-les millor. Un pessimisme ben poc obamaià recorre cada fotograma d’una pel·lícula que té un final un pèl sobtat, però eficaç per la virulència formal amb la que està plantejat (ja ho veureu…).

5593