Raül Romeva i Rueda

Na Carmen Gonzalez, d’Intermon-Oxfam, em crida l’atenció sobre un interessant article que Soledad Gallego publicava fa uns dies a El Pais en relació amb els EPA’s (Acords de Partenariat Econòmic amb la UE), un dels temes que més debat estan generant actualment a les institucions europees en general, i al Parlament Europeu en particular, l’adjunto, per a la reflexió. Malgrat no tractar-se d’un tema especialment mediàtic, les conseqüències de la seva adopció en els termes actuals poden suposar un greu problema per al desenvolupament dels països afectats. Per altra banda, vull cridar també la vostra atenció sobre la remarcable campanya internacional al respecte: (segueix…)

Alguien debería advertir a Comercio, per Soledad Gallego-Diaz (solg@elpais.es) (El Pais 28/09/2007)

Todo el esfuerzo que está realizando España en África, el nuevo plan de Cooperación, las reiteradas visitas de los ministros de Trabajo y Exteriores, las reuniones con mujeres africanas, los pactos de Interior para impedir la salida de cayucos, todo, absolutamente todo, puede quedar contaminado en pocas semanas si el Gobierno no modifica la incoherente posición que está manteniendo en lo que de verdad le importa a África: los nuevos Acuerdos de Partenariado Económico (APE) con la Unión Europea. Es decir, las reglas que van a regir el comercio entre Europa y los llamados países ACP (76 Estados de África, Caribe y Pacifico, la mitad de los cuales figuran entre los más pobres de la Tierra) y que son los que verdaderamente marcarán su futuro.

Las negociaciones deben terminar antes de fin de año e, incomprensiblemente, España, hasta ahora, ha apoyado en más ocasiones al grupo que quiere imponer condiciones más estrictas que a quienes luchan por mejorarlas. Pretendimos, sin éxito, que Suráfrica no entrara en el APE de su zona, porque podía hacernos sombra con su vino. Defendimos que se suprimiera el párrafo según el cual la UE aceptaría que los países ACP protegieran sus productos más sensibles con periodos de transición de más de 20 años. En relación con los servicios (sector energético, comunicaciones, etc.), propusimos, afortunadamente sin éxito, que se
suprimieran todas las referencias en el sentido de que la UE no tiene interés en batallar por esos mercados. "No deberíamos dar una señal equivocada en este sentido, ya que sí existen nuevas oportunidades de acceso a esos mercados para nuestras empresas de servicios", aseguraba el documento que entregó España al Consejo Europeo el pasado mes de abril.

Todo ello sin contar la ya clásica batalla del plátano. Una vez más, el Gobierno ha amenazado con no firmar nada, si previamente no se incluye al plátano entre los productos (azúcar y arroz) que tradicionalmente la UE no permite que los africanos exporten libremente. Se trata de una posición muy discutible, puesto que la protección del plátano canario tendrá que desaparecer, se quiera o no, igual que las otras dos, dentro de ocho años, porque no está nada claro que esa sea la mejor manera de proteger a los agricultores de las islas y porque, mientras tanto vamos a perjudicar seriamente a Camerún y a Costa de Marfil, dos países en los que la
esperanza de vida no supera los 46 años.

Al parecer, existe una batalla soterrada entre los expertos de Comercio, habituados a ser los interlocutores en este tipo de negociaciones, y siempre atentos a las repercusiones indirectas que todo acuerdo internacional pueda tener respecto a nuestros intereses en América Latina (muy grandes), y los especialistas de la Secretaría de Estado de Cooperación, que luchan por imponer sus criterios sobre políticas de desarrollo y que se desesperan ante las incoherencias de sus colegas.
Aunque Cooperación ha conseguido limar algunas de las posiciones más intransigentes, la opinión más generalizada entre quienes contemplan la pelea desde fuera (sobre todo ONG) es que el Ministerio de Industria, Comercio y Turismo, de Joan Clos, está consiguiendo marcar el paso.

Lo más lamentable de todo esto es que los acuerdos de Partenariado fueron concebidos, precisamente, como instrumentos para favorecer la reducción de la pobreza, y que el Consejo Europeo ha dicho, expresamente, que no son acuerdos comerciales al uso, sino que forman parte de sus estrategias de cooperación internacional. En España da la impresión de que Comercio no se ha enterado de ello y, peor todavía, que nadie (el Ministerio de Asuntos Exteriores, por ejemplo) les ha dicho que deben subordinarse a sus colegas de Cooperación, y no al contrario. De nada vale que España destine 10,3 millones de euros a Mauritania como ayuda oficial al desarrollo, si luego se limitan sus exportaciones a la Unión Europea (534 millones de euros). De nada, si se le obliga a abrir sus mercados, incluso en sus productos más sensibles, y se provoca un hundimiento de precios que desanime cualquier cultivo. De nada, si se les exige que se abran a la competencia en todo tipo de servicios y se destroza su incipiente mundo empresarial o industrial. Y eso lo saben perfectamente en África.

Font foto: campanya stop epas

En anteriors apunts he esmentat la preocupant situació al voltant de l’anomenat escut antimíssils i el més que inminent retorn (si no hi som ja) a la lògica de la guerra freda (veure Escut antimissils a Europa: ens trobem davant d’un retorn a la Guerra Freda?). Aquesta setmana el sempre clarivident Pere Vilanova hi reflexiona a El Periodico. Adjunto el seu article:

Aspectes vells i nous de la guerra freda (per Pere Vilanova, El Periodico, 17/07/07)

Com és prou sabut, la Història (amb majúscula) tendeix a repetir-se, a vegades com a farsa, a vegades com a tragèdia, però a vegades aquestes suposades repeticions resulten intrigants, i explorar-les potser ens pot ajudar a entendre una mica més bé el galimaties d’aquest món contemporani. (segueix…)

Últimament, els mitjans de comunicació parlen cada vegada més de la nova guerra freda per referir-se a les cada vegada més freqüents pujades de to entre George Bush i Vladímir Putin. Que les relacions entre els dos mandataris no són bones ho sap tothom. La trobada que van tenir recentment a Kennebunkport, l’airejada ració de llagosta que van compartir, la trista foto (per la seva dimensió de clixé) de Putin amb el gos del seu amfitrió, ni tan sols la pacient i benevolent presència de George Bush pare a la reunió de només 24 hores; res va servir per a gran cosa més que per fer inventari dels desacords.
¿Tot plegat ens porta a concloure que estem assistint al naixement de la nova guerra freda? Una primera reacció invita a respondre-hi negativament, però mirant les coses amb més deteniment, un tendeix a pensar que potser sí, una nova versió d’una cosa coneguda, una sensació de déjà vu.

LA VERDADERA guerra freda va començar el 1947 i la primera triple formulació que va tenir va anar a càrrec de l’anomenat Pla Marshall per a la reconstrucció de l’Europa de la postguerra, la doctrina Truman, relativa al nou paradigma de la seguretat nacional dels Estats Units, i el suport teòric d’un personatge tan fonamental com George Kennan, verdader pare de la fórmula. I va acabar, com és prou sabut, amb la prodigiosa caiguda del mur de Berlín el novembre del 1989. Almenys simbòlicament, a manera d’icona, perquè pel que fa a les seves causes estructurals, el final de la guerra freda té sobretot a veure amb la perestroika de Gorbatxov i el col.lapse intern d’un sistema tan totalitari com ineficaç. Encara que l’URSS pròpiament dita va sobreviure més de dos anys a la caiguda del Mur, amb la qual cosa vam tenir oportunitat de temptejar com seria un món bipolar, però sense guerra freda, i és clar, no podia ser.
El que l’Administració de Bush ha aconseguit, sense que n’hi hagués cap necessitat i per descomptat amb un rendiment nul, fins i tot negatiu, ha estat portar l’unilateralisme fins a extrems surrealistes. De manera que només s’ha de mirar la llista de desacords que Putin portava a la cartera. El primer, i més important, el desacord sobre el famós escut antimíssils, una nova versió d’allò que al seu dia ja va ser objecte de polèmica, la guerra de les galàxies de Ronald Reagan del 1984. La qüestió menys important és la seva difícil viabilitat, que planteja alguns interrogants operatius i logístics monumentals, però que alimenta novament aquest ampli grup de pressió que el mateix president Eisenhower va denunciar els anys 50 com el complex militar industrial. El que és greu és que es tracta d’una modificació unilateral d’un important conjunt d’acords i tractats en matèria d’equilibri estratègic, incloent-hi el Tractat ABM (sigles que designen el sistemes antimíssils, pactat el 1972), una de les poques expressions de racionalitat que les superpotències van introduir en el sistema mundial.
Pot portar a engany la pregunta de per què es donen aquests desacords si ja no hi ha l’enfrontament ideològic i militar de la guerra freda i es va acabar la pel.lícula EUA versus URSS, capitalisme versus comunisme. El que ens costa d’entendre és que el que està en joc en aquesta versió no és que els dos governs tinguin visions antagòniques del món, sinó el nucli últim de la política: el poder i l’estatus que comporta, tant cap a les societats que governen (ah, l’opinió pública), com cap a fora (com et perceben els altres països, començant pels veïns). El que Putin va posar sobre la taula és que no es poden posar nous sistemes estratè- gics a les portes de Rússia modificant un equilibri de facto heretat de l’època anterior. Equilibri s’ha de llegir com a acord entre iguals, iguals en poder i iguals en estatus a escala mundial. Rússia ha de ser tractada, si no com l’altra superpotència, almenys com una potència de primer ordre. L’OTAN s’ha estès fins a la sala d’estar del Kremlin, les revolucions taronja (en alguns casos amb molta ingerència exterior) van des d’Ucraïna fins al Kirguizistan. La Unió Europea ja ha integrat Romania i Bulgària. I a sobre, Kosovo, la sortida de la qual de Sèrbia és inevitable després de tot el que ha passat, incloent-hi la secessió de Montenegro, però que, tot i ser una decisió que correspon a l’ONU, el viatge de Bush a Albània aconsegueix convertir en una nova amenaça unilateral dels Estats Units.

PUTIN va proposar en el seu dia compartir simbòlicament el projecte d’escut antimíssils, simplement integrant alguns radars i bases russes en l’invent. La resposta ha estat no. Bé, ha passat el que era inevitable. Malgrat els sopars amb llagosta, el viceprimer ministre rus, Serguei Ivanov, va anunciar fa uns quants dies que Rússia desplegarà míssils molt a prop de la frontera amb Polònia i la República Txeca, i ara Putin decideix retirar Rússia del tractat CFE (forces convencionals a Europa). Posats a amenaçar-se, encara que no sàpiguen molt bé en què no estan ideològicament d’acord, el millor és fer-ho amb tots els ets i uts. Una nova amenaça nuclear global sense antagonisme ideològic i econòmic: prodigiós.

Font foto: BBC

Summary of the Balkans Regarding ICTY and EU Accession

The International Criminal Tribunal for the former Yugoslavia (ICTY) was established by the UN to investigate and try persons suspected of committing war crimes, crimes against humanity and genocide on the territory of the former Yugoslavia since 1991.

The United Nations Security Council unanimously voted to establish the ICTY on 25 May 1993 by resolution 827. The UN Security Council considered that the mass killings, ethnic cleansing, torture, rape and other crimes that were occurring at the time on the territory of the former Yugoslavia were a threat to international peace and security. The president of the ICTY is Judge Fausto Pocar. So far the ICTY has indicted over a 160 individuals.

Serbia

Last year Serbia’s talks with the EU were suspended due to Belgrade’s failure to arrest Mladic.

The May 1, 2006, deadline established by Carla del Ponte for Serbia to hand over Mladi? passed, resulting in suspended talks between Serbia and the EU.

Zdravko Tolimir was handed to UN personnel at the Serbian–Bosnian border on 31 May, 2007 after being arrested in Serbia. He arrived at the Tribunal in The Hague the following day. He is charged with crimes against humanity, genocide, and war crimes. So far he has failed to enter in to a plea and claims he was arrested in Serbia.

The EU said it is willing to resume talks if Serbia cooperates with the ICTY. The EU has kept pressure on Serbia to hand over war criminals by withholding talks on the Stabilization and Association Agreement (SAA). These talks are a pretext for Serbia to be considered a candidate country for EU membership.

Commissioner Olli Rehn on 1 June in Berlin met with Tadic and announced that he is now happy with Serbia’s commitment to help the ICTY and will open SAA talks with Serbia. This was due to the recent arrests of Tolimir.

At the meeting Merkel and Tadic also talked on Kosovo’s future. Merkel expressed her support for the adoption of a UN Resolution based on the Ahtisaari Plan with Tadic saying that Serbia would not accept Kosovo’s independence.

Serbia are however another step closer to EU membership following a meeting of the European Union’s Council of Ministers in March 2007, which held out the prospect of Serbia achieving candidate status by 2008 and signalled a re-launch of Serbia’s SAA talks once a new government is formed in Belgrade. If Serbian membership negotiations were to start in 2008, it is possible that Belgrade could jump ahead of Macedonia in the accession process and enter the Union soon after Croatia. The EU Council declared that the EU will establish its own achievable benchmarks for Serbia when it comes to the ICTY and the transfer of accused persons is not a prerequisite to SAA talks and instead the government will be expected to demonstrate a commitment to cooperating with the Tribunal.

Croatia

The United Kingdom, the Netherlands, and some Scandinavian states made the surrender of Gotovina a precondition for Croatia’s accession to the European Union, as they felt the Croat government was doing little to help the ICTY. This stance was criticised by the Croatian government, which claimed that it did not know where Gotovina was. Accession negotiations with the EU, scheduled to start on March 17, 2005, were postponed pending a resolution of the issue. Croatia’s bid for accession was finally accepted in October 2005. Gotovina was then captured the following December. Gotovina was wanted by The Hague for the atrocities committed during operation Storm. On 12 December 2005 He appeared before the ICTY where he pleaded not guilty to war crimes and crimes against humanity. In 2006 Gotovina’s case was joined with cases against Ivan ?ermak and Mladen Marka? as it relates to the same events (Operation Storm). In May 2007 Gotovina’s case was postponed due to conflicts of lawyers on his defense.

Kosovo

Ramush Haradinaj, a former KLA regional leader, served briefly as Prime Minister of Kosovo before he turned himself over to the ICTY at The Hague to stand trial on war crime charges. Several other former KLA members have been indicted on war crimes charges.

There are other Kosovars to have gone through the ICTY. Fatmir Limaj, one of the senior commanders of the KLA to has been acquitted of all charges in November 2005. He is now a key member of the opposition. Another KLA member, Haradin Bala, was also indicted by the ICTY at the same time for having participated in the detention of Serb civilians and perceived Albanian collaborators at the Lapusnik Prison Camp, where Bala was a prison guard commander. He was found guilty of torture, cruel treatment, and murder, and sentenced to 13 years imprisonment. His appeal against the verdict is still pending

Haradinaj served only 100 days as Prime Minister before being indicted for war crimes by the ICTY, at The Hague. The indictment alleges that Haradinaj was a member of a joint criminal enterprise between March and September 1998, the alleged purpose of which was to exert control over territory and target both Serb and Albanian civilians. The charges are vigorously denied by Haradinaj. He is not being held at The Hague and is currently politically active in Kosovo. This has been allowed under the understanding that he returns to The Hague for his trial dates.

Macedonia

Boskovski and Tarculovski are the only Macedonian war criminals who have been indicted. Under a joint indictment that the ICTY released on 15 March, each faces three counts of violations of the laws or customs of war in connection with the 2001 inter-ethnic conflict in Macedonia. The atrocities for which they have been charged were committed between 10 August and 12 August 2001, during a police raid on the village of Ljuboten.

Macedonia asked the ICTY on Monday 4 July to release war crimes indictees Ljube Boskovski and Johan Tarculovski pending trial.

The Macedonian government guarantees that the defendants will be available to The Hague tribunal if they are provisionally released and allowed to return to Macedonia.

Tarculovski, 30, is said to have commanded the raid, while Boskovski, 44, was the interior minister at the time and had command responsibility, according to prosecutors.

Boskovski, who has a dual Macedonian and Croat citizenship, faces charges in connection with another criminal case, in which six Pakistanis and one Indian were killed by Macedonian police at Rastanski Lozja outside Skopje on 2 March 2002. The former interior minister fled to Croatia last year, but was arrested there and kept in detention in the town of Pula until 24 March, when he was transferred to The Hague.

On Monday 4 June in his address to the members of the European Parliament’s Committee on Foreign Affairs, Foreign Minister Milo?oski called on them to support the proposal in MEP Meijer’s report on the country that Skopje should start membership negotiations as soon as possible. Mr Milo?oski admitted that his country ‘suffered from certain deficiencies’, but added that it was also achieving results.

Foto: Carla del Ponte. Font: BBC

En una setmana marcada per la Cimera del G8, a Alemanya, sembla de vegades que certs actors, enlloc d’adonar-se que el món reclama fer front a reptes del segle XXI, segueixen pensant i actuant amb criteris del segle XX, quan no del XIX. Valgui com a exemple la preocupant iniciativa d’instal.lar a Europa un sistema de defensa anímíssils que més que defensiu, és una manifesta, cara i injustificada provocació. En vaig parlar ja en l’apunt Escut antimíssils: de què estem parlant i quin serà l’impacte per a la seguretat europea?. La reacció de Rússia ha fet sonar algunes de les alarmes que no havien sonat quan Bush va fer la proposta inicial. Ha estat necessari que Rússia amenacés amb apuntar els seus míssils antibalístics contra la UE per tal que alguns s’adonessin de la gravetat de l’assumpte. (segueix….) 

:

Tal i com ja he apuntat en notes anteriors, l’afer del Sudan sembla haver estat condemnat, com tants d’altres, a l’oblit. Malgrat tot, hi ha encara notables esforços per tal que això no sigui així. Un d’ells l’estem impulsant des del Parlament Europeu. Avui, per exemple, tindrà lloc una Conferència de Presidents ampliada centrada fonamentalment sobre l’assumpte i que comptarà amb la presència de Desmond Tutu i de Jody Williams, ambdós Premis Nobels de la Pau, i Pekka Haavisto, ex enviat especial de la UE a la regió i actualment diputat dels verds a Finlàndia. A continuació, a la Subcomissió Seguretat i Defensa (SEDE) abordarem l’afer de les continuades violacions de l’embargament d’armes, a iniciativa nostra, això és, dels Verds/ALE (en vaig parlar en els apunts  Més sobre enviaments d’armes al Sudan ; Darfur (Sudan) i l’embargament d’armes; i Tractat Internacional d’Armes (ATT): el procés ja ha començat ) (segueix…)

Com a reflexió general sobre la gravetat de la situació, m’acullo a les paraules que el mateix Desmond Tutu publica avui en una interessant nota a El Pais recordant a la UE que no pot continuar inhibint-se davant d’un fet tant greu com la violència al Sudan:

La UE y Darfur

El autor pide a Europa que presione a Sudán con la misma firmeza que empleó el siglo pasado contra la Suráfrica del ‘apartheid’

DESMOND TUTU, El Pais, 05/06/2007

Si un hombre estuviera ahogándose delante de ustedes, ¿se apresurarían a saltar al agua para rescatarle? ¿O se quedarían quietos y esperarían a que viniera alguna otra persona a intentar salvarle, aunque estuviera empezando a desaparecer bajo la superficie? Ésa es la pregunta que hago hoy a los 27 miembros de la Unión Europea.

Al sur de aquí, en la región sudanesa de Darfur, más de dos millones de personas viven en campos de refugiados con el miedo constante a perder la vida. Es como si a todos los habitantes de dos ciudades como Bruselas los sacaran de sus casas y les obligaran a vivir en unos refugios diminutos y miserables.

Hace no mucho que vimos sufrimientos similares en Europa y, sin embargo, la Unión Europea, en vez de lanzarse al rescate de la población de Darfur, mira hacia el Oeste y espera a que el Consejo de Seguridad de la ONU, en Nueva York, arroje algún salvavidas.

No siempre fueron así las cosas. En septiembre de 1985, la Comunidad Europea fue la primera en imponer sanciones económicas multilaterales a Suráfrica mediante la implantación de un código de conducta. Los países de la Commonwealth siguieron sus pasos en octubre de ese mismo año. Los Gobiernos se unían, por fin, para ejercer presiones económicas sobre el régimen del apartheid. Yo había defendido durante muchos años que las sanciones económicas podían ser un golpe definitivo contra el apartheid. Algunos opinan que las sanciones no causaron demasiados perjuicios económicos al régimen. Pero lo importante no era sólo el dinero. Era la moral. Era que el mundo alzara la voz contra un régimen perverso para decir: "No estamos dispuestos a tratar con opresores".

El hecho de que la CE fuera la primera que acudió en nuestro auxilio en 1985 significó mucho para mí y para el pueblo de Suráfrica. ¿Por qué, entonces, no da el paso decisivo hoy en Darfur?

La UE no le ha cerrado su corazón a Darfur. Ha sido generosa en su apoyo a la misión de la Unión Africana en la región y los esfuerzos de los organismos internacionales de ayuda. En 1994 impuso un embargo de armas a todo Sudán y hace dos años prohibió el visado a un puñado de militares.

Sin embargo, a la hora de dar el verdadero golpe de gracia contra los responsables de los horribles crímenes que están cometiéndose allí, vacila.

En mi opinión, los Gobiernos de la Unión Europea deberían imponer sanciones a los personajes clave del Gobierno sudanés y las fuerzas rebeldes que comparten la responsabilidad por la pesadilla de Darfur. Como mínimo, la UE debe congelar sus cuentas bancarias y negarles el acceso a sus costas. Tiene que enviar un mensaje claro de que no va a tolerar el asesinato de masas. Y tiene que hacerlo inmediatamente.

No caigan en la tentación de pensar que la situación en Darfur está mejorando. No es verdad. En el último mes han vuelto a comenzar los bombardeos. Hoy, como todos los días, habrá mujeres que serán violadas mientras buscan leña fuera de los campamentos.

Y esta herida abierta de la miseria humana está extendiéndose más allá de las fronteras de Sudán, a Chad y la República Centroafricana. El 31 de marzo de este año, dos aldeas de la parte oriental de Chad fueron atacadas y destruidas en sendos incendios. Se calcula que murieron asesinadas entre 200 y 400 personas.

Cuando llegaron al lugar los servicios humanitarios, una semana después, vieron cuerpos en descomposición, entre ellos el de un hombre de 30 años que era padre de ocho hijos. Las ropas y las pertenencias estaban desparramadas a lo largo de la carretera que salía del pueblo; las habían abandonado muchos que lograron sobrevivir al primer ataque pero luego murieron mientras huían para salvarse.

En 2005, todos los Gobiernos del mundo adoptaron el histórico compromiso de asumir la responsabilidad de proteger a las poblaciones civiles del genocidio, los crímenes de guerra y otras atrocidades. Ahora, los Gobiernos de Europa deben cumplir esa promesa. Yo reto a la UE a que tenga el valor de imponer sanciones, en un esfuerzo coordinado para transformar ya la situación sobre el terreno. Y le reto a que tenga el valor de ser la primera, antes de que actúe Naciones Unidas. Los europeos deben recordar que, ante el asesinato de masas, no es posible nadar entre dos aguas. O se está con los opresores, o se está contra ellos.

Desmond Tutu, arzobispo surafricano, es premio Nobel de la Paz. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

De fet, també Ban Ki Moon, Secretari General de Nacions Unides s’hi refereix en l’entrevista que publica avui el mateix mitjà.

Foto: Persones refugiades del Darfur. Font: BBC/AFP

Aquest matí hem presentat, a Madrid, la Campanya en favor d’una  Assamblea Parlamentària de Nacions Unides. Érem una quinzena de diputats i diputades dels Parlaments català, espanyol i europeu, juntament amb representants de la societat civil, com Federico Mayor Zaragoza o Josep Xercavins (promotors d’UBUNTU), entre d’altres. Les peticions i intents de reformar Nacions Unides són constants. La nostra és una més, que respon i pretén alimentar la iniciativa ciutadana de reclamar més, millors i més democràtiques NNUU. Entre els promotors ens trobem diversos diputats i diputades que formem part del Grup de Treball per a la Reforma de Nacions Unides al Parlament Europeu. La nostra proposta es fonamenta en la següent argumentació: (segueix…)

?Humanity faces the task of ensuring the survival and well being of future generations as well as the preservation of the natural foundations of life on Earth. We are convinced that in order to cope with major challenges such as social disparity, proliferation of weapons of mass destruction, the threat of terrorism or the endangerment of global ecosystems, all human beings must engage in collaborative efforts.

To ensure international cooperation, secure the acceptance and to enhance the legitimacy of the United Nations and strengthen its capacity to act, people must be more effectively and directly included into the activities of the United Nations and its international organizations. They must be allowed to participate better in the UN?s activities. We therefore recommend a gradual implementation of democratic participation and representation on the global level.

We conceive the establishment of a consultative Parliamentary Assembly at the United Nations as an indispensable step. Without making a change of the UN Charter necessary in the first step, a crucial link between the UN, the organizations of the UN system, the governments, national parliaments and civil society can be achieved through such an assembly.

Such an assembly would not simply be a new institution; as the voice of citizens, the assembly would be the manifestation and vehicle of a changed consciousness and understanding of international politics. The assembly could become a political catalyst for further development of the international system and of international law. It could also substantially contribute to the United Nation?s capacity to realize its high objectives and to shape globalization positively.

A Parliamentary Assembly at the United Nations could initially be composed of national parliamentarians. Step by step, it should be provided with genuine rights of information, participation and control vis-à-vis the UN and the organizations of the UN system. In a later stage, the assembly could be directly elected.

We appeal to the United Nations and the governments of its member states to establish a Parliamentary Assembly at the United Nations. We call for all organizations, decision-makers and citizens engaged with the international common interest to support this appeal. 

Font foto: NNUU

En el marc del debat sobre l’anomenat escut antimissils europeu, adjunto una reflexió que estem elaborant en el marc del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu.

Missile Defence in Europe ? what are we talking about and what would be the impact on European security. The current negotiations of the US with Poland and Czech Republic to establish so called missile defence bases on their territories to protect western countries, bases and troops from missiles loaded with nuclear, chemical or biological warheads, launched by Iran and other rogue states, causes a lot of concern in political and other environments. (segueix…)

En el seu comiat, l’encara Secretari General de Nacions Unides, Kofi Annan, critica de manera implícita però contundent el President del Govern dels Estats Units, George Bush. La tensió entre l’administració nordamericana i la familia onusiana és tal que en els passadissos de Nova York s’escolta sovint la següent expressió: la solució és ‘fer fora els Estats Units de Nacions Unides, i a Nacions Unides dels Estats Units (put the US out of the UN, and the UN out of the US)’. Sigui com sigui, sembla que el nou Congrés nordamericà vol  (segueix…)

donar un gir en aquest assumpte, i ha començat per fer dimitir el falcó John Bolton, que no és poca cosa. Seria desitjable que, tal com demana Annan, els Estats Units recuperessin la via del multilateralisme, però si no ho fan, allò que hem d’exigir als nostres governants europeus és que, almenys, no els facin el joc i els deixin aillats en la seva irresponsable conducta internacional quan es tracta, entre d’altres assumptes, de combatre el terrorisme saltant-se de manera impune la legalitat internacional i els principis més bàsics de respecte dels drets humans i de la dignitat de les persones.

Annan lanza duras críticas a la Casa Blanca en su último discurso en EE UU

El secretario general de la ONU acusa de nuevo a Estados Unidos de unilateralismo y abuso de los derechos humanos a pocos días de su relevo

EFE – Naciones Unidas – 12/12/2006

 El secretario general de la ONU, Kofi Annan, ha recriminado a EE UU por abandonar el multilateralismo en sus acciones militares y por los abusos a los derechos humanos en nombre de la lucha contra el terrorismo. En su último discurso ante el público estadounidense en la biblioteca-museo Harry Truman, en Misuri, Annan elogió al presidente estadounidense, que ocupó el cargo entre 1945 y 1953, como un modelo para la política internacional estadounidense.

"Los estadounidenses necesitan hoy más que nunca, al igual que el resto de la humanidad, un sistema mundial que funcione y a través del cual los pueblos del mundo puedan enfrentarse juntos a los desafíos. Y para funcionar, el sistema aún pide a gritos un liderazgo estadounidense previsor, en la tradición de Truman", ha dicho Annan.

Annan, que abandonará su cargo a finales de diciembre, después de diez años de mandato, criticó las acciones unilaterales en EE UU, como es la invasión a Irak, y exhortó al país a volver al multilateralismo de las instituciones mundiales. "En el último siglo los estadounidenses han hecho mucho para construir un sistema multilateral efectivo, con la ONU como pilar central. ¿Lo necesitan menos hoy, o éste los necesita menos a ustedes, que hace 60 años?", ha dicho Annan.

El número uno de la ONU ha elogiado a Estados Unidos por haber dado siempre un ejemplo de democracia en el mundo, y le ha pedido que no pierda la oportunidad única que le ofrece como primera potencia del mundo para seguir afianzando los principios democráticos que están sujetos a limitaciones legales. Se refería a la invasión a Irak en marzo del 2003, una cuestión por las que tuvo grandes discrepancias con el gobierno del presidente George W. Bush, tras calificarla de "ilegítima" por no haber obtenido la autorización del Consejo de Seguridad. Por otro lado, Annan resaltó que EEUU ha sido un adalid en el movimiento a favor de los derechos humanos a nivel mundial, pero que sólo podrán mantener su liderazgo en esta esfera si mantienen estos principios también en la lucha contra el terrorismo.

Annan será sustituido por el surcoreano Ban Ki Moon, quien jurará su cargo el próximo 14 de diciembre, pero que empezará a asumir sus responsabilidades a partir del 1 de enero próximo.

Font foto: EFE

He estat convidat a parlar demà sobre la Construcció de la pau en el marc de les Trobades Internacionals ?Qui no té memòria no té futur?, organitzades a la Universitat de Barcelona per la Fundació Solidaritat UB i la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. Després de 7000 anys de viure en un marc de cultura de la violència tot just fa uns pocs anys que reflexionem sobre la cultura de la pau, i sobre com construir-la i preservar-la. A Catalunya tenim una tradició notable i creixent en aquest àmbit, i en aquesta tradició cal ubicar aquesta mena de Trobades que cada vegada (segueix…)

compten amb més participants

Algú podria pensar: ja era hora.

I efectivament, després de tant de temps de creure, i de fer creure que les guerres són inevitables, ja toca començar a pensar que potser no tenen perquè ser-ho. És veritat que sempre hi ha hagut guerres, però també ho és que aquestes no han estat permanents, ni a tot el planeta. I, com diu Boulding, si allò que existeix és possible, llavors la no guerra (com a etapa prèvia a la pau) és possible. No per genètica, compte, sinó per cultura.

Dit d?una altra manera, si és possible ensenyar, preparar i entrenar per a la guerra també ha de ser possible fer-ho per a la pau.

És cert que allò que sembla inevitable és que existeixin conflictes, entesos aquests com a incompatibilitat d?interessos entre dos o més actors, però allò que no és cert és que aquests conflictes, necessàriament, s?hagin de gestionar d?una manera militar i armada.

També és cert que hi ha qui creu que l?ésser humà és genèticament un ésser violent i guerrer. També discrepo d?aquesta afirmació. Si bé tampoc no afirmo el contrari (és a dir, que sigui bo per naturalesa) coincideixo amb les conclusions de la Declaració de Sevilla (1986) segons la qual el comportament violent, sigui o no sigui genètic, pot ser revertit i recondicionat gràcies a l?educació, la cultura i a l?existència d?un entorn favorable.

I és aquí on cal posar l?accent, els recursos, la voluntat política i la capacitat tècnica i humana.

El repte, per tant, està en adonar-nos que la pau s?aconsegueix apostant per ella, invertint en ella. Però arribats a aquest punt és legítim que algú pugui encara preguntar-se què és la pau.

De fet hi ha moltes i molt boniques maneres de definir aquest concepte tan antic com necessari. Tanmateix n?hi ha dues que em semblen a la vegada útils i elegants. La primera és la de Johan Galtung: ?Pau és allò que tenim quan es produeix de manera no violenta, una transformació creativa del conflicte?.

L?altre definició és la de les quatre D: desenvolupament, desarmament (físic i cultural), democràcia (compte a no confondre amb eleccions) i drets humans. Per aconseguir la pau cal invertir en aquestes quatre D al mateix temps. Totes són necessàries. Però com? Bàsicament assumint que la pau no s?aconsegueix amb caritat, sinó amb responsabilitat i coherència política.

No és pot parlar de pau quan estem venent armes als mateixos països que per la seva situació de misèria i pobresa també reclamen cooperació per al desenvolupament, o a aquells països en què, donada la seva situació interna i regional, l?exportació d?armament només suposa alimentar encara més els conflictes (Rússia, Israel, India, Paquistà, Sudan, Somàlia,…). No podem parlar de respecte pels drets humans a l?Iraq i oblidarnos-en a Txetxènia o a la Xina (a un lloc perquè ens interessa el seu gas, i a l?altre perquè és un mercat potencial de molts milions de persones). No podem parlar de democràcia i de drets humans, i anar pel món donant lliçons dels mateixos, i al mateix temps permetre que tinguin lloc accions com les que estem avaluant en relació a la CIA dins de la UE, o en àrees sota responsabilitat europea (com a Bòsnia o l?Afganistà). No podem lluitar con el terrorisme sense avaluar les arrels estructurals i cojunturals que mouen tanta gent a sentir-se, malauradament, seduïda per la violència (pensem, per exemple, en la percepció que molta gent té de que la seva supervivència, la seva identitat o la seva llibertat estan amenaçades, tinguin o no raó). Com tampoc podem lluitar contra el terrorisme amb instruments il.legals i sense respectar els principis instruments internacionals de drets humans que tants anys ha costat bastir, ja que fer-ho així, de fet, no és sinó una nova font de futurs terrorismes. No podem parlar de desenvolupament i permetre al mateix temps que amb els nostres subsidis a l?agricultura i a la pesca impedim el progrés en països als quals, això sí, enviem de tant ajuda humanitària o en forma de cooperació. De la mateixa manera que no podem dir que ens preocupa tant el desenvolupament i no apostar de manera prioritària, amb recursos i voluntat política, per tal de fer front a dues de les lacres més preocupants de la nostra generació: el canvi climàtic i la proliferació de la SIDA.

No defensa més la pau qui té més armes, sinó qui és més responsable políticament, social i cultural. Ni tampoc qui actua més en nom dels altres (sovint sense demanar-los l?opinió) sinó qui aconsegueix que en aquest món globalitzat tothom tingui el seu paper, el seu poder, el seu protagonisme, és a dir, fent que les beneficis de la globalització no se?ls reparteixin una cada vegada més minoritària part del planeta, sinó tot el planeta.

La construcció de la pau és un procés, en definitiva, que no acaba mai, i pel qual cal treballar des de tot arreu. Ningú, en solitari, és suficient, però tothom és imprescindible. Ningú, per sí sol pot canviar el món, però la suma de molts ?algús? mou muntanyes.

Foto: Darfur (Sudan). Font: AFP/BBC

Després d’abordar la discussió i votació sobre la Directiva de Serveis (antiga Directiva Bolkestein) al matí -veure nota de premsa-, els debats d’avui dimecres per la tarda es centren en temes que tenen a veure amb desarmament i política exterior, temes que acostumo a seguir de prop. Així, afrontem tres qüestions especialment importants: 1) armes químiques i biològiques i bombes de raïm, 2) els fets de Beit Hanun (Palestina) de la setmana passada i 3) l’Estratègia Europea de Seguretat en el marc de la Política Europea de Seguretat i Defensa. El primer tema ens porta a un debat amb resolució sobre (segueix…)

la Convenció que prohibeix les armes Biològiques i Tòxiques (BTWC) i la Convenció sobre Armes Inhumanes (bombes de raïm). En la meva intervenció en plenària he manifestat que:

Como tantos otros instrumentos que regulan las armas a escala mundial, la existencia y fortalecimiento de la Convención sobre Armas Tóxicas y Biológicas es una herramienta necesaria, aunque no suficiente, en la lucha contra la irracionalidad humana. Por ello, sólo hay una opción aceptable ante la 6a Conferencia de revisión que debe empezar el próximo 20 de noviembre: el fortalecimiento de dicho instrumento, especialmente en el sentido de desarrollar verdaderos mecanismos de verificación, así como la promoción de su universalidad.

Por otro lado, con relación a las bombas de racimo, no puedo sino secundar de manera firme la petición de que, al menos, la Convención sobre Armas Inhumanas (CCW) se dote de un VI Protocolo que prohíba sin ambigüedades la producción, el almacenamiento, la transferencia y el uso de este tipo de armas, o aún mejor, aunque aún mejor será que se estableciera un Tratado completo de prohibición de las bombas de racimo tal y como ocurre con las minas antipersona. Dado el carácter indiscriminado de las bombas de racimo, así como el gran impacto que tienen sobre la población civil, el uso de dichas armas no puede de ningún modo seguir siendo tolerado. El caso del Líbano, bajo investigación en estos momentos, es solo uno de tantos ejemplos que lo ponen de manifiesto.

Pel què fa al tema de Beit Hanun (la massacre de la setmana passada), adjunto aquí la proposta de resolució que hem presentat en tant que Grup Verds/ALE en espera de la proposta conjunta que s’està discutint en aquests moments. De manera especial vull cridar l’atenció sobre una de les peticions que fem en la Resolució de Verds/ALE (punt 10) que consisteix en demanar als Estats membres  que respectin de manera estricta el Codi de Conducta d’Exportacions d’Armes de la UE pel què fa a les exportacions a Israel, i en demanar també que inclogui la qüestió del subm,inistrament d’armes a Israel en l’ordre del dia de la propera reunió del Consell, amb l’objectiu d’analitzar la situació actual, totalment insatisfactoria.

Finalment, el tema de l’Estratègia de Seguretat en el marc de la PESD té a veure amb l’informe Von Wogau, en relació al qual he dit el següent en la meva intervenció en plenària:

La elaboración de la Estrategia Europea de Seguridad estuvo influenciada por tres grandes debates de dimensión internacional: las nuevas amenazas a las que debía hacer frente, y cómo hacerlo (especialmente a partir de los atentados del 11S); las dificultades de Naciones Unidas en tanto que foro multilateral, y universal, de prevención y gestión de controversias; y los compromisos que debe asumir la UE para convertirse en un actor de alcance planetario más activo, capaz y coherente.

Así, el resultado fue que la Estrategia Europea de Seguridad señala que, hoy por hoy, los mayores desafíos que debe afrontar la UE y sus ciudadanos son el terrorismo internacional, la proliferación de armas de destrucción masiva, los conflictos regionales, los Estados fallidos y la delincuencia organizada.

Comparto la importancia de dichos problemas, por supuesto, pero me temo que esta lista no pone suficiente énfasis en otros aspectos que me parecen tan importantes, sino más, que los mencionados: léase, por ejemplo, la pobreza, la ausencia de una justicia global, la criminalización colectiva de grupos o comunidades, la creciente militarización del planeta, el expolio de los recursos básicos de subsistencia de los países más pobres por parte de los ricos, la contaminación del medio ambiente, o la destrucción de ecosistemas sociales.

En este sentido, considero que no siempre se ofrece desde la UE la respuesta más acertada, ni política ni estructuralmente. Así, por ejemplo, hace tiempo que escuchamos voces a favor de crear un único ejército europeo. Sin embargo, dicho ejército se suele plantear como añadido o, si se quiere, como complementario, a los 25 ejércitos ya existentes, y no como sustitutivo, tal y como creo que debería.

Y es que, aunque al parecer estamos de acuerdo en que para hacer frente a los retos actuales ya no son necesarios ejércitos numerosos de carácter estatal, seguimos contando en la UE con 25 ejércitos nacionales, los cuales suman unos 2 millones de efectivos, cuya primera y principal misión es la defensa de las fronteras y los intereses de los Estados, y que cuestan conjuntamente más de 160.000 millones de euros anuales, cifras, por otro lado que a muchos nos gustaría ver dedicadas en igual medida a la prevención y gestión de conflictos.

En suma, los hechos y las decisiones de los gobiernos no parecen acompañar, de momento, el cambio de paradigma sobre la seguridad que estamos viviendo en los últimos tiempos, especialmente en el ámbito europeo

Foto: Bombes de raïm suposadament usades sobre l’Iraq per part dels EEUU. Font: BBC

Quan dimecres passat Javier Solana, Alt Representant de la UE per a la Política Exterior, va comparèixer davant el Parlament Europeu per explicar la gestions dutes a terme per part de la UE en relació a la crisi oberta pel règim de Pyongyang, va insistir molt en què encara no hi havia cap certesa de que Corea del Nord tingués capacitat per fabricar una bomba atòmica. I és que com més segueixo la qüestió (veieu, per a més informació, aquesta sintètica llista de preguntes i respostes) més constato que ens trobem novament davant d’un cas de voler retornar a la lògica de la Guerra Freda, aquella segons la qual la pau estava ‘garantida’ per la mútua amenaça nuclear i per la consegüent (segueix…)

Destrucció Mútua Assegurada (MAD, segons sigles en anglès de Mutual Assured Destruction, que vol dir ‘ximple’ o ‘boig’).

Corea del Nord presumeix d’haver fet una prova nuclear, i Kim Jong-Il manté així el seu tradicional discurs de la constant amenaça exterior, mentre continua sotmetent la seva gent sota una de les pitjors opressions actuals. Sobre aquest tema en vaig parlar al Parlament Europeu durant un debat específic que va tenir lloc el 15 de juny de 2006. Aquesta és la meva intervenció. Però cal dir aquest ‘bluf’ també va molt bé a determinats règims d’occident de cara a justificar la seva pròpia estratègia nuclear i de divisió maniquea del món. És cert, malgrat tot, que això no és tampoc un argument per abaixar la guàrdia, però també és cert que, un cop més, que es posa de manifest l’existència d’una doble vara de medir. Quan les amenaces les fan Israel, o Paquistà, o quan les proves nuclears les fan França (recordeu Mururoa), la resposta és ben diferent. Que Corea del Nord tingui capacitat per a produir armament nuclear és un problema per al país (certament la fam és un poblem molt més urgent i important), per a la regió (tensions amb la Xina i el Japó sobretot) i mundial (permet alimentar el discurs dels Estats pàries i de l’Eix del mal.

De moment el Consell de Seguretat ha optat per les sancions i ha frenat, almenys de moment, les obsessions militaristes d’alguns dels seus membres (veure aquest article de Paul Reynolds). És possible que alguna cosa hi tingui a veure el fet que el sud coreà Ban Ki-Moon serà el nou Secretari General de l’ONU, i que precisament un dels grans mèrits que cal reconèixer-li sigui el procés de distensió cap a Corea del Nord, tot i que segurament ha estat molt més decisiu el fet que Corea del Nord tingui en la Xina i Rússia dos aliats de pes en el sí del Consell que han forçat als EUA a diluir la seva postura.

Sigui com sigui, i veient com van les coses amb l’afer de l’armament nuclear, cada cop tinc més clar que la única via efectiva i coherent d’afrontar la qüestió és procedint al desarmament nuclear universal aplicant de manera estricta el Tractat de No Proliferació Nuclear. I això val per Corea del Nord i l’Iran, però també per l’Índia, el Paquistà i Israel, i sobretot pel club dels cinc (Xina, EUA, Rússia, França i el Regne Unit). Tot allò que no sigui avançar en aquesta direcció simplement ens allunya de la pau, per molt que, en moments com l’actual, l’ONU freni una mica el desastre. 

Foto: Kim Jong-Il. Font: BBC

La presidenta de Libèria es presenta al Parlament Europeu. Només hi ha sis governs al món en què la presidència l’assumeixi una dona: Xile, Finlàndia, Irlanda, Letònia, Filipinas i Liberia. Que una dona esdevingui presidenta de govern és encara, avui per avui, notícia, per la seva excepcionalitat. I assumir la presidència d’un país com Libèria, en plena postguerra, és tot un repte. La presidenta liberiana Ellen Johnson Sirleaf, primera dona que presideix el govern d’un país africà, ha presentat avui la seva aposta per fer sortir el pais de la guerra i de la pobresa, i ha demanat el suport europeu. Es tracta de la segona dona cap d’Estat que es dirigeix a l’Eurocambra. La primera va ser la presidenta finlandesa Tarja Halonen, mentre que el mes d’octubre ho farà la xilena Michelle Bachelet. És a dir, abans de final d’any el Parlament Europeu haurà rebut la meitat de les dones presidentes del món. Però és clar, el mèrit és relatiu, (segueix…)

ja que només parlem de 3 sobre 6. Es tracta, per tant, d’una dada estadística que deixarà de tenir rellevància el dia que ser a l’hora dona i presidenta d’un govern no sigui un fet excepcional. Més enllà d’això, però, la qüestió important és el fet que Libèria és un dels països d’on surten més persones migrants cap a Europa. Així doncs, contribuir a la millora de condicions de vida d’aquell país, i d’altres de la regió, resulta fonamental.

I aquest és precisament el tema que aquesta setmana toca debatre a Estrasburg: la qüestió de la (im)migració. Comencem amb una efemèride. A finals de setembre de 2005, centenars de persones emigrants van intentar entrar a territori de la Unió Europea a través de les tanques ubicades als enclaus espanyols de  Ceuta i Melilla. Les conseqüències per a moltes d’aquestes persones van ser prou greus com per què no ho oblidem: ferides de tota mena, deportacions i abandonaments al desert, negació del dret d’asil, i fins i tot morts a causa de trets d’arma de foc. Tot plegat fa que sigui obligat recordar aquests fets, i avaluar on som avui, un any després. Aquesta setmana està previst que el plenari del Parlament Europeu debateixi i aprovi una resolució sobre com afrontar l’afer de la immigració (aquí teniu la que hem preparat els Verds/ALE). Això serà demà dimecres (debat) i dijous (vot). Avui dimarts, de moment, el Grup Verds/ALE hem volgut escoltar els testimonis d’una de les persones que va ser abandonada per les autoritats marroquines al desert del Sàhara, Simon Pierre, refugiat de Costa d’Ivori, així com de la presidenta de Migreurop, Claire Rodier. L’encontre ha servit també per presentar el ‘Llibre negre de Ceuta i Melilla’, en el qual es recullen testimonis de persones migrants que es trobaven allà en el moment dels fets.

Foto: Ellen Johnson, primera Presidenta d’un govern africà. Font: Parlament Europeu.

(Article publicat a El Punt l’1 de maig de 2006)

Mentre segueix l’escalada de declaracions i accions en relació a la qüestió de l’Iran en el si el Consell de Seguretat de l’ONU, convé analitzar si realment estem fent tot el possible per evitar que hi hagi un nou desastre bèl.lic. De moment, sembla que el Consell prioritza la via diplomàtica. Tanmateix, tot plegat ens fa pensar que ens trobem atrapats en una espiral de manca de credibilitat mútua. Centrem-nos en la postura de la Unió Europea i, particularment, d’alguns dels seus Estats membres, per exemple.

La presidència de la UE va manifestar a principis de gener la seva preocupació per la intenció del govern iranià de reemprendre els programes nuclears que havien estat congelats sota supervisió de l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) després de descobrir-se que l’Iran havia estat realitzant activitats nuclears de manera clandestina durant més de deu anys. …

…

La UE instava a l’Iran a no donar aquest pas ja que ho consideraria una violació de les vuit resolucions anteriors en les quals es demana a l’Iran que suspengui totes les activitats relatives a l’enriquiment. La reactivació de les activitats nuclears va ser interpretada com una gran desconsideració cap als desitjos de la Junta de Governadors de la OIEA. A més a més, la UE lamentava que l’Iran hagués fet aquest gest amenaçador en un moment en què el Regne Unit, França i Alemanya, conjuntament amb la UE (l’anomenat grup E3/EU), estaven a punt de reprendre el diàleg sobre com gestionar la qüestió nuclear iraniana.

Certament, aquest fet és altament preocupant, com també ho són d’altres notícies que ens arriben des de l’Iran: les continues referències antisionistes (amb el risc d’increment de la tensió regional que suposen), el macabre assassinat d’una parella de nois homosexuals suposadament a mans de la policia, o la condemna a mort d’una dona per resistir-se a ser violada per les milícies iranianes. En aquest context, la deriva extremista que caracteritza l’actual govern iranià no pot de cap manera ser minusvalorat.

No obstant, malgrat que les exigències que es fan al règim de Teheran per tal que no reemprengui els seus programes nuclears són, insisteixo, legítimes donat el més que raonable risc que la recerca nuclear iraniana tingui en realitat una finalitat militar, em temo que pequem novament d’una certa incoherència i d’una manifesta doble moral.

El mes de maig de 2005 varem saber que el primer ministre del Regne Unit, Tony Blair, havia decidit substituir els míssils per a submarins Trident per una nova generació d’armes nuclears, tot i que als Trident els queda vida per a 20 anys més. Amb aquest objectiu, l’empresa britànica d’armes nuclears Aldermaston ha rebut dels pressupostos públics britànics més de 3 mil milions d’euros pels propers 3 anys. Anteriorment el govern francès havia decidit canviar els seus míssils nuclears M-45 pels nous models M-15 l’any 2010. Si bé és cert que ambdues decisions són competència exclusiva dels governs dels Estats membres, també ho és que poden tenir importants conseqüències per al conjunt de la UE de tal manera que s’imposa, com a mínim, una reflexió col·lectiva.

En primer lloc, es tracta de decisions que podrien suposar una contravenció del Tractat de No Proliferació Nuclear que, recordem-ho, no només insta als Estats signataris a no contribuir a la proliferació nuclear, sinó que també els insta a apostar clarament pel desarmament. En segon lloc, aquesta mena de decisions desacrediten completament els esforços de l’E3/EU per tal de convèncer l’Iran que freni la seva recerca per obtenir noves armes nuclears i fan que tampoc siguin del tot creïbles els esforços de la UE per tal d’establir Zones Lliures d’Armes Nuclears en diverses parts del món. En tercer lloc devaluen la postura de la majoria dels Estats Membres, els quals aspiren a posar fi a l’amenaça de les armes nuclears, i el compromís de la UE amb el compliment de la llei internacional.

En suma, exigir a l’Iran que no activi els seus plans de recerca i proliferació d’armament nuclear és més que legítim, però la UE i els seus Estats membre seriem més creïbles si ho féssim al mateix temps que donem un bon exemple complint escrupolosament amb el TNP, si reclaméssim a les potències nuclears reconegudes que renunciessin al seu més que dubtós privilegi nuclear, i si fóssim també més coherents a l’hora d’avaluar l’actitud en aquest tema d’altres governs, com Israel, per exemple, qui que no només ha reconegut que compta amb armament nuclear sinó que ha manifestat que està disposat a utilitzar-lo, i amb qui, malgrat tot, la UE manté un Acord d’Associació.