Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Pau, Multilateralisme, Seguretat Humana, i desenvolupament

Amunt l’exèrcit europeu!

0

Amb aquest títol tan provocador el Director de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, analitza a El Punt la proposta recorrent de crear un exèrcit europeu. Ja fa temps que a l’Eurocambra sóc de les poques persones que qüestiona aquesta idea, i que recorda com, almenys a parer meu, no té sentit pensar en crear un nou exèrcit europeu quan ja hi ha més de 2 milions de soldats i ens gastem prop de 200.000 milions d’euros en despesa militar sumant els pressupostos dels 27 estat membres. Els vents, però, no bufen a favor d’aquesta tesi (veure, per exemple, aquest article de Mark Mardell, editor per a Europa de la BBC). Però, malgrat tot, insisteixo, no seria molt més racional, enlloc de crear un exèrcit nou, que seria el 28è, revisar l’actual model de defensa i seguretat europees? Perquè tanta obsessió en crear nous exèrcits quan encara tenim pendent resoldre l’assumpte de la política exterior europea? I sobretot, per a què? amb quina finalitat? quins objectius? En fi, que com no podia ser d’una altra manera coincideixo plenament amb l’amic Armadans, i, malgrat que ara com ara no és un discurs massa escoltat, crec que és el que toca fer. Adjunto a continuació, per l’interès que penso que té, l’article sencer: (segueix…)

Amunt
l’exèrcit europeu!
(per
Jordi Armadans, Director de la Fundació per la Pau, El Punt, 8 de setembre de 2008)

Si de les declaracions de Sarkozy o de l’ informe del
Consell Europeu de Relacions Internacionals es desprengués la intenció de
desmuntar els exèrcits estatals i reduir la despesa, seria un petit pas, però
no és el camí que volen seguir



Com la cançó que cada
estiu apareix (o ens fan aparèixer!), de tant en tant i de manera recurrent se
senten proclames a favor de crear un exèrcit europeu.

Aquesta vegada,
coincidència: el mes de juny, unes declaracions del president francès, Nicolas
Sarkozy –ara, també, president de torn de la UE–, i, a finals de juliol, un
informe del Consell Europeu de Relacions Internacionals. Però, com sol passar, més enllà del
titular (Sarkozy: «Europa s’ha de dotar d’unes forces d’intervenció de 60.000
efectius»), cal veure algunes coses que hi ha al darrere i al voltant.

Política exterior de
consens En primer lloc, una obvietat però que sempre s’oblida en aquests tipus
de debats. Una política de defensa i l’existència d’un exèrcit europeu no es
poden crear en el buit. Perquè hi hagi política de defensa cal, prèviament, que
hi hagi una sòlida i consensuada política exterior. Si repassem situacions
especialment rellevants dels darrers anys (Balcans, Iraq, Orient Mitjà), ens
adonarem que lluny d’unanimitat en la política exterior per part dels governs
de la UE, hi ha hagut posicions clarament enfrontades i discrepants. En aquests
termes, quin sentit té parlar de crear un exèrcit europeu? Quines directrius
emmarcarien aquesta defensa europea? Quines ordres rebrien aquestes forces
armades? Més enllà de la valoració que ens mereixi l’existència d’un exèrcit
europeu, per parlar-ne seriosament cal, abans, que la UE faci passos de gegant
per consensuar una política exterior amb cara i ulls.

En segon lloc, evitem que
ens confonguin amb miratges inexistents. Suposant que hi hagués un marc definit
de política exterior, seria un pas avançar cap a una defensa i un exèrcit
europeus? Si això suposés desmilitaritzar i ordenar el que hi ha a cada estat
(menys despesa militar, desmuntar els exèrcits estatals existents a canvi d’un petit
exèrcit europeu, etc.), podríem parlar d’un pas, petit, però interessant. Però,
quan Sarkozy proclama la necessitat d’un exèrcit europeu, ho fa presentant el
llibre blanc sobre política de defensa i seguretat nacional. I, entre altres
coses, va deixar clar: «L’exèrcit francès no podrà integrar-se en cap exèrcit
supranacional la responsabilitat del qual se’ns escapi.» Vaja, que tota
política de defensa europea, de moment, es basarà a incrementar, afegir o
multiplicar el que hi ha per part de cada estat, mai a reduir o suprimir la
maquinària militarista existent al vell continent.

Però, finalment, cal
discutir quin sentit té un exèrcit europeu: fa molts anys (i no em refereixo,
només, al moviment per la pau: també a centres de recerca i anàlisi en seguretat,
institucions internacionals, etc.) que diem el que és evident: que la seguretat
no comporta, essencialment, una despesa militar elevada, immenses recerques
científiques militars i uns exèrcits grans i armats amb les darreres
sofisticacions aparegudes al mercat. No, per a un món, una Europa, uns països
segurs cal una promoció activa dels drets humans en tots els seus vessants, per
la protecció de l’espai de llibertats (enlloc del seu retall continu), per la
cohesió social i la lluita contra les desigualtats, per l’aprofundiment
democràtic, etc. La seguretat humana ens és molt més necessària a les persones
i els pobles que no pas la defensa militar.

de l’espai de llibertats,
la cohesió social i la lluita contra les desigualtats Insistir, des de la nova Europa que es vol
crear, en velles receptes no és el millor camí. És clar que tampoc no ens ha
d’estranyar que això sigui així: l’esmentat informe del Consell Europeu de
Relacions Internacionals ha estat impulsat per Nick Witney, que va ser director
de l’Agència Europea de Defensa, un pol creat per a la promoció de la indústria
militar europea. Sens dubte, no és el més indicat per bastir una innovadora, i
necessària, política de seguretat a Europa.

Foto: soldats europeus patrullant per Kosova, sota mandat de Nacions Unides. Font: BBC/AFP

Geòrgia i la UE

1

Era de témer. Tal i com apuntava en un apunt anterior (Preparant el debat sobre Geòrgia (tot discutint sobre què és primer, si l’ou o la gallina)), en relació a la situació a Geòrgia existia la clara possibilitat que el Consell de la UE es limités a donar un toc d’atenció a Rússia al.legant la necessitat de mantenir bones relacions amb qui, de fet, és el màxim proveïdor d’energia del continent (30% de petroli i 40% del gas que consumim a la UE prové de Rússia). Així almenys ens ho va transmetre Bernard Kouchner, Ministre d’Afers Exteriors francès i President en curs del Consell de la UE, en la seva compareixença davant l’Eurocambra ahir al vespre. Al final, tal i com es recull en les conclusions aprovades ahir pels 27, trot ha quedat (tot i que val a dir que no és poc, donades les circumstàncies) en un endarreriment de les negociacions del pacte comercial amb Mosú. Un cop més toca recordar que si la dependència energètica té aquests costos, potser ja va essent hora que ens replantegem el model energètic i, sobretot, les fonts energètiques. Aquest és, de fet, entre d’altres, un dels aspectes que mencionem a la proposta de Resolució que presentem com a grup Verds/ALE al Parlament Europeu (veure document adjunt a l’apunt), i que ara tocarà negociar amb altres grups.

Foto: Kouchner, Sarkozy, Barroso. Font: BBC

Preparant el debat sobre Geòrgia (tot discutint sobre què és primer, si l’ou o la gallina)

6
Publicat el 27 d'agost de 2008

Dilluns vinent tindrà lloc, a Brussel.les, un doble debat del qual hauria de sortir la postura europea en relació a com respondre davant l’actual situació de conflicte que viu Geòrgia i Ossètia del Sud. El primer intercanvi d’impressions es farà a la seu del Consell, entre els caps d’Estat i de Govern de la UE, i a continuació està previst que la presidència francesa comparegui davant del Parlament Europeu per explicar la seva decisió (recordo que, de manera excepcional, la sessió plenària tindrà lloc a Brussel.les enlloc d’Estraburg). Avui hem començat a debatre la que ha de ser la postura del nostre grup, que traduirem en una resolució pròpia sobre la qual estem treballant. Tanmateix, donat que diverses persones m’han demanat, a través e comentaris en aquest bloc, o de correus específics, que aporti algunes claus sobre l’assumpte, apunto aquí alguns dels aspectes que considero importants per marcar un posicionament i una resposta. Val a dir que la ràpida evolució dels esdeveniments (i especialment les reaccions que comportarà el reconeixement per part de la Duma russa, ahir, de les autoproclamades independències d’Ossètia del Sud i d’Abkhàsia) ens obliguen a seguir la situació pràcticament al minut. I com sovint passa en aquests casos, allò que aprovem avui podria molt bé quedar superat pels aconteixements en unes poques hores: (segueix…)
A grans trets, i de manera necessàriament esquemàtica, voldria aclarir alguns aspectes que crec fonamentals com a punt de partida:

En primer lloc, considero que el detonant de la situació actual és, efectivament, la decisió el passat 7 d’agost del President Saakashvili d’atacar Ossètia del Sud, i penso que el president georgià ha comès un error de càlcul monumental, segurament instigat per les pressions, sinó del mateix govern nordamericà, sí de determinats think tanks de l’entorn republicà, els quals li haurien promès un suport que es preveu menys evident del que preveien, segurament, des de Tbilisi, tenint en compte que els EUA es troben en plena campanya electoral. De fet, ara com ara tot sembla indicar que el gran perdedor ha estat precisament el govern georgià. Sigui com sigui, és evident que els interessos nordamericans són més que notables a Geòrgia, i és d’esperar, per tant, que en major o menor mesura la resposta nordamericana a favor de Saakashvili arribi en diferents formats. No oblidem, per altra banda, que Geòrgia és el tercer país en nombre d’efectius desplegats a l’Iraq, la qual cosa pesarà de ben segur en les decisions que prenguin des de Washington.

No obstant, considero també que la resposta de Rússia ha estat del tot desmesurada i vulnera de manera flagrant nombroses resolucions signades per ella mateixa (l’ús de bombes de dispersió de manera massiva, per exemple, no pot ser de cap manera qualificada com una acció justificada per motius humanitaris), de la mateixa manera que no podem perdre de vista que Rússia fa temps que venia també provocant les forces georgianes esperant una resposta per part d’aquestes que justifiqués una repressàlia com la que hi ha hagut.

En altres paraules, ens trobem davant d’un clar cas de la dificultat de determinar si primer és l’ou o la gallina.

Per altra banda, considero del tot improcedent la comparació amb Kosova, utilitzada sovint per part de Rússia com a base per justificar la seva acció. Ni el context ni la dimensió són comparables. En canvi, sí sembla rellevant parlar de com Rússia, que reclama total impunitat quan es tracta de Txetxènia (apel.lant una vegada i una altra a la integritat territorial i a la seva sobirania per justificar que ningú pugui actuar ni criticar-la pel què passi al voltant de Grozni) aplica exactament l’argumentació contrària en el cas d’Ossètia del Sud. I la prova que a Rússia la mouen més interessos geoestratègics que purament humanitaris i de protecció de la població ossetiana la tenim en el fet que inclou en el paquet, sense cap rubor, a Abkhàsia. Així doncs, no ens ha d’estranyar que a Ucranïa temin per una possible acció similar en relació a Crimea.

No se’ns hauria d’escapar, tampoc, que l’obsessió per ampliar l’OTAN (organització que considero una mala herència del passat i que s’hauria hagut de desmantellar fa temps) i gestos com la construcció d’un escut antimíssils a les fronteres russes, són clarament preocupants i percebuts per part de Rússia, lògicament, com a greus amenaces. Per cert, que en relació a la qüestió de l’escut ja he escrit en altres ocasions que em semblava un clar pas enrera en la superació de la Guerra Freda (veure, per exemple, Sistema de defensa antimíssils: petició de debat a la plenària del Parlament Europeu ).

Tot plegat ens situa en un context preocupant d’escalada bèl.lica i armamentística en la qual dues potències (USA i Rússia) semblen voler tornar a esquemes propis de la guerra freda, marcant territori i assegurant-se l’existència d’aliats estratègics a escala regional.

I davant de tot això, com s’ha de situar la UE? Ja he dit que, personalment, em sembla tant poc recomanable, primer, reclamar sense més el manteniment de la integritat territorial georgiana, especialment tenint en compte que va ser Tbilisi qui va començar bombardejant Tskhinvali, i actuar de simples peons dels Estats Units (cosa que ha passat massa sovint) com, segon, actuar com si res no hagués passat i acceptar sense més l’ocupació russa emparant-nos, com passa també molt sovint, en les nostres necessitats energètiques per mantenir les relacions ‘cordials’ amb Rússia sense lamentar, un cop més, les flagrants vulneracions de drets humans comeses, també, de la part russa.

En definitiva, el debat no es preveu senzill, però sigui com sigui considero primordial allunyar-se de postures simplistes basades en certes filies o fòbies més que no pas en els fets i les responsabilitats respectives.

Tant bon punt disposi del text de la resolució que estem treballant el Grup Verds/ALE el donaré a conèixer.

De moment, adjunto, per a la vostra informació, com a document informatiu, la nota que els serveis del Parlament Europeu ens han fet arribar en relació a l’assumpte, així com lentrevista a Maria Anne Isler Béguin, companya dels Verds Francesos i ponent del Parlament Europeu per a Geòrgia, qui es va desplaçar a la regió a l’inici de les hostilitats en nom de l’Eurocambra.

Foto: artilleria georgiana disparant sobre posicions a Ossètia del Sud. Font: BBC/AFP

Llistes de Grups Terroristes de la UE: un debat incòmode, però necessari

1
Publicat el 11 de juny de 2008

 

El tema de les llistes de Grups terroristes és un d’aquells del qual la gent, a Brussel.les, sembla tenir por a parlar-ne. I tanmateix em sembla un dels assumptes pendents de la UE, i sobretot un dels que posa més en qüestió la credibilitat de la mateixa en termes de Drets Humans. Però és que si, a sobre, proliferen les sentències de la Cort Europea posant de manifest les greus contradiccions del sistema de llistes, llavors és encara menys comprensible aquesta obstinació intergovernamental en deixar les coses com estan, és a dir, plena de forats legals i ètics. Recordo, a més a més, que aquest fet comporta greus problemes de carácter internacional com és el lamentable afer de l’MRTA (veure  A què juga Alan Garcia?  o bé En l’ull de l’huracà peruà ). Per tot plegat, acabo de presentar una pregunta al Consell amb l’objectiu de, en la mesura de les meves possibilitats, que són les que són, posar el debat novament sobre la taula. La pregunta és la que segueix: (segueix…)

 

Writen question by Raül Romeva on the Reform of the Terrorist List System

 

On 12 December 2006, the European Court of First Instance handed down a first judgment on the EU terrorist list system originated by Council Common Position 2001/931/CFSP, in the case Organisation des Moujahedines du Peuple de l’Iran (OMPI) vs. Council (T-228/02, since followed by further rulings. The court stated that “certain fundamental rights and safeguards, including the right to a fair hearing, the obligation to state reasons and the right to effective judicial protection” have not been safeguarded. Recently a British court has ordered the British government to remove the OMPI from the British list, which was at the origin of the blacklisting decision on the European level. The case of the OMPI is only one example highlighting the shortcomings of the system.

 

Although the European Court of First Instance only ruled against the practice of the EU terrorist list, the same arguments hold up even more strongly for the practice of the UN list (originated with Security Council Resolution 1267(1999)). On 5 June, the European Parliament called on the Council to initiate reform of the practice of both sanctions lists.

 

As the Court Ruling implies that the EU practice of terrorist lists is in breach with EU legislation concerning the rule of law and the safeguard of fundamental human rights:

What has the Council done to review its procedures in a systematic way?

Will the same measures apply to all cases on the list pursuant to EC regulation 2580/2001 in all its updates, past present and future?

Will the Council consider a system to allow for democratic scrutiny of the reasons to move organisations and individuals on the terrorist list?

Can the Council provide any evaluation of the backlist system, its efficiency in combating terrorism versus its drawbacks in listing organisations or individuals who might be important actors for a conflict solution such as in Palestine or Sri Lanka?

Will there be any joint Council initiative within the UN Security Council in order to revise the UN sanctions system pursuant to United Nations Security Council Resolution 1267 (1999) and 1390 (2002)?

 

Font foto:desconeguda

Respostes a la pujada dels preus dels aliments: menys paternalisme i egoïsme, i més responsabilitat

0
Publicat el 5 de juny de 2008

En el cada vegada més urgent debat relatiu a la situació de crisi provocada per l’alça dels preus dels aliments, és important fugir de les solucions màgiques (sovint demagògiques) i anar al problema de fons, de caràcter estructural. Això és el que intenta, entenc, Oxfam, present aquests díes a la Cimera de la FAO a Roma, de la qual se’n fan ressò també alguns mitjans, com El País. El tema és complex, i les solucions no podran ser mai definitives sense una visió global i a mig llarg termini. Tot plegat és, per tant, una qüestió de menys paternalismes i egoïsmes, i de més responsabilitat: (segueix…)

Nota de prensa Oxfam – 03 Junio 2008

Oxfam pide 15.000 millones de dólares más para ayudar a los países afectados por la subida de los precios de alimentos

Según la ONG, la reunión de la ONU debe coordinar un plan de acción global para apoyar a las personas más vulnerables.


Se necesitan cerca de 15.000 millones de dólares extra para conseguir dar asistencia inmediata a las, como mínimo, 290 millones* de personas amenazadas por la escalada de los precios de los alimentos que viven en los países pobres. Esta cantidad es pequeña en comparación con los más de 1 billón de dólares que la Reserva Federal de los EEUU y el Banco Central Europeo han inyectado en los sistemas financieros para intentar evitar la crisis económica de los últimos seis meses. Esta es una de las principales conclusiones del informe ‘La hora de la verdad’ que Oxfam Internacional ha presentado hoy justo antes de la cumbre de emergencia de la ONU en Roma sobre alimentos y cambio climático.

Oxfam considera que los líderes mundiales deben coordinar en esta reunión un plan de acción global para las próximas semanas, que dé respuesta a las necesidades inmediatas, pero también contemple medidas a largo plazo y que vaya más allá de la estricta ayuda humanitaria.

El informe denuncia que la ayuda anual para agricultura, que ahora suma unos 4.000 millones de dólares, es una miseria en comparación con los 125.000 millones de dólares que los países ricos dieron a sus propios agricultores en forma de subsidios en el 2006. Se reconoce que la falta de inversión es una de las causas de la inseguridad alimentaria, y sin embargo la ayuda global para la agricultura se ha reducido a la mitad entre 1980 y 2005. Así pues la comunidad internacional debe apoyar una mayor inversión en agricultura para hacer frente a los problemas de la pobreza rural crónica y las malas cosechas, y ayudar a los pequeños productores a beneficiarse de los precios más altos.

“En los países donde trabajamos estamos viendo el impacto negativo del encarecimiento de los precios de alimentos en las personas pobres, quienes ya gastan más de la mitad de sus ingresos en alimentos y están afectados por el cambio climático”, ha dicho José A. Hernández de Toro, portavoz de Intermón Oxfam (Oxfam Internacional en España) para agricultura. “Este es un reto enorme para el liderazgo y la legitimidad de las instituciones multilaterales del mundo, pero también una oportunidad única para emprender las reformas necesarias desde hace mucho tiempo.”

Oxfam sostiene en su informe que la respuesta debe ir más allá de la ayuda humanitaria. Los gobiernos de los países pobres deberían recibir ayuda para llevar a cabo esquemas de protección social que ayuden a los más pobres, como garantías de salario mínimo, semillas y fertilizantes gratis para los agricultores pobres, y rebaja de los impuestos sobre los alimentos.

También se necesitan cambios políticos a largo plazo. En primer lugar, una revisión urgente de los objetivos obligatorios de biocombustibles en los países ricos para frenar el impacto inflacionario. Recientes estudios sugieren que el aumento de la demanda para biocombustibles explica el aumento de los precios de los alimentos en un 30%, mientras que cada vez hay más evidencias científicas que demuestran que los biocombustibles no contribuyen a mitigar las emisiones de gases de efecto invernadero que provocan el cambio climático.

La crisis también debería incitar la reforma del sistema de ayuda de alimentos, promoviendo más ayuda en metálico o comprada en los mercados locales, en vez de ser enviada desde el extranjero. La OECD estima que se podría destinar 750 millones de dólares extra al año si los países ricos dieran ayuda de alimentos en metálico más que en especies.

En los términos planteados en la actualidad, completar un acuerdo de libre comercio global no ayudaría a resolver la situación. Los países en desarrollo necesitan ser capaces de responder a las crisis, pero las propuestas existentes en la Organización Mundial del Comercio eliminan la flexibilidad necesaria para compaginar las políticas agrarias y comerciales, exponiendo los países pobres a mayor volatilidad del mercado.

Hernández de Toro añade: “Se necesita un nivel de coordinación sin precedentes entre las agencias internacionales, los gobiernos y el sector privado para afrontar esta crisis. La gran cantidad de dinero invertida en evitar la crisis financiera muestra qué es posible cuando existe la voluntad política. El coste del fracaso no se medirá sólo en vidas perdidas y sufrimiento humano, pero también en la pérdida de credibilidad.”

* El cálculo de Oxfam se basa en los 290 millones de personas más pobres en los 53 países considerados más vulnerables a la subida de precios de los alimentos (49 Países Menos Avanzados –PMA-, Tajikistan, Zimbabwe, Territorios Ocupados de Palestina y Kenia) que requieren un promedio de 50 dólares por persona de asistencia humanitaria en 2008. Esta es una estimación conservadora, ya que no toma en consideración los costes de transacción, y significaría tan sólo una ayuda de 14 centavos por persona y día.

Contacto

Contacto para medios de comunicación
Intermón Oxfam (Oxfam Internacional en España) – Gabinete de Prensa
Anna Argemí 93 482 08 42 / 628 049 352
aargemi@intermonoxfam.org

Información complementaria

Notas para editores:
Oxfam Internacional tendrá un equipo de expertos en Roma para entrevistas.

Font Foto: El Pais

Alerta 2008!

1
Publicat el 27 de maig de 2008

La de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB és una d’aquelles adreces de referència que cal tenir en la selectiva llista de preferits (de fet és una de les que tinc, també, en la secció els meus enllaços). Conec de primera mà l’equip de l’Escola, i especialment el seu director, Vicenç Fisas, amb qui vaig tenir el plaer de treballar-hi força temps, primer al Centre UNESCO de Catalunya, i després engegant, precisament, aquest projecte que avui és l’Escola de Pau. Al món hi ha institucions que, pel seu prestigi i per la capacitat d’influència que tenen, suposen una marca clara d’identitat d’un país (el Sipri de Suècia, el GRIP a Bèlgica, Saferworld a Regne Unit, …). No sense dificultats, Fisas ha aconseguit consolidar un equip d’investigadors i investigadores en un àmbit tan complex com és el de l’estudi dels conflictes, els drets humans, els processos de pau i el desarmament.  Però l’Escola de Pau és, a més a més d’un centre de recerca (punta, caldria afegir), una veritable escola, per la qual hem passat molta gent  que ara  (segueix…)

 

ens dediquem a d’altres coses però que, en qualsevol cas, intentem aplicar en els nous àmbits de responsabilitat on ens trobem allò que hi vàrem aprendre. Per això rebo amb especial interès cada any els productes que elabora l’Escola i que em són sempre d’una gran utilitat coma ara Alerta 2008: informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau, l’Anuari 2008 de processos de pau, o l’Anuari DDR (Desmovilització, Desarmament i Reintegració) 2008, entre d’altres.

Recomano vivament, per tant, la lectura, o almenys consulta d’aquests materials:

 

Alerta 2008: informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau és un estudi que realitza anualment l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, i que analitza l’estat del món al finalitzar l’any en matèria de conflictivitat armada i construcció de pau. Malgrat l’elevat nombre de conflictes armats i de contextos de tensió social i política, així com malgrat l’increment de les hostilitats en molts d’ells, l’any 2007 deixa diversos escenaris en els quals s’albiren oportunitats de pau per a un futur no llunyà. Es tracta de processos de negociació, contextos en fase de rehabilitació postbèl·lica, situacions de tensió sociopolítica, així com temes de l’agenda internacional, sobre els quals en l’actualitat conflueixen factors positius que podrien facilitar un avanç satisfactori durant 2008. Alerta 2008 analitza també els esdeveniments i tendències més rellevants en l’escenari internacional en matèria de conflictes armats, tensions, processos de pau, rehabilitació postbèl·lica i acompanyament internacional, crisis humanitàries, desarmament, drets humans i justícia transicional, i dimensió de gènere en la construcció de pau.

 

Per la seva banda, l’Anuari 2008 de processos de pau, és una altra de les eines fonamentals que elaboren a l’Escola de Cultura de Pau i que esdevé altament útil per a tothom que tingui alguna mena de responsabilitat, a qualsevol nivell, en el context d’una situació de conflicte, especialment si aquest ha entrat o està a punt d’entrar, en una fase de negociació.

 

El tercer document important que fan a l’Escola és l’Anuari DDR (Desmovilització, Desarmament i Reintegració) 2008.

 

Font foto: Portada Informe Alerta 2008!. de l’Escola de Cultura de Pau

EUROLAT: resultat Cimera

3
Publicat el 5 de maig de 2008

Adjunto a continuació una nota-resum de la Cimera EUROLAT (Assemblea parlamentària UE-Amèrica Llatina-Carib), la qual va tenir lloc la setmana passada a Lima i a la qual vaig participar en representació del grup Verds/ALE. Malgrat que n’he parlat en anteriors apunts de manera específica, tanco avui la sèrie amb aquesta valoració general elaborada pel Secretariat del Parlament Europeu, en la qual es resumeixen els principals punts acordats en la Cimera: (segueix…)

La
Asamblea Eurolat
pone punto final a su sesión
más numerosa y fructífera

La segunda sesión del Eurolat concluyó en Lima con la aprobación de tres
resoluciones y un Mensaje a la Cumbre de Jefes de Estado que se celebrará en
mayo. La ceremonia de clausura contó con la participación de los co-presidentes
de Eurolat, el eurodiputado José Ignacio Salafranca y el senador chileno Jorge
Pizarro, que se mostraron satisfechos con los resultados de la reunión y
subrayaron la importancia de la dimensión parlamentaria en las relaciones
UE-América Latina.

Los parlamentarios aprobaron además cuatro
declaraciones sobre cuestiones puntuales a petición de diferentes delegaciones
latinoamericanas.


Durante su intervención en la ceremonia de clausura,
Salafranca destacó la importancia de construir las relaciones UE-América Latina
sobre una sólida base parlamentaria y complementaria del trabajo de los Jefes
de Estado. “Para que un ciudadano pueda ejercer sus derechos debe existir un
Parlamento”, concluyó Salafranca.


Salafranca recalcó el papel del Parlamento Europeo en la
historia de la integración europea e hizo hincapié en que el proyecto de
valores que representa la UE se ha venido construyendo de arriba hacia abajo,
lo que originó un déficit democrático progresivamente superado a partir de una
Eurocámara que colegisla con el Consejo de la Unión, aprueba la designación del
Colegio de comisarios y decide sobre el presupuesto comunitario.


Por su parte, el co-presidente por parte del componente
latinoamericano, Jorge Pizarro, declaró tener la convicción de que esta
Asamblea ha ido avanzando en la calidad de sus trabajos, el diálogo, la
representación, el debate y las propuestas. Además, indicó que “queremos seguir
avanzando en las funciones parlamentarias que deben corresponder a la nueva Asamblea, ya
que no sólo se trata de legislar, sino que también es importante ejercer una
función de control sobre lo decidido por la Cumbre y las instancias
ministeriales”.


En la ceremonia de clausura participó también el presidente
del Congreso de Perú, Luis Gonzales Posada, que hizo un repaso de los avances
de la sesión en temas como la desigualdad social, la lucha contra el
narcotráfico y el cambio climático. Gonzales Posada propuso reforzar los
programas de cooperación entre la Unión Europea y América Latina para “evitar que
jóvenes y niños sigan siendo víctimas de las drogas”. Asimismo, subrayó el
papel de las instancias parlamentarias.


El secretario de la Comunidad Andina,
Freddy Ehlers, abogó por que la “razón europea y la solidaridad latinoamericana
se unan para encontrar una alternativa” a desafíos actuales como el cambio
climático.


Un
mensaje claro a la Cumbre de Lima


Los parlamentarios europeos y latinoamericanos reunidos
desde el pasado martes en Lima ratificaron el Mensaje a la Cumbre de Jefes de
Estado, que consta de los siguientes puntos:

  • Concluir
    las negociaciones de los Acuerdos de Asociación UE-Centroamérica y
    UE-Comunidad Andina a más tardar a mediados de 2009.
  • Creación
    de una Zona Euro-Latinoamericana de Asociación Global Interregional en
    torno al 2012.
  • Culminar
    las negociaciones del Acuerdo de Asociación Interregional UE-Mercosur en
    el plazo más breve posible.
  • Elaborar
    una Carta Euro-Latinoamericana para la paz y la Seguridad.
  • Crear
    un Fondo de Solidaridad Birregional.
  • Establecer
    un diálogo birregional sistemático sobre migración.
  • Dar
    prioridad a la cooperación en materia de cambio climático y a las
    políticas para prevenir el calentamiento global.
  • Iniciativas
    conjuntas concretas en ámbitos como el cambio climático, la
    desertificación, la energía (en particular las energías renovables y los agrocarburantes),
    el agua, la biodiversidad y la crisis alimentaria mundial.
  • Crear
    una Fundación Latinoamericana.
  • Creación
    de un Observatorio de la Migración.

Foto: Cerimònia d’apertura de la Cimera Eurolat. Font: EFE

Sobre el futur de l’OTAN (per Núñez Villaverde)

0
Publicat el 11 d'abril de 2008

Acostumo a seguir amb gran interès les reflexions de Jesús Núñez Villaverde, qui és codirector de l’Instituto de Estudios Sobre Conflictos y Acción Humanitaria, i en aquesta ocasió em semblen prou rellevants les reflexions que publicava ahir, a la Cuarta pàgina de El País, en l’article titulat El incierto futuro de la OTAN, sobretot quan recorda, un cop més, que el futur passa per més ONU i més UE, i no pas per més OTAN

 

ANÁLISIS: LA CUARTA PÁGINA:  El incierto futuro de la OTAN

JESÚS A. NÚÑEZ VILLAVERDE, El País, 10/04/2008

Aparentemente no hay debate sobre el futuro de la OTAN y su adecuación a las necesidades de la seguridad y defensa en este arranque del siglo XXI. Superada su primera crisis existencial, cuando la desaparición de la URSS y del Pacto de Varsovia casi la dejaron sin razón de ser, su considerable capacidad de supervivencia podría llevar a la equivocada conclusión de que goza de una magnífica salud cuando se acerca a los 60 años de edad (4 de abril de 2009).
(segueix…)

La OTAN no sirve ya para gestionar las relaciones entre la UE y Estados Unidos

La Alianza se empecina en hacer de la victoria en Afganistán la clave de su supervivencia

Por una parte, sigue halagada por la insistencia de nuevos candidatos ante su puerta (de los 16 miembros con los que contaba al finalizar la Guerra Fría pasará a los previsibles 28 de la próxima primavera, a los que se añadirán Macedonia, Ucrania, Georgia y algún otro país balcánico en el futuro inmediato). Todos ven en ella una garantía de seguridad contra Rusia y/o una vía de entrada a la Unión Europea (recordando el ejemplo de España). Por otra, ya desde la aprobación en 1999 de su vigente concepto estratégico, superó su limitación geográfica (Atlántico Norte) y asumió nuevas tareas (contra el terrorismo internacional, por ejemplo), aspirando a convertirse en una suerte de policía mundial. Así, se ha dejado ver por escenarios tan diversos como Balcanes, Sudán o Afganistán. Por último, el anuncio francés de reincorporarse, tras 43 años de ausencia, a su estructura militar daría a entender que incluso los más orgullosos prefieren arrimarse al sol que más calienta.

Vista de ese modo, no debería caber ninguna duda: la OTAN es lo mejor que tenemos hoy para la defensa de nuestros intereses de seguridad, sencillamente porque ya existe y porque nadie la supera en la práctica. Por encima de ella, la ONU es incapaz de asumir su tarea fundacional para gestionar los temas de paz y seguridad. Sumida nuevamente, sobre todo tras el 11-S, en una marginación que le impide protagonizar la respuesta preventiva (y reactiva, cuando fuera preciso) a las amenazas multidimensionales que hoy nos afectan, algunos de sus miembros prefieren mantenerla sine die en ese bajo perfil que les evite críticas y que únicamente actúe como aval simbólico y como encargada de faenas secundarias. Por debajo, existe el convencimiento de que ningún país en solitario puede garantizar su propia seguridad, lo que cierra el regreso hacia los esquemas de seguridad nacional. En su mismo nivel no hay ninguna organización regional que ofrezca mejores resultados y perspectivas que la Alianza -y esto vale no sólo para MERCOSUR o la Unión Africana, sino también para la propia UE. Parecería pues que, siendo realistas, sólo quedaría la OTAN, incluso aunque sea percibida como un mal menor.

No parece ésta la mejor manera de encarar los retos que nos depara el actual y previsible escenario de seguridad internacional. La vara de medida sobre la validez de la Alianza no puede estar en su pasado (contra el peligro soviético) ni en las carencias de otros, sino en su utilidad para atender a los síntomas más visibles y a las causas profundas de las amenazas que ahora nos preocupan (no sólo la proliferación de armas de destrucción masiva, sino también el colapso de Estados frágiles, la lucha contra la pobreza y la exclusión, el cambio climático, el crimen organizado, los comercios ilícitos o el terrorismo). Visto así -y tanto desde la perspectiva de la seguridad humana como desde la convicción de que urge un enfoque preventivo que entienda que las mejores armas son las económicas, diplomáticas y sociopolíticas para adelantarse al estallido de la violencia, para fomentar la consolidación de sociedades abiertas y para eliminar las enormes desigualdades existentes-, no parece que la OTAN sea precisamente la apuesta más aconsejable.

Aunque continúe ampliándose indefinidamente, la OTAN no puede ser el gendarme mundial que necesitamos. Sigue siendo, por mucho que se empeñen sus defensores más acérrimos, una organización militar de defensa colectiva que sólo representa los intereses de sus miembros. Si ayer lo hacía en un contexto geográfico bien definido, hoy aspira a hacerlo a escala planetaria, pero eso no debería confundirnos hasta el punto de creer que puede sustituir a la ONU en su misión de evitar el flagelo de la guerra a las generaciones futuras y de gestionar las crisis y conflictos actuales. Su empeño actual está centrado en mejorar sus capacidades militares, con añadidos forzados que pretenden resaltar su perfil político y hasta humanitario, intentando así aparecer como el más eficaz constructor de paz en ejercicio. Se resiste, en definitiva, a aceptar su papel secundario en un mundo en el que los instrumentos militares deberían limitarse a ejercer sus imprescindibles cometidos de disuasión y, cuando fallen todos los demás, de último recurso.

Tampoco parece que la OTAN sirva para enmendar el errático rumbo que han ido adquiriendo las relaciones euroatlánticas. Washington ha mostrado un claro desprecio hacia sus aliados (ahí está la falta de respuesta a la oferta de Bruselas para responder conjuntamente al 11-S o el modo en que Washington ha gestionado el despliegue en República Checa y Polonia de parte de su escudo antimisiles). Aún hoy se debate entre convertir a la Alianza en un mero cajón de sastre para utilizarlo puntualmente (como segunda opción tras las “coaliciones de voluntad”, como la empleada en la desventura de Irak) o bien, idealmente, transformarla en el principal brazo ejecutor de su política exterior y de seguridad. No le ha importado para ello incentivar las disensiones internas entre la “vieja” y la “nueva” Europa, contribuyendo a frenar el proceso de construcción de una Europa de la defensa, o crispar las relaciones de la UE con Rusia.

Lo más relevante en este caso es que la OTAN no sirve ya para gestionar las relaciones entre la UE y Estados Unidos, ni de ninguno de ellos con Moscú o con cualquiera de los actores emergentes (con China en primer término). A día de hoy se ha quedado pequeña para tratar asuntos que van más allá de lo estrictamente militar -desde el ámbito comercial hasta el puramente político-. Aunque nadie propugne abiertamente su eliminación, se abre paso la idea de que la UE no llegará a disponer de una auténtica PESC/PESD mientras la OTAN siga imponiendo su lastre en la agenda comunitaria. Está claro, como sostiene la Estrategia Europea de Seguridad (2003), que con Estados Unidos de nuestro lado podemos mucho más. Es mucho más lo que aún nos une que lo que nos separa, pero la cortedad de miras de Washington y las dudas de algunos miembros de la UE bloquean el paso a una relación entre iguales. La UE necesita mejorar sus capacidades de defensa (sin aspirar a convertirse en un clónico de EE UU) para defender mejor sus intereses, pero no parece posible imaginar que eso vaya a lograrse mientras la OTAN sirva a algunos como vía de respuesta a sus temores más inmediatos y a otros para soñar con un trato bilateral especial por parte del líder mundial. Nos acercamos a un punto en el que el desarrollo de la UE choca, inevitablemente, con el de la OTAN.

Como nos demuestra Afganistán, la OTAN tampoco parece el actor más adecuado para resolver un problema de seguridad que hunde sus raíces en factores sociales, políticos y económicos. La salida a este problema no vendrá de la mano de los 800 soldados adicionales que París ha anunciado, ni siquiera del cambio (impensable a corto plazo) de las reglas de enfrentamiento que los miembros de la ISAF puedan acordar. La OTAN insiste en hacer de la victoria en Afganistán la clave de su propia supervivencia, cuando resulta que cualquier cosa que se parezca a un éxito en este país sólo podrá venir de la activación de mecanismos e instrumentos que no están en sus manos. Los 40 contribuyentes a ISAF no van a triplicar los efectivos allí desplegados (unos 43.000 actualmente) para poder doblegar por la fuerza la amenaza talibán. Por tanto, su salida airosa del territorio afgano sólo será posible si otros actores, distintos a la OTAN, se implican real y sostenidamente en modificar las negativas tendencias de hoy.

La vía hoy no es más OTAN, sino más ONU y, entretanto, más UE. ¿Una utopía?

.

Jesús A. Núñez Villaverde es codirector del Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria (IECAH)

 

Foto: Seu de l’Otan. Font: BBC

I la resta del món?

0
Publicat el 2 de març de 2008

Sí, ja sé que som en campanya per les legislatives, però no puc evitar fer una referència, ni que sigui ràpida, a un context global que aquest cap de setmana ens ha deixat nombroses noticies altament preocupants: Israel torna a disparar contra infants a Palestina; l’exèrcit colombià entra en territori equatorià per assassinar Raúl Reyes, posant així en perill tant les relacions diplomàtiques colombio-equatorianes com les actuals converses en relació a la qüestió de l’alliberament de presos i preses per part de les FARC; el president iranià Ahmadinejad visita l’Iraq i envia un clar missatge a Bush recordant-li que, donat que la majoria a l’Iraq i a l’Iran és chiita, és aconsellable refrenar determinats impulsos bombarders dels quals pateix tant l’actual president nordamericà; el relleu a Cuba reclama ser conscients que la tan necessària reforma (segueix…)

democràtica a l’Illa passa per donar veu, vot i legitimitat a les
nombroses opcions polítiques i democràtiques alternatives a l’actual establishment que existeixen de fa
temps però que ni l’embargament absurd i, fins i tot, criminal, dels EUA, ni les màfies de Miami, però també, cal dir-ho, el propi silenciament del règim poc donat a acceptar crítiques i punts de vista ‘diferents’, els ha
permès expressar-se amb la llibertat que mereixien; a Nairobi sembla que, després de mesos de tensions, conflictes i
enfrontaments mortals, l’exSecretari General de l’ONU, Kofi Annan, ha aconseguit que
els principals líders kenians acordin un govern de crisi, de
circumstàncies, que permeti afrontar la tensa situació actual per
encarar el futur en millors condicions, …. i és que tot plegat ens posa de manifest que el món és molt més que l’Estat espanyol, encara que, de vegades, escoltant alguns debats i intervencions dels principals candidats, no quedi del tot clar.

És possible que hi hagi qui pensi que de cara al proper 9 de març tot això que he comentat més amunt no hi tingui res a veure. Personalment, però, penso que sí que hi té a veure, i molt.

Fa quatre anys vàrem votar contra la guerra i a favor de la pau, aquest cop toca votar a favor d’un lideratge que cregui que conceptes com llibertat, drets i pau, són conceptes i valors universals, i que tan important i necessari és defensar-los a Catalunya, Euskadi o el conjunt de l’Estat espanyol, com al Sàhara, Colòmbia, Àfrica o el Carib.

Foto: Kofi Annan. Font: AFP/BBC

‘Anti EPA Song’ vídeo

0

Adjunto el vídeo ‘Anti EPA Song’ que ha el.laborat la campanya contra la signatura dels Acords Econòmics de Partenariat UE-Àfrica. En el minut 1’58” apareixem el meu company de grup, l’eurodiputat verd francès, Alain Lipietz, i jo mateix, durant la manifestació que va tenir lloc a Nairobi quan fa dos anys s’hi va celebrar el Fòrum Social Mundial (veure categoria Fòrum Social (mundial, regionals,…) ). En relació a la manera com s’estan negociant aquests acords podeu trobar més informació a apunts anteriors com: FSM-2007: la societat africana desconfia dels Acords d’Associació Econòmica (EPA) UE-ACP; Cimera Euro-africana: si no es parla de temes substancials, com Darfur o els EPAs, de què serveix? ; Sobre els EPA (article de Soledad Gallego-Diaz). Així mateix, adjunto també el contingut de la carta que diversos parlamentaris i parlamentàries vàrem enviar a la presidència portuguesa en preparació de la Cimera euroafricana que va tenir lloc a Lisboa ara fa uns mesos: (segueix…)

LETTER TO THE PORTUGUESE PRESIDENCY ON EPAs

Brussels, 28 August 2007

European Trade Policies: poor people are the priority


Honourable Prime Minister José Sócrates Carvalho Pinto de Sousa,

The EU Presidency offers you the opportunity to influence the negotiations on the Economic Partnership Agreement (EPAs), so that they can actually respond to the overall objective of combating poverty and improving the living conditions of millions of poor people in the African, Caribbean and Pacific (ACP) countries.

We, the undersigned Members of the European Parliament consider that, in order to respect the commitments undertaken by the EU in the field of sustainable development at the beginning of the negotiations on EPAs, the EU must stop pressing ACP countries to sign as soon as possible commercial agreements on which impact there are still many uncertainties and concerns, as has been already emphasised both by the European Parliament[1] and the Joint Parliamentary Assembly.[2]

In concrete terms, we call on the European Commission:

-to take action so that the criteria of compatibility to WTO rules do not prevail on the overall objective of development; therefore encourages the Commission, in accord with the ACP countries, to claim that WTO rules are made more development-oriented;

-not to force ACP countries to open unconditionally their markets to the European competitiveness; in fact, due to the huge difference in terms of economic development and in terms of trade capacities, it could provoke remarkable damages to the sustainability of local economies;

-not to claim reciprocal conditions in terms of access to the commodity market, and not to demand that the agreements include issues and conditions that go beyond what ACP countries have agreed in the framework of the World Trade Organisation (WTO); calls therefore on the Commission to explore alternatives to EPAs, namely enhanced GSP+, which can ensure both WTO commitments and not leave ACPs worse off as results of negotiations, as for Cotonou commitments. Accordingly, invites the Commission to reply to the letter received by the President of ACP Council of Ministers, which sought guidance regarding possible alternatives trade regimes;

-to guarantee transparent and inclusive evaluations and debates about the text of the negotiations; independent experts, national parliaments, farmers organisations, trade unions, industries representatives and all the interested parties should be involved;

-not to undermine transparency, good governance and accountability in EPAs and the role of national parliaments in ratification process; calls therefore on the Commission not to include clauses into EPAs for immediate entry into force of the agreements, pending ratification by national parliaments;

-to ensure that EU’s Member State will respect their legal commitments in case of failing to sign the EPAs by the end of this year, avoiding to increase entry fees, in any case avoiding to establish worse access conditions for ACP’s exports into the European market;

-to ensure that the UE will allocate new financial resources to support the productivity of ACP’s economies and their inclusion in the world trade market. These new funding should not be conditional to the signature of the EPAs.

We hope that our concerns and remarks will meet your interest and consideration.

Font foto: Oxfam

Sistema de defensa antimíssils: petició de debat a la plenària del Parlament Europeu

0

Em trobo entre els més de 80 MEPs (Membres del Parlament Europeu) que hem signat conjuntament una petició per tal que sigui debatuda en la propera sessió plenària la qüestió del sistema de defensa contra atacs amb míssils que l’Administració dels Estats Units està intentant promoure amb el suport d’alguns membres de la Unió Europea com Polònia, Txèquia o el Regne Unit. El tema ja l’he tractat en anteriors apunts com Bufen nous vents des del llevant europeu ; Aspectes vells i nous de la guerra freda (per Pere Vilanova, 17/07/07) ; Escut antimissils a Europa: ens trobem davant d’un retorn a la Guerra Freda? ; o Escut antimíssils: de què estem parlant i quin serà l’impacte per a la seguretat europea?. La pregunta/debat està redactada en els següents termes: (segueix…)

Oral question to be debated in Plenary on the Missile Defense System, by several MEPs

The government of Poland, the Czech Republic and the United Kingdom are in negotiations with the United States over deployment of elements for a US anti-ballistic missile shield. Security threats from Iran have been advanced by the US as the main reason to justify the plans. According to the US, the defence system is intended to protect Europe as well as the United States against missile attacks, and the decision for its deployment bears important consequences for all members of the European Union and its neighbours.

The recent assessment by the United States Intelligence agencies – the National Intelligence Estimate – on Iran’s nuclear intentions and capacities comes to the conclusion that Iran stopped its nuclear weapons program in 2003 and that it has not restarted it as of mid-2007.

The agencies further state that "Tehran’s decision to halt its nuclear weapons program suggests it is less determined to develop nuclear weapons than we have been judging since 2005." In consequence, the main argument in favour of the missile shield has faltered.

The new Polish government announced this week that the benefits and the risks of the system have to be discussed fully before a decision is made.


Have the new US security estimates and its consequences for the missile defence system been discussed in the Council meetings?

Is the Council being consulted and kept informed about the ongoing bilateral negotiations between the US and the concerned governments?

Is the planned anti-missile system compatible with the goals of the European Security Strategy and does the Council believe it to be the right answer to counter international terrorism?

Does the Council see a relevance of the missile defence plans for EU relations with its neighbours, notably Russia?

Does the Council share the concern of many observers that the planned missile defence will contribute to a renewed technological arms race (for example Russia’s recent decision to deploy short range missiles at the Belarus border with Poland)?

Foto: L’oposició ciutadana al desplegament d’aquests sistema de defensa creix a la Rep. Txeca. Font: BBC

La grandesa de Kènia, segons Wangari Maathai

1

La situació a Kènia després de les frustrades eleccions del passat desembre no para d’empitjorar. La violència s’escampa i, malgrat les pressions internacionals (veure la petició de l’Alt Representant de la UE per a la PESC, Javier Solana), les propostes i els lideratges que haurien de permetre aturar-la són absents. És per això que en el marc de l’actual clima de confussió, caos i desordre trobo interessant escoltar una de les veus que, potser, podria permetre obrir alguna escletxa cap a una reconducció constructiva de la situació. És el clam de Wangari Maathai, Premi Nobel de la Pau, fundadora del GreenBeltMovement (http://www.greenbeltmovement.org)  i fins fa poc parlamentària per la regió de Tetu. El publicava dilluns passat a The Guardian (segueix…)  

Kenya: Time to show greatness by Wangari Maathai 

Kenya’s politicians must take the lead in bringing an end to violence. If not, they risk a terrible legacy
  

Wangari Maathai
 
Monday January 7, 2008
 
The Guardian
  

The situation in my country, Kenya, is shocking and dangerous. We must act to end the violence and senseless killings, which erupted after the announcement by the Electoral Commission of Kenya (ECK) that President Mwai Kibaki had won the presidential elections. It is important to understand that there has been longstanding underlying discontent and mistrust between some ethnic communities, which has been fed by generations of politicians.  

The current political situation had its genesis when President Moi stepped down in 2002 and anointed Uhuru Kenyatta as his successor. Senior politicians who hoped to succeed Moi decamped from his party and joined in opposition with Kibaki, creating the National Rainbow Coalition (Narc). In December 2002, Kenyatta was defeated and Narc came to power with Kibaki as president.  

In opposition, Narc’s two constituent groups had signed an agreement to share power when victory was secured. This was not honoured, and deep disappointment and discontent led to divisions. In 2005, these caused the defeat of a government-backed draft constitution. In the 2007 election, the Kibaki-led camp campaigned as the Party of National Unity, while the other camp, led by Raila Odinga, became the Orange Democratic Movement (ODM). Both were strongly backed by their ethnic communities, with deep mistrust on either side.  

Before the results were announced, claims of rigging and irregularities were widespread among ODM supporters; at least one electoral commissioner also raised this charge. After Kibaki was declared the winner, the ODM claimed it had been robbed of victory, and election observers (local and international) also admitted irregularities. When Kibaki rejected ODM demands to step down, members of communities that mainly supported the party turned on those communities perceived to have voted for Kibaki. These have included the Kikuyus, Kisiis and Luhyas. Hundreds of people have been killed and thousands displaced, and properties have been burned and looted.  

There is frustration among ODM supporters because they believe victory was denied them. We now have a great divide in the country that can only be resolved through truth and reconciliation. Given the admission from the ECK chairman that the election tallying process was irregular, we should have the votes recounted by an independent body, or we should rerun the elections. To expect Kenyans to accept the flawed results would be unfair and undemocratic.  

An equally important step is for the two leaders to engage in dialogue. It is challenging for some to exercise restraint, but greatness is demonstrated at times like this. The country’s future depends on how the ODM leadership shapes its reactions and how the government responds. We need political maturity and respect for our laws.  

Part of the way forward could also be a power-sharing arrangement, which should be constitutional and put in place by parliament. It would allow the political and economic affairs of the country to return to normality within the shortest possible time.  

Even as political leaders play their role, citizens should refrain from violence. All 42 communities in Kenya are bound by geography and history to live as neighbours. Killing, destroying property and displacing our brothers and sisters creates a legacy that will haunt our children and their children. 

Let us stand up for each other, irrespective of our ethnic backgrounds and political persuasions. Injustice to one is injustice to all of us. If we, individually and collectively, are not the conscience of our country, then who is?
  

·Wangari Maathai, the 2004 Nobel peace laureate, was MP for Kenya’s Tetu constituency from 2002-07 greenbeltmovement.org

Foto: Odinga (esquerra) ha acusat Kibaki de frau electoral. Font: BBC

Bufen nous vents des del llevant europeu

2
Publicat el 9 de gener de 2008

En apunts anteriors he comentat amb preocupació com algunes de les actituds dels nous estats membres de la UE, especialment en temes de política exterior i drets fonamentals, estaven posant en qüestió els pilars comunitaris fonamentals. Un exemple especialment significatiu d’aquesta preocupació és el proposta dels EUA de construir un escut antimíssils amb suports a Polònia i Txèquia (veure, per exemple, Aspectes vells i nous de la guerra freda (per Pere Vilanova, 17/07/07) ; Escut antimissils a Europa: ens trobem davant d’un retorn a la Guerra Freda?). No obstant, i sortosament, sembla que el relleu al govern polonès (així com, no ens enganyem, la previsible mudança que viurà pròximament la Casa Blanca) han fet, almenys, que el projecte quedi congelat (veure notícia segons Ana Carbajosa, a El País). El motiu, sembla, és doble: (segueix…

En primer lloc, la substitució d’un dels bessons Kaczynski per un nou govern lliberal encapçalat per Donald Tusk ha comportat, entre d’altres, un reacostament de Polònia envers la UE i Rússia, sempre, però, intentant no ofendre Washington (veure comentaria la BBC), i per l’altra, el més que previsible canvi de color polític a la Casa Blanca fa que, davant la possibilitat que la nova Administració optés per no tirar endavant el projecte (recordem l’altíssim cost econòmic que suposa, així com les conseqüències geoestratègiques que comporta), el govern polonès hagi optat per esperar i no assumir, de moment, l’elevat cost polític que certament comportaria aquesta decisió. Només faltaria, diuen, que ara nosaltres assumíssim aquest cost i que després no es fés l’escut.

Toca ara veure si aquesta decisió de congelar el projecte és merament temporal, o serà definitiva.

Sigui com sigui sembla que bufen nous vents provinents de llevant. Benvinguts siguin.

Foto: El Primer Ministre polonès, Donald Tusk. Font: AFP/BBC  

Cimera Euro-africana: si no es parla de temes substancials, com Darfur o els EPAs, de què serveix?

0

Aquest cap de setmana té lloc a Lisboa una nova Cimera Euro-africana (després de set anys de no convocar-se). Amb motiu de la mateixa hem fet públic el següent comunicat:

Raül Romeva: ?La Cimera de caps d?Estat i de Govern UE-Àfrica corre el risc de ser completament superficial i, per tant, estèril?

L?eurodiputat d?ICV considera ?molt greu? l’omissió en l?agenda de temes tan urgents i fonamentals pel què fa al respecte de Drets Humans com la situació del Darfur, al Sudan. (segueix…)

El proper cap de setmana se celebra a Lisboa, en el marc de la presidència portuguesa del Consell Europeu, la segona Cimera de caps d?Estat i de Govern UE-Àfrica. Aquesta cita històrica, no mancada d?entrebancs pels estira i arronsa diplomàtics derivats de la presència de caps d?Estats de règims autoritaris, i que ha trigat set anys de tornar-se a convocar, té com a objectiu fixar les bases de la cooperació entre la UE i els seus Estats Membres i Àfrica, a través també de la Unió Africana. En aquest sentit, Raül Romeva, eurodiputat d?ICV adscrit al grup Verds/ALE ha manifestat que ?resulta com a mínim sorprenent que en l?agenda no hi aparegui cap punt sobre el conflicte del Darfur, el qual representa una de les majors crisis humanitàries de la història, i que està produint centenars de milers de víctimes i persones desplaçades. Sembla ser que una vegada més ens neguem a tocar temes espinosos; desviem l?atenció, ens posem la bena als ulls i ens tornem sords i sordes davant del clam de la comunitat internacional?.

Un altre aspecte pel qual es pot passar de puntetes seran els Acords de Partenariat Econòmic (EPAs, acrònim anglès), que Europa està signant amb els països ACP. Aquests acords, sobre la base d?una cooperació econòmica que aparentment ha de facilitar el desenvolupament econòmic i social d?aquestes regions, semblen poc més que un pretext per al control econòmic de les mateixes per part de la UE, que té d?aquesta manera carta blanca per a l?explotació dels abundants recursos naturals del continent africà, amb pocs beneficis a canvi per a aquestes regions, que no tenen no obstant, gaire marge de maniobra.

Segons Romeva, que la setmana que ve presentarà una resolució conjunta al Parlament Europeu crític amb els EPAs, ?aquests acords, subtilment maquillats, són les bases d?unes pràctiques que ben bé es podrien qualificar com a neocolonialisme. Fins que no es canviï radicalment l?enfocament en els acords de cooperació i es passi d?una situació de dominador-dominat a una relació entre iguals, simplement contribuirem a incrementar la desigualtat existent?. Així, l?eurodiputat ecosocialista afirmava ahir que ?sembla que el debat es converteix en una mera qüestió d?estètica superficial i simplement ens dediquem a reprovar els règims dictatorials com el de Mugawe, sense anar més enllà en el reconeixement i l?assumpció de les responsabilitats que com a europeus tenim envers l?actual situació d?Àfrica, no hi ha dubte que la Cimera serà un fracàs, per inútil?.

Cal destacar, així mateix, que prèviament a la Cimera intergovernamental s?està celebrant a la mateixa capital portuguesa una Cimera de Joventut Àfrica- Europa amb uns 300 delegats dels diversos països d?ambdós continents. Joves d?Esquerra Verda, Joves amb Iniciativa hi és present i el seu delegat, Marc Giménez, presideix la comissió de treball sobre canvi climàtic i desenvolupament sostenible.


Per altra banda, ara fa uns mesos diversos diputats i diputades vàrem co-signar una carta dirigida a la presidència portugesa de la UE (José Sócrates) en la qual demanem, en la mateixa linia que IntermónOxfam o la xarxa StopEpas, el següent:

LETTER TO THE PORTOGUESE PRESIDENCY ON EPAs

Brussels, 28 August 2007

European Trade Policies: poor people are the priority


Honourable Prime Minister José Sócrates Carvalho Pinto de Sousa,

The EU Presidency offers you the opportunity to influence the negotiations on the Economic Partnership Agreement (EPAs), so that they can actually respond to the overall objective of combating poverty and improving the living conditions of millions of poor people in the African, Caribbean and Pacific (ACP) countries.

We, the undersigned Members of the European Parliament consider that, in order to respect the commitments undertaken by the EU in the field of sustainable development at the beginning of the negotiations on EPAs, the EU must stop pressing ACP countries to sign as soon as possible commercial agreements on which impact there are still many uncertainties and concerns, as has been already emphasised both by the European Parliament[1] and the Joint Parliamentary Assembly.[2]

In concrete terms, we call on the European Commission:

  • to take action so that the criteria of compatibility to WTO rules do not prevail on the overall objective of development; therefore encourages the Commission, in accord with the ACP countries, to claim that WTO rules are made more development-oriented;
  • not to force ACP countries to open unconditionally their markets to the European competitiveness; in fact, due to the huge difference in terms of economic development and in terms of trade capacities, it could provoke remarkable damages to the sustainability of local economies;
  • not to claim reciprocal conditions in terms of access to the commodity market, and not to demand that the agreements include issues and conditions that go beyond what ACP countries have agreed in the framework of the World Trade Organisation (WTO); calls therefore on the Commission to explore alternatives to EPAs, namely enhanced GSP+, which can ensure both WTO commitments and not leave ACPs worse off as results of negotiations, as for Cotonou commitments. Accordingly, invites the Commission to reply to the letter received by the President of ACP Council of Ministers, which sought guidance regarding possible alternatives trade regimes;
  • to guarantee transparent and inclusive evaluations and debates about the text of the negotiations; independent experts, national parliaments, farmers organisations, trade unions, industries representatives and all the interested parties should be involved;
  • not to undermine transparency, good governance and accountability in EPAs and the role of national parliaments in ratification process; calls therefore on the Commission not to include clauses into EPAs for immediate entry into force of the agreements, pending ratification by national parliaments;
  • to ensure that EU’s Member State will respect their legal commitments in case of failing to sign the EPAs by the end of this year, avoiding to increase entry fees, in any case avoiding to establish worse access conditions for ACP’s exports into the European market;
  • to ensure that the UE will allocate new financial resources to support the productivity of ACP’s economies and their inclusion in the world trade market. These new funding should not be conditional to the signature of the EPAs.

We hope that our concerns and remarks will meet your interest and consideration.


[1] Report on the development impact of Economic Partnership Agreements (EPAs) PE 367.627 v02-00, March 2006, Committee on Development, European Parliament.

[2] Resolution on the review of the negotiations on Economic Partnership Agreements (EPAs), ACP-UE 3958/06/fin. (Bridgetown, Barbados, November 2006), ACP- EU Joint Parliamentary Assembly.

Font foto: Campanya STOP EPAs

NNUU-UE, més enllà de la reforma

0

Plou a Nova York. Des de la meva habitació a la planta 28 del Millenium Hotel, al número 3 de la 44, puc veure el sostre de Manhattan, la riba est del Hudson i l’edifici de Nacions Unides. A la llunyania s’intueix el pont de Brooklyn. New York by night. Les llums, encara no excessives malgrat la proximitat del Nadal, em fan pensar en una de les tantes pel.lícules que ens parlen de la ciutat dels gratacels. Confesso que amb els anys m’he reconciliat amb la ciutat. A mida que he tingut ocasió d’anar-la coneixent, m’hi he fet més. Aquest cop, però, la visita serà curta, només dos dies, i a més a més amb una agenda extremadament carregada. Objectiu de la visita: (segueix…)  

la reunió anual de la Delegació del Parlament Europeu encarregada de les relacions amb Nacions Unides. 9 membres i diversos assessors/es. El programa ha començat, com toca en aquesta mena de reunions, amb la trobada amb els ambaixadors especials representants de la Comissió Europea (Fernando Valenzuela) i el Consell de la UE (Pedro Serrano) davant NNUU. És el primer cop que escolto una crítica al Tractat de Lisboa des de fonts diplomàtiques. I l’argument és simple, però comprensible. Ara els 27 estats membres de la UE tenen dret a paraula a l’Assemblea General amb l’acord que sigui la presidència qui parli en nom dels altres 26. Amb el Tractat de Lisboa haurà de ser la Comissió Europea/Consell qui assumeixi aquesta responsabilitat. El problema és que actualment l’estatus de la Comissió Europea en el si de Nacions Unides és d’observadora, i per tant no té dret a paraula. Caldria, diu Valenzuela, que almenys la Comissió pogués comptar amb un status especial similar al del Vaticà o Palestina. El tema, sigui com sigui, està pendent de resoldre. A banda, la implementació del Tractat suposarà un altre problema a resoldre, aquest de caràcter més pràctic, que consistirà en organitzar el servei exterior a partir de les actuals oficines i delegacions de la UE, bàsicament de la Comissió, ja que el Consell no en té.

De la resta de les reunions, amb personal de diverses responsabilitats executives tant dels Departaments d’Operacions de Manteniment de la Pau o d’Afers Polítics, com de l’Assemblea General, em quedo amb la constatació que un dels debats que trobo més importants en el moment actual en relació a una de les resolucions del Consell de Seguretat recentment adoptades, concretament la que té a veure amb les mesures de lluita antiterrorista, és simplement, inexistent: l’afer de les llistes negres de persones i grups terroristes, les dues, tant la de la UE com la de NNUU.

El problema de fons, per a mi és doble. Si per una banda la simple existència d’aquestes llistes fa que determinats processos de pau esdevinguin molt més complexos en la mesura que una de les parts que hauria de formar part de la solució es troba, simplement ‘prohibida’ (Hamàs a Palestina o Tigres Tamils a Sri Lanka, entre d’altres), per l’altra el fet que no existeixi un mecanisme per a retirar noms de les llistes fa que comptem ja amb diversos casos en què, malgrat que fa anys que s’ha demostrat que no hi ha cap vinculació entre la persona denunciada i els càrrecs que se li imputen, el seu nom es manté subjecte a unes restriccions que afecten des de la mobilitat, fins el control dels comptes financers, així com a una constant sospita i persecució policial inacceptable en un Estat de dret. Ara sembla que amb l’adopció de la resolució del Consell d’Europa (altre cop liderada per Dick Marty, el mateix que va treure tot l’afer dels vols de la CIA) el tema pot començar a tractar-se, però insisteixo que m’ha sorprès, en aquest cas negativament, l’absència de reflexió i de debat en relació a aquesta qüestió.

A banda d’aquest tema, però, hem tingut ocasió d’abordar d’altres aspectes com la preparació de la Cimera de Bali relativa al seguiment del Protocol de Kioto, o de casos més concrets geogràficament com són la situació a l’Iraq o l’Afganistan, les relacions amb l’Iran, el futur estatus de Kosova, o alguns processos estancats com el del Sàhara Occidental.

La conclusió és simple, les relacions UE-NNUU són cada cop més estretes, i no només pel fet que la UE aporta més d’1/8 dels Estats membres, actualment una tercera part dels integrants del Consell de Seguretat o el 40% del pressupost, sinó perquè políticament el pes, la influència i la capacitat de gestionar situacions, mediacions i missions al terreny per part de NNUU passa per una UE més i millor coordinada, més efectiva, i més coherent en termes, sobretot, d’apostar per un multilateralisme que es troba a les antípodes de l’unilateralisme que han vingut imposant fins ara l’administració nord-americana amb el suport d’importants aliats europeus, començant per l’ex-president Aznar o els encara actius governs polonès, txec o romanès, entre d’altres.  

Que Nacions Unides s’han de reformar és una obvietat que, malgrat tot, cal seguir recordant. Però al cap i a la fi ens trobem en l’organització intergovernamentalintergovernamental per excel.lència. I és per tant als governs que cal dirigir les nostres queixes, propostes i ambicions. També als de la UE

Font foto: NNUU