Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Paraules

Meditació

0
Publicat el 8 de juny de 2007

La ràdio parla d’una gent, em sembla que diuen que budistes, que es veu que s’han tancat tres anys en una casa i ara en surten. I anuncia unes entrevistes per d’aquí una estona. […]

No les sento, però aquest anunci d’entrevistes crida poderosament l’atenció, gairebé com si fos un contrasentit. Aquesta bona gent s’ha aïllat de tot i del món durant un miler de dies, que ja són dies, per meditar i tal. I el primer que fan quan tornen al nostre món de tràfecs és accedir a posar-se sota el focus voraginós ?davant el micròfon, més exactament? dels mitjans de comunicació per jugar al ping-pong accelerat de la pregunta-resposta contra el temps. Quina estridència, oi?

Si no és que l’objecte de la meditació fos, precisament, preparar el cos i l’esperit per resistir el dur retorn al cafarnaüm diari, la tornada al mercat…

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Caps i cabeces

0

Deu ser gràcies als traductors automàtics que de tant en tant el geni creatiu de la llengua sorgeix del lloc més inversemblant. […]
De la bústia de casa, per exemple, quan hi he trobat un prospecte de propaganda que anunciava un preu aparentment extraordinari per a no sé quina consola amb aquest eslògan surrealista:

"Regals amb cor i cabeça"

Tal com sona. La traducció insòlita ens transporta de la dualitat cap i cor a un vincle extraordinari entre la circulació sanguínia i els alls. En l’anunci, els alls, no els he vist per enlloc.

O és que potser no he entès que la Nintendo de torn xucla la sang, o l’esma, com el més eficaç vampir.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Legítima defensa preventiva?

0

Veig el renou que provoca l’afer dels joiers Tous i tinc la sensació que el Far West se’ns acosta a marxes forçades. […]

Hi ha enquestes als diaris, trucades a les ràdios, reportatges a peu de manifestació, tertúlies variades, i em sorprèn la rara unanimitat que, amb tan poques excepcions, hi ha sobre el cas. Es dóna per fet que el gendre va actuar en defensa pròpia, que el mort era dolent ?o albanokosovar, que és com qui diu el mateix? i per tant s’ho havia buscat, que empresonar la víctima és una injustícia. I emboliquem que fa fort.

Faig l’esforç de desembolicar, doncs, i no sé si me’n surto. És segur que sembla que hi va haver un intent de robatori, que hi ha un mort, que el cas està en mans d’una jutge i que hi ha dos empresonats, un dels presumptes atracadors i l’autor del tret. La jutge aprecia, després de conèixer les proves i de parlar amb els testimonis, indicis d’homicidi, i actua en conseqüència: presó preventiva.

El fet desferma inquietud i desconcert, i és comprensible. L’empresonat tenia la doble condició de responsable de la seguretat de la propietat presumptament violada i de víctima del presumpte robatori. D’aquí que, amb massa alegria, tothom entengui que l’home va actuar en legítima defensa i que ves si no hauríem fet el mateix. D’acord. Però hi ha hagut un tret i hi ha un mort. I hi ha massa indicis que la pistola va entrar en acció més per si de cas que en plena batussa. Sap greu, és més que probable que l’home només volgués protegir els seus, és gairebé segur que el mort i el seu company no eren precisament angelets. Però, per sort, el nostre estat de dret, tot i amb les seves imperfeccions, considera l’homicidi un delicte. I això ens protegeix a tots.

¿O és que haurem de ser igualment comprensius la pròxima vegada que, en sentir-se amenaçat, un ciutadà erigit en presumpte guarda de seguretat tregui la seva arma, si en té, i, en virtut de la legítima defensa preventiva, engegui un tret al qui presumptament l’amenaça? ¿Ho haurem de ser també aquella vegada, si l’amenaça no té fonament, si el mort no és lladre, si és un dels nostres?

Deixem que la justícia faci el seu camí, subjectant-se als fets i, quan hi siguin, a les circumstàncies atenuants. Desitgem, si voleu, fins i tot, que la versió de l’ara acusat sigui tan fidel als fets que l’acusació d’homicidi acabi perdent consistència. Però confiem, ni que costi, que la justícia serà justa, ràpida i eficient en l’esclariment dels fets i a l’hora de dictar sentència.

O haurem de demanar als Reis que ens portin eines per armar-nos fins a les dents. Com si fóssim enmig de l’inhòspit Far West. On la llei que imperava era la del més fort.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Incidències de trànsit

0

Un dels atractius de seguir la informació del trànsit per ràdio és que t’obliga a anar construint mentalment un mapa del país, i a actualitzar-lo seguint els eixos que hi tracen carreteres, autovies i autopistes. […]
Hi ha dies, però, que la informació t’agafa desprevingut i et sorprèn. I gairebé provoca algun curtcircuit. Com aquesta tarda, quan l’esforçat informant de la delegació de trànsit repetia una i altra vegada que un accident havia forçat a tallar l’autovia de torn a l’alçada de Valloc d’Urgell i hi provocava retencions i tota la pesca.

I vinga a anomenar i a esmentar i a al·ludir a la ignota vila de Valloc, i vinga Valloc amunt i Valloc avall. Al final hi he caigut: l’accident deu haver estat dels que fan època, si a més dels talls i les retencions ha fet caure la meitat del nom a la sacrificada vila de Bell-lloc, el nom de la qual no estrafem si som capaços de gemminar ni que sigui amb prudència ?i ni que sigui en homenatge modest a un dels seus fills insignes, el lingüista Joan Solà? aquesta meravella que són les quatre eles en contacte.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Rumiar i remugar

0

Estimular la reflexió desacomplexada i rigorosa entre adolescents de divuit anys no és fàcil. Entre altres coses, perquè sovint tenen tanta pressa que només corren. Així l’altre dia, mirant d’intentar-ho, va sorgir un joc etimològic suggerent. […]
Per reflexionar, els deia, cal donar-se temps. Fer com les vaques, que primer ingereixen l’herba i després, ben còmodes i ajagudes, passen hores ruminant, és a dir, que tornen l’herba del primer estómac a la boca i aleshores la masteguen mentre contemplen l’entorn. Ruminen, sí, fan allò que en català se’n sol dir remugar i que en castellà en diuen rumiar.

Els tres verbs són la mateixa paraula. I és curiosa l’ampliació de sentit que n’hem fet. Diem que algú remuga quan, com la vaca, parla entre dents en senyal d’enuig o de desgrat. I diem que rumiem quan fem mentalment amb alguna cosa allò que fa la vaca amb l’herba: donar-hi voltes fins a ser capaços d’extreure’n alguna conclusió, potser el suc.

No sé si hi han rumiat gaire més, després. Però estic segur que més d’un i de dos devia remugar, en sentir-se comparat, d’alguna manera, amb els bous.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

El cor de Ratzinger

0

Diumenge passat obro La Vanguardia i topo amb aquest titular: "Ratzinger se mostró dispuesto a donar su corazón a un musulmán." […]

I em queda cara bleda. ¿Aquestes declaracions assossegaran l’ambient, o actuaran com una nova provocació? Perquè, si no tenen voluntat provocadora, ja em direu què són.

Jo em pensava que els òrgans es donen a les persones que els necessiten, segons una llista de prioritats que estableix un organisme mèdic en funció de paràmetres poc o molt objectivables. ¿O és que resulta que ara seran els donants els qui establiran les seves preferències, d’acord amb criteris com la raça, el sexe, les preferències sexuals o espirituals del receptor? Decididament, el Papa ens desborda sempre per la dreta.

Llegeixo la notícia i aleshores descobreixo que aquestes apreciacions no són del tot justes. Les presumptes declaracions són de quan Ratzinger encara no era Benet. I han estat extretes d’un diàleg en el context del qual no diuen exactament el mateix que el titular:

Peter Seewald se interesó por si el cardenal era donante de órganos. Ratzinger contestó: "Sí, aunque supongo que mis viejos órganos ya no serán muy demandados". Seewald aprovechó esta respuesta para comentar: "Una idea emocionante: un africano musulmán en París con el corazón del cardenal Ratzinger…". Y Joseph Ratzinger dejó abierta esta posibilidad: "Podría ser…"

És l’entrevistador qui es deixa arrossegar per una mena d’entusiasme pietós i especula amb la possibilitat que el cor ara infal·lible vagi a petar al pit d’un immigrant negre i mahometà. ¿Com es pot haver acudit a la redacció del diari, ara, posar aquest titular d’ham per als lectors? És ben cert que hem perdut el nord.

Vull dir: ¿hauria gosat algú estirar del mateix diàleg això?: "Ratzinger accepta que el seu cor sigui donat a un negre." Segur que no. Doncs visca la tolerància i el diàleg multicultural.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

A la dreta

0

Com que sóc aplicat i, si bado, obedient, el to imperatiu se m’ha imposat amb tanta força que hi he insistit i hi he insistit. Ha costat, costa de debò, però em sembla que al capdavall ho he aconseguit. He aconseguit follar-me. […]
Ara: sóc tan normal que, com la majoria de mascles que van pel món vestits, carrego a l’esquerra. I, sigui o no sigui per això, el cas és que el que no hi ha hagut és manera de fer-ho a la dreta. A la dreta, com proposava el lema jovial dels xicots de l’intrèpid Saura.

Perquè el lema és clar i no enganya: abans de proposar fer-s’ho amb iniciativa, d’això que mai no en falti, o potser era amb Iniciativa, engresca a fer-s’ho un mateix. I en un espai concret. Directament a la dreta. Complement circumstancial de lloc. Circumstancial, o no?

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

TVE 3

0

Trobo a la bústia el número 9 d’aquest butlletí oficialíssim que se subtitula "Informació d’interès ciutadà" i estic a punt de fer el que solc fer: llençar-lo sense ni treure’l del sobre. Però un rar impuls em du a esquinçar el paper i a fullejar-lo. I no m’ho crec. […]
Arribo a la pàgina 19, i no m’ho crec. Per completar la informació sobre la TDT de totes les meravelles hi ha un quadre que resumeix, copio: "Quins canals s’hi poden veure?" I un resum tricolor diu que en seran 20 d’àmbit estatal, 12 d’autonòmics i 8 de locals, que variaran en funció de les zones (variabilitat que eximeix de detallar-los, per bé que seria bo fer-ho, vist que la principal xarxa local és sota l’ègida de Localia, o sigui Prisa, el grup amic de l’amic ZP).

Sota l’epígraf "TV estatal" es llisten 6 canals analògics i 20 de digitals terrestres, atribuïts a TVE, Antena 3, Tele 5, Cuatro, Veo TV (que és com dir sobretot el grup Recoletos, els que editen Marca, Expansión, Telva i Qué!), Net TV (que és com dir el grup Vocento, el de l’ABC, El Correo basc o Las Provincias) i La Sexta. Ja deu ser això. Sucursalisme digital.

Al costat, sota l’epígraf "TV autonòmica", llegim que TD8 (que és com dir el grup Godó) té un canal analògic i 4 de digitals terrestres. I, finalment, a la nostra se li atribueixen 2 canals analògics (no n’eren tres, o és que l’escarransiment del 3/24 el fa caure directament de la llista?) i 8 de digitals terrestres. La nostra. No m’ho crec.

Perquè, ¿sabeu com en diu de la nostra Info Catalunya, el butlletí d’"Informació d’interès ciutadà" editat per la Generalitat de Catalunya, que també deu ser nostra, aquest setembre del 2006? Sabeu com en diu? TVE 3.

TVE 3! Encara em pessigo. És un lapsus, és clar, un simple error, és clar, sense més importància, és clar. O no? O en té d’importància? Potser traeix en què pensava l’executor del quadre. O, qui ho sap, potser el grafista va voler llançar subversivament una subtil denúncia.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Deutes

0

He començat a fer números. Vull dir que l’informe aquest d’avui de la CEACCU, o sigui una dita Confederació Espanyola de Mestresses de Casa, Consumidors i Usuaris, em té tot trasbalsat. […]

Diu que es veu que cada fill et costa pel cap baix prop de 100.000 eurons, això si només el mantens fins als divuit anys, i pel cap alt no vulguis ni saber-ho. He seguit la informació per les teles, amb els seus gràfics i tal, i als diaris, i pertot em crida l’atenció l’aire gairebé acusador dels portaveus de la cosa. "No queremos aterrorizar a las parejas en edad de procrear, sino llamar la atención de las administraciones públicas sobre lo escasa que es la ayuda económica a las familias", diuen.

I aleshores em pregunto fins on deuen arribar, i fins on haurien d’arribar, les responsabilitats de les administracions. És clar que no poques vegades he trobat a faltar ajudes econòmiques, o sigui que la cosa ha anat ben escanyada i la maroma relliscava cosa de no dir. I és clar que m’hi apuntaria, a estalviar alguns eurons, si l’administració me’ls oferia. Però segur que aquest plantejament subsidiari, vull dir tan descaradament reivindicatiu del subsidi, és l’encertat?

Per aquest camí no sé si, un cop fets els números, i un cop constatada la irreductible desatenció de les administracions, no acabarem per considerar que un fill és un fons d’inversió. I que sempre estarà amb deute amb els pares fins que no els retorni fins a l’últim ral que hi han invertit, degudament acrescut amb els corresponents interessos.

Però que no pateixin, que ja mirarem d’aplicar-hi una rendabilitat raonable. No sigui que el pa que, ja ho deien, porten sota el braç es ressequi i no ens en quedin ni les molles.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Neurona espremuda

0

Un d’aquests dies, a Cantamania, el programa estiuenc estrella de la Nostra, gràcies en siguin donades a les ments visionàries de Gestmusic, es va veure el que pot donar de si estrènyer massa el cervell quan hi ha altes probabilitats que només hi circuli una solitària neurona. […]

Després d’una de les caraòquiques intervencions, sempre memorables, l’astre masculí encarregat d’animar la festa s’adreça a la coratjosa intèrpret i li etziba: "Quina veu, i com l’has bordada, aquesta cançó!" I, sense gens de por de ser mossegat ni la més mínima consciència d’haver tractat ningú de gos, en aparença ni tan sols per part de la per uns minuts escassos protagonista de la cosa, va passar al següent punt del guió i la festa va continuar.

Doncs au, bordeu bordeu que la vida és curta i l’estiu s’acaba.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Sir Jim

0
Publicat el 26 d'agost de 2006

Si baixes per Lepant, poc després de travessar Rosselló potser et sorprendrà el rètol d’una franquícia de cosidores. La casa hi enumera els nombrosos serveis que ofereix, i ho fa en pulcre català. […]

Diu que cusen, que tallen, que escurcen, que embasten. Bé, ho diuen en primera persona: planxem, fem vores i traus, brodem, tricotem… I, entre tantes accions d’agulla i tisora, una especialitat que sembla d’importació: sergym.

L’impacte visual és notable. Provoca un desconcert del qual potser només et treu la lectura en veu alta del mot, si ets capaç de fer-la com si baixessis d’Arbeca i no posant nas i morros de curset d’anglès.

També sargeixen, doncs. Llàstima que l’ortografia exòtica estrafaci les intencions pulcres. Tot i que seria molt pitjor, i altres ho han dit i ho han escrit, que zurcissin

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Falses etimologies

0
Publicat el 20 d'agost de 2006

Devíem anar amb cotxe i entre la turba van cridar-nos l’atenció unes cames rosses color de gamba amb sandàlies als peus, o potser una gorra de bèisbol sobre unes ulleres de sol ben fashion. […]

El cas és que van començar a circular hipòtesis sobre l’element observat. I l’una deia que si era guiri i l’altra que si era gai. I al final salta en J. i, com aquell a qui
se li revela un misteri antic, amb alguna oportuna vacil·lació fonètica, etziba: ja sé què és això, ja ho sé, és un guirigall.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Paraules lletges

0

En català, quan una cosa es fa estreta en dèiem que s’estreny. Quin substantiu deriva del verb estrènyer? Estrenyiment, és clar. […]

Però es veu que per al ciutadà mitjà, o si més no per al qui li ha de posar senyals a la via, la paraula estrenyiment està massa estretament lligada a una determinada i desagradable situació fisiològica.

Deu
ser per això que en un punt de la Ronda de Barcelona on les obres
redueixen l’amplada dels carrils s’hi llegeix un rètol forçat: "Atenció
Obres Estretament de calçada". I hi diu estretament, que és un adverbi d’ús prou comú, com demostra el paràgraf anterior, i no estretiment, que seria el subtantiu ben derivat del verb estretir, això és estrènyer. La solució és incorrecta, sí, però sobretot lletja i forçada.

Com
hauria senyalitzat el cas algú amb més sentit de la llengua i menys
dependència de l’estret llenguatge administratiu? Mira que era fàcil:
"Atenció Obres La calçada s’estreny". I aleshores reduiries la marxa
sense ni adonar-te’n.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Redireccionar

0

Els titulars del "Catalunya nit" de Catalunya Ràdio engeguen la bateria de notícies velles tan habitual d’aquests dies -que si l’Estatut cap a la dreta o una miqueta a l’esquerra, que si els papers ara van i ara vénen, que si els preus d’això pugen i els d’allò encara pugen més- i, com la cosa més normal, deixen caure aquest: les autoritats londinenques miren de redireccionar un cetaci perdut al riu Tàmesi. […]

El fet és insòlit, sí. Es veu que l’animal ha perdut el nord i ara vés i ajuda’l a trobar la sortida a mar, que una mena de catxalot cap d’olla no el pots posar a la peixera i transportar-lo amunt i avall. Deu ser per això que la locutriu ha escollit el verb que ha escollit per mirar endavant: redireccionar, cal que els experts redireccionin la bestiota, ha dit.

Aleshores és quan pots pensar si la bèstia extraviada no és un senyal d’alguna potència preclara per als nostres inexhauribles negociadors: la clau de volta per a tantes reunions bilaterals d’una banda i quatribarrades de l’altra deu ser una solemne redirecció! Només cal decidir qui és que fa el paper del cetaci, pobre catxalot cap d’olla.

Potser Convergència i Unió, que per a alguns observadors mal intencionats només posa pals a les rodes per evitar que el tripartit es faci amo i senyor de l’èxit, si arribava? Potser Esquerra, que estaria obsedida a trobar encara més pèls als ous que Convergència per no ser mai menys? Potser el PSOE i el govern espanyol -i amb ells el PSC que va fent de comparsa ara aquí ara allí-, que no acaben de gosar atendre les raons de l’abassegadora majoria del Parlament català?

No dubtaria gaire a veure que, de tots tres actors de la cosa, el qui fa més paper de catxalot són els socialistes, atrapats per tantes ribes, aquí la maragalliana allà la ibarresca, a la dreta la salmantina, al sud el capità de Melilla, i enllà trobaríem una altra amenaça, i més amunt encara una altra. Pobre cetaci, ¿qui serà el valent que el redireccioni cap a mar obert, abans no prengui mal o ens en faci prendre?

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

El do d’expressar-se

0

Baixava tot caminant a treballar i ho feia escoltant la ràdio, l’entrevista que avui mantenia el Bassas amb Antoni Zabalza, president d’Ercros, per parlar del problema de la contaminació del riu a Flix, un bon tros de problema, a fe. […]

Com que ja tenia la informació del cas, també en la versió de l’empresa, he repetit l’exercici que ja vaig fer l’altre vespre, quan el mateix Zabalza seia davant l’ull penetrant i l’interrogant incisiu de la Mònica Terribas. Quin exercici? Mirar l’entrevista i sentir-la sense escoltar-ne el contingut.

El senyor Zabalza té el do d’expressar-se. Parla pausat, amb aplom i un timbre de veu agradable. La gestualitat, gens exagerada, gairebé invisible, transmet seguretat i confiança. Construeix les frases correctament, amb fluïdesa, sense buscar torturadament la paraula justa ni, a l’altre extrem, limitar-se a repetir una lliçó apresa. No: parla, s’explica, convenç.

Si després recuperes el contingut de les entrevistes tens la temptació de dubtar d’aquesta impressió tan sòlida i favorable. I és que, generalment, el representant d’una empresa, i més si n’és un alt dirigent, ha d’encarnar el dolent de la pel·lícula. Jo no sé si el senyor Zabalza, que representa la química Ercros, té raó o no o només una mica, ni si diu la veritat o ens aixeca la camisa o això i allò i a mitges. Però, com que parla amb la virtut de no encastellar-se en una posició tancada i ho fa amb una aparent transparència, acabes donant-li crèdit.

Té el do d’expressar-se, sí, un do escàs. Molt escàs, mireu quina misèria, precisament entre els quadres dirigents -en els àmbits de la política, de la cultura, de l’empresa i afegiu-hi l’àmbit que hi trobeu a faltar-. Sí que hi ha excepcions, com el senyor Zabalza. Però són prou rares perquè exclamis, després de sentir-lo, que algú aprofiti el talent d’aquest home i el faci de seguida ministre o conseller.

Després he sabut que ja va ser secretari d’Estat d’Hisenda temps enrere. I aleshores m’he quedat amb la cella alçada. Tant que m’ha fascinat, la capacitat comunicativa del senyor Zabalza, doncs ara no sé si tinc vista o sóc d’allò més passerell.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari