Oi?

Llegeixo un document preparat per un equip solvent -i ho dic sense ironia- i em crida l’atenció una expressió insòlita. […]
Diu: “El comitè es reunirà per valorar els resultats estrets”, i no puc evitar de veure’ls, tots aquests possibles resultats, o bé amuntegats sense espai o bé tan i tan poca cosa que faran més pena que goig.

Quin poder que pot tenir l’errata. Fas caure un so o substitueixes només una lletra i t’esclata una metàfora a la imaginació. De vegades amb conseqüències imprevisibles.

Una persona comunica per correu electrònic que canvia de destinació laboral. […]

L’empresa és gran, i per tant molts dels receptors del missatge no
havien tingut cap notícia de qui els l’envia fins avui. La nota de
comiat deixa entreveure que no tot ha estat de comú acord, però no
permet precisar res més sense especular. El que sorprèn, però, i és a
punt d’engegar a rodar l’esforç de contenció que s’endevina, és la
frase de comiat.

Fins la darrera, diu. Com si dels presumptes companys de feina només en
pogués o en volgués esperar un últim acarament, ben bé últim. Com qui diu a les
portes del judici final.

Segur que quan llegiu aquesta frase dubtareu si no enteneu res o si sou davant una mena de procacitat difícil de traduir a imatge. Diu: […]
“Per tant, les meves dimensions són 150×120 mm en vertical.”

Aquest si més no és el dubte que vaig tenir jo, i això que a mi no em faltaven els
elements de context: som davant un dels comentaris de l’alumne al seu
treball d’edició d’un text, i hi fa referència al format que li havia
donat.

La identificació de l’alumne amb la seva tasca, fins a l’extrem de
considerar-ne seves les dimensions, eren el primer motiu de confusió.
El segon, l’ús tan intuïtiu del terme “en vertical”. I així, de confusió
en confusió, l’afirmació adoptava un caire tan insòlit que vaig haver de
rellegir el paràgraf i retrobar el context.

I amb el context la serenitat. Ben mirat, l’expressió no era la més feliç però tampoc hi havia gaires lectures
possibles més. Perquè què, si no el seu treball, podia fer aquells quinze
centímetres tan verticals, i dotze d’ample?

És estranya la condició del qui té el do del carisma. […]
Deu caldre molta fortalesa interior, o ser encara més brètol, per
sobreposar-se a la força del propi carisma i no acabar arrossegat fins
al fons d’un pou de solitud, de monologuisme, de sentiment
d’incomprensió. I fer-ho pagar als altres, i pagar-ho un mateix.

Rebo una carta que es presenta amb formalitat políticament correcta: “Benvinguts i benvingudes” […]
I després continua, ja entrant en matèria. La lectura apressada de
l’encapçalament no evita un efecte estrany, gairebé un grinyol. I, quan
ja t’endinsaves matèria enllà, tornes a l’inici.

Sí, no ho has llegit malament: l’artificiós “benvolguts”, ja convertit
en anodina fórmula de cortesia, ha mudat ara la pell per renéixer com un potent “benvinguts”. I la metamorfosi, tot
indica que involuntària, ens situa
davant la carta com si entréssim en un nou espai, un lloc altre d’on som i on arribem amb la lectura.

Què passa si algú s’empesca una bona frase per sacsejar l’audiència i quan els la llança perd, mireu si és poca cosa, només una simple s? […]
Aquell algú feia, amb la millor disposició, l’elogi de tot un personatge excepcional, dels que deixen empremta, i el va coronar amb aquesta frase:

El nostre home es va proposar saquejar la consciència dels ciutadans…

Saquejar-la, sí, va dir. Per a consternació de l’auditori, no sé si realment sacsejat o definitivament saquejat, i perplexitat dels pròxims a l’homenatjat, que encara es pregunten si es va tractar d’un lapsus o d’una arriscada metàfora. Perquè potser sí que l’home va ser, independent i solitari, adust i aventurer, una mena de pirata de l’esperit i de l’intel·lecte que ens ha llegat una cova plena de tresors.

Sento per ràdio la formidable notícia que s’ha descobert una mena nova d’estrella, i me’n meravello. […]

De la notícia –sí, sóc d’aquells que això de la cosa còsmica els fa volar la imaginació–, però sobretot de la manera de relatar-la: es veu que la troballa ha estat una estrella de la mateixa mena que el Sol però que ha esgotat tot el combustible nuclear del nucli. Sic.

I aleshores em pregunto si en un nucli hi pot haver altre combustible que combustible nuclear. I em quedo amb el dubte de si el que he sentit és fruit d’una mala redacció o si em sorprèn perquè els meus coneixements d’astrofísica són inexistents. Però, suposant que això de nuclear del nucli no fos una simple redundància, la gràcia del redactor hauria estat fer-ho notar a l’oient desconeixedor de la matèria.

O sigui que, t’ho miris per on t’ho miris, l’estrella pot enlluernar, però la redacció de la notícia era opaca. I per què es dóna tan poca importància al que es diu o s’escriu?

Potser el més rellevant –discurs final de Pasqual Maragall a banda– d’això que en deien Gala del Català de l’Any ha estat el lapsus de Josep Cuní durant l’entrevista a l’expresident. […]
Una pantalla a l’escenari oferia la vista sobre l’Empordà que es pot veure des de la finestra de la casa dels Maragall a Rupià. La filmació era estàtica i costava apreciar si es tractava d’una fotografia o d’una filmació. Per aclarir-ho, Josep Cuní ha insistit diverses vegades que allò no era una fotografia sinó una imatge real.

L’oposició entre fotografia i realitat ha estat veritablement xocant. I segur que parla de la capacitat que la pantalla televisiva i la transmissió d’imatges en directe tenen de generar realitat. Potser, ja, la realitat.

En Cuní es pensava que feia una de les entrevistes de la seva vida, i potser ho era. També un testimoni viu i en directe de com la tecnologia transforma la nostra relació amb l’entorn. Fins a alterar-ne la percepció.

A l’examen se m’acut plantejar una qüestió sobre la importància de l’estil, com a pretext per parlar d’alguns dels autors treballats a classe. […]

I sí, l’alumne atina a relacionar la pregunta amb Proust, per exemple, i se li acut de dir-ne ni més ni menys que això:

Aquest autor, realment complicat de llegir, "s’enrotlla com una persiana", com es diria col·loquialment.

De seguida ho rebla:

El seu estil està ple de frases llargues per fer que el lector es quedi realment amb el missatge.

Davant la qual acumulació de saviesa no tindré més remei que suggerir-li que ens tornem a veure el mes de juliol. Però hauria de fer-ho col·loquialment, potser?

Veig per casa un opuscle publicitari que remet a un domini web que deu voler ser d’allò més encoratjador: www.bienvenidoaloptimismo.com. Però m’estic d’anar-hi. […]

Per què? Perquè m’ofèn la retòrica materialista new age que la cosa traspua. Fixeu-vos-hi:

La Microhipoteca: con estas condiciones te puedes dar la Macrovida, tú eliges

Que enginyós, oi, el joc dels prefixos, que hasta sembla savi. Però això és només el principi. Ara ve la concreció del somni:

Comprar esa casa en Barcelona es sólo cuestión de Optimismo. Levantarte cada día escuchando el mar, también.

Escoltar el mar, qui no pagaria de gust per això… Pagaria, o es deixaria pagar. Traieu la calculadora i comenceu a sumar:

Y además, te ofrecemos un montón de facilidades como: Contrato Asegurado, Seguro de Recompra, BabyBoom (te damos 600 euros por cada hijo que tengas al comprar tu casa), Ayuda a parejas (te descontamos 1.000 euros por formalizar tu relación), Impulso ahorradores, Ayuda pasaporte (¿eres extranjero? Le damos 500 euros a cada comprador no nacionalizado).

Qui no es macroregala una microhipoteca és ben bé perquè no vol. Segons com llegiu l’anunci, si sou dos reajuntats sense passaport espanyol que sumeu mitja dotzena de fills i us inscriviu com a parella de fet en firmar el contracte ja heu fet 5.600 € de caixa. Això, si la lletra petita no torna micro el que sembla macro, i a la inversa.

Fa prou anys que sóc usuari intensiu del correu electrònic per gosar
afirmar, sense por d’exagerar, que he rebut milers de propostes perquè
m’allargui el penis. […]

L’escena té lloc a tocar d’un centre de dia per a vells. Ell setanteja. Ella sembla més gran. En deu ser la mare. O la dona. […]
Ell l’ha ajudada a baixar del cotxe. Ella ja s’ha alçat i s’hi repenja amb totes dues mans. Ell, cara ferrenya, expressió colrada, li ha posat bé l’abric i la bufanda. Ella, mirada de dubte, boca espantada, es deixa fer.

Fullejo diaris endarrerits i em sorprèn l’enrenou que provoquen les bestieses que diu Joan Ferran sobre els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio. […]
Aquest és un d’aquells que quan feia oposició denunciava els intents del govern convergent –deia– de manipular els informatius i ara des del costat del poder exigeix –diu– rebre un tractament favorable dels informadors. És curiós com l’aigua sempre baixa al seu molí, i pobre del que li discuteixi la raó: fulminat per un exabrupte es convertirà de seguida en crosta de la pitjor mena… O no.

Perquè també hi ha una crosta gairebé positiva, necessària. Sí, en som uns quants –pel cap baix 250.000 i 700.000 pel cap alt, sigui dit amb permís d’El País– que a les ferides se’ns hi fa crosta nacionalista. Però la crosta, aquesta crosta nostra, no és senyal de brutícia sinó de vitalitat i regeneració guaridora.

Jo la prefereixo, segur, a la caspa espanyola. Aquesta sí que, visible o no, quan la perceps sempre fa picor.

Una nit passejo per Móra d’Ebre i l’anunci que decora una furgoneta aparcada m’atura a mig pas sense saber què pensar. […]
S’hi llegeix, nítidament, el nom d’una raó comercial:

L’exercici de poliglotisme és evident: no cal preguntar per l’origen dels portadors del cognom, que d’una banda expressen en la llengua de la terra la seva condició fraternal, i de l’altra en inconfusible espanyol la professió que els crida a estampar als flancs del vehicle aquell reclam comercial.

Ara bé: som davant una mostra d’integració distesa?, o la furgoneta porta amunt i avall la diglòssia per on llisquem?

[La fotografia és justeta, ho sé, però el telèfon, de nit i sense flaix, no ha donat més de si. Garanteixo que hi diu el que hi diu, i en tinc testimonis!]

Mentre intento acabar de retrobar el ritme després de l’experiència Frankfurt, anoto aquestes paraules que Eduardo Mendoza escriu a ?Mes Barcelone?, un article en primera persona aparegut a Le Nouvel Observateur l?11 d?octubre.

Escriu Mendoza:

Segons el relat suggerent de Mendoza, doncs, la incompetència d’Espanya, del seu Estat i de la seva estructura administrativa ens va fer, per dir-ho en termes abusius, virtualment independents. És curiós que un segle, després, i malgrat tenir més múscul institucional que mai, les noves incompetències de l’Estat que tenim a sobre rebin respostes tan tímides. Però Mendoza continua: Catalunya, aleshores, al tombant del XIX al XX,

És tard, exclama, i ho rebla: independents de què? Home, doncs ja m’agradaria a mi dependre de la banca central europea de la mateixa manera que en depenen els altres europeus, i no amb dependència interposada…