Quan un grup de comensals s’ajunten en una taula no s’admeten els silencis. Aquí es menja parlant. Recorrent a trivialitats, estirant el fil d’acalorats debats o, tot sovint, explorant la cultura culinària dels tertulians. Parlar de menjar menjant és un tòpic. Ahir vam fer el dinar de Nadal amb companys de la faena. Érem a
Saber nadar no s’oblida. Ni l’habilitat d’anar en bicicleta. Ni esborrem els guanys aconseguits en el domini de la lectura ni tampoc en el de la costura. Però les paraules es tornen borroses amb la distància i amb el temps. Les llengües apreses poden acabar desapareixent, fins i tot. Algunes persones han enterrat llengües del
Abunden les persones monotemàtiques. Només parlen de futbol. Els interessa únicament conversar sobre moda i complements. Tot el seu món gira al voltant de la cuina i dels aliments. En definitiva, estan absolutament abocades a un sol centre d’interès. Després hi ha els filòlegs. Som gent que llegim les parets i que sentim totes les converses.
Proliferen les narracions durant les vacances. La gent fa coses diferents i les explica. Hem anat, hem vist, hem trobat, hem descobert… La màquina del temps està en plena ebullició amb la contribució inestimable dels adverbis temporals: ahir, demà, fa una setmana, l’altre dia, d’aquí a tres dies, d’avui en vuit… Fa no res, en
L’excés és una convenció social inestable. On se situa la frontera que separa la correcció de la incorrecció; allò que resulta apropiat del que acaba esdevenint una molèstia? Menjar poc o menjar massa depèn dels gustos de cadascú. Igualment, parlar poc o parlar massa queda supeditat a l’arbitri de la concurrència. Així i tot, ens
Hem creat noms per als noms: ictiònim per a un nom de peix; fitònim per al d’una planta; hidrònim per al d’un riu; zoònim per al d’un animal… El topònim designa el nom propi d’un lloc i l’antropònim el d’una persona, perquè els llocs i les persones que ens envolten marquen la nostra biografia. L’Ebre, posem per cas, ens
Les llengües transmeses oralment tenen una ànima babèlica. Tradicionalment, la nostra era apresa de paraula i a cada racó concret oferia una fesomia una mica singular. I a l’últim, alguns elements de la realitat s’anomenaven de tantes maneres diverses que una tènue boira s’estenia per les valls de la intercomprensió. Ara no tant. Tenim escola
Això no és un programa de ràdio en què els oients sol·liciten sentir una cançó que els agrade molt, però ho podria ser. Del degoteig de propostes que em van arribant de les persones amb qui tenim un vincle important, avui n’agafarem una per a recrear-nos-hi una mica. De fet, es tracta d’una locució adverbial
En una imatge es veuen elements en primer pla, uns altres de secundaris i, finalment, se’n poden detectar d’altres de difusos en un fons sense protagonisme. En l’infinit univers conformat pels noms, adjectius, verbs, adverbis… de la llengua trobarem elements destacadíssims que apareixen en conversa sí conversa també. En canvi, algunes peces tenen un àmbit
Som les paraules que diem. El lema d’aquest blog està fonamentat en l’experiència. També som el que fem, per descomptat. Però la impressió primera i més superficial es transmet a través de la manera com ens expressem. No sé si us heu trobat alguna vegada davant d’algú a qui feia anys que no vèieu i
Quan ballem en grup som una tribu. Una pista, una música, l’olor humana i el contacte just compartint un mateix trajecte del rellotge ens connecten al cicle de la naturalesa, a les tradicions heretades o als punts àlgids de la vida. En els últims anys pel Garraf i el Penedès s’ha escampat sense parar la
De tant en tant, entropessem amb alguna paraula que no hem escrit mai. Dir-la i sentir-la no representa cap novetat, però si l’hem de posar damunt d’un paper per primera vegada ens poden assaltar dubtes. No fa gaire, érem a taula i la D li va demanar al nostre convidat que li allargués la setra.
Sortir de casa ens permet entrar en contacte amb mons paral·lels. Intuïm que la realitat que coneixem és una peça minúscula del mosaic en què estem incrustats, però quan ens movem d’escenari en tenim una consciència molt més clara. Hem estat vint-i-quatre hores a la Conca de Barberà. Divendres a la nit ens vam hostatjar
Des de Romania han vingut moltes persones. De l’antiga Europa de l’Est s’han incorporat a les nostres comunitats petites, mitjanes o grans més de cent trenta mil ciutadans¹ nascuts a la terra dels Carpats. Han vingut parlant una llengua germana i, en molts casos, s’han apropiat de ple la nostra amb naturalitat. Ioan viu al poble
Hem caçat moltes paraules al vol. Aquesta d’ara és la que fa dos-cents trenta. I en la petita crònica que hem fet sobre cadascuna de les joies d’aquesta col·lecció, hi apareix l’escenari i les circumstàncies en què se’ns ha aparegut. Perquè l’entorn sovint ens permet fer un retrat de la seua vitalitat o decadència. Oixos