1 Condicions per a rectificar normes prèvies: una proposta
A la vista que el treball tractarà variacions en la grafia de les paraules compostes, convindrem que és adequat començar per preguntar-nos quines condicions s’haurien de donar quan una institució normativitzadora modifica una norma. Per a arribar a eixe objectiu, haurem de superar un bon escull, ben conegut dels escriptors reflexius: saber per quines raons les normatives lingüístiques solen ser molt conservadores. La pregunta no té una resposta simple perquè, en l’aclariment, intervenen una pluralitat de factors. N’hi han que són positius (vinculats a les característiques inherents de les civilitzacions). Però n’hi han que són negatius (units als interessos de les persones alfabetitzades). La primera part de l’article (§1.1) descriurà forces que impulsen cap al conservadorisme, i la segona part (§1.2) proposarà mitjans per a solucionar els problemes, de manera que siga factible passar de normatives cegament conservadores a normatives responsablement progressites.
1.1 Entre l’espasa i la paret
Abans d’analitzar l’actuació de Fabra i de la Secció Filològica en la grafia de les paraules compostes, és convenient que ens preguntem si una normativa lingüística pot fer canvis. En el tema de les modificacions, sempre hi ha una tensió entre les persones formades (que representen el present) i els escolars (que assenyalen cap al futur). A les persones que que han assimilat una norma i la practiquen, no els interessa que hi hagen variacions, sobretot en l’ortografia (que és a on les modificacions es veuen més). A més, l’escola pública i els mitjans de comunicació han estés molt l’alfabetització (però, entre els valencians, la lectura està cap a un 2%; en els balears, un 12%; en els catalans, un 29%). L’alfabetització dels pobles europeus és un factor que ajuda a comprendre per què la immensa majoria de les normatives són conservadores.
Quan hi ha un canvi, u pot pensar: Tant que m’ha costat aprendre una norma, i ara ¿he de fer l’esforç de desaprendre-la i aprendre’n una altra? Perquè, en efecte, els canvis en la normativa comporten que els parlants alfabetitzats no han de fer un esforç, sinó dos. A més, desaprendre una norma no és fàcil per un motiu psicològic: quan hem assimilat una norma, la ment actua automàticament, com si la norma formara part del nostre instint. Certament, canviar una regla no és modificar un instint; però sí que és costós (i no poc) alterar un saber que es troba en la part inconscient de l’enteniment.
La situació descrita deu explicar que, cada volta que una llengua europea intenta modificar l’ortografia, s’arma un bon guirigall social; i, sovint, la proposta de reforma torna arrere. (Per cert, si no hi ha enrenou és més aïna mal senyal: símptoma d’indiferència social per la pròpia personalitat; indiferència si no és autoodi.)
En els darrers anys, hem vist fracassos de reformes ortogràfiques en el francés i en l’alemany, a pesar que eren canvis suaus i plens de sentit, com ara suprimir l’accent circumflex del francés (fenêtre). Eixe signe indica que, en alguna època del passat, hi havia una s (que nosaltres mantenim: finestra). La dada dita (abans, el francés tenia fenestre) té interés per a qui busca l’origen o etimologia de les paraules; però eixe saber és del tot intranscendent per als francòfons, per als quals l’accent circumflex no és més que una dificultat del tot inútil.
He posat un exemple clar per a plantejar el dilema central dels canvis en la normativa lingüística: el fet que molts francòfons (potser milions) hagen assimilat l’accent circumflex de fenêtre ¿justifica que, generació rere generació, els escolars hagen d’estar patint i patint en centenars de paraules? Podríem dir-ho més clar: l’error comés en el passat (fenêtre) ¿implica que els francesos hauran de pagar les conseqüències eternament? L’adjectiu etern mostra que el camí indicat no pot ser convenient (ni, sobretot, just).
Les normatives lingüístiques deuen mirar els interessos del futur. No fer això comporta un grau baix de responsabilitat social (i pot estar unit a posar els interessos d’alguna minoria elitista per damunt de les necessitats generals). Però hem d’afegir a pressa que el fet d’interessar-se pel futur no significa ignorar el present. Hem de considerar tant els parlants alfabetitzats (que són una part del present) com aquells que encara no ho estan (l’altra part del present); i encara hem de pensar en els qui vindran (que són el futur).
A primera vista, tenim davant un problema insoluble: o guanyen els alfabetitzats, o beneficiem els que pugen (i pujaran) en la vida. He dit a primera vista perquè la deducció anterior només és certa si tenim una visió dogmàtica i fonamentalista de la normativa lingüística. És veritat que les llengües necessiten normes per a evitar la tendència a la dispersió (que actua en tot idioma). A més, les llengües que han patit un procés de marginació en la seua pròpia societat (com la nostra) necessiten recuperar la dignitat, objectiu que demana un cert esforç als parlants. Tot això és cert. Però també ho és que, en una normativa humanista, la llengua és per als parlants; per contra, en les visions essencialistes i elitistes els parlants són per a la llengua.
1.2 Com solucionar problemes sense perjudicar a ningú
Si no sacralitzem les normes i partim del principi humaniste que les llengües són per als parlants, ¿quin problema es produïx si, durant unes dècades, qui haja aprés la grafia fenêtre continua practicant-la (si vol), alhora que les institucions públiques, els mitjans de comunicació i les generacions jóvens usen la grafia fenetre? Actuant d’eixa manera, solucionem problemes sense que hi hagen perjudicats; i, alhora, obtenim una infinitat de persones beneficiades: els jóvens i tots els parlants del futur.
Hauríem d’actuar evitant que la normativa lingüística estiga supeditada als interessos d’alguna minoria (com ara els correctors, o els escriptors). L’objectiu és buscar el bé comú (sempre en la direcció de cercar models identificadors, assimilables i practicables per als parlants de cultura mitjana). Actuar d’eixa manera té efectes positius sobre el conjunt de la societat, inclosos els correctors i els escriptors que han assimilat normes, ja que la millora de la llengua és un bé per a tots. Però, al costat d’eixe objectiu fonamental, n’hi ha un altre, que no podem oblidar: hem de procurar perjudicar les persones tan poc com siga possible. En definitiva, hem de beneficiar sense perjudicar.
En les normatives lingüístiques, podem arribar a l’objectiu dit (no perjudicar a ningú) proposant un període transitori llarg (com ara de trenta anys), de manera que els qui han assimilat la norma modificada no hagen de desaprendre i, correlativament, hagen de fer l’esforç d’aprendre una altra volta. El camí proposat esquiva alhora dos efectes negatius: ni condemna eternament els parlants per un error del passat, ni obliga els parlants alfabetitzats a canviar normes que havien assimilat.
Si des de la perspectiva exposada anem a la gramàtica i l’ortografia de la Secció Filològica, trobarem que el període transitori és de quatre anys (el primer any és el 2017), de manera que tots els qui havien assimilat la grafia arítmic (o qualsevol altra de les canviades) hauran de desgravar-se de la memòria visual eixa grafia i gravar-se la nova (arrítmic); i tot això abans del 2021.
Al costat d’eixe efecte negatiu, notaria una absència en l’activitat de les institucions públiques encarregades de la normativa lingüística. Si mirem què fa la institució normativitzadora valenciana (l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), trobarem Jornades sobre molts temes: sobre escriptors i sobre sociolingüística, sobre onomàstica i sobre els mitjans de comunicació, sobre cultura popular i sobre terminologia d’especialitat… No cal dir que tot això és positiu (i ben positiu). Però ¿no és sorprenent que la institució dita no haja fet cap Jornada sobre la normativa lingüística (que és la seua primera competència segons la llei de creació i, per tant, és la seua primera obligació)? Cap Jornada i, tampoc, cap revista.
En la modificació de normes, no hem de tindre gens de pressa. Al contrari, convé exposar en públic les raons que pensem que aconsellen una modificació, i esperar les respostes (necessàriament argumentades). En definitiva, quatre ulls veuen més que dos. Correlativament, els qui pensen que hi ha un buit o un error en la normativa deuen tindre llocs a on puguen defendre les seues raons, les quals han de ser accessibles al públic (i, per tant, s’han d’editar). Per contra, si en una llengua no hi han períodes de debat abans d’aprovar una modificació, i si resulta que hi han grups de paraules (arrítmic, 1932; infraestructura, corregnar, 1956) que canvien la grafia en unes dècades (arítmic, infrastructura, 1972; arítmic, coregnar en DIEC, 1995) i la tornen a canviar al cap d’uns anys (infraestructura, 1992; arrítmic, corregnar, 2016), és senyal que alguna cosa no funciona bé.
Els mitjans d’estudi i debat ¿no comporten posar la normativa lingüística dins de la racionalitat? També la posen, socialment, en un marc transparent i respectuós: un marc humà i democràtic. És molt fàcil parlar pels corredors. Però no ho és tant presentar una investigació amb un objecte d’estudi, una exposició de la causa del treball, i un cos de la investigació, el qual ha de resoldre alguna incògnita (en relació amb la causa dita al principi del treball). En la societat valenciana, el camí descrit ajudaria a demostrar si és objectiu qui afirma que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua seria «catalanista»; i també facilitaria mostrar el grau de raó que tenen els qui l’acusen de «particularista» (o de coses pitjors).
He parlat de la institució normativitzadora valenciana, però diria que les paraules dels dos darrers paràgrafs també són aplicables a la Secció Filològica.
Recapitulem. Si no actuem bé, serà factible que, en els modificacions de normes, hi hagen beneficiats i perjudicats, vencedors i vençuts. En canvi, el potenciament de la racionalitat (exposar en públic les causes que aconsellen modificar una norma; i disposar d’àmbits públics en què una persona puga argumentar sobre una limitació en la normativa) i la substitució de la rigidesa (sovint unida al dogmatisme) per la flexibilitat (vinculada al diàleg i el debat) ens ha permés arribar a un camí sense perjudicats: períodes llargs en què la norma antiga va retrocedint i, correlativament, la norma nova va escampant-se.
En canvi, la proposta de la Secció Filològica (al cap de quatre anys, exclusió de arítmic i ús exclusivament de arrítmic) comporta que els parlants alfabetitzats haurien de llevar-se de la memòria la grafia arítmic, coregnar, etc., i gravar-se arrítmic, corregnar, etc. I tot això quan, vint anys abans (en 1995), haurien hagut de fer el canvi invers (passar de arrítmic, corregnar, etc., a arítmic, coregnar, etc.).
Resumim les propostes més importants que hem fet:
- Precaucions en el canvi de normes
- Convé exposar en públic les raons de la modificació.
- En llocs adequats (o publicacions), propostes i respostes (necessàriament argumentades).
- Efecte: marc transparent i respectuós, humà, democràtic.
- Períodes llargs en què la norma antiga va retrocedint.
- Institucions públiques, mitjans de comunicació i escola: la norma nova.
- Parlants que havien assimilat la norma antiga: poden seguir practicant-la.
- Inadmissible: canviar la grafia de grups de paraules en 1995 i tornar en el 2016 a les grafies inicials.
- Convé exposar en públic les raons de la modificació.