Les paraules són com les ones del mar. Segons el vent que bufa arriben rabioses a la platja, enèrgiques i encrespades. I segons com, només gosen alçar lleument el morret i ben just saluden quan arriben. Als fulls dels diaris i als debats hi ha mar moguda. La pugna per dominar les paraules més convincents
La llengua de l’amor és el francès. La llengua de la filosofia és l’alemany. La llengua per a parlar amb Déu és l’espanyol. Etcètera i etcètera. Qui no blasma, en honor del multilingüisme, aquests eslògans? Costa admetre-ho, però moltes persones encara no condemnen la supremacia lingüística i cultural de les llengües hegemòniques del món. I
Les tradicions que perduren al cap d’uns quants segles de ser inventades han de tindre força bons ingredients per continuar triomfant entremig de la programació de la modernitat. Per Corpus a Sitges petites legions de voluntaris s’aixequen de matinada per començar a calcar unes elaborades plantilles damunt del ciment dels carrers i per omplir amb
Poetes i científics s’asseuen en butaques de platea davant l’incessant espectacle de la vida. Sempre buscant preguntes noves: què hi ha de cert? què és només engany? I vet aquí una pregunta cabdal: què separa un prejudici d’una predicció científica? Què fa pensar que s’estan expressant opinions preconcebudes o que, per contra, es reflexiona a
El soroll ens assetja constantment. Ni en la més íntima solitud, n’hi ha que no se saben abraçar al silenci. I sense l’entrenament a l’absència de brogit, ens tornem uns ineptes perceptors dels matisos. A l’hora de la veritat, aprendre a parlar correctament una llengua representa tenir un rebost de paraules ben fornit, però calen
Sense mirar la definició que en dóna el diccionari, com explicaríeu què és la motivació? Podríem començar per dir que és un misteri. O, encara millor, una resposta intransferible condicionada per variables infinites. Aquesta setmana he viscut dues anècdotes que m’han fet reflexionar sobre la motivació. Una tarda, en acabat de dinar, rebo còpia d’un
Cada tria que fem davant d’un dilema té conseqüències. Les històries que conformen les nostres vides no són res més que el producte resultant de les decisions puntuals que anem prenent a cada moment. En aquest sentit, els parlants d’un moment històric i d’un espai delimitat usen una modalitat lingüística que també és el resultat
Ni les estadístiques, ni les enquestes ni els referèndums ens indiquen clarament quin és l’abast d’una paraula, quin grau de familiaritat hi tenen els parlants i amb quina freqüència apareix a les converses. Fixem-nos, per exemple, que als diccionaris generals no trobem cap informació sobre la distribució territorial de les paraules que recullen. Per sort,
Què és més intransferible que els sentits figurats? Hi ha res que ens costi més de traduir que una expressió popular? De fet, avui parlarem d’un mot en concret que vam retrobar en una escena preciosa i que sovint és només conegut pel seu protagonisme en l’expressió estar més content que un gínjol. Gràcies als linguòfils encara
Una metàfora perfecta del país en què vivim podria ser un enorme delta en constant expansió. En l’al·luvió cultural sobre el qual es basteix aquesta societat nostra hi trobem referents compartits i referents exclusius de grups ben diversos que també han anat entrant, a poc a poc, a formar part del nostre paisatge. I en
L’important és la comunicació: aquest dogma tan estès i que justifica tantes desafeccions, no té gaire valor pragmàtic. En realitat, en la nostra quotidianitat ens enfrontem molt rarament a una situació en què no tinguem assegurada la intercomprensió. I, en canvi, sentim repetidament aquesta idea. S’insisteix a convèncer-nos que aquesta és la paret mestra que
Ja no ens ve de nou que el nostre patrimoni immaterial desperti admiració. No és recent la fama dels castells arreu del món. Fins i tot en algun lloc de l’Àsia han esdevingut un símbol; es veu que els Xiquets de Hangzhou han fet geminar també aquesta llavor que conté tants components beneficiosos. Aquest matí, després
La terminologia s’ocupa de validar i fixar propostes per als nous conceptes i fenòmens, que van apareixent a mesura que el món canvia. Però la realitat sempre corre veloç al davant, amb els mitjans de comunicació que la persegueixen a poqueta distància. Més lentament, després de les deliberacions pertinents, els experts en llengua tracten de
Les paraules són ingràvides, inodores, incolores. Tenen so i prou. Així i tot, la seva presència és de vegades aclaparadora. Ho omplen tot. Les trobem arreu. Gairebé sempre invisibles. Suspeses en l’alè dels parlants fins que s’evaporen definitivament, irrecuperables. Les paraules són bellesa, si volem. I també dolor, volgudament o no. Les paraules tenen poder
La curiositat innata o el gust per conèixer l’origen de les coses impulsa algunes persones a formular hipòtesis sobre parentescos entre paraules que tenen una forma semblant. També n’hi ha que, esperonant la vena creativa, indaguen en l’origen genealògic d’un mot que els crida l’atenció. No es tracta de tenir certeses, perquè ni Joan Coromines