“El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases deper riure
i llur orgull, boira en el vent”
(Josep Carner)
Per sempre en la memòria: tornarem a vèncer, president!
L’article que avui volia fer parlava de metges. Des que vaig llegir aquella notícia que deia que un grup de cirurgians de la Vall d’Hebron s’havia ofert a treballar sense cobrar, que no m’ho trec del cap. La informació era asèptica, fins i tot tirant a freda, però em va fer un nus ala gola. Argumentaven, els metges, que ja hi havia massa gent en llista, que la malaltia no espera, que ells operaven i ja està, que si calia no cobraven però que aquelles persones s’havien d’operar.
Sense voler que se’m desfés el nus, travat alhora d’indignació i d’emoció, vaig pensar que som país de grans metges: vaig pensar en el doctor Trueta, per exemple, en Corachan, en Peset. Símbols de les bones coses que aconsegueix la suma de ciència, consciència i
treball.
I volia escriure sobre això, i sobre la indignitat de retallar-nos la salut, i sobre el discurset nociu de l’anar-nos-hi acostumant. I volia treure’m el barret davant d’aquells metges, també. O sobretot. Per un gest que dignifica. I perquè ajuda a fer-nos visible una situació que comença a ser dramàtica. He escrit dramàtica i ho torno a fer: dramàtica, sí.
I que surtin els mestretites de torn arrufant el nas d’aquella manera i dient que no s’ha d’exagerar: el fet és que la llista d’espera augmenta i, amb ella el sofriment. El sofriment real, de persones reals, amb noms i cognoms i família i amics i projectes i una vida que penja d’un fil. Explicaven a Bellvitge, ara farà quinze dies: de vuitanta-sis pacients preparats per operar en una setmana (atenció: parlem de càncers: de fetge, de pàncrees, d’estómac…), n’havien pogut atendre… deu. Deu!
I copio les paraules d’un cirurgià: “l’angoixa és enorme. Estem perdent anys de vida i possibilitats. Hem passat de no poder anar a dinar per complir amb les colicestomies previstes a ni tan sols parlar-ne, perquè no hi ha opció d’operar-les. Si les operes en menys de tres mesos evites infeccions, pancreatitis i sofriment”.
I mentre aquesta mena de coses, concretíssimes, passen als nostres hospitals,
allà fora, a l’estratosfera, tornen a preparar un joc de mans: que no se’n diu independència sinó sobirania fiscal que seria com un concert econòmic però siguem pràctics i passem-ho a pacte fiscal perquè si ens paguen els fons de competitivitat tot això que tindrem.
Com si ens quedés tant de temps encara. Com si hi hagués les arques plenes per anar jugant a l’intercanvi de cromos. Com si no hagués passat res. Com si no haguéssim après res. Com si es pogués continuar enredant aquest país indefinidament.
(publicat a Crònica.cat: http://tinyurl.com/5tctu95)
No sé què mirava l’altre dia, que vaig anar a parar a l’entrada que la Gran Enciclopèdia Catalana dedica a la ciutat de les fonts i dels papes, la bella capital de la Costera, la socarrada Xàtiva.
I encara no me’n sé avenir.
Perquè al costat del nom tan digne (“Sobre aquest nom edifique la pàtria!”, s’exclamava l’Estellés), algun llumenera, ànima de vençut o de microbi, hi ha volgut escriure, entre claudàtors, “San Felipe”.
Com per allargar l’incendi, l’insult i la ignomínia.
Després de cremar-nos la ciutat, el maleït borbó que per sempre pengi potes
enlaire decretava, el 27 de novembre d’aquell 1707, que s’havia de formar “de las ruinas de una ciudad rebelde como la expresada de Jàtiba (cuyo nombre ha de quedar borrado), una colonia fidelísima que se ha de intitular San Felipe”.
I ara resulta, ai, que la nostra Enciclopèdia perpetua aquell mal, i el legitima, bo i clavant-nos al front i entre claudàtors, la marca de l’esclau.
Expliquen que una de les més famoses errates publicades en una Bíblia, una d’aquelles capaces de provocar un temperi de ca l’ample, va tenir per causa una humil, una simple i discretíssima pobra coma.
I diuen que els follets de la impremta, que des de la primera edat de l’invent han actuat amb intencionada malícia, van provocar la fulminant retirada d’una bella edició de la versió anglesa del text perquè havien fet ometre, ves quines coses, un mer signe de puntuació. I que hi va haver gran escàndol i vergonya per a l’atribolat editor, retirada de llibres, etètera. Tot, perquè allà on havia de posar que al costat de Jesús “there were also two other, malefactors” (és a dir i en traducció macarrònica de la King James Version, que Jesús s’estava “amb els altres dos, malfactors”) se n’havia suprimit la coma. Un petitíssim canvi, una escarida ratlleta torta i, cataclisme, els dos lladres n’eren tres.
Tan minsa, ella, la coma. I tan important, també, quan resulta que no hi és.
Per això, ara que ses senyories del Parlament autonòmic del nord han decidit eliminar, zas, el terme “única” de la proposició de resolució conjunta que els havia remès Solidaritat, automàticament m’ha vingut a la memòria el cas de la coma malfactora.
Perquè dir que el català ha de ser “l’única llengua vehicular a l’ensenyament” no és el mateix que fer treure aquest petit detall, aquest molest adjectiu de la resolució. La primera opció és clara. La segona, amb “l’única” esporgada, permet, en fi, qualsevol cosa. Permet, per exemple, que el català sigui llengua d’immersió juntament amb el castellà, tal com doctrinegen els tribunals espanyols.
I no és poca cosa, això. No ho és encara que diguin que, al capdavall, un mot no és taaaan important, que cal ser flexibles i interpretar l’esperit i el fons i la voluntat i la màgia del text. Més enllà d’esoterismes, però, el cas és que un text diu el que diu i no una altra cosa i que esborrar-ne trossos té conseqüències. Al capdavall, si no ve d’aquí, si vol dir el mateix, a què respon la mania esborradora? Per què l’han tret? Per què no han acceptat de cap manera la presència d’un humil, simple i discretíssim adjectiu?
(Publicat el 20-09-2011, a Crònica.cat)
Afirmen les cròniques oficials que aquesta Diada ha estat “marcada per la llengua”. I jo no dic que no. O sigui, que sí. Però no només.
Que la defensa del català centraria actes i proclames era una obvietat, després de la interlocutòria del TSJ a Catalunya. No calia pas tenir arts endevinatòries per encertar-ho. Ni ser cap llumenera per capir-ho, ja de bon matí. Si hi ha hagut sorpresa, per tant, des del meu punt de vista, ha estat en la qualitat d’aquesta resposta, en el fons i la manera. Perquè, més enllà de la repetició de tòpics a què ens tenen acostumats els membres de la casta política autonomista, en realitat i majoritàriament, no hi ha hagut queixa ni ploricó, en la resposta. Ans al contrari: una gran emprenyamenta, és clar, i, sobretot, una decidida voluntat de desobediència, una dignitat presta a fer camí i tirar endavant d’una vegada.
La retòrica dels cops de pit vacus ja no fa forat. O cada vegada en fa menys. I això és notícia. Molt bona notícia. És a dir: no és cap novetat que espanya orquestri un nou (i virulent) atac sincronitzat contra la llengua catalana; tampoc no sorprenen les respostes de mestretites que hem de sentir en boca dels professionals de l’autonomia; però la mena d’alegria, la mirada desinhibida que ens va omplir diumenge carrers i places sí que és un canvi substancial, important i definitori dels temps que tenim la sort de viure. És una fermesa del tot natural, aquesta, una fermesa de pares amb els xiquets a collibè, de iaies amb la senyera al pit, d’adolescents amb la cara pintada i l’esperit insubmís, de la gent d’aquest país que es retroba en els ulls dels altres, que vol prendre les regnes del propi destí i que es va adonant que per fer-ho només depèn d’ella mateixa.
Jo no sé si la independència arribarà demà-passat o l’altre. Però cada dia estic més convençuda que hi passen coses, en aquest país. Coses bones.
Au, ja els tenim aquí. Amb no sé quants cañones por banda i entestats a fer-nos mirar el món per un forat, ja els tenim aquí. La broma durava massa, devien pensar allà a la meseta mesetària: sesientencoño.
La interlocutòria del TSJ que fulmina la immersió lingüística i hi afegeix, per postres, per si de cas no quedava prou palesa la humiliació, un termini ignominiós (dos mesos i encara gràcies, sembla que diguin, au, va, que qui mana, mana) no hauria d’haver agafat per sorpresa ningú. És, de fet, una conseqüència directa de les sentències que, el desembre
passat, dictava el Tribunal Suprem espanyol.
Aleshores (sembla que hagi passat tantes coses, des d’aleshores) assistíem al procés d’investidura d’un nou president de la Generalitat, així que vinga floretes i vinga promeses i vinga il·lusió. No van permetre, els organitzadors del ball, que res els esguerrés la festa del quant de temps que feia que teníem ganes de tornar.
Per això, probablement, no van voler respondre als diputats de SI quan van alertar, públicament, aquell 23 de desembre, que les sentències posaven “punt final a les competències de què disposava fins ara Catalunya en matèria de Política Lingüística”, que anul·laven “la prevalença del català a l’escola” i que destruïen, ras i curt, la immersió lingüística. Per això no hi va haver pronunciament del candidat a la presidència. Els nous diputats de SI reclamaven un gest de fermesa, que el candidat digués “en seu parlamentària, durant la segona volta del seu discurs d’investidura, que el seu govern no acatarà la sentència del Suprem”.
Però no.
Silenci.
Si de cas, algun mot displicent rebotant pel passadís: que no hi ha problema, que no passa res, que què s’empatollen. I avall que fa baixada.
Mentrestant, d’aquella irresponsabilitat, d’aquell negar l’evidència n’ha nascut aquesta fera, aquest atac directíssim a la línia de flotació de la nostra identitat.
Mentrestant, el mateix Govern que hauria de saber posar-se al capdavant de la plantada cívica, que hauria d’encapçalar la insubmissió, continua perdut en la mera gesticulació, en el sí però no però voldria però no puc però no t’hi fiquis però ai però ara et recito un poema.
Mentrestant, manté el pacte (explícit o implícit segons el cas o l’interès) amb el partit que instiga i encarna aquesta nova ofensiva contra la llegua catalana.
(article publicat el 6-09-11 a Crònica.cat: http://tinyurl.com/3enypc5)