Arxiu de la categoria: país

El com

1
Aquesta pregunta, que és la pregunta clau, la decisòria, ja és sobre la taula. Ho corroboràvem l’altre dia, a Barcelona, a l’acte que tan brillantment va organitzar la gent de Les Corts per la Independència: avancem i, per tant, ja hem canviat la qüestió, ja no ens preguntem “per què” sinó “com”.

Hem constatat que hi tenim dret; que per història i per futur i perquè sí; que per economia i per dignitat i per voler ser; perquè la situació ja se’ns fa moralment inacceptable, econòmicament inviable i de tot i etcètera. L’argumentari és llarg i ha estat explicitat del dret i de l’inrevés. Fins que ja hem passat de pantalla: el debat sobre la independència -que, com més va, més espai ocupa a la realitat política catalana- comença a centrar-se en la manera de posar fil a l’agulla, de xutar cara a barraca, d’anar decididament per feina. Ja no parlem de casos hipotètics, d’allò que secretament -ai- anhelen els nostres cors, de cap futur desitjable però llunyà. Ara comencem a encarar, per fi, l’imprescindible “com”.

I és un canvi transcendental, aquest.

Hem viscut anys de picar pedra amb els perquès, d’estendre raons i necessitats. Després, precisament per aquell picar pedra, i perquè l’autonomisme ha arribat a l’atzucac (probablement) definitiu, i perquè Espanya no s’ha estat de mostrar-se tal com és en acte i en potència (irreformable, infederable, jacobinament carpetovetònica), i perquè la crisi econòmica ha posat en dramàtica evidència el robatori fiscal, la voluntat d’independència s’ha anat estenent com taca d’oli. Va bé recordar el constant degoteig de sortides de l’armari nacional que ens va sorprendre no fa pas tant de temps enrere. I és bo de constatar que es continua produint dia sí, dia també, i taral·lejar que benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, perquè aquesta fita no demana pedigrí sinó majories.

Potser no ha anat tan ràpidament com ens ho sembla, tot plegat. Duem, de fet, dècades, fins i tot centúries, fent aquest camí. Només és que, de vegades, la història pren un aire com de voler-se accelerar. I fa dos dies, com aquell qui diu, començàvem a veure les enquestes espectaculars, i avui ja sabem que sí, que això ja fa pinta de majoria.

Els guardians de la cleda autonomista s’afanyen a dir i repetir que de cap manera, que fins que no hi hagi un 130% de sí tot trontolla, que perill i catàstrofe i cataclisme sideral. Només que aquesta cançoneta ja ha sonat massa vegades. I que la realitat ens mostra que l’abisme és, precisament, romandre immòbils, lligats a Espanya, condemnats a caure amb ella, deixatats en el seu deliri d’imperi crepuscular.

Per això triem avançar. I comencem a mirar seriosament com és que ho hem de fer.

(article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 20-01-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’autonomia de l’estruç

1

L’altre dia, afirmava Oriol Pujol, dirigent de CiU, que res no li constava, a ell, de la famosa LOAPA financera.

No devia pas ser que el representant de la formació autonomista hagués estat fora del món els darrers temps, que no hagués sentit parlar de la barrabassada, que fins i tot la terminologia l’agafés de nou. No. Sembla que sabia de què parlava quan assegurava que no calia parar-hi especial atenció perquè, al capdavall (i cito textualment), “només ho hem llegit al Financial Times”.

I avall que fa baixada, no?

Negar la realitat no és la millor manera d’encarar-la. I la realitat, ai las, ens mostra que aquesta LOAPA pressupostària que prepara el PP no és tan sols una frase escrita en un diari (en fi, no res, total, una declaració d’intencions explicitada pel ministre espanyol d’Economia al Financial Times), sinó tot un programa de govern. Un  pacte d’estat, fins i tot, en podríem dir: l’altre partit nacionalista espanyol, el PSOE, ja apuntava en idèntic sentit fa uns mesos. De fet, si els responsables de CiU repassen, jo què sé, el discurs d’investidura de Rajoy, hi trobaran la referència (va, per si de cas, aquí en tenen una pista: se’n sol dir “evitar solapamientos” o “estabilidad presupuestaria” o allò d’atendre “la premisa de ‘una administración, una competencia’”, tot sobre la base de la reforma constitucional que, recordem-ho, van pactar ben conscientment i ben recentment).

Aquest exercici de tornar a amagar el cap sota l’ala, o sota terra, com diuen que fa l’estruç, és del tot incomprensible, si és que pressuposem que el govern ha de vetllar pels interessos de la ciutadania. En comptes d’informar, en comptes de respondre adequadament i amb valentia a aquest descarat procés centralitzador que ha endegat el PP, en comptes de tancar caixa i plantar cara d’una vegada, es dediquen, sistemàticament, a dir que no n’hi ha per a tant, que no siguem catastrofistes, que ja ens hi acabarem entenent, que no pretenen pas eliminar la immersió lingüística, on s’és vist, que no han dit res d’intervenció pressupostària, que d’on ho heu tret, que pacte fiscal, que galindaines.

I, mentre de la banda d’Espanya resulta que tenen un pla, i l’apliquen (“sin prisa pero sin pausa, Falange avanza”, deien, no?), de la banda dels gestors de l’autonomia només miren de justificar les fotografies que es fan a Madrid mentre aquí proven de despistar i tot és recitar discursets sobre la boira i metàfores de vaixells: mariners, com que bufa el vent, cantem tots una cançoneta, mariners, com que bufa el vent, cantem tots un petit moment.

I afirmen que sempre hi serem a temps.

Però saben que és mentida.

(publicat a Crònica.cat, el 14-01-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ca-ta-là (sobre una proposició de Compromís)

13
Publicat el 3 de gener de 2012
Proveu-ho. Us ho proposo ben amicalment i sincerament. Proveu-ho ni que sigui una vegada. Parteixo de la premissa de les coincidències, d’aquell espai ampli en què es pot trobar tothom qui s’estima el país. I la seva gent, que és el mateix.

Proveu-ho, per tant, a poc a poc, aviam què. Proveu de dir ‘català’, així, sil·labejant, amb totes les lletres de la paraula. Proveu-ho, si us plau, i veureu que no passa res, que no s’obre la terra sota els vostres peus i us engoleix dins un pou de flames, que el cel no cau sobre els vostres caps, que la gent no us assenyala pel carrer i crida anatema.

Encara que hagueu pronunciat el petit mot al bell mig de la ciutat de València.

Tot això ve a tomb perquè, al sud, ja fa massa temps que el terme ‘català’ ha desaparegut dels llavis de bona part dels qui volen defensar-lo. Conscientment, perquè “així ens entendran millor” (com si la gent fos tanoca), per “evitar problemes” (i acceptant, per tant, que el terme és conflictiu), o bé inconscientment, ja automàticament perquè, a còpia d’esforçar-se a esborrar-lo, se’n perd el costum d’ús. I així entrem en l’enterbolit món dels eufemismes i tot s’hi val per no pronunciar el nom més clar i tot és perdre el temps a còpia de circumloquis: “la nostra llengua” o “la llengua del Tirant” o allò del diasistema-parlat-per-una-gent-de-la-riba-occidental-de-la-Mediterrània-oh-quina-sort-que-tenim-de-viure-en-aquesta-terreta-assolellada.

No es pot dir català i qui ho fa duu cua de dimoni, no es pot dir País Valencià i qui ho fa duu cua de dimoni, no es pot dir el que ells diguin que no es pot dir i qui ho fa duu cua de dimoni. I no és prou valencià. O, directament, no és valencià. I avall que fa baixada.

En fi.

Tot plegat no significa, és clar, que ara haguem de considerar interdit de dir-ne ‘valencià’, també, del català que es parla al sud. És només que una cosa no ha de treure l’altra. Que els enemics recalcitrants del català, els qui malden obsessivament per reduir-lo a accent folklòric, per trinxar-lo, afeblir-lo i esborrar-lo definitivament del mapa, han creat els marcs referencials que més convenen a les seves intencions. I que acceptar-los és multiplicar-ne l’efecte.

Com ha fet, per exemple, la coalició Compromís, que acaba de presentar una barrija-barrejada proposició no de llei a les Corts valencianes sobre, atenció, “el reconeixement del valencià com a llengua oficial de la Unió Europea”. Així doncs, al costat del català, com si fossin diferents? Ara traslladarem a Europa i al món els prejudicis de pa sucat amb oli, les martingales secessionistes? Per quins set sous, això?

I és que en cap moment, ni en l’exposició de motius ni en la proposta mateixa, no hi surt la paraula anatemitzada, ‘català’, no fos cas. I és que País Valencià es converteix, en aquest text, en un allargassament indesxifrable, en diuen allò “que el preàmbul de l’Estatut d’autonomia identifica la nostra terra amb ‘la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià’” [i deixeu-m’hi posar un sic, per la redacció i per tot]. I és que, per postres, hi afirmen que el territori esmentat té “al voltant de 5 milions de ciutadans” i després hi afegeixen que “la nostra llengua” té “més de 10 milions d’usuaris”; sense aclarir res, és clar, ni dir on,  no fos cas.

Al remat, de tants “no fos cas”, es convertiran les qüestions de llengua en un incomprensible joc dels disbarats: l’escenari perfecte per als enemics de l’idioma.

D’aquí el prec que feia al començament. Digueu-n’hi català, també. I que surti el sol.

(publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 2-1-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

SOS Parc Alcosa

0
No va ser John Lennon qui va dir que la vida és allò que et passa mentre vas massa atrafegat fent uns altres plans? Hi he pensat, en una d’aquelles associacions d’idees mig agafades a repèl, en sentir que la gent del Parc Alcosa és en vaga de fam. Vet aquí una mesura radical de protesta; desesperada; un intent de fer-se sentir, de cridar l’atenció, ara que els carrers són plens de llums i es fan festetes solidàries i les pantalles amenitzen les vesprades amb concursos familiars i tots anem tan distrets de galindaines que no veiem això que passa tan arran d’aparador, a fora, a la vida real.
No ocupa grans titulars enlloc, la seva reivindicació. Però resulta que hi són. Que tossudament bateguen i no mengen. Que s’estan allà a la catedral de València, vuit quilòmetres al nord del barri-dormitori que dóna nom al seu col·lectiu.

Amb un atur del 40% de la població activa, amb pràcticament un 70% de les famílies vivint per sota del llindar de la pobresa, no és cap poblet idíl·lic de l’horta valenciana, el Parc Alcosa. Al seu sí, però, hi va néixer, als anys 90, un projecte comunitari que va crear centres de dia per als infants i per als joves, cooperatives, tallers de formació. Tot per incentivar la participació, per dignificar la vida.

I ara es troben en un moment dramàtic. Ni l’ajuntament d’Alfafar ni la Generalitat valenciana no aporten els diners que els deuen. Els treballadors comunitaris ja duen mesos sense cobrar. No es poden pagar els lloguers, els materials educatius, res. La situació és insostenible. I fan vaga. Vaga de fam.

“Els drets no han de ser una lírica abstracta sinó la pell que embolque la humanitat”. Ho diuen ells, la gent del Parc Alcosa. I tenen raó.

(publicat a www.eltemps.cat, el 29-12-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

En Cala

0

Avui, a Perpinyà, hi ha hagut el comiat.

Encara no m’ho puc creure. Diumenge va caure la notícia com aigua gelada, de cop: ha mort en Cala. I ara, què dius? De seguida vam connectar Vilaweb, van començar a arribar missatges: som un poble en xarxa també per als pitjors moments.

Han passat dos dies, ja. Avui li han fet la cerimònia, a Perpinyà. Segur que ha estat bonica. Intensa. Els pares hi han anat. Ells el coneixien de més anys, de més coses: “parlàvem amb les germanes i ell sempre corria amunt i avall: era el petit”, repetia mon pare, trasbalsat, l’altre dia, diumenge, i no se’n sabia avenir.

Vàrem enviar un missatge a la Marta i la Joana. Són fermes com ell, les filles d’en Cala. I com la Dolors. Gent desperta i sobirana. Acollidores, amables, de pedra picada.

No recordo quan va ser la darrera vegada que el vaig veure, al Cala. Per telèfon havíem parlat més recentment: per a algun article, algun acte, alguna informació, mil coses que cal fer en aquest país llargarut. Ara tinc al cap, sobretot, una estada a casa seva, a Baó, ja fa uns anys. Hi havia anat per a un reportatge sobre les nostres terres de frontera i vaig tenir el millor guia del món: igual com desgranava la dura realitat del septentrió, en Cala te’n mostrava el batec de ginesta fet colla castellera. Som fets de contradiccions, i així és el país que tenim. Més val saber-ho i dir-ho i no resignar-se mai al dibuix que te’n fan els altres.

Gràcies a la feina difícil d’en Josep de Calassanç Serra, gràcies al seu entusiasme i a la seva lucidesa, el nostre país és una mica més digne, una mica més a prop de la llibertat que ell somiava i que, sobretot, va ajudar, amb el seu esforç, a construir.

Però és mort. I no és just.

Pinsans, caderneres i l’Alfons López Tena

1
És d’aquelles històries que, si les mires de lluny, potser sembla que facin riure: ves quines coses, ara diu que al Parlament hi discuteixen de fringíl·lids. De fringiquè? D’ocellets. Una mica de conya, tres acudits i a una altra cosa, que la notícia passi sense glòria ni pena ni res, que se n’escarotin en algun butlletí ambientalista, que ningú més no entengui de què parlem, al capdavall qui se’n sent, de tres pardals de més o de menys?Via lliure a la barbaritat, per tant: xarxa amunt i xarxa avall, fins que s’acabi l’any en poden caçar 60.000, a qui li importa el mal que es faci, quants de més en quedaran ferits o moriran en el procés. Diu que abans els cremaven els ulls amb una agulla perquè, cecs, cantaven més fi. Hem progressat. Que no es queixin. Sssst…

Aquesta vegada, però, la història no s’ha acabat en silenci i els petits fringíl·lids han comptat amb un aliat de pes. I de lògica. L’Alfons López Tena. El temible esvalotador del galliner, l’orador punyent, l’home que duu de corcoll el llim d’aquell oasi que resulta que no era sinó un pantà, puja a l’estrada i ens defensa, amb naturalitat i contundència, la vida en llibertat dels passerells i els verdums, dels pinsans i les caderneres que evocava Verdaguer.

Barretada.

A més a més, amb l’exemple denuncia aquesta pràctica torta que és la imposició per decret i sense diàleg que duu a terme el govern de CiU: van voler incloure la persecució de les caderneres dins de la llei òmnibus; després ho van treure d’aquella barrija-barreja i ara ho presenten com a decret, patam, ho aproven el 15 de novembre, callen i ho publiquen el 21, passades les eleccions, no fos cas. Sense parlar amb cap de les entitats ecologistes del país. Sense mirar-se la legislació europea, que no permet capturar els ocells que han volgut desprotegir. Sense explicar per què han deixat de necessitar protecció, i obviant que, de fet, les poblacions d’ocells cantaires van cada dia disminuint. Sense atendre ni tan sols els informes de la Direcció General de Medi Natural. Sense permetre un recorregut parlamentari que hauria propiciat una ponderació dialogada de pros i contres. Amb una urgència i una excepcionalitat que no poden justificar. A quin sant, tot plegat? Quina pressa hi ha? A quins interessos respon?

Hi ha un temps per a les paraules solemnes i un temps per als temes d’aparença menuda que els donen sentit. Les unes, sense aquests, són buidor grandiloqüent; ells, sense les fites més altes, ens condemnen a viure perduts en l’anar fent. De la combinació en neix la política. La que ens mereixem d’una vegada. La de veritat.

(publicat a Crònica.cat el 14-12-2011)

Publicat dins de país | Deixa un comentari

TV3 a la picota?

2
Encara no els ha pres possessió un nou govern que ja marca per on vol que vagin les coses. Poc que importa ni mica ni gaire ni gens que les imatges siguin sangoses i carpetovetòniques, que la transmissió sigui cara, que l’audiència sigui microscòpica: el PP té un projecte al cap, un projecte de fer (el seu) país peti qui peti i a fe que s’hi aplica amb diligència. I a ells què, els costos i les punyetes? Com que ho anomenen “fiesta nacional”, s’afanyen a “protegir, fomentar i difondre” la carnisseria. Els falta temps per fer-ho i proclamar-ho. Com deia aquell, “el que va davant, va davant”.
Pensava en aquesta obstinació que mostren els nostres veïns quan llegia, l’altre dia, una cascada d’articles de casa (diguem-ne així) sospitosament coincidents en l’argumentari. I en el moment. I en tot. Perquè, en parlar de les retallades que el govern autonòmic de CiU ha anunciat per a TV3, hi ha qui ben sembla que s’hagi estarrufat. De satisfacció, vull dir. I va recitant que si els excessos que si cols i que quin escàndol aquesta televisió. Fot-li, que s’ha obert el pim-pam-pum, que tot és més fàcil si primer es pot ridiculitzar, qüestionar, menystenir i el que convingui. És clar que determinades cròniques responen tan sols a l’interès sobreactuat de qui les encarrega (i que, oh, casualitat, potser somia a prendre el lloc que ara ocupen els mitjans públics, o a esgarrapar-ne un bon pessic), però això no ens fa immunes al seu verí.

TV3 és, com ho són totes les televisions, un espai de creació de referents. Ha vertebrat un col·lectiu humà que ha sentit en J.R. o en Songoku parlant en català, que ha vist que es poden fer programes de qualitat (i que la qualitat és divertida: vet aquí el famós tomb per la vida o els afers exteriors o etcètera), que ha constatat que hi ha vida televisiva més enllà de les mamachicho o el reality de torn. I aquesta vertebració l’ha fet, gairebé sempre, malgrat ella mateixa. L’ha fet fins i tot permetent-se el luxe d’ignorar una audiència que, precisament pel dret de ser-ho, ha alçat repetidors i s’ha manifestat i ha signat massivament i encara planta cara.

Vull dir que aquest article no és una defensa de TV3. Però també. Vull dir que, en comptes d’accentuar-li les mancances, en comptes de refermar-li el prisma de sucursal i anar-la empetitint, ara caldria parlar de com fer-ne una televisió desacomplexada i amb el seu territori lingüístic complet al cap i al cor i a tot arreu, caldria potenciar-li el paper de motor i estímul de la indústria audiovisual, caldria fer mans i mànigues perquè tornés a arribar als territoris on ens l’han desconnectada. Etcètera. Hi ha tant per fer i és tan urgent, que encara sobta més constatar com hi ha qui s’aplica, per contra, a disminuir-la. Perquè una cosa és cercar una gestió racional i una altra de ben diferent abordar el futur de la televisió pública com qui mira d’ajustar el pressupost de l’edifici secundari de no sé quina conselleria. Sense dir, a tot això, que els diners que ara no hi ha un altre se’ls emporta. El dels toros, precisament.

(publicat a Mèdia.cat, el 5-12-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Hi ha paraules prohibides, senyora presidenta?

1
“Senyor Bertran, robar és una expressió que no s’acceptarà més”. Al Parlament, igual com a tot arreu, s’hi viuen moments surrealistes. I aquest n’és un. Si prenguéssim les paraules de la presidenta de la cambra principatina en la seva literalitat, es podrien donar, a partir d’ara, situacions prou curioses: un cop prohibit el concepte robar (només quan s’uneix a Espanya o també en general?), caldrà fer el mateix amb la llarguíssima llista de mots afins que ens ofereix la nostra llengua? A mesura que els diputats independentistes vagin pronunciant sinònims, els anirà vostè prohibint? Ara no es podrà dir “espoli fiscal” però sí “furt fiscal”, així, en al·literació? Tampoc? Es repartiran instruccions als diputats, llistes de paraules que no es podran pronunciar? I, després de les paraules, què? Temes?

La xarxa és plena d’acudits, aquests dies. Hem après mots nous (lladrunyar, emblar, fer córrer l’ungla…) i, gràcies a l’acció de la senyora de Gispert, #espanyaensroba ha esdevingut trending topic i les dades del saqueig sistemàtic circulen a tota velocitat. És aquell famós “no pensis en un elefant” que de seguida et crea dins del cap la imatge del paquiderm.

El cas, però, és que, més enllà de l’anècdota, de l’intent irrisori de negar-nos els fets, de prohibir-nos els mots, això que ha passat al Parlament té un fons d’aigua estancada i de llim que ens hauria, si més no, de fer reflexionar.

D’una banda, hi ha el fet mateix, aquest tic tan profundament antidemocràtic que vol controlar quines paraules poden pronunciar els diputats electes i quines expressions queden vetades. Òbviament, no hi ha ningú que pugui exercir tan estrafolària potestat. La simple pretensió contradiu l’essència del Parlament. Però si algú vol poder-ho fer ja és preocupant.

Després hi ha la simptomàtica qüestió de veure com una presidenta del Parlament s’irrita per la descripció d’una situació i no pas per la situació mateixa. És a dir, no li molesta l’espoliació fiscal que ens té el país escanyat sinó que se’n parli. I mana callar. La sagnia continua però silenci. La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.

I és curiós observar amb quina facilitat s’arrenglera al costat de la tesi espanyolista: denunciar l’espoliació és injúria, diuen els de Ciudadanos, i la presidenta fa que sí, que tenen “la raó”, i fins i tot els sorprèn quan els depassa: que no caldrà que es queixin cada vegada que un diputat de Solidaritat recordi la rapinya, els respon, que ella des d’avui anul·la les paraules: “robar és una expressió que no s’acceptarà més”. I avall que fa baixada.

Sobretot, però, i més enllà de les capacitats que ja a bastament ha demostrat qui avui ocupa la presidència del Parlament, cal mirar qui és que l’ha posada on és. I per a fer què.

CiU ha triat la senyora de Gispert per a aquest càrrec. Fent-ho, mostra, ai las, on queden les proclames que inflaven pits en campanya electoral. Concert econòmic? Ai no, que ja li van canviar el nom: pacte fiscal? Quina negociació se suposa que han de voler fer els mateixos que d’entrada neguen l’espoliació, que l’amaguen, que abans de començar ja demanen perdó?

(publicat a Crònica.cat, el 2-12-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Qui va pintar el Tirant, consellera?

0

La patinada va ser d’antologia.

 Lliurava els premis que la Generalitat valenciana atorga als llibres més ben editats, va voler explicar que s’havia triat el 20 de novembre perquè consta com a data de publicació del Tirant lo Blanc i no en va tenir prou. Amb aquella retòrica de discurs mal redactat, i sense cap pudor, va continuar: “obra que ens ha regalat aquest meravellós escriptor que va ser Ausias Marc”.

La xarxa de seguida en va anar plena. Qui havia deixat anar l’animalada ocupa actualment el càrrec de consellera de Cultura i va esdevenir trendig topic al Twitter: #LolaJohnsonFacts va triomfar, amb aquell to d’humor descarnat que sap crear per conjur la intel·ligència col·lectiva, i, piuada a piulada, es va anar bastint un estol de recursos desinteressadament oferts a l’ínclita consellera. Gràcies a la generositat internàutica, ara Lola Johnson pot salar discursos futurs bo i citant el Manifest comunistacom “una altra de les obres clàssiques d’Ausias Marx”, reclamant que “algú resolgui el misteri d’Elx”, o felicitant Carlos Fabra per aquella seva (meravellosa, és clar) obra, el Llibre del repartiment.

L’anècdota de la pífia, però, no deixa de ser significativa. Ja ens hem acostumat a veure que els mèrits per al càrrec públic no s’avaluïn per capacitats objectives sinó per maniobres partidistes. Quan Francisco Camps la va nomenar consellera de Cultura, Johnson tenia el mèrit d’haver fet de dona del temps a la televisió, de presentadora de telenotícies a la televisió, de directora de la televisió. I d’haver posat l’ens públic al servei de la propaganda campsista més descarada. Quan va caldre elevar la imatge de Camps per sobre de l’allargada ombra d’un Eduardo Zaplana fet ministre a Madrid, Johnson s’hi va aplicar a consciència. “En poder, col·locarem la nostra a la televisió”, havia dit González Pons. “La seva”, Johnson, va respondre. I li ho van pagar. Va entrar a Cultura com podria haver-se fet càrrec dels hospitals. Ja no ve d’aquí, no?

(Article publicat a www.eltemps.cat, el 25-11-2011)

Publicat dins de país | Deixa un comentari

El 21 de novembre

0

Espanya convoca eleccions anticipades. Bon profit els facin. “Tigres -tiiigres-, leones -leooones-, todos quieren ser los campeooones”. Emocionantíssim. No cal ser una llumenera per endevinar quina recepta sortirà d’aquesta cuina. Buf.

Tot això, és clar, ens afecta. Ens afecta, vull dir, en la mesura en què continuem sotmesos als interessos espanyols. Ens afecta perquè significa persecució obsessiva contra el català, significa ofec, significa espoliació i un penós etcètera que ens té aquí enfangats sense capacitat de reacció pròpia, de gestió, d’acció ni de res. Ens afecta però no ens hi hauríem pas d’obsessionar. Perquè, d’aquesta banda, en res no hi podem influir. Si el paper que l’estat reserva a les “peculiaritats perifèriques” ha estat sempre d’estrassa, ara troba en aquesta situació de crisi patent de cors: la consigna diu “Santiagoycierraspaña” i a fe que s’hi aplicarà a consciència.

I què hi pintem, els independentistes, en aquest sarau? No res. Ni un ni tres ni sis ni deu diputats que campessin per aquell parlament no hi pintarien res, no hi tindrien cap possibilitat ni capacitat d’influència, allà. Més val saber-ho i dir-ho i no embolicar la troca. Tot allò del “cal ser forts a Madrid” que anys enrere encara podia convocar esperits benintencionats s’ha mostrat, amb el temps i la pràctica, un esforç perdut, un miratge, una enganyifa. Espanya decideix sense nosaltres, decideix en contra nostra i no deixa espai ni marge per a res més. Tampoc per al concert econòmic, òbviament.

Val a dir que la participació en aquestes eleccions podria haver tingut un interès conjuntural, pràctic, enfocat no pas a les corts espanyoles sinó al nostre país, a crear i visualitzar un front ampli, divers, imprescindible i unit per l’objectiu comú i prioritari de la independència. No ha pogut ser. En fi. Els papers són sobre la taula. En tot cas, ara, el 20 de novembre, la base social que hauria pogut trobar aquest seu espai d’expressió té una macedònia de possibilitats per triar: hi haurà qui directament s’abstindrà de votar, qui ja té impresa una estelada per fer vot nul a consciència i qui optarà per escollir entre les existències. I etcètera, possiblement.

Doncs molt bé. Però la qüestió veritablement rellevant, per al país, per a aquest Principat de Catalunya que ja conforma majories de sobirania i per a la resta dels Països Catalans que no se’l deixen de mirar, no es dilucidarà el dia 20, sinó l’endemà. Perquè ja és hora d’enfocar l’atenció sobre allò que és realment important. Els temps han canviat. Ja és hora de començar a concretar. Tic-tac. Ja és l’hora de preparar la transició a la independència.

(publicat al Crònica.cat, el 18-11-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

El segador

0

És una obra mural, èpica, que devia ser impressionant de veure. Joan Miró en estat pur. Cinc metres de pintura creada in situ, al famós pavelló de la República que va idear Josep Lluís Sert per a l’Exposició Universal parisenca del 1937. Tota la ràbia, tota la força que l’artista sabia condensar en símbol, en poesia pintada, essència de raons i sentiments són (eren) dins del mural.

El crit del segador alçat al cel i arrelat a la terra, la barretina (síntesi de barretina, a la manera de Miró), l’estel, la falç i el puny, les dents en protesta, l’ull irat, inquietant, alerta, interpel·lador: aquesta obra continua posant els pèls de punta, passats tants anys i encara que, en realitat, ja no existeixi. Perquè El segador no és enlloc. Quan es va desmantellar el pavelló, es va desfer també i per sempre aquell gran mural. A l’espectacular retrospectiva que hi ha a la Fundació Miró (més que espectacular: imprescindible) se’n mostren els retrats, en blanc i negre: són tot el que ens en queda.

Si no fóssim catalans, si aquell quadre esplèndid no ens hagués representat tan bellament i dramàticament, ara potser seria una icona de lluita i resistència, un clam contra la guerra, la constatació que en aquest petit tros de món que ens ha tocat per a viure, resulta que hi perdura un poble. Però tenim aquesta tendència fatal a romandre, ai, ignorants de nosaltres mateixos: coneixem el Guernica amb els ulls clucs i ens permetem el luxe de no saber que allà al costat, en aquell mateix pavelló, hi havia El segador.

(article publicat a www.eltemps.cat, el 9-11-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

“O peor aún, un catalán”

1

Hi ha un pas previ al tot s’hi val contra un determinat grup humà: la seva estigmatització, el joc de clixés que estereotipa i permet convertir-lo en blanc de tota mena de dards sense que en quedi ressentida la consideració de qui els llança.

No passa res, és un acudit, no et posis així, no cal exageraretcètera són respostes que se solen repetir quan des del grup convertit en diana algú gosa alçar la veu en senyal de protesta. Com són els catalans, que no accepten una broma, va dir, de fet, l’altre dia, el mateix personatge, pompós pare constitucional, que havia deixat anar el seu hi-hi-ha-ha sobre els bombardeigs contra Barcelona. I després encara va declarar, des d’una lògica digna d’anàlisi, que es pot fer conyeta de les bombes llançades contra Barcelona però no de les que van caure sobre Gernika.

L’acció de la catalanofòbia té l’efecte pervers de generar sentiment de culpa entre els agredits. Ara que hem topat amb un nou episodi d’insult, aquell barroer “imagina’t que se’l queda qualsevol indesitjable; o pitjor encara, un català” que tanta gràcia deu haver fet a Espanya i que tan definitori és també d’una determinada manera de mirar-se el món, al costat de les veus justificatòries (és només una sèrie de televisió, cal contextualitzar, contemporitzaretcètera) s’han tornat a sentir els curiosos advertiments, súmmum de l’autoculpabilització, sobre el mirem aviam “què fem malament” per generar aquesta “mala imatge”. Què fem malament? Segons aquests amigables bromistes mesetaris, la resposta és clara: existir!

Fa molts anys, un llibre de ficció política en clau d’humor, Cataconya, augurava que aconseguiríem la independència per expulsió. I potser ja serà això.

 

(Publicat a www.eltemps.cat, 3-11-2011)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Uh! Oh! No tinc por!

0

Hi havia, no fa pas tant de temps enrere, en aquest país, una mena d’endevins de la catàstrofe amb la curiosa habilitat de posar-se automàticament l’hàbit de predicadors de la fi del món cada vegada que sentien parlar d’independència (o dels seus circumloquis o parents semàntics: autodeterminació, dret de decidir, sobirania, etcètera). Era allò del sí, és clar, jo prou que ho voldria, és bonic d’imaginar, però… I després del però s’obria la Terra i ens engolia a tots.

Perquè independència, per a aquests tergiversadors de les percepcions, era sinònim de perill, d’intempèrie, de no juguis amb el benestar de les persones. No pas la independència dels estats constituïts, entenguem-nos: això no solia pas despertar els sinistres averanys. Només el desig d’independència.

En tot cas, aquest discurs de llamps i trons i grans desgràcies fa temps que, sortosament, sembla que no acaba de saber com continuar traient el nas. Potser perquè hem vist i constatat ben recentment l’evidència que no passa res, que nous estats compareixen al tauler de joc, que se’n surten i que el món no s’ha esberlat. Potser perquè resulta que al nostre voltant cada vegada més gent s’ho planteja, i més seriosament, i encara és hora que caigui el cel sobre els seus caps (no hi ha mimetismes que valguin, en aquests afers, però sí estímuls, i a fe que això que passa a Escòcia ho és). Potser perquè, ben mirat, si hi ha res que faci angúnia, a aquestes alçades de la pel·lícula, no és pas l’emancipació sinó la possibilitat de romandre gaire més temps sotmesos als interessos d’Espanya: fan basarda les conseqüències de l’espoliació, la precarització galopant, l’aprimament del teixit productiu, l’animadversió que l’estat demostra envers el corredor mediterrani (és que fins i tot quan prova de dissimular se li escapen les intencions per totes bandes), fa terror l’atac contra el català a l’escola.

Vet aquí la perspectiva que espanta: romandre com fins ara, enfonsant-nos a ritme del porrompompero. Això sí que fa basarda. La independència? Ja ho diu la cançó: “Uh! Oh! No tinc por!”

(Article publicat al Crònica.cat)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari