el bloc de la Núria

Hem viscut anys de picar pedra amb els perquès, d’estendre raons i necessitats. Després, precisament per aquell picar pedra, i perquè l’autonomisme ha arribat a l’atzucac (probablement) definitiu, i perquè Espanya no s’ha estat de mostrar-se tal com és en acte i en potència (irreformable, infederable, jacobinament carpetovetònica), i perquè la crisi econòmica ha posat en dramàtica evidència el robatori fiscal, la voluntat d’independència s’ha anat estenent com taca d’oli. Va bé recordar el constant degoteig de sortides de l’armari nacional que ens va sorprendre no fa pas tant de temps enrere. I és bo de constatar que es continua produint dia sí, dia també, i taral·lejar que benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, perquè aquesta fita no demana pedigrí sinó majories.

Potser no ha anat tan ràpidament com ens ho sembla, tot plegat. Duem, de fet, dècades, fins i tot centúries, fent aquest camí. Només és que, de vegades, la història pren un aire com de voler-se accelerar. I fa dos dies, com aquell qui diu, començàvem a veure les enquestes espectaculars, i avui ja sabem que sí, que això ja fa pinta de majoria.

Els guardians de la cleda autonomista s’afanyen a dir i repetir que de cap manera, que fins que no hi hagi un 130% de sí tot trontolla, que perill i catàstrofe i cataclisme sideral. Només que aquesta cançoneta ja ha sonat massa vegades. I que la realitat ens mostra que l’abisme és, precisament, romandre immòbils, lligats a Espanya, condemnats a caure amb ella, deixatats en el seu deliri d’imperi crepuscular.

Per això triem avançar. I comencem a mirar seriosament com és que ho hem de fer.

(article publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 20-01-2012)

Aquest exercici de tornar a amagar el cap sota l’ala, o sota terra, com diuen que fa l’estruç, és del tot incomprensible, si és que pressuposem que el govern ha de vetllar pels interessos de la ciutadania. En comptes d’informar, en comptes de respondre adequadament i amb valentia a aquest descarat procés centralitzador que ha endegat el PP, en comptes de tancar caixa i plantar cara d’una vegada, es dediquen, sistemàticament, a dir que no n’hi ha per a tant, que no siguem catastrofistes, que ja ens hi acabarem entenent, que no pretenen pas eliminar la immersió lingüística, on s’és vist, que no han dit res d’intervenció pressupostària, que d’on ho heu tret, que pacte fiscal, que galindaines.

I, mentre de la banda d’Espanya resulta que tenen un pla, i l’apliquen (“sin prisa pero sin pausa, Falange avanza”, deien, no?), de la banda dels gestors de l’autonomia només miren de justificar les fotografies que es fan a Madrid mentre aquí proven de despistar i tot és recitar discursets sobre la boira i metàfores de vaixells: mariners, com que bufa el vent, cantem tots una cançoneta, mariners, com que bufa el vent, cantem tots un petit moment.

I afirmen que sempre hi serem a temps.

Però saben que és mentida.

(publicat a Crònica.cat, el 14-01-2012)

No es pot dir català i qui ho fa duu cua de dimoni, no es pot dir País Valencià i qui ho fa duu cua de dimoni, no es pot dir el que ells diguin que no es pot dir i qui ho fa duu cua de dimoni. I no és prou valencià. O, directament, no és valencià. I avall que fa baixada.

En fi.

Tot plegat no significa, és clar, que ara haguem de considerar interdit de dir-ne ‘valencià’, també, del català que es parla al sud. És només que una cosa no ha de treure l’altra. Que els enemics recalcitrants del català, els qui malden obsessivament per reduir-lo a accent folklòric, per trinxar-lo, afeblir-lo i esborrar-lo definitivament del mapa, han creat els marcs referencials que més convenen a les seves intencions. I que acceptar-los és multiplicar-ne l’efecte.

Com ha fet, per exemple, la coalició Compromís, que acaba de presentar una barrija-barrejada proposició no de llei a les Corts valencianes sobre, atenció, “el reconeixement del valencià com a llengua oficial de la Unió Europea”. Així doncs, al costat del català, com si fossin diferents? Ara traslladarem a Europa i al món els prejudicis de pa sucat amb oli, les martingales secessionistes? Per quins set sous, això?

I és que en cap moment, ni en l’exposició de motius ni en la proposta mateixa, no hi surt la paraula anatemitzada, ‘català’, no fos cas. I és que País Valencià es converteix, en aquest text, en un allargassament indesxifrable, en diuen allò “que el preàmbul de l’Estatut d’autonomia identifica la nostra terra amb ‘la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià’” [i deixeu-m’hi posar un sic, per la redacció i per tot]. I és que, per postres, hi afirmen que el territori esmentat té “al voltant de 5 milions de ciutadans” i després hi afegeixen que “la nostra llengua” té “més de 10 milions d’usuaris”; sense aclarir res, és clar, ni dir on,  no fos cas.

Al remat, de tants “no fos cas”, es convertiran les qüestions de llengua en un incomprensible joc dels disbarats: l’escenari perfecte per als enemics de l’idioma.

D’aquí el prec que feia al començament. Digueu-n’hi català, també. I que surti el sol.

(publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 2-1-2012)

Amb un atur del 40% de la població activa, amb pràcticament un 70% de les famílies vivint per sota del llindar de la pobresa, no és cap poblet idíl·lic de l’horta valenciana, el Parc Alcosa. Al seu sí, però, hi va néixer, als anys 90, un projecte comunitari que va crear centres de dia per als infants i per als joves, cooperatives, tallers de formació. Tot per incentivar la participació, per dignificar la vida.

I ara es troben en un moment dramàtic. Ni l’ajuntament d’Alfafar ni la Generalitat valenciana no aporten els diners que els deuen. Els treballadors comunitaris ja duen mesos sense cobrar. No es poden pagar els lloguers, els materials educatius, res. La situació és insostenible. I fan vaga. Vaga de fam.

“Els drets no han de ser una lírica abstracta sinó la pell que embolque la humanitat”. Ho diuen ells, la gent del Parc Alcosa. I tenen raó.

(publicat a www.eltemps.cat, el 29-12-2011)

A més a més, amb l’exemple denuncia aquesta pràctica torta que és la imposició per decret i sense diàleg que duu a terme el govern de CiU: van voler incloure la persecució de les caderneres dins de la llei òmnibus; després ho van treure d’aquella barrija-barreja i ara ho presenten com a decret, patam, ho aproven el 15 de novembre, callen i ho publiquen el 21, passades les eleccions, no fos cas. Sense parlar amb cap de les entitats ecologistes del país. Sense mirar-se la legislació europea, que no permet capturar els ocells que han volgut desprotegir. Sense explicar per què han deixat de necessitar protecció, i obviant que, de fet, les poblacions d’ocells cantaires van cada dia disminuint. Sense atendre ni tan sols els informes de la Direcció General de Medi Natural. Sense permetre un recorregut parlamentari que hauria propiciat una ponderació dialogada de pros i contres. Amb una urgència i una excepcionalitat que no poden justificar. A quin sant, tot plegat? Quina pressa hi ha? A quins interessos respon?

Hi ha un temps per a les paraules solemnes i un temps per als temes d’aparença menuda que els donen sentit. Les unes, sense aquests, són buidor grandiloqüent; ells, sense les fites més altes, ens condemnen a viure perduts en l’anar fent. De la combinació en neix la política. La que ens mereixem d’una vegada. La de veritat.

(publicat a Crònica.cat el 14-12-2011)

TV3 és, com ho són totes les televisions, un espai de creació de referents. Ha vertebrat un col·lectiu humà que ha sentit en J.R. o en Songoku parlant en català, que ha vist que es poden fer programes de qualitat (i que la qualitat és divertida: vet aquí el famós tomb per la vida o els afers exteriors o etcètera), que ha constatat que hi ha vida televisiva més enllà de les mamachicho o el reality de torn. I aquesta vertebració l’ha fet, gairebé sempre, malgrat ella mateixa. L’ha fet fins i tot permetent-se el luxe d’ignorar una audiència que, precisament pel dret de ser-ho, ha alçat repetidors i s’ha manifestat i ha signat massivament i encara planta cara.

Vull dir que aquest article no és una defensa de TV3. Però també. Vull dir que, en comptes d’accentuar-li les mancances, en comptes de refermar-li el prisma de sucursal i anar-la empetitint, ara caldria parlar de com fer-ne una televisió desacomplexada i amb el seu territori lingüístic complet al cap i al cor i a tot arreu, caldria potenciar-li el paper de motor i estímul de la indústria audiovisual, caldria fer mans i mànigues perquè tornés a arribar als territoris on ens l’han desconnectada. Etcètera. Hi ha tant per fer i és tan urgent, que encara sobta més constatar com hi ha qui s’aplica, per contra, a disminuir-la. Perquè una cosa és cercar una gestió racional i una altra de ben diferent abordar el futur de la televisió pública com qui mira d’ajustar el pressupost de l’edifici secundari de no sé quina conselleria. Sense dir, a tot això, que els diners que ara no hi ha un altre se’ls emporta. El dels toros, precisament.

(publicat a Mèdia.cat, el 5-12-2011)

És una obra mural, èpica, que devia ser impressionant de veure. Joan Miró en estat pur. Cinc metres de pintura creada in situ, al famós pavelló de la República que va idear Josep Lluís Sert per a l’Exposició Universal parisenca del 1937. Tota la ràbia, tota la força que l’artista sabia condensar en símbol, en poesia pintada, essència de raons i sentiments són (eren) dins del mural.

El crit del segador alçat al cel i arrelat a la terra, la barretina (síntesi de barretina, a la manera de Miró), l’estel, la falç i el puny, les dents en protesta, l’ull irat, inquietant, alerta, interpel·lador: aquesta obra continua posant els pèls de punta, passats tants anys i encara que, en realitat, ja no existeixi. Perquè El segador no és enlloc. Quan es va desmantellar el pavelló, es va desfer també i per sempre aquell gran mural. A l’espectacular retrospectiva que hi ha a la Fundació Miró (més que espectacular: imprescindible) se’n mostren els retrats, en blanc i negre: són tot el que ens en queda.

Si no fóssim catalans, si aquell quadre esplèndid no ens hagués representat tan bellament i dramàticament, ara potser seria una icona de lluita i resistència, un clam contra la guerra, la constatació que en aquest petit tros de món que ens ha tocat per a viure, resulta que hi perdura un poble. Però tenim aquesta tendència fatal a romandre, ai, ignorants de nosaltres mateixos: coneixem el Guernica amb els ulls clucs i ens permetem el luxe de no saber que allà al costat, en aquell mateix pavelló, hi havia El segador.

(article publicat a www.eltemps.cat, el 9-11-2011)

Hi ha un pas previ al tot s’hi val contra un determinat grup humà: la seva estigmatització, el joc de clixés que estereotipa i permet convertir-lo en blanc de tota mena de dards sense que en quedi ressentida la consideració de qui els llança.

No passa res, és un acudit, no et posis així, no cal exageraretcètera són respostes que se solen repetir quan des del grup convertit en diana algú gosa alçar la veu en senyal de protesta. Com són els catalans, que no accepten una broma, va dir, de fet, l’altre dia, el mateix personatge, pompós pare constitucional, que havia deixat anar el seu hi-hi-ha-ha sobre els bombardeigs contra Barcelona. I després encara va declarar, des d’una lògica digna d’anàlisi, que es pot fer conyeta de les bombes llançades contra Barcelona però no de les que van caure sobre Gernika.

L’acció de la catalanofòbia té l’efecte pervers de generar sentiment de culpa entre els agredits. Ara que hem topat amb un nou episodi d’insult, aquell barroer “imagina’t que se’l queda qualsevol indesitjable; o pitjor encara, un català” que tanta gràcia deu haver fet a Espanya i que tan definitori és també d’una determinada manera de mirar-se el món, al costat de les veus justificatòries (és només una sèrie de televisió, cal contextualitzar, contemporitzaretcètera) s’han tornat a sentir els curiosos advertiments, súmmum de l’autoculpabilització, sobre el mirem aviam “què fem malament” per generar aquesta “mala imatge”. Què fem malament? Segons aquests amigables bromistes mesetaris, la resposta és clara: existir!

Fa molts anys, un llibre de ficció política en clau d’humor, Cataconya, augurava que aconseguiríem la independència per expulsió. I potser ja serà això.

(Publicat a www.eltemps.cat, 3-11-2011)

Hi havia, no fa pas tant de temps enrere, en aquest país, una mena d’endevins de la catàstrofe amb la curiosa habilitat de posar-se automàticament l’hàbit de predicadors de la fi del món cada vegada que sentien parlar d’independència (o dels seus circumloquis o parents semàntics: autodeterminació, dret de decidir, sobirania, etcètera). Era allò del sí, és clar, jo prou que ho voldria, és bonic d’imaginar, però… I després del però s’obria la Terra i ens engolia a tots.

Perquè independència, per a aquests tergiversadors de les percepcions, era sinònim de perill, d’intempèrie, de no juguis amb el benestar de les persones. No pas la independència dels estats constituïts, entenguem-nos: això no solia pas despertar els sinistres averanys. Només el desig d’independència.

En tot cas, aquest discurs de llamps i trons i grans desgràcies fa temps que, sortosament, sembla que no acaba de saber com continuar traient el nas. Potser perquè hem vist i constatat ben recentment l’evidència que no passa res, que nous estats compareixen al tauler de joc, que se’n surten i que el món no s’ha esberlat. Potser perquè resulta que al nostre voltant cada vegada més gent s’ho planteja, i més seriosament, i encara és hora que caigui el cel sobre els seus caps (no hi ha mimetismes que valguin, en aquests afers, però sí estímuls, i a fe que això que passa a Escòcia ho és). Potser perquè, ben mirat, si hi ha res que faci angúnia, a aquestes alçades de la pel·lícula, no és pas l’emancipació sinó la possibilitat de romandre gaire més temps sotmesos als interessos d’Espanya: fan basarda les conseqüències de l’espoliació, la precarització galopant, l’aprimament del teixit productiu, l’animadversió que l’estat demostra envers el corredor mediterrani (és que fins i tot quan prova de dissimular se li escapen les intencions per totes bandes), fa terror l’atac contra el català a l’escola.

Vet aquí la perspectiva que espanta: romandre com fins ara, enfonsant-nos a ritme del porrompompero. Això sí que fa basarda. La independència? Ja ho diu la cançó: “Uh! Oh! No tinc por!”

(Article publicat al Crònica.cat)