Arxiu de la categoria: país

#1català1arbre

1
Hi ha, d’entrada i per sobre de tot, l’horror de l’incendi, dels morts, dels ferits i d’aquest espantós quedar-se sense res que exemplifica una família de Llers. Sense res. De cop. Calcinat. Només de pensar-ho, només de recordar les imatges de les flames descontrolades, del cel encès, dels cavalls desbocats, la gola es torna a nuar. Fan ganes de plorar, sí. De plorar de ràbia i d’aquesta pena fonda que t’amara davant d’un incendi, quan penses Mariola o Empordà i se t’omplen els ulls de cendra.
I ara, mentre escric, continua cremant. Sembla que es podria controlar però revifa. I no s’apaga encara, dimoni, no s’apaga. No fan ganes de dir res, per tant. Res que no sigui ànims a tanta gent com pateix, a tanta gent com ajuda perquè aquest patiment s’acabi, per aturar l’infern i que s’acabi.

Qualsevol altra consideració sembla supèrflua, ara mateix. I per això l’apunt serà breu. I diré retallades en mitjans per als bombers perquè si no ho dic, rebento. I espero que aviat se’n parlarà llargament, d’això. I que tard o d’hora farem que se n’assumeixin responsabilitats. Però si avui, com per un impuls gairebé orgànic, m’ha calgut escriure aquest apunt, no ha estat per maleir els ossos dels retalladors ni de qui sigui que hagi encès la refotuda espurna, sinó per l’emoció de la metàfora. Perquè quan sents que la impotència se t’endú i mires el país cremat i penses que així ens tenen, trobes una etiqueta al twitter i veus com prenen forma les ganes de fer, de refer. #1català1arbre, diu. Un català, un arbre: voluntat de futur. I que sí, és clar: no ens posarem pas a entaforar pins on hi havia alzines, que d’això ja n’hem après. Ni ens llançarem a la muntanya calçats amb bones intencions si biòlegs i botànics i especialistes forestals expliciten que no cal plantar sinó deixar regenerar. Però és una iniciativa bella i significativa, aquesta. Significativa.

Publicat dins de país | Deixa un comentari

#paísenflames

0
El meu país no ha guanyat res. El meu país es crema.Jo no trobo els mots que ho expliquin però n’hi ha d’altres que sí. En arribar a casa, avui, de nit, obro el fèisbuc i hi trobo aquest text de l'”Aina Sargantana”. Amb la gola feta un nus, el copio. Directament. Tal com ella l’ha escrit. Llegiu-lo.”No puc descriure amb paraules el que sent. Se m’ha cremat un tros d’ànima. Avui he sigut presa del pànic, passant per la ràbia i la impotència, fins a acabar amb una pena i una tristesa infinites. El meu poble està envoltat de cendres,el jardí ple de pardalets que han mort ofegats pel fum de l’incendi, les muntanyes cremades, els arbres calcinats, els paisatges i les muntanyes que anava a visitar… amb els amics, desapareguts. Ho sent, però he de queixar-me de la injustícia que és que per a efectius antiincendis o per a mantenir nets els boscos no hi haja diners però per a la puta F1 sí, de que els bombers tardaren dues hores des que van trucar a emergències quan es va provocar l’incendi, de que com bé deia un bomber a Canal Nueve, “amb el que es van a gastar apagant aquest incendi podrien haver mantingut els boscos nets 10 anys”. Però no passa res, no… perquè Espanya fa un gol i ací a la gent se li oblida tot, perquè sembla que no importa els animals morts, ni la gent plorant observant impotent com es crema un tros de la seua vida, o tota la vida, en alguns casos. Com deien per ací, “todos esos bomberos de #ardevalencia cuyos sueldos sumados entre todos no llegan a las primas de la eurocopa…”. Puto país de merda, vull emigrar. No tenia prou amb els incendis (que per cert, encara no han apagat, i me’n vaig a dormir amb la por al cos), sinò que per a acabar-ho d’adobar, ara he d’intentar dormir-me sentint com tiren focs artificials per la victòria d’Espanya (sí, focs artificials, a veure si tenim sort i provoqueu un altre incendi, imbècils redomats, retrasats, cervells de cacauet). Gràcies a Isaac Lambies Rodrigo Puché Tolosa, Lorena Penalba Blázquez, Ricardo Lujan, Toni Zanon Ortiz, Dra Skok, Yasmina, Arlecchina Brighella, Mariangeles Mínguez Ojeda, Mamen Broch, David Caldes, Sandra Badia Gimeno i tants altres que, dins del dolor i la pena, m’he fet sentir una mica millor amb les vostres paraules d’ànim i els vostres oferiments d’ajuda, inclús d’allotjament ;). És bo saber que tens amics i gent que val la pena prop en moments com aquest.Sou molt grans, gràcies. I , dit açò, com no tinc ni ganes ni forces per a res més, me’n vaig a dormir amb llàgrimes als ulls i amb una pena al cor que m’ofega. Adéu, estimats boscos, adéu, sentit comú dels espanyolitos pro-fútbol. Adéu.”

Publicat dins de país | Deixa un comentari

Joan Fuster

2
Publicat el 21 de juny de 2012
(20 anys sense Joan Fuster, i el seu pensament ordenat manté plena vigència)”Substituïm els reis per pobles, i l’admonició de Muntaner -el més ‘complet’ català que registra la història- perdura, per a nosaltres, amb tota la seva validesa. La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una ‘obligació moral’, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: ‘in unitate virtus’. La corda que lliga la mata de jonc -la unitat- és l’únic camí que ens queda, si volem subsistit com a poble: valencians, ‘catalans’ i balears. ‘E si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà’. I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.”

#novullpagar – informació de servei

0
Publicat el 16 de juny de 2012
Algunes recomanacions que corren a la xarxa per al #novullpagar popular del 17 de juny:1. Aconsellem a tothom no sortir dels vehicles, ni aturar el vehicle en zones no permeses.
2. Distribuir-nos per tots els caixers dels peatges (manuals i no manuals), per tal de no concentrar-nos en un sol caixer.
3. No circular a menys de 70 km/h, i sempre pel carril de la dreta.
4. Negar-se a pagar el peatge 🙂
5. Demanar en tots els casos el full oficial de reclamacions, i omplir-lo sempre abans de passar la barrera (no després, donat que aleshores t’aturaries en una zona no permesa), fent constar que el peatge no es paga perquè ja s’han amortitzant les autopistes i els peatges s’han pagat amb escreix. Identificar-nos només com a membres de la campanya #novullpagar (no omplir amb dades personals el full de reclamacions).
6. Atendre les indicacions dels mossos d’esquadra.
7. Participar, després, a la concentració davant La Caixa-Abertis a les 13:30h (s’ha quedat a les 13:15h davant de TV3 a Sant Joan Despí per entrar tots junts per la Diagonal).

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

El comissari Piqué

1
Publicat el 7 de juny de 2012
Anava llegint la notícia i gairebé no m’ho podia creure.No pas perquè fos cap sorpresa, aquesta vella pràctica policíaca que anunciava el loquaç comissari, sinó per la manera tan clara amb què quedava descrita. Tan explícitament s’expressava el personatge, de fet, que semblava una paròdia.

Però no és cap broma de mal gust, el comissari Piqué, ni una exageració de la realitat per evidenciar-ne les subtileses, ni producte dels temps passats i enregistrats en blanc i negre, no: és un comandament actual de la policia autonòmica catalana. Actual.

Explicaven els diaris que aquest “comissari general de coordinació territorial” dels mossos d’esquadra havia participat, entre els anys 2008 i 2010, en un màster de “polítiques públiques de seguretat”. Res a dir-hi, suposo. Només que hi havia elaborat un treball sobre “El fenomen ocupa/antisistema al districte de Gràcia (Barcelona)”. Ah. I que el paper en qüestió contenia perles inoblidables.

Preocupat especialment perquè els seus perseguits puguin caure bé a la resta de veïns, considera el comissari que d’entrada cal crear “un clima procliu al rebuig de qualsevol ocupació il·legal d’habitatges”. No pas que la gent vegi i analitzi i tregui conclusions, no: que l’envolti “un clima procliu al rebuig”. I com s’aconsegueix, això? Ah, amics dels mitjans de comunicació més diversos, artesans de les cròniques i dels titulars, el manual del comissari Piqué ens implica directament i parla tan clar que sembla un pamflet: s’aconsegueix generant “un debat convenientment dirigit”.

La veritat, per al comissari Piqué és, tal com explicita al seu “treball” de màster, una qüestió secundària. Res no importa si no és assolir el seu somiat “clima de rebuig”. D’aquí que plantegi directament permetre “actes vandàlics” durant les manifestacions (això, per cert, no és prevaricar?) per tal d’“intensificar el debat” i aconseguir “que l’opinió pública vinculés aquests col·lectius [els vàndals] al fenomen ocupa”. I, atenció, que si els rebentadors no tenen res a veure amb la causa que ha convocat la manifestació (cosa, per cert, ben habitual), això, al comissari Piqué, li importa un rave: “És essencial”, escriu, “que la població estigui convençuda d’aquesta relació, tot i que no sigui totalment certa”.

Au, cacau. Essencial.

El problema, tanmateix, no és aquest Piqué i el seu manual de pa sucat amb oli. El problema tampoc no és que el mateix individu ja hagués gosat etiquetar persones com a “rates”, que sota aquesta imatge n’anunciés persecució i que avisés que de res no els valdria amagar-se “en una claveguera” o “darrere d’una cadira d’una universitat”. El problema no és, en fi, la mentalitat que descriuen aquestes frases inqualificables (és que ara les torno a llegir i em recorden el “muera la inteligencia” d’aquell, i perdoneu-me les redundàncies, sinistre militar feixista espanyol). La qüestió és que, després de tot això, i malgrat tot això, el comissari Piqué no hagi estat cessat de manera fulminant.

I és una qüestió ben significativa.

(publicat a Mèdia.cat, el 7-06-2012)

Publicat dins de país | Deixa un comentari

#novullpagar

0
Publicat el 4 de maig de 2012

I un bon dia, un ciutadà va decidir públicament que de tan fart com n’estava deia que prou. Educadament. Fermament. Prou. “No vull pagar”.

I ho va penjar al youtube.

Aquell gest, d’aparença tan senzill, d’aparença individual, va connectar amb un pòsit d’indignacions col·lectives i es va escampar de seguida. De vegades passa, que de cop algú fa “clic”, diguem-ne, no cap proclama pomposa ni cap gest desmesurat: potser un raonament, un fet, una darrera gota que fa vessar el got, la pica, el pantà d’afartament que tenim de tant de lladronici. I fa “clic”. I la dignitat se’ns posa, a tots, en mode “on”.

A mesura que passen els dies, a més, i s’escampa la insubmissió cívica i s’agusa l’enginy i corren per la xarxa consells i convocatòries (i vídeos! centenars!), constatem que anem sabent coses que potser no sabíem, o que no recordàvem, o etcètera.

D’entrada, que això dels peatges no havia de ser un tracte per a l’eternitat, que se suposava que els havien posats per pagar a terminis la construcció de les carreteres i que no és per tant un costum que ja ens hagi quedat arrelat per sempre. En repassar les dades de la “Declaració de Gelida”, i recordar que un tram d’autopista (Granollers – la Jonquera, per exemple) que té un cost de 68,5 milions resulta que per la via del peatge en recapta més de 3.000, t’adones de la magnitud de la tragèdia. L’escàndol és, a totes totes, monumental.

Una altra constatació? Que avancem. Pot semblar que no, si pensem d’entrada que, d’aquella Declaració que dèiem, i de les protestes fent sonar els clàxons (ho recordeu?), ja en fa més de deu anys; i que després va arribar el silenci. Pot semblar que no, però resulta que sí: perquè probablement n’haurem tret alguna lliçó, de l’experiència. I perquè ara hem fet una passa més. Guanyem autoestima i determinació. I avancem des d’una bella desobediència cívica.

Hi ha una lliçó de fons, en aquest arribar al peatge, frenar, abaixar la finestreta i dir que bon dia, no vull pagar. I és, potser, un deseiximent que ja és preludi de sobirania. Després de la constatació de la injustícia (la comparativa entre peatges a Espanya i als Països Catalans és tan clara que fa feredat), hi ha la determinació de corregir-la. Hem canviat el lament per l’acte, per aquest prendre consciència que tot depèn, al capdavall i finalment, de nosaltres mateixos.

Per això son, alhora, tan significatius els posicionaments immobilistes que de seguida s’apunten a la cantarella del “fer complir el principi de legalitat”. Per sobre de les raons i per sobre dels interessos del país i per sobre de tot, sense vergonya d’apel·lar a un “principi de legalitat” de l’any 1972 i, per tant, franquista (l’argument d’aquesta llei de la dictadura, el treia l’altre dia algú que els periodistes transcriptors anomenaven “fonts de la Generalitat”, i es ben cobria de glòria). En fi. Vet aquí, per tant, una altra constatació. Col·lateral, potser, però no menys significativa: de res no serveixen els cops de pit i les posturetes si, a l’hora de la veritat, els mateixos que gesticulen catalanista repeteixen com una sonsònia allò del “principi de legalitat”, si no són capaços de posar-se al costat de la ciutadania que representen i donar-li ajut i cobertura, si tan fàcilment cauen en la temptació de fer, ai, just a l’inrevés. Ben mirat, el cas del #novullpagar pot ajudar-nos a veure i a capir on és que se situa cadascú: si quan arribarà l’hora de prescindir definitivament de la carcassa espanyola per exercir la pròpia sobirania, hom optarà per la carcassa… o per la llibertat.

(publicat a Crònica.cat, el 3-05-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Antígona al cementiri de València

2
Publicat el 13 d'abril de 2012

A la famosa tragèdia de Sòfocles, Antígona, íntegra i bella, desafia la llei injusta per donar al cos del seu germà digna sepultura.

La seva ferma perseverança, els arguments que desgrana davant el poder que dicta prohibicions i, sobretot, els seus fets (malgrat el càstig que sap que trobarà, malgrat saber-se sola contra el món, els seus fets), han convertit Antígona en símbol de la constància i l’amor que mou els qui continuen cercant els desapareguts en tanta fossa comuna com ens amaga la terra.

Cada any, a l’abril, entra al Cementiri General de València una comitiva en solemne homenatge.

Desfila amb flors i dents serrades fins a les fosses comunes on van llançar els morts de fredes matinades que ens evocava l’Estellés. Per reclamar-ne la memòria i honorar-la. Perquè l’oblit no sumi pena sobre els crims del franquisme. És un acte intens i bonic. Amb banda de música i dolçaines i un nus a la gola que estreny i estreny i emociona quan es van dient els noms a moltes veus, i s’enganxen en paperets allà mateix, arran de fossar. Noms i flors aferrats a la tanca. El vent els mou i sembla un gest d’agraïment.

La justa pretensió, l’acció tan digna, es deu fer insuportable per a aquest personatge groller que hi ha instal·lat a l’ajuntament, sinistra hereva dels qui van manar omplir les fosses. Per això prova sempre d’evitar l’homenatge. Diu que no hi pot haver música, al cementiri. Missa a tot volum, amb altaveus, sí. I música també, de fet, normalment. Menys aquest diumenge, que serà 15 d’abril. Amb l’excusa banal de “no alterar la tranquil·litat dels visitants”, aquest diumenge precisament, aquest diumenge i no cap altre, diu que queda prohibida la música.

Transvestida de Creont, enfellonida com ell, voldria prohibir-nos sentiments i justícia.

Però l’heroïna de la història és Antígona. I, passats els segles, ja no és una dona sola.

Acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme llançades a les fosses comunes del Cementiri de València

Diumenge, 15 d’abril, 12 h.

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

We, the independence generation

0
Publicat el 2 de març de 2012

Arribats a un determinat punt, l’única qüestió que veritablement compta, l’única cosa que pot realment marcar la diferència és l’actitud.

No parlo pas de posturetes, òbviament. Actitud no significa, en aquest cas, gestos estudiats, assajats, repetits i buits, sinó convenciment. Actitud com a reflex de la voluntat, per tant. L’actitud ferma i natural que transmetia, per exemple, el jove representant del Partit Nacional Escocès (SNP), en David Linden, l’altre dia, a l’Assemblea de Solidaritat, quan pronunciava aquell esplèndid sintagma: “nosaltres, la generació de la independència”.

Semblava un lema i era tan sols una descripció. I en això hi havia, precisament, el secret que li donava veritable transcendència. Després enumerava la feina que fan, la que encara tenen per fer, plenament conscients com són de les dificultats. Després, en fi, hi havia l’anàlisi objectiva i els peus a terra, però, d’entrada, la bella convicció, arrelada en el temps que vivim i en el propi treball també: “we, the independence generation”.

Sí, a Escòcia van cara a barraca. I aquest seu convenciment, aquesta possibilitat oberta al si de l’Europa que compartim, desperta evidents expectatives. Ho deia en Linden mateix, amb bon humor: “fa uns anys, ens pensàvem que els catalans ens avançàveu, ara sembla que nosaltres hi arribarem abans. Els flamencs també s’animen. M’agrada aquesta competició!”.

Davant de l’evidència i de l’actitud que la representa, hi ha hagut un significatiu intent de retop: fent ús d’aquella closca que els aïlla, hermètica, de cap influència democràtica, el representant de l’estat espanyol, el molt carpetovetònic ministre mesetari d’Exteriors, García-Margallo, ha dit allò que diuen sempre, que cap equiparació no és possible, que en res no els afecta que es mogui el món i que, atenció, “la secessió no és prevista a la constitució”.

Au, Cacau.

I tot l’univers ho sap, que la Terra gira segons marca la constitució espanyola. La Terra o el sol al voltant d’ella, si ho diu la Constitució.

Si no fos pel dolor que causen i la mala bava que arrosseguen, personatges com el Garcia-Margallo se’ns podrien fer entranyables, inflats per antigues glòries que enlloc no troben reconeixement, brandant una autoritat que no ostenten, com un antic aristòcrata caduc i sol i sense rendes que exigís reverències pel carrer, com un Napoleó de mà al pit, espasa pintada i barret de paper.

Allò que val, però, ja ho dèiem al començament, no és pas aquesta ranera de Garcia-Margallo sinó l’actitud. La nostra actitud. I, si espanya no té prevista la democràcia, nosaltres sí que l’exercirem. Amb naturalitat. Davant del món. Perquè no depèn d’ells sinó de nosaltres. De nosaltres, sí, la generació de la independència.

(publicat a Crònica.cat, el 29-02-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Falles sense tortura (un escrit del 2011)

7
M’agraden les falles. Quan vaig venir a viure a València pensava que això era cosa de la primera foguerada, de la impressió que fa descobrir tanta vitalitat com li vessa a la ciutat pels carrers, la desinhibició, l’alegria que ho amara tot, els colors i aquestes ganes de proclamar primavera amb l’encesa de la primera mascletà. Pensava, en fi, que l’entusiasme quedaria rebaixat pels anys, que quan ja n’hagués viscudes tres, sis, deu (ai mare, com passa el temps!), deixaria de quedar-me embadocada davant l’espectacle de la gent ocupant amb naturalitat els carrers, presumint de versos, trastocant els horaris, apressant el pas per no perdre’s ni un bri de la pólvora que de seguida omplirà la plaça de fum i de festa i de tot. El cas és, per sort, que m’alegro d’haver-me equivocat: ja me la sé, ara, la litúrgia que s’ensenyoreix d’aquesta ciutat bella i atribolada quan arriba el mes de març, és cert: me la sé i em continua meravellant cada vegada.Per això se’m fa encara més insuportable imaginar-me que allà mateix, a pocs metres de la vida encesa, dels colors i aquella ànsia per fer-se el monyo, posar-se una brusa i vinga a passejar, s’hi dugui encara a terme un espectacle tan tenebrós i brut i sanguinari.

No, les corregudes de bous res no tenen a veure amb l’alegria de les falles. En són l’antítesi, precisament. I una antítesi tan salvatge que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots per permetre encara que algun desaprensiu pretengui lligar la festa a la tortura, a les punxes, la sang brollant a raig, la llengua inflada, els ulls desorbitats de terror, de dolor, de sofriment.

Diran que si la tradició. Però la cultura humana no és una realitat estàtica, té capacitat d’evolució i gràcies a això hem avançat i ens seria avui inacceptable acudir tranquil·lament a veure esquarterar un condemnat a la plaça pública. O, si voleu un símil que afecti altres animals, ens indignaria que algú encara practiqués el sàdic costum de treure els ulls dels canaris per sentir-los, deien, cantar “millor”! O aquell altre de lligar a un pal un ós amb les ungles i les dents arrencades i seure a contemplar com l’envesteixen els gossos, com li queixalen els testicles, les orelles, les potes, com es prova de defensar a cops, com la sang ho cobreix tot i pugen les apostes. No allargaré la llista de salvatjades (en comptes d’un ós poseu-hi un bou i ja tindreu una altra -evidentment avui superada- tradició), que no acabaria. Penso ara quantes coses horribles no haurem fet, els humans, emparats en la nostra autoproclamada superioritat. I en la tradició.

Diran que els bous no pateixen. És una mentida absurda. La simple observació la posa en evidència, però és que la ciència ja fa temps que l’ha desmentit: centres i mecanismes de transmissió del dolor són comuns en tots els mamífers. Com que els humans som mamífers igual que els bous, qui ho vulgui que faci la prova: que es deixi clavar banderilles de colors, que el burxin amb un punxó i que li preguntin després si fa mal o no.

Diran que és un combat. Quina cara! Col·locar un animal atordit i de tarannà pacífic (sí, pacífic: en diuen brau per posar disfressa a l’herbívor) dins d’una trampa, enviar els picadors a destripar-lo, clavar-li arpons que li provoquin ferides enormes que el facin dessagnar, simular l’enfrontament quan ja no li quedin forces ni per alenar i un personatge vestit de lluentons pugui exhibir-se amb aquells ridículs gestos amanerats és moltes coses menys un combat. És un patètic simulacre. Una farsa cruel i decadent. I covarda. Molt, profundament covarda.

Diran paraules com ara art o noblesa o plasticitat. Conec una noia que s’ho va creure. Havia vingut d’Erasmus i, en arribar falles, va comprar una entrada per a la penosa representació. No en va dir res a ningú. Se sentia contenta: toreros, or i verd sobre l’arena, la dansa de l’home i la bèstia, etcètera. Tots els tòpics tronats que s’havia cregut a distància. Se n’hi va anar sola. Era un regal que es feia i no la vam poder avisar. En va sortir esperitada, d’aquella plaça. Només va ser capaç de telefonar i demanar ajuda, que per favor la vinguessin a buscar, que no sabia què fer, que allò era horrible, horrible, que era horrible. I no parava de plorar.

No hi ha cap art en la pràctica de fer patir sistemàticament i cruelment un animal. No. És pura misèria. Misèria moral i tenebres.

Per això surt la pregunta: què té a veure tota aquesta sanguinolència, tot aquest sofriment, aquest espectacle caspós i degradant, amb la festa lluminosa de les falles? No res.

No res.

No res!

 

(El llibre es diu Falles sense tortura i el va editar la Plataforma Iniciativa Animalista. És un compendi d’articles de gent diversa i aquesta va ser la meva aportació: “Prou!”)

Publicat dins de el calaix, país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Policies, estudiants, València

1
Amb acarnissament, ràbia i mala idea. Amb aquell gest fastigós de qui se sent poderós quan pega una criatura. Amb l’uniforme i la porra i el casc i els guants i tota la parafernàlia militaroide preparada per esclafar un perillosíssim grup d’estudiants asseguts al davant del seu institut. Amb la reacció d’autòmat que aplica les claus que li han ensenyat. Contra una xiqueta. La té agafada del coll. Mires la imatge i gairebé li sents el crit, mig escanyat pel braç del bàrbar. Ell duu uniforme de pegar; ella, a l’esquena, la cartera per als llibres. La tomba a terra. Manilles? Coces? Què més?
La fotografia és atroç. I significativa. I ens acara a la malaltissa bestialitat de qui es disfressa de ninja per colpejar xiquets. Més que això, fa: ens interpel·la directament, ens pregunta qui és que li ha donat les ordres per fer-ho, per carregar contra un grup de mainada que seia al carrer en legítim acte de protesta contra les retallades en educació (“volem una escola digna per poder estudiar”, deien; intolerable, oi?). Perquè hi ha algú que ha preparat les furgonetes, les armes (armes, sí: pistoles i escopetes immenses per disparar gasos o bales o boles o el que sigui, contra els estudiants, contra una dona que passava i els deia què feu, salvatges, contra qualsevol persona que tinguessin al davant). Hi ha algú que ha decidit acorralar els menors i colpejar-los fins que ragi la sang.

No ha estat cosa d’uniformes incontrolats, això: són dies seguits de cops i detencions, són els antiavalots entrant al pati d’un institut de batxillerat, és la delegada del govern espanyol, aquella Paula Sánchez de León amb els ulls que es fan escletxa de mala idea, donant públicament carta blanca als violents per continuar atacant xiquetes i xiquets. “No tienes cuerpo ni de puta”, li va escopir un d’aquells energúmens a una estudiant. L’exconsellera de Camps ho troba normal i diu, en el seu castellà habitual, que està “totalment a favor de l’actuació de la policia”.

Més enllà de la nàusea que puguin provocar aquestes declaracions, i la violència que emparen, hi ha el fons: la negació sistemàtica de la llibertat d’expressió (igual com havia ordenat les multes per emetre TV3, es devia dir que on s’és vist que els estudiants de la pública surtin de manifestació: #esoloarregloyoenunperiquete, eh Paula?); la impunitat amb què, ara com abans, pot actuar la policia; i, en fi, aquell pensar-se que tenen via lliure, que el saqueig mereix silenci i reverència. És, al capdavall, el tot s’hi val si es tracta de València.

Perquè parlem de València, precisament. La clau de tantes coses i per això mateix primer camp de proves (i de batalla també), tantes vegades.

Parlem de València i dels seus joves que han decidit que tenen drets, que alcen els mòbils, escampen els vídeos, les imatges, la denúncia. I que exigeixen responsabilitats.

Parlem de València, sí: la irreductible.

(publicat al Diari Gran del Sobiranisme, el 21-02-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

#IESLluísVives

0
“Desterrada la justícia que és vincle de les societats humanes, mor també la llibertat…” (Lluís Vives, 1492-1540)Li copio la citació a n’Eduard Boada, amic de temps.

Avui, si cerques al google imatges de l’humanista, t’hi surten aquests bàrbars de les porres, estossinant la mainada, els estudiants de l’institut Lluís Vives, a València.

A València, precisament. Perquè València és la clau. I ells ho saben.

Ells, els de les porres. I els qui els imparteixen ordres.

 

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari

Criatures?

0

D’una banda, l’estat tot deixat anar.

Ja sigui per fortalesa o per reacció, el cas és que ha passat a l’ofensiva. I van per feina, allà. Sense fer-ne la llista exhaustiva, en tot just un grapat de dies hi podem comptar allò d'”unificar” les targetes sanitàries; l’assetjament a l’aeroport del Prat; la dèria de “preservar la puresa (!) de la tauromàquia” i de fomentar “la festa dels toros com a producte i bé cultural”; l’anunci d’homogeneïtzar currículums, de formar l’esperit constitucional de la mainada i de mantenir una actitud “vigilant” perquè la llengua d’escolarització sigui també el castellà; o allò que diu el progre Gallardón, que la llengua (catalana) a la justícia (espanyola) és “un problema de difícil solució”. Per exemple i ho deixo en punts suspensius. Pel que m’hagi passat per alt o pel que anunciïn demà. La sentència del TSJ sobre la immersió lingüística, posem per cas.

En fi. Tot això d’una banda. I, de l’altra, ai, el no res.

De l’altra banda, que al final és la mateixa, un posat de mestretitista displicència cara al propi país i una completa inanitat cara enfora.

Com pot pretendre liderar res algú que que considera que el seu poble és menor d’edat? “Els nens, quan creixen, no volen trencar amb els seus pares”, declarava l’altre dia l’Artur Mas per il·lustrar la relació Catalunya-Espanya.

Els nens!

La tristíssima imatge es comenta tota sola. No m’hi estendré. És gairebé ofensiu haver d’argumentar, a aquestes alçades, que no som pas criatures sinó una nació, que Espanya no ens va engendrar sinó conquerir, que etcètera.

No, no ho faré.

Tan sols volia apuntar que, ben mirat, lluny de descriure cap realitat política, la frase en qüestió només retrata la mentalitat de qui l’ha pronunciada. Des d’ella, des d’aquesta autodisminució, potser s’entén el posat de disculpin les molèsties amb què es presenta Mas a Madrid.

I no passaria res si fes tot això a títol personal. Cadascú se sap les seves coses i administra covardies i dignitats com vol o com pot o segons les existències. El problema és que les seves reverències ens comprometen a tots. Que fan vergonya. I que tenen conseqüències.

(publicat a Crònica.cat, el 6-12-2012)

Publicat dins de país i etiquetada amb | Deixa un comentari