Generació...

…en Manel Cuyàs ho té malentès, Marta, – potser perquè no es va mullar gaire- són els fills que expliquen la guerra dels seus pares, -dels que van viure-la- i aquests els néts, que la descobreixen pels seus pares, nosaltres.

Els meus pares sí que la varen viure i van patir familiars a l’exili per no tornar mai més per por a ser represaliats. Els meus, ens la varen explicar i ens van dir com un gran secret, de no dir-ho a ningú,
Com havien fet els seus pares, els meus avis amb ells, I com havien fet els besavis i avantpassats, mantenint la memòria viva.

Com a conseqüència tots aquells que la sabíem i patíem la post-guerra o la guerra que continuava ens varem retrobar i ficar en la lluita contínua en contra del franquisme, l’alliberament nacional i social. Alguns, molt joves, van morir assassinats en el transcurs, al garrot o fugant-se de les presons.

S’han escrit i publicat MIL històries, viscudes compartides i personals.

(escrit en resposta a La memòria de ma casa de na Marta Rojals: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-memoria-de-ma-casa-marta-rojals/#comment-20277)

ah !

…i un apunt, la repressió, Marta, va ser dues vegades la població Mataró de l’any 1936

MATARÓ DURANT EL FRANQUISME

Estancament després de la Guerra. Arribada de la immigració i creixement de la
ciutat
La ciutat de Mataró, la seva població, va patir un estancament a tots els
nivells al final de la Guerra Civil, com moltes altres viles i ciutats, especialment les
que van estar en guerra fins gairebé al final. En l’aspecte demogràfic, entre els
morts en el conflicte per malalties, els represaliats i els exiliats, la població va
retrocedir respecte dels 28.804 habitants que tenia el 1936. El 1945 només arriba als
29.807 habitants. Al cap de cinc anys, el 1950, amb la primera onada d’immigració
–encara tímida, sobretot procedent de Múrcia (Cehegín)– puja fins als 31.642.5.

(El racó: XXIV SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS – 2007 http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/viewFile/137227/335434)

Espoli
…fent cua a l’oficina veig assegut dins la sala d’espera junt a una pancarta un home de mirada perduda, amb ganes de lluitar. M’assec al seu costat, m’interesso. Li pregunto. M’explica que el banc li va concedir un préstec per un projecte d’una casa de colònies. Ells és del sector. M’explica que per motius de la crisi el contractista havia aturat les obres per problemes derivats de la mateixa inèrcia de la crisi i no podia acabar el projecte. Pressiona al banc que li executarà la hipoteca. Vol re-negociar els terminis però el banc li executarà l’aval, el seu habitatge particular. No ha pogut posar en marxa el seu negoci, ni pot generar ingressos.

Em pregunto, posant-me en la lògica dels creditors; -quin creditor inverteix i presta diners, que són dels accionistes, en un projecte que prèviament uns experts financers li han donat el vist-i-plau, i abans de posar-se en marxa, l’aturi quan encara no ha pogut generar ingressos ? I Acte seguit li executa el préstec per recuperar la inversió? – recuperar que?

Actua en contra de la lògica de invertir per guanyar. Liquida el préstec executant l’aval de la hipoteca. Hi perden tots; el banc que perd la inversió dels accionistes que no obtenen dividends i sobretot el promotor del projecte que hi ha invertit tots els seus actius personals i professionals. Es queda sense res, sense projecte, sense habitatge i sense feina. Li espolien tot.

Hi guanyen els fons voltors que revenen -per sota el valor taxat pel mateix banc- els actius de l’home, que abatut i desconcertat emmalalteix. Espoli.

(Aquell dia vaig començar els tràmits per canviar d’entitat bancaria, vaig buscar, i vaig trobar la banca ètica. Vaig canviar de compte.)

#espoli #bancaètica

– aquest article també ha esta publicat a https://romanidemata.wordpress.com/2016/11/15/espoli/ –

Retrets sobre el procés…
Si el teu pare visqués estaria molt enfadat, per tot plegat, per on hem arribat, per culpa vostra.
I li contesto; el meu pare va preferir indemnitzar els seus treballadors abans de fer una suspensió de pagaments i deixar-los sense res, amb el cul a l’aire. Perquè els seus estimats socis, els seus creditors, socis financers capitalistes , varen retirar el capital, quan l’empresa començava a tenir resultats, el varen deixar sense circulant financer. Tenia actius però no podia pagar proveïdors. El van deixar a l’estacada. Va preferir tancar, no tenia més remei, pagant fins l’últim cèntim a l’últim treballador. Marxar, buscar feina, refugi econòmic, exiliar-se a França, deixar la família i enviar els diners que guanyava i ser explotat per l’Estat que li robava un 36% de les divises que enviava…
Llavors callen.

(publicat també a Generació migrant… – https://romanidemata.wordpress.com/2016/06/17/retrets/ )

El que no es pot fer, és presentar els pressupostos al parlament sense una negociació prèvia i a última hora, considerant o donant per suposat que la CUP farà seguiment del què diu el govern.
És una irresponsabilitat. Els pressupostos una vegada presentats s’han de poder debatre en profunditat.
Si el contingut és reformista, no canvia l’essencial. No es pot ratificar. S’ha de fer esmena.
I és més, a darrera hora, al vespre presentar un document on pràcticament és el calc del que s’ha presentat, és distorsionar el curs de les assemblees territorials. Un torpede en conxorxa (?) amb els sectors pro-aprovar els pressupostos amb l’excusa que de no fer-ho és aturar el procés. Procés que per altra banda ja es van carregar els partits majoritaris l’endemà del 9N2104.
Aquesta actitud del govern deliberada és per dividir i aïllar l’esquerra, que podria adherir-se al procés.
Les elits, el poder; tant espanyol com català no el deixaran mai sinó se’ls fa fora.
Molles , no gràcies.

Sentiment de cor agre de veure com qui ha estat investit d’autoritat, n’abusa, no té cap mena de mirament, i maltracta.
I qui hauria de jutjar els fets amb equitat accepte un maltracte per questions clarament polit iques. Estan tots contaminats. Estem indefensos. Desconfiança. Mirar de reüll.
Aquesta gent ja no poden exercir més la funció pública se’ls ha d’expulsar.
Recurs a l’accord.

cridava de dolor, el de la tortura,
en plena nit, impunement,
el van assassinar a cops, sadicament.
No tenim autoritat, ni justícia…

comentari a l’article l’infern és aquí – http://www.vilaweb.cat/noticies/juan-andres-benitez-linfern-es-aqui/#comment-2906 – de l’Andreu Barnils

El xantatge , la pressió per investir l’actual president ha estat vergonyós, en democràcia.

1 la coalició de JxS no va fer la feina quan calia. Es van entretenir fent un pols, pressió, de CiU a ERC i resolt, quasi una any després per decidir-se a convocar eleccions. En aquest primer procés d’entesa es van haver de treure de sobre la rèmora de UDC.

2 CDC la corrupció, heretada, els esquitxa i contamina.

3 Perden el plebiscit, per poc percentatge però el perden. L’estat ha fet la seva feina, bruta, però no és excusa. S’havien refiat d’especulacions, de que anaven folgats de suports i recolzament.

4 Els hi manquen diputats per poder governar i procedir cap a la república.

La CUP debat, disposats a cedir, si cal per assumir govern. Pactar i cedir. Però no renunciar a l’essencial el pla de xoc. Resolució per l’entesa, per governar-nos.

Si cedeixen, en tot, en l’essencial perden. Perden la confiança dipositada pels votants, simpatitzants i col·laboradors. Es trenquen.

… El camí és llarg, només és una batalla, i anem lluny.

No me’n ric, per mi la CUP són gent preparada que aprofundeixen, són de diverses procedències i sensibilitats ideològiques que han estat capaces de posar en comú, els problemes que afecten la gent i fer front a un sistema injust que precaritza en benefici d’uns pocs. Les grans corporacions i els seus accionistes. El sistema del Capital.
Prou.

“som independentistes perquè som internacionalistes sense fronteres, i alguns llibertaris sense himnes ni banderes “

doncs mira, quan l’havia palmat el dictador, l’església ja feia temps que els “tambores y trompetas” i també els “pasos” ja els havien donat de baixa…

…i uns quants nostàlgics varen començar a treure a passejar un any un sant, i l’altre any ja eren dos, i després un un piló i s’hi varen anar afegint una quants més i coi només faltava que sortís un “paso” i uns quants “nazarenos” vestits amb pantalons negres i camisa “azul” tocant trompetes que sembla que escanyin gats, i tambors tocant a ritme militar, i dalt l’estàtua d’en Franco “bajo Palio” i ja quedaria tot entès…

“aquest senyor s’està entrenant (de com està el pati)  per si el cas hi ha un desacord en el finançament i el parlament fent cas al clamor popular, a la ciutadania, declara d’una punyetera vegada la independència del país.”

Anys fa que les empreses tèxtils autòctones han desaparegut, gràcies al lliure mercat els productes d’orient varen rebentar-lo, preus i baixos costos i relativa qualitat. L’estratègia va ser muntar empreses importadores de productes i distribuir-les.

Després importar ma d’obra barata, esclaus, tancar-los en les mateixes fàbriques, si és que se’n poden dir fàbriques, i produir aquelles peces de temporada que amb la
distància seria difícil de poder vendre…

Ma d’obra barata com el senyor bolivià que va perdre el braç en la màquina de fer pa, i l’amo per no ser descobert va i el llença a les escombraries. Responsabilitats compartides, l’amo per contractar-lo en negre i sense formació professional i el currante obligat per la “necessitat” fent d’esquirol.

Ma d’obra barata de treballadors comunitaris que s’ofereixen per la meitat de l’establert en el conveni per a la construcció o en camp per recollir fruita.

Aquest caos només fa que donar la raó a aquells que bramen contra la nova immigració..

Tothom te dret a poder treballar, i ho ha de poder fer en condicions dignes i amb salaris dignes, però fer-ho, per sota del què és raonable per poder viure i en règim
d’esclavatge o d’explotació, és acceptar el domini de altri i renunciar a la pròpia humanitat.

En Xirinacs ha estat alliberat, on treu cap tot això?
Sembla ser per un error judicial el motiu pel que va ser detingut.
Aquest fet posa en qüestió una altra vegada el sistema.
Però obre moltes qüestions sobre el mateix sistema, l’estat mateix que no coordina les seves pròpies institucions i els seu funcionament.
Els individus que les fan funcionar i els colors polítics que les manipulen. Posa en qüestió el mateix sistema, l’estat no és efectiu no funciona, és un sistema imperfecte, caduc.
Els privilegis d’una part, que utilitza el sistema democràtic per perpetuar el mètodes de dictadura. La llei antiterrorista i l’Audiència Nacional.

El pensament d’en Xirinacs. La persona, em porta que cal repensar el sistema, el funcionament de la societat i la seva organització.

Un sistema que no permet les llibertats; la llibertat d’expressió i dels individus i dels pobles ser.

Eternitza les qüestions no resoltes, les qüestions socials i la base de la supervivència mitjançant el treball. Trepitja els drets fonamentals de les persones. Els drets al treball digne, la seva organització, a un salari digne. El desenvolupament de les persones segons les aptituds de cadascú. Molts professionals fan feines per poder sobreviure que no són per les que s’havien preparat…

Els polítics han de re inventar i tornar a repensar el món si és que pretenen dirigir-lo, sense caure en la inèrcia del poder.
Repensar el món i la seva organització democràtica. Que no s’oblidin qui té la sobirania. Ells o el poble?

Cultura assembleària, de barri, de veïns, de participació en els ajuntaments i en les institucions. Si cal en les organitzacions que ja funcionen, no paternalistes, sinó sobiranes, no pel poder, sinó pel servei.

Els sindicats han de retornar a representar als seus afiliats no dirigir-los. Escoltar quins són els drets i no pactar, per realisme, fent el joc als interessos de les grans corporacions. Càrtels i màfies que poden decidir que és el que és pot i no és pot produir en funció del beneficis.

L’economia, les bases del desenvolupament i el creixement. Avui basat en el consumisme i l’esclavatge.
Els drets fonamentals en qüestió; dret a l’educació de qualitat, dret al treball, dret a un salari digne, a un habitatge, el dret als coneixements i la cultura. I el dret a una renda bàsica de supervivència.

Drets dels individus, individus lliures, en un poble lliure i sobirà, en un món lliure.

Un món lliure de les amenaces de l’escalada del homes armats.
Lliure de les industries de la destrucció, per després reconstruir, quina absurditat! Control a les industries d’armament.
Posar fre, protegir-nos i defensar-nos de qui manega els càrtels farmacèutics, verdadera amenaça per la salut. De les corporacions industrials pel consumisme.
Dels càrtels de l’alimentació, menjar adulterat, prefabricat ple de metzines per conservar-los. Els càrtels, els laboratoris de transgènics, les patents de llavors per conrear aliments transgènics, esclavitzant i obligant als agricultors a renunciar al seus cultius tradicionals.
Es necessitarem conrear transgènics i fabricar tones de menjar brossa?

Calen més recursos per creixement, menys armes per defensar-se i més control dels monopolis, de les grans corporacions, autèntics càrtels legals, il·legals.

Fonamentalisme? Tornar als orígens, sense oblidar-nos de l’evolució i aprofitar els coneixements tecnològics que em adquirit?

La història ens mostra que no hem canviat gaire, som molts més però, i el món s’ha tornat molt competitiu. I en la competició ens hem fet insensibles, deixem a la cuneta sense cap mena de contemplació el més desvalguts.

Només ens queda el consol de la bellesa i l’estima per les persones ?
El confort de l’emoció de la bellesa, el refugi dels sentiments que et proporcionen les arts, la música i el gaudir de la natura. L’essencial, l’essència.

Hem de continuar produint i produint per seguir la cadena consumista?
Hem de seguir la cadena competitiva donant-nos cops de colze per no quedar-ne fora?
Un altre món és possible?
Es pot repensar el món?

Qüestionant…