Els capvespres dels diumenges, a banda de seguir els resultats dels partits de futbol, també conviden a llegir. Tenen un què, aquests capvespres dominicals, que els fa ben particulars: clouen parèntesi d’oci o esbarjo i batiporten setmanes cosseres, potser. A vegades fan les funcions de cambres de descompressió dels excessos sabatins; d’altres, si s’ha fet
Hi ha objectes que desapareixen amb molta freqüència; que es volatilitzen quan més els necessites. D’aquests, els papers se’n porten la palma. En perdo molts, per la qual cosa em toca cercar-los amb certa desesperació. Si va a dir ver, encara sort que els trobo en un percentatge ben alt. Em passa, també, que cercant
La badia convida a escriure de dret per no perdre la calma, que es fica com les xeringues en els cossos i les coses. Una sirena esplèndida que emergeix ran del far i que no porta cap bona notícia interromp la pensada de qui escriu per espantar solituds i altres presències incòmodes; espectres descambuixats i
Nadal de 2009, a les 19 hores i setze minuts, quan la fresca torna a aparèixer després d’un matí ple a vessar de llum blava i som a casa, altre cop, havent dinat amb la família a la llar dels prodigis. Massa tard per fer la migdiada, que després sent el cap com un timbal,
El vent gèlid i poderós fueteja els cossos que s’atreveixen a sortir al carrer i encresta l’aigua del moll. Del menjador de l’hotel estant, l’hoste de la 505 s’ho mira tot amb ulls cautelosos. Desdejuna poc, una torrada amb melmelada d’albercoc i un cafè llarg tacat de llet li basta per desempastar-se la boca de
Mai no podré agrair les lliçons i companyia que em fan els versos. Fent un téntol en l’atropellament que m’imposen certes devocions reconvertides en responsabilitats, m’aixopluc per terça –o quarta?- volta en “Nura”, de Ponç Pons. Esplèndid! Diu molt i ben dit, amb llengua i ritme prou falaguers; i amb un ull metaclínic, òbviament: “Aquesta
Som molts els amics, coneguts i saludats que anam cloc/cop-pius per tot allò que s’esdevé a ca nostra. Trontollen governs i vergonyes públiques, i quan esperes alguna reflexió assenyada dels qui més han de dir i fer en aquest desgavell poc edificant, qui més qui menys en fuig per la tangent o se n’escapoleix ben
Ahir a Can Weyler, al carrer de la Pau número 5 de Palma, seu d’ARCA, s’inaugurà l’exposició “Formentera en les teues mans”. Es tracta d’un acurat treball elaborat el 2007 pel GOB Formentera i el GEN-GOB Eivissa (coordinat per Marià Marí i amb l’impuls de la Fundació Biodesiversitat i l’Obra Cultural Balear de Formentera entre
Em toca part i mitja, el text “Tot pot ser en aquest món. Llegendes i contarelles de Bunyola i Orient”. De primer, perquè tracta del meu poble i llogarets; després, perquè qui l’ha preparat, Elisabet Abeyà, Bàrbara Suau i Garpar Valero, em fan amic. És un llibre molt ben pensat i parit que fa anys
No hi ha caben caramells, en aquesta estança mesella d’àcars i peixets (els Lepisma saccharina) que tenen predilecció pels textos que més estim. Són mals d’esvair, aquests insectes tisanurs, i per això, ells i jo, hem signat un pacte per evitar que els elements químics més contraris a la seva natura empastifin el cau: els
Despús-ahir, dia15, se celebrà el seixanta-novè aniversari de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. A manera d’homenatge, aquest mateix dia comprava el text “Crònica d’una infàmia. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques”, que acaba d’editar l’editorial Moll, que enguany celebra també el 75è aniversari. N’és el curador
“He vist que l’esperança gairebé mai no va lligada a la raó; està privada de sensatesa, crec que l’engendra l’instint”. Així s’expressa per carta al seu fill una doctora russa jueva en ser confinada en un ghetto durant la Segona Guerra Mundial i veure com responen els confinats al final que s’ha decretat per ells.
Vinc de l’eternitat, de l’altra vida; de seguir les cuites de fantasmes afamats i de compartir les vicissituds d’un grapat de donzelles malaltes d’amor. Vull dir que acab de llegir “El pavelló de les peònies”, de Lisa See, obra que pren el nom a l’òpera xinesa escrita per Tang Xianzu el 1598, creació que, encara
Dir que Antònia Vicens és una de les creadores més meritòries dels darrers anys, no és cap gosadia. Tampoc no ho és afirmar que la seva escriptura s’enrosca al lector a la primera; que sedueix amb eficàcia màxima. Amb aquestes clarícies provades tampoc no és gens arriscat asseverar que “Lovely”, la primera incursió de la
Un incís en una columna del diari “Última Hora” d’ahir en què es dejectava Joan Perelló i Ginard m’encabrità d’allò més. No val la pena referir el motiu del comentari ni el seu autor. Basti dir que es vilipendiava en Joan per oposar-se al turisme depredador i agressiu, i fomentar-ne el curós amb el territori