“La part visible queda sempre massa a prop, / i deixa en evidència que, es miri /com es miri, la clara veritat / és que no tens on amagar-te.” Fent l’ullet a Ramon Llull, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) a “La part visible” (Premi Carles Ribas 2008; Edicions Proa,Barcelona) basteix un corpus poètic ben armat i
Josep Lluís Aguiló, (Manacor, 1967) ha parit aquest meritori “Llunari” (Premi Jocs Florals de Barcelona 2008) ben lluny de la malenconia i molt a prop de la cara del lector. Aguiló escriu amb cura i paciència, amb precisió de comptable, perquè vol que la primera lectura dels seus versos entri pels ulls, pel desig de
El passat mes d’octubre, la Direcció Insular de Política Lingüística, del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, edità el volum 6 de la col·lecció “Lectures a la Sala d’Espera”. L’objectiu d’aquesta col·lecció –juntament amb els tríptics “Poemes a la Sala d’Espera” que ja van per la catorzena edició- és donar a conèixer
Dijous passat vaig assistir a la presentació que, a Can Alcover, Lluís Maicas i Pere J. Martorell varen fer de la novel·la “Ombres de tardor”, de l’inquer (1938) Jaume Armengol. Es tracta d’una obra densa (461 pàgines) que repassa els moments clau d’una saga familiar que abasta cinc generacions. L’autor, abans d’entrar-hi, ens assabenta que
Maons al capdavall, l’un sobre l’altre, i estretes espitlleres que es voldrien finestres com receptacles únics, altars de privilegi des d’on copsar que el món caurà tant com el dia. I l’home, mortalment arrecerat, guarit amb els cognoms de l’ésser cívic, participa de lluny de tots els enderrocs oi engendra paradisos a una cleda. Fa
Feia temps que no topava amb aquesta paraula, l’eufonia juganera de la qual a mi em fa l’efecte que té molt a veure amb la seva significació. La posà en conversa un mossèn amic en consultar-li si, encara avui, els suïcides no tenen dret ni a exèquies ni a funerals catòlics; ni a ser enterrats
Amant retut de les històries o contarelles de sobretaula –on la saviesa hi fa estada- sempre que puc mir de descabdellar-ne en dinar amb persones velles. I ho dic així amb tota intenció perquè no conec cap altre adjectiu que designi millor i dignifiqui més les persones que han fet molts d’anys. Així, ahir dinava
Ahir vespre a la Casa museu de Can Biniatró de Campanet, coincidint dia per dia amb els cinquanta anys de la mort de Llorenç Riber, es va presentar el volum sisè dels Quaderns de Campanet: “Llorenç Riber. De l’escola de la natura a la ciutat dels llibres”. Els Quaderns són editats per la revista Campanet,
L’atzar és entremaliat de mena i quan es posa a jugar et fa tornar boiet. Just ahir, cap a les tres, em lliuraren per agència de transports el volum 13 de la col·lecció “Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans” (L’inici del nou mil·lenni, 1998-2007) i un volum suplementari sobre Cartografia Històrica. Dirigida per
Ahir, a Can Alcover, espai de cultura, es va presentar el llibre “Joan Alcover i Maspons. El poeta humà, colpit per la dissort”, de Maria Antònia Perelló Femenia. Es tracta d’una fotobiografia del poeta, coeditada per l’Editorial Moll i l’Obra Cultural Balear, elaborada amb un valor afegit a l’intrínsecament divulgatiu: que serveixi de presentació d’aquest
Amb prou temps per poder atendre’l com es mereix, m’he posat a mè coll Acrollam. I el primer que m’ha arribat amb una netedat esfereïdora és que el text té esment de tot, de tota la taula que para, fins al darrer detall, fins a estirar l’arrua més recòndita de les tovalles; fins que els
Des de fa uns dies m’acompanya “L’arrel i la pluja”, de Txema Martínez, una d’aquestes lectures que vas ajornant amb recança per no disposar del temps que reclamen. I n’he quedat ben enllepolit. Val a dir que no és un text per a estugosos ni pusil·lànimes, com han de ser els escrits condrets. A voltes
De la mateixa manera que hi ha cançons o tornades que se t’enganxen al cervell i t’acompanyen hores i més hores, em passa a vegades que fragments de lectures em ballen pel cap com si fossin sufís i a cada volta em desperten més interès i em suggereixen incomptables imatges. Fa mesos vaig llegir “La