Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: No passaran!

SALÓ DE CENSURA

3
Publicat el 1 de gener de 2007

Als que vivim a Barcelona, i ens agrada viure a Barcelona, cada vegada se’ns fa més difícil explicar el perquè d’aquest deler. Les polítiques municipals semblen destinades a convertir la ciutat en una mena de fortalesa orwelliana on es pugui fer de tot menys viure-hi, amb tota l’amplitud semàntica d’aquest verb.

Un dels darrers orgulls trepitjats, el fet de ja no poder gaudir més del programa de Barcelona Televisió, Saló de Lectura. Amb més de cinc anys d’emissió, s’havia convertit en un referent cultural. Un programa intel·ligent  i com diu el Llibreter, al servei del lector. Al darrer programa la Marina Espasa, directora i presentadora en absència d’Emili Manzano, l’anterior director i presentador, nomenat director de l’Institut Ramon Llull, féu un comentari sobre el rumb que prenia aquesta ciutat tot citant un article de Catalina Serra titulat La ciudad del aburrimiento. El premi per a aquesta gosadia, el fet que BTV decidís no reemetre el programa el dissabte següent -com era costum- i suprimís la pàgina web del programa.

Es veia d’una hora lluny que el paper de presentadora, a la Marina Espasa, li anava gran. Però programa rere programa va saber defensar la fórmula que havia fet del Saló de Lectura un espai d’intimitat literària on cada setmana t’emportaves una munió de recomanacions molt i molt interessants. Deixant de banda el fet que hem d’estar agraïts a la Marina que agafés les regnes del Saló probablement sabent que li costaria estar davant les càmeres, li hem d’agrair una cosa més important com és el fet de no haver callat allò que pensava. Malgrat la censura imposada per BTV, gràcies a la xarxa les valentes paraules de la Marina podran ser escoltades per més gent.

Gràcies Marina Espasa, gràcies Emili Manzano per no haver fet d’aquest Saló de Lectura un lloc ple de butaques rònegues i polsoses sinó un espai on les paraules han ocupat el millor espai que podien ocupar: el de la llibertat per dir, per escoltar i sobretot, sobretot per llegir. Quelcom que m’imagino, els actuals directius de BTV deu feu un temps llarg que no practiquen.

ENTENDRE’S

5

Més de dos-cents quilos d’explosius en una furgoneta han dinamitat aquest matí el diàleg de pau entre ETA i el govern espanyol. L’orgull infraestructural de Madrid esfondrat com un castell de cartes. Les primeres informacions  parlen d’un ciutadà equatorial desaparegut. Torna el més sinistre joc dels eufemismes. Cares llargues a la Moncloa. Aquest matí Rubalcaba, matxet en mà, obria el camí de la selva informativa. Derivava les preguntes de les conseqüències polítiques a la compareixença de Zapatero a la tarda. El primer titular: amb violència no hi ha diàleg.

Zapatero compareix a la tarda. Més cares llargues. Al rostre de Fernández de la Vega tanta o més destrucció que a l’extint aparcament de la flamant T4. El president del govern espanyol tot just havia anunciat que estava la cosa millor que fa un any. La truculència de les bombes desfà, com sempre, qualsevol missatge triomfalista. Zapatero anuncia el final del diàleg, que no del procés de pau. Gallet s’esmunyeix de caure en el parany de les afirmacions massa rotundes. Els desapareguts ja en són dos. No es desvia del camí de Rubalcaba i rebla el titular: amb violència no es va a enlloc.

La restructuració del govern espanyol amb Alonso a Defensa i Rubalcaba a Interior, denotà com era d’important per al cartipàs Zapatero penjar-se la medalla d’haver iniciat i portat a bon port el procés de pau a Euskadi. Àrdua tasca la seva. Ho sabien, ho saben i ho sabran. Amb un PP apuntalat en l’immobilisme d’extrema dreta i sense deixar de petja qualsevol moviment per petit que sigui. Tot suma vots.

El llast d’ETA s’ha de llegir en dos diaris diferents: l’un des de Bilbo en el d’una societat cansada que la violència enverini txacolins i aurreskus; l’altre des de Madrid, en forma de ferida que no es vol fer cicatriu ni a la de tres, per passar pàgina d’una vegada d’un tornaveu que ve de molt, molt lluny, no d’una galàxia llunyana, però gairebé.

Ho va fer l’IRA sembrant paüres a la City londinenca. Blair no els comprava el berenar que volien en sortir del cole. ETA ha parlat amb una veu semblant. Però mentre uns poden fer venir tot un president dels Estats Units com Bill Clinton a l’Ulster pagat pels amics de Massachusets; els altres s’han de conformar amb l’apropament dels presos i poca cosa més. El panorama no està per escarafalls. El preu de la Pau, com el peix per Nadal, s’ha disparat i en són conscients. 

 No hem de patir tant. S’ha parlat. Amb caputxa, sense caputxa, amb serp i amb destral. Però s’ha parlat. Hi ha mòbils a Madrid que deuen tenir números emmagatzemats amb noms amb ics i zetes que els polzes ministerials passaran per alt uns quants mesos. Se’ls va passar el guió. No els van agradar algunes coses. Corregit, ho van tornar a provar. Res de res. Som al cap del carrer amb booms i olor de misèria una altra vegada, però s’ha parlat i hem de clamar perquè hi tornin. Condemnen els uns la violència, condemnen els altres la falta de gestos. El crit ha de ser unànime per a una sola condemna: la que els obliga a entendre’s pels bé de molts, pel bé de tants. 

UN DIA…

0

"Callant, vaig oblidar la quantitat de vegades que m?havia sentit dir que aquesta fal·lera per canviar el món ?o la part que n?abasto- era només una frivolitat passatgera que s?esvaïa amb la maduresa.

Callant, m?ho vaig sentir dir de gent que recordava amb condescendència la seva joventut i veia en la meva convicció una pueril ingenuïtat.

Callant, m?ho vaig sentir dir, també, de coetanis meus que pretenien ?en presentar com a superada aquesta fase- fer gala d?una precoç maduresa.

Callant perquè l?única prova del seu error me la podria donar el temps.

I ara ja la tinc, ja no cal que calli, ara ja ho puc dir certer: la renúncia no és una fase de l?evolució de les persones.

Tanmateix, ningú no reconeix obertament la renúncia: uns reivindiquen una madura reflexió segons la qual l?experiència aconsella un salvament individual, davant el desori mundial proclamant que el món és un campi-qui-pugui, i titllen d?enze aquell qui no actuï en exclusiu interès, personal. D?altres asseguren que, en certa mesura, ja s?han acomplert o ja s?estan acomplint els objectius fixat, i per tant, ja es pot esdevenir usuari del món i deixar de ser-ne forjador.

Ara em sento viu, intensament viu en la revolució, encara i per molts anys.

Hom no mor quan deixa de bategar, sinó quan els seus batecs deixen d?oferir al món la possibilitat de canviar-lo.

Per això em sento viu, content, de tenir la certesa que no he perdut el temps i que no he malvenut el somni que, comptat i debatut, només em pertany solidàriament junt amb la resta de gent del món que cada dia es lleva convençuda que un dia…"

                 

                        Francesc Ribera "Titot" (presentació del primer disc d’Ara mateix)

                                                                                          Fotografia: Gilles Navet

CERTA ESQUERRA

0

Davant la certesa universal que mai res no és per a tota la vida, hi ha dues opcions: acceptar-la fent tots els possibles perquè la llei s’acompleixi el més aviat possible, o bé lluitar-hi desesperadament sabent que d’antuvi ja t’has deixat convèncer per la primera opció, doncs esmerçant tot el temps en anul·lar-la, t’erigeixes com el seu millor ambaixador: a mesura que creixen les teves ànsies contra el sentit comú, creix l’amenaça que només tu consideres com a tal i et converteixes en un esclau ridícul i patètic del no-res.

DE RUBIANES EN SOM UNS QUANTS

0

La nostra democràcia, bastida damunt les cendres d?una Guerra Civil que el dictador Franco allargà innecessàriament per assentar el seu sinistre lideratge; d?una dictadura ferotge i repressiva a nivell polític i sociològic i una transició que no fou altra cosa que una prolongació del que hi havia amb una mica de maquillatge, no sap desprendre?s d?aquest llast així que se l?ataca.

 

 

 

 

 

De vegades fa la sensació que la democràcia a l?Estat Espanyol s?ha de considerar com una llicència momentània que atorgaren els qui guanyaren la guerra, un premi provisional sempre a punt de ser reconsiderat, un caramel el qual hem de preservar no només dels mals usos propis de tot sistema polític, sinó també d?aquells que creuen que la democràcia no és un valor per si mateix, que es tracta únicament una concessió que es pot acabar quan a ells els doni la gana.

La darrera mostra d?aquesta provisionalitat tot el què ha aixecat l?afer de Pepe Rubianes i la seva negativa de mostrar la seva obra de teatre Lorca eran todos en un teatre públic de Madrid després de les amenaces rebudes per grups ultradretans a tenor d?unes declaracions que el propi Rubianes va fer contra la unitat de l?Estat Espanyol  i per les quals ja es va disculpar públicament.

És el de sempre. Podem dir el què ens plagui usant tota la gamma de subterfugis que amb el temps hem anat aprenent a usar, podem fer totes les paràboles i metàfores que el nostre enginy sigui capaç d?empescar-se, ara, això de parlar de les coses pel seu nom, això fa accionar els ressorts de tots els intransigents troglodites que, a mata-degolla, tan sols permeten les sortides de to dels seus partits polítics afins avesats a mostrar-nos l?espasa de Damòcles de la intransigència i del feixisme més recalcitrant, encara que sigui dins els paràmetres del ?fair play? del joc democràtic.

Pels qui estem acostumats a denunciar aquestes circumstàncies sempre en clau política -com diu Paul Henreid a Casablanca en referència a la seva inclusió per la força de la seva nacionalitat Txecoslovaca dins el Reich alemany, per molts això de ser espanyols és un privilegi que no hem demanat mai- ens reca constatar com sempre hem de ser els mateixos que dormim amb un ull obert, els qui ens hem d?aixecar en armes dialèctiques contra una mostra més de la supèrbia més rància.

 El patrimoni de la llibertat d?expressió és cosa de tots. Per damunt de les línies que delimiten les nostra pertinença a una nació o a una altra, l?obligatorietat moral de no passar per alt aquests abusos és cosa dels qui per damunt de nacionalitats i tendències polítiques, s?ajunten per denunciar la intolerància i la crueltat lluitant contra la falsa idea de fer-nos creure que si volen, ells, encara poden fer i desfer.

 Si la unitat d?Espanya és tan important, on eren les manifestacions que havien de defensar la falsa persecució del castellà a Catalunya, el linxament sistemàtic del dret natural de tota nació a dir-se?n o la tan enaltida plurinacionalitat? Si segons ells, també formem part del seu Estat, què ens fa indignes de la seva defensa? No deixem passar l?oportunitat de deixar ben clar que de Rubianes, encara en som uns quants mal pesi a alguns intel·lectuals d?esquerra que pel que sembla, ja han fet els quartos.

 

MANUEL SACRISTÁN I EL SILENCI DELS ANYELLS

0

A partir de la figura de Gabriel Ferrater, amb els anys, he anat ampliant la meva curiositat per personatges coetanis com Carlos Barral, Gil de Biedma, els germans Goytisolo… En definitiva tots els que Carme Riera englobà dins el nom de "Escuela de Barcelona" al seu magnífic assaig sobre la generació poètica dels 50.

El nom de Manuel Sacristán hi apareix destacat. Era una figura que sempre m’havia interessat. Els personatges intel·ligents -brillant, pel que en diuen- que saben anar més enllà del dogmatisme polític -Sacristán fou un destacat dirigent del PSUC- per interessar-se per la cultura, sempre m’han atret. Potser perquè hi ha la tendència a creure que l’una no pot anar de bracet de l’altra. 

Un documental a Barcelona TV, fa uns dies, me’n desvetllà la seva faceta política. Del seu pas fugisser a Falange a la seva conversió al comunisme, la seva tasca a la clandestinitat, l’activa militància i el seu gradual desencantament, sobretot a partir dels fets del 68, marquen el caràcter d’un Sacristán que abraçà el comunisme amb una autenticitat que potser ara semblaria excessiva.

Sacristán, titllat per alguns més com un intel·lectual posat a polític, que no pas com un polític autèntic -si és que existeix el polític autèntic-, correspon al model exhaurit de polític il·lustrat, que més enllà de la sea afiliació, sap valer-se dels recursos de la cultura adquirida.

Ara que fa pocs dies han designat com a ministre espanyol d’Indústria a algú que és titllat en alguns mitjans, més com un gestor que no pas com un veritable polític -sembla que la tònica, ara com ara però, és aquesta- és bo revisitar les biografies dels que, malgrat no sentir una afinitat amb la seva ideologia, van saber ser conseqüents amb el que pensaven i no van denigrar-se a acotar el cap com un anyellet dòcil davant simples enrocaments estratègics.

Campanya "Jo també vull un estat propi"

COMANDANTE QUIJOTE

2

Curiós exercici el que va realitzar Oliver Stone el 2003 amb el seu "Comandante", sobre el dictador Fidel Castro, i que avui s’ha pogut veure al 33. Abans de res, dir que no sento cap mena de simpatia pel règim castrista, molt menys per tota la tropa de pseudoesquerrans que disculpen els molts abusos comesos en nom d’una revolució del tot extingida des de fa molts anys.

He seguit de prop alguns campanyes que s’han instituït des de casa nostra en favor de l’alliberament d’escriptors cubans. El Centre Català del PEN apadrinà el cas de Mario Enrique Mayo Hernández, feliçment alliberat. No crec que sigui massa d’esquerres, molt menys revolucionari, tancar a la presó aquells que no pensen com tu.

La meva solidaritat és amb el poble cubà que pateix el bloqueig sagnant i desaforat per part dels Estats Units, sense tenir-ne cap culpa enginyant-se-les com poden per tirar endavant. Em sembla que com jo, molts d’ells van aprendre que el marxisme va ser una bona pregunta amb pèssimes respostes. 

Stone s’interessa per la persona de Castro. El posa contra les cordes amb preguntes precises on no hi caben ni la retòrica ni l’ambigüitat. Castro se’n surt amb nota, mal m’estigui dir-ho. Hi ha una lucidesa demoníaca en aquest personatge. No vacil·la en les seves respostes. Amarat d’un personalíssim sentit del destí -fàcilment identificable en d’altres dictadors- el seu discurs, s’enlaira prou com perquè les preguntes d’Stone, quedin justificades a una escala superba, elevada. Nega rotundament que hi hagi tortura a Cuba. Enalteix el sistema electoral (!) del país com un dels més lliures. Prostitució diu…?

Castro se’ns revela com un Quixot amb un Sancho Panza, Dulcinea i Rocinante, fosos en una visió de Cuba apartada de qualsevol realitat. La subjectivitat feta parcel·la i explotació de l’ego intel·ligent i astut del qui pel que és desprèn de l’aparent falta de censura en alguna de les respostes, ja és tan sols una titella moguda pels tecnòcrates del règim. Un putxinel·li iconogràfic que s’estarrufa com un gall dindi afirmant que són molts els gegants que volen dinamitar la seva obra revolucionària…Son molinos, comandante. O potser una jinetera que fa giravoltar el seu bolso davant seu.

 

EN HOMENATGE A MARTA MATA

0
Publicat el 28 de juny de 2006

Comparteixo les paraules de commoció del Gerard Gort en la mort de Marta Mata. M’ha plagut rellegir-ne l’entrevista que enllaça des del seu bloc. M’hi reconec en el seu plantejament educatiu. També a la meva escola -en els meus temps Mare de Déu de Misericòrdia, avui rebatejada amb el de Maria Cortina, de Reus- se seguia al peu de la lletra, tal i com comenta en Gort, els mètodes de la Rosa Sensat.

Afortunadament l’esforç de Marta Mata no morirà amb ella. L’Associació de Mestres Rosa Sensat, queda com una institució de progrés al servei d’un país que en els anys darrers del franquisme, va saber nodrir d’eines molt valuoses la tasca de les escoles que van apostar per un aprenentatge íntegrament en català sense menystenir la llengua castellana i amb una renovació, en general, dels mètodes tradicionals d’ensenyar.

Vull subratllar aquesta normalitat perquè fins que no m’he fet gran, i encara hi ha moltes coses ara que em sorprenen, no he copsat fins a quin punt l’educació rebuda, no va significar, ni que fos de manera tangencial, la llavor de la meva actitud política, social i cultural. La pedagogia des d’una òptica oberta tenint Catalunya i la seva cultura en el punt de partida, com una cosa del tot normal.

Recordo, per posar un exemple, el xoc que em produí als catorze anys en deixar l’escola i anar a un institut de batxillerat públic, descobrir que el castellà era llengua d’ús social. Els García, Martínez, Pérez i Ruiz de la meva escola, no l’utilitzaven per a res. Un homenatge als seus pares que van triar aquesta opció.

El meu homenatge pòstum a la Marta Mata i per extensió a tots els mestres que van saber servir-se dels seus consells perquè generacions i generacions de brivalls, aprenguéssim, a finals dels setanta, la nostra llengua i  la nostra cultura sense cap mena de complexos ni privacions.

ENGRUNES

1
Publicat el 9 de juny de 2006

Un dels llibres que va fer que perdés una mica la por a això de l’economia va ser "Les conseqüencies econòmiques de la pau", de John Maynard Keynes. El personatge sempre m’havia seduït per la seva barreja d’intel·lectual seriós i proscrit baliga-balaga al costat del grup de Bloomsbury.

Publicat el 1919, conté afirmacions prou contundents contra la maleficiència de França contra una Alemanya derrotada després de la Primera Guerra Mundial incapaç de poder aixecar el cap i pagar allò que se’ls exigia en el vergonyós Tractat de Versalles.

Les observacions sobre Clemenceau són una delícia: jo crec que Matt Groening s’hi inspirà per crear el seu inefable Sr. Burns.

 Avui en dia, parlar d’economia, així en abstracte, fa por. L’associació a tot el que envolta la inversió financera n’ha despreciat tota l’essència que té en quant ciència social; la seva dimensió filosòfica. L’economia, ens agradi o no, ja només vol dir caler. Idees, poques. Les imprescindibles.

Mentre Keynes assistia a les reunions com a representant del tresor britànic, a l’altra banda de l’Atlàntic, la càustica escriptora Dorothy Parker afirmava que les dues paraules més sublims de l’anglès eren: "xec adjunt".

No sé si aquests "Economistes pel No" que recentment s’han ajuntat en clau estatutària, hauran llegit els llibres de Keynes o hauran llegit els llibres de la Sra. Parker, en tot cas, és bo que hi hagi persones que suposadament hi entenen, que diguin que no, que la cosa no millorarà tant com ens volen fer creure.

Sigui com sigui, sense llibertat per decidir plenament què en fem de les nostres virolles, no hi valen ni les grans teories ni els comentaris sarcàstics; les engrunes, encara que ara ens les deixin votar, són sempre, al cap i a la fi, engrunes.

ACLARIMENTS

5
Publicat el 29 de maig de 2006

Per calmar dubtes i mals entesos, transcric més avall el "profund" article del Sr. Sostres publicat diumenge dia 28 de maig al diari Avui.

Em ratifico en el comentari que vaig penjar al seu bloc. Si hi ha algú que hi troba algun argument de pes, que m’ho faci saber.

Han d’anar molt malament les coses al diari Avui com perquè no hi hagi algú que pugui dir: "Salvador, vols dir que no t’ho hauries de rellegir?" o això, o que el blindatge del Sr. Sostres deu ser molt i molt doble.

També que servidor és un ingenu i a vegades oblida que els mons ideals de les Senyorites Pepis, no existeixen.

 En tot cas, lamento que algú pugui dir-se periodista o escriptor o el que sigui escrivint aquestes rucades.

Coses dels pobres

Salvador Sostres

Es va a poc a poc instal·lant el raonament que aquests atracaments dels darrers dies ja és el que es mereixen els rics de merda que viuen en urbanitzacions. I que si no vols que t’atraquin, vine a viure a la ciutat com tothom. És el conegut ressentiment dels pobres, que haurien d’estar agraïts i mira com ens odien. Els rics paguem impostos perquè els teus fills tinguin la beneficiència de l’escola pública: perquè escolta, ja que hi som, deixa’m dir-te que l’escola pública és beneficència. Pots dir-ne Estat de benestar, si vols: els pobres dieu tantes coses que ja no ve d’una. Però l’escola pública és beneficiència pura i dura, i nosaltres paguem la voluntat i en gaudeixes tu. Els rics paguem impostos perquè tu tinguis una esplendorosa sanitat gratuïta, i per no molestar-te i per no eixamplar les cues fins i tot ens paguem, a més, una mútua privada. Els rics amb els nostres impostos paguem una policia que al damunt molt més sovint ha d’ocupar-se de gent com tu que de persones com nosaltres, que ens comportem molt més civilitzadament la majoria de vegades. I encabat, en lloc de donar les gràcies es va a poc a poc instal·lant l’argument que ja està bé que ens atraquin. Mira, els rics, com sempre, trobarem alguna solució, i ens en sortirem d’una manera o d’una altra malgrat l’agressivitat dels atracadors i la incompetència de la consellera Tura. Però els miserables no deixareu mai de ser-ho amb raonaments d’aquesta mena. Mentre vegis els rics com els teus enemics i no com els teus ídols el fracàs seguirà sent la teva companyia. I t’ho mereixeràs: per curt, per burro. El teu problema no és que no tinguis diners, és que no tens cervell. I és això el que et condemna a la pobresa. Perquè ser pobre no és no tenir mansions, camises, vaixells o avions. Ser pobre és ser un imbècil, i això no té solució.

Botons

PERPLEXITATS

5
Publicat el 28 de maig de 2006

Via Flux llegeixo l’article (?) que el senyor Salvador Sostres ha perpetrat a l’Avui. En calent, indignat, hi deixo el comentari que adjunto més avall, al seu bloc.

No entenc com algú pot escriure una monstruositat així i el que potser és pitjor, com algú pot publicar-ho.

Si hi voleu dir la vostra, aneu a aquí.

El teu article d’avui al diari on escrius m’ha semblat vergonyós i patètic. Si d’escriure aquestes coses en dius fer periodisme, la veritat és que tenim un problema. En condicions normals hauria fonamentat el meu comentari amb arguments més o menys raonats, però rellegeixo i rellegeixo i la veritat, la manca de rigor i serietat, el fa totalment incontestable per la seva pròpia simplicitat. Erigir un discurs per tal de desmuntar-lo seria perdre el temps i cauria en la trampa de considerar que l’escrit mereix una mirada rigorosa quan tan sols es tracta d’un estirabot indigne, abominable, infantil i mancat de tota professionalitat. Perdre el respecte al lector, per algú que fa públic el què escriu, és la degeneració més gran a què es pot caure. Perdre el respecte a les persones, és ja denigrar-se a més, com a individu. Imagino que escriure aquestes estupideses amb les espatlles cobertes deu ser fàcil, en tot cas, fa un flac favor a una capçalera com l’Avui i a un director que malgrat la seva professionalitat contrastada permet o ha de permetre publicar absurditats com les d’avui.

UN DIA QUE DURARÀ ANYS

1
Publicat el 16 de maig de 2006

Hi ha persones com Gabriel Ferrater, Ramon Barnils o Manuel de Pedrolo que malgrat la seva vàlua artística, degut a la seva heterodòxia, han estat endreçats al calaix dels que més val no tenir-los massa presents no fos cas que algú hi trobés un exemple en la manera d’enfrontar-se a allò establert i tinguéssim més d’un disgust.

 

Caldria afegir a aquest il·lustre grup un altre nom: Ovidi Montllor. Mai un artista que va donar tant, en l’amplitud del significat del verb, va rebre tant poc. I no em refereixo a posició o a un tall de pastís. Em refereixo a poder viure dignament de la seva feina. Afortunadament hi ha qui no combrega amb rodes de molí i sap rescabalar record i memòria de manera tenaç.

 

Escric encara amb el tornaveu dels aplaudiments que aquesta nit, han fet perillar les rajoles del magnífic sostre del Palau de la Música Catalana a Barcelona en aquest homenatge sentit, sincer, profund i entusiasta que se li ha volgut dispensar. S’ha cridat, s’ha escoltat, s’ha sentit i sobretot s’ha recordat.

 

 La figura d’Ovidi Montllor espigolada de cada persona que ha volgut fer-ne una canemàs únic damunt l’escenari. La figura d’Ovidi Montllor feta present i sobretot futur en les meravelloses versions de "La fera ferotge", "Els companys", "Carta a casa", "La samarreta", "La fera ferotge"… Fins a tres hores de pell de gallina, de llàgrima encesa, d’emoció desfermada.

 

Sorpreses agradables com la veu de Biel Mesquida cantant Guillem d’Efak, la Plataforma pel Dret a Decidir situant-se en el NO a l’estatut oficialment. Batec de cor enfollit de ràbia dolorosa pel record de Josep Maria Isanta i Guillem Agulló.

Tot ho mereix Ovidi Montllor perquè la seva veu encara és la nostra veu. Perquè la seva poesia és la nostra poesia. Tot ho mereix Ovidi Montllor perquè la seva lluita, és la nostra lluita.