Avui fa quaranta anys de la primera i única actuació dels Beatles a Barcelona. Va ser a la plaça de toros Monumental i conten les cròniques que ens hi vàrem aplegar uns 12.000 espectadors. Més del doble dels que la nit anterior havien anat a la Plaza de las Ventas de Madrid. Dels de casa
Aquests dies estic escoltant “Surfistes en càmera lenta”, el primer disc en solitari de Joan Miquel Oliver, compositor de tots els temes del grup mallorquí Antònia Font. És un disc molt breu (en volem més, al·lot!) ple de pop suau, plàcid, sensible, acollidor… i continuaria amb uns quants adjectius més sense cansar-m’hi. Evidentment d’un creador capaç de parir discos
Ara fa una estona, baixant amb la moto per la Rambla, acabo de veure les primeres banderoles que, com cada any des que a principis dels 80 el ministre de Cultura francès Jack Lang va empescar-se l’invent, anuncien que el proper dia 21 -solstici d’estiu- se celebrarà la Festa de la Música. Suposo que, també com cada
Anit, del llit estant i abans de dormir, em vaig preparar una curiosa barreja de tecnologia punta a càrrec del senyor Apple i de cant gregorià a càrrec del cor de monjos del monestir de Santo Domingo de Silos –“Las mejores obras del canto gregoriano”, EMI Classics, 2 CD’s, anunciado en TV– (D’acord, d’acord, ja sé
Tal vegada la meva admiració sense límits per les mítiques Vainica Doble m’enterboleix el sentit crític vers qualsevol cançó escrita i/o cantada per les senyores Gloria van Aerssen i Carmen Santonja (que ens va deixar un dia de juliol de 2000) però l’altre dia, mentre entrava a la panxona de l’iPod tota la discografia d’aquestes
El suplement cultural de l’ABC -curiosa paradoxa que aital diari tingui un suplement dedicat a la cultura… i a més a més bo- recordava ahir que el proper dimecres es compliran 25 anys del suïcidi d’Ian Curtis, cantant, lletrista i ànima del grup Joy Division. (n’hi ha més) Poques vegades un grup amb una
Una dada per a la petita història personal: acabo d’estrenar la iPod (o és l’iPod?). Els tres primers CD’s que hi hem introduït han estat “Anem al llit” (Albert Pla), “Dark Side of the Moon” (Pink Floyd) i “The Raise and Fall of Ziggy Stardust and The Spiders from Mars” (David Bowie). La primera cançó que he escoltat
Aquests dies que, intrigat i il·lusionat, estic a punt d’ingressar en la galàxia iPod he reflexionat una mica sobre els canvis que ha experimentat en els darrers quaranta anys la meva (i, suposo, de mooolts altres) manera d’escoltar música enllaunada. Uns canvis que, indiscutiblement, descriuen una trajectòria cap amunt tot i que no amago que hi
1) “Like a rolling stone”, Bob Dylan; 2) “I like birds”, Eels; 3) “Sifon”, Ia & Batiste; 4) “Viva Cai!”, Carles Benavent; 5) “Be my number two”, Joe Jackson; 6) “Lápiz y tinta”, El Último de la Fila; 7) “Year of the Cat”, Al Stewart; 8) “Princesa”, Joan Manuel Serrat; 9) “The boxer”, Simon &
Amb tot el paper venut i davant d’un públic d’incondicionals el grup mallorquí Antònia Font va presentar divendres passat a Barcelona “Taxi”, al meu parer un dels millors discos catalans de 2004. “Taxi” és un treball dels que en altres èpoques es catalogaven com “conceptuals”, un CD ple de magnífiques cançons que parlen de la
Pel que he pogut llegir en els darrers dies sembla que en el formulari per obtenir el carnet de progressista -modalitat intel·lectual profund- s’ha incorporat un nou requisit de compliment indispensable. Ara caldrà acreditar una devoció il·limitada per un individu que acaba de treure el seu primer disc -titulat “Amar duele”- i que, de nom
Rebo un llarguíssim correu electrònic de la C. en el que, entre altres coses, em diu que a veure si deixo de vacil·lar amb tanta al·lusió a les “músiques de la meva vida” i ensenyo d’una vegada les vergonyes. És a dir, que a veure si detallo títols concrets. Entomo el repte i com que en tinc preparats set, de CD’s, amb
El mes de febrer de 1975, ara fa justament trenta anys, els mítics estudis Gema de Barcelona varen acollir la gravació de dos discos que han esdevingut ja històrics: “Diumenge”. el primer de la Companyia Elèctrica Dharma i “Qualsevol nit pot sortir el sol”, de Sisa. Pel que fa als Dharma val a dir que
L’escena passa un diumenge d’estiu de 1966 en un bosc molt proper a Palau de Plegamans que ara deu ser ja un carrer amb cases a banda i banda. Retingueu la data, si us plau: 1966. És a dir, l’any de la bomba de Palomares, de la Caputxinada, de l’arribada al zoo de Barcelona del
Som en temps de llistes, pel que es veu. Després dels 500 de la revista “Rolling Stone” un programa de TVE ha fet una votació entre els seus espectadors per escatir quina és la millor cançó dels darrers 50 anys i la guanyadora ha estat “Mediterráneo”, de Joan Manuel Serrat. Un tema enregistrat el 1971