Aquests dies que, intrigat i il·lusionat, estic a punt d’ingressar en la galàxia iPod he reflexionat una mica sobre els canvis que ha experimentat en els darrers quaranta anys la meva (i, suposo, de mooolts altres) manera d’escoltar música enllaunada. Uns canvis que, indiscutiblement, descriuen una trajectòria cap amunt tot i que no amago que hi
1) “Like a rolling stone”, Bob Dylan; 2) “I like birds”, Eels; 3) “Sifon”, Ia & Batiste; 4) “Viva Cai!”, Carles Benavent; 5) “Be my number two”, Joe Jackson; 6) “Lápiz y tinta”, El Último de la Fila; 7) “Year of the Cat”, Al Stewart; 8) “Princesa”, Joan Manuel Serrat; 9) “The boxer”, Simon &
Amb tot el paper venut i davant d’un públic d’incondicionals el grup mallorquí Antònia Font va presentar divendres passat a Barcelona “Taxi”, al meu parer un dels millors discos catalans de 2004. “Taxi” és un treball dels que en altres èpoques es catalogaven com “conceptuals”, un CD ple de magnífiques cançons que parlen de la
Pel que he pogut llegir en els darrers dies sembla que en el formulari per obtenir el carnet de progressista -modalitat intel·lectual profund- s’ha incorporat un nou requisit de compliment indispensable. Ara caldrà acreditar una devoció il·limitada per un individu que acaba de treure el seu primer disc -titulat “Amar duele”- i que, de nom
Rebo un llarguíssim correu electrònic de la C. en el que, entre altres coses, em diu que a veure si deixo de vacil·lar amb tanta al·lusió a les “músiques de la meva vida” i ensenyo d’una vegada les vergonyes. És a dir, que a veure si detallo títols concrets. Entomo el repte i com que en tinc preparats set, de CD’s, amb
El mes de febrer de 1975, ara fa justament trenta anys, els mítics estudis Gema de Barcelona varen acollir la gravació de dos discos que han esdevingut ja històrics: “Diumenge”. el primer de la Companyia Elèctrica Dharma i “Qualsevol nit pot sortir el sol”, de Sisa. Pel que fa als Dharma val a dir que
L’escena passa un diumenge d’estiu de 1966 en un bosc molt proper a Palau de Plegamans que ara deu ser ja un carrer amb cases a banda i banda. Retingueu la data, si us plau: 1966. És a dir, l’any de la bomba de Palomares, de la Caputxinada, de l’arribada al zoo de Barcelona del
Som en temps de llistes, pel que es veu. Després dels 500 de la revista “Rolling Stone” un programa de TVE ha fet una votació entre els seus espectadors per escatir quina és la millor cançó dels darrers 50 anys i la guanyadora ha estat “Mediterráneo”, de Joan Manuel Serrat. Un tema enregistrat el 1971
Ja se sap que si hi ha gent aficionada a entaforar dintre d’una llista tot el que se li posa pel davant aquests són els americans i la penya pertanyent al gremi de la música. Una bona prova d’això ens l’acaba de donar la veterana revista “Rolling Stone” que publica en el seu web la llista de les 500 millors
Continuant amb el to musical dels darrers dies en aquest Bloc no voldria deixar de banda el que al meu parer és un dels millors treballs discogràfics catalans de l’any: “Taxi”, d’Antònia Font. Després de tres discos en els que ja s’apuntaven molt bones maneres -especialment l’anterior, “Alegria”, de 2002- el quintet mallorquí ha fet un disc esplèndid i madur amb les seves habituals
Quines coses… els dos discos que vaig comprar dijous passat a l’FNAC han donat joc per a sengles comentaris en aquest Bloc. El d’abans d’ahir referent al darrer -i, ai las, decebedor- doble disc en directe dels meus estimats Rolling Stones i el que enceto ara, de signe diametralment oposat, a propòsit d’“Elegia”, el darrer
Acabo de comprar “Live Licks”, el doble CD que els meus estimadíssims Rolling Stones van enregistrar en directe durant la gira 2002-2003 de presentació del “Forty Licks” (el disc de celebració dels quaranta anys de vida del grup) i a meitat del primer compacte (just en el “It’s Only Rock’n’Roll”, tot i que ja estava amb la mosca
(La sèrie comença aquí) El primer que sentim en posar "Brossa d’ahir" són refilets d’ocells i uns arpegis de guitarra molt suaus. Un pròleg perfecte perquè resumeix amb precisió el que ens espera durant els següents quaranta minuts: inspiració, naturalitat i senzillesa. I talent, és clar. Ja hem entrat, doncs, a dins d’"Alceu-vos, xe, que ja és de
(La sèrie comença aquí) Recordo que vaig utilitzar diverses vegades els trenats de guitarra acústica de "Cims i abismes" i les flautes de "Caseta del plater" com a il·lustració sonora d’alguna de les històries que m’empescava durant aquells seixanta minuts màgics, a partir de les 10 de la nit, en els que em tancava a
(La sèrie comença aqui) Les sis cançons d’aquella cinta em varen fascinar tant com abans m’havien fascinat obres con Dioptria I i II, Miniatura, Música Dispersa, Orgia, Jo, la donya i el gripau, Qualsevol nit pot sortir el sol, Tot l’enyor de demà o L’oucomballa. O Licors, lisèrgic i estimulant disc enregistrat per Pau Riba en el