Renoi quina (…) Crida: jo també escolto música en Català! meravella de film. La darrera obra d?en Jonathan Demme (El silenci dels anyells, Philadelphia…). Quin plaer. Quin goig de tarda. Pocs cops havia sortit del cinema amb una sensació de benestar tan i tan gran. Al gran Neil Percival Young (Toronto, Canadà, 1945), li havien
Sensacional descoberta, a través d’un cedé de regal, no esperat. Títol: “Inventari”. I meravellosa, la veu, de l’Àfrica Pérez (exSlips) i ara al grup “Els convidats”. M’encisa, especialment, la versió en català d’una de les cançons d’amor que més m’estimo -dels Bee Gees-, i que dóna nom a aquesta nota dispersa. És la peça 14 del
Grossa descoberta, la d’un jove cantant barceloní –professor de “mates” de dia, compositor i cantant de nit. Es diu Àlex Torío i té més de 40 àlbums escrits. Fins no fa gaire gravava maquetes. A hores d’ara, Sinnamon records se n’ha fet càrrec dels seus treballs. En porta editats tres: Last Year’s Man; Magic Wand
Moments memorables, els viscuts, en escoltar el darrer disc del compositor i músic i cantant Neil Leslie Diamond (Brooklyn, Nova York, 1941). Dotze cançons, que en són 14 -dues més de regal. Set d’elles, per mi, molt i molt bones, i la resta, també, de prou nivell i qualitat (…) Crida: jo també escolto música
Hola, Laia, Prou saps que, en la meva vida, si res m’ha engrescat d’allò més han estat la política, el periodisme i els llibres. I que darrerament l’ordre s’ha invertit: m’interessen, sobretot i molt principalment, els llibres, el periodisme i després, ben lluny, la política (…) La música, doncs, hi ha jugat un rol
Dotze cançons, 1 cedé, 1 devedé, i la superba veu d’en Miguel Poveda. El “cantaor” de Badalona ha superat, i amb escreix, una de les assignatures que aquest renovador del flamenc s’havia fixat. Després de 3 anys de feina silenciosa i perseverant -tria dels poemes, posar-hi música, afegir-ne veu. En Poveda n’ha arreplegat 12 bonics
Vintage -que vol dir clàssic, anyada, collita, el bo i millor- és el darrer àlbum, el que fa 32, d’en Michael Bolton. Un aplec de cançons que ens retornen, càlidament i sensual, a les arrels del pop dels anys 40, 50 i 60, amb lletres llegendàries i en companyia de compositors de primer nivell com
He sentit, una i mil vegades, el cd d’en Tom Waits que du per títol el mot que encapçala aquest paper. Editat el 1983, quan tenia 34 anys, és una peça enormement il.lustrativa de l’estil trencador i la veu aspra com un rostoll socarrimat, del cantant, músic i actor, estatudinenc. Peces amb acompanyament de metall,
Nova descoberta quant a valors musicals de casa nostra. Es diu Raül Fernández -àlies Refree-. Antic guitarrista de grups del pop espanyol, s’ha llançat en una carrera en solitari. Després de “Quitamiedos” i “Nones”, n’ha tret, no fa pas gaire, el seu tercer àlbum -“La Matrona”-. Personalment, en conec el segon -Nones-, amb 12 peces -10 en espanyol
Ahir vaig conèixer, per fi, en Pau Guillamet, altrament dit Guillamino (Barcelona, 1976). N’havia sentit a parlar d’ell, molt i molt bé, pels crítics musicals, ultramoderns, of course, de l’AVUI. Deia alguna crítica que es tracta d’un “cantant, guitarrista, disc-jockey, home-orquestra que fa puzzles amb samplers, bases pregravades” -recoi !- i que el seu segon