SERRALLONGA

I en el convenciment que la primavera d’hivern encara no havia despullat els faigs dels abillaments més extremats, on els grocs ronden els verds, i els roigs  s’ufanen de ser més esponerosos que els marrons, a poc a poc ens hem anat apropant al pou, on un dia, ja molt llunyà, el dimoni va encaterinar el senyor de can Besa i li va proposar que, si acceptava que li construís un dels millors pous de neu del Montseny,  i la feina la tenia enllestida abans que el gall cantés, en el moment de la mort (del senyor de can Besa, és clar) aquest li lliuraria l’ànima. I el tarilot  del senyor, quan arriba a casa li diu a la mestressa quin és el tracte fet, la mestressa l’abraona quan s’adona que el pacte ha estat amb el mateix diable. I mireu que és cas, al peu del pou, hem explicat com la governanta de can Besa, o sigui, qui portava els pantalons i el pòndol de la masia, va fer de  manera que el gall ensenyorit que tenien al corral cantés molt abans que aparegués el sol per l’horitzó. I així, la història ens conta que el pou va quedar en peu i el pobre i desgraciat senyor de Can Besa, gràcies a la muller, va salvar l’ànima de les penes malsanes d’en Pere Botero … i avui, els demés mortals podem gaudir del pou més ben construït del Montseny… (i és clar… el va fer el dimoni….).  Podeu entrellucar les fotos de la sortida.

En deixondir-se el dia, quan el sol passa la rella a l’estol de  nuvolades esmorteïdes d’un matí que es vol resplendent, iniciem la davallada planera que, des de Collformic,  ara una giragonsa, ara l’altra, ens anirà duent cap als peus de la generosa Església de Sant Cristòfol de la Castanya, on, amorosament, els seus estadants ens deixen entrar a prostar-nos davant els sants que serenament ens acullen al clos, i nosaltres, enjogassats,  fem cap al cim del campanar, on, com infants acabats d’estrenar, donem batallades que faran que es desperti la vida, la de la muntanya i la nostra. Les batallades ressonen al més pregon del cor de la muntanya. I la vista ens mena a l’enllà d’enllà, i aquí a prop del camí , on els primers bolets ens saluden, i les flors boscanes, en un esclat de roig encès, ens va engarlandant el camí. I ara un pas, ara l’altra,  fem drecera cap a  l’Esglesiola de Sant Martí, on el sant ens espera ennegrit, dins la capella més antiga de la muntanya. Apali , a gaudir-lo! Podeu veure les fotos clicant aquí.

Delmats pel rigor de la canícula, però esperançats de retrobar l?ombrívola, plaent i nostrada muntanya, ens hem enlairat a les planúries de Santa Fe, a la recerca de nous horitzons, car en som coneixedors que cada dia se’ns ofereixen noves maneres de viure i a l?ensems, d?explicar l?engalanada baluerna.
I com no podia ser d?altra manera, avui hem encalçat la font del moscardó (honorable andròmina en recordança d?un militarot estrany), hem pausat el nostre pas a l?ombra de l?abraçada, on sense defallença el faig i l?avet s?estimen des de fa moltes tardes amoroses. Hem sotjat la roureda ombrívola de la plana de Marçaners, on, mig temorenca, ens esperava la font del seu nom i de la mà d?en Jordi, que avui ens ha fet de pigall, ens ha mostrat el camp de marcolies (si no ho dic bé, mestre Martí Boada que em corregeixi) que, massa presumides, aixecaven la testa per ser impudorosament retratades. Ah! I la forca (que ens ha estat mostrada pel gentil gendre de Cal Trompo, el casalot on s?instal·là el primer hotel montsenyenc) que s?oblidà un dimoniet dels pastorets recolzada en un faig i ara, aquest, golut, se l?ha cruspit,…. I tota la sortida sense ser massa molestats pel sol immens que, entre bri, branca i falguera, intuíem al cel. O sigui, hem retrobat el ?locus amenus? i hem, quasi, tocat el cel amb les mans!!!!

Podeu veure les fotos a l?àlbum ?ABRAÇADA I MAÇANERS?