SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: MONTSENY

LES ROSSOLES D’EN PUJOL, AL MONTSENY

Foto: Matí encalmat a redós de La Creu.

I quin goig feia avui la  nostra muntanya!!. Ens  ha vingut a l’encalç ben polida, neta, endiumenjada, ha tret el colors de l’armari, ha debolit les males estrugances de la nostra quotidiana existència i ens ha col.locat al bell mig de la presència del transcendent. Avui, els que hem tingut el goig de compartir amistat i companyonia,  ens hem sentit traslladats al més enllà dels colors, de les sentors, de les sensacions, de les mirades amples, de les mirades properes, on ens venien a veure les flors, els blauets, la farigola, el refilet de les bestioles boscanes… I a l’ensems hem pogut trepitjar un espai màgic al cor de la nostra màgica baluerna: Les rossoles, un espai erm, que en altra lloc desentonaria de la natura exuberant que ens sortia al camí, però que avui, ens feia de contrapunt a la nostra joia de conviure i viure a plena natura.
Ai las, que sadollats de colors, de flors  i de força, hem tornat a la quotidina existència, a voltes, massa sovint, tenyida de dolor.  Amén.
I si voleu entrellucar una petita mostra de la sortida, poseu clicar aquí. 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

UN MATÍ PRIMAVERAL AL MOLAR DEL MONTSENY

Foto: Farigola (em diuen que és barballó o cua de cavall!) al Montseny.

I si a la plana ens avisaven que vindrien calorades, nosaltres amatents a respirar la bellesa del Montseny, hem fet tat a un dels indrets més bells i grandiosos de l’esponerosa baluerna.
Des de la Calma, ara un pas ara l’altre hem anat baixant pel Pla de Niudecorbs,  deixant a la nostra esquerra el Puig Drau. Al lluny, la lluminosa presència del Sui ens anava fent tat, ara en un revolt, ara l’altra. I al davant, presidint la nostra caminada el gegant adormit del Montseny. A la dreta hem deixat l’Estret de Gibraltar, i més enllà el Serrat de les bruixes i tancant l’horitzó el Coll Serola, (no patiu, no és el barceloní) i és que al Montseny tenim de tot!.
I dringant per les marrades, tots els colors del verd que ens cridaven fort. I el Molar,  el gran casalot que ens ha deixat l’ombra per fer un mos abans de reprendre la nostra baixada cap a la recerca del dring de l’aigua, que, com podeu veure,  avui no ens era pas gasiva de la seva presència. I els amos del Molar, els artífexs que s’hagi pogut salvar l’Estela ens han fet el goig d’atendre’ns molt amablement.
Apali! si voleu gaudir del Montseny, només us ho heu de proposar i passejar per la nostra muntanya,  és un dels plaers, dels petits  grans plaers,  dels que encara podem gaudir els mortals. I si us abelleix, podeu veure les fotografies que hem fet aquest matí primaveral.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

L’ESTELA DE LA CALMA, LA HISTÒRIA I L’AGAPIT BORRÀS

Foto: L’Agapit Borràs, arquitecte autor del Mirador on han exposat l’Estela al poble del Montseny.

Avui, tocava anar a l’encalç de l’estela, de seguir el seu camí ignot a la nostra muntanya del Senyal. la Calma ens espera amatent, lluïa uns núvols baixos que enamoraven. Per primera vegada en molts anys, la boira ens ha acompanyat a la recerca de l’Estela. De ben segur que els fats divins no volien que perdéssim l’oremus per la vista de la muntanya solellada. La tebior del gris ens ha acompanyat fins el peu de la barraca. Feia goig d’avançar, lentament, però fitant cada recó del camí. Un pastor ens sortia de la boira per saludar el caminant freturós de trobar la baluerna en forma de barraca. Adesiara les nostres figures es convertien en lleugeres ombres que avançaven amb ulls de cec. I les flors boscanes ens sortien a saludar tímidament. I per fi, la barraca d’En Ramon, que, acollidora ens ha fet passar al seu clos i hem pogut constatar la copia de l’Estela…. I que bé.
I de retorn, hem fet tat al mirador de l’Estela al Prat del Rector al poble del Montseny… I allí … miracle: ens ha vingut a l’encalç l’arquitecte de les noves estances de l’Estela: L’Agapit Borràs, que amb bonhomia, sabiduría i pedagogia ens ha explicat que el color vermell de les portes vol ser el signe perquè els estadants del Molar, quan surtin a l’Era puguin veure aquesta Estela , fins fa poc a casa seva. I ens ha il.lustrat de la forma del mirador… i ens ha fet estremir quan ens ha explicat que en el dinar de dissabte passat que era la celebració de la col.locació de la pedra, un bon home de muntanya es va emocionar, no quan parlava de persones, sinó que es va emocionar quan parlava de la pedra… I sí… A les persones les estimem i ens condolen els seus problemes, però quan és la història la  que ens ve a veure,  ens estremim quan veiem part del nostre passat, encara que sigui una pedra.
Apali! Si ho voleu aneu al poble del Montseny a llucar la Pedra que ens lliga amb la Història: L’estela de la calma .
Ah! I us acompanyo les fotos de la sortida, però també, per fer-vos una idea de la diferència de la barraca,  us acompanyo fotos d’anys reculats!.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

EL MISTERI DE L’ESTELA DE LA CALMA, DESLLORIGAT

Foto: La nova barraca
d’en Ramon. Foto del bon amic Jordi Novell.

Sembla que no pugui
ser…. Però ha estat així!.

De vegades les coses
es fan bé … i quan es fan bé cal dir-les i xalar de valent.
Un dia, la barraca d’en Ramon a la Calma montsenyenca, va desaparèixer… i amb
ella van debolir  també l’Estela. Abans, força temps abans, a l’octubre de 2006,
havia escrit al meu antic bloc: 

I enllà d’enllà, hem fet cut a la barraca
gansonera d’En Ramon que ens goitava per mostrar-nos la seva joia de l’Estela,
on mans matusseres ens volen privar de la grandesa de trobar un tresor a la
muntanya. Potser l’acabaran traient per a vergonya de caminants i l’haurem
d’anar a veure a un museu somort de les barcelonines planuries.

 Aquell dia vaig pensar que ja, mai dels mais,
ens lliuraríem de perdre l’Estela i no la tornaríem a tenir  al seu lloc primigeni: La barraca d’en
Ramon.. Veia segur que la perdríem per sempre.

Però ai las! que els fats divins han fet que la
temença no es convertís en realitat. Ans al contrari: Avui tenim la barraca
d’en Ramon refeta. (pel meu gust massa ben girada, l’antiga era matussera, com
cal al servei que prestava) i a dins hi tornem a tenir l’Estela (una copia) i
la de veritat la tenim al poble on ha de ser: al Montseny. I diuen que
bellament exposada. Aviat ho anirem a constatar.

Avui però em plau dir, amb molt de goig, que  gràcies
a les administracions,
tornem a gaudir de la barraca d’en Ramon i l’Estela de
la Calma al seu propi lloc: A la Sitja del LLop. I el bon amic Jordi Novell, aquesta setmana ha anat a veure-la i m’ha enviat la foto que ilustra aquesta anotació.

Amén.

 


Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

MATI PRIMAVERAL, AMB SORPRESA, AL MOROU


Foto: contrallum, d’en Xavier.


Quin  matí resplendent!.

En estol cap a la recerca de l’Esquei,
del Turó i de l’empedrat del Morou. Després de molts dies d’enyorament, avui
tocava retrobament amb la muntanya del senyal. I cap a la recerca dels narcisos,
que, sabíem per altres anys, que els podíem trobar a prop del Turó del Morou,
però avui, porucs i tímids que son, no han volgut sortir al nostre encalç,
però, ai las! que hi ha hagut un narcís,  que, desvergonyit,  ha dreçat la seva
testa al sol i ens ha vingut a l’encontre, alterós, xiroi, joiós i ens ha
enjogassat la sortida. Després l’esquei ens esperava amb la seva visió rutilant
del Turó de  l’Home.

I xino xano, cap a l’empedrat
que, com sempre, ens ha sorprés orgullós, posant-nos al davant,  dins l’escenari, el Turó de Paletreques,
i el Turó de l’Home, i les Agudes i… al final , el sadollat llac del
Montseny, on, sorpresa immensa,  hem trobat a la persona més humil, més
sàvia i més orgullosa de pertinència al Montseny: un savi total. Mestre Josep
Maria Panareda
i la seva esposa amb uns amics. I , àpali, hem gaudit de les
seves lliçons abans de prendre el retorn cap a la llar que ens agombola,
esperant, altra volta, poder tornar aviat a la nostra gran i estimada baluerna.

I si voleu veure les fotos, cliqueu aquí. I si en voleu veure de molt bones, del meu fill Xavier, heu de prèmer aquí.

 

 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

MAÇANERS AL MONTSENY

Avui us enllaço una altra sortida fruit de l’enyorament.

 

Si tots els Sants tenen capvuitada, totes les sortides les
anem fent a tornajornals. I així, enjogassats per ensenyar a la colla la
descoberta de fa unes setmanes, hem tornat al revolt de les Gatellades, a l’Abraçada,
al Pla dels Ginebrons, a la font de Maçaners on hem tornat a fer tat a la boixa
que sadolla, amb el seu raig, l’entorn de la font, a…. . I mireu que és cas,
la plana ens esperava enjoiada amb els millors abillaments!. Els verds, més
verds encara. Els rojos, roents com el foc Els blaus, totjust entrellucats als
cimalls dels esponerosos avets. Els marrons, a tot arreu ens engarlandaven la
caminada, i cofois de la retrobada, nosaltres, complaguts, ens anàvem explicant
les nostres petites falòrnies de marina.

Ens podeu ben creure: les maltempsades de la terra baixa no
arriben a les terres on el cel juga a fer boixets amb les fulles dels faigs, i
les aranyes treballen per nosaltres tot enterenyinant cada revolt del camí.

Quin deseiximent per a l’esperit entrellucar que el verd i
el blau, tant diferents, tan distants i tan complementaris sota la vivor d’un
sol tant lluent, son capaços de donar-se la mà pel sol plaer de gaudir de la
companyonia !!

Si voleu, podeu veure les fotografies.

 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

PASSEJADA AL CATIU D’OR

Amb l’enyorança del Montseny, us enllaço una sortida antiga. El Catiu d’Or és el petit cim que hi ha prop del Turò de l’Home. A que el nom és bonic!!

Descoberta d’una nova ullada a la muntanya que ens espera sempre pacient i sempre misteriosa. Avui ens ha obert el cor, les seves pregoneses més belles les hem copsades només encetar el camí al Turó del Catiu d’Or, on els lliris boscans, amb enjòlit mal dissimulat, ens anaven saludant en el nostre pas a l’encalç del Puig Sacarbassa, passada la Era d’En Briansó. I l’avetosa maldava per escapolir-se de l’abraçada, ben calculada, de la fageda esponerosa. L’esclat de la primavera ens saludava a cada instant, cada pas era un pas a la bellesa, a l’evanescència de la intangible lleugeresa de l’espai misteriós, que ens feia gaudir del borrissol totjust encetat. I les fulles, fins ahir amagades, avui ens mostraven la boniquesa suau d’un verd intens. I tots els colors del verd “gora” “gora” cridaven amb un crit Raimonià … I nosaltres, respiràvem, absorbíem la llaçada tranquil·la d’una passejada màgica, encatifada pels pous de la obaga, alguns ja en plena ensulsiada i d’altres encara vigorosos i ens mostraven l’esforç dels nostres homes de muntanya.. I tot resseguint el corral d’en Deumal, i els Pous d’En Cervera i les Roques del Glaç, fins a la Plana d’En Coll, on, des d’allí, hem fet cap a la llar, tot retenint a l’ull inquiet, la meravellosa tonalitat intensa dels colors de la mateixa vida… I… Apali, si voleu veure les fotos, cliqueu aquí.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

PRIMAVERA D’HIVERN A SANTA SUSSANA, AL MONTSENY

Foto: Ou de reig esplèndit al Montseny.

 Us transcric, altra volta, una passejada pel nostre Montseny.

La batzarria dels blaus matiners, el desori dels roigs en
deixondir-se el dia, els verds ensenyorits de la obaga, l’enjòlit dels marrons
glacés de les castanyes primerenques, el núvol fugisser de la muntanya altívola,
els grocs d’un matí tardoral acabat d’encetar, el camí revoltat i perdedor
totjust entrellucat, els bolets (un ou de reig de mesures règies) que
gallejaven a l’entorn de les boscúries ignotes. La baluerna del Samon signe i
vestigi d’uns temps endarrerits. L’Església de Santa Susanna alterosa que dreça
al cel la seva pregària, avui emmudida per un abandó tristoi. El casalot d’En
Besa, on es va forjar la llegenda del pou del dimoni, de la mestressa i del
gall que escatainava el galliner a les petites hores matineres….I nosaltres
pobres caminants a l’encalç de la joia tèbia dels primers dies de la primavera
d’hivern. Quin goig trascamar pels signes antics d’un món massa modern! I
gansonerament hem anat avançant enmig d’un matí, espill de noves aubades. Xino
xano, fent revolts per no trepitjar la plèiade de caçadors de bolets que, aquí
i allà, van sorgint a la muntanya com això: com un esplet de bolets…. Però
tranquils… no n’hem ferit cap, hem sortejat la seva presència de la manera més
temorenca possible… Silenciosos, els hem deixat collir la boletada que neix,
no més enllà de deu metres del vehicle… Que hi farem!!! .

Si voleu, cliqueu aquí que veureu les fotografies.

 

 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

EL MISTERI DE L’ESTELA DE LA CALMA

 Foto: L’Estela a la barraca d’en Ramon a la Calma.

Ai! Que algú, no fa massa temps, em digué: Ja no hi ha ni Estela, ni la barraca d’En Ramon. L’han aterrat i ha desaparegut l’estela. Vatua l’olla! Ja ha passat el temor que ens atenalla als montsenyencs. Apa, hem badat i algú l’ha furtat del nostre patrimoni.
Des d’aquell dia he preguntat a tothom qui em pogués donar raó de la desaparició. Res, cap signe. Aquesta setmana uns excel.lents amics, montsenyencs també, m’informaven que no, que la pedra està ben guardada i que la Diputació l’ha tret del lloc amb els pactes adients amb la família propietària de l’indret. Sembla que, com a bescanvi de corrent elèctrica i amb el pacte de retornar-hi una copia de la pedra i guardar l’original en algun museu que, esperem, no sigui a les planúries barcelonines, sinó als esqueis montsenyencs.

I mireu, com que he escrit algunes coses sobre l’Estela, us les transcric i també us acompanyo unes fotografies.

Apali, que els fats divins (o potser molt humans) hi facin més que nosaltres i dintre de poc temps puguem tornar a gaudir de l’estela, encara que en sigui una copia.

 26 de setembre de 2003, escrivia:

 Matiners, nit plujosa, tempesta que vespreja, en estol matinegem desafiant els elements. Els del temps prediquen boira.. nosaltres prediquem bona hora… cap al Sui, aquesta muntanya que resta oblidada darrera els estels montsenyencs: Matagalls, Turo de l’home… Pla de la Calma enllà… l’estela de la calma, esguardant el sol ixent des del clos de la barraca d’en Ramon.. Avant per la Sitja, el Pedraforca petit que ens engoleix al seu clos i finalment el Sui. Esbelt, pissarra al sol, el príncep i la princesa que es juren amor etern i nosaltres, humils, ens prostrem davant del miratge enjogassat de les boires que lliguen bruixes…

 

7 de novembre de 2004. Ja deia:

 La Calma tardorenca, planúria tranquil·la a la recerca de la muntanya seca. El Sui que, tranquil, espera el caminant perdut. La barraca d’en Ramon, on l’Estela, mil·lenària, amb paciència de Job espera el vianant que la vulgui descobrir i se n’enamori per sempre. I al costat, el caçador mediatitzat, que , per telèfon automàtic espera veure arribar el senglar i la manada.

1 d’octubre de 2006. Ai! Que ja em veia venir la maltempsada.

 ……. I enllà d’enllà, hem fet cut a la barraca gansonera d’En Ramon que ens goitava per mostrar-nos la seva joia de l’Estela, on mans matusseres ens volen privar de la grandesa de trobar un tresor a la muntanya. Potser l’acabaran traient per a vergonya de caminants i l’haurem d’anar a veure a un museu somort de les barcelonines planuries. I ara un pas ara l’altre, hem fet cim al Sui que ens engolia juganer, avui, per primera vegada sense el bolcall de les boires fugisseres que s’arredossen als seus peus.

30 DE SETEMBRE DE 2007. Mireu que ja parlem de la manca d’electricitat al Molar, propietaris de la barraca d’en Ramon .

 …Enfilant-nos fins a tocar el Puig Drau, a la Calma, que tantes caminades ens ha suportat. Però avui per la banda del Molar, justet hem passat pel Collet dels Llops, de baixada ens ha quedat un xic allunyat l’Estret de Gibraltar ( no us estranyeu, a muntanya els noms son sempre sonors), per dessota el serrat de les Bruixes, sense guipar-ne cap, i la roca barrinada, i el sot de la Tramuja i la riera de la Bascona i …. tots els indrets que en un matí resplendent ens anaven enllustrant l’ull assedegat de nous miratges i noves sensacions.
I el Molar, aquesta baluerna a mitja muntanya, on la mestressa, en riallada plena, ens explicava que no tenien corrent, que vivien a les fosques (que sort d’unes bateries a la cuina) que no volen l’energia solar, que…. i semblava que estiguéssim al temps antic,  a l’ombra dels til·lers i les figueres,… I els temps s’ens allunyava  i nosaltres miràvem al lluny,  sabent que, a les poques hores premeríem el botó de la tele, que ens duria als temps massa moderns….

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

UN MUSICAL AL MONTSENY

Foto: Detall del cementiri de Fogars.

Avui us ofereixo una sortida montsenyenca interactiva. Veureu quin musical a la Muntanya de Dalt!!.. Apali!

Avui,  a muntanya representaven “Can Perepoc,
un retall de natura” un musical de no dir, amb espectacle i decorats immensos.
A petita hora estàvem davant la guixeta érem els primers i en la
foscor del vestíbul descobríem part del  decorat, i un altre i un altre…. l’obra prometia
i els propietaris del teatre, juntament amb els seus plançons ens
mostraven l’escenari 
i uns quants dels nostres s’abocaven a mirar l’encesa de les primeres bambolines. Els decorats no estaven
del tot apunt i el director, un cop entrellucats els decorats de fons 
ens ha aconsellat fer enrera per no prendre mal i afermar la polidesa tot
esguardant els miralls  i passant per “can Roca” a rentar-nos les mans
i abans d’arribar a platea ens n’hem adonat que els tèrmits ens malmetien la
butaca
: Tot no es pot tenir!!! . I l’aigua escassejava, els rams del
prosceni estaven ben mustis   i
un cop asseguts, quin espectacle:

Ens ha sortit
Maurice Chevalier a anunciar les altes volades del ballet de la Josephine
Baker
i companyia , que ens han enderiat fins al paroxisme amb els
seus balls exòtics… i finalment (el Maurice) ha tornat a gallejar  per
presentar-nos una escena dels “garçons” de l’equip (quina
elegància, quina compostura, quina flegma davant del públic que arravatat ens
hem aixecat com una home sol i hem dit, cridant: Bravo!!

Ah! Els que us pensàveu
que avui tocava sortida, ben errats, tocava un musical de bandera!!!!!.

Apali , a gaudir-lo! i si voleu totes les fotos, cliqueu aquí.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

LLAC D’EN VIADA (AVUI DESAPAREGUT)

I avui us enllaço una anada al Llac d’En Viada. El veureu encara viu. Fa pocs dies m’han informat que, mans maldestres, l’han aterrat!. Destruim els nostres paisatges!

I fa ja… molt de temps que la pluja
no sap caure, i nosaltres, (il·lusos i il·lusionats) hem anat a cercar un dels
llacs més petitois, recatats i enjogassats que s’amaguen dins de les giragonses
de la Goitadora, al peu del Turó de l’Home Mort: El llac d’En Viada. I ens
voleu creure que l’aigua, a devessalls, s’escapoleix del petit llac i  rostos avall en fabrica  una vall verda, il·luminada, neta i
esponerosa i això que avui, un dia grisenc, podia no convidar a sortir. Però
mireu que és cas, la muntanya, com sempre, ens ha de sorprendre, de bell matí
un vent furient ens dificultava el buf de la pujada. I quina pujada tranquil·la
però dura …. per no parar… I al cimbell de la vall, el llac ens esperava
ben ple i amb peixos (si amb peixos) vermellencs que ens venien a rebre. I també uns gossos juganers que devien anar al senglar, la petja del qual no ens ha
deixat per tot el camí. I passant pel sot del Vernadal, pel Sot de  Penyacans, pel d’Avellaners, pel de la
Moixera, i al lluny ja flairàvem el Sot de l’Infern, que, per si de cas, avui,
no ens hi hem acostat ni poc ni molt. I amb prudència ens hem anat apropant al
Sot dels Arços, on, si mireu les fotos, veureu l’arç en el seu esplendor.
I  en arribar a Sinera … una gotellada
ens ha rebut!!! .

Si voleu, cliqueu aqui que veureu les fotografies.

 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

UNA PASSEJADA PEL COMUNIDOR DE LA COSTA

Foto: Comunidor de la Costa del Montseny.

Com enyoro el Montseny!. No em resisteixo transcriure una passejada antiga….
Avui, a primera hora petita, estàvem davant d’un espai màgic. Estàvem davant del petit clos de la parròquia de Sant Esteve de la Costa. Poques imatges et poden fer petit com un nen que, retornant a la infantesa,  vol copsar la bellesa del més enllà. A les petites hores, quan el sol passa la rella als seus colors des del seu llit d’estels  i entrelluquem la petita boirina juganera enmig de la creu i el xiprer, veiem allí, al costat, silenciós, temorenc, el comunidor perfecte, on les formes geomètriques no son casuals ni balderes, sinó que l’ordre de l’univers es conjura dins aquest  clos obert als quatre vents. I si pareu la orella (aquesta orella que a terra baixa tenim adormida, però que a la terra alta et desperta a les sensacions del més enllà)  podreu copsar com el mossèn, a toc de batall de la campana petita es posa a comunir el mal temps, espargeix les bruixes que poblen els nostres instints… I la batallada  es perd a la llunyania, i el nostre cor, freturós de sensacions internes, ens recull en el més pregon del nostre ésser. Però a voltes, això només és un miratge… cal retornar a la vall i cal reprendre la vida que ens espera amb delit per engolir-nos en el gran buit i farcir-nos les albardes d’un fat prou pesant…..

Però nosaltres, petits mortals … hem copsat un instant de bellesa infinita…
Veieu-ne, si voleu, les fotos

 

 

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

LES ORDINACIONS DE SANT CELONI DE L’ANY 1370

Foto: Torre de la Força al carrer de les Valls a Sant Celoni.
Diumenge els celonins celebraven la festa major. Dins els actes de la festa, l’historiador Joan Portals i Martí,  va presentar el seu interessant article sobre les ordinacions de 1370 a la Vila de Sant Celoni. Les ordinacions venien a ser aquells textos legals que posaven ordre a un determinat indret. També son del segle XIV les ordinacions de’en Santacilia que ordenaven el dret català.
La importància d’aquestes ordinacions prové del fet que no foren promulgades per ordre del comanador dels Hospitalers (senyors de Sant Celoni), sinó que fou la universitat (el poble) i els seus prohoms , que les varen redactar i aprovar (Manar que es complissin anava a càrrec de Guillem de Sentmenat, comanador dels hospitalers). En fi, una dada importantíssima per Sant Celoni i pel fet que el text legal fos promulgat pel poble
Em va plaure molt que em convidessin a fer la presentació. Aquí la podeu escoltar.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

L’EMPEDRAT DE MOROU (UN MATÍ FRESCORAL AL MONTSENY)

<!–

Foto: Ermita de
Santa Fe del Montseny.

A bona horeta
matinera, amb plaent companyia, serena, complaguda, amatents a fer una
passejada per una part de la Vall montsenyenca. Ens saludava la llebre
saltironejant al mig del camí, uns bolets de soca ens esperaven amb els seus
colors groguencs totjust acabats d’estrenar, les papallones revoltaven convidant
al camí, talment com una festa engrescadora que ens endinsava a la catedral de
la natura, on els faigs feien de clau de volta, i l’empedrat ens saludava com
un escenari obert, des d’on podiem entrellucar el Turó de l’Home mort, les
Agudes amb els Castellets, el turó de Puigsesolles i fins i tot, amatent i
consirós ens saludava el turó de Palatreques…

I per
agomboiar la sortida, com qui portés el pòndol de la muntanya , s’ens oferia
tranquil el llac montsenyenc, des d’on,  ara un pas ara l’altre, hem
retornat a l’origen sinerenc. Un matí pel gaudi de l’esperit i la conversa
plaent amb la natura i amb els bons amics…  Podeu
veure les fotos aquí.


 




Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari

PASSAVETS AL MONTSENY -UNA TARDA D’ESTIU-

FOTO: tarda al Montseny, prop de Can Verdaguer Gros.

A petita hora de la tarda, amb calor i xafogor ingent a la platja  sinerenca, em sembla bona hora per calçar les botes i anar a la trobada del Montseny que, darrerament, el tenia molt abandonat. Sabia que la primera vegada de tornar a l’estimada baluerna hi havia d’anar sol, a la trobada del rierol de Santa Fe, la Font del Frare m’esperava enjogassada, solitària, l’abraçada es mantenia al seu lloc solitari, la font dels passavets frescoral, acollia algun visitant escadusser, el convent silent guaitava la caminada i Cal Trompo i la Capsa de Mistos restaven emmudides esperant que el caminant s’apropés a la forca que, pausadament i obstinada, va quedant engullida pel faig golut que s’empassa una part de la nostra història. La forca restà oblidada al bosc pel darrer masover de cal Trompo i el faig, llavors un plaçó, se l’ha  anat cruspint lentament fins a fer-la seva totalment.
Podeu veure les fotos de la passejada clicant aquí.

Publicat dins de MONTSENY | Deixa un comentari