SERRALLONGA

Hores trobades de migjorn,
creu assedegada d’infinita bellesa.
A l’encalç del pregon amor
de la muntanya del senyal.

Penyora d’amor perdut i trobat,
quina basarda fa no trobar
el nostre jo perdut
enmig de tant bellesa.

Amor que trobes on cerques
I que cerques on freturosament
vols trobar.

Que l’infinit et servi tanta bellesa
closa dins el teu jo
que mira l’infinit.

Ja fa temps…. Un dia,  un bon amic em diu:

.- Vinga que anirem a veure l’abraçada….

I xino-xano, ara una passa ara l’altra, ens varem endinsar per la Font de Passavets amunt fins a trobar, ran del camí ignot, un faig i un avet, entotsolats, ben impùdicament  en abraçada eterna, talment com un gest  d’amor infinit…. una abraçada, signe d’amor ancestral, on, desvergonyidament l’avet i el faig cantaven el seu amor als quatre vents……

Però ai las que ja feia un temps que duia la mosca a l’orella.

.- I si no és una abraçada……

I aquest estiu de calor immensa ens hem apropat, sense fer massa fressa i en bona companyia, fins al peu del caminoi que mena a l’abraçada….
Primer símptoma… Un avet, delmat, en ensulsiada plena havia caigut ran de marge….
Deixes la fageda i, de cop, et vas endinsant a l’avetosa….
De primer, un faig escadusser al costat d’un avet esponerós…..
De cop deixes els faigs i apareixen, majestuosos, els avets……
I nosaltres camí amunt.
Goitem a l’entorn….
I allí, ran de camí, com sempre, el faig i l’avet abraçats.
Esguardo a certa distància l’abraçada i s’enterboleix el meu magí…
.- Ep ! això ja no és una abraçada…..
Es un assassinat en tota regla.
Un sol i escadusser faig (a l’entorn ja no n’hi ha cap més) te premut l’avet, de manera que ja no és una abraçada…. es una entortolligada. El faig va enroscant-se al cos de l’avet, fins que, ineludiblement  d’aquí a no massa temps,  el tindrà ben travat i anorreat….
De cop, entotsolat amb el meu pensament, des dels arbres abraçats, em cau una fulla d’agulla del pi, ben marronosa…. morta…..

De ben segur però que no ho devem haver mirat bé….
L’abraçada és una abraçada.

.- Potser és l’avet que es deixa anorrear????

Fa ja uns anys, en una sortida plaent pels volts del Convent, anàvem fent ara una passa ara l’altra, cap a la Roureda de Maçaners…. de cop, en un revolt, un jeep ens ve de front… soroll, ferralla, fum, neguit de trobar una andròmina tan poc adequada al lloc on ens trobàvem…. S’atura a la nostra vora, el conductor coneixia a n’en Martí…. es posen a parlar de forma amigable… la meva cara no devia ser de massa alegroies. El conductor que em mira i veu que no estic gaire complagut de trobar aquella andròmina amb en conseqüent soroll enmig de la “nostra” natura….
Era en Jordi. Em mira i em diu:
– Mestre, poseu-me  penitència, tot condolgut…
-Home, mira, com que sembles coneixedor de la contrada, fes-nos de pigall i mostra’ns l’esplendor dels encontorns.
I  renoi , aquell dia ens va ensenyar  la font de maçaners, la roureda, els marcòlics (magnífics!!)  i va ser el dia del naixement d’una gran amistat.
En Jordi és una de les persones que més estimo i admiro. Les maltempsades de la vida l’han fet més proper, ell que ja de sempre era bonhomia….
I enguany també ha estat ell, en Jordi,  que em va “xivar” que ja hi començaven a haver-hi marcòlics al Montseny….
I ja em teniu, dissabte, en plena calor a la vall, i temps frescoral a la nostrada muntanya, ara un pas ara l’altre, guiat   per les consignes d’en Jordi, fins que, de molt lluny he entrellucat els marcòlics. Quin miracle!!
Els podeu contemplar…. esponerosos.
D’aquells instants que hom es fon amb la natura, deixes de ser un ens  pensant per ser un ens admirant…. Quin goig veure els marcòlics altius, ferrenys, que es drecen talment com si només tinguéssin la missió de propiciar un instant màgic… L’instant de fusió amb la natura…
Silenci, remor somorta de la font, petit ventijol que remena els capçals de la roureda. I qualque mosquit, que allà, precisament allà,  tampoc destorba massa.
Gràcies Jordi!! …

I si voleu, cliqueu per veure les fotografies.

I si voleu, podeu veure un apunt de ja fa un temps, també sobre el mateix indret.

Ui! que ja feia goig tornar a la nostra muntanya del senyal… I què millor que fer-ho de tarda, quan els colors han canviat  la llum de l’entorn… Tot pren una calidesa mig natural, mig màgica….
Els petits animalons que et venen a l’encontre semblen estranyar-se que,  algú,  s’endinsi a la gran catedral de la natura i no n’estan massa plaents…
Però el caminant va endinsant-se al lloc conegut, però sempre redescobert…. L’empedrat de Morou … el camp de lliris boscans,  avui convertit en un estol de falgueres, on les marietes (com a la foto) jugaven amb l’herbei, absolutament disteses i talment com si ningú les hagués de molestar… i és que ningú les ha de molestar…
A la natura s’hi ha d’anar amb un esperit quasi religiós de respecte al seu quefer diari.
I ja és molt que la natura, sense demanar-te cap delme ni primícia, et deixi endinsar-te al seu clos,  per tal que el puguis gaudir sense cap trava…
Apali! si voleu, podeu veure les fotografies…..

Als llavis una cançó del matí encalmat. I el dia era clar, i nosaltres amunt, a la recerca d’indrets nous, que encara n’hi ha, i molts. No els coneixem tots. Dies com avui ens adonem que no hem tastat ni un bocí del Montseny més pregon.

Enfilant-nos fins a tocar el Puig Drau, a la Calma, que tantes caminades ens ha suportat. Però avui per la banda del Molar, justet hem passat pel Collet dels Llops, de baixada ens ha quedat un xic allunyat l’Estret de Gibraltar (no us estranyeu, a muntanya els noms son sempre sonors), per dessota el serrat de les Bruixes, sense guipar-ne cap, i la roca barrinada, i el sot de la Tramuja i la riera de la Bascona i …. tots els indrets que en un matí resplendent ens anaven enllustrant l’ull assedegat de nous miratges i noves sensacions.

I el Molar, aquesta baluerna a mitja muntanya, on la mestressa, en riallada plena, ens explicava que no tenien corrent, que vivien a les fosques (que sort d’unes bateries a la cuina) que no volen l’energia solar, que…. i semblava que estiguéssim al temps antic,  a l’ombra dels til·lers i les figueres… I els temps s’ens allunyava  i nosaltres miràvem al lluny,  sabent que, a les poques hores premeríem el botó de la tele, que ens duria als temps massa moderns….

Apali , a gaudir-lo!

Foto: El gorg negre en la seva esplendor.

Us enllaço l’escrit que vaig fer el dia que varem poder veure en el seu esplendor el Gorg Negre, després d’haver-ho intentat moltíssimes vegades.:

Una prometença cal complir-la. I avui ha estat el gran dia. Amb En Manel i En Toni hem fet cap al Gorg Negre. De bon matí, pel camí de Can Prat, on, en passar-hi ens ha semblat sentir el plor de l’amo,  enderiat per no trobar l’estimada goja que, un dia, pel seu mal cap, va perdre a l’estimball del Gorg Negre. Hem seguit la pista de can Prat fins al peu de la creu, resseguint el corriol d’aigua que ens parlava de les angoixes de la contrada. Hem passat pel suro gros. Val la pena que li feu una ullada per copsar la natura com se les enginya per fer créixer una alzina surera damunt una roca.

Hem arribat al peu de la creu. On em vaig haver d’aturar el darrer dia. Des d’allí hem iniciat la remuntada del riu. Grimpant com escaladors i ajudant a n’en Xaloc a guanyar els desnivells. Per fi, la resclosa davant nostre…, Quina joia! Quin esclat d’aigua, quina fúria l’embat del torrent! Encisador ! El lloc te l’encanteri de la dona d’aigua, de la goja, de l’esperit ferreny de l’aigua obrint-se pas per la torrentada!!!! Hem quedat impregnats d’una pau sens fi…. Fins i tot hem trobat l’ànima del dimoni perduda dins l’aigua en forma de gripau… groc… !.

Ah! i en Xaloc s’ha portat com un “jabato” pujant per allí on era materialment impossible de pujar un gos…. Bravo per ell!!

Ja us vaig anunciar que enguany podríem tenir un Montseny engarlandat. En teniu una mostra:  si voleu veure les fotos que he pogut obtenir aquesta tarda de Tots Sants, cliqueu aquí. M’ha enxampat un aiguat de molta potència, però he pogut pujar pel camí de Riells, i ara una giragonsa ara una altra, he anat copsant els colors de la primavera d’hivern que ens va oferint la muntanya:  els grocs, els verds, els marrons glacé, algun vermell esclatant i algun escadusser color granatós.
Una joia per a la vista i l’esperit i avui, també , la muntanya m’ha regalat les seves millors endreces. Només arribar al cimbell del camí de Riells, on es pot veure amb tota l’esplendor la vall de Gualba  engarlandada, m’ha sortit a l’encontre un bon ruixat. Regal dels Déus que han volgut que el tast de tardor fos d’alló més plaent.
Encara no hem arribat als colors de la primavera d’hivern de 2003, però Deu n’hi do.!!!!
Si continueu resant, frescoreja un xic i no fa cap ventada, veurem altra volta la lluminositat dels vermells,  tot fent rotllana amb els colors vius que la gran baluerna ens oferia aquesta tarda.

Ja podeu resar!!
Aquest any, si no hi ha res que ho destorbi, potser serà un any en que la tardor ens pintarà llapissades grogues, ocres, vermells, blaus, grisos, als capçals dels arbres, … en definitiva … podem tenir un any de pintura cromàtica a la nostra muntanya.
Vegem-ho:
La foto que encapçala aquest post és de 2003. Des d’aquell any, la muntanya, a la primavera d’hivern, no ens ha sabut pintar aquestes coloraines tan plaents al caminant.
Les fulles, tots aquests anys, han caigut a mig setembre. I és així, que no han pogut tornassolar-se al cimbells dels faigs, dels pollancres, i d’altres espècies de fulla caduca…
Resultat: Res de colors a muntanya: del verd hem passat al gris… i tot acabat.
Aquest any és donen les mateixes circumstàncies de l’any 2003 i alguns altres anys (pocs) :
Ha plogut al Juliol (força). L’agost ha estat prou calurós. Setembre ha estat parcialment plujós. I tot amb tot,  no  ha fet massa vent.
Les condicions son òptimes perque aquest any tinguem colors a muntanya.
Ara!: Reseu perquè no faci vent i que faci una mica de fresqueta…. Si és dónen aquestes circumstàncies tindrem les fulles colorejant-se al cim dels arbres i :
SIMFONIA DE COLORS A MUNTANYA!!!

Enyorança de l’espai frescoral de la nostra oblidada muntanya.
A recer d’un matinet prou ardent, amb un sol que picotejava de valent, després d’unes hores de feina, cap a la muntanya!.
Fa temps que no havia copsat les clapissades de sol  que s’entrelluquen per les fulles verdorenques dels faigs sadollats d’aigua plaent.
El juliol ha estat benèvol.
 Si a Déu plau, enguany, a tardor, la muntanya ens regalarà uns colors vius, apareixeran els marrons, els ocres, els vermells, els grocs …. en fi  una simfonia de colors, si tenim la sort que enguany,  plogui una mica més i les fulles no caiguin abans de tornassolar-se arrapades a l’arbre al que pertenyen..
Oh! quina verdor més jovenívola que, amb remors de l’aigua del sotabosc que regalava l’orella, el verd dels faigs fent sardana amb el lila de les violes, i la llum que planava sobre el gran bassiol del Montseny.
Quin goig  retrobar la muntanya! Ella sempre espera per sorprendre el caminant escadusser que, amb calor a la vall, hi puja encara que només sigui a fer tat.
Si voleu, podeu entrellucar les fotografies totjust sortides del forn….

Ronsejo en acabat de dinar. M’arribo, ara una giragonsa, ara una altra, fins al llindar de la porta del clos eclesiàstic i tranquil de Sant Esteve de la Costa. A la llunyania,  unes nuvolades espantadisses. El sol llueix esmorteït.
El comunidor es dreça tranquil,  encapçalant aquesta vall pregona de la nostrada Muntanya.
Una fotografia, ara  una altra…
De cop, el temps s’atura. L’aire pren una finíssima serenor. El sol, temorenc,  s’amaga al darrera la nuvolada… la dringadissa i els piulets dels ocells, de cop, aturen  el seu tarannà bellugadís. El xiprés es dreça endiumenjat, tot dient, baixet, baixet, una pregària….
El silenci total….
De sobte, les batallades del campanar de Sant Esteve, van escampant-se arreu, tot anunciant que son les cinc de la vesprada….. Pausadament, harmoniosament. El seu dring és potent. El so  ha d’arribar a tota la muntanya.
La magnificència del so que ens porta al recolliment de la solitud acompanyada.
Marxo:  dos vailets, agombolats per la seva mare, corren pels camps que verdegen….
Retorn a la vall…..
Si voleu, podeu clicar les fotografies d’una sortida antiga.

I si us abelleix, llegiu una altra entrada sobre el Comunidor.

Com tots ja sabeu, les nostres passejades pel Montseny tenen la claror dels dies clars i la foscor dels dies rúfols,… però sempre, sempre, tenen la bellesa de les petites coses, dels petits plaers, de les petites sensacions de retrobar, en els petits instants fotogràfics,  una mica de nosaltres mateixos.
Quina bellesa trobar una taula parada amb un porró que ens espera per sadollar la curiositat del caminant!. I aquell paller amatent que indica el corriol precís al caminant freturós de sensacions novelles, i la claror al bell mig de la fageda, i la teranyina que ens reporta sensacions de collarets reials… i la petita branca tot just entrellucada. i l’aigua plaent dels petits racons…
I com sempre, el Montseny son els seus cims i també les petites sensacions del caminant,  a la recerca dels petits plaers que, no ho dubteu, son la grandesa de la vida!.
Apali, si les voleu veure, cliqueu aquí.

Hem anat a l’encalç de la serenor tranquila  de la vall de Santa Fe, llaçada pel camí dels traginers fins enfilar-nos per Passavets, a l’abraçada que, eternament, te enllaçats un avet i un faig. Des de sempre la pregunta eterna: Es una abraçada d’amor etern, o és l’assassinat que  no deixa passar ni l’aire, ni el temps,  ni la llibertat per les seves poderoses urpes?. És el faig que agombola l’avet, o l’avet que s’escapoleix de l’abraçada encisadora. Gran pregunta la de pensar, si pel veritable amor, hi ha de córrer la llibertat que ens guia,  o hem d’estar eternament enllaçats i ancorats al temps i a l’espai.
i llavors, lentament, cap al pla del Convent i la font de Maçaners que, de la boixa negrosa, ens sadolla l’aigua que dringa enmig de la roureda que s’ens està esmorteïnt.
I ara un pas ara l’altre, fins la forca que ens ensenya com un faig pot engolir una part de la nostra història montsenyenca que, dia rera dia,  s’empassa goludament l’estri de les nostres muntanyes.
i per acabar, el llac que ens espera tranquil, com tranquiles son les seves aigues que emmirallen l’infinit.
Us enllaço les fotos d’avui i també les d’una sortida de l’any 2006 on podreu contemplar un esplet de marcòlics.