De solanes i obagues

Gent dels "matins de Catalunya Ràdio", porten una setmana retransmetent des de Moçambic i l’Antoni Bassas s’hi desplaçarà la setmana vinent. Em sembla que ha estat una iniciativa fantàstica. Un programa com el del Bassas es un programa que pels que som radioadictes, acaba sent familiar com les torrades de l’emorzar.

Que un programa així dediqui temps, recursos i personal a parlar sobre la realitat africana des d’allà, em sembla la millor manera d’apropar una realitat, que d’alguna manera queda sempre relegada als documentals emesos en hores intempestives.

Àfrica ja no és una entelequia o un terreny reservat per activistes de la solidaritat "super" conscienciats. Àfrica es a tocar de casa i dins a casa. Els mals d’Àfrica (la Sida, la fam, la corrupció, …) son mals que ens haurien de sonar com qüestions no pas del tot al.lienes.

Com més comunicació entre les dues realitats, com més coneixement, millor per Àfrica i també millor per nosaltres. Enhorabona Basses i companyia!!.

El que s’ha sabut les dues darreres setmanes en relació a pressumptes irregularitats en la gestió d’algunes ONG, era una cosa que en molts ambients ja feia temps que s’olorova. La proliferació d’aquest tipus d’organitzacions havia estat fins i tot superior a la de les necessitats a les quals es volia atendre. Això s’explica, per una qüestió semblant a allò que ha succeït amb les Fundacions: la llei no posa massa condicions a l’hora de crear-les, i després l’Administració té pocs mitjans per controlar-les. D’aquí que les ONG amb més seny sense esperar a l’actuació administrativa ja fa temps que van optar per una mena d’autoregulació.

Què la justícia hagi començat a actuar no deixa de ser una bona notíca, sobretot en un país on el tema ja s’havia sortit de mare, i on l’invocació de de la paraula "oenegé" semblava havia esdevingut com quelcom sagrat i intocable. Encara que sense ànim de lucre, són organitzacions que han de respondre als mateixos controls i transparència que qualsevol altra organització que gestiona un volum important de diners provinents de donatius privats i fons públics.

Però no hi ha només la qüestió legal. Convindria que es prestés atenció també als objectius, a la racionalitat en les despeses que no son finalitat pròpia de l’organització, a l’utilitat social, a les qüestions derivades del clientelisme polític … tot això son criteris que ja depenen del qui posa els calers i del qui atorga subvencions. En un i altre cas, però, els criteris haurien de ser clars i tenir, com a mínim, la mateixa exigència de transparència que demanem en altre tipus d’organitzacions encarregades de gestionar diner públic o privat. Es tracta en definitiva de desmitificar le oeneges i convertir-les en allò que han de ser, instruments útils i eficaços en la cooperació al desenvolupament, i no pas ni  tranquil.litzadors de males consciències ni  serveis d’autoocupació.

Avui és el dia de la dona treballadora. Un dia que seguirà tenint tota la força reivindicativa en la mesura que en el món del treball continuïn produint-se una sèrie de desigualtats explicables només en funció del gènere. Si a feines iguals el génere és una variable discriminatòria de salaris això cal denunciar-ho i aquest és un bon dia per fer-ho.

Tanmateix crec que circumscriure avui la problemática de la dona al treball i als salaris no és suficient.

Ja va bé als Estats i als partits donar suport a aquest tipus de jornades. Segurament avui veurem moltes fotos d’alts càrrecs, homes i dones, sumant-se a les manifestacions. Caldria però que en dies com avui les dones (i els homes)  denunciessin les dèbils polítiques de benestar destinades a compatibilitzar d’una manera raonable vida familiar i vida laboral. El nostre creixement econòmic del qual estem tan orgullosos, s’ha fet sobretot a base d’una major precarització del treball d’homes i de dones. El treball de les dones no és una opció sinó una obligació a partir de les hipoteques contretes i dels alts nivells de consum que ens hem imposat.

Caldria que en dies com avui es posessin també sobre la taula:

– les possibilitats de més treballs a temps parcial justament remunerats (el 1999 el 67% de les dones holandeses treballadores ho feien a part-time);

– les ajudes per aquells treballs (realitzats majoritàriament per dones) que impliquen la cura de familiars dependents (nens, malalts i ancians);

– els permisos parentals (en alguns països nòrdics son de gairebé un any) ….

De moment la incorporació de la dona al treball en molts sectors ha estat una qüestió lligada a les necessitats de creixement econòmic. Manca però un plantejament de model social que permeti una certa visió molt més atenta a aquelles qüestions no estrictament laborals/productives, i que passa per una revalorització dels aspectes més lligats a la vida familiar.

En aquesta reivindicació dones i homes hi hauríem d’anar junts.

Diumenge a la tarda vaig tenir notícies del Pau. Feia mesos que no escrivia, i encara que no em va estranyar perquè sé que el treball allà és intens i les connexions més aviat difícils, trobava a faltar les seves notícies d’Àfrica. Porta un any i mig treballant pel JRS (Servei Jesuïta al Refugiat) a la zona de Lofa a Libèria, aportant els seus coneixements d’arquitecte en la reconstrucció després d’una guerra que ho va devastar tor. Què poc costa destruir i què difícil resulta que les coses retornin a una certa normalitat: retorn, habitatges, infraestructures, escoles…!

Quan va ser aquest estiu uns dies a Barcelona, el vaig poder veure una estona. Li brillaven els ulls d’una manera estranya, com passa a tots els que han estat a l’Àfrica. Com que no hi he estat, és per a mi encara un misteri. Àfrica la veig indirectament a través dels ulls dels que hi han anat per ajudar, i a través dels ulls dels que han vingut aquí per guanyar-se la vida, com el Malik que ve a classes de català a Migrastudium. Ara amb el bloc del Pau, podré mirar a l’Àfrica a través d’ell, i continuar en contacte amb una part de mi mateix que em fa mal. Sabeu, és com allò que un s’aixeca i nota que no està fi del tot, que en aparença les coses marxen però que hi ha un símptoma, un ròssec que l’alerta que passa alguna cosa.

No és sentiment de culpabilitat de blanc europeu per una colonització o descolonització mal fetes. Això seria massa fàcil i massa ideològic solucionable amb un donatiu que calmi la consciència. Àfrica em fa mal en la meva humanitat perquè qüestiona moltes de les meves seguretats sobre el bé i el mal, i sobre la capacitat humana d’escollir-los. Darfur, Uganda, Libèria, Sierra Leona… són noms que apareixen de sobte sumant milers de víctimes en accions d’una crueltat esgarrifosa. I el pitjor és la impunitat, lluny de qualsevol focus mediàtic, en un silenci fosc i en una soledat absoluta.

Àfrica em fa mal i vull que m’en faci encara mentre les coses no vagin
a millor, no per masoquisme, sinó perquè mentre m’en faci pensaré que no
estic perdut del tot, i que la meva humanitat no està del tot
anestesiada i és capaç més que de solidaritat, d’alguna cosa propera a la compassió.

Gràcies Pau, per deixar-nos veure en els teus ulls aquest misteri de dolor i esperança que vius a Libèria.

Ara li han posat el "bonic" nom de Institut de Cooperació per a la Seguretat Hemisfèrica (SOA/ WHINSEC) però per molts seguirà sent l’Escola de les Amèriques, una de les organitzacions governamentals més nefastes que ha generat l’obsessió nord-americana per la seguretat.

Creada el 1946 per ella han passat una bona part dels dictadors
militars que van marcar la vida "política" de llatinoamèrica sobretot
als anys 70-80. Allà se’ls preparava militarment per fer front a qualsevol tipus de subversió amb assignatures que incloïen formació en tortures, en assassinats, i fins i tot en Antropologia. Guatemala és l’exemple que vaig conèixer més d’aprop quan el 1995 hi vaig anar formant part d’un grup de brigadistes. El genocidi de les comunitats indígenes realitzades sobretot en l’època de Rios Montt portaven totes el segell de la SOA. No n’hi havia prou amb matar sinó que calia destruir el teixit social de les comunitats indígenes, i aquí l’antropologia hi jugava un paper fonamental.

També van ser oficials formats en aquesta escola els que una matinada del 16 de novembre del 1989 van assassinar al campus de la Universidad Centro-Americana de El Salvador (UCA) sis jesuïtes, la cuinera i la filla d’aquesta. Avui doncs es compleixen 17 anys d’aquest assassinat i continua ben viva la memòria de Ignacio Ellacuría, Amando López, Juan Ramón Moreno, Ignacio Martín-Baró, Segundo Montes, Joaquín López, i Elba i Celina Ramos.

Per desgràcia continua però oberta encara la SOA tot i l’esforç d’organitzacions nordamericanes com SOA WATCH que continuen seguint de ben a prop les activitats d’aquesta institució amb seu a Fort Benning.

Parlo amb la Margarita d’una novel.la de l’escriptor turc Orhan Pamuk que estic llegint. Es titula Nieve (Alfagurara) i transcorre a la ciutat de Kars. La Margarita coneix bé l’autor i la ciutat. Ella és armènia, viu a Barcelona des de fa un temps i a més de parlar diverses llengües ara s’ha decidit a aprendre el català.

M’explica que Kars havia estat Armènia abans del genocidi que els turcs infringiren al seu poble. Coneix bé Pamuk i els problemes que ha tingut per ser un dels pocs intel.lectuals d’aquell país, aspirant a entrar a la UE, que ha reconegut aquest oblidat genocidi. Em parla d’alguns llibres publicats que expliquen els fets i d’una exposició que fa uns mesos hi hagué a l’Ateneu. No entén que tot i les evidències històriques Turquia no hagi reconegut els fets, no entèn que a Catalunya desconeguem tant el que passà al país del mont Ararat…

Penso tot això avui que hem "celebrat" la memòria d’Anna Politovskaia, i el seu afany perquè els russos sabessin el que feia el seu govern a Txetxènia. Massa genocidis, massa silencis, massa oblits… massa ferides obertes de víctimes i botxins perquè puguin haver-hi paus duradores.

Encara que això dels "dies" dedicats a un tema concret, a vegades fa una mica de ràbia, la veritat és que poden servir per prendre ni que sigui mínima consciència de realitats sovint amagades. Són com l’altra cara de la nostra opulència, d’aquella que ens situa entre els 20 primers països en l’índex de desenvolupament del PNUD.

El 12 de novembre, doncs, Càritas juntament amb altres entitats s’han decidit a fer una campanya per donar a conéixer que a tot l’Estat espanyol hi ha unes 30.000 persones que no tenen cap llar on viure, i que 273.000 ho fan en allò que s’anomena "infrahabitatge", es a dir habitatges que no compleixen les mínimes condicions de salubritat.

Aquesta xifra lluny de disminuir, creix any rere any amb la incorporació de col.lectius nous sobretot joves, dones i immigrants, que han canviat el rostre d’aquest tipus de precarietat, abans molt lligada a la marginalitat provocada per la malaltia, el consum d’alcohol etc…

Aprofito per presentar també un dels meus enllaços: el de la Fundació Arrels. Entitat ja veterana en l’atenció als sense llar. A més de l’atenció directa que realitza tan al carrer com en el centre obert que té al Raval, el valor de la Fundació ha estat la sensibilització sobre aquesta problemàtica. Us recomano visitar la web on es recull l’activitat de l’entitat, els testimonis de les persones que allà són acollides i també dels que d’alguna manera o altra hi donen un cop de mà.

Digueu-me ingenu però notícies com la destitució fulminant de Rumsfeld després de la debacle electoral de Bush, em retornen a una certa confiança en això que anomenem democràcia. Avui el món respira una mica més tranquil, encara que caldrà veure si el canvi de rumb no és més que una cosa puntual o una tendència que es consolida.

El que queda clar, mirant els resultats de les eleccions nord-americanes és la duresa amb què ha estat castigada l’administració Bush i
amb ella un dels períodes més tristos, foscos i indecents de la
història dels EUA.

Recordo que en una de les múltiples conferències que he escoltat a Arcadi Oliveres, el president de Justícia i Pau va glossar l’entramat econòmic i polític que hi havia darrere personatges com Rumsfeld o Cheney. La conclusió que en vaig treure llavors, i que amb el temps he confirmat, és que el problema no estava tant en el conservadorisme d’aquests personatges sinó en què aquest conservadorisme era només excusa per cobrir uns interessos econòmics familiars que de fet era l’única fe que professaven. Accionistes i propietaris ells mateixos de companyies com Hulliburton que tant s’encarregaven de vendre armes com de la posterior reconstrucció d’allò que s’havia destruït. El conservadorisme quan es sustenta en valors polítics o religiosos, marca amb aquests valors els seus propis límits. En canvi el conservadorisme que ells mateixos van batejar com neocon, no té més límits que els del benefici empresarial.

Sembla que les urnes han dit prou. Caldrà veure fins a quin punt es pot reconstruir un nou plantejament de les relacions internacionals que es basi de nou en conceptes que semblaven ja donats per suposat (el dret, la multilateralitat …)

De moment ens n’hem d’alegrar de la substitució de Rumsfeld, a aquest pas l’únic que continuarà creient que la invasió d’Iraq era necessària serà l’Aznar.

Demà a la tarda (dijous 9 de novembre), la Lliga dels Drets dels Pobles i la Federació catalana de ONG pels Drets Humans ha organitzat una jornada sobre Txetxènia que han volgut titular amb el significatiu lema de "Trencar el silenci".

El silenci vergonyant sobretot de la majoria d’estats europeus que per qüestions que anomenen solemnement com a "geo-estratégiques" ha condemnat tot un poble a ser anihilat. Són massa els interessos comercials i polítics que lliguen als grans estats d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb la Rusia de Putin, per atrevir-se a denunciar i intervenir en un conflicte que ha traspassat des de fa temps la ratlla de qualsevol consideració humanitària o racional.

_{L’acte es farà al c. de les Tàpies 1-3 de Barcelona (L.3 Paral.lel) de les 17.30h fins a les 20.00h. Hi intervindran Carlos Taibo, i testimonis directes del conflicte. Acabarà amb la lectura d’un dels articles d’Anna Politovskaia, la periodista assassinada precisament per intentar trencar aquest silenci.}

En tota família sempre es produeixen notícies bones i notícies que no ho són tant, o que directament son dolentes. De les bones un se n’alegra i s’enorgulleix; les dolentes com bé ho diu la paraula "dolen", produeixen tristesa i compassió. Aquests dies n’he tingut una en cada sentit.

En aquesta família extensa meva que són els jesuïtes escampats arreu del món, hi ha molts que treballen diàriament en silenci i constància, amb compromisos d’aquells de treure’s el barret. Algun però de tant en tant salta als mitjans de comunicació i se li dedica algun titular, o fins i tot alguna entrevista. Aquest dies s’ha parlat força de Joaquim Piña, aquest jesuïta català que ha passat tota la seva vida en la regió de Misiones a cavall de Paraguai, Brasil i Argentina. Els que l’han conegut el defineixen com un home senzill, radical en la defensa dels drets indígenes, però moderat en l’expressió política d’aquesta defensa. Fins que als 76 anys i davant la possibilitat de què el cacic del lloc volgués perpetuar-se en el poder, amb l’aquiescència del govern federal de Kirchner, decideix encapçalar una coalició de forces que s’oposen a les pretensions del governador i guanya. Alguns volien presentar-lo a les eleccions del 2007 però ell ha dit "estic aquí en defensa de la democràcia i les institucions, quan això acabi, torno a casa". Hi ha situacions, sobretot aquelles que amenacen qüestions bàsiques, on cal prendre partit. Aquest sabadellenc d’origen ho ha entès i ho ha sabut practicar.

La notícia dolenta m’ ha arribat avui des d’Àfrica. La nit del 5 al 6 de novembre, per tant la nit passada, un grup de persones va asaltar una casa nostra a Agone, província de Tete (Moçambic). Hi han mort un jesuïta brasiler de 69 anys el p. Waldyr dos Santos i una noia de 30 anys Idalina Neto Gomes, que treballava a la zona enviada per una ONG portuguesa. Són notícies que toquen de prop, no quotidianes però cada cop menys estranyes. Ens parlen de situacions de creixent degradació en la vida d’alguns països on el robatori i la violència són mes extesos.
Waldyr i Idalina segurament no sortireu als diaris, però avui us sento molt a prop.

Del 16 al 21 d’octubre s’està celebrant la Setmana de mobilitzacions contra la pobresa. Hi hauran diferents actes per exigir als líders
mundials que acompleixin els seus compromisos amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i l’eradicació de la Pobresa.

Aquesta iniciativa s’emmarca dins un conjunt de mobilitzacions que la GCAP (Global Call to Action against poverty) durà a terme a tot el món durant el mes d’octubre. La banda blanca
continuarà sent el signe distintiu internacional.

La Declaració del Mil.leni va ser un compromís dels estats sota el
patrocini de les Nacions Unides pel qual es fixava la data del 2015 per
assolir 8 objectius recollits en la declaració. Més
enllà de les possibilitats mobilitzadores de cadascú, si que pot ser un
moment almenys, per prendre consciència del problema i recordar als
governs els compromisos adquirits.

Hi ha moltes maneres de seguir via web la campanya us proposo algunes adreces:
GCAP
Intermon
Pobreza zero

Sobre la pobresa a casa nostra és molt interessant (sobretot en època electoral) donar un cop d’ull a les conclusions de l’Observatori de la pobresa (2003) de la Fundació un Sol Món.

Dissabte al vespre vaig sopar a la Garriga a casa del Jordi, un bon amic que ens acull. Som un grup d’unes vuit persones de formació i feines diverses, però implicades la majoria en l’educació en el lleure. Des d’abans de l’estiu que no ens veiem i ja teníem ganes de fer-la petar. Del grup n’hi ha tres que han fet allò que en diuen "experiències solidàries" a l’estiu. Un a Bolívia i dues noies a l’Àfrica (Sierra Leone i Camerun). Com en les vetllades africanes intenten narrar-nos allò que han viscut.

Són prou lúcids els tres per adonar-se fins i tot de l’ambigüitat que aquest tipus d’experiències els desperta: per la brevetat, pel fet de tenir les esquenes cobertes en moltes coses bàsiques, pel molt rebut per una gent que els mira amb l’admiració que de qui els veu venir d’allà on precisament ells voldrien anar… Aquesta lucidesa que els fa crítics fins i tot amb ells mateixos, no treu però que els qui els escoltem descobrim en les seves paraules el batec d’un drama del qual tot just en sabem res.

Es nota això sobretot en els que han estat a l’Àfrica. Hi ha un moment que les paraules deixen de fluir, que la mirada es perd, que brolla l’emoció … Penso llavors amb tots els que han intentat descriure el mateix i tot just se n’han sortit, i em ve al cap sobretot J. Conrad "El cor de les tenebres", que vaig llegir fa uns mesos. Comerciants d’ivori, missioners, cooperants… han recreat amb l’Àfrica el mateix fil d’una relació desigual.

La Laia ens regala a cada u amb una fotografia del riu més cabalós del Camerun i un text que entre altres coses diu "Una Àfrica que com més coneixes menys entens. Una Àfrica que ho qüestiona tot: la nostra vida aquí, la solidaritat, les relacions Nord-Sud"… Una Àfrica que truca a la porta i que ens agafa perplexos responent amb tòpics i lleis davant una realitat que ens desborda, i que desborda fins i tot a aquells que l’han conegut de primera mà.

Escoltant el relat d’aquests joves em venen al cap moltes preguntes però també una gran esperança

_{Una breu aproximació a la situació d’aquest continent la trobareu a internet: O. Mateos "Àfrica un continent, maltractat" Quaderns Cristianisme i Justícia nº 137}