Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Moments feliços

“Màrius i Oriol”

0

Divendres passat Josep M. Fonalleras escrivia, a propòsit dels amics i la literatura, a El Periódico: […]

Màrius i Oriol

JOSEP MARIA FONALLERAS

¿Per
a què serveix escriure? Vull dir: ¿quin és l’interès ocult que
persegueix l’escriptor quan publica un llibre? ¿Adquirir un cert
prestigi, satisfer el seu ego? ¿Aconseguir grans beneficis, suculents
contractes, sortir a la tele? ¿Per a què serveix de debò escriure un
llibre? ¿Per conèixer-se un mateix? ¿Per lligar, com va dir aquell, com
han repetit tants? I el lector, ¿què hi va a buscar en el llibre?
¿Distracció, coneixement, satisfacció dels seus instints, capitals o
venials? Em faig totes aquestes preguntes, i moltes més, després
d’haver llegit dos amics meus, Màrius Serra i Oriol Izquierdo.
El primer ha publicat el que ell mateix anomena un llibre sense ficció;
el segon, un poemari. Tots dos estan afectats per una malaltia terrible
d’un fill i una filla, respectivament. Els estalviaré ara els detalls
d’uns llibres que parlen precisament del procés d’aquesta malaltia o
del final irremissible, anunciat.
Aquest no és un article de
col.leguisme, per dir que bons que són tots dos, i la fermesa que tenen
i tots aquests romanços que se li suposen a un amic que vol exalçar els
seus. Aquest és un article que parla de literatura. Tots dos,
enfrontats a la prova més difícil, al compromís més radical, responen
amb les paraules. Per descomptat que escriure serveix per reflexionar i
per conèixer-se. Però ells van més enllà. Escriure és ser fidel a una
llengua, és formalitzar, reduir l’experiència a un marc. ¿Per a què
serveix? No ho sé.
Sé per a què serveix ser lector d’aquests dos:
per ser més savi, per plorar, per pensar en la pietat i per adonar-te
que la literatura proporciona plaer i dolor al mateix temps.

“Voldri?em no haver-hi de ser”

0

Aquest dissabte l’Avui publicava la lectura de Moments feliços que ha fet David Castillo. Però com que el suplement no és accessible on line fins una setmana després, de moment recupero l’article que Eva Piquer va publicar al “Cultura” del dia 8. […]
Voldri?em no haver-hi de ser

EVA PIQUER
 
Quiet (Empu?ries, 2008). En Ma?rius parla del seu fill Llui?s, l’estimat Llullu de fragilitat rotunda. I, per efecte mirall, parla de la Clara. En el funeral de la nena, no pot evitar de pensar que tard o d’hora li tocara? passar pel mateix tra?ngol que passen avui l’Oriol i la Dolors, el pitjor de tots els tra?ngols que es fan i es desfan: haver d’enterrar un fill. “La Dolors potser ja sap que acabara? transcrivint el dolor que ara sent en unes narracions esple?ndides, o potser ni
ho sospita, encara”. Corro a rellegir aquelles narracions. En recordo sobretot una, titulada “La bossa”, i sobretot un detall: una cremallera encallada.

Taula reservada (Angle Editorial, 2006). La Dolors parla de la Clara. “La mirem en aquell moment trist i congelat i llavors passa allo? que creus que nome?s pot passar en la ficcio? i la cremallera s’encalla”. La cremallera de la bossa blanca on un parell d’operaris han ficat el cos inert de la filla morta. “Volem ser-hi pero? voldri?em no haver-hi de ser”, escriu la mare. La nena te?, tenia, tretze anys. “I mig! Tretze i mig! –matisa la Dolors–. I aquest mig e?s molt important. Aquest mig pot ser tota una vida. Mig any pentinant la mort que la rondava, mig any pensant que no hi haura? dema?. Mig any que ella ha resistit sense queixar-se i que jo no vull regatejar”.

Moments felic?os (Edicions 62, 2008). L’Oriol parla de la Clara, un “prodigi de l’absurd” que un mal dia es va adormir pels segles dels segles. “Que? quedava de tu dins aquella carcassa que s’enduien dos homes com qui no fa el que feien? Que? quedava de tu mentre s’entrebancava la cruel cremallera que et tancava per sempre?”, es pregunta el pare en un poema. En un altre, demana a la filla enyorada: “Saps quants anys d’aquesta vida no donaria per tenir-te viva encara?”. Pero? De?u e?s tan senyor que no juga a canviar cromos. Ara i aqui? l’Oriol nome?s pot custodiar el dolor, per no perdre’l.

Més coincidències

0

Jaume Subirana ha fet notar al seu Flux la imprevista coincidència d’alguns amics als taulells de novetats de les llibreries. […]

Perquè Carles Torner ha publicat La núvia d’Europa i Josep-Anton Fernández El malestar en la cultura catalana: La cultura de la normalització 1976-1999, i de cadascun en podeu anar trobant detalls aquí i aquí.

En Jaume, a més de fer una generosa valoració dels meus versos, indica aquesta triple coincidència, que podem engrandir si hi afegim el seu encara recent Rapala. També n’ha parlat, com ara ho faig jo, en Josep-Anton.

Coincidències

0

L’atzar ha fet coincidir aquesta tardor a les llibreries els meus Moments feliços amb dues altres obres on apareix la Clara. […]
Hi ha el Quiet
de Màrius Serra, un llibre que cal llegir, a propòsit del qual Sergi Pàmies escrivia divendres a La Vanguardia:

Serra relata, con la misma entereza que ya asomaba en De com s´escriu
una novel·la
, los mecanismos del dolor y la rabia aplicados a la
dedicación y sus decepciones. Es un dolor que se derrama cuando Serra
acude al entierro de Clara, la hija de Oriol Izquierdo, con quien ha
compartido el reto de haber sabido elegir, pese a la monstruosidad del
calendario, entre las prioridades impuestas y las promesas vocacionales.

I hi ha també el torbador poema d’Albert Mestres Comèdia, on la veu arremolinada que parla ve un moment que diu:

tot és buidor grisor mala maror dolor del temps enyor sense forces ni portes però en canvi se’ns ha mort la Clara de paràlisi cerebral de ment preclara plena de vida que repartia adolorida ena d’intel·ligència sense urgència d’una turgència que em veig mancar perquè no és sumar és saber estar

Hi ha, doncs, un record compartit, que agraïm i que d’alguna manera ens consola.

“Mortal y rosa”

0

El suplement Cultura|s de La Vanguardia d’aquest dimecres ha publicat la lectura que Jordi Galves fa de Moments feliços: […]

Mortal y rosa

Jordi Galves

Nadie nos dijo que fuera fácil. Lo que tampoco nos dijeron es
que llegaría a ser tan difícil. Desde hace años (me lo tiene dicho
Julià Guillamon cuando vamos a comer) vivimos en el mundo de la
creación literaria un periodo de tristeza y de desilusión que quizás
sea racionalmente injustificable pero, al menos, lo es tanto como el
optimismo creativo y la tontería post-yeyé de los setenta. Y los
desgraciados escriben tanto o más que los felices. Los felices puede
que no escriban nada y se vayan a pasear. Como si las sociedades fueran
personas y pasaran cíclicamente del optimismo al pesimismo y viceversa.
Digo yo que no, pero pongamos que sí.

Oriol Izquierdo (Barcelona, 1963) nos mete a pensar en qué nos pasa con
la felicidad ya desde el título. Recuerda la poesía triste y brutal,
irónica y sensata de Estellés, aquello de “no podia faltar el vi damunt
la taula” y tal. Poesía negligée,que decía Jules Renard, que privilegia
el sentido, que concibe la poesía como condensación del pensamiento e
identifica lo esencial, lo que nos basta. Ejercicio de inteligencia que
no cede a ninguna inercia, ni siquiera a la métrica ni al escribir
bonito. Sólo capteniment. Fuerte.

Izquierdo, a partir de un drama personal, construye un refugio de
sentido. No se cuenta aquí porque a nadie le importa. Noes la anécdota
sino para qué podría servirnos un dolor insoportable y encabronado ya
que es inevitable y nada ni nadie lo puede suprimir ( “resisteix
resisteix quan llampegui / l´esbarzer cremarà resisteix / i després
sortiràs de les cendres”). No hay desesperación ni efectos lacrimógenos
ni nos exhiben sillas de ruedas como hacía Lluís Llach. Se nos habla de
arcilla, de panes y piedras, del desierto, de la tentación de mirar
atrás como la mujer de Lot, que no tiene ni nombre la pobre, y de cómo
toda la tramoya bíblica, de repente, cobra un maldito protagonismo. De
cómo la tragedia siempre es doméstica y se torna cotidiana, de cómo
intentarías lo imposible, incluso un trueque, años de tu vida a cambio
de… El recuerdo es abrigo para el futuro. Pocos libros tan nobles que
describan la felicidad al lado de la muerte, de las rosas con espinas,
de lo agridulce, de lo risible de nuestra desgracia. Que nos hablen de
lo complejo. Un libro bueno, bello y sabio. Excelente.

“L’ànima balba”

0

Jordi Llavina escriu a Presència (núm. 1914, 31 d’octubre al 6 de novembre, p. 36): […]
L’ànima balba
Izquierdo irromp en el panorama editorial amb un llibre de poemes sostingut i bell

Publicar el primer llibre de poemes a quaranta-cinc anys implica un risc evident: hauries de mirar de no equivocar-te. Izquierdo no tan sols no s’equivoca, sinó que l’encerta. Aquesta seva opera prima conté un grapat de poemes feliços, que acorden molt bé –fent servir una expressió del llibre– “enteniment i entranya”: tot i que diríeu que l’enteniment guanya sempre, i que l’entranya es manté discretament a l’ombra, aquesta ens envia, de tant en tant, però sobretot en la darrera part –la millor, amb diferència–, indicis d’emoció que el poeta sap canalitzar molt bé en la forma dels seus poemes. Contrafent la coneguda frase del Nou Testament –que Izquierdo posa al capdavant de la part inicial, en la versió eliotiana–, podríem resumir aquesta última part, dedicada a la mort de la filla, amb la fórmula que titula l’article. Són dotze poemes magnífics, que estan a l’altura dels d’El príncep, de Joan Teixidor, o dels que Estellés va dedicar a la seva filla morta. Izquierdo té molt bon nas per trobar correlats objectius que diguin i duguin, per translació, una emoció: la nina abandonada de “Cançó” o la tórtora de “Conversa”. El poema “Pausa” s’ha de llegir costat per costat amb el relat “La bossa”, de Dolors Borau. El llibre, però, és més que aquesta secció final. Formalment ric, complex, amb un ús delicat de la llengua. Dividit en quatre parts, avança del més general al més dolorosament concret. L’estructura, des del “balbuceig” del primer poema a la “neu que ens abriga” de la mirada de la filla de l’últim, ben travada, precisa. Els pretextos són molt diversos. Els tons i els registres, també. Per damunt de tot, és un llibre que acompanya el lector.

Ressons

0

Moments feliços ha tingut un parell de ressons a la catosfera que no em sé estar de recollir: […]

A les Totxanes, l’amic Isern aprofita la seva crònica de la festa del Lector de l’Odissea de Vilafranca per acusar rebut del llibre i reproduir el poema “Desig”. I hi torna, avui, constatant la proximitat gairebé torbadora entre el meu títol i el del darrer llibre de Joan Margarit.

Pocs dies abans, per camins imprevistos arribo a L’efecte twitter i descobreixo que els poemes ja tenen almenys un lector. Hi escriu emgiro:


Llegeixo una altra vegada Moments feliços, d’Oriol Izquierdo, un llibre impressionant…

I hi torna, només mig dia més tard:

No em puc treure els versos d’OI del cap…

Emgiro és Quim Roig, que signa L’efecte Jauss, per a mi un dels blocs de referència des de l’inici.

“Huérfanos de alegría”

0

Vam conversar fa uns dies amb Rosa Maria Piñol sobre Moments feliços, i avui en presenta la seva mirada a La Vanguardia. […]

Huérfanos de alegría
ROSA MARIA PIÑOL – Barcelona
 – 28/10/2008

Editor
de Proa, crítico y jurado de premios de poesía durante una larga etapa,
Oriol Izquierdo (Barcelona, 1963) confiesa haber escrito siempre
poemas. Pero hasta ahora no se ha decidido a publicar una primera
muestra de su trabajo, bajo el título Moments feliços (Edicions 62). El
libro estaba listo para principios del 2007, pero entonces Izquierdo
fue nombrado director de la Institució de les Lletres Catalanes y creyó
oportuno aplazar su publicación. Ahora llega a las librerías esta obra
“agridulce”, que habla de la vida y la muerte, de la soledad, la
incomunicación, el miedo o “la dificultad del lenguaje”. Unos poemas en
los que está muy presente la hija del autor, Clara, fallecida en el
2005 a los 13 años.

“Había ido acumulando poemas, pero no tomaron forma de libro hasta que
murió mi hija. La última parte de la obra refleja el dolor por la
pérdida. Pero en el resto de poemas también se percibe la vida con
Clara. Sin ella, mi mirada sobre la realidad hubiera sido otra”, dice
el escritor, que dice mantener una “rara complicidad” con otros dos
autores amigos que han vivido experiencias límite con sus hijos: Joan
Margarit (Joana)y Màrius Serra, que ahora la relata en el libro Quiet.

El título elegido, Moments feliços, tomado de un poema, quiere “generar
tensión con el contenido del libro, que en general no invita al
optimismo, pese a no ser negro”. La primera parte, más narrativa, trata
de la vida y la muerte; la segunda reúne poesía “civil, de inserción en
la sociedad”, y la tercera es intimista, con el deseo como “idea
recurrente”.

La desoladora pérdida de Clara se manifiesta en la parte final: “… que
la mort se t´enduia i ens deixava ben orfes, / de la teva alegria ja
per sempre ben orfes”, escribe Izquierdo en el poema Pausa. Advertimos
la vulnerabilidad de la niña, con su vida dramáticamente limitada a un
tiempo demasiado breve: “ocell engabiat / en un cos massa fràgil / a
punt d´aixecar el vol”. Sin necesidad de incluir el nombre de la hija,
el poeta se vale de la riqueza del adjetivo clara para dedicarle un
homenaje explícito: “Així la teva / viva mirada muda / sempre tranquil·la, / companyia perenne, neu clara que ens abriga”.