Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Moments feliços

Altres ressons

0
Publicat el 7 de gener de 2009

De tant en tant me n’arriba algun més de públic, i m’alegra que sovint sigui per casualitat. […]
Per exemple, el ressò que se n’ha fet Biel Mesquida a la seva Plagueta de bord és dels que un sent que l’honoren. O el gairebé anònim d’August al bloc de la Companyia Poètica Rapsòdia. O l’oferiment de “Després” al bloc d’en Ramon Bassas, suggerentment vinclat amb unes escenes d’El cant dels ocells.

O la referència del tot imprevista en un article de Verònica Sánchez Orpella a El Punt el passat 22 de desembre, “Un tomb per casa de l’àvia”, que tanca així una passejada per la fira de brocanters:

«És com fer un volt per casa de l’àvia», o «ni
l’àvia tindria el mal gust de posar això a casa», són alguns dels
comentaris caçats al vol. «No sé qui es gasta tres mil euros en un
canelobre», s’ha escoltat, també. I «això té valor perquè és antic».
Mentre passejava, se m’acudien uns versos del feliç Moments feliços,
el llibre de poemes que acaba de publicar el director de la Institució
de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo: «Abans vestíem pells. /
Avui, sense enyorar-les, les trobem / com qui diu a faltar. No
tornaran. / Si reviscola, indòmita, la fera / que dus a dins, llavors,
llavors potser».

“Los Magos y los llullus”

0
Publicat el 5 de gener de 2009

En la seva columna d’avui a La Vanguardia, Francesc-Marc Àlvaro recomana dos llibres per Reis: Quiet de Màrius Serra i els meus Moments feliços. En diu això: […]

Los Magos y los “llullus”

FRANCESC-MARC ÀLVARO

Los Reyes Magos son grandes lectores, no sé si
ustedes tenían constancia de ello. Jugar y leer es todo lo mismo,
sostienen los de Oriente, y no deben de andar muy desencaminados. Al
parecer, este año tienen dos libros de cabecera. Uno es Quiet, de
Màrius Serra (habitante de estas páginas), y otro es Moments feliços, de
Oriol Izquierdo. Melchor, Gaspar y Baltasar, que lo saben casi todo
pero siempre están dispuestos a aprender, han descubierto, gracias a
estos dos textos, la existencia del sorprendente país de los
llullus, unos niños que, hasta hoy, les habían pasado desapercibidos.

En Quiet, la narración de Serra (de la que existe versión del propio
autor en castellano), de la mano de su hijo Lluís, alias
Llullu, afectado de una grave encefalopatía, el lector viaja hasta una
geografía tan silenciosa como estática, donde la textura del tiempo
cambia y, entonces, cambiamos todos. La voz de Llullu, a pesar de las
trabas, nos llega claramente. Hay un médium eficaz, un traductor
probado, que lo hace posible: “Mai no podré oblidar les paraules que no
recordo haver escoltat ni llegit ni dit”.

Si el recuerdo es el dolor, el presente continuo sin memoria que
pertenece a los llullus trastoca todas las categorías habituales,
poniendo en primer plano otro sistema de referencias. Otra vida que
forma parte de la vida, expuesta aquí con tanta inteligencia como amor,
sin concesiones al espectáculo ni al manual de autoayuda. Esta otra
vida actúa como un espejo cortante que nos obliga a revisar todo lo que
hacemos los que vivimos fuera del territorio llullu.

También los poemas de Moments feliços hablan, entre otras cosas, de ese
país desconocido de los llullus, que permanece ahí, siempre, incluso
cuando la pérdida trata de empatar con el presente non stop. Sobre todo
cuando la pérdida trata de levantar fronteras infranqueables. Es un
mapa que limita al norte con la habitación de casa y al sur con los
pasillos verdes de los hospitales, horas de espera. “Aprendre a
delectar-se en l´escàs marge / de temps com si fos tot el temps del
món”, anota Izquierdo.

El recuento de los gestos puede dar sentido. Y el descubrimiento de que
todo lo que nos define más allá de lo accidental está ahí, bajo esa
bandera pirata de los llullus. Tú miras a ese niño inmóvil en un
cochecito de ruedas y no sabes cómo hacerlo, tu mirada escapa de ti,
rebota en su semblante y te es devuelta por un silencio espeso, apenas
roto por el rumor de los lugares comunes que tratan de llenar el
vértigo de la sorpresa.

Dicen los críticos que estamos ante literatura de la buena que, a
partir de la experiencia de la fragilidad, construye un mundo capaz de
interpelarnos radicalmente. Es cierto. Pero también se trata de dos
obras que muestran, sin exhibicionismos, de qué están hechos los que
escogen el coraje y la esperanza. Hay que dar las gracias a Màrius y a
Oriol por ello.

A “La Tarda” de BTV

0

La vigília de Nadal Elisenda Roca i Adam Martín em van convidar a parlar una estona de Moments feliços a “La Tarda” de Barcelona Televisió. En va sortir aquesta conversa, que recullo en dues parts (a la primera parlem de la Institució, de les motivacions del llibre i de la seva estructura; a la segona de com s’escriu un poema i de l’elecció entre prosa i poesia): […]

Per Nadal, nadales

0

El programa Eduqueu les criatures d’aquest matí s’ha afegit a l’esperit nadalenc convidant uns quants poetes a llegir poemes de l’antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira que ha preparat Jaume Subirana. […]
Hi he llegit el poema de Joan Maragall “Els núvols de Nadal”:

I després el meu fill Joan ha llegit “Després”, de Moments feliços, d’aquesta manera:

(Si no es carreguen els fitxers tots sols, els trobareu aquí i aquí.)

“Formes de l’ètica”

0

Ahir, Francesc Parcerisas aparellava al Quadern d’El País els Moments feliços amb La núvia d’Europa de Carles Torner. I en deia això: […]
Formes de l’ètica

FRANCESC PARCERISAS

Units generacionalment –tots dos són nascuts a Barcelona el 1963–, Oriol Izquierdo i Carles Torner ho estan també per una similar posició davant la vida. Escriptors, intel·lectuals, gestors culturals, pertanyen a una generació convençuda de la bondat de l’esforç, dels beneficis de la cultura, dels rèdits de la paraula i, a més, comparteixen, si més no en part, un suau ecumenisme en què la fe posa un tint de valentia i d’estoïcisme en els judicis sobre la vida i sobre la literatura. Aquests trets comuns poden fer que els lectors veiem, en els seus nous llibres, un horitzó similar i amable (per “amable” vull dir que no és imposat ni combatiu), que ens reclama de pensar altre cop, des del particularisme de l’individu o des de la reflexió social i política, algunes de les formes de l’ètica.

[…]

Moments feliços, d’Izquierdo, adopta un punt de vista (d’autor) diametralment oposat: la reflexió en veu alta de Torner ha esdevingut ara una sèrie de papers personals. Amb la repetició, sovint amb una puntuació escassa, amb un to que escoltem repetit en veu baixa, la major part dels poemes d’Izquierdo demanen de ser llegits sense massa publicitat. Per dues raons fonamentals: o per poder subratllar-ne millor la ironia i el distanciament o per donar acollida a una forma lírica d’exterioritzar la preocupació o el dolor personal. Dividit en quatre parts, Moments feliços dirigeix una mirada profunda al món, ironitza sobre aquest, es reclou en la intimitat i acaba per cercar en l’escriptura alguna permanència del dol per la filla morta. El to de les quatre parts és, però, reconeixible com una unitat de veu que s’amara d’escepticisme i de dubte fins i tot en la fe: un “esperar i esperar que arribi l’hora, si arriba”. Entre la visió desencisada de la primera part (“cada nit és més llarg | aquest camí de sempre”) i la ironia empeltada de Pere Quart de la segona només hi ha el to amb què l’escriptor s’enfronta al món: un poema divertit com “L’estiu a la platja” acaba referint-se al “món que entre tots construïm | i que tant ens desagrada”, un salt hàbil que també trobem a “Vestien pells”. Els poemes més intimistes de la tercera part recorden la fugacitat, la bellesa, allò que momentàniament assacia “la set de tan endins”. I a la quarta part hi trobem alguns dels poemes més colpidors del llibre per la força i l’exigència de la modèstia que la veu s’imposa en parlar de la mort, una exigència moral que demana, a parts iguals, coratge i renúncia. Dos llibres que són dos exercicis d’ètica, pública i privada, en uns temps que no ens hi tenen massa avesats.

Encara més ressons

0

La bloquesfera ofereix un camí de relació amb els hipotètics lectors carregat de potencial. I de sinceritats desacomplexades. He anat recollint aquí alguns ressons i més ressons, la majoria per a mi imprevisibles. I n’hi ha més. […]
Per exemple, les recomanacions nadalenques que María fa a con tranquilidad, dedueixo que des de Navarra, que em relliguen una vegada més, i no em sap cap greu, amb Màrius Serra i Joan Margarit, i també amb Oe, amb Gallardo i amb Fournier.

O la crònica de la presentació que Sergi Seguí es permet fer als seus Extra innings, on s’empara en la ciberimpunitat per escriure unes coses (gràcies Sergi!) que em sembla que en cap altre mitjà no hauria gosat escriure…

La presentació en algunes imatges

0

Quinze fotos –gentilesa de la Pema i de la Dolors– per deixar un testimoni gràfic de la lectura feliç: […]

Jordi Cornudella introdueix l’acte. Després llegirà “Balbuceig” i jo
contestaré amb els primers versos del seu “Animum, non caelum” d’El germà de Catul.

Joan-Manuel Tresserras llegeix “La paraula”, fora de programa…

Montserrat Abelló llegeix “Fràgil” i jo contestaré amb el seu “Parlar a poc a poc” d’El fred íntim del silenci.

Carles Torner llegeix “Moments feliços” i jo contestaré amb el seu “Pregunta el peix” de La núvia d’Europa.

 

David Castillo llegeix “Aquest moment” i jo contestaré amb la seva “Dansa de la tercera edat” d’Esquena nua.

Carles Capdevila es prepara per llegir “Créixer”, i jo m’hi tornaré amb el seu “Però poc” de Jo vull ser famós.

 

Teresa Bertran d’Arenys llegeix “Conversa” i jo contestaré amb les seves “Tardorals”.

Jaume Subirana llegeix “Babel” i jo replicaré amb la seva “Inclinació” de Rapala.

Francesc-Marc Àlvaro llegeix “Rutina” i jo replico amb un fragment del seu Els assassins de Franco.


Joan Margarit llegeix “Dol” i jo contestaré amb el seu “En un petit port” de Misteriosament feliç.

Josep-Anton Fernàndez llegeix “Ressò” i jo contestaré amb el primer paràgraf del seu El malestar en la cultura catalana.

Mònica Terribas es prepara per llegir “Por”. Per dialogar amb ella
recorro a unes frases triades entre les seves respostes a una entrevista.

Màrius Serra ho fa: torna a llegir “Pausa“, i jo contestaré amb el final del seu prefaci a Quiet.

 

Josep Maria Fonalleras llegeix “L’estiu a la platja” i jo contestaré amb el segon capítol de la seva novel·la Les galetes del Saló de Te Continental.

Després, per acabar, vaig llegir-me a mi mateix: “Silenci”, modulat de tres maneres diferents. I ja va estar.

Una crònica de la presentació

0

De sorpresa en sorpresa, em fan arribar una crònica de la presentació de dimecres, apareguda a “B cap de setmana“, que diu: […]

Moments feliços amb sorpresa, cava i escorta

04/12/2008 15:19 h.

Matilde Alsina

Abans que res, una servidora us ha de confessar que mai havia assistit a una presentació d’un llibre de poemes tan sui generis.

Perdoneu la llatinada, però certament és la millor expressió per
definir el que es va esdevenir el dia 3 de desembre entre les 8 i les 9
del vespre a l’aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la
Universitat Ramon Llull de Barcelona.

S’hi presentava el poemari Moments feliços, amb el qual Oriol Izquierdo feia el seu bateig de foc en la publicació d’un llibre com a autor absolut.

Dic això perquè la relació d’Oriol Izquierdo amb el món dels
llibres és de llarg recorregut ja que és editor i ha estat involucrat,
com a co-autor o gairebé autor, en diversos llibres publicats. Però
fins ara no n’havia fet mai cap com a autor en solitari. Així és que
podem dir ben bé que és el seu primer llibre.

Poesia d’estrena

Per estrenar-se, Izquierdo ha triat la poesia, potser el gènere més
difícil pel que té d’arriscat (un debutant en poesia pot ser des
d’incomprès fins a ridiculitzat, passant per una pila d’estadis
intermitjos més o menys empipadors). I per presentar-lo en societat,
una fórmula també arriscada: demanar a un grapat d’amics que escullin
un dels poemes i el llegeixin en veu alta.

Per què és arriscada aquesta aposta? Perquè, no ens enganyem,
llegir poemes no és fàcil. Ni tan sols per als poetes. I si ho demanes
a altres especimens de lletraferit o treballador de la paraula només
poden passar dues coses: que surti bé o que surti malament.

El programa previst

Segons Jordi Cornudella, un dels amics-lectors que a més va fer el
rol de presentador, Izquierdo tenia tot el programa previst. Va deixar
que cadascun dels convocats triés el poema que vulgués dels 48 que
conté Moments feliços, i va triar un text de cadascun dels amics-lectors per llegir-lo ell.

Volia, d’aquesta manera, establir una espècie de diàleg entre els
que es van posar drets rere el faristol i la seva obra i ell mateix i
el seu propi llibre. Tot això davant del testimoniatge del públic,
d’alguna manera cridat també a ser jutge del que sentiria i escoltaria.

Els convocats van ser, per estricte ordre d’aparició, Jordi
Cornudella, Montserrat Abelló, Carles Torner, David Castillo, Carles
Capdevila, Teresa Bertran, Jaume Subirana, Francesc-Marc Àlvaro, Joan
Margarit, Josep-Anton Fernández, Mònica Terribas i Màrius Serra. Ja ho
veieu, àmplia majoria de poetes, però també algun infiltrat d’altres
àmbits com el periodisme, l’assaig i la crítica literària.

Amb el paper de tothom, públic, lectors i autor, ben clar, doncs,
podríem dir, que a les 20.10 hores –el temps que va necessitar
Cornudella per presentar el poemari, la seva estructura i temàtica, a
més de tenir unes paraules per a l’autor-, “l’emoció ja estava al camp”.

La sorpresa

Però si alguna cosa té aquest món és que mai ho tens tot previst
del tot. Sempre hi ha alguna sorpresa. I en aquest cas, es va
materialitzar en forma de conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació
de la Generalitat de Catalunya.

Efectivament, Joan Manuel Tresserras es va voler afegir a l’acte amb la lectura del poema La paraula,
alterant el programa tan ben ordit per Izquierdo, que no li va poder
tornar la pilota perquè no tenia cap text del conseller preparat .
Coses del directe, que dirien a la tele.

(Obro un parèntesi aquí per dir que una no se les vol donar de
xula, però havia flairat “autoritats” en l’aire de la sala. I no perquè
facin una olor especial sinó perquè sempre deixen una estel·la en forma
d’escorta. Quan veus un senyor, més aviat jove, vestit amb un conjunt
que tant pot servir per anar a un camp de golf com a un sopar de gala,
col·locat estratègicament al costat d’una porta, mirant de manera
ferrenya la gent que hi ha en una sala, no falla: és un escorta. I bé,
“por el humo se sabe donde está el fuego” que cantaven a la sarsuela Doña Francisquita.)

Quatre coses sobre el poemari

Arribats a aquest punt, els manuals de redacció periodística i les
normes de la més estricta educació envers el lector demanen una
explicació de com es va desenvolupar l’acte (que es faci una valoració
de tots i cadascun dels participants ja és optatiu però, siguem francs,
és el que més agrada: saber si aquest ho va fer bé, si l’altre es va
embarbussar, si al de més enllà se’l sentia massa…)

Però, si em permeteu la llicència, abans voldria dir quatre coses
ràpides sobre el poemari ja que serà impossible, per llarguíssim,
bolcar aquí el que es van dir –tant oralment com poètica- tots els que
van passar per l’estrada.

Per anar més depressa, agafaré prestades les paraules de Jordi
Cornudella, el presentador, que va analitzar l’arquitectura del poemari
a partir dels quatre blocs de dotze poemes en què estava compost.

El primer està dedicat als grans temes de la vida, “però sense
grandiloqüència”, com va dir Cornudella; el segon, tracta de les
relacions interpersonals fora de la realitat íntima; el tercer ja és
més introspectiu i tendeix a una conversa d’Oriol Izquierdo amb ell
mateix, i el quart, “gira cap a la vivència íntima, personal i
intransferible de la persona civil que és Oriol Izquierdo i les coses
que han passat en la seva vida”.

L’anàlisi de la jugada

Ara sí, passem a l’anàlisi del joc i les aptituds dels jugadors.
Com que seria etern anar un per un –encara que segur que hi ha algun
tafaner que només continua llegint per descobrir com se’n va sortir
SuperMònica Terribas, va que us he vist!-, s’imposa una valoració
conjunta.

La nota mitjana seria notable alt. Bona dicció, en alguns casos
magnífic domini de les pauses, en altres una lectura intensa, concisa i
sentida, i en altres el to ajustat d’un professional.

Però, no tot són flors i violes a la vida. També hi va haver alguna
lectura massa impostada, l’entonació del rector que fa el sermó i algun
cas espars d’excés de decíbels.

El final d’aquesta experiència poètica (o hauríem de dir
dialèctica?) va ser una copa de cava. Després de regalar-nos l’oïda,
res millor que bombolles per a tothom.

Per a tothom? No.

Com a mínim dues persones no les van poder fruir: l’escorta i una
servidora. Perquè, ja se sap, no es pot beure quan s’està de servei.

“Els nens invisibles”

0

Fa deu dies, al suplement “Cultura” de dissabte 22, Emili Teixidor enllaçava la lectura de Quiet de Màrius Serra, Misteriosament feliç de Joan Margarit i els meus Moments feliços: […]
Els nens invisibles

EMILI TEIXIDOR

Coincideixen a la pila de llibres per llegir tres obres que em semblen lligades per un mateix tema, el dolor o el dol pels fills morts o greument malalts. “Els nens invisibles”, que diu Ma?rius Serra en el seu Quiet (Empu?ries). “Buit”, diu l’Oriol Izquierdo en el seu poemari Moments felic?os (Edicions 62), en que? es pregunta “Quin deu ser el punt de refer l’equilibri?” i “Mai sense el buit, enlloc sense l’abse?ncia, que ja tot ho il·lumina”. I Joan Margarit, que a Misteriosament
felic?
(Proa) torna al “Parc de la infa?ncia”, on posa tot el dolor i el sofriment sobre
la taula sense cap mistificacio?, tot i que aqui? no parla directament del tema i e?s el ti?tol me?s allunyat de la tema?tica filial, pero? molts lectors no podran deixar de recordar altres poemes de l’autor on si? que en parlava, i sempre sospita que hi
ha “un nen que juga a amagar-se / en la fosca de la infa?ncia”.

En els dos poemaris, de Margarit i d’Izquierdo, hi ha dos poemes que copien canc?ons infantils com un resso? d’un temps i d’uns infants perduts. He comprovat amb pu?blic que no llegeix poesia que els impressionen molt. […] “Em llevo a vetllar-te / la nina ha caigut / anit quan dormies / la lluna la pruna / s’ha vestit de dol”. Canc?ons.

Ma?rius Serra ens adverteix al comenc?ament del seu llibre que “Ell –el seu fill amb para?lisi cerebral– i els que so?n com ell actuen de miralls”. […] A mesura que passen les pa?gines, amb escenes emotives i divertides alhora, l’autor i el seu protagonista, Llullu, guanyen la partida perque? no solament es fan estimar sino? que fan que el lector s’interessi per tota una colla de temes i situacions, amb el perill que abans d’acabar perdi el referent personal que tenia al principi i llegeixi el text com una narracio? universal. […] Aquest allunyament tambe? l’aconsegueixen els ti?tols poe?tics d’abans, la transformacio? de la peripe?cia personal en literatura.

“Despertar” a “Compartir”

0

La revista Compartir d’aquest trimestre publica, com un tastet de Moments feliços, el poema “Despertar”, en català a l’edició catalana de la revista i en castellà a l’espanyola. Traduir-lo no ha estat fàcil: […]

Despertar
 
No sabes cuántos años de esta vida
daría yo
por devolverte el abrazo
que no me diste
al alba del último día
cuando te abrazaba
con la inútil esperanza
de despertar
con mis besos tu mirada
con mis manos tu sonrisa
con mis lágrimas las lágrimas
con mi latido tu latido…
 
No sabes cuántos años de esta vida
daría yo
por tenerte todavía…
 
Ahora duermes lejos de aquí
y duermes en mí.

Presentació

0

D’avui en vuit, dimecres 3 de desembre, la Facultat de Comunicació Blanquerna, la meva, acollirà la lectura d’alguns Moments feliços en la veu de: […]


Montserrat Abelló
Francesc-Marc Àlvaro
Teresa Bertran (d’Arenys)
Carles Capdevila
David Castillo
Jordi Cornudella
Josep-Anton Fernàndez
Josep M. Fonalleras
Joan Margarit
Màrius Serra
Jaume Subirana
Mònica Terribas
Carles Torner

i a tots els agraeixo la complicitat i l’amistat.

“Un cenotafi a l’amor”

0

Dissabte 15 de novembre, David Castillo va publicar la seva lectura de Moments feliços a l’Avui. Diu: […]
Un cenotafi a l’amor

DAVID CASTILLO

La literatura ha convertit la mort en bellesa com en una fórmula d’alquímia. N’hi ha moltíssims exemples, des de la literatura clàssica fins als moderns. Em van agradar especialment les narracions elegíaques que Peter Handke va dedicar a la seva mare, i Paul Auster al seu pare. La referència al Joana de Joan Margarit resulta inevitable, com ho seran el llibre de contes de Dolors Borau i el poemari d’Oriol Izquierdo que han dedicat a la seva filla Clara.

Moments feliços és un llibre subtil, ple de racons on la pèrdua i el record juguen als límits del vel suau de l’existència, una elegia càlida plena d’instants d’una intensitat continguda. En certs moments escolto les veus de Ferrater, d’Estellés, de Manent, de Salvat-Papasseit, mentre el dolor es liqua, tant pel que es diu com pel que no es diu.

El llibre és el primer d’un activista de la literatura, que ha estat crític, editor i actualment director de la Institució de les Lletres Catalanes. Recordo una bella sextina a Llàtzer que va publicar a l’Antologia poètica universitària 1985. Des d’aleshores només poemes de circumstàncies fins a aquest trencament, on el poeta ha transformat el dolor en art. El poeta ha dut el record de la seva filla desapareguda cap a un cenotafi, on la força és la delicadesa, on el lament és un cant sostingut d’una senzillesa celestial i aclaparadora.

Oriol Izquierdo ha construït Moments feliços des d’una llengua nítida i elegant, un català que sura entre les imatges. L’enyor i el buit es contraposen a la presència latent de la noia, que reapareix en l’evocació, com una ombra, una sensació, una espera: “Al principi et buscava com si l’ombra / del teu record et pogués portar a casa, / com si amb el pas dels dies fos segur / que tornaries a estar-te amb nosaltres. / Al principi et buscava i et buscava / com si només hagués de córrer el temps”.

La paraula és el refugi del sentiment i és la poesia l’única que ens pot salvar del naufragi. Els poemes de Moments feliços no són exclusivament una teràpia sinó un cant a l’amor protagonista. Una metamorfosi d’on pot arribar la veu quan la vida ens mutila. La mort de la filla, no per anunciada menys dolorosa, obre la sensibilitat del poeta que s’interroga. Les percepcions de la realitat oscil·len per un territori que sovint resulta angèlic o fantasmagòric, el pou sense fons que l’amor regenera. Les imatges il·luminen el recorregut del llibre: “Així la teva / viva mirada muda / sempre tranquil·la, / companyia perenne, / neu clara que ens abriga”. El to romàntic i confidencial m’ha fascinat. En alguns moments he pensat en Maragall o Amado Nervo, en el khadish de Ginsberg, en comparació amb el to més solemne de Margarit. Izquierdo ha buscat cada paraula per fer aquesta última oració fúnebre a la seva filla. Una excursió al cel blau, on la llum és l’únic tangible.

Més ressons

0

Després dels primers ressons de Moments feliços a la catosfera, potser no és impúdic recollir aquests altres que en són petites ressenyes. […]
Al bloc Sobre llibres es parla de “dol intimista a propòsit” de Moments feliços i es relaciona el llibre –ja m’està bé– amb Un dol observat de C.S. Lewis.

Al bloc Llegit, Alícia remarca: “Del mal que fa l’enyor, parla. De fins on pot coure la ferida que fa l’absència. Amb tot, Moments feliços és un llibre bonic. És un llibre veritat.

Els agraeixo la lectura i el comentari, que tenen el valor afegit, per a mi, que no en conec les autores respectives.

Bé que fa anys que tenim relació, en canvi, també agraeixo a Enric Xicoy l’emotiu apunt que fa al seu Ges avall de la lectura del Quiet i els Moments.