Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Moments feliços

A les “Páginas de Babel”

0

Manel Haro ha incorporat una lectura de Moments feliços a les seves Páginas de Babel, pocs dies després d’haver-li dedicat un comentari al programa “Llegir en cas d’incendi” de Ràdio Cornellà (on també va gosar assajar una suggerent lectura en eco del poema “Silenci“). Diu Haro: […]

Aunque Moments feliços (Momentos felices)
sea el primer poemario que se publica de Oriol Izquierdo, lo cierto es
que este escritor ya llevaba tiempo componiendo versos. Como suele
suceder muchas veces con otros autores, Izquierdo daba forma a un yo
poético que luego encerraba bajo llave en algún cajón de su despacho. A
finales del año pasado, ese cajón se abrió para liberar, por fin, los
poemas y Edicions 62 ha sido el encargado de sacarlos a la luz.

Un tema determinante se pasea a lo largo de estos Moments feliços:
la muerte prematura de la hija del autor, Carla. El poemario está
dividido en cuatro partes, en las tres primeras hay una diversidad de
emociones que son solamente premonitorias de lo que nos vamos a
encontrar en la cuarta parte: el dolor por la pérdida.

El
yo poético empieza errático, algo desubicado en el mundo en el que se
encuentra, por lo que inicia una búsqueda. Mira el paisaje desde la
distancia, se abstrae de la realidad, pero sabiendo que la vida es lo
que es y que es difícil huir. Aunque ese yo poético queda a veces
agotado a mitad del camino, sabe que debe perseverar, quizá sabiendo
que, finalmente, nos salvan las palabras.

En
la segunda parte nos encontramos con la insatisfacción con el entorno:
una multitud mirándose el ombligo, gente que habla por no callar, la
insolidaridad, la capacidad de crueldad, la incomunicación, la
muchedumbre invisible y la obstinación por ser un disfraz de uno mismo.

Pero llega el
deseo en la tercera parte, dando una sensación de plenitud y de paz,
como si el yo poético se asentara en el paraíso. El deseo se mezcla con
cierto temor a morir, pero quizá también a vivir. Es difícil mantener
el equilibrio ante estos momentos felices.

Seguramente
muchos lectores pueden estar desconcertados ante el título, pero el
autor tiene una explicación: ¿no es, acaso, relativa la felicidad? ¿No
puede ser uno igual de feliz ante una ausencia que te acerca a la
plenitud y a la paz? En la cuarta parte cae como una losa la tragedia:
la muñeca queda tirada en el suelo, al lado de la cama, como
advertencia de lo que acaba de ocurrir: la muerte de la hija. El poema Cançó (Canción) atraviesa al lector como una lanza y lo sacude hasta el final.

Pero
ante la ausencia, quedan dos opciones: la angustia o la búsqueda: el
sentimiento de que todavía está ahí. La sensación de que en las
pequeñas cosas está encerrado el recuerdo mágico del ser querido
desaparecido, esperando a ser descubierto y, al hacerlo, nuevamente la
paz.

Estamos seguramente ante un poemario circular: volver al principio después de leer los últimos versos de Moments feliços
es comprobar que la nueva lectura es diferente de la primera, que hay
otro contenido, otra esencia y otro yo poético. De alguna manera, son
dos poemarios en uno: el primero –la lectura- es el que provoca la
llaga y el segundo –la relectura- el que ahonda en ella o el que la
cicatriza, depende del lector. Sea como sea, resulta imposible no
sucumbir a estos momentos felices.

“Moments feliços”

0

El 16 de gener, El 3 de vuit de Vilafranca va publicar la lectura que el fins ara gairebé anònim August Garcia proposa de Moments feliços. Diu: […]

Moments feliços, el primer llibre de poesia de l’Oriol Izquierdo (crític, editor i ara director de la Institució de Lletres Catalanes), no és un llibre alegre que parli d’optimismes buits on refugiar-nos. Encara que no ho diu mai explícitament, està escrit després que el seu autor perdés una filla de tretze anys. Aquest dolor travessa tot el recull, però està expressat amb tal contenció i delicadesa que permet al lector apropar-s’hi íntimament i, alhora, respirar la bellesa que traspuen els mots i la seva cadència.

Però Moments feliços és molt més que això. Arrenca a la primera part amb un vers impuntuat, sovint trencat i farcit de repeticions –com si, d’alguna manera, imités una fase primordial del llenguatge. El poeta observa, des del dolor, el món: “I observar la ciutat descobrir-hi / un anònim brogit que emmascara / entre fum de quitrà la mirada / de la mort pel talús de finestres / que no miren enlloc.”  Ple de referències bíbliques (Babel, les temptacions al desert, la llet i la mel, el paradís, l’or, l’encens i la mirra…), el vers avança com un llarg monòleg teatral on el poeta descabdella el seu dolor a la llum de la reflexió vital. En una clara al·lusió a l’Eclesiastès (“hi ha temps de perdre / i de buscar / hi ha temps de riure / i de plorar”) el poeta acaba afirmant: “néixer i  morir / són cara d’un sol moment / potser / cosir sense estripar / és un pobre desig / potser “.

Després el llibre fa un canvi rotund que agafa el lector per sorpresa. El to esdevé humorístic, el vers, més clàssic i el tema sembla banal. Izquierdo, a manera d’un Pere Quart modern, escruta la nostra quotidianitat des d’un punt de vista gairebé antropològic però carregat de fina ironia. En el fons posa damunt la taula les nostres contradiccions i la nostra supèrbia: “Ho vull tot. Ho vull ara. / Sóc el centre del món, /  i, és natural, no em cansa.”

A la tercera part trobem uns poemes més intimistes on el desig esdevé un dels motius claus. Hi és present també una reflexió ètica que ens interpel·la sense cap afany alliçonador: “No tenir gens de pressa / a passar dins la sala, / a agafar la paraula, / a imposar el teu criteri. / Esperar que les coses / vagin fent el seu curs, / que lentament avancin / els millors punts de vista“.

Al darrer tram del llibre se’ns mostra amb més claredat que mai l’experiència del dolor. Són versos dits amb veu baixa, com una confidència, però el camí que hem fet junts –el poeta i nosaltres– ens ha preparat per a entomar-los sense exhibicions lacrimògenes. Amb un profund respecte per la vida i el misteri. El mateix que li permet assumir el dol com una “neu clara que ens abriga”:  “Al principi et buscava, i ara encara. / Ara et retrobo en els signes més simples / i he comprès que és això el que tinc de tu. / La constant companyia del més tendre record.”

Altres ressons

0
Publicat el 7 de gener de 2009

De tant en tant me n’arriba algun més de públic, i m’alegra que sovint sigui per casualitat. […]
Per exemple, el ressò que se n’ha fet Biel Mesquida a la seva Plagueta de bord és dels que un sent que l’honoren. O el gairebé anònim d’August al bloc de la Companyia Poètica Rapsòdia. O l’oferiment de “Després” al bloc d’en Ramon Bassas, suggerentment vinclat amb unes escenes d’El cant dels ocells.

O la referència del tot imprevista en un article de Verònica Sánchez Orpella a El Punt el passat 22 de desembre, “Un tomb per casa de l’àvia”, que tanca així una passejada per la fira de brocanters:

«És com fer un volt per casa de l’àvia», o «ni
l’àvia tindria el mal gust de posar això a casa», són alguns dels
comentaris caçats al vol. «No sé qui es gasta tres mil euros en un
canelobre», s’ha escoltat, també. I «això té valor perquè és antic».
Mentre passejava, se m’acudien uns versos del feliç Moments feliços,
el llibre de poemes que acaba de publicar el director de la Institució
de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo: «Abans vestíem pells. /
Avui, sense enyorar-les, les trobem / com qui diu a faltar. No
tornaran. / Si reviscola, indòmita, la fera / que dus a dins, llavors,
llavors potser».

“Los Magos y los llullus”

0
Publicat el 5 de gener de 2009

En la seva columna d’avui a La Vanguardia, Francesc-Marc Àlvaro recomana dos llibres per Reis: Quiet de Màrius Serra i els meus Moments feliços. En diu això: […]

Los Magos y los “llullus”

FRANCESC-MARC ÀLVARO

Los Reyes Magos son grandes lectores, no sé si
ustedes tenían constancia de ello. Jugar y leer es todo lo mismo,
sostienen los de Oriente, y no deben de andar muy desencaminados. Al
parecer, este año tienen dos libros de cabecera. Uno es Quiet, de
Màrius Serra (habitante de estas páginas), y otro es Moments feliços, de
Oriol Izquierdo. Melchor, Gaspar y Baltasar, que lo saben casi todo
pero siempre están dispuestos a aprender, han descubierto, gracias a
estos dos textos, la existencia del sorprendente país de los
llullus, unos niños que, hasta hoy, les habían pasado desapercibidos.

En Quiet, la narración de Serra (de la que existe versión del propio
autor en castellano), de la mano de su hijo Lluís, alias
Llullu, afectado de una grave encefalopatía, el lector viaja hasta una
geografía tan silenciosa como estática, donde la textura del tiempo
cambia y, entonces, cambiamos todos. La voz de Llullu, a pesar de las
trabas, nos llega claramente. Hay un médium eficaz, un traductor
probado, que lo hace posible: “Mai no podré oblidar les paraules que no
recordo haver escoltat ni llegit ni dit”.

Si el recuerdo es el dolor, el presente continuo sin memoria que
pertenece a los llullus trastoca todas las categorías habituales,
poniendo en primer plano otro sistema de referencias. Otra vida que
forma parte de la vida, expuesta aquí con tanta inteligencia como amor,
sin concesiones al espectáculo ni al manual de autoayuda. Esta otra
vida actúa como un espejo cortante que nos obliga a revisar todo lo que
hacemos los que vivimos fuera del territorio llullu.

También los poemas de Moments feliços hablan, entre otras cosas, de ese
país desconocido de los llullus, que permanece ahí, siempre, incluso
cuando la pérdida trata de empatar con el presente non stop. Sobre todo
cuando la pérdida trata de levantar fronteras infranqueables. Es un
mapa que limita al norte con la habitación de casa y al sur con los
pasillos verdes de los hospitales, horas de espera. “Aprendre a
delectar-se en l´escàs marge / de temps com si fos tot el temps del
món”, anota Izquierdo.

El recuento de los gestos puede dar sentido. Y el descubrimiento de que
todo lo que nos define más allá de lo accidental está ahí, bajo esa
bandera pirata de los llullus. Tú miras a ese niño inmóvil en un
cochecito de ruedas y no sabes cómo hacerlo, tu mirada escapa de ti,
rebota en su semblante y te es devuelta por un silencio espeso, apenas
roto por el rumor de los lugares comunes que tratan de llenar el
vértigo de la sorpresa.

Dicen los críticos que estamos ante literatura de la buena que, a
partir de la experiencia de la fragilidad, construye un mundo capaz de
interpelarnos radicalmente. Es cierto. Pero también se trata de dos
obras que muestran, sin exhibicionismos, de qué están hechos los que
escogen el coraje y la esperanza. Hay que dar las gracias a Màrius y a
Oriol por ello.

A “La Tarda” de BTV

0

La vigília de Nadal Elisenda Roca i Adam Martín em van convidar a parlar una estona de Moments feliços a “La Tarda” de Barcelona Televisió. En va sortir aquesta conversa, que recullo en dues parts (a la primera parlem de la Institució, de les motivacions del llibre i de la seva estructura; a la segona de com s’escriu un poema i de l’elecció entre prosa i poesia): […]

Per Nadal, nadales

0

El programa Eduqueu les criatures d’aquest matí s’ha afegit a l’esperit nadalenc convidant uns quants poetes a llegir poemes de l’antologia 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira que ha preparat Jaume Subirana. […]
Hi he llegit el poema de Joan Maragall “Els núvols de Nadal”:

I després el meu fill Joan ha llegit “Després”, de Moments feliços, d’aquesta manera:

(Si no es carreguen els fitxers tots sols, els trobareu aquí i aquí.)

“Formes de l’ètica”

0

Ahir, Francesc Parcerisas aparellava al Quadern d’El País els Moments feliços amb La núvia d’Europa de Carles Torner. I en deia això: […]
Formes de l’ètica

FRANCESC PARCERISAS

Units generacionalment –tots dos són nascuts a Barcelona el 1963–, Oriol Izquierdo i Carles Torner ho estan també per una similar posició davant la vida. Escriptors, intel·lectuals, gestors culturals, pertanyen a una generació convençuda de la bondat de l’esforç, dels beneficis de la cultura, dels rèdits de la paraula i, a més, comparteixen, si més no en part, un suau ecumenisme en què la fe posa un tint de valentia i d’estoïcisme en els judicis sobre la vida i sobre la literatura. Aquests trets comuns poden fer que els lectors veiem, en els seus nous llibres, un horitzó similar i amable (per “amable” vull dir que no és imposat ni combatiu), que ens reclama de pensar altre cop, des del particularisme de l’individu o des de la reflexió social i política, algunes de les formes de l’ètica.

[…]

Moments feliços, d’Izquierdo, adopta un punt de vista (d’autor) diametralment oposat: la reflexió en veu alta de Torner ha esdevingut ara una sèrie de papers personals. Amb la repetició, sovint amb una puntuació escassa, amb un to que escoltem repetit en veu baixa, la major part dels poemes d’Izquierdo demanen de ser llegits sense massa publicitat. Per dues raons fonamentals: o per poder subratllar-ne millor la ironia i el distanciament o per donar acollida a una forma lírica d’exterioritzar la preocupació o el dolor personal. Dividit en quatre parts, Moments feliços dirigeix una mirada profunda al món, ironitza sobre aquest, es reclou en la intimitat i acaba per cercar en l’escriptura alguna permanència del dol per la filla morta. El to de les quatre parts és, però, reconeixible com una unitat de veu que s’amara d’escepticisme i de dubte fins i tot en la fe: un “esperar i esperar que arribi l’hora, si arriba”. Entre la visió desencisada de la primera part (“cada nit és més llarg | aquest camí de sempre”) i la ironia empeltada de Pere Quart de la segona només hi ha el to amb què l’escriptor s’enfronta al món: un poema divertit com “L’estiu a la platja” acaba referint-se al “món que entre tots construïm | i que tant ens desagrada”, un salt hàbil que també trobem a “Vestien pells”. Els poemes més intimistes de la tercera part recorden la fugacitat, la bellesa, allò que momentàniament assacia “la set de tan endins”. I a la quarta part hi trobem alguns dels poemes més colpidors del llibre per la força i l’exigència de la modèstia que la veu s’imposa en parlar de la mort, una exigència moral que demana, a parts iguals, coratge i renúncia. Dos llibres que són dos exercicis d’ètica, pública i privada, en uns temps que no ens hi tenen massa avesats.

Encara més ressons

0

La bloquesfera ofereix un camí de relació amb els hipotètics lectors carregat de potencial. I de sinceritats desacomplexades. He anat recollint aquí alguns ressons i més ressons, la majoria per a mi imprevisibles. I n’hi ha més. […]
Per exemple, les recomanacions nadalenques que María fa a con tranquilidad, dedueixo que des de Navarra, que em relliguen una vegada més, i no em sap cap greu, amb Màrius Serra i Joan Margarit, i també amb Oe, amb Gallardo i amb Fournier.

O la crònica de la presentació que Sergi Seguí es permet fer als seus Extra innings, on s’empara en la ciberimpunitat per escriure unes coses (gràcies Sergi!) que em sembla que en cap altre mitjà no hauria gosat escriure…

La presentació en algunes imatges

0

Quinze fotos –gentilesa de la Pema i de la Dolors– per deixar un testimoni gràfic de la lectura feliç: […]

Jordi Cornudella introdueix l’acte. Després llegirà “Balbuceig” i jo
contestaré amb els primers versos del seu “Animum, non caelum” d’El germà de Catul.

Joan-Manuel Tresserras llegeix “La paraula”, fora de programa…

Montserrat Abelló llegeix “Fràgil” i jo contestaré amb el seu “Parlar a poc a poc” d’El fred íntim del silenci.

Carles Torner llegeix “Moments feliços” i jo contestaré amb el seu “Pregunta el peix” de La núvia d’Europa.

 

David Castillo llegeix “Aquest moment” i jo contestaré amb la seva “Dansa de la tercera edat” d’Esquena nua.

Carles Capdevila es prepara per llegir “Créixer”, i jo m’hi tornaré amb el seu “Però poc” de Jo vull ser famós.

 

Teresa Bertran d’Arenys llegeix “Conversa” i jo contestaré amb les seves “Tardorals”.

Jaume Subirana llegeix “Babel” i jo replicaré amb la seva “Inclinació” de Rapala.

Francesc-Marc Àlvaro llegeix “Rutina” i jo replico amb un fragment del seu Els assassins de Franco.


Joan Margarit llegeix “Dol” i jo contestaré amb el seu “En un petit port” de Misteriosament feliç.

Josep-Anton Fernàndez llegeix “Ressò” i jo contestaré amb el primer paràgraf del seu El malestar en la cultura catalana.

Mònica Terribas es prepara per llegir “Por”. Per dialogar amb ella
recorro a unes frases triades entre les seves respostes a una entrevista.

Màrius Serra ho fa: torna a llegir “Pausa“, i jo contestaré amb el final del seu prefaci a Quiet.

 

Josep Maria Fonalleras llegeix “L’estiu a la platja” i jo contestaré amb el segon capítol de la seva novel·la Les galetes del Saló de Te Continental.

Després, per acabar, vaig llegir-me a mi mateix: “Silenci”, modulat de tres maneres diferents. I ja va estar.

Una crònica de la presentació

0

De sorpresa en sorpresa, em fan arribar una crònica de la presentació de dimecres, apareguda a “B cap de setmana“, que diu: […]

Moments feliços amb sorpresa, cava i escorta

04/12/2008 15:19 h.

Matilde Alsina

Abans que res, una servidora us ha de confessar que mai havia assistit a una presentació d’un llibre de poemes tan sui generis.

Perdoneu la llatinada, però certament és la millor expressió per
definir el que es va esdevenir el dia 3 de desembre entre les 8 i les 9
del vespre a l’aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la
Universitat Ramon Llull de Barcelona.

S’hi presentava el poemari Moments feliços, amb el qual Oriol Izquierdo feia el seu bateig de foc en la publicació d’un llibre com a autor absolut.

Dic això perquè la relació d’Oriol Izquierdo amb el món dels
llibres és de llarg recorregut ja que és editor i ha estat involucrat,
com a co-autor o gairebé autor, en diversos llibres publicats. Però
fins ara no n’havia fet mai cap com a autor en solitari. Així és que
podem dir ben bé que és el seu primer llibre.

Poesia d’estrena

Per estrenar-se, Izquierdo ha triat la poesia, potser el gènere més
difícil pel que té d’arriscat (un debutant en poesia pot ser des
d’incomprès fins a ridiculitzat, passant per una pila d’estadis
intermitjos més o menys empipadors). I per presentar-lo en societat,
una fórmula també arriscada: demanar a un grapat d’amics que escullin
un dels poemes i el llegeixin en veu alta.

Per què és arriscada aquesta aposta? Perquè, no ens enganyem,
llegir poemes no és fàcil. Ni tan sols per als poetes. I si ho demanes
a altres especimens de lletraferit o treballador de la paraula només
poden passar dues coses: que surti bé o que surti malament.

El programa previst

Segons Jordi Cornudella, un dels amics-lectors que a més va fer el
rol de presentador, Izquierdo tenia tot el programa previst. Va deixar
que cadascun dels convocats triés el poema que vulgués dels 48 que
conté Moments feliços, i va triar un text de cadascun dels amics-lectors per llegir-lo ell.

Volia, d’aquesta manera, establir una espècie de diàleg entre els
que es van posar drets rere el faristol i la seva obra i ell mateix i
el seu propi llibre. Tot això davant del testimoniatge del públic,
d’alguna manera cridat també a ser jutge del que sentiria i escoltaria.

Els convocats van ser, per estricte ordre d’aparició, Jordi
Cornudella, Montserrat Abelló, Carles Torner, David Castillo, Carles
Capdevila, Teresa Bertran, Jaume Subirana, Francesc-Marc Àlvaro, Joan
Margarit, Josep-Anton Fernández, Mònica Terribas i Màrius Serra. Ja ho
veieu, àmplia majoria de poetes, però també algun infiltrat d’altres
àmbits com el periodisme, l’assaig i la crítica literària.

Amb el paper de tothom, públic, lectors i autor, ben clar, doncs,
podríem dir, que a les 20.10 hores –el temps que va necessitar
Cornudella per presentar el poemari, la seva estructura i temàtica, a
més de tenir unes paraules per a l’autor-, “l’emoció ja estava al camp”.

La sorpresa

Però si alguna cosa té aquest món és que mai ho tens tot previst
del tot. Sempre hi ha alguna sorpresa. I en aquest cas, es va
materialitzar en forma de conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació
de la Generalitat de Catalunya.

Efectivament, Joan Manuel Tresserras es va voler afegir a l’acte amb la lectura del poema La paraula,
alterant el programa tan ben ordit per Izquierdo, que no li va poder
tornar la pilota perquè no tenia cap text del conseller preparat .
Coses del directe, que dirien a la tele.

(Obro un parèntesi aquí per dir que una no se les vol donar de
xula, però havia flairat “autoritats” en l’aire de la sala. I no perquè
facin una olor especial sinó perquè sempre deixen una estel·la en forma
d’escorta. Quan veus un senyor, més aviat jove, vestit amb un conjunt
que tant pot servir per anar a un camp de golf com a un sopar de gala,
col·locat estratègicament al costat d’una porta, mirant de manera
ferrenya la gent que hi ha en una sala, no falla: és un escorta. I bé,
“por el humo se sabe donde está el fuego” que cantaven a la sarsuela Doña Francisquita.)

Quatre coses sobre el poemari

Arribats a aquest punt, els manuals de redacció periodística i les
normes de la més estricta educació envers el lector demanen una
explicació de com es va desenvolupar l’acte (que es faci una valoració
de tots i cadascun dels participants ja és optatiu però, siguem francs,
és el que més agrada: saber si aquest ho va fer bé, si l’altre es va
embarbussar, si al de més enllà se’l sentia massa…)

Però, si em permeteu la llicència, abans voldria dir quatre coses
ràpides sobre el poemari ja que serà impossible, per llarguíssim,
bolcar aquí el que es van dir –tant oralment com poètica- tots els que
van passar per l’estrada.

Per anar més depressa, agafaré prestades les paraules de Jordi
Cornudella, el presentador, que va analitzar l’arquitectura del poemari
a partir dels quatre blocs de dotze poemes en què estava compost.

El primer està dedicat als grans temes de la vida, “però sense
grandiloqüència”, com va dir Cornudella; el segon, tracta de les
relacions interpersonals fora de la realitat íntima; el tercer ja és
més introspectiu i tendeix a una conversa d’Oriol Izquierdo amb ell
mateix, i el quart, “gira cap a la vivència íntima, personal i
intransferible de la persona civil que és Oriol Izquierdo i les coses
que han passat en la seva vida”.

L’anàlisi de la jugada

Ara sí, passem a l’anàlisi del joc i les aptituds dels jugadors.
Com que seria etern anar un per un –encara que segur que hi ha algun
tafaner que només continua llegint per descobrir com se’n va sortir
SuperMònica Terribas, va que us he vist!-, s’imposa una valoració
conjunta.

La nota mitjana seria notable alt. Bona dicció, en alguns casos
magnífic domini de les pauses, en altres una lectura intensa, concisa i
sentida, i en altres el to ajustat d’un professional.

Però, no tot són flors i violes a la vida. També hi va haver alguna
lectura massa impostada, l’entonació del rector que fa el sermó i algun
cas espars d’excés de decíbels.

El final d’aquesta experiència poètica (o hauríem de dir
dialèctica?) va ser una copa de cava. Després de regalar-nos l’oïda,
res millor que bombolles per a tothom.

Per a tothom? No.

Com a mínim dues persones no les van poder fruir: l’escorta i una
servidora. Perquè, ja se sap, no es pot beure quan s’està de servei.

“Els nens invisibles”

0

Fa deu dies, al suplement “Cultura” de dissabte 22, Emili Teixidor enllaçava la lectura de Quiet de Màrius Serra, Misteriosament feliç de Joan Margarit i els meus Moments feliços: […]
Els nens invisibles

EMILI TEIXIDOR

Coincideixen a la pila de llibres per llegir tres obres que em semblen lligades per un mateix tema, el dolor o el dol pels fills morts o greument malalts. “Els nens invisibles”, que diu Ma?rius Serra en el seu Quiet (Empu?ries). “Buit”, diu l’Oriol Izquierdo en el seu poemari Moments felic?os (Edicions 62), en que? es pregunta “Quin deu ser el punt de refer l’equilibri?” i “Mai sense el buit, enlloc sense l’abse?ncia, que ja tot ho il·lumina”. I Joan Margarit, que a Misteriosament
felic?
(Proa) torna al “Parc de la infa?ncia”, on posa tot el dolor i el sofriment sobre
la taula sense cap mistificacio?, tot i que aqui? no parla directament del tema i e?s el ti?tol me?s allunyat de la tema?tica filial, pero? molts lectors no podran deixar de recordar altres poemes de l’autor on si? que en parlava, i sempre sospita que hi
ha “un nen que juga a amagar-se / en la fosca de la infa?ncia”.

En els dos poemaris, de Margarit i d’Izquierdo, hi ha dos poemes que copien canc?ons infantils com un resso? d’un temps i d’uns infants perduts. He comprovat amb pu?blic que no llegeix poesia que els impressionen molt. […] “Em llevo a vetllar-te / la nina ha caigut / anit quan dormies / la lluna la pruna / s’ha vestit de dol”. Canc?ons.

Ma?rius Serra ens adverteix al comenc?ament del seu llibre que “Ell –el seu fill amb para?lisi cerebral– i els que so?n com ell actuen de miralls”. […] A mesura que passen les pa?gines, amb escenes emotives i divertides alhora, l’autor i el seu protagonista, Llullu, guanyen la partida perque? no solament es fan estimar sino? que fan que el lector s’interessi per tota una colla de temes i situacions, amb el perill que abans d’acabar perdi el referent personal que tenia al principi i llegeixi el text com una narracio? universal. […] Aquest allunyament tambe? l’aconsegueixen els ti?tols poe?tics d’abans, la transformacio? de la peripe?cia personal en literatura.

“Despertar” a “Compartir”

0

La revista Compartir d’aquest trimestre publica, com un tastet de Moments feliços, el poema “Despertar”, en català a l’edició catalana de la revista i en castellà a l’espanyola. Traduir-lo no ha estat fàcil: […]

Despertar
 
No sabes cuántos años de esta vida
daría yo
por devolverte el abrazo
que no me diste
al alba del último día
cuando te abrazaba
con la inútil esperanza
de despertar
con mis besos tu mirada
con mis manos tu sonrisa
con mis lágrimas las lágrimas
con mi latido tu latido…
 
No sabes cuántos años de esta vida
daría yo
por tenerte todavía…
 
Ahora duermes lejos de aquí
y duermes en mí.

Presentació

0

D’avui en vuit, dimecres 3 de desembre, la Facultat de Comunicació Blanquerna, la meva, acollirà la lectura d’alguns Moments feliços en la veu de: […]


Montserrat Abelló
Francesc-Marc Àlvaro
Teresa Bertran (d’Arenys)
Carles Capdevila
David Castillo
Jordi Cornudella
Josep-Anton Fernàndez
Josep M. Fonalleras
Joan Margarit
Màrius Serra
Jaume Subirana
Mònica Terribas
Carles Torner

i a tots els agraeixo la complicitat i l’amistat.