Oi?

La revista de l’associació Esclat publica un breu comentari de Moments feliços. El signa Lola de la Fuente i diu: […]
En aquesta ocasió ens plau recomanar-vos un llibre de poemes. Una petita perla literària per gaudir-ne plenament. Cal recuperar aquells moments de pau interior que ens reconcilien amb les nostres emocions més pregones i ens porten a observar-nos i a observar amb uns altres ulls, amb una altra mirada, més íntima, més nostra.

Us presentem un recull de poesia edita amb el nom Moments feliços, poemes escrits des del cor per la ploma d’Oriol Izquierdo, que escriu el primer llibre i que ens obre el seu interior a través de 48 poemes en què, en un o altre, tots ens podem sentir identificats o veure-hi els nostres sentiments reflectits.

El llibre ens mostra les diferents emocions experimentades davant de moltes situacions de la vida, i la lectura és com una pluja càlida per a l’ànima, que ens deixa una sensació de calma que ens connecta amb el nostre interior més profund. No tots són “moments feliços”, alguns són tristos, altres de solitud, però sempre són moments molt nostres, reals, viscuts.

Tot el llibre i, especialment, la darrera part, està dedicat o inspirat, sense dir-ho explícitament, a Clara, la filla de l’autor, desapareguda uns mesos abans de la publicació. L’amor, el dol, l’enyor, són sentiments que es barregen i es traslladen al lector, a través d’un llenguatge pòètic bellíssim i molt ben estructurat, a un territori personal proper i ben íntim, impregnat d’emocions diverses. És impossible deixar de llegir fins al final, en un exercici privat, dolç, de comunicació amb un mateix. I, per tant, convé rellegir els poemes, sesne ordre, totes les vegades que calgui, tants cops com l’ànima ens ho demani…

Reproduïm, a tall de petit tast, el poema que clou el llibre, que s’anomena “Llum”:

Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.

Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.

Gràcies, Oriol, per aquest regal immaterial. Esperem el segon llibre de poemes.

Després d’una de les poques lectures que he fet d’alguns Moments feliços, l’amic Itai Ron em va sorprendre amb una tria de poemes traduïts a l’hebreu. No sé pas què diuen, però si més no són bonics. Mireu-vos, si no, l’efecte que fa el meu “Desig“: […]

Ara Llibres ha fet coincidir la data de Tots Sants amb la publicació de la tercera antologia temàtica (cinquanta poemes d’alta ajuda literària, com ara llegireu que se’n pot dir) de Jaume Subirana. […]
Es tracta de Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals, entre els quals hi ha el meu “Despertar“. Avui en Fono en parla així a El Periódico:

L’unica salvació possible
JOSEP MARIA FONALLERAS

Avui
és el dia dels fidels difunts. El dia dels morts. La commemoració s’ha
desplaçat cada dia més cap al dia 1, per una qüestió pràctica i per les
influències que tots sabem, però el dia 2, a diferència del primer dia
del mes (una festa grossa), ens acosta més a la solitud, al desert
paorós que crea la desaparició. S’estén davant nostre, com una boira
inclement, el trist novembre sense esperança, i aquest dia 2 en
simbolitza, farcit de buidor, la pesada càrrega dels absents.

Però no els volia parlar de morts, sinó de vius. De poetes vius que antologuen poetes vius i morts, com ha fet Jaume Subirana amb la seva última selecció. En una tan ajustada i precisa data, Subirana publica (a Ara Llibres) Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals.
És la tercera entrega del que podríem anomenar «la família dels 50»,
manuals d’alta ajuda literària, festius, arravatats o tràgics. Abans,
la delicada tria de poemes de Nadal i l’afirmativa aposta de poesia
amorosa. Ara, mig centenar de composicions intenses, emotives, fredes,
filosòfiques, distants, corprenedores, espirituals i materials sobre la
mort. Hi ha clàssics, com Dylan Thomas i Auden (amb el seu insuperable Blues funeral), i com Maragall, és clar, i aportacions recents, com l’esquerdat rés íntim d’Oriol Izquierdo.

Servirà per a moltes coses, aquest llibre. Per renovar la immutable
oferta de les funeràries, per exemple. Per gaudir de la lectura sense
cap més ànim que el de la satisfacció personal. I, sobretot, per
informar-nos que tots els poetes que han parlat de la mort, que l’han
blasmat o que hi han lluitat, que han perdut, tots ells, ens informen
d’una sola veritat: els poemes que Jaume Subirana ha triat per als funerals són una lliçó de com la literatura ens acosta a la vida. L’única salvació possible.

Edvin Sugarev, un dels poetes que la Institució va convidar a Farrera el passat mes de maig, ha tingut la gentilesa de publicar, a la seva revista literària Literaturen Vestnik una tria de poemes dels qui vam participar en el seminari. Així ara podem saber com es diu, gràcies a Eva Sableva, per exemple el meu “Desig” en búlgar: […]

???????

?? ?? ?????? ?? ??????? ???????

? ??????? ??????? ?? ?????,

????? ? ???????? ????? ?? ?????.

??? ???????. ?????? ?? ?? ??????.

?? ??????? ??????? ???????,

????????? ???? ?? ???????? ???

????? ?????????. ?? ?? ?? ??????

??????. ?? ????? ?? ?? ???????

??? ?? ?? ??????. ? ?? ????? ???

????????.

Per poc que pugueu, aneu a veure i sentir Mariona Sagarra i les seves ombres. […]
La trobareu fins diumenge que ve a La Puntual, del carrer Allada Vermell de Barcelona, cantant i dient textos d’Abelló i de Rodoreda, entre d’altres, en companyia d’una bona guitarra i unes quantes ombres. I us asseguro que la recomanació no és interessada, per més que entre els versos que es tornen veu hi hagi el meu “Silenci” convertit en joc i en rumba…

Encara me n’arriba algun. […]
Com aquest de poéticas, on “un profesor de secundaria que, además, se esfuerza por ser poeta” recomana el llibre.

O un altre, en un giny curiós que es fa dir LibraryThing, on pots compartir la teva biblioteca amb altres lectors, i ja n’hi ha dos que hi tenen Moments feliços.

El poeta Josep Lluís Roig signa una doble ressenya, dedicada a La núvia d’Europa de Carles Torner i als meus Moments feliços, al número 47 de Caràcters. Hi diu: […]
El pes de la vida
JOSEP LLUÍS ROIG

En una conversa recent amb Miquel de Palol, aquest defenia la idea que tota poesia parteix de l’anècdota. Per superar-la, per amagar-la o, senzillament, per contar-la. Supose que en la mateixa línia que hom compara una pel·lícula amb la novel·la i una fotografia amb la poesia. Tot i que existeixen nombroses excepcions, els dos llibres que ens ocupen ara serien exemples lluminosos d’aquesta norma. Justament per això, i per la coincidència en el temps de publicació, no és estrany que, en diverses ocaisons, se’ls haja relacionats tots dos per part de la crítica, en presentacions, entrevistes… I no és d’estranyar, perquè és, aquesta, una circumstància que clarament els uneix. Ara bé, pel que fa a la forma i les propostes, són totalment divergents.

[…]

El cas d’Oriol Izquierdo és diferent: és el primer poemari que li coneixem i, en el seu cas, està travessat per una única anècdota –la mort, tan indiscutible– que pesa a sobre de cada poema, de cada imatge. Tant, que de vegades no deixa que el poema s’enlaire. I és aquesta una qüestió ambivalent alhora que central en el poemari. Estructurat en diverses parts, fins a la darrera ens trobem una visió de l’existència on el cant i el món tendeixen a l’absurd. Aleshores, per una banda, això deixa un cant fosc, pesant, que s’adiu amb el to, però que també li treu “poesia” als poemes, que esdevenen més de to moral que no literari.

Fet i fet, el llibre és una llarga reflexió sobre el sentit de l’existència. Un sentit en general ocult i de vegades salvatge –vegeu, si no, “Caçador furtiu” o “Solidaritat”, o fins i tot podeu obrir qualsevol pàgina a l’atzar. El dubte mateix de l’existència: què hi faig jo ací? Per què sóc jo el viu i no el mort? En paraules del propi poeta: “han mort els avis els veïns | han mort els pares els germans | hem enterrat les filles | i ja només ens queda aquesta terra eixorca”.

Així, no és estrany que el poeta trenque amb els signes de puntuació, de vegades amb la sintaxi, que abuse de les preguntes retòriques, que busque una mica només de sentit que sols trobarà cap al final del llibre: som el record d’aquells que ens visqueren i sobrevivim per viure’ls: “Ara dorms molt lluny d’aquí | i dorms amb mi”. Que és en aquest tram final del llibre on trobem el sentit al títol, on trobem motius per no deixar-nos soterrar pel desert d’arena i plom que són tots els poemes anteriors.

Així, podríem explicar que, efectivament, tota poesia, en general, parteix de l’anècdota, però en aquests dos poemaris l’anècdota és central i no només l’espurna inicial. O, per ser més exactes, a La núvia d’Europa, són LES anècdotes i a Moments feliços és només UNA, l’anècdota central.

En general, gosaria dir que d’Oriol Izquierdo m’ha agradat per com transmet la sensació d’ofec, d’absurd, el to general del llibre; i de Carles Torner alguns poemes en concret, d’aquells que hom donaria la vida per poder escriure.

La setmana de Sant Jordi es va celebrar a Barcelona l’assemblea de l’ICORN, xarxa internacional de ciutats refugi per a escriptors perseguits, de què forma part el PEN Català. […]
I per posar-hi un toc de festa literària, es va programar a “L’Imprevist” del Raval de Barcelona, presentada per Laia Noguera i amenitzada per la viola de roda de Marc Egea, una lecturadel tot polifònica. Hi van intervenir, i pot ser que la llista sigui imprecisa, Montserrat Abelló, Carlos Aguilera, Russell Banks, Carmen Borja, Josefa
Contijoch, Àngels Gregori, Lamar Herrin, Chenjerai Hove, Kously Lamko, Basim Mardam, Laia Noguera, Montserrat Rodés,
Jaume Subirana, Salem Zenia, entre d’altres. També jo, que vaig llegir-hi el poema “Ressò”.

Trobo encara un ressò elogiós de Moments feliços entre les novetats que ofereix Cercle de Lectors i em sorprèn, sobretot, aquesta ressenya completa, atenta, que signa David Madueño a Llunàtic: […]

La ironia sempre ajuda a prendre una mica de distanciament, i per això suposo que titular Moments feliços
un poemari tan ple de gravetat i dolor suposa una mena de proposta
objectivadora, per difícil que sigui: extreure de tanta palla les
agulles punxegudes de la vida. Qui més qui menys ja coneix els
antecedents del debut poètic de l’Oriol Izquierdo (la mort de la seva filla Carla), i també coneix alguns precedents literaris més o menys reeixits sobre el tema (la “Cançó de bressol” d’Estellés, la Joana de Margarit). Tanmateix, hi ha uns quants elements que allunyen Moments feliços
del plany catàrtic, i que ens el fan certament interessant pel que té
de reflexió transcendent sobre la vida i la mort, sobre l’acceptació
del dolor i de les dureses com a part de l’aprenentatge vital.

<!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

La primera part del poemari s’enceta amb dos poemes fonamentals per entendre el recorregut següent. “Balbuceig”
no és només el seu bateig literari, també parla de la inexperiència
vital que ens tenalla malgrat l’ordre lògic que imposem a la realitat.
Quan aquest ordre es trenca, ens quedem sense res a dir, i per
exemplificar-ho físicament, el poeta renuncia a partir d’aquí a la
puntuació fins gairebé la segona part. “Ressò”
és un exercici intens de lirisme: el poeta observa la ciutat des de
lluny, després d’una ascenció constant. Aquesta fugida metafòrica,
vital, només té l’objectiu final de la resistència, i el renaixement
després del patiment: “resisteix que
vindrà la tempesta / resisteix resisteix quan llampegui / l’esbarzer
cremarà resisteix / i després sortiràs de les cendres”. Després, el poemari entra en una terra àrida i abrusadora, una mena de desert interior (“Paisatge”, “Les pedres”, “Babel”, “A les portes del desert”, “Exili”),
on veiem la seva situació anímica fora del món a través d’imatges que
reflexionen sobre la naturalesa humana. Tots ells mostren una cadència
esgotadora, erràtica, paratges per on ressona el cansament vital: “cada
nit és més llarg / aquest camí de sempre / com si fóssim més vells /
cada dia més vells / i fos més fred l’hivern / més llarga la distància
/ més decandit l’estel / més decandit” (“Després”). L’única resposta la troba al final, a “Les coses”: “Perquè quin profit pots treure / del neguit / si no treballes per tot / el que ja no tens o el que desitges?”

<!– @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

A
la segona part, el poeta es ressitua en el món per parlar-nos
d’aquelles vanitats que ens fan el que som, que formen la nostra
naturalesa, amb un to més rebaixat: “La platja” i tots els gestos sobrers com a metàfora del món, els instints primaris a “Vestien pells” o “Caçador furtiu”, l’instint de supervivència a “Solidaritat”, la “Política”, la “Gesticulació” absurda de qui parla pel mans lliures, el pes del cos a “Nudisme”…
El tercer fragment del poemari és potser un dels més bells i més
lírics, ja que es tracta d’una sèrie de reflexions més envolades sobre
el caràcter humà (“Desig”, “Por”, “Punt d’inflexió”),
construïdes a partir de la inacció, és a dir de la reflexió sobre el
comportament, plantejades a partir d’expressions infinitivades (“sortir
i caminar sense por / a la vora del pou més fosc”, “Aprendre a
delectar-se en l’escàs marge / de temps com si fos tot el temps del món”). L’objectiu final, és clar, és conduir-nos fins a la part final del llibre, preparar-nos per al procés de pèrdua (“Fràgil”, “Fred”, “Pausa”)
i de dolor. Són aquests darrers els poemes més intensos i paradoxalment
més continguts de tota l’obra, ja que Izquierdo afronta la desaparició
dels éssers estimats, la mortalitat humana, a partir del seu propi
exemple, cosa que el fa ser més caut i reservat. Tanmateix, tot i el
dolor que l’aclapara, el darrer poema s’anomena “Llum”,
i aquest petit instant d’esperança en retrobar-se amb una certa
acceptació (“Així la teva / viva mirada muda / sempre tranquil·la /
companyia perenne, / neu clara que ens abriga”) s’entén després d’haver
acompanyat el poeta per tots els topants de la seva ànima humana.

Teniu dret a desaprofitar l’oportunitat de ser al carrer per si algú té la gentilesa de demanar-vos una signatura?
Diria que no.

Per això avui seré rere alguns Moments feliços, a la 1, amb la Dolors, a la parada de Proa i a les 6 a l’Ateneu Barcelonès.

I ella i Com una pedra a les 11 a Alibri, a les 12 a Abacus Rambla de Catalunya, a la 1 a Proa, amb mi, a les 6 a Ona i a les 7 a Catalònia.
I encara, entremig, pels volts de les 5, passarem per la parada, a la part alta de Rambla de Catalunya, de la Fundació Catalana per la Paràlisi Cerebral.

I visca el drac.

Dissabte vam compartir uns quants poemes de Moments feliços amb el club de lectura que la Fundació Acompanya convoca un cop al mes a Sant Antoni de Vilamajor. […]

És un grup de lectors molt especial. L’integren pares i mares que han perdut un fill o una filla i troben suport, per exemple, llegint en comú algunes llibres. M’hi van convidar per raons evidents i de seguida vaig creure, bé que em feia molt de respecte -és tan prim el tel que separa viure el procés del dol i rabejar-s’hi…-, que tenia el deure d’anar-hi.

Va confortar-me molt constatar de quina manera uns quants poemes que he necessitat escriure fan companyia a d’altres persones. Més enllà del testimoni que alguns n’havien deixat aquí o allà, aquella estona de lectura en veu alta i de conversa franca i directa va ser per a la Dolors i per a mi tota una lliçó de solidaritat i de fràgil fortalesa. Que, sense necessitat d’afegir-hi més paraules, agraïm.

La conversa amb Carles Torner va tenir un rebot a la Plagueta de bord, que no puc sinó agrair, i encara de tant en tant Moments feliços ressona per la xarxa. […]
Com en aquest al apunt del bloc d’Esperança Camps. O en l’arrencada de diàleg a què dóna peu el poema “Desig” a Castells de cartes de Ricard Garcia. O en una nova cita de Ramon Bassas, ara el poema “Les coses” per celebrar Sant Josep. O la recomanació que fan del llibre des de la botiga on-line ellibres.cat, especialitzada en dol i acompanyament…

Fa uns dies Montse Serra va xerrar una estona amb Carles Torner i amb mi. Avui publica a Vilaweb aquella conversa, i un intercanvi d’opinions sobre Moments feliços i La núvia d’Europa. Diu en Carles del meu llibre: […]

CARLES TORNER PARLA DE ‘MOMENTS FELIÇOS’

Allò que més m’astora de Moments feliços és que és, alhora, un primer
llibre i un llibre de maduresa. Sens dubte la quarta part del llibre,
que recull els poemes que l’Oriol dedica a la seva filla, i sobretot
els escrits arran de la seva mort, es troben entre la millor poesia que
s’ha escrit en català des de fa anys. Té un to radicalment personal.
L’Oriol ha aconseguit un aliatge que, com en els metalls preciosos,
combina sàviament l’expressió del dol per la filla morta i una
austeritat extrema. Aquesta renúncia a tot excés de patetisme, aquesta
modèstia, és la que, en la lectura, corprèn, aferra, inunda… Però una
veu tan sàvia no s’assoleix de cop i volta: la maduresa del llibre està
precisament en la unitat del seu to. Són poemes escrits durant molts
anys, que han anat combinant la ironia i el desencís, la insinuació i
el coratge, la convicció (la tossuderia fins i tot) i l’humor,
l’esperança i un pessimisme lúcid…

La lectura que Manel Haro va fer d’aquest poema al programa “Llegir en cas d’incendi” de Ràdio Cornellà, en eco amb la seva col·laboradora Patrícia, feia així: […]

(més…)

Xavier Montoliu organitza de tant en tant lectures poètiques al badiu de casa seva, a Badalona. […]
Em va proposar de dedicar-ne una a Moments feliços i així, fa pocs dies –l’atzar va voler que fos la vigília d’un 9 de febrer–, vaig viure el meu primer recital davant una quarantena d’amics, coneguts i, des d’aleshores, saludats.

M’hi van acompanyar Isaac Rodríguez i el seu clarinet, que van oferir quatre oportuns interludis musicals: un preludi de Penderecki per començar amb “Fràgil“, l’impressionant Abîme des oiseaux de Messiaen després de “Despertar“, una fantasia de Telemann entre “Balbuceig” i “Carnaval” i el segon moviment de la sonata de Denisov després de “L’estiu a la platja” i abans de tancar amb “Desig“.