Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Mobilitat

Ja els hi agradaria anar a 80km per hora

2
Tothom està contra la guerra de l’Irac, contra els Estats Units, etc… però tothom vol tenir el dipòsit del cotxe ben ple, i el petroli ben barat. Ara també ens apuntarem a donar la culpa al govern de què tot ho fa malament! Però jo avui donaré suport al govern, sí, senyor! Han aprovat un paquet de mesures per reduir la contaminació a partir de setembre, i tot i ser un pas tímid, crec que és un pas positiu. Malgrat que alguns remuguin perquè no podran anar a 120 per hora per l’autopista. I és que molts d’aquestos conductors són persones ben educades i racionals, que creuen en el "progrés" del cotxe.


Vés per on, els nostres conciutadans estan amoinadíssims: no perquè cada dia mori una persona a la carretera, no perquè l’habitatge sigui inaccessible, ni perquè els monopolis ofeguin l’economia de mercat. Mai tant, estan amoinats perquè ara no podran circular a més de 80 per hora??? Jo els entenc, pobrets, no us ho penseu, van comprar un cotxe que pot anar a 220 per hora, o millor encara, un 4×4, per distingir-se del populatxo, que sempre tindrà l’opció d’anar en transport públic. Els poders fàctics del Racc, i dels venedors de cotxes posen el crit al cel, com podrem fer calaix? : una cosa és fer editorials responsables per als socis del club de l’automòbil, i una altra predicar amb l’exemple. Una cosa és fer campanyes de seguretat en la carretera, que nosaltres farem anuncis publicitaris per vendre cotxes mil vegades més efectius. Tothom demana ampliar els carrils de les autopistes, quan la majoria de cotxes només porten una persona? Tothom s’exclama de voler anar a més de 80 per hora quan normalment van a 20km per hora, des de Castelldefels al centre de Barcelona!
Aquestos conductors tan racionals haurien d’escoltar algunes raons de pes: a Europa no tenim prou petroli, i cal pagar-lo a preu d’or; s’han fet estudis científics i s’ha provat a Europa que una velocitat baixa permet arribar abans als llocs; en fi, que s’ha demostrat que la fàbula de la tortuga i la llebre és veritat.
De totes maneres, jo diria a tots aquestos conductors emprenyats que siguin optimistes. Malgrat que ara estem en una fase delicada que ens pot portar a l’esquizofrènia, existeixen motius per a l’esperança. Entre els acords de govern de la Generalitat, s’ha aprovat un pressupost de 160.000? per a desenvolupar una ruta turistica pel Pirineu i Pre-Pirineu de Catalunya en un mitjà de transport sostenible i altament respectuós amb el medi ambient com el cotxe privat!!!
Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Blair se’n va a buscar petroli, i David Cameron arriba en bicicleta

1

El Primer Ministre britànnic, Tony Blair, ha deixat el càrrec en mans del seu amic Gordon Brown, del mateix partit laborista. Com que és una transició pactada, Gordon Brown prepararà el retorn dels conservadors l’any vinent. A les eleccions britànniques ens trobarem amb en David Cameron. En el tradicional i liberal sistema de l’alternança, el retorn dels conservadors portarà novetats.

En Tony Blair deixa el càrrec amb una guerra a l’Irac en marxa, mentre la guerra d’Irlanda s’acaba. També, com a bon escocès, ha deixat el SNP al davant de les institucions de govern autònomes. Recordem que el partit nacionalista escocès governa en minoria recolzat pels ecologistes. Com a bon polític, de vegades cal distreure el personal per solucionar els problemes més importants. De moment, el seu amic i "rival" Gordon Brown serà primer ministre el temps suficient per poder cobrar la pensió vitalícia.
L’any vinent ja serà una altra cosa, amb l’arribada del conservador David Cameron. I per fer-ho, ha agafat la bicicleta per anar al Parlament cada dimecres. Alguns han criticat que darrera porta el cotxe oficial cobrint l’esquena. Però no deixa de ser el símptoma d’alguna cosa. Blair ha marxat al Pròxim Orient a buscar la pau, diuen, però segurament buscarà petroli per al seu país. Si no té prou exit, el conservador David Cameron donarà exemple d’allò que s’acosta. Serà una imatge simpàtica si és vol, però amaga la crua realitat que el continent no té prou petroli ni urani per mantenir una economia competitiva. I el canvi de cicle va cap a una economia d’estalvi i eficiència màxima. Si les coses es poden fer de manera persuassiva i de guant blanc, millor. Si no és així, l’explotació laboral i la crisi social arribarà a límits que ens recordaran els temps antics.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Benvingut sigui el Decàleg de l’Esglèsia

0
Publicat el 28 de juny de 2007

Aquest dimecres, 27 de juny de l’any 2007 del naixement del Nostre Senyor,
van morir a les carreteres catalanes, només en un dia, tres persones en
accident de trànsit. Un avi, un adult i un jove. Cadascun en circumstàncies
diferents, però amb el mateix resultat. La meva pregunta és la següent: si un
accident és inevitable, aleshores perquè hem d’agafar un vehicle i conduir-lo
fins a morir?. Aquesta seria una actitud fatalista, i crec que no és un
plantejament correcte. Com a persones, i no màquines, som en part responsables
dels nostres actes. I si aquestos actes esdevenen un mal costum, comporten un
risc per a la resta.

La idea del progrés al seu dia va ser beneficiosa, però entendre el progrés
de manera determinista, i portar-lo a l’extrem ha comportat grans sacrificis en
vides humanes. Avui dia, el progrés ha esdevingut una mite que s’està buidant de
significat. I comença a comportar més pèrdues que avantatges a la societat. Quan
jo anava a escola, explicaven el cas de les presència de les "vaques sagrades"
als carrers de l’Índia, i ens en feiem creus que no les apartessin. Però avui
dia, la vida m’ha ensenyat que els carrers de la civilitzada Europa estan plens
de "vaques sagrades": els cotxes. El país s’omple d’infraestructures que
destrueixen la base alimentària de Catalunya, la seva qualitat de vida. Perquè
les "vaques sagrades" funcionin, cal fer guerres en països llunyans malgrat que
tots ens declarem pacifistes. I aquest tribut que paguem pel "progrés"
s’incrementa amb els morts en accidents de trànsit, i en contaminació
atmosfèrica i acústica de ben aprop. Allò que va ser símbol del progrés fa uns
anys, com el 600, ha esdevingut el càncer de la nostra societat. I com tota
malaltia necessita uns medicaments i una teràpia determinada, que ja existeix, i
que cal aplicar abans que no s’extengui més pel cos social, i mati una persona
més. Per això, i malgrat els prejudicis dels "progres" , he rebut amb interès i
atenció la declaració que ha fet l’Esglèsia Catòlica sobre la conducció. No
dubto que hi ha hagut altres institucions religioses i laiques de diferents
creences i pensament que han fet recomanacions sobre els perills del trànsit i
del cotxe en el nostre segle XXI. Perquè fa dos mil anys no tenien aquest
problema, però sí que el tenim avui dia.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Morts Sense Justícia a la Carretera

0
Publicat el 12 d'abril de 2007

Hi ha una cançó de la Maria del Mar Bonet, "L’Asguilando", amb una lletra que diu: "més valguera ser arbre o pedra per no sentir crit ni dolor…". Així els cors se’ns assequen quan escoltem les xifres dels morts a la carretera, i com aquestes no baixen. Parlo de xifres de morts, o de ferits ja no els diuen gaire, i dels a qui no ha passat res greu perquè Déu no ha volgut. Surten els responsables de Trànsit parlant d’accidents, surten els responsables del Racc parlant d’accidents, i surten els jutges parlant d’accidents. 

Tots parlen, i parlem molt, d’accidents. De carnets per punts i de controls, però per desgràcia les persones ens comportem com a nens petits. Ens malcriem, i com que no hi ha ningú que ens corregeixi el comportament, sigui de la manera més adient, continuem fent coses mal fetes. Coses que no només posen en perill la nostra vida, sinó la dels altres. No pot ser que un excés de velocitat sense causa justificada quedi en una multa. Una multa no pot cobrir el cost d’una vida, o si? Conduir sota els efectes d’una droga, legal o no legal, es pot pagar amb una multa? Compensa el benefici de la venda de cotxes gràcies a la seva velocitat, amb els llocs de treball que es mantenen,  amb el cost d’una vida? Quanta gent viu i a canvi quanta gent mor?
Es diu que és el preu del progrés, que són accidents, que és culpa de l’estat de la carretera, que és culpa del temps, que … Però no es diu que hi ha solucions, que algunes coses es poden millorar amb la tecnologia existent, que es pot compartir cotxe, que hi ha limitadors de velocitat, que es poden fer sentències justes, … En tot cas, fer una mica de justícia a tots aquells que han mort a les nostres carreteres.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

30 Minuts Perduts en un Embús Televisiu

0
Publicat el 5 de març de 2007

El programa de 30 Minuts que parlava sobre els embussos de trànsit a Barcelona i l’Àrea Metropolitana em va decebre molt. Més enllà de fer un retrat de la qüestió, des d’una perspectiva reduccionista i parcial. Aquest reportatge no va aportar res d’interessant ni gaire positiu. Només veure com tot es pot reduir a l’absurd, sense oferir altres punts de vista.

Un anàlisi global hauria donat veus diferents. Per què només surt en un costat el representant de la Fundació Racc, i el del PTOP, i per l’altra el representant de la PTP? És que només que es pot escollir entre rics i pobres? Només hi ha dues visions de la realitat, tot és blanc o negre? Com pot ser que el Racc digui la falsedat de què es gasta menys en el cotxe del que es recapta? Dic que és fals perquè no es compten els costos monetaris dels perjudicis a la salut, ni al medi ambient. Dic que és fals perquè mentre la xarxa de rodalies es cau a trossos, els president Zapatero i Montilla van anar aquesta setmana passada a la Seat de Martorell a firmar un conveni conforme l’estat subvencionaria la fàbrica, com si fos una empresa pública qualsevol? Per què no es diu que els embussos afecten a tota l’Àrea Metropolitna? No només per anar a Barcelona. Per què no es diu que no existeixen camins a peu o en bicicleta per anar i tornar de les poblacions de la zona, sinó que tothom ha de passar per una carretera o per un tren? Existeix realment una llibertat per triar, o és que les insfraestructures tenen un disseny molt deficient? Per què no es diu que l’ús de les noves tecnologies de la comunicació permetrien afavorir uns horaris flexibles i el teletreball?
Però és clar, tot això només afavoreix a uns quants, i deixa les coses sense solució per a la majoria de la gent. Em sap greu que TV3 s’hagi quedat embussada al mig del debat, i que la Plataforma per al Transport Públic s’hagi deixat manipular. Traslladar el debat a un enfrontament entre transport públic i privat
és posar en una dialèctica a l’espectador que obvia altres maneres més
modernes d’enfocar el debat com l’anàlisi global.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Massa cotxes o mal aprofitats?

2

Després de fer-se pública l’enquesta de mobilitat diària del 2006 per l’AMT a la regió I de Barcelona es pot veure que les tendències sobre els mals hàbits de mobilitat s’accentuen. Amb un transport públic insuficient, amb l’exemple de Renfe, i malgrat l’augment de motos i bicicletes, el cotxe domina aquest camp. És més, els resultats reflexen la realitat que viu tothom cada dia. De totes maneres, la culpa no és només d’un mateix, sinó que les administracions tampoc fan la seva feina, ni ofereixen mitjans efectius de transport quan n’hi han i es poden fer servir a curt termini. Solucions hi ha, però els interessos que hi ha al seu darrera impedeixen la seva aplicació: per exemple, el cotxe compartit. Als Estats Units s’està desenvolupant l’empresa Flex i el Cotxe Comunitari, de manera sembla a Alemanya. Solucions de futur per ara mateix.

Open Car. Un nou pas. Una nova fita.
Quin és el futur de la indústria
de l’automòbil a l’Europa de l’Oest ?
Europa continuarà sent el més
gran productor de cotxes del món ?
Asia, i segurament Xina, estan canviant
les maneres de fer negocis a Europa?
Com els fabricants de cotxes i
components mantenen la qualitat i la innovació, rebaixant els
costos alhora?
El futur de la indústria de
l’automòbil a l’Oest d’Europa presenta un horitzó de
marges de benefici decreixents. Durant les dues darreres dècades
s’ha intentat mantenir el mateix nivell de beneficis incrementant els
aspectes quantitatius: com poden ser major producció de
vehicles, major volum de vendes, i mantenint la proporció de
vendes en el mercat propiàment europeu.
A més a més, es va fer
una política d’exportació als mercats exteriors
aprofitant uns costos equiparables i homogenis a tot el món.
Tant respecte al cost de les matèries primeres, com dels
costos de transport baixos.
Amb el canvi de segle, s’ha produït
també uns canvis importants a tot el món, i que ara
s’estan acostant a Europa. Per una banda, la saturació dels
mercats exteriors no ha garantit el manteniment de la proporció
de vendes durant aquestos anys. Els mercats exteriors han madurat, la
perspectiva d’increment de vendes s’ha invertit i ara és
decreixent . Perquè la competència és ferotge, i
els altres fabricants produeixen a costos més baixos, de
manera que la relació qualitat-preu no s’ha mantingut
favorable als europeus. Això ha fet que el mercat de turismes
de nivell mig, el gros de la demanda estigui en retrocés.
Només la segmentació del mercat a nivell global, i el
manteniment de la qualitat i les marques permeten mantenir una
fracció destacable en el conjunt. Però ara, el camp de
batalla s’està acostant ràpidament a Europa mateix. Les
exportacions ja no compensen les importacions cada dia més
grans que provenen d’Asia,. I malgrat el control de la distribució,
el setge de les companyies asiàtiques està fent forat
en la muralla. Els assaltants han aprés els mètodes
europeus, i s’estan aplicant en superar-los.
Davant d’això, tothom està
pensant quina estratègia desenvolupar. Per una banda,
intentant reduir els costos, així el trasllat de les fàbriques
a l’Europa de l’Est i zones perifèriques d’Europa continuarà
produint-se. Aquesta seria una opció defensiva en la mateixa
línia que es coneix avui dia. I per tant, fàcilment
copiable pels competidors. Podem millorar tambés els processos
de producció, i augmentar la productivitat i l’eficiència.
Però aquestes millores serien petites, perquè gairebé
està tot inventat. Continuar la segmentació per cobrir
àrees o espais determinats on una marca sigui dominant.
En general, hi ha possibilitats de
millora, però no de canviar la tendència final cap a la
saturació del mercat, i l’entrada en recessió. Perquè
el model de cotxe vigent durant un segle està arribant als
seus límits. Per això, proposo una metamorfosi. Es a
dir, el canvi de model del cotxe i la creació d’un altre.
Aprofitar les innovacions disponibles avui dia sobre informàtica
i navegació, incorporant l’ordinador al cotxe, amb el canvi
dels sistemes de propulsió que garanteixin uns costos de
transport estables. Sobre aquestos dos eixos, proposaria un nou cotxe
que anomenaria ?open car?.
L’open car seria un vehicle enfocat a
satisfer les demandes de transport individual de manera col.lectiva.
Es a dir, el model d’un cotxe, un conductor, quedaria substituït
per un cotxe, diversos conductors. A manera semblant als taxis de
Londres, i de l’ús que es fa de furgonetes amb viatgers.
De fet, cada persona podria establir
quin trajecte vol fer, el punt d’inici , el punt final, i agafar el
primer vehicle que coincideixi en el seu trajecte aprofitant les
tecnologies de la teleinformàtica. D’aquesta manera s’ocupen
les places lliures del vehicle, i es rendabilitza el viatge. Si
facilitem que el progrés tecnològic s’incorpori al
vehicle, augmentem el preu per unitat, però alhora, estem
reduint el cost individual de cada passatger. D’aquesta manera, el
nou model comportaria un canvi en les dimensions dels mercats, obrint
nous espais de desenvolupament. Passaríem d’un model lineal de
dues dimensions, a un altre de tres dimensions, on l’espai i el temps
conjuntament tenen més importància que per separat.

Sergi Turiella
Sant Boi de Llobregat, 22 d’abril del 2005

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

La feina ben feta de Loyola de Palacio

0

Aquest dies s’ha esdevingut la mort de Loyola de Palacio, i s’ha lloat la seva tasca professional. M’han vingut al cap una série de pensaments, no perquè la conegués personalment, sinó pel fet que vaig en bicicleta. Com a usuari de la bicicleta, he tingut un contacte "professional" en l’àmbit de la mobilitat. Loyola de Palacio ha rebut molts elogis per la seva carrera política i
professional. Per a mi representa una persona triomfadora en la vida,
amb una feina ben feta en el seu camp. Però això, per a molta gent pot
haver estat perjudicial.

Com a comissària europeu en l’àrea de Transports, nomenada pels espanyols i sota les directrius del Partido Popular, va realitzar una intensa tasca al capdavant. Les seves qualitats com a persona competent i eficaç han estat posades al servei d’alguns interessos contra els quals no estic gaire d’acord. El Racc va celebrar una trobada a Barcelona mateix amb la comissària europea: prou que ho va esbombar la revista del club. Que jo sàpiga, altres entitats no van ser rebudes ni convidades. Hom dirà que això és feina del "lobby" del Racc!. Però la feina d’un representant polític és vetllar pel conjunt dels ciutadans. Aquesta és la seva legitimitat. I hi ha un punt en què passar certs límits es converteix en prevaricació.
No valoraré la feina de Loyola de Palacio. Em manquen alguns elements de judici, i no entraré més enllà de la meva opinió. Però allò que destacaria avui dia a la Unió Europea és el canvi en les politiques de mobilitat a partir del moment que Loyola de Palacio deixa el seu càrrec. I aquestos canvis s’adrecen cap a un model clàssic que porta a la dependència energètica d’Europa i afavoreixen el sector de l’automòbil i els constructors.
No puc felicitar Loyola de Palacio, però no la critico pas. Ha fet la seva feina, potser altres que hauríem d’estar al davant per afrontar aquestos interessos no hem sabut estar a l’altura dels reptes que ens plantejava. I les febleses en la defensa d’una política de mobilitat sostenible són evidents, ja que cal predicar amb l’exemple.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Tornant de les Vacances amb Bicicleta

0
Publicat el 29 d'agost de 2006

Aquesta setmana molta gent torna de les vacances d’estiu. El gros serà a partir de la Diada, quan el dimarts 12 de setembre comencin les escoles. La tornada acostuma a ser costa amunt. Sobretot per aquells que troben coses que no els hi agraden gaire: per exemple, el senyor Manuel Cuyàs i les bicicletes. En tot cas, si l’articulista encara no ha fet prou dies de festa, m’agradaria suggerir-li algunes destinacions d’acord amb les seves preferències.

Per exemple, l’India. Un país famós per la seva espiritualitat, on podrà resoldre la seva pregunta existencial. Allà trobarà com s’ho fan per portar el bolígraf, sense butxaques. La gent fa servir bicicletes de pinyó fix per carregar aliments fent una pila més gran que el ciclista, o deixar-se portar per un d’aquestos "rikshaws" o bicitaxis.
Una altra destinació aconsellable seria Califòrnia, amb sol i platja, i una costa on podrà trobar tot de policies que li respondran com han solucionat el tema de la suor quan es va en bicicleta. En cas que no pugui anar-hi, es pot conformar veient la sèrie de televisió "Pacific Blue".
Però si s’estima més una destinació més propera, li recomanaria Alemanya, per resoldre els seus dubtes sobre la bicicleta. Ja no parlo d’Holanda, que després dirà que allò és molt pla, malgrat que no sap que també fa molt vent. En fi, respecte a Alemanya, pot preguntar a la seva president, de la CDU, Angela Merkel si s’ha passat al partit dels Verds alemanys. Ho dic perquè a Alemanya la gent té cotxe, però també té bicicletes. I sempre les han tingut. Com que en general són bastant conservadors, van conservar la bicicleta, perquè també té els seus avantatges. Allò de la intermodalitat funciona fa anys perquè pots portar la bicicleta als trens, i als autobusos també. No com aquí, on per cert, Iniciativa no té gairebé res de verd. Poden preguntar al pares que la TMB , el 6 d’agost, no els va deixar pujar a l’autobús perquè portaven el nen petit amb la seva bicicleta petita, i és clar, això era un perill. Pot preguntar a tots els escolars d’Alemanya que amb 10 anys fan classes de circulació viària en bicicleta, i els ensenyen a anar per la dreta, i a respectar els vianants, és clar. Jo encara no sé on és el circuit d’educació viària de Barcelona, o el de Sant Boi de Llobregat, després que les entitats ho hagin demanat fa més de deu anys.
Però si no vol anar gaire lluny, el senyor Manuel Cuyàs pot anar a Montserrat. Caldria que agafés els Ferrocarrils de la Generalitat, amb els seus vagons adaptats perfectament per a tota mena d’usuaris, i plenament accesibles a la gent amb cadira de rodes, el carro de la compra, el del nen, o la bicicleta. Tothom pot defensar els seus interessos, però quan es defensen els de tothom, tots hi sortim guanyant. Inclús el senyor Cuyàs, que també hauria de mirar si el seu seient li va a la seva mida.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

El Jardí d’Eddy Merckx

0

El mes passat es va publicar la llista dels millors ciclistes professionals de tots els temps. El màxim rang l’ostenta el belga Eddy Merckx. Els criteris de la puntuació els estableix el polonès Daniel Marszalek amb una autoritat reconeguda en aquest camp. I valora el ciclista més complet, qui ha guanyat més proves i de quin tipus. Per això, Lance Armstrong que s’ha especialitzat en el Tour de França no està al capdavant. I això no li treu cap mèrit a aquest nord-americà resident a Girona.
Però avui parlaríem del país d’Eddy Merckx, i què podem dir des del Baix Llobregat.

El nostre ciclista Eddy Merckx és belga, i veí de Brusel.les. Això fa que la dualitat valona i flamenca sigui menys evident. Potser el país belga té alguna cosa especial que produeix grans ciclistes. Però en la seva època, les infraestructures ciclistes, com carrils bici o vies verdes no eren moltes. Tot i que fa uns tres anys vam poder fer un viatge per Flandes en un entorn molt diferent. Arribar a Brusel.les va ser un xoc, perquè no està gens preparada per als ciclistes, i el tràfic és caòtic. Tanmateix, si viatgeu al nord, cap a Flandes passareu de la nit al dia. En cinc anys han construït tota una xarxa per anar a peu i en bicicleta entre totes les ciutats i pobles de la nació. I al costat de carreteres, trens, etc… Aquí han pensat en tothom, i tothom té els mateixos drets. L’equilibri del paisatge i de les seves cases amb jardí és comfortant, i transmet el plaer de les coses senzilles i ben fetes. Però el nostre campió no surt del no res, és l’exponent de la gran tradició ciclista, tant dels professionals com dels usuaris de la bicicleta que omplen els carrers del país. Abans que un carril-bici hi ha una persona que va en bicicleta.
Ara al Baix Llobregat ens trobarem que Sant Feliu i l’Hospitalet han fet un pla director de la bicicleta. Una iniciativa lloable. Però fer carrils-bici no és l’objectiu principal dels usuaris de la bicicleta. Sinó ens convertiríem només en un lobby de pressió per repartir-nos els pastís. L’objectiu principal dels usuaris de la bicicleta és compartir l’espai i pacificar el trànsit. Això vol dir que som un més en la circulació, amb els mateixos drets i deures, sense voler ser uns privilegiats com els que van en cotxe. I que cal poder anar pel carrer amb seguretat, i sense jugar-se la vida. I això vol dir que aquí tenim un jardí que cal cuidar i millorar dia a dia. Més enllà de les qüestions polítiques i electorals.

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari

Un DRACC per a Catalunya

3

Avui parlaré d’un drac de Catalunya bastant gran. Gran en edat i gros de mides. Enguany farà 100 anys, i com qui no vol la cosa, va nèixer com un club esportiu. Avui dia ha crescut molt, i el trobareu a moltes poblacions del nostre país i de l’estranger. Els darrers cinquanta anys l’han permès posar-se al davant d’altres animals que li feien ombra, i els ha escombrat del camí. En part perquè els altres s’havien quedat antiquats i també perquè no s’havien situat en el grup dels poderosos. És el nostre RACC. Ha aconseguit transformar un país i una societat, suposo que haurà aplicat la filosofia marxista de la transformació social. Com a títol de reialesa, ha fet que el cotxe sigui el rei absolut.
Perquè pugui circular amb comoditat ha construït autopistes que es van eixamplant i eixamplant, les seves carreteres han tallat camins antics i no deixen passar vianants ni bicicletes, la seva xarxa ha arraconat els altres mitjans de tranport com el tren o el vaixell. No com en altres països europeus on coexisteixen tots junts i tothom és respectat per allà on va. I la seva gana creix cada dia més: s’estèn fora de les nostres fronteres, crea una fundació sobre mobilitat per donar lliçons als altres, vol més ciment i carreteres quan les existents són un caos absolut i kafkià, compta els seus números de vehicles però no els de víctimes i accidents de trànsit, etc …

Molts diran que no sé que m’empatollo, però puc estirar el fil de la memòria i recordar alguns fets: la Setmana de la Mobilitat ja no es celebra com a tal; s’ampliarà l’AP-7 quan encara no s’ha construït el ferrocarril transversal; obre oficines en la zona del RACE espanyol; ha aconseguit "l’exclusiva" dels cursos de recuperació del carnet de conduir per punts; està a favor del pla que està destruint el Delta del Llobregat i les reserves d’aigua de Barcelona, amb obres de ferrocarril mal dissenyades. Com és que a Catalunya no s’ha tancat mai una ciutat al trànsit rodat pels alts índexs de contaminació com a Europa? Ha aconseguit portar grans premis de velocitat a Catalunya: rallies, motos, cotxes. Per a ells tot són facilitats. I cap problema.
Els problemes són dels altres i les culpes també. Si un s’estavella en el cotxe és culpa del conductor, o de la carretera. O en tot cas, que l’Administració ha d’encarregar-se de la feina bruta, que ells estan nets de culpa, com deia en una editorial de la revista RACC el seu president Sebastià Salvador. Però com que són vanitosos, a la mateixa revista anuncien que ells solets van convidar a Barcelona a la senyora de Palacios quan portava el ministeri de Transports a la Unió Europea, ni que el primer viatge que va fer l’ara conseller en cap, el senyor Bargalló fós per anar amb totes les despeses pagades al Gran Premi de Fòrmula 1 de Dubai. O que el PTOP estigui en mans d’un alcalde que va dir que la vall de Sant Daniel de Girona no es tocaria. No serà que al DRACC l’administració sí que els escolta. Ja se sap, els culpables del desastre de la mobilitat que tots patim a Catalunya són tots els altres. Per molts anys, RACC, que a nosaltres ens queden pocs!

Publicat dins de Mobilitat | Deixa un comentari