El designi del vent, el temps concedit, empremtes a la sorra i a les plomes. Sota els ulls una bossa de llàgrimes que no es desprèn, com una placenta. El vol baix de l’au, abans de morir, sense més cerimònia ni testimoni que uns ulls, impotents, que s’ho miren. Fred esmolat que
Tots els matins del món hi ha espai per a la vida i per permetre aquell bocí de bogeria que a la fi no és més que coherència, al manco interna. Un tast del que m’acompanya aquest matí entre llibres i records i un cel enrajolat de gris , poc llumios però seré.
L’ombra manlleva la bellesa que no li pertoca. El cilindre metàl•lic pren forma de dona, enganya la llum i les petges del dia.Cilindre i ombra segellen un pacte sota els ulls atònits que han d’aprendre a mirar. El passeig s’omple d’ocells i copinyes escopides per la mar. El dia ha estat fred i clar. Imatge:
El rastre de les hores és molt lent,qualcú ha suspès el ritme del temps, en un somni de tardor,hivernant-lo. Només és el miratge dels núvols aturatsdesprés del vent.El batec del cor marca la vida,la llum que, tanmateix, ve a despertar-nos. Com la música convé inventar-la, la vida, cada dia
La tardor s’escriu amb ploma fina, agulla que apedaça blanc llençol, ens mostra les ferides punxegudes de la pèrdua que s’allunya a poc a poc per la retxillera del capvespre com la fulla que cau i no fa solc, només cal·ligrafia de l’absència Imatge: M.V.S.
A l’hora foscana, blanca la lluna, la fredor vespertina, se sent el clam dels grills clapejant el silenci, la veu de la duna, dodecafònica ment, a l’illa de la calma. M’han semblat embruixats els grills, atrets per la força llunàtica, per la batuta de Júpiter, per la sentor nocturna de la mar, un so
La mar fa arribar peixos morts damunt la platja, atupats per les roques, esventrats. La pell com la d’un saure, dibuixada a tinta xinesa, serpejant. Viatge transgressor, de vida amfíbia, prendre un risc, nedar, reptar, volar. La vida és sempre prendre un risc.
La flor de safrà esclata. Com una pluja d’or tinta la casa, el crepuscle escàpol. Imatges: M.V.S. Omple el jardí de groc, la mar de roig. La tarda plora gotes de llum i fosca, talment nosaltres. Tots els estats de l’aigua tota la llum…
Totes les mans, en un únic propòsit, sonen a esperança. Imatges:M.V.S. Estructures musicals d’Etienne Favre Totes les passes, fermes, dibuixen un camí, abans impensable Totes les passes, totes les mans…
Amb el cant dels ocells I imaginant-nos lliures Som qui som i s’ha acabat. Imatge: Dunes de A.J. Fuster Feliç Diada!Va ser la meva aportació “poètica”, ara fa dues diades. Ho aconseguirem. Ja hi som
S’obre el matí com una flor fràgil, potser l’indici d’un dia benigne. Els núvols semblem flames. Un cop de vent els ha transvestits, com a nosaltres sovint el calidoscopi de l’atzar. Imatge: M.V.S.
Tremola la pell de l’aigua. Dels núvols cau un feix de llum cap a la mar, … com una trapezista que s’estimba. Setembre ha començat,m’agafa nua. Imatge: M.V.S.
Darrere les muntanyes hi neix la vida, un horitzó possible. Una seda gris ens cobreix, com un burka, al gran teatre d’ombres. Imatge: Xarxa
De sobte una taca de blau proclama l’existència de l’aire. Una reixa negra empresona els anhels imatge:M.V.S.