Chào ông Viêt Nam

Seguiment: El seu iPhone està conectat amb un programa i cada minut puc veure on és al Mac.  Ja està arribant novament a la Plaça Espanya per continuar per la Gran Via i arribar d’ací uns minutets als 12 kms.
Ja ha passat per la Sagrada Família i ara és al carrer de València. 18 kms.
Corrent per el carrer Bac de Roda. 22 kms. Mitja marató ja … Vinga, ànims. A partir d’ara distància desconeguda, dues mitges maratons d’una sola tacada !!! 
Hora: 10:31:26 AM.
Avgda. Diagonal enfilant cap a la Torre Agbar. Km 27. 10:54:39 AM.
Uuuff!! Ja està arribant a la Plaça Llevant per la Diagonal i enfilar el Passeig del Taulat, Km 31. El moment fatídic i perillós en una marató. 11:10:50 AM. Ja pateixo.
Ja ha entrat a l’Avgda. Litoral, una veritable botifarra. Km 33 – 11:17:53 AM. Ànims, vinga, vinga.
Bé, bé, carrer de la Marina, Km 34 – 11:31:04. Ha afluixat la marxa …. estratègies per poder continuar sense problemes (espero ….) 
Arribant a Plaça Catalunya pel carrer Ali Bey, Ronda Sant Pere, Plaça Urquinaona.
11:43:11 AM
Ha aconseguit arribar ja a la Plaça Catalunya, Km 37, i va corrent per el Portal de l’Àngel.
11:47:20 AM. Podrà baixar de les 4 hores ?? El patiment va en augment.Es trobarà bé ??
Ja ha arribat al Portal de la Pau. Km 39. 11:57:16 AM. Ja falta poquet. Vas bé, molt bé. Ho intuexo.
Enfilant el carrer de Sepúlveda, km 41 !! 12:08:20 PM.  Només falten 1,295 kms. Hi ha una pantalla ‘live’ a la web de la marató. A veure si et veig arribar !!

JA HA ARRIBAT !!  Ho ha aconseguit ! 12:16:26 PM segons l’hora que marca l’iPhone !! Sembla que en bones condicions, una mica marejat. 3 hores 36 minuts !! 
El brou ja és a punt quan arribi a casa. Ara només penso en que es trobi bé i aquesta tarda tindrem bones converses.

———-

Abans de les sis del matí ja he posat l’aigua al foc. La pasta preparada per estar al dente. Una mica de mantega i parmesà. Un plat ben complet. El maratonià ha d’estar en forma per començar a 2/4 de 9 la cursa, avui, a Barcelona. Més de 15.000 corredors, dones, homes. 

Tot just fa un any en G. va decidir córrer. Temps difícils per un noi jove en tots els aspectes, professional, emocional i personal. Ha participat en diverses curses al llarg de l’any, però la seva fita era ser avui al punt de sortida i córrer aquests 42,195 kms.

Somnis, sentiment, il.lusió, voluntat, ganes, força, emoció, dubtes, esforç, perseverància.
És la seva primera marató. Sí, s’ha atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ho pot aconseguir.
Està nerviós. Pensa en el fatídic kilòmetre 30.
No sap com es trobarà, si amb forces o ja massa cansat per arribar al punt d’arribada, tot just sota les quatre columnes de’n Puig i Cadafalch a Montjuïc.

M’ha deixat un programa en el seu Mac, i podré anar seguint el seu pas per el recorregut i saber des de casa si va bé o no. Més de quatre hores ….
Coses de les noves tecnologíes que cada dia em sorprenen.

El veuré marxar de casa i també el veuré arribar.

Molta sort G. Segur que ho aconseguiràs.

Desitjava caminar i passejar per Mallorca i contemplar, olorar, sentir els ametllers en flor.
Un tira i arronsa pel que fa a les dates de quan anar-hi. Dubtes. Finalment decideixo pujar a l’avió el dijous dia 17 de febrer.
Na Maria Victòria m’esperava a casa seva, un barri de Palma, tranquil i tot just al costat uns ametllers fantàstics en flor.
En M., na E., i en J. tots plegats han aconseguit que la meva estada fos plàcida i bellíssima, perque tot just el dia després, en G. em truca per telèfon al capvespre per dir-me que el meu pis s’ha cremat !! El foc va començar tot just sota el meu habitatge i les flames van entrar per el balconet i la finestra. Sortosament en Monty no hi era, en G. se’l va emportar abans per passejar. El lliurament de les claus del pis als bombers van fer possible que poguéssin entrar ràpidament i apagar les flames. Els records, les petites coses s’han salvat de les flames. El meu Mac no funciona. Temperatures altíssimes el pis d’abaix, polsim, negror, desolació. I jo tampoc hi era …… coincidències, contradiccions, vaig escollir la data precisa per viatjar i no ser a casa.

Decideixo no tornar, i quedar-me com tenia previst. El que havien de ser apunts de primera mà, apareixeràn de segona o tercera mà. Tot el que vaig viure i veure, i gaudir de la bellesa de la mar i de l’illa és dins el meu disc dur i ja aniràn apareixent en aquest modest bloc. Les converses llarguíssimes amb na Maria Victòria i començar a treballar en un encontre blocaire a Mallorca i fer un homenatge a na Xesca, senzill, però a la vegada emotiu i important, informal però a la vegada seriós i amb ànima, no es van aturar durant aquests díes.

Ara estic bloquejada, fora de lloc, col.lapsada per els canvis, el sinistre, les assegurances, les obres a fer a casa, pressupostos, records, desubicada, en una paraula.

Gràcies Maria Victòria, gràcies J., gràcies M. i M., gràcies E., gràcies T.M.P., gràcies T. i C..
Com molt bé escrius en el teu apunt, tot era al seu lloc … la mar, la garseta, la lluna plena i brillant, la mar enfadada, la mar poètica, els ametllers en flor, les passejades vora la mar, el poema del roseret de na Maria Antònia Salvà, la malmalada de taronja, la coca de patata ….   

Vaig arribar a casa plena de vida per poder fer front a la tristor, a les restes d’un foc, a casa meva on no hi puc viure, de moment.

(Disculpeu si no he corregit el text; els meus diccionaris són a casa, bruts, mig negres, però vius encara !!)

Fotografia de la garseta volant.
Arxiu: Restes del foc. Finestra i balconet.

Fent una migdiada i sobtadament escolto la notícia … en Santi Santamaria ha mort a Singapur. Quin paral.lelisme amb en Manuel Vazquez Montalban ! Lluny de casa, al sudest asiàtic, aquest racó de món que tant estimo. I un 24 de gener de 2000 en S. i jo vam seure en una taula del Restaurant Racó de Can Fabes per dinar i celebrar el 25è aniversari del nostre casament.

Avui en S. i en Santi ja no hi són. Aquell 24 de gener el dinar que ens va oferir en Santi Santamaria va ser esplèndid i les tres hores llargues degustant els diferents plats han estat sempre presents al llarg d’aquests anys. Uns raviolis de gambes, o uns popets nans amb tripa i cargols, o un peix de mercat al ví negre, o una crema a la seva manera, o uns bunyols de xocolata. I la seva presència, explicant les menges cuinades. Va ser un dinar amb tempo, sense final.

Va ser el descobriment d’un gran cuiner, d’una bona persona, d’un cuiner enamorat del seu país i els seus productes i molt, molt arrelat al seu Montseny.

El bosquet de cinamoms

http://blog.santisantamaria.com/2011/02/amb-tot-el-respecte-president/

Calia aixecar-se aviat. En G. corria la Mitja Marató de Gavà i dues hores abans de la sortida un corredor ha de menjar i omplir el seu dipòsit; un bon plat de spaghettis, parmesà i una mica de mantega.
El recorregut agradable: de Gavà a Castelldefels i tornada, vora la mar. En arribar a Gavà l’ambient era ja de marató. Gent de totes les edats corrent fent l’escalfament, cotxes aparcant, recollir el dorsal, els acompanyants carregats amb les motxil.les i roba.
Era la segona vegada que anava a Gavà després de la mort de la mare el mes d’agost de l’any passat. He passejat per els mateixos racons, recordant i recordant. He entrat al forn de ‘Ca la Xurra’, com sempre. Només li quedava un llonguet; els havia venut tots. Les madalenes, la coca, uns croissants petits. Per a mí un dels millors forns de pà del país.

L’arribada dels corredors la feran per el carrer de Sant Pere, l’antic nucli de Gavà. Entro a la floristeria. Na P. s’alegra de veure’m. Ja s’imaginava el que havia passat …. Continúa éssent la millor floristeria del país. Fins i tot tenia unes flors que només he vist a Austràlia i … les branques de flor de presseguer i albercoquer !
Però ara som en temps de la mimosa i la petita botiga era un esclat de color groc i olor. 

A 2/4 de 10 els corredors han començat la cursa, 22,097 km. Els veig sortir, contents, alegres, confiats. Casualment puc veure en G. i he pogut fotografiar aquest moment.
Arribo a la Rambla, el kiosk de sempre i faig el bescanvi del val del diari Ara i compro també el Magazine de La Vanguardia. Torno a passejar per els mateixos carrers més alleugerida; no he de portar la cadira de rodes de la mare. Tampoc pot menjar el petit croissant o el trocet de coca o ensaïmada de Ca la Xurra. El cafè ‘El Far de l’Illa’  és tancat. Era el lloc de seure, prendre un bon cafè ( El Magnífico) i petar la xerrada. Més endavant el de la cantonada sí que és obert i a més amb el detall de les flors, la mimosa que dona encara més emocions recordant les hores viscudes.

Els corredors comencen a arribar. Uns molt aviat; no més d’1 hora i 6 minuts, però la majoria després d’1 hora i 40 minuts. Grans, joves, noies, nois, cansats, alegres, tranquils. 
Finalment veig en G. molt tranquil, somrient, gens cansat.

…. i jo acabo de prendre el cafè en una taula on gaudeixo d’unes flors, la mimosa i uns cards de color blau. El sol ja ha tret l’ullet i aquest moment será un bell record.

En l’arxiu un parell de fotografíes. Una molt curiosa; un petit carrer de Gavà anomenat ‘El CARRER QUE NO PASSA’ i una instantània de la cursa.

Avui Sant Esteve, aviat pel matí, fred, clar, lluminós. El carrer gran del barri, solitari i al final el turó del Putget i més amunt el cim de Collcerola, clar, despert. Una visió que sempre he tingut des de que vaig nèixer. Mirar amunt el carrer i veure el Tibidado, un cel d’un blau intens, el verd del bosc, el parc, l’avió que encara no s’ha enlairat, un temple per a mí lletjot, l’atalaia, el carrilet, on és ? Encara dins el tunel.
Agafada de la mà del pare i el meu germà corrent sempre per davant, caminant amunt i amunt, per carrers encara sense urbanitzar on podiem veure molts horts i jardins, fins arribar a la Font de la Salamandra, a la vessant nord, camí de Sant Medir, omplir dues garrafes i tornar a baixar a casa. Diuen que aquesta aigua és bona per desprendre’s de les pedres del meu ronyó, deia el pare.

Sí, ja ens queden pocs díes d’aquest any 2010 i que no ha estat gens agraït en moltes coses que han passat, però aquest món és com és … i tots els díes surt el sol, de vegades amagat darrera els núvols o la boira. Mirar endavant i continuar.

He fet un video, petit, amb fotografíes que he trobat en el meu arxiu de la gent del barri i llocs; balcons, carrers, jardins, arbres, cel, racons; farmacèutics, tècnics sanitaris, auxiliars,, massatjistes, peixeters, venedors de fruita, el bar, el carrer, gent passejant, la plaça, cansaladers, veïns, balcons, cantonades, paletes, gent amb qui comparteixes el teu món, el teu temps. Son reals, no són virtuals, que ara ja formen part de la meva vida, aquest 2.0 que de vegades ens sorprèn o ens costa molt d’entendre.

Ja en vindrà un altra de video amb els amics de sempre, i els virtuals que s’han convertit també en reals …..

I la família … de vegades tan i tan denigrada, però necessària. És l’últim i més important esglaó d’aquest rumb que prèn la nostra vida … sempre hi és i malgrat desafectes, mals entesos, baralles fins i tot, són al costat.

Barcelona: My neighborhood .. People and places from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

La lluna i les estrelles brillen més que mai. Fa fred i vent i quasi tot l’Occident està cobert de neu.
He d’anar a comprar a plaça aquest matí. Un sopar avui, un dinar demà i un altre dinar diumenge. Ja no viuré aquelles taules plenes de gent. No hi són. Aquest vespre, però, serà un sopar diferent, en G. i en K. Dos xicots joves, un d’Occident i un altre d’Orient. Un que sí sap de les tradicions i la cultura del meu país i l’altre que no en sap res.
El pessebre ja està ben il.luminat; els torrons d’Agramunt i Xixona prests; xocolata; xampany; el forn a punt; les neules fetes a mà de Can Graupera de Mataró; uns regalets per avançar-nos als Reis i demà escudella, més senzilla i diumenge els canalons.
I sentats, tots tres, a taula, explicant-nos històries, recordant amics, gent estimada, països llunyans, futur. I el Monty movent la cua o jaient al costat del pessebre.  Fer la sobretaula, mentre la llum de l’espelma es va apagant. Lluny d’altres cases, però també molt a prop.
La fotografía escollida és de l’Orient; d’un riu plàcid, tranquil i un sol radiant que ja treu l’ullet. Sí, tots els díes surt el sol ….

I la Nadala de’n Miquel Martí i Pol.
Occident i Orient … malgrat les diferents cultures, tots cerquem amor, amistat i conhort.
NADALA


Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella;

el pessebre mateix de cada any

amb la mula i el bou i l’Infant

i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,

tots d’adreça a la Cova,

amb corrues de vells pelegrins

-tots nosaltres-

atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat

les antigues cançons

de la mula i el bou i l’Infant i els Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.

I cantàrem molt baix, amb vergonya

….. potser de saber-nos germans

de l’Infant i de tots en la nit de la gran meravella.
 

Miquel Martí i Pol 

Viatjo en el temps ….. Aviat arribarà la nit de Nadal, matarem el gall, i li donarem un tall a la tia Pepa. Farem cagar el tió, abans d’anar a la missa del gall.
Escudella, carn d’olla, neules, torrons, xampany Delapierre i pujadets a una cadira a dir la dècima per recollir uns dinerons ….
— Com que som tan petitets i no coneixem a ningú del món, només el papa, la mama, les neules i els torrons, aixequem les manetes i us tirem molts petons  —

UN MOLT BON NADAL i UN ANY 2011 PLE DE JOIA, SALUT i PAU.

I encara n’hi han més de mots per fer un resum de la setmana que tot just acaba.
Eleccions, reaccions; emprenyamentes, decensís; mentides, veritats; Wikileaks, revolució; ponts festius, il.lusions; decrets, segrets; privilegiats, enfonsats; civils, militars; lluitadors, resignats; futbol, envejes; piconadora, ridícul; prepotents, pidolaires i més i més i més.

Avui matí la meva amiga A. ha anat a l’aeroport amb el seu bitllet comprat i confirmat per volar a les Illes Canàries, cap problema, tot tranquil, i a punt per l’embarcament.
D’altres van haver de tornar a casa i desconec si han pogut volar com teníen previst; una amb un grup d’una Fundació que teníen intervencions quirúrgiques ja programades a El Salvador; l’altra a l’Índia on l’esperàven els fills.

A Costa d’Ivori prop d’una guerra civil ja que han escollit a ‘dos’ presidents a la vegada; Haiti continúa en el mateix caos; Egipte i unes eleccions fraudulentes; Wikileaks considerada ja com anarquista i tots en contra; a Birmània es tem per la vida de Suu Kyi en les seves trobades amb el poble; dues dones més assassinades presumptament per els seus companys, però que no puc confirmar, perque sembla que sí, que els mitjans de comunicació segueixen les ordres i no publiquen els fets; incomprensible !!
Altres amics són a Carcassone a passar uns díes, tranquil.litat i descans ben merescut; el meu amic K. fugint d’un bar d’una ciutat del Vallès Occidental, perque és del Barça i la gent del bar seguidors de l’equip de la capital del reino, van esbatussar a un company seu africà perque saltava d’alegría després d’un segon gol; els polítics fent un joc d’escacs i a veure com ho resolen;  i la natura i la vida continúa pel Montseny, aquest petit racó de món; nou nats que porten l’alegria a les cases i més que obriran els seus ulls en aquest món abans d’acabar l’any.

Mentre, la gent, el poble, segueix el camí; anar a plaça, comprar, resoldre els problemes de casa que n’hi han molts, respirar l’aire net i aguantar el fred, veure la parella de garses del pati de veïns, recordar i parlar en silenci amb la gent que ja no hi és, anar al cinema a veure una pel.lícula meravellosa, escoltar música, un pic-nic en un lloc fascinant prop de la Ciutat, llegir apunts de blocaires que t’emocionen i t’ofereixen un bell despertar, intentar acabar de vendre la loteria per ajudar (enguany difícil aquesta tasca, tot s’ha de dir); fer costat a en G. per poder assolir un futur millor; amigues i amics que t’envolten i els llibres amuntegats en qualsevol lloc de la casa i que vas obrint i llegint. Prendre un te i un chai a la Tetereria prop de casa amb l’A. i en K. parlant tranquil.lament …..

Una bona setmana, sí, (treball extra per els periodistes) i una necessitat de respirar, vital. Ja ho faig ja, pels matins, aviat, quan encara no ha sortit el sol i puc veure encara les estrelles al cel. I tot aquestes batusses, tot just uns díes abans de Nadal …. les dates on tots plegats som al voltant de la taula, un cop l’any i ser feliços. Les absències ….. formen ja part del teu cos.

No creieu que necessitem tots plegats un descans ? Ara deixeu-me recordar unes paraules escoltades ahir vespre després d’un partit de futbol … Som d’un país petit, sí, dalt, al nord, en un racó, que no pinta res.

Bona setmana a tothom i a descansar ….. si ens deixen !

Fotografia, ara fa un any ..Illa Done Khong, Laos, riu Mekong, descans …

Fins el 28 de febrer 2011 (com a subscriptora) tinc vals per anar al kiosk i recollir el diari ARA. Vaig voler fer la prova de tornar a llegir diaris en paper. Reconec que he tornat a passar-m’ho bé tot llegint el diari mentre esmorzo o escolto música.

Després d’uns díes, el primer que cerco i llegeixo és el SONET, habitualment a la pàgina sis, a dalt a la dreta. Un SONET diari escrit per en Josep Pedrals i el d’avui m’agrada especialment (amb el teu permís Josep):

JULIOL 2006

Un memento de turment
-apel.lant a la consciència-
dels que van morir a València
víctimes de l’accident
del metro que va a Torrent.
Foren 43 morts
i ningú no ha fet l’esforç,
quatre anys després del desastre,
de trobar-ne els responsables.
Proven d’esborrar el record ?

Fotografia passejant pels camins del cementiri de Montjuïc. 

Ahir dissabte es va organitzar un pícnic en un lloc absolutament de conte de fades, diferent, amagat, musical. Fins i tot el soroll dels avions aterrant i enlairant-se ni els sentíem, no ens van produïr cap daltabaix ni van empitjorar els nostres tímpans.

Exactament no sé si erem vint o vint-i-cinc persones. Era la primera vegada que formàven part de la casa; jo ja havia visitat aquest racó d’altres vegades amb M. Ella hi va viure amb la família durant anys, temporades més llargues a l’estiu, però la casa era oberta tot l’any. Les escoles …. Aquesta va ser una casa pensada per el seus pares, enginyer ell, i un arquitecte que aleshores vivia a Amèrica del Sud. Entre els dos tècnics, la mare va ser la veritable protagonista, a l’ombra, per aconseguir el que veritablement fa falta en una casa d’una família nombrosa. La seva ‘direcció d’obra’ va ser fonamental. Malgrat la distància, i sense e-mail ni internet, les cartes, els plànols, la feina a fer es va anar desenvolupant lentament. Una idea era acceptada per tots tres la mare, l’enginyer i l’arquitecte, la casa havia de formar part del paisatge, ser un element més, no destorbar, no trencar. Espais, grans, però fàcils d’accedir-hi; unes teulades ondulants com els pins de la pineda que envolta la casa; tot estudiat, senzill, musical, poètic. Una sala gran on es podía organitzar concerts de música, audicions de música en discs de vinil, els DJ d’abans, llegir, jocs de taula; espais on els infants podíen viure en llibertat (eren família nombrosa);  correr fins la mar a un parell de minuts de la casa; perdre’s per el bosc.

Caminar i jugar per la teulada allargada i ondulada de la casa. Ahir també va pujar la gent a la teulada i des de dalt veure la mar, tranquil.la, lluminosa. M. expicava i explicava tot el que la gent volia saber, conèixer d’aquest indret, tot just prop d’una pista, la tercera, d’un aeroport que ha anat engrandint-se al llarg del temps i ‘colonitzant’ una granja de vaques lleteres i agrícola anomenada La Ricarda. El progrés i continuar construint, ara una depuradora, i altres construccions per no patir de sed aprofitant l’aigua de la mar; els campings Toro Bravo, La Ballena Alegre, Tropical ja no hi són.

Ànecs i d’altres ocells volant per trobar un aixopluc prop de l’estany de La Ricarda.
Pinyes i més pinyes per anar omplint el cabàs i encendre el foc. I un dia bonic, assolellat, poc vent, un dia perfecte per fer un pícnic al jardí davant de la casa. Com els d’abans o com el de la pel.lícula de Joshua Logan, encara que en S. no va poder venir. És massa luny per arribar-hi a temps.

Tothom va treure les carmanyoles, les postres, els termos de cafè, bombons, tot fet a casa, excepte els tortells, que competien per veure quins eren els millors; un pastís de quallada, guacamole, truites, carn i rap arrebossat, amanida amb laphet birmà, ous farcits, un pa de briox enorme farcit de pernil, tomàquet, formatge, croquetes, un flam exquisit, uns cookies fets a casa per una novaiorquesa, crestes, amanida de pasta i més coses. Tots al voltant d’una taula de pedra, al jardí, amb una gespa impecable i amb les mirades continuament contemplant la casa i sense adonar-nos del soroll dels avions.

Un Laphroaig al final, després del cafè i un bombó. Gent de bata blanca, mestres, jubilats, joves emprenedors, àmbit social, agroecològic, audiovisuals, de lletres, restauradors, ornitòlegs, mestresses de casa, lletraferits, amants de la música, de l’esport; es va parlar de tot, un día de reflexió perfecte. Cal pensar en l’endemà ?

Viure els moments, tornar a casa, a l’habitat habitual de cadascún, recordar aquest pícnic i les hores passades tots plegats.

Gràcies M. i la fotografia de la casa i algún detall de l’interior en l’arxiu. Arquitecte Antoni Bonet Castellana. Casa Gomis dins la finca de La Ricarda, 1953-1963. El Prat de Lobregat.

És un matí de tardor, molt clar i transparent. La merla ha arribat puntual a l’arbre, aviat pel matí. No canta. Alguna tòrtora sí que passa volant i les cotorretes fent el seu vol.
Passejant pel barri, les fulles dels arbres ja són a terra. No es veu ningú pel carrer; en G. ha marxat ben aviat després de menjar un plat ple de pasta i beure un suc de fruita. A les vuit del matí comença una cursa atlètica, ‘Cursa de l’Amistat’ des del Castell de Montjuïc fins dalt al Tibidabo, sota l’avió de la nostra infantesa. Ja m’ha enviat una fotografia abans de sortir .. tot dient … quin fred !.

En G. ha estat viatjant i treballant per l’estat de Florida, EE.UU. Ahir va anar a l’aeroport per pujar a l’avió de tornada. Nou hores de retard !! En G. molt introduït en el món Mac, iPhone i ….. Skype ! Quin invent això de l’Skype ! I a més és gratuït i no pagues ni trucades de telèfon ni missatges !! En G. va visitar la NASA, el Kennedy Center i mentre m’ho explicava via Skype i enviant fotografíes del moment, jo pensava que és aquí on han nascut totes aquestes tecnologíes que anem utilitzant.
Ahir nit em comunica del retard de l’avió.

L’avió, Air Europa, que havia de sortir de Madrid a 2/4 de 4 de la tarda direcció Miami, s’havia enlairat a 3/4 d’11 de la nit, retard confirmat, i en G. , sempre via Skype, missatges o parlant, em diu que ha trobat una altra joguina dins el Mac, el Dashboard. Pots cercar la companyia aèrea, aeroports d’arribada i sortida, introduïr les dades i , com diria en Steve Jobs, buuum, tens la informació exacte dels horaris del vol, landed, scheduled, etc. etc. Uuuf, ja no has de trucar a un 902 que mai contesten i mai et donen les informacions que tu necessites saber i a més és una trucada de pagament !!

Continuem en contacte a partir de les 6 del matí hora d’aquí. Veig l’aeroport de Miami. Tothom amagats dins les mantes i jerseis. Fa un fred que pela per culpa de l’aire acondicionat. Els passatgers reclamen; resposta : aquesta és una competència del County de Miami, baixar o tancar l’aire condicionat. Resultat: la majoria encostipats.

La gent intentant passar les hores com poden. Air Europa els ha pagat 15$ per sopar. La gent vol conectar-se, però no hi ha adaptadors. En G. sempre troba solucions, i ha trobat un lloc on es poden endollar els portàtils i així tots poden anar fent passar el temps; treballant, jugant, parlant amb la família, amics.

Saber utilitzar aquestes tecnologíes en el seu punt exacte és un repte, i si ho aconsegueixes ( no és difícil tot s’ha de dir ), pots continuar gaudint d’un llibre, anar al cinema, teatre, trobar-te amb amics i prendre una copeta, passejar … tot ho pots fer, i en un moment concret entres en aquest món fascinant de l’Skype, internet, Mac, dashboard, Google, etc. etc. i  … buuum .. trobes la tranquil.litat de la informació que desitges per poder continuar la teva vida del dia a dia.

Fotografia ‘Rocket Park’ Kennedy Center – Cape Canaveral. Rebuda via MobileMe Gallery el mateix dia que en G. la va fer.

A casa el moneder de la mare era el lloc on podíem cisar els pocs diners que teníem; ella n’era conscient i deixava fer. El pare estalviaba els diners dins les botes, en un racó d’un calaix ben amagat, sota la roba. Entre els sobres on guardava segells antics, de sobte et trobàves un sobre on hi havíen diners.

Quan feien falta a casa, sempre sabíem que hi havía un raconet on trobar-los, sense interessos, ni comisions de manteniment, ni retencions per la renda. Les quantitats eren netes, reals. És clar que no parlo de grans quantitats, les suficients per anar a comprar un tebeo, agafar el tren per anar a Sitges o el Garraf, anar al cinema Roxy, o Smart, o Spring.

Això sí, la llibreta de La Caixa era present, com a quasi totes les llars catalanes; un raconet més important, si es podía, per si de cas.
Però a casa vivíem el dia a dia i sempre s’ha pensat que els diners guanyats amb el treball eren per poder menjar bé, pagar el lloguer de la vivenda, estiuejar al poble de l’àvia i la mare, al Baix Maestrat, fer excursions per la nostra terra, Pirineus, Montseny, Corredor, Cingles de’n Bertí, Montnegre, en definitiva viure i ajudar a la família.
Un preàmbul per explicar com cisen els bancs i caixes dels nostres estalvis …..
Una llibreta d’estalvis en una caixa; poc a poc el saldo ha anat baixant i baixant, els viatges no són gratuïts, encara que sempre trobo bons preus i amics que m’ofereixen la seva hospitalitat. Queda un saldo de 134,43 Euros.
Despesa per manteniment del compte: 10 Euros.
Cap interès.
0,01 Euros retenció i quan vaig a cancel.lar el compte, 3,34 Euros de manteniment, part proporcional.
Podeu anar restant de l’import inicial.
Diners que m’han cisat per ‘mantenir’ un compte que no els suposa cap despesa; diners que no sé en què els inverteixen; diners que són meus.

Definitivament tornaré al sistema del meu pare; guardadets dins una sabata i no hi hauràn despeses de manteniment. Ja he d’obrir obligatòriament un compte perque el dia 25 de cada mes l’Estat ingressi la pensió, guanyada després de més de 47 anys de treball i pagant.

No em queixo pas; he vist masses situacions injustes, cruels, vergonyants fora d’aquest país. Només cal donar el valor exacte del que tens i no estirar més el braç que la màniga, però no deixar mai de denunciar a tots aquests paràsits que viuen del diner, d’especular, de no fer res més que administrar uns diners guanyats per la gent treballadora. 

Cada dia més, vivim en un món de mentides i mentiders. No saps ja quan diuen la veritat o menteixen; crec que els que manen es creuen ja les seves pròpies mentides. Dir la veritat és necessari, obligat i no s’hi val amagar aquestes veritats amb mentides.
Avui és un dia de mentides … un día amb desfilades i proclamacions en les que no m’hi sento gens, gens identificada. Mai he fet festa avui. Fins i tot quan treballava, no em quedava a casa i anava a treballar. Aquestes hores extres no es poden pagar ….
Jo tampoc acceptaria els diners, treballo avui, perque vull.

Suposo que aquesta llevantada tan impresionant que hem tingut aquests díes, i encara continúa, m’ha fet reflexionar en totes aquestes coses. La pluja, la grisor del cel, el vent, el temporal …… també té la seva denuncia i bellesa. 

Torno a Birmània ara mateix i faré una visita a Viêt Nam; escoltaré música i continuaré amb George Orwell i la seva novel.la ‘Burmese Days’.

Juliol de l’any 2006; m’agrada aquesta fotografía.
Segurament és d’un aquells moments en que les persones arriben a la felicitat.
L’Andreu regant l’hortet, les flors, la terra; l’Encarna mirant el mòbil per si hi ha un missatge de les filles o nets; la jove fent un tractament de bellesa al fill de l’Encarna i l’Andreu.

Silenci, natura, moments de placidesa, en família. Instants que recordes.
L’Encarna ens ha deixat, jove encara. L’Andreu no ho entén encara i el seu desconsol és immens. El fill gran perd la mare i estarà un bon temps com aïllat, i la jove treurà forces d’on calgui perque aquesta placidesa d’aquest moment no es perdi i no s’aturi.
 

-Finestra –

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,

sembla que voli endins de la meva alegria;

però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,

– –  ai, que lluny va ! 
      
– Màrius Torres –


No, no és un bon día, però els díes amb cel clar vindràn i les orenetes passaran molt a prop d’un raconet del Montseny. 

Ahir 16 d’agost: Sant Roc.
La seva imatge l’he vist a casa, des de petita. És la mateixa de la fotografia. La llumeta sempre encesa. Espanta els mals, el dolor, de la llar. La meva mare li tenia molta fe i la llum no s’havia d’apagar mai.

Aquesta en concret ni recordo els anys que encara és encesa, sense interrupcions. Només quan la companyia elèctrica decideix tallar el subministrament per una avaria que no saben mai com ha pogut passar ….
És a l’entrada de casa.

Podeu llegir-ne la seva història d’aquest sant occità, nascut a Montpelhièr. 

— ACÍ —

A la mare li hagués agradat veure’l en aquest apunt.