Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Medi Ambient (Aigua, Suro, Natura 2000, criminalitat ambiental,...)

Gran Escala: quina mena de progrés és el que volem?

5
Publicat el 23 de maig de 2008

Sembla que poc a poc el projecte Gran Escala perd l’atractiu per als possibles inversors, però també per a la pròpia població local. Tanmateix, donat que des de l’inici el projecte comportava moltes incògnites en termes de sostenibilitat, i davant el risc que encara existeix que s’acabi fent, hem fet arribar una pregunta a la Comissió Europea per conèixer el seu posicionament al respecte:

Pregunta de Raul Romeva sobre el proyecto Gran Scala en los
Monegros

La Comisión respondió a la pregunta (E-0254/2008)
sobre el proyecto ?Gran Scala ? Los Monegros?, afirmando que: ?La Comisión es también
consciente del gran valor ecológico de Los Monegros.? En relación a dicha
pregunta y a la respuesta subsiguiente se generan nuevas cuestiones para la Comisión: ¿Ha recibido la Comisión la información
solicitada a las autoridades españolas en relación al mencionado proyecto? En
caso afirmativo, ¿qué valoración hace la Comisión al respecto en relación al cumplimiento
de la normativa comunitaria?
(segueix…)

Teniendo
en cuenta la agresión, que supone alterar una zona desértica, con las
consecuencias que ello puede acarrear para otras zonas, en particular las
colindantes, bajo un contexto grave de sequía, ¿no cree la Comisión que este
proyecto significa un nuevo atentado contra el desarrollo sostenible en nuestro
país, antagónico a una racionalización del consumo y al uso racional de los
recursos propios, y denota desconocimiento, o peor aún despreocupación, por la
realidad del territorio?

Además, aun siendo el ecológico un criterio clave
tratándose los Monegros de una zona tan sensible en términos bioclimáticos para
toda la región, también hay otros elementos que generan desconfianza en parte
de la población. Si bien los defensores del proyecto lo hacen por motivos
económicos, argumentando que la inyección económica y la creación de lugares de
trabajo será muy positiva para la región, en términos generales se está hablando
de una economía basada en la especulación ?con el capital concentrado en pocas
manos y de manera opaca-, y que se presta a la creación de ecnomía submergida,
actividades ilegales y mafias, con los riesgos que ello conlleva para la estabilidad
socioeconómica. Así mismo, la política fiscal favorable hace que la repartición
de posibles beneficios sea mínima. En términos de ocupación, los puestos de
trabajo que se creen se auguran precarios, lejos de basarse una la economía del
conocimiento, fundamental para asegurar un desarrollo de nuestra sociedad a
medio y largo plazo. Y además puede acarrear endeudamiento de famílias, y más
teniendo en cuenta de los estudios que indican el fenómeno de la ludopatía como
una creciente patología social. Así, ¿no cree la Comisió que este tipo de
proyectos estan en clara contradicción con la Estrategia de Lisboa?

Foto: Dibuix de Jap.

A qui beneficia que pleguin les veus ecologistes dels governs d’esquerres?

11
Publicat el 15 de maig de 2008

Fa uns dies era Cristina Narbona qui va ser convidada a marxar del Govern espanyol en canviar les majories (i per tant les hipoteques socials) al Congrés de Diputats. Ara és una altra Ministra de Medi Ambient, aquest cop del govern del Brasil, Marina Silva, qui plega. No podia més. Després d’entregar-se en cos i ànima durant els cinc anys que ha estat al govern a la protecció de l’Amazònia i a denunciar el perill que suposava l’aposta tan clara que ha fet Lula en favor dels agrocombustibles, se’n va lamentant les dificultats que ha tingut per posar en marxa el pla mediambiental federal.  Sergio Leitao, de Greenpeace Brasil, lamenta que es perdi una de les úniques veus, sinó l’única, que parlava de Medi Ambient al govern del Brasil, i el mateix López de Uralde, Director de Greenpeace a Espanya, lamenta la seva marxa en una nota al blog de Greenpeace. És evident que la defensa del Medi Ambient no és una tasca senzilla, tampoc en governs que es defineixen d’esquerres. La seva fragilitat es notòria davant dels immensos poders econòmics que fan pressió en sentit contrari. I és precisament per això que penso que cal cuidar, i potenciar, les poques veus que des de fora, però sobretot des de dins dels poders públics, gosen (segueix…)

encara defensar que el progrés no ha de ser, de cap manera, incompatible amb el desenvolupament i implementació de criteris ambientals clars, responsables i amb visió intergeneracional.  És possible que sovint alguns plantejaments de governs on hi ha ecologistes ens puguin semblar poc agosarats, i certament sovint ho són, però, som prou conscients de com es prenen les grans decisions polítiques? No n’hi ha prou amb reclamar des de fora de les institucions mesures més valentes, per bé que fer això sigui imprescindible, cal també que hi hagi gent en els centres de decisió amb aquesta mentalitat, i que no s’inhibeixi de plantejar determinades qüestions en les reunions dels principals òrgans executius.

 

La pregunta aquí és, a qui beneficia la desaparició d’aquestes veus en el si dels governs? En el cas del Brasil, la marxa de Marina Silva beneficia clarament a la Ministra Dilma Roussef, mà dreta de Lula i responsable de posar en marxa el programa de creixement econòmic accelerat el qual topa frontalment amb les polítiques ambientals (preservació de l’Amazònia inclosa). A l’Estat espanyol és també evident que la marxa de Narbona i l’eliminació del Ministeri de Medi Ambient (pitjor, la fussió amb Agricultura i Pesca, el llop vigilant les gallines) facilita les coses als sectors econòmics i agroindustrials clarament més involucionistes en termes ambientals, des dels químics, als transgènics passant pels promotors de les nuclears o la pesqueria massiva.

 

No puc evitar fer un paral.lelisme amb Catalunya i preguntar-me a qui beneficiaria veritablement la marxa del Govern de les poques veus, per bé que insuficients, que encara gosen posar sobre la taula del Consell Executiu alguns temes clau des d’una sensibilitat d’apostar per un progrés mediambientalment responsable?

 

Certament la marxa de Marina Silva no és cap bona noticia, però sí pot ser, i ha de ser, un toc d’alerta que transcendeix de molt la riba amazònica.

 

 

Lula da la espalda a la mayor defensora de la Amazonia

La ministra de Medio Ambiente dimite por disentir del modelo de desarrollo

J. ARIAS / F. GUALDONI -El País, Río de Janeiro / Madrid – 15/05/2008

 

El presidente brasileño, Luiz Inácio Lula da Silva, ha perdido una de las piezas clave de su Gobierno, la ministra de Medio Ambiente, Marina Silva, considerada dentro y fuera del país como la abanderada del ecologismo y férrea defensora de la Amazonia. Tras más de cinco años en el cargo, Silva se despidió de Lula con una carta en la que le reprocha “las dificultades que enfrenta desde hace tiempo para poner en marcha el plan medioambiental federal”.


La salida de Silva, de 50 años, perjudica seriamente la imagen internacional de Brasil y al movimiento ecologista. Tanto Greenpeace como el Comité Chico Mendes, que aglutina a decenas de organizaciones que luchan por la preservación de la Amazonia, lamentaron la dimisión de la ministra. También pierde en imagen el Partido de los Trabajadores (PT), puesto que Silva era una histórica del movimiento y muy respetada dentro de éste.


La que gana con Silva  de juego es su rival en el Gobierno, la superministra Dilma Rousseff, mano derecha de Lula y encargada de poner en marcha el plan de crecimiento económico acelerado que choca de frente con la protección del medio ambiente. El programa impulsa la concesión de licencias para los productores agrícolas e industriales y el uso de transgénicos en la agricultura. Fue el respaldo total de Lula al plan de crecimiento acelerado, que prevé infinidad de obras de infraestructuras, la gota que colmó el vaso de la ministra Silva.


El Gobierno no sólo no contó con ella a la hora de poner en marcha el programa, sino que puso al frente del plan de desarrollo sostenible de la Amazonia al secretario de Asuntos Estratégicos, Roberto Mangabeira Unger, un hombre del régimen ajeno al equipo de Silva. Esto, según fuentes del Comité Chico Mendes, irritó profundamente a Silva y le hizo confesar a sus colaboradores durante el pasado fin de semana que ya nada tenía que hacer en el Gobierno.

La ex ministra no negociaba con nada. Había estado demorando todo tipo de concesiones de licencias medioambientales y se oponía a los cultivos intensivos en detrimento del medio ambiente, sobre todo si éstos se destinaban finalmente a la producción de biocombustibles. La intransigencia de Silva la llevó a enfrentarse también al Ministerio de Agricultura y a varios gobernadores. Se opuso, sin éxito, a varias grandes obras en la Amazonia, desde embalses hasta carreteras. Silva había advertido que entre agosto y diciembre de 2007 se habían talado nada menos que 7.000 kilómetros cuadrados de selva.

Silva es hija de una familia de recolectores de caucho del poblado amazónico de Breu Velho, a 70 kilómetros de Río Branco, capital del Estado de Acre. Fue alfabetizada por unas monjas a los 16 años y continuó estudiando hasta cursar una carrera universitaria. Silva entró en la política de la mano de Chico Mendes, una de las primeras voces que se alzó para denunciar la destrucción de la Amazonia brasileña y que fue asesinado el 22 de diciembre de 1988, en una emboscada montada por latifundistas y madereros a los que acusaba de devastar la selva.


Como colaboradora de Chico Mendes, Silva participó en 1984 en la fundación de la filial de la Central Única de Trabajadores (CUT) en Acre. Un año después, se afilió al PT y fue elegida concejal de Río Branco, el primer cargo público para el que postuló en su vida política, que continuó en forma ascendente hasta que conquistó un escaño en el Senado desde 1994 y hasta 2002, cuando Lula la escogió como ministra de Medio Ambiente.

 

Foto: Marina Silva. Foto: Greenpeace

Fusta tropical entra il·legalment a la UE

1
Publicat el 8 d'abril de 2008

Fa temps que organitzacions com Greenpeace o la mateixa FAO denuncien l’entrada a la UE de fusta il.legal provinent de l’Amazonia. El darrer informe de l’organització, “Un futuro para nuestros bosques”, ve plagat d’exemples i dades que convé, com a mínim, tenir presents. En concret, posa de manifest com la Unió Europea importa gairebé la meitat de la fusta que prové de la regió amazònica, la qual s’estima que entre un 60% i 80% prové de tales il.legals, i en un 90% de forma no sostenible. L’any 2006, l’Estat espanyol va importar 40.000 m3 de fusta tropical brasilenya, provinent en un 86% del Estado de Pará, regió greument afectada per la tala il.legal, la deforestació i la violència. Segons l’informe, gran part d’aquesta fusta va ésser proporcionada por empreses que han estat multades de manera reiterada per dur a terme activitats il.legales i corrupció relacionades amb l’activitat de la fusta i tenen plans de gestió forestal cancel·lats. Per tot plegat he presentat el següent requeriment a la Comissió Europea: (segueix…)


Pregunta de Raül Romeva i Rueda a la Comisión Europea sobre la importación de madera ilegal en la UE

Según un informe de Greenpeace (1), es un fenómeno habitual la entrada de madera ilegal amazónica en la Unión Europea. De hecho, la Unión Europea importa casi la mitad de madera amazónica, la cual se estima que entre un 60% y 80% es talada de forma ilegal, y en un 90% de forma no sostenible. Por ejemplo, en 2006 España importó 40.000 m3 de madera tropical brasileña, en un 86% del Estado de Pará, región asolada por la tala ilegal, la deforestación y la violencia. Según el informe, gran parte de esta madera fue proveída por empresas (2) que han sido multadas reiteradamente por actividades ilegales y corrupción relacionadas con la actividad maderera y tienen planes de gestión forestal cancelados.

En relación a dichas actividades de explotación maderera, el informe anual sobre bosques de la FAO en 2007 (3) muestra datos preocupantes sobre la creciente deforestación, cuyo primer paso es la tala. Además, explica que dicha deforestación provoca el 18% del dióxido de carbono liberado a la atmosfera, puesto que a pesar de ocupar sólo un 7% de la superficie terrestre, los bosques tropicales pueden almacenar grandes cantidades de CO2. La lucha contra la deforestación y el uso justo y sostenible de los recursos forestales del mundo es también la lucha contra el cambio climático. Además, no hay que olvidar las consecuencias socioeconómicas de la deforestación y la sustitución de los bosques por actividades agrarias extensivas, que genera condiciones de precariedad extrema, semiesclavitud, desplazados, extorsión, corrupción, conflictos y violencia, todo frente a una situación de desamparo institucional por parte de los más desfavorecidos.

A la vista del alto nivel de implicación y responsabilidad de la UE en esta actividad y dados los Acuerdos de Cooperación con países de la región como Brasil, ¿qué opinión tiene la Comisión sobre la actual situación de ilegalidad en el mercado maderero? ¿Cree que la UE cuenta con una legislación y instrumentos de control que garantiza que toda la madera que entra en su mercado procede de fuentes legales y de bosques controlados? ¿Cree que el proceso FLEGT es suficiente para responder a los retos de la situación actual? ¿Qué mecanismos se han establecido, o piensan establecer, para un control adecuado de las actividades en origen?

(1) Informe “Un futuro para nuestros bosques”

http://www.greenpeace.org/international/press/reports/future-for-forests

(2) Las seis empresas citadas en el informe son: Madesa– Madeireira Santarém Ltda, Estância Alecrim, Pena Agro-Florestal Madeireira Ltda, Madeireira Rancho da Cabocla Ltda, Industrial Madeireira Curuatinga y Tradelink Madeiras Ltda.

(3) El informe de la FAO “Situación de los bosques del mundo” está disponible en:

http://www.fao.org/forestry/site/sofo/es/

Foto: imatge de zona deforestada a la regió amazònica de Pará. Font: Greenpeace

Les propostes de Pedro Arrojo

3
Publicat el 7 d'abril de 2008

Pedro Arrojo, del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa i una de les veus més influents en el marc de la Nova Cultura de l’Aigua, aporta avui noves reflexions en relació a la gestió de l’actual crisi aigua/sequera en un article que publica a El País titulat: La sed de Barcelona tiene solución. La tesi central del seu article es pot resumir en el següent extracte: “Se
trata, por tanto, de poner en marcha un plan de emergencia coyuntural muy
especial, que probablemente no haya que reeditar nunca más en el futuro. Un
plan en el que hemos de poner sobre la mesa todas las posibilidades, para
acabar escogiendo las que sean más razonables desde el punto de vista
ambiental, social y económico
“. Al mateix temps que suggereix mesures com la següent: “
Una
opción razonable para la escasez de agua en Barcelona sería organizar la cesión
de derechos de riego al área metropolitana mientras dure la sequía, a cambio de
las pertinentes compensaciones económicas
“. Tanmateix, considero l’article prou complert com per llegir-lo sencer: (segueix…)

La
sed de Barcelona tiene solución

Una
opción razonable para la escasez de agua en Barcelona sería organizar la cesión
de derechos de riego al área metropolitana mientras dure la sequía, a cambio de
las pertinentes compensaciones económicas

PEDRO
ARROJO AGUDO

El País, 07/04/2008

La
sequía aprieta en Cataluña y pone de nuevo sobre la mesa el debate sobre el
agua, que vuelve a usarse como arma política. Ante todo, es importante aclarar
que, más allá de la grave situación de emergencia actual, Barcelona tendrá
asegurada la provisión de recursos hídricos en un futuro cercano, incluso en
circunstancias de sequía extrema. Barcelona vive sobre un acuífero: el que
forman las aguas subterráneas del aluvial del Besòs y del Llobregat. De hecho,
el metro de Barcelona ha venido bombeando en el pasado millones de metros
cúbicos al año para evitar que se inundaran sus galerías.

Para
paliar la sequía de Sevilla bastó ofrecer siete pesetas por metro cúbico a
quienes cedieran agua

El
mar y el acuífero ofrecen a Barcelona agua más que suficiente si se saben
utilizar

El
problema, al igual que en otras cuencas y comunidades autónomas, es que hemos
contaminado de forma irresponsable esos acuíferos. Aunque la Directiva Marco
del Agua nos obliga a cuidar el buen estado de las masas de agua, recuperar un
acuífero puede requerir décadas. Sin embargo, obtener hoy aguas de calidad de
esos acuíferos es perfectamente viable, aplicando una ósmosis inversa, similar
a la que permite desalar aguas marinas. Hoy, con las nuevas tecnologías disponibles
(cámaras isobáricas, membranas de baja presión…) podemos obtener aguas
excelentes de esos acuíferos por menos de 0,25 euros por metro cúbico (€/m3); y
conviene recordar que un metro cúbico son mil litros. En todo caso, Barcelona,
al igual que el resto de ciudades costeras, dispone del mar, que puede ser
fuente de aguas desalinizadas por ósmosis inversa, incluso en circunstancias de
sequía, por apenas 0,4 €/m3.

Respecto
al clamor demagógico de esas “aguas que se perdieron en el mar”
durante la última crecida del Ebro, de nuevo sería necesario llamar a la
sensatez a quienes tienen la obligación de disponer de información y de un
mínimo de formación. Más allá de la importancia ecológica de esas crecidas y de
su vital trascendencia para las pesquerías marinas, cuando un río baja en
crecida, sea el Ebro, el Júcar o el Segura, lo único que se puede hacer es
evacuar caudales al mar. Por un gran canal, para eventuales trasvases, apenas
podría derivarse el 2% de una riada ordinaria.

Ante
los agrios debates reabiertos, es necesario aclarar que los trasvases son una
pésima estrategia para prevenir y gestionar sequías. La razón radica en que las
sequías no son locales sino regionales. En nuestro caso suelen afectar, cuando
menos al área mediterránea. Por ello, cuando el Segura entra en sequía, el
Júcar, el Ebro y el Llobregat suelen sufrir también, en una u otra medida,
estrés hídrico. El propio Plan Hidrológico promovido en su día por el Partido
Popular preveía, eso sí, en la letra pequeña de los anexos, que el 20% de los
años, es decir, los años de sequía, no se podría trasvasar ni un metro cúbico.

La
Agencia Catalana del Agua es consciente de todo ello y, de hecho, tiene
diseñado un plan muy razonable basado en las opciones de desalar aguas de mar y
desalobrar aguas del acuífero del Llobregat (la desalobración del acuífero del
Besòs ya está en servicio). El problema es que la gran planta de ósmosis
inversa del Llobregat, en construcción, que ofrecerá 200.000 metros cúbicos al
día, por desalación de aguas marinas o de aguas del acuífero, no llega a tiempo
para resolver las angustias actuales.

Se
trata, por tanto, de poner en marcha un plan de emergencia coyuntural muy
especial, que probablemente no haya que reeditar nunca más en el futuro. Un
plan en el que hemos de poner sobre la mesa todas las posibilidades, para
acabar escogiendo las que sean más razonables desde el punto de vista
ambiental, social y económico.

La
ministra Narbona, en su primera intervención sobre la cuestión, ofreció una
opción muy razonable: organizar con urgencia lo que se denomina en la Ley de
Aguas un “centro de intercambio”, similar a los famosos bancos de
agua de California. Tal centro debería negociar la cesión de derechos de riego
al área metropolitana de Barcelona, mientras dure la sequía, a cambio de las
pertinentes compensaciones económicas. A principios de los noventa, Sevilla
sufrió dramáticos cortes de agua que afectaron a cientos de miles de familias.
Hoy, probablemente, pocos recuerden cómo se resolvió la situación. Pues bien,
no fue preciso ni un trasvase desde el Miño, ni una desaladora en Sanlúcar.
Bastó con un anuncio en prensa que ofrecía 7 pesetas por metro cúbico a los
regantes del Bajo Guadalquivir que quisieran ceder caudales a Sevilla (por
entonces, regando arroz o algodón obtenían un beneficio neto que no llegaba a 4
pesetas por metro cúbico).

Obviamente
el regadío en Cuencas Internas de Cataluña no es el del Bajo Guadalquivir; pero
esta opción puede ofrecer caudales no despreciables. Aunque en el Llobregat, al
parecer, ya se han intercambiado las aguas de riego por retornos depurados, y
en el Besòs hay poco regadío, habría que explorar a fondo todas las
posibilidades, incluyendo los regadíos del Ter. Regadíos que demandarían
compensaciones de cierta entidad, al estar en juego cosechas de fruta y
hortaliza. Sin embargo, reservando caudales para garantizar la vida de los
árboles, la compensación de las cosechas sería el único coste a cubrir, al
existir infraestructuras de transporte a Barcelona. Desgraciadamente, en esta
ocasión, el Ter también sufre la sequía y hay escasos caudales de riego.

El
transporte de aguas en barco desde el sur de Francia debería suponer menos de 5
€/m3. Sin embargo, la premura de la situación y la falta de escrúpulos de las
navieras están disparando los costes. Por otro lado, un trasvase de emergencia
desde el Alto Segre tiene varios problemas: en primer lugar, el Segre, que
también está en sequía, no ofrece hoy por hoy caudales disponibles; por otro
lado, si llegara a haber caudales, los regantes leridanos reclamarían sus
derechos; y por último, los movimientos ciudadanos del Bajo Ebro reclamarían
esas aguas para preservar el Delta. La opción de trasvasar desde el Alto Segre
sólo caudales adquiridos previamente a los regantes, permitiría garantizar en el
Delta el mismo caudal que hubiera llegado si no se produjese ese trasvase
coyuntural. En todo caso, el coste del metro cúbico podría elevarse por encima
de 3 o 4 €/m3, sobre todo por la amortización de unas obras que sólo servirían
en esta ocasión, para luego desmontarse.

El
resto de opciones de trasvase barajadas, en ningún caso llegarían a tiempo para
resolver la emergencia en cuestión y, por tanto, deberían contrastarse con la
alternativa de desalación en curso, explicada anteriormente. A este respecto
convendría recordar que hace ya más de una década, los presupuestos previstos
para el trasvase del Ródano suponían 0,7 €/m3. Hoy no sería menos de 1 €/m3; es
decir, cuatro veces más que desalobrar aguas del acuífero y más del doble que
desalar aguas marinas.

Me
temo que el calendario electoral y la irresponsabilidad política de unos y
otros nos han llevado a un punto en el que, una situación de por sí difícil se
está convirtiendo en mucho más difícil. Y hablo de irresponsabilidad de unos y
otros porque, más allá de las responsabilidades evidentes de la Generalitat,
debemos considerar las de una oposición dispuesta a transformarlo todo en arma
electoral.

En
este contexto se puede comprender, aunque no justificar, la tardanza en abordar
los pertinentes procesos de negociación con las diversas partes implicadas en
posibles soluciones. Emergen incluso responsabilidades del Gobierno central y
de Gobiernos autónomos, como el de Aragón y el de Navarra, a la hora de asumir
los caudales ambientales mínimos en el Delta que los expertos propusieron hace
ya tiempo. Ello exige, de una vez por todas, redimensionar las pretensiones
insostenibles de nuevos regadíos en estas comunidades, e incluso en Cataluña,
donde la Generalitat sigue promoviendo enormes superficies de nuevos regadíos.
Mientras esto no quede claro, cualquier propuesta de trasvases desde la Cuenca
del Ebro contará, y con razón, con una fuerte oposición, cuando menos en el
Delta.

Se
dice que no hay mal que por bien no venga. Esperemos que así sea y que este mal
trago nos lleve a organizar adecuadamente nuestra inteligencia colectiva frente
al cambio climático.

Pedro
Arrojo Agudo
pertenece al Departamento de Análisis Económico de la Universidad
de Zaragoza.

Foto: Pedro Arrojo. Font: El País.

Més sobre l’aigua: Ramon Folch també dóna pistes importants (entrevista a El Punt, 23 de març de 2008)

0

De nou una interessant entrevista a un expert sobre aigua que ens dóna claus per entendre la situació actual (gestió de la sequera i planificació de la política de gestió de l’aigua). En aquest cas es tracta de Ramon Folch, Doctor en Biologia i socioecòleg. L’entrevista li fa E. Ansola i la publica avui El Punt (l’entrevista). Les respostes de Folch apunten moltes de les qüestions de les quals ara toca parlar, contextualitzant les mesures en el moment actual, tenint en compte que precisament és ara que s’estan fent coses que calia fer de fa temps. Tot és millorable, sens dubte, i són moltes les coses que segurament caldria fer de manera diferent o, almenys, millor (personalment trobo a faltar segurament una mica més de diàleg amb el territori així com una mica més d’informació pública sobre les mesures que s’estan prenent, en tots els àmbits, ja que és precisament la manca d’informació la que comporta sovint especulacions i desconfiances), però allò que també em sembla de calaix és que la política de gestió de l’aigua no té res a veure amb la que hi havia fa només quatre o cinc anys. Ara és, de lluny, molt millor, i sobretot molt més responsable. No voler veure això, em sembla, és voler molt de mal al país i a la seva gent, especialment a les generacions futures. (segueix…)

Ramon Folch.: «Només un 2% de l’aigua de la canonada del Ter s’aprofita per beure»

Folch fa anys que es dedica a la planificació del territori tenint en compte criteris de sostenibilitat. Per això aposta per una bona gestió de l’aigua que comporti, a tall d’exemple, la reutilització d’aquest recurs en usos que ara només es fan, innecessàriament, amb aigua potable

-L’actual situació de sequera és conseqüència del canvi climàtic?
– «De sequeres, n’hi ha hagut moltes al llarg de la història. Ara bé, l’actual és inusualment intensa i a diferència d’altres ens agafa en un país de prop de vuit milions d’habitants que, a més a més, es dutxen cada dia. Però que aquesta sequera estigui relacionada directament amb el canvi climàtic és un altre tema. Personalment crec que sí, que és una manifestació més de les que estem recopilant últimament, com ara les tempestes de la setmana passada al Cantàbric. La prudència científica no ho pot demostrar, però la relació de situacions extraordinàries que s’estan produint ho fa pensar. De fet, el que intentem dir en el llibre Suarem és que insuflar més i més energia a l’atmosfera explica que aquesta finalment reaccioni. És a dir, quan més escalfes una olla, més de pressa bull.»

-Creu, però, que hi hagut una falta de previsió?
-«Més que falta de previsió, jo crec que hi ha hagut, i hi ha, una inadequació del model productiu amb les possibilitats reals del sistema, i això costa i costarà molt de canviar. A Catalunya també. L’exemple més clar és el de les depuradores. Fa vint anys no en teníem, i quan van començar a fer-ne ja vam advertir que eren fàbriques que, si bé treien la brutícia, no recuperaven l’aigua. Els rius i les platges havien d’estar nets però es llançaven al mar fins a 650 hectòmetres cúbics anuals en comptes d’injectar-los al sistema. Ara l’Agència Catalana de l’Aigua està canviant l’antic model i ha passat a gestionar la demanda en comptes de l’oferta, contràriament al que es feia abans. Una gestió que, en definitiva, intenta fer amb l’aigua el que qualsevol persona fa amb el seu sou. Per tant nosaltres tenim uns recursos hídrics que són àmpliament suficients, i si els gestionem bé hi ha d’haver prou aigua per a tots.»

-Suficients? Però si el govern té en cartera la construcció de fins a quatre dessalinitzadores.
-«Una cosa és la gestió excepcional de la sequera i l’altra, el model de futur. El problema ara és que en ple canvi de model s’ha produït una situació de sequera. Les solucions del nou model se centren en la recuperació de les aigües regenerades, les que provenen de depuradores després de passar per un tractament terciari, la interconnexió dels sistemes de distribució entre conques, la recuperació d’aqüífers i, també, però no únicament, la dessalinització. Però com que la interconnexió de xarxes no s’ha fet, encara no s’aprofiten prou les aigües regenerades, i de dessalinitzadores només en tenim una, doncs, és clar, ara, en plena sequera, cal portar aigua amb vaixells o a través d’una canonada o d’allà on sigui.»

-La interconnexió de xarxes, però, és molt criticada pels que s’oposen als transvasaments?
-«De transvasaments se n’han fet milers, i cada vegada que comprem aigua embotellada estem portant aigua de la conca de la Tordera, per exemple, a la conca del Llobregat si la persona que se la beu és a Sant Boi. De transvasaments de debò, se n’han fet dos: el del Ter i el minitransvasament de l’Ebre. El problema és que darrere d’un transvasament a vegades no hi ha cap pla d’actuació. Hi ha una diferència capital entre el que es fa ara i l’antic pla hidrològic, que es basava únicament en l’oferta, a dir ‘agafem tota l’aigua que puguem i l’enviem a qualsevol lloc per fer qualsevol cosa’. Per això no em sembla bé el transvasament del Roine. No estic en desacord amb els transvasaments, però no em surten els números perquè parlem de transvasar 160 o 200 hm³ quan les depuradores en llencen 650.»

– Creu que la gent i les administracions ja estan prou sensibilitzats per utilitzar aigua de depuradora?
– «L’aigua que Agbar capta del Llobregat a Sant Joan Despí és d’una qualitat menor que la que surt de la depuradora del Prat després de passar per un tractament terciari. A més, no cal utilitzar aigua potable per a tots els usos com estem fent ara, perquè de l’aigua que s’injecta a la canonada que ve del Ter només un 2% s’utilitza per beure. La resta la destinem a qualsevol altre ús: el reg, l’industrial, les cisternes… quan es podria fer servir aigua regenerada.»

– Com veu l’aposta per la dessalinització que fa l’actual govern? És la solució?
– «Reconec la meva antiga aversió a la dessalinització per l’alt cost energètic que suposa, però ara les coses estan canviant molt i si bé abans produir un metre cúbic d’aigua suposava una despesa de 20 kilowatts/hora, ara les noves tecnologies permeten reduir el cost fins a 3 i 2,5 quilowatts. El cost energètic, per tant, pot arribar a ser inferior al cost del manteniment de les xarxes d’abastament.»

– Però en un escenari de canvi climàtic en què s’han de reduir les emissions de CO2, les dessalinitzadores no són una bona solució?
– «No, és clar, però és que la solució ha de ser una combinació encertada de tots els sistemes i un ús racional de l’aigua.»

– Totes les propostes que es posen sobre la taula per gestionar l’aigua en el futur no són noves; de fet, d’algunes, com ara la regeneració, ja se’n parlava fa deu anys. Anem tard?
– «Sí, fa vint anys que el model teòric bàsic alguns ja el teníem al cap, com ara la regeneració i l’eficiència de la xarxa. També cal dir que, com de costum, el que arriba l’últim s’emporta les queixes, i jo crec que les responsabilitats polítiques se les han de repartir entre tots, des del primer fins a l’últim. Els responsables de l’ACA ara fan dues coses, enfrontar-se amb la sequera i capgirar el model. Més difícil no ho podien tenir.»

– En el futur, en tindrem prou amb recursos propis?
– «Dependrà dels límits de necessitat que establim.»

– Es poden rebaixar les dotacions?
– «Sí, a segons quines zones. El consum urbà es pot contenir una mica, hi ha zones que gasten entre els 110 i els 120 litres per habitant i dia, però d’altres que passen dels 230 litres. La indústria ja n’ha reduït moltíssim el consum. Una altra cosa és l’agricultura, en què encara es poden rebaixar les dotacions.»

E. ANSOLA

Foto: Ramon Folch. Font: A. Puig/El Punt

Aigua: les reflexions de Narcís Prat (entrevista a l’AVUI, 20 de març de 2008)

11

Interessant, i més que oportuna, l’entrevista que Joaquim Elcacho, de l’AVUI, publica avui al Catedràtic d’Ecologia de la UB, Narcís Prat. I és que la sequera és un tema massa seriós com per frivolitzar-ne. Em quedo amb dues de les seves reflexions: la primera, cal que qualsevol decisió que es prengui es faci sobre la base del diàleg amb el territori, ja que, al cap i a la fi, ara com ara són tan importants les qüestions tècniques com les decisions polítiques i l’acord social; i dos, si ara es poden plantejar algunes mesures, sempre que siguin temporals i reversibles, que abans no era possible prendre, és perquè al llarg dels darrers tres anys s’han fet algunes coses que no s’havien fet durant 30 anys.

ENTREVISTA a
Narcís Prat, Catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona i assessor del conseller
de Medi Ambient i Habitatge
, per Joaquim Elcacho (AVUI, 20 de març de 2008): “Transvasar
el Segre des del Cadí és la pitjor opció”

PROBLEMA
· Agafar aigua a la Cerdanya
faria malbé la vida del riu ALTERNATIVA · Si es decideix fer servir el Segre
com a solució puntual i d’emergència tindria menys impacte fer-ho des de Rialb
i Oliana INCONVENIENT · Cal decisió política i diàleg social, afirma el
catedràtic Narcís Prat (segueix…)

“El
departament de Medi Ambient i Habitatge està fent mans i mànigues per evitar
que la sequera provoqui restriccions d’aigua però, al costat d’algunes
actuacions importants per estalviar, reutilitzar i aconseguir nous recursos,
s’acumulen els problemes i els malentesos. Narcís Prat, un dels més destacats
experts catalans en gestió de l’aigua, a més d’assessor del conseller de Medi
Ambient des del 2004, recomana renunciar a la proposta de portar aigua del
Segre fins al Llobregat a través del túnel del Cadí.

Ara
que el govern ha reconegut que estudien aquesta possibilitat, ¿vostè què en
pensa, de la proposta de portar aigua del Segre a Barcelona?

Depèn
de com ho facin. Si estem parlant de portar aigua del Segre a través del túnel
de Cadí, no em sembla una bona idea; seria la pitjor opció perquè suposa treure
aigua a la part alta del Segre, fins a 1,5 metres cúbics per
segon a l’estiu, que és quan porta menys aigua. Des d’on es tregui l’aigua fins
a la Seu
d’Urgell, el riu perdrà potser la meitat del seu cabal i, per tant, s’afectarà
de manera rellevant la vida del riu. Els peixos i els invertebrats que donen
vida al riu patirien molt. Crec que aquesta opció no s’hauria de fer.

Hi
ha alternatives millors?

Es
podria fer un banc d’aigües amb els cultius del Segre. És a dir, no afectar el
cabal del riu sinó aprofitar l’aigua que es troba embassada a Rialb o a Oliana
per regar. És tractaria d’arribar a un acord amb els pagesos perquè deixessin
de cultivar, per exemple, unes 10.000 hectàrees, i l’aigua que s’estalviaria es
destinaria al consum humà a la zona de Barcelona. Això és una transferència
temporal; evidentment també és un transvasament, però sempre tindria menys
efectes sobre el riu que la proposta del túnel del Cadí.

Caldria
posar les canonades…

Suposo
que es pot fer una conducció d’urgència des del canal d’Urgell fins a Tàrrega,
després fins a Cervera i finalment fins a Piera i Abrera. La idea és que
l’aigua que es pensava destinar a regar és quedi a Rialb i Oliana; després cal
decidir si es fa una canonada des del canal d’Urgell o es porta l’aigua en
camions. Hi ha altres alternatives. Per exemple, l’aigua d’Oliana es pot pujar
per una canonada per la riera Salada fins al Cardener, afluent del Llobregat.
Això ja s’havia parlat fa molts anys, de fer un transvasament des d’Oliana fins
a Sant Ponç. Tècnicament seria més difícil de posar els tubs però és possible.
El més important no és la tècnica, sinó la decisió política i l’acord social.

Això
és possible?

Si
el govern es posés les piles ara i els senyors Montilla i Castells
s’arremanguessin es podria fer un acord per tal que els pagesos no perdessin
diners per deixar de regar i es pogués fer arribar aigua a Barcelona en aquesta
situació d’emergència. Cal parlar amb els pagesos i arribar a un acord, perquè
cal una concertació social important. Això s’ha de fer ara perquè cal un acord
abans de sembrar. A les comarques de Lleida es pot fer això amb 60.000 o 70.000
hectàrees de blat de moro i herbàcies, i al Baix Ter també es podria fer alguna
cosa similar.

Falta
decisió i diàleg?

Sembla
que tots plegats tinguin molt poques ganes de fer una concertació d’aquest
tipus perquè pensen que és un tema políticament sensible; però si es vol fer
alguna cosa ben feta s’han de dir les coses clares. Ara és un bon moment per
fer-ho. Suggereixo que es faci una taula de l’aigua on participi el govern en
ple i on es parli amb els sectors afectat, i es digui quin és el cost.

Per
què es pot plantejar ara aquest transvasament i no cinc anys enrere?

Perquè
ara la regió metropolitana ha fet els deures. Els últims tres anys s’ha
treballat molt per estalviar aigua, la Generalitat i els Ajuntaments treballen en el
mateix sentit per recuperar els recursos abandonats com els pous… Una feina
que durant 30 anys no s’havia fet. Ara és lògic que la regió metropolitana
pugui demanar a la resta del territori una certa solidaritat perquè si a l’àrea
de Barcelona s’arriba a tallar l’aigua, els efectes econòmics poden ser molt
greus, molt pitjors que els problemes polítics que hi pot haver per intentar
fer una transferència d’aigua d’una conca a l’altra.

Posats
a plantejar transferències, per què no parlar del Roine?

Portar
aigua del Roine és més car, trigaria més temps a fer-se i la clau de l’aigua la
tindrien a França. A més, si es portés aigua del Roine a dojo tornaríem a la
política de l’aigua d’abans; abandonant els pous, renunciant a l’estalvi… En
pocs anys ja hi tornaríem a ser. De tota manera, ara per ara, parlar de portar
aigua del Roine és fer volar coloms, perquè encara que es plantegés el projecte
ara mateix no tindríem aigua fins d’aquí a 9, 10 o 15 anys. Si es vol, es pot
posar sobre la taula també aquesta opció, però no ajudaria a solucionar el
problema que tenim ara. Si cal, parlem-ne quan s’hagi solucionat el problema
actual de la sequera.

¿Les
dessalinitzadores sí que solucionaran el problema?

Els
recursos de l’àrea de Barcelona milloraran molt l’any vinent, quan es posi en
marxa la dessalinitzadora del Prat. Amb el conjunt de dessalinitzadores
plantejades hem calculat que tindrem aigua fins al 2025 com a mínim. La data
exacta dependrà dels temes de canvi climàtic, de si els rius portaran menys
aigua, si l’augment de les temperatures provocarà més pèrdues per
evapotranspiració de les plantes. No sabem si les pluges continuaran baixant…

Foto: Narcís Prat. Font: Cristina Calderer/AVUI.cat

MAT: comentari sobre nomenament de Mario Monti com a mediador europeu

1

Acabem de fer públic el següent comunicat en relació al nomenament de l’excomissari europeu Mario Monti com a mediador entre els estats francès i espanyol pel què fa a la interconnexió de xarxes a escala europea:  

Nota de premsa: "ICV critica el nomenament de Mario Monti com a mediador pel traçat de la línea de Molt Alta Tensió (MAT).

L?eurodiputat Raül Romeva qüestiona que s?hagi volgut nomenar un mediador per decidir el traçat sense un debat previ i seriós sobre la necessitat de construir aquesta infraestructura (segueix…)

L?eurodiputat d?ICV adscrit al grup dels Verds/ALE, Raül Romeva, ha qualificat avui el procés de selecció del mediador del traçat per la MAT com a ?nefast?. Per Romeva ?un cop més s?ha menyspreat el paper del Parlament en tot el procés. No només no s?ha deixat als diputats jugar cap paper rellevant sobre aquest nomenament, sinó que a més a més aquest es produeix sense que el Parlament Europeu hagi pogut tenir un debat seriós sobre la qüestió?.

Romeva ha recordat que des d?ICV i Els Verds ?mai hem recolzat l?elecció d?aquests tipus de mediadors. Creiem que cal establir un diàleg amb el territori afectat i no escollir un mediador que no coneix en molts casos els punts de conflicte i la realitat del mateix territori?

De fet, el diputat d?ICV al Parlament europeu ha advertit que ha estat ?el malestar per l?elecció de Mario Monti entre els eurodiputats el que va provocar que s?aplacés a aquesta setmana quan havia de ser l?anterior la seva elecció, i en aquest temps es va produir una reunió informal entre el Comissari d?Energia, Andris Piebalgs, i representants del Parlament Europeu per debatre sobre aquesta qüestió?. Tot i així, Romeva creu que ?Mario Monti ha estat escollit sense que el Parlament tingui cap marge per canviar aquesta decisió?.

Per Romeva ?nomenaments unilaterals de la Comissió no fan cap bé a la imatge de la UE entre la ciutadania? i ha recordat que des de la formació ecosocialista ?reclamem que el Parlament Europeu pugui jugar un paper central en el debat sobre les interconnexions elèctriques i la seva necessitat, així com debatre sobre com solucionar conflictes transfronterers i territorials com aquest.?

Foto: Mario Monti. Font: AP/BBC 

Destrucció de la costa a qualsevol preu (Greenpeace): calen més dades?

1
Publicat el 27 de juny de 2007

Demolidor informe de Greenpeace sobre la falera constructora a la costa espanyola. Calen més dades?

Nota de Greenpeace ? En el último año, los ayuntamientos han proyectado 2.999.743 nuevas viviendas, 202.250 plazas hoteleras, 316 campos de golf y 112 puertos deportivos con 38.389 nuevos amarres. Además, se han conocido 90 casos de corrupción urbanística que implican a más de 350 implicados.

Greenpeace ha presentado hoy (per ahir, dia 26) en rueda de prensa el informe Destrucción a toda costa 2007 en el que se analiza la situación del litoral. El documento repasa las principales amenazas, destacando como principal la construcción, el aumento del número de campos de golf asociados a segundas residencias, las denuncias de corrupción urbanística, el incremento de nuevos amarres deportivos, los efectos del cambio climático y los problemas de contaminación debido a la escasa depuración de las aguas residuales y a los vertidos de buques en el mar. (segueix…)

Las cifras presentes en el informe constatan el inmovilismo de las administraciones para solucionar los problemas del litoral y la necesidad de acometer amplias reformas en la gestión costera para frenar la destrucción de la costa:

2.999.743 nuevas viviendas proyectadas en planes urbanísticos o territoriales;
99.519 viviendas ilegales detectadas;
89 casos de corrupción urbanística investigados y 354 implicados (alcaldes, concejales,  constructores, testaferros?) hasta el momento;
316 nuevos proyectos para construir campos de golf;
202.250 nuevas plazas hoteleras;
112 nuevos puertos deportivos o ampliaciones de éstos para 38.389 amarres;
350 municipios con vertidos ilegales o mala depuración.

Este año, Andalucía ocupa la peor posición de todas las comunidades litorales, con un elevado número de viviendas proyectadas (683.350), viviendas ilegales en la costa (41.800), campos de golf (200 proyectos), acoso a espacios naturales protegidos, la mayor cantidad de amarres deportivos (9.051) y el mayor número de casos de corrupción urbanística (26) que implican a 180 personas por diversos delitos urbanísticos y contra la ordenación del territorio.

A continuación, se sitúan las Islas Canarias, donde la previsión de construcción de plazas turísticas y puertos deportivos es la más elevada de todo el Estado y se perpetúan los vertidos en el litoral y la Comunidad Valenciana, donde destaca especialmente el casi medio millón de viviendas previstas.

En el cuarto puesto se encuentra la Región de Murcia, que proyecta la construcción de 330.000 viviendas en una franja litoral que no llega a los 300 km de longitud, lo que arroja la espeluznante cifra de 1.137 viviendas por kilómetro de costa murciana frente a las 50 del litoral en Asturias.

Le sigue Galicia, con sus ayuntamientos reclamando la construcción de 800.000 viviendas en los próximos años, 16 casos de corrupción urbanística y planes para construir más de 8.000 amarres deportivos.

Baleares, Calatuña y Cantabria se sitúan a continuación. Cataluña y Baleares experimentan una subida importante en el número de viviendas y puertos deportivos proyectados con respecto a años anteriores, mientras Cantabria acumula sentencias de derribo de viviendas ilegales y sigue apostando por llenar su costa de amarres deportivos sin tener en cuenta sus impactos negativos.

Por último, Euskadi y Asturias presentan en conjunto cifras más bajas aunque no están exentas de problemas. En el caso de la costa vasca, destaca negativamente el aumento de viviendas proyectadas en el litoral, que alcanzan las 172.000, mientras Asturias continúa con su apuesta por los campos de golf, con 17 proyectos este año y autorizando un número mayor de viviendas que habitantes tienen sus localidades costeras.

Greenpeace repasa en el informe Destrucción a Toda Costa 2007 los mayores problemas del litoral en cada una de las comunidades autónomas costeras:

1.- URBANISMO: este año los ayuntamientos del litoral han propuesto en sus planes urbanísticos la construcción de cerca de tres millones de nuevas viviendas para los próximos años, dejando claro que la utilización del suelo hecha por ayuntamientos y comunidades autónomas no responde al interés general sino a intereses privados. La construcción se ha convertido en un potente motor económico que roba al litoral el equivalente a tres campos de fútbol al día. En 2006, se visaron  920.000 viviendas (aunque no todas han comenzado a construirse) y se sabe que la superficie reclasificada para su urbanización triplica a lo ya construido en la franja costera andaluza y mediterránea, lo que hace prácticamente imposible revertir esta situación.

Los casos de corrupción urbanística investigados por la justicia en el litoral se elevan a casi un centenar. No se trata de casos nuevos o desconocidos, pero no ha sido hasta este año cuando la justicia se ha puesto en marcha. Las fiscalías investigan en la actualidad 89 casos que involucran a más de 350 personas, muchos de ellos servidores públicos, entre ellos 55 alcaldes.

Propuestas de Greenpeace: Greenpeace ha presentado un decálogo de urbanismo sostenible que propone un cambio en la gestión urbanística que limite al 10% el aumento posible de urbanización en los planes municipales, elimine la figura del convenio urbanístico, impida la construcción de viviendas asociadas a campos de golf y puertos deportivos, haga obligatorio identificar las necesidades de recursos como el agua y la energía como requisito previo a la urbanización y mejore y fomente la participación ciudadana tanto en el diseño de las ciudades como en el control del urbanismo. Greenpeace considera urgente la desclasificación de suelo urbanizable.

2.- TURISMO: La industria turística acumula por sexto año consecutivo un descenso de ingresos, que en 2006 se situó en un 2,8% a pesar del aumento del número total de turistas. A pesar de la bajada de rentabilidad, este año se ha planteado la construcción de 202.500 nuevas plazas hoteleras repartidas en su mayoría entre Andalucía (126.750), Canarias (52.500) y la Región de Murcia (23.000). La construcción de segundas residencias de forma masiva en la costa es una de las principales causas de la mala marcha del turismo. Otra es la destrucción imparable de la belleza litoral.

Propuestas de Greenpeace: la protección del litoral está íntimamente ligada al buen desarrollo de la industria turística. Debe analizarse la situación real de este sector en base a criterios de rentabilidad, sostenibilidad y perspectivas de futuro. De igual forma, debe hacerse un análisis riguroso del estado del litoral que permita establecer políticas que aseguren la supervivencia del sector.

3.- CAMBIO CLIMÁTICO:  para el 2050 se espera una subida media de 35 cm en Galicia, Islas Canarias y el Cantábrico y de 20 cm en el Mediterráneo. Cada centímetro de subida se transformará en un retroceso de un metro de la línea de costa.

Propuestas de Greenpeace: resulta imprescindible poner en marcha políticas y estrategias que incorporen estas previsiones en todas las actuaciones que se lleven a cabo en el litoral. Además es necesario llevar a cabo una revolución energética que acabe con la dependencia de los combustibles fósiles mediante su sustitución por energías renovables y reduzca la emisión de los gases de efecto invernadero. Todas las comunidades autónomas tienen suficiente capacidad para abastecer su propia demanda de energía eléctrica mediante métodos limpios y renovables.

4.- OTROS IMPACTOS EN EL LITORAL: los planes del Ministerio de Medio Ambiente para la costa no convencen. Buenas palabras y programas que no se concretan y con presupuestos ridículamente bajos que muestran la falta de voluntad real para proteger la costa. Este año se ha conocido la peor cara del Ministerio con obras como los quince diques que convertirán las playas urbanas de Barcelona en piscinas estancadas de agua salada, o la destrucción y privatización de un tramo de marisma de Puerto Real (Cádiz).

La construcción de puertos deportivos sigue imparable. Un centenar de proyectos añadirán al litoral más de 38.000 nuevos amarres sin tener en cuenta los problemas que llevan aparejados: destrucción y privatización de grandes tramos costeros y desaparición de praderas submarinas, contaminación de las aguas litorales.

La última de las grandes amenazas es la contaminación. Los retrasos en los planes de saneamiento y depuración de aguas residuales en la costa son alarmantes y ponen de manifiesto la dejación de funciones de las administraciones ambientales al perpetuar esta situación. Galicia, Canarias y Andalucía ocupan los peores puestos. En el informe Greenpeace ha contabilizado más de 350 municipios donde no se depuran correctamente las aguas residuales o se producen vertidos ilegales.

Propuestas de Greenpeace: el Ministerio de Medio Ambiente debe abandonar las prácticas de ingeniería dura en el litoral y centrar sus esfuerzos en proteger y conservar los terrenos amenazados por la construcción.

Debe decretarse una moratoria en la construcción de nuevos puertos deportivos y fomentar medidas como el alquiler de embarcaciones.
Acabar con los problemas de vertidos y contaminación debe convertirse en una prioridad para todas las administraciones.

Greenpeace considera que la situación es cada vez peor y que es necesario  poner en marcha también medidas globales que garanticen una protección integral, entre las que destaca el establecimiento de una Red de Reservas Marinas que salvaguarde y revalorice la costa, la productividad de los mares, la vida marina y sus ecosistemas para los muchos millones de personas que dependen y disfrutan de este espacio.

Foto: Portada informe. Font: Greenpeace

Life+ (Natura 2000), biodiversitat i d’altres votacions clau per al medi ambient

1
Publicat el 22 de maig de 2007

Acabem de votar a Estrasburg diversos informes relacionats amb la preservació del Medi Ambient. D’entre aquests informes cal destacar el que han liderat les nostres companyes del Grup Verds/ALE sobre etiquetatge de productes ecològics (ponent: Marie Helène Aubert) i el pressupost per al programa Life+ (ponent: Marie Anne Isler Béguin), així com l’informe sobre com aturar les pèrdues en biodiversitat per a l’any 2010 (ponent: Adamou), o l’informe sobre la qualitat de les aigues (ponent: Laperrouze). Adjunto algunes de les notes relatives a les votacions: (segueix…)

Notes d’Isler Beguin i Aubert:

Vote du Parlement européen sur LIFE+: Vote unanime du rapport Isler Béguin pour le financement et la préservation de l’environnement

Ce mardi 22 mai 2007, le Parlement européen a voté à l’unanimité en faveur du rapport de Marie Anne Isler Béguin (Verts/ALE) sur

LIFE +, l’instrument financier pour l’environnement couvrant le période 2007-2013 (3ème lecture).

Depuis 2006, le Parlement Européen a manifesté une cohésion sans faille sur ce sujet. Conscients de l’intérêt que revêt pour les citoyens européens la préservation de l’environnement, les députés européens et les différents groupes politiques avaient rejeté une 1ère proposition jugée inacceptable. Le Conseil et la Commission avaient en effet omis d’intégrer le financement du réseau de protection Natura 2000.

A la faveur d’un vote unanime en Novembre 2006, le Parlement européen a également signifié qu’il n’était pas question de donner un chèque en blanc aux Etats-membres , en leur déléguant la gestion du budget européen.

Le bras de fer engagé avec le Conseil des Ministres de l’Environnement, s’est achevé en conciliation le 29 mars 2007. Marie Anne Isler Béguin se félicite de l’issue heureuse des négociations. Son rapport a en effet bénéficié d’un consensus inédit entre les groupes politiques. Cette alliance a fait basculer le Conseil en direction de la position du Parlement européen. L’accord permet à l’UE de conserver un instrument dont la gestion est centralisée par la Commission européenne qui elle garantira aux citoyens et aux territoires de l’Union la qualité européenne. D’autre part, il est important de noter que 50% du budget est dédié au volet "Nature et Biodiversité" avec une part importante des fonds (15%) destinés à des projets transnationaux. 

Enfin, la députée européenne souligne que les négociations ont permis de récupérer les 40 millions d’euros supplémentaires promis  lors des négociations sur les perspectives financières de 2005.

Vote du Parlement européen sur les produits biologiques. Rapport Aubert sur le bio: le PE vote en faveur d’une législation plus stricte

Ce mardi 22 mai 2007, le Parlement européen a adopté par 611 voix pour et 61 voix contre le rapport de Madame Marie-Hélène Aubert, Vice présidente du Groupe des Verts au Parlement européen, sur la production et l’étiquetage des produits biologiques.

Alors que la proposition initiale de la Commission Européenne visait une simplification aux dépends de la qualité, le Parlement demande avec ce rapport des règles plus strictes pour les importations et les organismes de certification, un étiquetage précis, l’intégration de produits bio non-alimentaires ainsi que l’extension du champ du règlement à la restauration collective. C’est maintenant au Conseil de faire les dernières modifications à sa "position commune" de décembre 2006 pour inclure autant des propositions du Parlement que possible.

"Nombre de nos amendements à la proposition de la Commission Européenne ont déjà été repris par le Conseil dans sa position commune. Nous avons obtenu un cadre légal renforcé pour les contrôles, les inspections et la certification des produits bio importés de pays tiers. Les règles pour la transformation, la certification et l’étiquetage sont plus claires à l’intérieur de l’EU, tout en permettant l’utilisation des logos nationaux déjà connus. Nous saluons aussi le fait que des consultations régulières du secteur seront mise en place." explique Marie- Hélène Aubert, suite au vote.

"Nous demandons également au Conseil d’exclure complètement l’utilisation des OGM et de substances chimiques, qui sont contre les principes fondateurs de l’agriculture biologique, afin de préserver la confiance des producteurs et des consommateurs dans la qualité des produits bio", poursuit Marie-Hélène Aubert. "Ainsi, nous demandons expressément aux Etats Membres de supprimer définitivement les dérogations encore présentes dans la position commune à ce sujet."

Le Parlement avait également demandé la codécision sur ce rapport, afin d’avoir un droit de regard sur les mesures d’applications du règlement qui seront élaborés ultérieurement et définiront en détail les pratiques et substances autorisées en agriculture biologique.

A l’occasion de l’adoption du rapport, le Groupe des Verts au Parlement Européen à lancé un nouvel opus de sa "Campagne Alimentation", mettant le doigt sur la tendance croissante de la grande distribution discount d’utiliser la bonne réputation des produits biologiques pour attirer le consommateurs. (www.eat-better.org). 

Nota de Margaret Auken sobre informe Qualitat aigües.

Nota de Birdlife, WWF, IUCN, BEE y Countdown Biodiversity 2010 sobre el vot de l’informe Adamou relatiu a la biodiversitat:

Tuesday 22 May is International Biodiversity Day

The EU has signed up to the target to halt the loss of biodiversity by 2010.  Alongside climate change, biodiversity loss is the greatest environmental challenge facing the EU and the rest of the world. On International Biodiversity Day we urge MEPs to back a strong message for the protection of natural habitats and species.

Species and habitats disappearing, in part due to EU policies

The loss of biodiversity continues at an alarming pace, globally 23% of mammals, 12% of birds, and 32% of amphibians are threatened with extinction. Wildlife-rich habitats are disappearing across farmland, wetlands, forests and the marine environment. Many mammals and birds, such as the Iberian lynx, Wolverine, Loggerhead Turtle, Lammergeier and Bonelli?s Eagle continue to decline across Europe. The erosion of our ecosystems continues, largely due to human activities. Many of these activities are significantly affected by EU policies such as the Common Agricultural Policy and the Common Fisheries Policy.

Benefits to society also declining: ?186 billion loss per year

As our natural ecosystems decline in richness and diversity, so do the benefits they offer to society. Natural habitats offer life saving services such as flood defence, water purification, genetic resources, fresh air and green spaces important to people?s health. Evidence suggests that each year we fail to protect biodiversity, human society loses ecosystem services estimated at ?186 billion globally.

The draft Resolution offers concrete solutions

The draft Resolution offers an excellent complement to the Commission?s roadmap for halting biodiversity loss. It highlights the fact that we know what needs to be done. What is now needed is the political will to support positive policies and change those that help cause biodiversity loss. Member States and the Commission must now act to:

-Fully enforce world leading EU nature conservation laws: the Birds and Habitats Directives, including commitments to complete the designation of Natura 2000 sites and ensure sufficient financing;

-Immediately implement the EU?s action plan to halt biodiversity loss, including the commitment to report annually to the Parliament. The Parliament should play a pro-active role in this reporting process;

-Back strong EU action at the 9th Conference of the Parties on the Convention on Biological Diversity which will take place in Germany in May 2008.

NGOs WELCOME the draft Resolution on Halting the Loss of Biodiversity by 2010. On International Biodiversity Day, we urge MEPs to send a strong political message.

 

Amb aquests tres informes hem enviat un bon i important missatge, tant als governs com a la Comissió.

Foto: Ós bru dels pirineus. Font:  Departament d’Ensenyament Generalitat de Catalunya.

 

Taps de Suro (2)

0

Ara fa uns dies comentava la meva visita a Palafrugell per tal de conèixer de prop la realitat del sector surer i les iniciatives que tant municipis, com l’Institut Català del Suro, com ong com WWF/Adena, estan duent a terme per tal de promoure l’ús del suro i, en conseqüència, per preservar les suredes mediterrànies (veure apunt Taps de suro). En aquella visita em vaig comprometre a impulsar en el si del Parlament Europeu una iniciativa per tal que la qüestió fos coneguda per d’altres diputats i diputades de tots els grups, especialment de Portugal i de la riba mediterrània (els països més afectats per la pèrdua de suredes), així com  (segueix…)

a instar la Comissió a dur a terme les mesures necessàries per tal de garantir la promoció del suro front a la creixent entrada de productes sintètics.

Així doncs, aquesta setmana hem treballat una Pregunta Escrita que estem proposant a d’altres membres del Parlament per tal que la cosignin i tenir més pes a ‘hora de plantejar aqeustes qüestions davant la Comissió. La següent nota n’explica els detalls:

‘Raül Romeva pregunta a la Comissió Europea sobre la protecció de la indústria surera

La iniciativa en defensa d?un dels models més clars d?activitat industrial ecològica està sent treballada al Parlament Europeu per obtenir el màxim de recolzament

L?eurodiputat d?ICV, Raül Romeva, ha preguntat avui a la Comissió Europea quines mesures està duent a terme per protegir la indústria surera. Romeva està promovent la defensa de la indústria surera en la seva principal aplicació, el tap d?ampolles per productes vitivinícoles, davant l?amenaça que suposa per aquesta l?entrada en el mercat de productes sintètics substitutius.

En la seva interpel.lació Romeva, però, destaca la importància que té la indústria surera com a activitat no només respectuosa sinó beneficiosa per al medi ambient, ja que dóna ús econòmic als boscos d?alzines sureres, autòctons de la ribera mediterrània, sense la tala de cap arbre, fet que n?assegura la seva protecció, fet que els ha convertit en zones molt riques en biodiversitat, sobretot en espècies autòctones protegides. A més, el suro permet la fixació de CO2 pel doble del seu pes, contribuint altament en la lluita contra l?efecte hivernacle. En el pla econòmic, a més, en tractar-se d?una economia eminentment local es converteix en la major font de llocs de treball de la zona.

En aquest sentit, Romeva ha explicat que les companyies manufactureres de productes sintètics substitutius que imiten el comportament físic del suro busquen desbancar aquesta matèria amb polítiques de baix cost sobre la qualitat, i fonamenten la seva estratègia de penetració en el sector en el desprestigi a les prestacions del suro natural sobre la base d?informacions no contrastades científicament. De fet, ha dit Romeva, el suro està considerat un producte d?alta qualitat gràcies a les seves propietats físiques úniques, que el fan ideal per a la conservació i l?envelliment dels productes embotellats, i per això és l?únic producte usat pel tancament d?envasos contenidors d?aliments que compta amb una directiva europea impulsada pel sector.

Per tot això, Romeva creu necessària una iniciativa legislativa per protegir la indústria surera, l?obligatorietat d?informació sobre el tipus de tap en l?etiquetatge i la cooperació amb els països productors de la ribera sud del mediterrani.

Adjunto a continuació el text complert de la Pregunta Parlamentària:

La entrada en el mercado de tapones sintéticos significa, más allá de la elección de una polítca de bajo coste en substitución de la alta calidad, una grave amenaza a los bosques de alcornocales.

Hasta el momento, el corcho ha sido el producto indiscutible en el tapado de botellas con productos vitivinícolas, por sus propiedades físicas idóneas para el propósito. No obstante, últimamente han entrado en el mercado productos sintéticos substitutivos, basando la competición en campañas no contrastadas técnicamente de desprestigio al producto natural, mientras por otro lado tratan de imitar al máximo las características del corcho, e incluso usan la palabra ?cork? en parte del nombre del producto.

Esto obliga a redefinir la importancia del corcho desde un punto de vista más amplio. Así, debe destacarse que la industria del alcornocal es un modelo  a seguir de actividad industrial sostenible. En primer lugar, es de carácter local; esto hace que no sólo sea una fuente de empleo en las localidades que se dedican a la actividad, sino que presenta una gran biodiversidad, muchas veces autóctona de la ribera mediterránea y en peligro de extinción en caso de desertización  Además, contribuye al mantenimiento ecológico de la zona, puesto que uso económico a los bosques de alcornoques, lo que evita su deforestación. Y hay que recordar que el corcho fija el doble de su peso en CO2.

Además, el corcho se considera un producto de calidad y no hay estudios fehacientes que demuestren que los productos sintéticos mejoren sus prestaciones. Para garantizar esta calidad, se cuenta además con una resolución europea ResAP(2004)2 sobre el contacto del corcho con productos alimenticios, siendo el único cierre que cuenta con una normativa específica e impulsada por el sector.

– ¿Piensa tomar la Comisión alguna iniciativa legislativa para proteger esta actividad, con todos los beneficios sociales y ecológicos que conlleva? 

– ¿Ha pensado la Comisión en promover un etiquetaje que informe a los consumidores del material usado en el cierre de la botella?

– ¿Existe hoy en día o hay intención de establecer algún término de cooperación con los países productores de la ribera sur del mediterráneo para potenciar su desarrollo?

Font foto: campanya en suport de suro de WWF/Adena

 

Taps de suro

0

De tant en tant el calendari del Parlament Europeu marca una setmana de color groc que serveix per tal que els eurodiputats i eurodiputades puguin fer feina de circumscripció, és a dir, fer territori. Consisteix a visitar la regió d’on cadascú prové i representa per poder copsar millor les necessitats locals. Això és el que vaig poder fer ahir, a Palafrugell, terra i comarca de suro. De la mà de l’Alcalde, Lluis Medir, vaig visitar una empresa centenària que fabrica de taps de suro (Vigas) i em vaig reunir amb la gent de l’Institut Català del Suro. El motiu de la visita respon a una invitació que em van fer amb motiu de la creació d’una xarxa de municipis amb voluntat de consolidar a escala europea un ‘Territori del suro’, el qual engloba municipis portuguesos, extremenys, catalans, francesos i italians.

Es tracta, en síntesi, de potenciar el tap de suro com a producte ecològic, de qualitat i, fins i tot, amb denominació d’origen. I cal dir que hi estic totalment d’acord. Com també ho estan diverses ONG ambientals com ADENA, que de fa temps estan (segueix…)

duent a terme una campanya per potenciar l’ús del suro contra el creixent recurs a productes derivats del petroli i sintètics.

I és que de totes totes el suro aporta unes característiques que el fan especialment atractiu: és ecològic, reciclable, aporta una qualitat a la conservació del vi,cava i xampany que cap altre producte aporta, i a més a més, les suredes són plantacions d’un gran valor ecològic i que, per la seva caractacterística ignifuga, són altament recomanables en zones de risc d’incendis.

Si tot és tant fantàstic, quin és el problema? Doncs que cada cop més està començant a promocionar-se una mena de tap sintètic, molt usat a les zones anglosaxones i que es pot trobar fàcilment a ampolles provinent de Nova Zelanda, Austràlia, Sudàfrica i algunes de França, entre d’altres, que no només no aporta la mateixa qualitat de conservació que el tap de suro sinó que, a més, és un producte més no biodegradable.

A la UE la legislació sobre l’assumpte és poca. I aquest és precisament el repte. Manca cultura del suro a les institucions europees? És possible. Però precisament per això cal fer l’aposta.

En les reunions amb la gent dels municipis afectats, de la patronal del suro, de l’Institut Català del Suro i de les ONG, m’he compromès a procurar establir una xarxa de diputats i diputades sensibles per tal de promoure l’ús del suro a Brussel·les en aspectes tant concrets com l’etiquetatge, la recomanació d’usar taps de suro enlloc de derivats, la vinculació de la qualitat del vi a l’ús de taps de suro, etc… 

D’arguments no en manquen. Un cop més, allò que convé ara és augmentar la sensibilitat institucional i, perquè no, la movilització.

Font foto: Radio Txeca

Dos temes de Medi Ambient: pesca il.legal i normes per a la gestió de residus

1

Enmig del soroll provocat per l’Informe Fava sobre la CIA, hi ha hagut d’altres mesures debatudes i votades a Estrasburg que han passat una mica més desaparecbudes, però que no per això deixen de ser importants. En concret ahir vàrem votar una proposta legislativa sobre la gestió de residus en l’àmbit de la UE, i avui hem debatut un informe de la col.lega Marie Helène Aubert (verds francesos) relatiu a la pesca il.legal, no declarada i no reglamentada, el qual votarem demà. (segueix…

En relació a la gestió de residus, adjunto la nota que va fer la diputada Jill Evans en nom del Grup Verds/ALE.

EU waste rules: EP rejects green ‘re-branding’ of incineration


Following today’s vote by the European Parliament on revising the EU’s waste rules (waste framework directive) (1), Greens/EFA MEP Jill Evans (Plaid Cymru) said:

"Today’s vote by the EP underlines that reduction, reuse and recycling must be the priorities guiding our approach to waste (2). The root of the waste problem is clearly ever-increasing waste generation: the average European is responsible for 534 kilos of household waste per year. We welcome the call by MEPs for the stabilisation of the levels of waste generation by 2012, based on 2008 levels. Reducing our waste must be the ultimate goal but it is crucial that we start to stem the amount of waste we generate.

"The decision by MEPs to reject the reclassification of incineration is an important step for the environment (3). Re-branding incineration as a means of recovery rather than waste disposal could create the impression that burning our rubbish is environmentally-friendly, which it clearly is not. All waste that can be reused or recycled should be and MEPs have underlined that this must be the focus of waste management in the EU. We clearly need strict standards to ensure the utmost efficiency of those incinerators that do exist but incineration must only be considered as one of the last options for disposing of the remaining waste."

Editors notes:
(1) The EP report (Jackson) on the revision of the waste framework directive was adopted by the European Parliament today with 647 votes in favour, 21 against and 19 abstentions.
(2) The report introduces a five-step waste hierarchy with the waste reduction, reuse and recycling being the three priorities for waste management in that order.
(3) Some amendments had been tabled to the report adopted by the Environment Committee in November in an attempt to reclassify incineration as a form of recovery, rather than waste disposal, however the EP rejected these attempts at a greener re-branding of incineration.

Pel què fa a la pesca il.legal, adjunto la meva intervenció per al debat en plenària que té lloc aquest vespre:

La pesca ilegal, no declarada y no reglamentada no sólo supone un enorme e irrecuperable coste ambiental, sino que afecta también a amplios sectores sociales que viven de la pesca y que esperan que las siguientes generaciones puedan seguir viviendo de ella. 

En este sentido, la Unión Europea y los Estados miembro deben asumir en este ámbito un doble papel: como ejemplo, primero, y como líder a escala mundial de la lucha contra la pesca ilegal. 

Es decir, la UE sólo será creíble si adopta primero las medidas necesarias para perseguir y acabar con la pesca ilegal, no declarada y no reglamentada. 

Pero al mismo tiempo, es necesario que la UE y los Estados miembro usen los canales existentes en los acuerdos de Pesca o en la cooperación con terceros países para promover y asegurar que se cumpla el Plan de acción Internacional contra la pesca ilegal.

Así mismo, teniendo en cuenta que uno de los principales problemas con los que nos enfrentamos es que a menudo no es posible saber si la carga de un barco procede de pesca legal o no, es cada vez más urgente contar con mecanismos de trazabilidad del pescado.

En este sentido, creo que es importante recordar que ya en diciembre pasado adoptamos en esta Cámara una Resolución relativa al etiquetado ecológico con una serie de propuestas que, de aplicarse, serían de gran ayuda para identificar los productos de la pesca ilegal, no declarada y no reglamentada, y para impedir asimismo su entrada en el mercado comunitario.

Por ello, me sumo a las peticiones hechas a la Comisión para que presente su propuesta de etiquetado ecológico para junio de 2007.

Font foto: Parlament Europeu

Crims ambientals a la UE: prou d’impunitat

0

Després d’anys de disputes institucionals i de sentències de la Cort Europea de Justicia, sembla que finalment ha començat el procés cap a l’adopció d’una Directiva europea relativa a la criminalitat ambiental. Ha costat, entre d’altres coses, perque en el si del Consell (és a dir, els governs dels Estats membre) consideraven que comptar amb una normativa comunitària sobre criminalitat ambiental vulnerava les seves competències (argumentaven que aquestes qüestions s’havien de resoldre en el marc del 3er pilar, la cooperació intergovernamental). L’any 2005 la Cort Europea de Justicia va sentenciar, però, que aquesta era una competència que corresponia a la UE, ratificant al mateix temps la postura que també havia mantingut sempre el Parlament Europeu. Sigui com sigui, (segueix…)

el procés acaba de començar, i ha de servir per posar fre a la impunitat de la qual gaudeixen determinades agressions ambientals. En definitiva, l’objectiu és que, qui cometi un crim ambiental dins la UE o amb responsabilitat que afecti un Estat membre, sigui processat i castigat per la via penal per igual a tota la UE. El següent article aparegut avui al Finantial Times ho explica prou bé :

Brussels in push for ?green crime? laws, By Andrew Bounds in Brussels (Published: February 7 2007 04:33)

A series of ?green crimes?, enforceable across the EU and punishable by prison sentences and hefty fines, are to be proposed under a contentious push by the European Commission into the sensitive area of criminal lawmaking.

The drive by Brussels to apply penalties for ecological crime reflects concerns that some countries treat offences such as pollution and illegal dumping of waste more seriously than others, allowing criminals to exploit loopholes.

The draft directive, seen by the Financial Times, lists nine offences ranging from illegal dumping of waste to the unlawful ?taking or damaging? of protected wild flowers. It assigns minimum levels of punishment for the most serious crimes, such as those causing death. Many are already criminal offences in some EU nations, such as Britain.

According to the directive, offences such as serious pollution or unlawful transport of nuclear material should carry a sentence of two to five years. If death or criminal gangs are involved, it could reach 10 years.

Company directors could also be disqualified and companies forced to clean up if negligence is proved. They could be held criminally liable if national governments wish.

The action follows a European Court of Justice ruling in 2005. It sidesteps the historic right of national parliaments to decide what constitutes a crime and how it should be punished.

?Experience has shown that the existing systems of sanctions have not been sufficient to achieve complete compliance with laws for the protection of the environment. Such compliance can and should be strengthened by the application of criminal sanctions,? the directive says.

Stavros Dimas, environment commissioner, has seized on the court judgment that struck out an agreement between member states and ruled that environmental matters should be dealt with via harmonised procedures. They require the Commission to propose, the European parliament to debate and approve, and member states to vote by qualified majority.

Mr Dimas pushed the proposal after the dumping of toxic waste by a European ship in the Ivory Coast last year, which killed 10 and made hundreds ill. The Dutch government has launched a criminal probe of the company concerned, Trafigura, which denies wrongdoing. In Spain and Greece it would not have been a criminal offence to have dumped the waste illegally.

But the European Commission?s attempt to impose criminal law and minimum jail sentences on member states will provoke claims Brussels is trampling national sovereignty.

?The Commission is throwing down the gauntlet to member states,? said Scott Crosby, a Brussels-based criminal lawyer. ?They are bringing a taboo subject into the open,? he said, noting there had always been an implicit right for the EU to impose criminal sanctions.

Copyright The Financial Times Limited 2007

Foto: Abocador il.legal britànic. Font: BBC

WWF/Adena avalúa la implementació de la xarxa Natura 2000

0

L’ONG WWF/Adena acaba de fer públic un estudi en el qual avalúa la xarxa Natura 2000 en el si de la UE. L’estudi, dut a terme per WWF i d’altres organitzacions, posa de manifest que els 25 Estats membres de la UE progressen de manera adequada, essent Alemanya el que encapçala el rànquing. Altres Estats que compten amb un nivell alt són Holanda, Estònia i Lituània. Mentre que Grècia, Bèlgica i Xipre es troben bastant enderrerits. L’Estat espanyol, en canvi, es troba en la mitjana europea (amb aspectes tant negatius com positius). En anteriors apunts (p.e. Més diners per a LIFE+ (és a dir, per a polítiques ambientals a la UE) ) ja he comentat la situació a Catalunya (amb un 30% del territori protegit). (segueix…)

Segons que diu el comunicat emès a principis de setmana per l’ONG WWF/Adena:

Las instituciones de la UE y los Estados miembros han reafirmado muchas veces su responsabilidad de proteger lo que queda de la naturaleza en Europa. Así, existe un compromiso claro de parar la pérdida de biodiversidad para 2010 en nuestro continente y Europa desempeña un papel relevante en la Convención sobre la Diversidad Biológica de la ONU.

Natura 2000 es un magnífico ejemplo para comprobar si los gobiernos se toman en serio sus palabras y compromisos. Por eso, WWF/Adena ha analizado los diferentes grados de desarrollo y expone los resultados en este informe. En él han participado 80 expertos de 29 países (EU-25, Rumania, Bulgaria, Croacia y Turquía), representando a 19 organizaciones y evaluando varios elementos clave para el correcto funcionamiento de la red Natura 2000.


España se encuentra muy cerca de la media europea. De hecho, al igual que la mayoría de los países, ha mostrado claros avances en temas como la legislación, ya que las Directivas son ahora parte de la legislación nacional, si bien todavía existen algunas deficiencias menores en algunos países.

Otro aspecto en el que España y el conjunto de la UE ha avanzado notablemente, al menos en la parte terrestre, es en el proceso de designación de lugares para formar esta red. En la actualidad, un sexto del territorio de la UE forma parte de la red, lo que supone un área del tamaño de Alemania. Asimismo, Eslovenia lidera la lista, ya que ha designado más del 35% de su superficie, siendo España la segunda en este aspecto, con el 24% del territorio incluido. En este campo, la asignatura pendiente son las áreas marinas, ya que tan sólo se han designado un total de 88 espacios, propiamente marinos, de un total de 1.380 LIC.

Por el contrario, la política informativa de los Estados miembros no ha funcionado tan bien y España no es una excepción. Prácticamente nadie en Europa conoce la red Natura 2000, pese a ser la ley de conservación más moderna del mundo y el intento más significativo de frenar la pérdida de biodiversidad en nuestro continente. Aún existe una amplia confusión entre los sectores sociales sobre lo que significa y sigue sin entenderse que esta red permite el uso de los recursos de una forma sostenible, es decir, garantizando que el hombre y la naturaleza vivan en armonía.


La evaluación de WWF/Adena también ha mostrado que la falta de financiación y de recursos humanos representa el mayor obstáculo para el futuro de Natura 2000. Pocos países de la UE disponen de fondos y personal exclusivos para ella y hay una tendencia general a usar los mismos recursos que para las áreas protegidas nacionales, lo que normalmente no es suficiente, como demuestra el hecho de que todavía no se hayan puesto en marcha planes de gestión.

Pero, sin duda, el aspecto más negativo es la falta de integración de esta red en el resto de políticas sectoriales del país. Existen múltiples ejemplos de agresiones a lugares y especies prioritarias en las Directivas, como la tala de pinos en Las Navas del Marques (Ávila), el desdoble de la M-501 (Madrid), el asfaltado ilegal del camino de Villamanrique a El Rocío (Huelva) o los puertos de Luis Campomanes (Altea) y Granadilla (Tenerife). Y el futuro no es mucho más esperanzador; el nuevo Plan Estratégico de Infraestructuras y Trasporte (PEIT), desarrollado por el Ministerio de Fomento, afectará a 180 espacios de la red. ?Si no somos capaces de parar estas múltiples agresiones a los mejores espacios naturales, difícilmente podremos garantizar el futuro de nuestro patrimonio natural (uno de los más valiosos de Europa)?, afirmó Luis Suárez, Responsable de Especies de WWF/Adena y finalizó: ?El estado y las Comunidades Autónomas deben tomarse en serio su compromiso con Europa y garantizar la conservación de nuestro patrimonio natural evitando nuevas agresiones, desarrollando planes de gestión y aportando los fondos necesarios ?.

Elementos que se han analizado en este informe: a)La correcta transposición de las Directivas a la legislación nacional. b)La adecuada designación de todos los lugares de importancia comunitaria. c)La disponibilidad de fondos económicos para la gestión de estos lugares y de las especies prioritarias de las Directivas. d)La apropiada conservación de los espacios y las especies, garantizando entre otros elementos la sostenibilidad de los planes y proyectos que les puedan afectar. e)El continuo seguimiento de la gestión de los hábitats y las especies. f)La adecuada Información al público y a los agentes sociales implicados (particularmente a los propietarios).  (Autor de l’article: Luis Suárez).

Foto: Doñana. Font: WWF

Més diners per a LIFE+ (és a dir, per a polítiques ambientals a la UE)

0

Al Parlament Europeu (Estrasburg) acabem d’adoptar aquest matí, quasi per unanimitat, l’informe de la nostra companya de grup, Marie Anne Isler Beguin, relatiu a l’Instrument Financer per al Medi Ambient, LIFE+, el qual és determinant per establir els diners que la UE aportarà a polítiques de Medi Ambient durant el període 2007-2013. El tema és fonamental per a països com Catalunya amb una importantíssima xarxa d’espais protegits en el marc de Natura2000 (al voltant del 30%) i pels quals no és just que, havent fet una feina responsable impulsant i ampliant la xarxa, no comptin amb un suport explícit del pressupost comunitari. Si la UE vol seguir liderant les polítiques ambientals a escala mundial, com pretén, cal reconèixer i premiar aquells actors que, (segueix…):

dins la UE, aposten per aquesta via, i una manera de fer-ho és amb suport econòmic. Adjunto la nota de premsa que la mateixa Isler Beguin (recentment nomenada ‘Capitana Life+’ -veure aquest apunt-), ha fet després de la votació:

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Strasbourg, le 24 octobre 2006 

Vote du PE sur Instrument financier pour l’environnement LIFE+

Le Parlement européen défend massivement un budget pour l’environnement européen

Ce mardi 24 octobre 2006, le Parlement Européen a voté à la quasi-unanimité le rapport en deuxième lecture de Marie Anne Isler Béguin sur l’Instrument financier pour l’Environnement LIFE +. Il déterminant le budget Environnement pour les 7 prochaines années (2007-2013).

La rapporteure, Marie Anne Isler Béguin, membre de la Commission de l’environnement, de la Santé publique et de la protection des Consommateurs du PE a estimé à l’issue du vote que:

" Par le vote en 2ème lecture, la Parlement européen a aujourd’hui rejeté une tentative de renationalisation des politiques européennes de l’Environnement. Confier aux Etats-membres la charge de répondre seuls aux grands défis de l’environnement, c’est prendre le risque de l’échec. Notre ambition est que l’Union européenne reste le leader mondial qui initie les lois en matière de protection de la planète.  

En effet, alors que l’Europe a du mal à trouver les moyens financiers pour assurer la gestion du réseau Natura 2000 – le Parlement avait demandé 7,3 milliards en 1ère lecture -, le Conseil voulait se tailler la part du lion en octroyant en gestion déléguée aux Etats membres 80% du budget LIFE+. 

La Commission doit conserver la responsabilité et le contrôle de la qualité des projets environnementaux. La politique européenne ne doit en aucun cas palier à des Etats-membres défaillants dans le domaine de l’environnement, c’est pourquoi nous refusons de leur donner un chèque en blanc.

Dans ce bras de fer, la balle est à présent dans le camp du Conseil  et de la Commission. Quant à lui, le Parlement, est disponible pour ouvrir des négociations et trouver un accord acceptable à condition que l’environnement reste un des points forts de politiques de l’Union Européenne."

Foto: espais xarxa Natura 2000 a Catalunya. Font: DMAH