Open Letter to Presidents of Regional/Local authorities

Water is a public good: do not let the private sector act with impunity!

Dear Regional and local politicians,

On January 18th 2012, an antitrust procedure was opened in France on 18th of January 2012 by the European Commission’ Directorate General for Competition concerning a potential cartel on price between Suez, Veolia and La Saur. According to the press release, “the Commission will examine in the following weeks the behaviour of the targeted companies as well as the Professional Water Company Federation (FP2E)”. This case was opened following unexpected inspections led in France in April 2010. At this time, the Lyonnaise des Eaux (Suez) was fined EUR 8 million based on a EC breached seal.

According to the Treaty of Rome, article 101, horizontal agreements between companies are forbidden. The Directorate General for Competition can on its own initiative trigger a cartel case based on serious criteria which can then lead to fine the companies up to 10% of their annual turnover.

We are expecting the conclusions of the European Commission to be published during the first semester of 2013. In the mean time, we believe that the precautionary principle or rather the responsibility principle should apply until the Commission verdict, bearing in mind the contracts’ length (10-20 years) and the financial volume at stake (billions of Euros).

We can state as an example the selling conditions for the cession of 24,9% of RWE (THAMES WATER) in the Berlin Lander. The negotiated price based on business law of EUR 659 Millions for anticipated breach of provider’s agreement.

This amount does not reflect any sale of assets or infrastructure but opaque calculations of unrealised gains of a 30 years contract that was supposed to end in 2028. We are talking about taxpayers’ money spent for unrealised gains, without any activity, management costs or any performance in return. It is a form of golden hand shake that is simply unbearable at a time of public finances’ indebtedness.

We also notice in this contract with Berlin that the second private partner, Veolia, could also ask for a similar golden hand shake, which would then mean a potential overall amount of EUR 1,3 Billion

It is a real European issue: these multinational and worldwide companies are currently negotiating in 14 different cities in France, e.g. in Marseille (for a EUR 3 Billion financial volume), but also in Italy, Germany or Spain for equivalent amounts.

At a time of austerity measures and budget cuts, it would be irresponsible from local authorities, intercommunal structures or regional authorities to engage themselves and taxpayer’s money in 10-20 years agreements without having previously demonstrated real financial advantages and necessary transparency as well as a clear negotiation over the agreement termination clause.

In light of these elements, we appeal local, national and European politicians on economic challenges at stake and call them to suspend current pending negotiations between local authorities and the aforementioned companies until the end of the European Commission’s antitrust case.

Karim Zéribi, EELV/FR, Marseille

Heide Rühle, Greens/EFA, Germany

Raül Romeva i Rueda ICV, Greens/EFA, Catalonia

Fa només dos dies la Comissió Europea va
presentar les seves propostes per a enfortir les normes de la la UE en relació
a les exploracions de gas i petroli mar endins. El Grup dels  Verds/ALE, que vàrem engegar el debat
sobre les perforacions mar endins ja al juny saludem aquestes propostes, però
lamentem que la Comissió hagi fet marxa enrera en les propostes que clarament
demanaven una moratòria.

La comunicació de la Comissió deixa ben clar
que la Unió Europea simplement no està preparada per afrontar l’altíssim grau
de risc que comporten les perforacions mar endins, així com les conseqüències
d’un accident de les característiques del del Golf de Mèxic. En aquestes
circumstàncies l’única actitud responsable hauria de ser congelar les
activista de perforació en profunditat a alta mar. La resposta lògica davant a
la constatació dels enormes riscos que presenta aquesta activitat hauria de ser
suspendre les llicències fins que les regles de la UE sigui revisades.

Malauradament aquest no és el cas.

Per altra banda, la Comissió també reconeix
que les normes sobre responsabilitat ambiental no són ni suficients, ni
s’apliquen amb el rigor que tocaria. És hora de reclamar, per tant, una revisió
de la Directiva sobre Responsabilitat Ambiental.

Donades les devastadores conseqüències que
comporta un vessament, urgeix modificar el marc normatiu per assegurar-nos que
no sigui el públic en general qui hagi de fer front a l’enorme cost que
suposaria un accident d’aquestes característiques.

Així mateix, la Comissió també ha posat de
manifest que, malgrat que alguns estats membres disposen de millors regulacions
que d’altres, les normes europees en termes de control de les perforacions mar
endins es troben massa fragmentades i sovint es queden curtes. Tenint en compte
que un accident per vessament traspassaria fronteres sense cap mirament, sembla
clar que s’hagin d’establir normes a escala comunitària i que aquestes siguin
tan estrictes com sigui possible.

En conclusió, mentre no s’hagin fet les
reformes normatives i jurídiques que pertoquen tenint en compte els riscos que
aquesta mena d’activitat comporta, allò que s’imposa és suspendre les
exploracions submarines.

Un cop més, les pressions dels grans grups econòmics vinculats a l’explotació
del gas i el petroli guanyen la partida a la responsabilitat política i al
respecte ambiental de l’actual generació i les futures. Fins quan?
Foto: Acció de Greenpeace davant dels edificis de la Comissió Europea, demanant la moratòria. Font: Greenpeace.

Paraula de Narcís Prat (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

L’eminent catedràtic d’Ecologia de la UB, Narcís Prat, escrivia ahir un interessant article a El Periódico. Parlava de la Política d’Aigua que havia impulsat l’anterior govern (el primer tripartit) i havia continuat l’actual.

Explicava que dijous passat el consell de direcció de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va donar llum verda al pla de gestió del districte hidrogràfic de Catalunya (PGDHC), que aquest fet suposava la culminació de la planificació que es va iniciar quan el llavors conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Salvador Milà, va renunciar al transvasament de l’Ebre i va començar amb la Fundació Nova Cultura de l’Aigua (FNCA) un procés de canvi en la manera de treballar i pensar en la planificació de l’aigua a Catalunya i deixava pal·lès que el pla es va aprovar amb els vots en contra de les patronals del sector (inclosa l’agrícola) i dels representants del principal partit de l’oposició.

La notícia ha rebut molt poca atenció mediàtica, cosa que atribueix a l’actual situació hidrològica pròspera (els embassaments estan plens i plou), res a veure amb el que passava la primavera del 2008, quan les restriccions a l’àrea de Barcelona semblaven imminents.

Jo hi afegiria, però, que tal silenci es deu també a la clara voluntat d’alguns actors, mediàtics, comunicatius i socials, d’amagar les moltes coses que s’han fet bé en els dos governs tripartits, i especialment en aquelles conselleries encapçalades per ICV. Estem en pre-campanya i toca carregar contra els altres, pensaran alguns.

Doncs jo vull treure pit i reconèixer l’impuls que tant Salvador Milà com Francesc Baltasar han donat a un pla d’aigua fins a deixar-lo ‘gairebé perfecte’, en paraules de Prat.

Catalunya, afegeix, ja disposa d’un projecte per evitar angoixes de proveïment com les de 2008. I tot plegat sense necessitat de fer cap transvasament del Roine ni el minitransvasament de l’Ebre. Respecte a la dessalació, aquesta suposarà en el futur com a màxim el 15% dels recursos, i part d’aquests es destinaran a disminuir el transvasament del Ter a Barcelona; i tota la dessalació no arribarà al 2% de l’electricitat consumida a Catalunya.

Segons Prat, els arguments per oposar-se a aquest pla no tenen cap fonament i espera que el Govern aprovi definitivament el pla i que qui l’hagi de gestionar en el futur sàpiga valorar-lo en la seva justa mesura i posar-lo en pràctica per portar el país al segle XXI.

Francament, jo també ho espero, i ho desitjo. Així com desitjo que la ciutadania sàpiga posar en valor accions concretes com aquestes, a l’hora de votar. I és que garantir el subministrament general d’aigua, i que aquest es faci a més amb criteris de respecte del territori i la sostenibilitat, bé val algunes línees, alguns aplaudiments i, per què no, alguns vots, no?

Font dibuix: Maria Titos / El Periodico.

Catàstrofe petroliera, de Raül Romeva, per a Crònica.cat

La catàstrofe al Golf de Mèxic hauria de fer saltar algunes alarmes en relació a la manca de mesures europees per tal de prevenir accidents similars en les plataformes petroleres ubicades en alta mar sota jurisdicció dels Estats de la UE. I en canvi, poc, o res, hem escoltat al respecte de part dels governs europeus. Que ningú s’enganyi, el tema és greu, i molt.

És hora de proposar noves regles obligatòries tant en l’àmbitde la responsabilitat jurídica com en la resposta a aportar en cas de catàstrofe. Ara com ara no disposem de regles que garanteixin, per exemple, que disposaríem dels fons suficients per a dur a terme les tasques de neteja necessàries en la costa en cas d’eventual accident, o per compensar les víctimes d’accidents d’aquest tipus.

Aquest serà un dels temes que abordarem durant la propera sessió plenària, a Estrasburg, del 5 al 8 de juliol.

Previsió, prevenció, protecció, heus aquí el que caldria establir per tal d’assegurar un control estricte de les plataformes petrolieres. La catàstrofe del Golf de Mèxic és un advertiment clar. Ara més que mai podem estar convençuts i convençudes que els estudis de seguretat i d’impacte ordenats per les companyies petrolieres no estan a l’alçada dels riscos i dels reptes. Hi ha un abisme entre els diners invertits en la cercade nous jaciments i les mesures de seguretat establertes en cas de catàstrofe petroliera. Cal doncs resoldre aquest problema i assegurar-se que les companyies europees puguin prevenir els accidents però també disposar de plans de socors adequats. Per altra banda, tenint en compte el precedent nordamericà en què podem constatar com la complaença i la corrupció entre l’agència reguladora (MMS) i BPsón el còctel que ha portat al desastre, esdevé més que mai una prioritat controlar els controladors. La UE ho hauria  de fer a través de l’Agència de Medi Ambient (EMSA).

Però la inquietud també prove dels tipus de productes utilitzats per a, suposadament, resoldre el problema. Molts científics s’inquieten de l’ús del COREXIT, per exemple, el dispersant utilitzat en quantitats colossals per BP per dissoldre la taca de petroli. Donat que es tractat d’un producte patentat, s’ha ignorat l’impacte mediambiental i sanitari que el seu ús pot comportar. I tanmateix sabem per exemple que almenys 3 dels seus components són altament perillosos, cosa que és greu en la mesura, a més, que existeixen d’altres dispersants menys perillosos per a la biodiversitat marina i la salut. A més a més, siguem clars, l’ús d’aquest producte no és sinó fer invisible a la superfície una contaminació que s’establirà finalment al fons marí.

Potser ja va essent hora que entenguem que el canvi de model energètic cap a un altre que ens faci molt menys depenents del petroli és, avui, més urgent que mai.

Font foto: BBC

Pare

digueu-me què

li han fet al riu

que ja no canta.

Rellisca

com un barb

mort sota un pam

d’escuma blanca.

Pare

que el riu ja no és el riu.

Pare

abans que torni l’estiu

amagui tot el que és viu.

Pare

digueu-me què

li han fet al bosc

que no hi ha arbres.

A l’hivern

no tindrem foc

ni a l’estiu lloc

per aturar-se.

Pare

que el bosc ja no és el bosc.

Pare

abans de que no es faci fosc

ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,

ens caldrà cremar la barca,

llaurar el blat entre les enrunes, pare

i tancar amb tres panys la casa

i deia vostè…

Pare

si no hi ha pins

no es fan pinyons

ni cucs, ni ocells.

Pare

on no hi ha flors

no es fan abelles,

cera, ni mel.

Pare

que el camp ja no és el camp.

Pare

demà del cel plourà sang.

El vent ho canta plorant.

Pare

ja són aquí…

Monstres de carn

amb cucs de ferro.

Pare

no, no tingueu por,

i digueu que no,

que jo us espero.

Pare

que estan matant la terra.

Pare

deixeu de plorar

que ens han declarat la guerra.

(Pare, de Joan Manuel Serrat)

Ahir pel matí vaig rebre la delegació del ciutadans i ciutadanes d’Alcanar preocupades per l’anomenat Projecte Castor (construcció d’un gasoducte a la frontera entre Alcanar i Vinaròs, o dit d’altra manera, entre Catalunya i País Valencià). Hi ha molts aspectes preocupants en el projecte, la majoria dels quals tenen a veure amb la poca sensibilitat que ha demostrat l’empresa promotora a l’hora de fer els estudis d’impacte ambiental i sòcieconòmic, però la part més inquietant és el fet que, per evitar sotmetre’s a l’escrutini del govern català, el disseny del gasoducte està fet de tal manera que circula totalment per territori castellonenc.

Tanmateix, és obvi tant l’impacte ambiental com el sòcieconòmic afectarà, també, territori català. El projecte, per altra banda,  (segueix…)

depèn en la seva execució del Ministeri d’Indústria, que és en darrera
instància qui té la potestat de fer-lo avançar o, eventualment, de
frenar-lo. De moment el consideren d’interès general, i per tant
avança. Però havent escoltat les al.legacions de la plataforma
ciutadana ‘No al Projecte Castor a les terres del Sènia’, hi
veig motius més que preocupants per, almenys,  reclamar de part de
totes les institucions afectades, una lectura més acurada.

D’entrada
seria convenient debatre públicament alguns dels arguments plantejats
pels promotors a favor de l’actual projecte molts dels quals, em temo,
són més aviat poc consistents. Però seguidament seria convenient,
també, tenir en compte l’opinió tant de la Generalitat de Catalunya com
de la Comissió Europea i del Parlament Europeu. En relació a la postura
de la Generalitat, em consta que ja han estat contactats i que n’estan
avaluant el possible impacte. Pel què fa a la implicació
europea, constato de fa temps que mencionar ‘Comunitat Valenciana’ als
passadissos de Brussel.les és citar poc més que el diable. A més d’un/a
li posen els pels de punta en sentir aquests mots. I és que el volum de
feina que ha generat el cúmul de despropòsits d’aquell territori en
termes de vulneració de Directives comunitàries és a hores d’ara
incommensurable.

El darrer exemple (enèssim) el vàrem tenir aquest setmana, en la votació del Comitè de Peticions sobre l’informe Auken
(Verda) relatiu als abusos urbanístics a l’Estat Espanyol. Amb motiu
d’aquest informe, per altra banda, es va reviure una interessant
coalició PP+PSOE espanyols, contra la resta (Verds, GUE, ALDE i PP i
PSE d’altres països). PP i PSOE van presentar conjuntament algunes
esmenes per tal d’eliminar algunes de les parts de l’informe Auken
(Verda) més crítiques amb la mala praxi de l’urbanisme espanyol, que
van ser rebutjades, i en canvi sí se’n van aprovar d’altres procedents
d’IU reclamant que es prengui mesures legislatives contra l’especulació
i el desenvolupament sostenible. En altres paraules, la coalició Verds
(ponent de l’informe) + GUE (a través d’algunes esmenes) es va imposar
a la PP+PSOE, i en tot cas va ser més convincent de cara a la resta de
membres d’altres països. El tema es ratificarà en plenària el mes de
març, i no s’esperen grans sorpreses (veure la nota explicativa més
avall). 

En relació al projecte Castor, per tant, crec que
valdria la pena que tant el Govern de l’Estat, com els Governs Valencià
i Català, prenguin nota i no menystinguin les possibles sancions
comunitàries per no haver fet bé les coses.

Els temps del ‘semenfotisme’ davant de Brussel.les s’han acabat. Ara qui la fa, la paga. I no valen excuses. Tothom sap quines són les regles del joc. Toca complir-les o, altrament, fer-se càrrec de les conseqüències.

Nota de Premsa de Verds/ALE:
Urbanizacíon masiva en España : La Comisión de Peticiones aprueba el informe muy crítico de Los Verdes sobre abusos urbanísticos en España

La  Comisión de peticiones del Parlamento Europeo acaba de adoptar el informe de la Sra. Auken (Verdes / ALE) sobre el impacto de urbanización masiva en España sobre los derechos individuales de los ciudadanos europeos , medio ambiente y aplicación del derecho comunitario (24 votos a favor , 11 en contra y 1 abstención).   

A pesar de una muy fuerte oposición de los Eurodiputados españoles miembros del PP y  PSOE, contra el informe de la Eurodiputada verde danesa, Margrete Auken , la comisión de peticiones del Parlamento Europeo ha adoptado con gran mayoría un informe que critica el urbanismo salvaje en España y que incide en la mala utilización de los fondos comunitarios en materia urbanística y de medio ambiente. En consecuencia, el informe sugiere igualmente una suspensión de las ayudas financieras que provienen de los fondos regionales y de cohesión de la Unión Europea en caso de que España no encuentre una solución al problema.  

Para la ponente Sra. Auken, así como para David Hammerstein, eurodiputado verde español, donde el tema ha constituido el principal caballo de batalla durante esta legislatura :  

” Este voto es una gran victoria de los peticionarios españoles , más de 15000, y una oportunidad para el conjunto de los ciudadanos europeos que lamentan el deterioro  de la costa española.  Con este voto, España debe dejar de ignorar la realidad de la especulación urbanística , los abusos contra el derecho de la propiedad y debe al fin admitir que este modelo de urbanismo esta totalmente caduco y empeora las consecuencias de la crisis económica. Queremos un replanteamiento del urbanismo en España , de acuerdo con la legislación europea , como la Directiva Hábitat, Directiva Marco de Agua , La Directiva de contratación pública y la Directiva de blanqueo de capitales.

  Las principales enmiendas de los sociales y populares han sido rechazadas mientras otras enmiendas  más enérgicas han sido aprobadas como las que hace referencia a la desaparición del agente urbanizador   , la denuncia del plan general urbanístico de Marbella o la protección de los espacios natura 2000 afectados en Murcia o Almería. 

****************************

 AFIRMACIONES  FALSAS Y RESPUESTAS EN DEFENSA DEL INFORME AUKEN

“No es una cuestión de competencias europeas”  Las críticas del informe Auken se basan en la vulneración de distintas directivas de UE: Contratación Pública (ante el Tribunal Europeo), Agua (con un expediente abierto por la Comisión Europea por urbanizaciones sin agua), evaluación ambiental (distintos casos abiertos) y  el blanqueo de capitales (procedimiento de infracción abierto, entre otras directivas de la UE.

“No hay vulneración del derecho a la propiedad”.  El hecho de que un pequeño propietario se ve obligado a participar en un proyecto de urbanización o pagar unas tasas muy abusivas bajo un supuesto “interés público”, que no se justifica, limita radicalmente el derecho a la propiedad que solo debe ser limitado por objetivos sociales de primer orden y nunca para campos de golf y urbanizaciones masivas.Como indica en el Profesor de la Universidad Miguel Hernández José AntonioTardio Pato en su libro – La gestión urbanística en el Derecho de la Unión Europea,  ” en relación con la garantía del derecho a la propiedad, creemos haber justificado argumentalmente que el sistema de agente urbanizador de la legislación valenciana, que sustituye forzosamente al propietario por el agente urbanizador en la gestión urbanística, lesiona del derecho fundamental de propiedad.”

“La justicia española basta con resolver los problemas.”  La justicia española, que está al borde del colapso, se ha mostrado incapaz de tratar con eficacia y premura la inmensa mayoría de los casos de abusos urbanísticos. Los trámites son lentísimos, carísimos, tortuosos y no suelen llegar a entrar en el contenido de las demandas. Casi nunca se actúa con medidas cautelares para evitar la destrucción y las sentencias, si llegan,  casi siempre llegan cuando el mal está hecho.

Foto: Projecte Castor

És possible que encara hi hagi qui no entengui que les mesures destinades a reduir la contaminació i els nivells de partícules en suspensió impulsades pel govern (les famoses 73 mesures una de les quals és el ja famós assumpte dels 80 km/h i la velocitat variable) són, primer, una qüestió de responsabilitat ambiental i sanitària, però també, en segon lloc, un requeriment legal procedent la normativa comunitària. Ni són un caprici, ni una idea boja, ni una mania intervencionista. En aquest context, la única irresponsabilitat seria no fer-hi res (tal i com alguns proposen). Per sort som moltes, i penso que cada vegada en serem més, les persones que pensem que calia prendre mesures, i que s’han pres aquelles que calia prendre. Amb el temps, quan millorin les condicions ambientals, es redueixen les partícules en suspensió, baixi la contaminació, es redueixin els accidents, millori la circulació, baixin les malalties respiratòries, etc… potser llavors alguns dels mitjans i dels opinadors que han alimentat tant alegrement el foc de la irresponsabilitat reflexionen i matisen les seves postures. Dubto, això sí que alguns d’aquests reconeguin l’autoria de la mesura i mostrin voluntat d’esmena, però en fi, així són les coses. Allò que ens ha d’importar al final són els resultats. Mentrestant caldrà ser conscients que, sinó fem allò que toca, en patirem les conseqüències. Vegeu sinó la següent notícia:

Bruselas, 29 de enero de 2009

Contaminación atmosférica: la
Comisión emprende una acción legal contra diez Estados miembros debido a sus
niveles de partículas en suspensión

La Comisión Europea ha tenido que iniciar un procedimiento de infracción contra
diez Estados miembros por incumplir las normas comunitarias de calidad del aire
que regulan los niveles de las partículas en suspensión peligrosas conocidas
como PM10. Estas partículas, que son emitidas principalmente por las
industrias, el tráfico y las calefacciones domésticas, pueden causar asma,
problemas cardiovasculares, cáncer de pulmón y muertes prematuras. La Comisión
emprende esta acción tras la entrada en vigor el pasado mes de junio de la
nueva Directiva de la UE sobre la calidad del aire, que permite a los Estados
miembros solicitar en determinadas condiciones y para zonas concretas de su
territorio una prórroga limitada del plazo fijado para ajustarse a los niveles de
PM10 que se encuentran en vigor desde 2005. (segueix…)

Según Stavros Dimas, Comisario
europeo de Medio Ambiente, «dado que la contaminación atmosférica tiene graves
efectos sobre la salud, el cumplimiento de las normas debe ser nuestra
prioridad más absoluta. Aunque la «nueva Directiva sobre calidad del aire
ambiente y una atmósfera más limpia en Europa» permite ampliar el plazo para su
cumplimiento si concurren determinadas condiciones, esto no debe retrasar la
adopción de las medidas oportunas para reducir las emisiones. Es esencial
también que, en los casos en que no se prorrogue el plazo, las normas se
cumplan íntegramente. Por ello, la Comisión complementará la flexibilidad dada
a los Estados miembros con el rigor de las acciones ejecutorias que sean
necesarias.»

Primera carta de emplazamiento

Tras la petición de información
enviada a los Estados miembros el pasado mes de junio (véase IP/08/1112),
la Comisión ha remitido una primera carta de emplazamiento a cada uno de los
diez Estados miembros que siguen sin cumplir los valores límite de PM10
vigentes desde el 1 de enero de 2005. Dichos Estados miembros son Alemania,
Chipre, Eslovenia, España, Estonia, Italia, Polonia, Portugal, Reino Unido y
Suecia. En las cartas de emplazamiento se denuncian casos de superación de esos
límites que afectan a 83 millones de personas en 132 zonas de calidad del aire
diferentes.

Esos países no han solicitado
plazos suplementarios para todas las zonas de calidad del aire donde se están
superando los valores límite de PM10. La nueva Directiva sobre la calidad del
aire[1]
(véanse MEMO07/571
y IP/08/570),
que entró en vigor el 11 de junio de 2008, permite que los Estados miembros
soliciten en determinadas condiciones una prórroga limitada del plazo
establecido para cumplir esos valores.

Las prórrogas sólo pueden aplicarse
en aquellas zonas de calidad del aire con respecto a las cuales se demuestren
los esfuerzos realizados para alcanzar los valores límite en 2005 y la
subsiguiente imposibilidad de conseguirlo por causa de circunstancias externas
específicas. Además, los Estados miembros deben demostrar, estableciendo para
cada zona un plan de calidad del aire, que el cumplimiento de dichos valores se
habrá logrado a la expiración del nuevo plazo.

Hasta la fecha son once los Estados
miembros que han solicitado una prórroga para todas sus zonas. La Comisión está
evaluando ahora si los casos notificados cumplen las condiciones necesarias
para la concesión de prórrogas y, dentro de los nueve meses siguientes a la
recepción de esas solicitudes, decidirá si opone o no a ellas objeciones. Hay,
en cambio, cuatro Estados miembros -Alemania, España, Italia y Polonia- que no
han presentado solicitudes para todas las zonas de calidad del aire que
sobrepasan los valores límite establecidos.

Algunos otros Estados miembros han
comunicado a la Comisión que están elaborando en estos momentos planes de
calidad del aire para las zonas que no cumplen los valores y que en los
próximos meses presentarán las solicitudes de prórroga pertinentes.

Bulgaria y Rumania, por su parte,
notificaron por primera vez en 2008 los casos de incumplimiento observados en
su territorio. A estos dos Estados miembros se les ha recordado la obligación
de cumplir los niveles comunitarios y se les ha pedido que presenten antes del
31 de marzo de 2009 las solicitudes de prórroga que son precisas para las zonas
que incumplan los valores.

Hay, por último, cuatro Estados
miembros que no se ven afectados ni por los procedimientos de infracción ni por
las solicitudes de prórroga: mientras Finlandia y Lituania han demostrado que
los casos en que incumplen los valores se explican por el vertido invernal de
arena para el mantenimiento de las carreteras -que está autorizado expresamente
por la Directiva-, Irlanda y Luxemburgo son los dos únicos Estados miembros que
no han informado de la existencia en su territorio de ningún caso de
incumplimiento.

Niveles de PM10

Los niveles de PM10 autorizados
consisten en dos valores límite:

una concentración de 50 µg/m3
medida a lo largo de 24 horas; este límite no puede sobrepasarse más de 35 días
por año civil;

una concentración de 40 µg/m3
medida a lo largo de un año civil; no se autoriza la superación de esta
concentración.

Procedimiento jurídico

El artículo 226 del Tratado
autoriza a la Comisión para emprender una acción legal contra los Estados
miembros que no respeten sus obligaciones.

Si considera que puede haberse
incumplido la normativa comunitaria de forma que se justifique la apertura de
un procedimiento de infracción, la Comisión dirige al Estado miembro interesado
una «carta de emplazamiento» (primer apercibimiento por escrito) pidiéndole que
presente sus observaciones dentro de un determinado plazo, generalmente de dos
meses.

En función de la respuesta recibida
o en ausencia de ella, la Comisión puede decidir el envío al Estado miembro de
un «dictamen motivado» (último apercibimiento por escrito). En él establece de
forma clara y con carácter definitivo los motivos por los que considere que se
ha infringido el Derecho de la UE e insta al Estado miembro a corregir la
situación en un plazo determinado, que normalmente es también de dos meses.

Si el Estado miembro incumple lo
exigido en el dictamen motivado, la Comisión puede decidir llevar el asunto al
Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas. Si este Tribunal resuelve que
se ha infringido el Tratado, se exige al Estado miembro infractor que tome las
medidas necesarias para ajustarse al dictamen.

El artículo 228 del Tratado faculta
a la Comisión para actuar contra los Estados miembros que no acaten las
sentencias dictadas por el Tribunal de Justicia. Dicho artículo permite también
a la Comisión pedir al Tribunal que imponga una sanción económica a esos
Estados miembros.

Para conocer las estadísticas
actuales sobre las infracciones en general, visítese el sitio web siguiente:
http://ec.europa.eu/environment/legal/implementation_en.htm

Para consultar las sentencias del
Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas, visítese la dirección
siguiente:

http://curia.eu.int/es/content/juris/index.htm

Para más información:

Listas de las zonas que incumplen
los valores límite en cada Estado miembro:

http://ec.europa.eu/environment/air/quality/legislation/exceedances.htm

Prórrogas del plazo:

http://ec.europa.eu/environment/air/quality/legislation/time_extensions.htm

Font foto: energiabarcelona

No se m’acut una altra manera de qualificar moltes de les crítiques que escolto i llegeixo envers la mesura dels 80 km/h i la velocitat variable que com a mostres d’irracionalitat irresponsable. A més a més, considero que moltes d’aquestes crítiques tenen un clar objectiu: paralitzar el país i allunyar-lo d’Europa.

Europa ha estat sovint la referència en molts aspectes relatius a la modernitat. Europeu ho fem servir sovint com a sinònim de modern. Però aquestes iniciatives que diem europees, en definitiva, no deixen de ser accions, polítiques i propostes que provenen d’altres països d’Europa. Tant europeus, en definitiva, com ho pugui ser Catalunya. I és que, tal i com ho veig, quan un país vol ser gran, ha de mostrar capacitat i voluntat de lideratge, i no només deixar-se portar pels altres.

Ara com ara no són massa els aspectes que situen Catalunya a l’avantguarda europea, però els pocs que hi ha tenen sovint a veure amb qüestions de caire mediambiental. Barcelona és reconeguda, no ja a Europa sinó a escala mundial, com un referent en la promoció de polítiques sostenibles i en l’aprofitament de les renovables. Catalunya, ara, també comença fer-se un espai en la literatura especialitzada i en l’imaginari col.lectiu europeu, com un país en què es prenen decisions innovadores, revolucionàries i necessàries com és, per exemple, la mesura de la velocitat variable. (segueix…)

La mesura de la velocitat variable, ho recordo, forma part del Pla d’actuació 2007-2009 per a la millora de la Qualitat de l’Aire que compta amb 73 mesures concretes relatives als ports i aeroports, activitats industrials ie energètiques i mesures de prevenció en relació als plans d’ordenació urbanística, autorització d’activitats industrials, energètiques i extractives.

Una d’aquestes mesures és la limitació de la velocitat a 80 km/h, ja que els vehicles rodats són l’origen de més del 50% d’emissions contaminants.

Altres ciutats europees ja han implementat el sistema de velocitat
variable amb extraordinaris resultats: Birmingham, Utrecht, Amsterdam o
Londres. Ara fins i tot el govern de l’Estat es planteja copiar-lo, i
de ben segur que d’altres països en seguiran l’exemple en breu.

El Pla s’ha establert d’acord amb els criteris de la Unió Europea. És més, en cas de no aconseguir reduir els nivells de contaminació el 2010 la mateixa UE aplicaria sancions econòmiques.

Però no és la por a les possibles sancions allò que ens hauria de moure, sinó la convicció que cal fer-ho, i la voluntat d’esdevenir model a copiar per la resta de la UE.
I és que les dades fins ara en quant a l’aplaicació del Pla són difícilment qüestionables i és que l’aplicació del Pla pot comportar una disminució de 1200 morts prematures l’any, un increment de la qualitat i de l’esperança de vida de cinc mesos.
A més, les víctimes mortals i les persones ferides com a conseqüència d’accidents s’ha reduït en un 40%, la reducció de la contaminació atmosfèrica per corredors viaris és entre un 7% i 11%, l’estalvi de combustible és entre 8% i el 12%.

Amb aquestes dades sobre la taula, i coneixedor del marc europeu en el qual ens hem de moure, no se m’acut una altra manera de qualificar les gravíssimes tergiversacions en relació a la mesura de la velocitat variable i els 80 km/h que d’irracionalitat irresponsable.
Aquí, un cop més, el sentit comú topa amb la visceralitat i la pressió de determinats interessos econòmics.

Estic convençut que molta gent sensata que ara com ara s’ha deixat arrossegar per la irresponsable instrumentalització de determinats sectors s’adonaran d’aquí un temps com la mesura no només era necessària, sinó que se sentiran orgullosos i orgulloses que hagi estat precisament Catalunya qui l’hagi impulsat. És probable fins i tot que molta d’aquesta gent negui haver-hi estat mai en contra.
I és probable també que mai es reconegui la maternitat d’ICV en aquesta mesura. Tant és. Des de la responsabilitat racional jo la defenso, i n’estic orgullós.

Font foto: El País

Sembla ser que la votació, dijous passat, al Parlament Europeu, de l’informe Seeber sobre Afrontar el desafío de la escasez de agua y la sequía en la Unión Europea  ha suscitat un gran interès social i mediàtic i són nombrosos els missatges que em demanen que l’expliqui. Val la pena que ho faci, penso, especialment avui que els mitjans es fan ressò de la pol.lèmica sobre el transvasament Tajo-Segura (algú els haurà d’explicar a les 120.000 persones que van signar la petició favorable al Transvasament que avui volen entregar al Congrés, que cal buscar d’altres mesures, i que la culpa no és de la UE sinó de qui, fins fa quatre díes, ha estat fent una política absurda i cega de gestió de l’oferta d’aigua, com si aquesta fos inacabable, és a dir, el PP i, en el cas de Catalunya, CiU). El cas és que la votació era significativa per dos motius: (segueix..)

pel contingut mateix de l’informe (el qual explícitament exclou els transvasaments com a mesura adequada per fer front a les situacions de sequera) i el fet que el ponent (Seeber) és, de fet, del PPE, grup que majoritàriament li donava suport, a excepció de la delegació espanyola. La votació va tenir dos moments importants: primer quan es va votar, de manera separada, l’apartat 8 (l’adjunto més avall), i després, lògicament, la votació final. L’apartat 8 estableix el següent: 8.  Observa que las medidas centradas en el suministro también deben considerarse con vistas a lograr la solución más eficaz desde el punto de vista económico y medioambiental, optimizando el equilibrio entre el suministro y la demanda y garantizando un suministro público de agua ininterrumpido, incluso en condiciones de sequía, de acuerdo con los principios del desarrollo sostenible; considera que debe promoverse una efectiva jerarquización de los usos del agua, y que la construcción de trasvases para el transporte de agua para grandes distancias no debería ser la solución al problema de la escasez del agua; subraya, sin embargo, la importancia que podrán tener medidas desde el punto de vista del suministro para las regiones más afectadas por la escasez de agua y por la sequía, las cuales se podrán materializar en opciones tradicionales, como la construcción de infraestructuras que permitan regular caudales, o en soluciones alternativas e innovadoras, como la reutilización de las aguas residuales o la desalinización sostenibles;

Aquest apartat, que clarament desaconsella els transvasaments com els del Roina, proposats per CiU, el vàrem votar favorablement la majoria de grups (inclosa la majoria del PPE així com dels PSOE), mentre que el PP espanyol en bloc, axí com ALDE (on hi ha CiU i PNB) hi van votar en contra. Finalment els diputats del PSC Badia, Grau i Obiols es van abstenir. Per a l’anecdotari quedarà que inicialment Vidal Quadras va votar-hi a favor, però després va corregir el vot per alinear-se amb els seus socis espanyols, és a dir, votant en contra, mentre que en el cas d’Obiolsva ser a la inversa ja que inicialment va votar-hi en contra però després va corregir el vot per sumar-se als companys i companyes del PSC, que es van abstenir i finalment la diputada del PSPV Sornosa, que s’havia abstingut inicialment, va corregir el vot per sumar-se als qui havíem votat favorablement.

Pel què fa a la votació del text final, inclòs lògicament el paràgraf 8 al qual he fet esment, vàrem ser 594 els/les diputats/des que hi vàrem votar favorablement, entre els quals no hi havia Ignasi Guardans, que es va abstenir (tot i que el seu grup, ALDE, sí va votar-hi favorablement), i els diputats del PP espanyol, que hi van votar en contra. Novament per l’anecdotari cal dir que Díaz de Mera i Vidal Quadras, que inicialment s’havien abstingut, el primer, i votat a  favor, el segon, van acabar corregint el vot per què aquest fós negatiu.

La conclusió és ben simple: avui, la majoria europea està clarament en contra de mesures de gestió de l’oferta d’aigua, com són els transvasaments, tampoc en temps de sequera, i en canvi aposta per d’altres mesures de gestió de la demanda, tal i com la Nova Cultura de l’Aigua, com la reutilització, l’estalvi i, de manera puntual, la dessalinització, precisament aquelles mesures que des que governa el tripartit (govern d’entesa) s’estan duent a terme. En altres paraules, l’oferta d’aigua és limitada, i per tant cal gestionar-ne la demanda per tal que no es deteriori i es puguin complir les seves funcions ecològiques, econòmiques i socials de manera indefinida.

Defensar els transvasaments ja no és, només, una mesura ineficient, cara, socialment i ecològica insostenible, en alguns casos directament especuladora, sinó que, a més a més de tot això, és també una mesura contrària al sentir majoritari europeu. Prenguem-ne nota totes i tots plegats.

Foto: Representants de regants del Tajo-Segura. Font: C. Manuel/EL Pais

Barcelona és aquests dies la seu del Congrés Mundial de la Natura de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. La UICN és una organització d’organitzacions que contribueix a trobar solucions pragmàtiques per als desafiaments urgents del medi ambient i del desenvolupament del planeta. Les vies de fer-ho són el recolzament a determinades línies de recerca científica, gestionant projectes de camp en tot el món, i reunint a governs, ONG, NNUU, convencions internacionals i empreses per tal que treballin junts en el desenvolupament de polítiques, lleis i bones pràctiques. La UICN és la xarxa d’entitats més gran i antiga del món. És una unió democràtica que reuneix més de 1000 organitzacions governamentals i no governamentals, a més a més d’11.000 científics i voluntaris/es i expertes en al voltant de 160 països. D’entre les seves aportacions cal destacar, de manera significativa, l’actualització de la famosa (i temuda) Llista Roja d’Espècies Amenaçades. Aquesta llista és el termòmetre de la situació que viuen i pateixen gairebé 45.000 espècies. Hi ha de tant algunes sorpreses agradables, però sovint és una llista que serveix per donar alarmes que no sempre s’escolten. (segueix…)

Una de les qüestions més difícils, però més importants, és que les mesures conservacionistes es facin d’acord amb les dinàmiques socials i el respecte de les comunitats, implicant-les en els processos de cosnervació. Ho assenyalava avui en una entrevista a l’AVUI Puri Canals, Vicepresidenta de la UICN, presidenta de Depana, i candidata a Presidir la UICN (‘És aberrant crear reserves expulsant-ne els habitants’). Es fa per tant imprescindible trobar maneres de garantir l’equilibri entre les dimensions conservacionista i social. Però és que això és possible, si hi ha voluntat política per fer-ho, és clar.

I és que tot plegat es tracta de ser conscients de que només tenim un planeta, i que la convivència entre els éssers que el poblem ha de ser possible. Per altra banda, la UICN es troba en ple procés d’elecció de lideratges, cosa que també determinarà el rumb futur que la Xarxa prendrà en el futur. Caldrà veure què en surt del Congrés, i quin és el món pel qual tocarà arremangar-se:

What kind of world do we want to see?

06 October 2008 | News – News story

These were the words which launched the IUCN World Conservation Congress today in Barcelona. The ceremony, graced by royalty, Nobel Prize winners and political leaders, opened with an urgent call for the world to change course.

An audience of thousands including HRH Felipe, Prince of Asturias and HSH Prince Albert of Monaco, and delegations from 177 countries were treated to dramatic images of nature, aerial acrobats, stirring music and a line-up of prominent and compelling speakers.

With IUCN celebrating its 60th anniversary today, the opening ceremony was also an opportunity to reflect on 60 years of conservation and look ahead to the next 60.

IUCN’s President Valli Moosa outlined the urgency with which the world needs to act to make the transition to sustainability and said the environmental community must provide leadership.

“I believe we have the power to change the world,” he said and spoke of “releasing the world’s potential” in the coming days in saving nature—the “lifeblood” of humanity. “Conservation needs to be everyone’s business and put at the heart of all sectors of society. “The environment needs to be part of the DNA of all private enterprises”.

Also among the speakers was Nobel Peace Prize Laureate Muhammad Yunus. “This is our planet, this is our home, it is our responsibility to make it more beautiful, if we take this as out mission the world will be a different place,” he said.

The ceremony paves the way for 10 days of debate by governments, academics, scientists, business leaders, indigenous peoples and philanthropists about how to safeguard the natural world—how to meet the growing needs of populations and expanding markets without sacrificing nature. They will seek new ways of responding to the rapid loss of biodiversity as highlighted by the 2008 IUCN Red List of Threatened Species, to be released tomorrow.

The Congress brings together 8,000 leaders from governments, business and non-governmental organizations for what is the premier summit on sustainable development in 2008. It focuses on three key challenges: how to tackle climate change, how to safeguard the diversity of life in all its forms, and how to make sound environmental management the foundation of healthy people and economies.

Foto: Cerminònia d’apertura del Congrés Mundial de la UICN, ahir, 5 Oct 2008. Font: UICN

Ara fa uns díes em vaig fer ressò d’un informe de Greenpeace en què s’informava de l’entrada a la UE de fusta il.legal (vegeu A Future for Forests). De fet, la UE importa gairebé la meitat de la fusta amazònica la qual s’estima que en un 60-80% és talada de manera il.legal. Adjunto a continuació la pregunta que vaig fer sobre aquesta qüestió al Comissari de Medi Ambient, Stavros Dimas, així com la resposta que en vaig rebre.

Pregunta escrita de Raül Romeva i Rueda sobre Importación de madera ilegal en la UE

Según un informe de Greenpeace(1), es un fenómeno habitual la entrada de madera ilegal amazónica en la Unión Europea. De hecho, la Unión Europea importa casi la mitad de madera amazónica de la cual se estima que entre un 60 % y 80 % es talada de forma ilegal, y en un 90 % de forma no sostenible. Por ejemplo, en 2006, España importó 40 000 m3 de madera tropical brasileña, en un 86 %, del Estado de Pará, región asolada por la tala ilegal, la deforestación y la violencia. Según el informe, gran parte de esta madera fue proveída por empresas(2) que han sido multadas reiteradamente por actividades ilegales y corrupción relacionadas con la actividad maderera y tienen planes de gestión forestal cancelados. (segueix…)

En relación con dichas actividades de explotación maderera, el informe anual sobre bosques de la FAO en 2007.(3) muestra datos preocupantes sobre la creciente deforestación, cuyo primer paso es la tala. Además, explica que dicha deforestación provoca el 18 % del dióxido de carbono liberado a la atmósfera, puesto que a pesar de ocupar sólo un 7 % de la superficie terrestre, los bosques tropicales pueden almacenar grandes cantidades de CO2. La lucha contra la deforestación y el uso justo y sostenible de los recursos forestales del mundo es también la lucha contra el cambio climático. No hay que olvidar las consecuencias socioeconómicas de la deforestación y la sustitución de los bosques por actividades agrarias extensivas, que generan condiciones de precariedad extrema, semiesclavitud, personas desplazadas, extorsión, corrupción, conflictos y violencia, todo frente a una situación de desamparo institucional por parte de los más desfavorecidos.

A la vista del alto nivel de implicación y responsabilidad de la UE en esta actividad y dados los acuerdos de cooperación con países de la región como Brasil, ¿qué opinión tiene la Comisión sobre la actual situación de ilegalidad en el mercado maderero? ¿Cree que la UE cuenta con una legislación y unos instrumentos de control que garantizan que toda la madera que está presente en el mercado procede de fuentes legales y de bosques controlados? ¿Cree que el proceso FLEGT es suficiente para responder a los retos de la situación actual? ¿Qué mecanismos se han establecido, o piensan establecerse, para un control adecuado de las actividades en origen?

Notas:

1. Informe «Un futuro para nuestros bosques», http://www.greenpeace.org/international/press/reports/future-for-forests.

2. Las seis empresas citadas en el informe son: Madesa-Madeireira Satarém Ltda, Estância Alecrim, Pena Agro-Florestal Madeireira Ltda, Madeirerira Rancho da Cabocla Ltda, Industrial Madeireira Curuatinga y Tradelink Madeiras Ltda.

3. El informe de la FAO «Situación de los bosques del mundo» está disponible en:http://www.fao.org/forestry/site/sofo/es/.

Respuesta conjunta del Sr. Dimas en nombre de la Comisión
Preguntas escritas : E-2271/08 , E-2285/08

La Comisión considera que el planteamiento establecido en el Plan de Acción de 2003 sobre Aplicación de las Leyes, Gobernanza y Comercio Forestales (FLEGT) sigue siendo válido. Se ha demostrado que la iniciativa FLEGT ha reforzado el compromiso político en los países con los que está trabajando la Comisión, tanto aquellos que han celebrado un acuerdo voluntario de asociación como otros países, y que ha impulsado la participación de la sociedad civil y el sector privado, junto con los gobiernos, para enfrentarse a las verdaderas causas de la tala ilegal. A pesar de haberse producido avances firmes y constantes, fundamentales para el éxito a largo plazo de los acuerdos voluntarios de asociación y demás acciones de FLEGT, la Comisión reconoce que las negociaciones de esos acuerdos de asociación FLEGT se han desarrollado a un ritmo más lento de lo que algunos habían podido prever.

Los datos sobre el comercio ilícito de madera tropical son poco fiables por naturaleza y, por eso, no es posible afirmar si ese comercio ilícito ha aumentado o si se ha reducido. No obstante, la Comisión está financiando el programa FORAF (Observatorio de los bosques de África), con base en Kinshasa, que se espera ofrezca pronto información sobre el estado de los bosques africanos, especialmente en África Central, y mejore la detección de actividades de tala ilegal.

El Reglamento (CE) nº 2173/2005 del Consejo(1) proporciona un marco jurídico para que en la UE sólo pueda importarse desde países que han celebrado con la Comunidad Europea un acuerdo voluntario de asociación FLEGT madera con certificado de haber sido recogida legalmente. La Comisión, conforme al compromiso contraído en 2003, ha estado estudiando una serie de opciones para intensificar aún más los esfuerzos dirigidos a garantizar que sólo pueda entrar en el mercado europeo madera obtenida de forma legal, incluso desde países que no hayan firmado ningún acuerdo voluntario de asociación FLEGT.

Hay muchas razones para actuar contra la tala ilegal, entre ellas el cambio climático. Otro aspecto importante es que esa práctica arruina los esfuerzos que realizan los explotadores que actúan dentro de la legalidad para gestionar los bosques de una manera responsable. En este contexto, la Comisión admite que las iniciativas del sector privado pueden desempeñar un papel importante en la promoción del uso de madera recogida legalmente. No obstante, dado su carácter voluntario, las iniciativas de ese sector no llegan a todas partes y puede haber empresas que no quieran participar en ellas. Un ejemplo positivo de iniciativa empresarial es el Plan de Acción TTAP para el comercio de madera, que ayuda a los proveedores de Indonesia, Malasia, Camerún, Gabón, Congo-Brazzaville, China, Brasil y otras zonas de América Latina a suministrar madera obtenida legalmente al mercado de la UE.

La mayoría de los expertos coinciden en que la tala ilegal es sólo uno de los muchos factores de la deforestación, y que en la región amazónica, la transformación de bosques en tierras agrarias es, probablemente, la causa directa más importante de la deforestación, pues sólo parte de esa madera es objeto de comercio internacional. Es, pues, evidente que los acuerdos voluntarios de asociación FLEGT y otras medidas relacionadas con el comercio, por sí solos, no van a detener la deforestación, y que las medidas que se adopten para combatir el comercio asociado a la tala ilegal son un componente importante de la respuesta internacional.

Está claro que la UE no puede controlar directamente la tala (ilegal o no) en terceros países. Conforme al propósito expresado por la Comisión en su Programa Legislativo y de Trabajo para 2008, en la actualidad está estudiando una serie de propuestas para combatir la tala ilegal imponiendo condiciones a la comercialización de la madera y productos derivados en el mercado de la UE, con vistas a su posible adopción en un futuro próximo.

Notas:

1) Reglamento (CE) nº 2173/2005 del Consejo, de 20 de diciembre de 2005, relativo al establecimiento de un sistema de licencias FLEGT aplicable a las importaciones de madera en la Comunidad Europea, DO L 347 de 30.12.2005.

Foto: portada informe ‘A future for Forests’. Font: Greenpeace.

A
banda de la Directiva sobre el Retorn, la qual es votarà avui (en parlaré després
del vot), aquesta setmana el Parlament Europeu també ha debatut i votat un altre assumpte de
gran importància europea: la Revisió de la Directiva de Residus. Malauradament,
i malgrat que s’havia fet un intens treball de lobby per part de moltes
entitats ecologistes, el resultat final del vot no ha estat gens satisfactori,
i mostra un cop més la poca ambició ecologista de la majoria de l’Eurocambra. Especialment preocupant és la decisió de barnissar de ‘verd’ la incineració, pretenent que aquesta és una pràctica inòqua per a la salut i per al medi ambient, quan en realitat fa temps que sabem com les dioxines que s’envien a l’atmòsfera resultat de la incineració afavoreixen l’aparició de greus patologies sanitàries i generen nivells de CO2 del tot incompatibles amb la lluita contra l’efecte hivernacle. (segueix…)

Adjunto a continuació les reflexions que feia després de la votació na Marie Anne
Isler Beguin, la nostra companya dels Verds francesos, i que és membre de la
Comissió de Medi Ambient del Parlament Europeu:

17.06.2008

Révision Directive Déchets: Déchets: la montagne accouche d’une souris

Marie Anne Isler Béguin, eurodéputée
Verte, membre de la Commission de l’Environnement, de la Santé
publique et de la Politique des consommateurs, a estimé après le vote
d’aujourd’hui sur la révision de la “Directive déchets” que:

“Le vote de la directive sur les déchets et très
décevant et ne répond pas aux enjeux européens. Les montagnes de déchets vont
continuer à s’amonceler et à boucher l’horizon des citoyens européens.

Le Conseil a en effet balayé les objectifs proposés par
le Parlement Européen. Le Groupe des Verts/ALE regrette que le Parlement
Européen n’ait pas été plus courageux pour exiger de stabiliser le volume
des déchets à l’horizon 2012 et le réduire à partir de 2020. L’opportunité
de faire de grands progrès en matière de prévention des déchets est
manquée. Les objectifs de recyclage demandés par le Parlement Européen ont
particulièrement été victimes des pressions exercées par les Etats-membres.

Je suis particulièrement indignée par le verdissement des
incinérateurs à travers la requalification de l’incinération comme récupération
énergétique. Cette disposition consacre le procédé de l’incinération comme
“écologique” et donne l’impression que les incinérateurs sont
bénéfiques pour l’environnement et la santé publique, ce qui n’est pas le cas. Au
contraire, en plus des dioxines rejetées dans l’atmosphère et favorisant des
pathologies sanitaires graves, les incinérateurs rejettent un niveau de CO2
incompatible avec la lutte contre les gaz à effet de serre.”

Per a més informació:

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
h1
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:1;
font-size:24.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Las
claves del debate: una Europa con menos basura y aguas más limpias

Foto: acció de Greenpeace a la planta incineradora de Son Reus, Mallorca (febrer de 2008). Font: Greenpeace

Passada l’emergència i a punt de derogar el Decret de la sequera, em sembla significatiu que molts dels opinadors i opinadores que ara fa unes setmanes criticaven que es fés la canonada Ebre-Barcelona, ara critiquen justament que no es faci. I em sembla significatiu per què demostra l’alt grau de confussió que existeix avui entre molts dels qui tenen el poder, i/o la responsabilitat, d’exercir un paper de líders d’opinió que, malauradament per als interessos del país, alguns usen per augmentar encara més la confusió de manera intencionada, i amb voluntat volgudament desinformadora. Massa tèrboles i turbulentes estan les aigües i potser convé aclarir-les i calmar-les una mica. Caldria recordar, ara que les aigües semblen tornar al seu curs normal, i per tal de no seguir alimentant determinats debats enverinats, la importància que tenen les mesures estructurals empreses al llarg dels darrers 13 mesos en relació a la gestió de l’aigua. Gestió de la sequera a banda, allò que (segueix…):
és evident és que gràcies a aquestes mesures (recuperació de pous i aqüifers, reutilització d’aigua, regeneració, …) entre el 30 i 40% de l’abastiment d’aigua ja no dependrà de l’estat dels embassaments, sinó que es podrà cobrir directament gràcies a aquestes mesures.

Així, si bé és cert que els embassaments encara es troben algun punt per sota de com estaven fa un any, el fet que s’hagi fet totes aquestes altres mesures paral.leles, fan que la situació davant d’un possible nou episodi d’extrema sequera sigui avui molt millor a com ho era fa un any.

I, digue-m’ho també clar, fan que la proposta de trasvassament del Roina tingui més que mai una lectura oportunista, descontextualitzada en termes del debat sobre l’aigua, i que fa augmentar les sospites que en realitat és una proposta que persegueix més objectius econòmics que socials o ecològics.

Per altra banda, és cert que queden encara molts temes pendents relacionats amb l’aigua que mereixen un seguiment social, polític i mediàtic una mica més encertat que el que hem viscut en el marc del debat de la sequera. Aquests aspectes tenen a veure amb la xarxa de dessalinitzadores en construcció, la modernització (i limitació) dels regadius, la promoció dels bancs d’aigua, etc…

Finalment, en quant a les lliçons que cal extreure dels darrers mesos, faig meves les reflexions que en Joan Herrera apuntava ahir, al seu bloc (Les lliçons de l’aigua), especialment en relació a la necessitat de refer ponts amb sectors amb els quals no s’ha comptat tant com certament hauria calgut:

Del Bloc de Joan Herrera

01 juny, 2008

Les lliçons de l’aigua

I al final podrem derogar el decret, i evitar la canonada. Hi ha una generació que mai havíem vist que en tan temps plogués tan poc. I aquesta mateixa gent, hem vist com un maig plujós, plujós com mai, en treia d’una situació d’emergència i ens permetia tornar a una situació de relativa normalitat.

És moment per rellançar el projecte. I ho podem fer des de ICV, amb una agenda participada amb diferents actors socials. I ho haurem de fer també des del Govern, des de totes dues conselleries. Per començar amb la política d’aigua, però continuant amb la política de residus i en la de medi natural. L’Assemblea de la tardor és una excel·lent oportunitat per fer-ho, i per fer-ho be hem de comptar amb tot el capital polític d’ICV i d’aquella gent que ens acompanya, amb propostes, reflexions i fins i tot alguna crítica.

Foto: Imatge del pantà de Rialb, a la zona del pont inutilitzat de Basella, a finals de la setmana passada. Font: Ramon Gabriel/El Periodico