SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: MARENY-SINERA

LA MILLOR IMATGE DEL MÓN (AL CEMENTIRI DE SINERA, D’ON SI NO?)

Foto: La millor imatge que podem veure a la nostra vida.

Si Dalí ens feia creure que el centre de l’Univers estava a l’estació de  Perpinyà i  en Fages de Climent deia que Vilasacra era la capital del món, els d’Arenys podem dir que el centre de l’univers és la imatge que avui encapçala aquest post.
Mireu-la bé…. I si la voleu veure millor, dissabte a les 7 de la tarda a la Biblioplatja d’Arenys passejarem per l’ordre de les lletres sinerenques i acabarem al Cementiri de Sinera.
I si mireu fixament la imatge podeu veure l’ànima humana  que a la recerca de la pau infinita, passeja per  l’ordre de verds xiprers immòbils a la recerca de l’infinit: l’ànima que travessa al llindar de la vida, al dessota la creu i va a la recerca de la plenitud. I l’ànima, com podeu veure  a la foto,  te forma de vela llatina…

Si voleu, dissabte a la Biblioplatja d’Arenys a les 7 de la tarda.


Pels rials baixa el carro 


del sol, des de carenes


de fonollars i vinyes


que jo sempre recordo.


Passejaré per l’ordre


de verds xiprers immòbils


damunt la mar en calma.

MIREU QUE SI LA VUVUCELA LA VÀREM INVENTAR ELS D’ARENYS!!!

Foto: Estris estridents (i ja em perdonareu el títol) nominats vuvuceles.

Mireu que és cas: L’Amades, quan descriu la nit de Reis a Arenys de Mar, no diu res de la nit de Naps: (aquí teniu un esbòs que vaig redactar ja fa uns anys)  la nit en que els de Marina de Torrelles, o de Sinera o de Mareny o de Rialda, (en paraules de Pla, Espriu, Ferran de Pol o Fèlix Cucurull  en el seu imaginari), els jovincells pengen naps als balcons de les damiseles i les mossetes pengen cols als balcons dels macips. Doncs no, l’Amades no en parla res d’aixó. Al contrari, descriu la nit de Reis arenyenca així:

“…. de molt antic, la mainada (d’Arenys de Mar) tocava corns de nit i unes trompetes de vidre molt llargues i primes que produïen un so molt agut i intens, per cridar l’atenció dels reis. Arenys fou una vila típica de vidriers i es feien trompetes per a la mainada que treballava al forn del vidre, la qual, en plegar de la feina,  s’escampava pels carrers de la població fent sonar aquestes trompetes típiques, formant una banda molt pintoresca i especial.”

Ai las!. Veiam si els de Sinera, també vàrem inventar aquest artilugi infernal !!!!!

DE LA MÀ DE LES NOSTRES LLETRES, UNA PASSEJADA PER SINERA

 

Foto: Albada a Sinera.

Si voleu i la meteorologia ens ho 
permet, a Sinera, prop del mar, el dissabte dia  7 d’agost a les 7 de la tarda, a la
biblioplatja,
descobrirem,  de la mà dels nostrats homes de lletres,
carrers que no són carrers., banderetes que ens fan independents. L’orgull de
pertinença  a la petita pàtria encerclada de turons. De la mà de Salvador
Espriu, Lluís Ferran de Pol, Fèlix Cucurull, passejarem per l’ordre de verds
xiprers immòbils, però no descuidarem de comentar altres lletraferits que ens
han fet grans: Josep Pla, Ramon J. Sènder, el Pare Hilari, Mn. Palomer, Mn Martí
Amagat…. I veurem una tomba, expressió sublim de l’amor i en la que només hi
ha  una rosa. Veurem com es desa el sol a l’armari de la mare Muntala.
Coneixereu  el bressol d’en Longinos (sí, el que va matar Nostre
Senyor…). Trepitjareu la petita pàtria de l’Azaña, president de República i
lletraferit. I veureu, no ho dubteu, un indret màgic….. Tot això i molt més
ho trobareu passejant amb nosaltres pel Mareny, per Rialda i per Sinera….

Si voleu,  us
enllaço el telèfon de la biblioteca d’Arenys de Mar 93 7923253. Es gratuit, però
volen saber la gent que serem.

Apali, us enllaço fotos
del  Cementiri de Sinera.

SANT FÈLIX I SANTA AMANCIA, SANTS DE SINERA

Foto: Goigs de Santa Amancia d’Arenys de Mar.

I si tots els sants tenen capvuitada, totes les festes majors tenen el segon dia de festa. I a Arenys, el segon dia és Sant Cristòfol ( que no te res a veure amb Arenys de Mar) i Sant Fèlix que sí. Aquest si que te a veure. De la mà del nostre Bisbe Pascual, hem tingut el seu cos incorrupte per durant molts i molts anys. Només la maltempsada del 36 ens va fer perdre les relíquies. Però si bé qualque arenyenc haurà sentit parlar de Sant Fèlix, no crec que hagin sentit parlar de Santa Amancia, una santa, de la qual també varem tenir les relíquies, per durant molts i molts anys a l’oratori de casa del Bisbe Pascual, avui “Can Manel el recader”. Casa propietat del meu gran amic Manel Torrents, on han fet una bona rehabilitació pels segles dels segles.
Apali, si voleu, podeu escoltar la història d’aquests sants arenyencs….. .

SANT ZENON, SANT AGRICOLA, SANT VIDAL…. MARTIRITZATS A AIGUES SALVIES, A ROMA

Foto: Detall de Sant Zenon al retaule de l’Església de Santa Maria a Arenys de Mar.

Apali.  Els que em seguiu, ja sabeu que els d’Arenys de Sinera, estem de festa grossa. Estem de festa major de Sant Zenon.
Però, quí era Sant Zenon?. D’on venia Sant Zenon?. Un nom no gens català…. més aviat castellanitzant…
I servidor de vostès, ja fa temps que li vaig al darrera…. Vaig descobrir que ens venia de Roma, però de la mà de gent de Guadalajara. de Fuentelsaz, de Luzaga, potser d’Ojacastro a la Rioja, o potser de Salas de Bureba…… …. i què voleu?. Em va plaure seguir-li les petjades… Si voleu, podeu clicar aquí que us enllaço un article, certament llarg, que vaig escriure, quan Vida Parroquial ja estava finint. Apali, si voleu, podeu clicar aqui que us enllaço l’article:  aquí teniu a Sant Zenon.
I si us abelleix escoltar una conferència en castellà que vaig fer a Luzaga, podeu clicar aquí….
En Fi: Honor i glòria a Sant Zenon, el sant màrtir que presideix el nostre retaule impressionant: El millor, sense cap mena de dubte, del barroc català.

TOTS A LES COMPLETES A CANTAR L’HIMNE A SANT ZENON!

Foto: focs d’artifici, símbol de la festa i joia dels arenyencs, en llaor del nostre Sant Patró Sant Zenon.

Apali!:

Demà, vigília de Sant Zenon, tots els arenyencs, com un home sol, anirem com corrua de llumenetes a prostrar-nos davant les relíquies del nostre  Sant Patró. I els creguts, dins l’església resarem les completes amb fervor renovellat davant el Sant,  que portarà el verol tendre als dits. Els descreguts, esperaran defora l’església i quan sentin els primers compassos de l’himne nostrat, obriran la gran portalada,  que xerricarà de joia i entraran cap dins el temple,  on, tots amb un sol clam,  entonarem, refilarem i cridarem :
Honor i Gloria a Sant Zenon, patró d’Arenys la gaia Vila!!!
Si voleu saber més coses, us enllaço el post de l’any passat.
I si voleu gaudir d’una bona versió de l’Himne, amb les veus del cor l’Aixa, ho podeu escoltar:

ACTE INAUGURAL DEL CORRELLENGUA 2010

Foto. Detall d’un capvespre al cementiri de Sinera.

Xino xano, amb la meva filla, hem fet cap al cementiri de Sinera per assistir a l’acte inaugural del Correllengua 2010 als Països Catalans. Un goig anar amb la meva filla, amb nom de ressonàncies espriuenques, cap al cementiri de Sinera, pujant per l’ordre de verds xiprers immòbils.
I al cimall, un acte senzill i entranyable.
Mentre i tant anava el recital d’en Didac Rocher, he vist el sol, a ponent, que es reflectia brillant al damunt dels nínxols inerts i he pres la foto que encapçala aquest post.
i he pensat: qué voleu! aquests ximples del més enllà es pensen que ens podran enterrar?. De cap manera!, sempre,  de tots els sempres, el sol pujarà potent, ni que sigui eixint de les cendres de Sinera!
Apali: endavant i sense por.!

I AMB LA CREMA DE LA BOTA, CELEBREM LA CONSAGRACIÓ DEL TEMPLE

Foto: Església de Santa Maria d’Arenys de Mar.

Com a continuació del post de la crema de la bota que vaig fer ahir, us enllaço una explicació d’una part de la nostra història arenyenca, que he fet avui a Radio Arenys.
Ahir vaig penjar el post de la cremada de la bota. Una reminiscència de la crema -purificació- de les darreres andrómines que restaven al temple en el moment del seu acabament.
Avui he volgut explicar, el perquè de les “llumenetes” del campanar que, en temps presents, recorden la diada de la Consagració del temple allà per l’any 1686. En recordança d’aquest fet, cada any de cada any, encenem el campanar amb llumenetes. i des de 1959 en fem un castell de focs artificials.
Record de la nostra història.
Nogensmenys  a Arenys, totes les festes son nostres… o sigui, les hem volgut els arenyencs… no ens les ha imposat ningú.

I PER SANT MARÇAL, ELS D’ARENYS CREMEM LA BOTA

A Arenys de Mar, la vigila de Sant Marçal, o sigui,  a la vesprada de Sant Pere, es crema la bota.

Pels que en volgueu saber més, aquí teniu un apunt històric: :

No sembla que Sant Pere tingui cap lligam massa arenyenc, encara que a la vesprada de Sant Pere cremem la bota… Però quasi mai res és el que sembla. Mireu: estem a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració, com a bisbe de Girona, de Fra Miquel Pontich. I el Sr Bisbe volia obligar a celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. O sigui, volia un setial amb una llampant ornamentació. I els altres representants de l’església es varen plantar i varen dir, que no, que de cap manera.

Llavors s’adonaren que l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar encara no estava consagrada, que Arenys era el primer poble de Girona i que per una diada, la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet, en data 28 de juliol de 1686, tots els representants de l’església catalana varen fer cap a Arenys de Mar, varen esmerçar la diada a aitals quefers: Consagrar el temple i Consagrar el nou Bisbe de Girona.

La cerimònia sembla que no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona (recordeu que el de Barcelona no venia) però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill del carrer d’Avall de la Vila, a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu, els de casa primer.

El de Tarragona va cedir, però va fer comparèixer al nostre compatrici Bisbe Pasqual davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després….. res… que tornaria a ser president el de Tarragona… I d’aquella diada i reunits tots els Bisbes en seu catedralícia a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, la vetlla, dia 29 de juny al vespre “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” segons una crònica antiga. Ja veieu, a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la consagració del Temple a Sant Marçal que és el Sant Patró de la diada de la consagració del Temple.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú es posa d’acord com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple. Recordeu que abans, per a les bastides dels edificis es posaven botes plenes de sorra, en les que s’hi havia col.locat un tauló, per tal de poder anar pujant la bastida…. per tant, hi havia moltes botes a les grans obres. I sembla que en recordança de la darrera andròmina de la construcció (una bota) en la diada d’avui, cremem la bota a l’entrada de fosc……

 

I LES FLORS ES VESSAVEN PELS CARRERS DE SINERA…..

I les flors s’han vessat pels  rodals de Sinera. Els carrers s’han vestit de festa i han engarlandat la vila del Mareny.
L’esguard potent dels espais endreçats, on les flors han pres, per un instant, el neguit diari de la nostra aqueferada existència.

Hem anat cercant engrunes d’eternitat a cada revolt de la nostra passejada sinerenca.
L’esguard potent de la bellesa intangible d’una flor. La lleugeresa de l’aigua silent a deu plena, que vessava al jardí dels frares, on, els arbres petits, s’enjogassaven amb les ombres del dia soleiat
I arredossats a la recerca de pau, hem goitat, ni que sigui un instant fugisser, l’ombra d’un núvol passatger.
Quina bonica passejada pels encontorns de Rialda!. I hem deixat el neguit diari a la recerca del pa, per gaudir a “tenti potenti” d’un instant balder d’eternitat fugissera.
Avui, el nostre Ajuntament,  ha organitzat una vessada de flors pels verals més bells d’Arenys de Mar.
I a la regidora de Cultura un “molt bé!!!”.
Ai las! però que no ens furtin part d’aquesta bellesa, que massa alegrement, en forma d’alambí, hem situat massa prop de les mans maldestres dels malfactors.
Apali! Si voleu,  podeu passar a veure unes engrunes de les flors exposades!.

Nota: Sinera, Mareny i Rialda és la manera que Salvador Espriu, Lluís Ferran de Pol i Fèlix Cucurull van elevar a la categoria de mite la Vila d’Arenys de Mar.

UNA “PROMENADE” AMB VILATANS D’AUTERIVE, VILA GERMANA D’ARENYS DE MAR

Foto: Tots al dessota l’entrada de Can Gelpi.

L’any 1982 es va produir l’agermanament d’Arenys de mar amb Auterive. Jo llavors començava la meva carrera d’advocat i vaig entrar a treballar a l’Ajuntament d’Arenys. No coneixíem la mecànica dels agermanaments, però el grup de la petanca, van entrar en contacte amb un arenyenc que la guerra  va foragitar d’Arenys i el va dur a Auterive, en Timoteu Colomer  (En Met) i arrel d’aquest fet, es va produir l’agermanament .
D’aquell agermanament vaig viure moltes anècdotes. La més curiosa fou que, quan els d’Auterive van venir a la nostra Vila, van dur la banda de música. Vam fer cap tots a la Sala Mercè. Autoritats i forces vives. També el sergent en cap  de la Guàrdia Civil. Els de la banda de música ens van voler obsequiar i , cop de batuta del director…. engega l’orquestra i s’afanyen a tocar el “nostre” himne… per ells l’himne espanyol. Ordres de dalt que fes parar l’himne, neguit a la Sala, el cap de la Guardia Civil que s’ho mira…. en fi, no va passar d’un ensurt, però l’himne que sonava el varem aturar de cop. Val a dir que tothom va tenir el seny necessàri perque tot no passés d’una anècdota.
Avui he tingut el goig d’acompanyar una colla de “vilatans” d’Auterive per les nostres contrades, hem anat al Remei, passant pel Cementiri, l’Hort del Bisbe, i una passada pel Xifré i l’Església, amb la bandereta… crec que han quedat prou imposats que nosaltres som “una republica federal independent”.  Ah! i tot això , en francés…. excuso dir que el meu francés és infecte, però ells, amatents, han anat seguint com podien i gràcies a les bones maneres i bon fer de la Nuri Puig  i l’Alfred Lloret. Si voleu, podeu veures les fotos de “la promenade”

BANDERETA HABEMUS O LA INDEPENDÈNCIA ARENYENCA!

Foto: La bandereta renovellada.

Ja fa uns dies vaig explicar què representa la bandereta al cimbell del campanar de l’església de  Santa Maria a Sinera. És el símbol de la nostra independència. De quan ens vam separar d’Arenys de Munt. I des dels inicis,  que els nostres pares de la Pàtria ho varen  decidir, en congregació , a la Placeta de Santa Maria  (avui Flos i Calcat i coneguda popularment pel Casino). Ells  varen decidir que la bandereta, que avisava els pescadors i que hi havia penjada al cim de la Pietat, passés,  del blanc que lluïa fins aquell moment,  a tenir els símbols de la creu, l’aranyò i el xiprés i onegés tot l’any al cim del campanar i , des de llavors, cada any de cada any, el primer diumenge de maig la renovellem.
Un cràpula ens la prengué, però enguany al  primer diumenge d’aquest  mes de maig ha tornat al seu lloc … Aleluia!!! i que sigui per sempre i que  els  brètols i cràpules s’abstinguin de birlar-nos els nostres símbols.
Amén!.
I us enllaço un reportatge d’una de les penjades de bandera.

DE QUAN ARENYS ENCARA NO ERA SINERA

Foto: La riera d’Arenys.

El que te de bó poder fer uns dies de lleure, és que pots preparar coses, llegir, endreçar (Jo no endreço gaire, però em fan endreçar més del que voldria!!). I avui, endreçant, he trobat per les estanteries de casa una joia en forma de llibre antic:
“El meu poble”, de Josep Puig i Bosch, editat per la Impremta de J. Tatjé, d’Arenys de Mar, a l’agost de 1924.
Si algú s’estranya que els d’Arenys estiguem tan cofois de la nostra Vila…  i de nosaltres mateixos….mireu d’on ens ve:
Pagina 27 del llibre (preservo la grafia del llibre):

“… El sol que toca Arenys de Mar, no és com el sol que toca els demès païssos. El sol de Arenys de Mar es un sol virginal, quiet i suavissim. Ell, unicament ell, te entrada on no s’hi franqueja per ningú…. El sol de Arenys de Mar és l’únic que il.lumina sense aturdiment per a atraure com a les aloves les mirades dels ulls que dormen esperant el sol que besant-los amorosament els diu: Ja sóc aquí. Es l’hora clara.
El sol de Arenys de Mar fa obrir els grifóns que xisclen per l’aigua que borbollejant afalaga uns brassos, unes mans, un cos o unes galtes…”.

Ondima Manela! Voleu un paràgraf més aclaridor de qui som!!!

I ara,  que ens refan la riera i ens treuen les lloses, un avís per a navegants:
Pàgina 74:

” El salubérrim optimisme es el mes gran pecat de Arenys de Mar, tot ha de romandre igual, sempre de la mateixa manera tot i no es admesa una innovació, per xò, els Ajuntaments treballen algunes vegades amb desaventatges. Tots els individuus que’l formen son fills de la vila i al veure’s amb la confiança del poble, amb un zel fervorosissim van a resoldre tots els conflictes a deixar en practica els ideals que aixequen una polseguera sempre, per que el poble es refractari a tota innovació, per conseqüencia, ve un cataclisme, un disgust, i tot perquè han acordat cambiar una pedra de les aceres i….ca..! No…! aquella pedra poseeix una mena de consagració de passos, del temps. Ai! de l’alcalde que la toqui, allà  hi deixarà els dits i una mica més de la vara d’autoritat. No. Aquella pedra?, mai..! Que en tractin? bé, però tocar-la?, treure-la? No… Mai…!.”

Us puc ben assegurar que el llibre del Sr Puig i Bosch no te desperdici . Aniré fent-hi alguns comentaris.
Vet-ho-ací que, amb el Pare Venanci, podem dir:

La gent d’Arenys -mireu si és cas!-

som cadascun a
sa manera

qui és alt o és baix; qui és magre o és gras,

qui
té un ofici o una carrera.

Som com
tothom, poc més o menys.

Però se’ns coneix que som
d’Arenys.

Addenda: Gràcies a en Jordi Pons Ribot, amb qui, sovint tinc el goig de poder fer tertúlia, aquest matí de dilluns de Pasqua Florida, m’ha fet adonar que En Josep Puig i Bosch no era d’altre que el Pare Hilari d’Arenys.


PASSEJADA PER SINERA

Foto: Un moment de la Passejada.

Avui, amb la molt bona companyia del poeta Salvador Espriu, una cinquantena de persones, hem passejat pels carrers de Sinera, hem entrat a l’Església a veure Sant Hipòlit, al Molí de Dalt, hem resseguit la casa dels morts, hem conegut el veïnatge del poeta, la influència de Mn Palomer. Els versots de l’Arnau… i a la fi hem fet cap al cementiri de Sinera.
No hem seguit una vila, no hem seguit uns carrers, ens hem endinsat a un mite….
I al final, dins el cementiri hem intentat descobrir perquè, si Perpinyà,  per Dalí, era el centre del mon,hi ha un indret al  cementiri de Sinera que és el centre de l’Univers. Veieu-lo.
Si voleu podeu besllumar les fotografies que ha fet la Xon.

I també escoltar la presentació que hem fet al Molí de Dalt.

CALAFAT I MESTRE D’AIXA

A Arenys, quan la mort ens crida, ho fem saber penjant les esqueles als llocs d’habitud.
Avui, de passada,  he vist una esquela. Reminiscència del nostre passat més proper i que dintre de poc serà una antigalla, però avui m’ha cridat l’atenció.
Al dessota del nom del finat , posava clar i net:

Calafat i Mestre d’aixa.

Oficis que s’estan perdent i que dringaven a tenti potenti al monóleg final a  la Primera Història d’Esther espriuenca:

…..I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances. I els compares i macips de sant Roc, que veremaven les nostres vinyes i desfilaven a les processons, quan el raïm verola….