SERRALLONGA

Foto: Cementiri del Mareny, que alguns diuen que s’assembla molt al de Sinera.

Avui, amb una bona colla de gent, hem recorregut els indrets de Miralls térbols, la novela de Lluís Ferran de Pol. He intentat transmetre tres nocions:

a.- Arenys és un mite per ell mateix, per història, per autors literaris i pel propi espai. En definitiva : Una república federal independent.

b.- Hem intentat escatir els espais de la novela. El port, el cementiri, Can Pasqual, el café dels Menestrals….

c.- El fil conductor de l’obra: No és altre que el joc de miralls. Entesos els miralls com els entenien els clàssics: “El retrat de Dorian Gray”,  el mite de Narcís i el mirall que retorna la faç del drac… aquest mirall que ens retorna el propi jo, però aquest jo que no vull veure, aquest jo que no em plau veure. Jo vull veure un jo a través del mirall, però és un jo que no existeix. Com diu Gide : “Rien n’est plus fatigant que de réaliser sa dissemblance”. No hi ha res mes esgotador que adonar-se de la dissemblança…. La dissemblança que ens retorna el mirall, si volem veure a través d’altres ulls, si volem viure la vida a través d’altres sensibilitats…. el mirall és obstinat i ens retorna a la dissemblança… I el que hi ha a Miralls tèrbols, és el retrobament del jo distorsionant. Tots tenim aquest jo. L’Enric, protagonista de la novel.la,  s’emmiralla amb el seu pare, el seu antagonísta, el propi drama del Fill pródig….

En fi, una passejada pels encontorns del Mareny amb final al cementiri del Mareny que molts diuen que te semblances i dissemblances amb el cementiri de Sinera… Quí sap!

En definitiva, una lectura pràctica sobre el propi terreny del Mareny.

I potser no hi ha altre vila ni indret en tot el nostre país que pugui gaudir, per descriure un sol espai, dels noms que nosaltres tenim. D’Arenys en podem dir: Mareny (Ferran de Pol) Vilamar (nom non nat també de Ferran de Pol. Sinera  (d’Espriu), Rialda ( Fèlix Cucurull). I Arenys (Miquel i Vergés) i altres que si el temps i altres elements ho permeten podrem anar afegint.

Però pel damunt de tot, Arenys és un mite: ja ho deia el mateix Ferran de Pol en l’escrit que féu a  la mort de Mn Palomer:

De tots els pobles que jo conec, Arenys de Mar m’ha semblat sempre, de molt, el més preocupat d’ell mateix quant a comunitat, a petit conjunt, a menuda pàtria. Que el lector no cregui, ni per un moment, que al.ludeixo a la bajanada de la Pàtria petita, o xica, com alguns anomenen entitats respectables. I bé, aquesta mena d’aspiració a un sentit local, aquesta tendència a la polis (no hi ha altre remei que escriure la parauleta, però amb un inici de somris, és clar) fa d’Arenys un poble especialment sensible a una possible mitologia. Una mitologia tan menuda i a petita escala com vulgueu, peerò necessària i gairebé fatal, donada l’aspiració que el poble d’Arenys sent per a constituir-se en petita pàtria.

Que aquesta petita pàtria encerclada de turons us sigui plaent…

“La
festa de Sant Roc se celebra cada 16 d’agost des de les darreries del segle
XVI. La tradició popular enllaçà la intercessió de Sant Roc amb el final de l’epidèmia
que afectà Arenys el 1607. Segons la llegenda, els arenyencs invocaren el Sant
durant aquest període, i va ser precisament el dia de la seva festivitat el
primer en que no es produí cap mort per la pesta. Com a mostra d’agraïment, la
població va fer aquell mateix any el solemne Vot de Vila, vot que compromet els
arenyencs a celebrar la diada del 16 d’agost, prova de la devoció professada
vers Sant Roc. No obstant, les evidències històriques de contagi de pesta a
Arenys de podrien validar la hipòtesi que el Vot de Vila hagués tingut lloc
entre els anys 1585 i 1592. L’estudi per sustentar aquesta teoria, l’està
portant a terme el Patronat de Sant Roc que ja existiria en el canvi de segle
sota l’estructura de Confraria religiosa amb capella a l’església parroquial de
la vila”

Text d’en Quico Bertran.

I si en voleu saber una mica més, cliqueu aquí.
Doncs ara la festa dels Macips ha arribat a la final del concurs dels Petits
Tresors dels Països Catalans.

A la
final,  competeixen amb d’altres festes de llocs amb més possibles votants
que els d’Arenys
Es per això que, si  encara no heu votat, us
animo a votar pel Vot de Vila d’Arenys (Els Macips)  Teniu diferents maneres de votar (però només podeu votar 1 cop). 

Heu d’anar a http://www.facebook.com/manscatradio posar
que M’agrada / Me gusta la pàgina  i deixar un missatge dient  ELS
MACIPS D’ARENYS (i algun comentari extra, si voleu) al mur del programa.  O enviar un mail a mans@catradio.cat   O deixar un missatge al contestador 93
414 41 66 indicant nom, cognoms, núm de telèfon i dir : 
Macips d’Arenys.  O es pot trucar
durant l’emissió del programa (dissabte de 6 a 8 del matí), al 93 201 74 74. 

Es
pot, també,  enviar un SMS al 27033 amb la paraula CATMANS seguida del 

nom
Macips d’Arenys  (preu SMS: 1,42 euros, IVA inclòs)

Apali:
apunteu-vos a una bona causa!

Que
una festa ancestral i mantinguda des del segle XVII que esdevingui festa
grossa. I si us abelleix, feu la oració:

“Gloriós
Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets, 
macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella.
Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada
d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.   
Amén….” …… Sant Roc!!, Sant Roc!!!!!…..

Foto: Imatge de la renglereta, processó de Divendres Sant,  al matí  a Arenys de Mar.

Els d’Arenys, des de la Setmana Santa de 1767, a la matinada del Divendres Sant, fem la processó nomenada la renglereta (el nom ve dels rengles de gent que es formaven per seguir-la).
D’inici, la renglereta era una processó de Diumenge de Rams,  a primera hora de la tarda, des de La Plana (lloc on hi havia el convent d’Arenys de Mar  l’any 1767), fins la Pietat, (lloc on avui hi ha el cementiri de Sinera.) Travessava  tot Arenys,  des del turó est de la Vila, fins el Turó que tanca el ponent. Una bona excursió. I mentre i tant  anava la processó, s’anaven desgranant els misteris del Via Crucis.
Pel Divendres Sant,  hi havia una segona renglereta, que és la que ha perviscut i que va des del temple parroquial fins el convent del Pares Caputxins.
Aquesta, a les primeries de fer-se,  es convocava a les 6 de la matinada per tal que els creients (i descreguts també),  es concentraven al temple parroquial a sentir la prèdica del sermó de la Passió. Si el capellà predicador no allargava el sermó més enllà d’una hora, el poble deia que “l’home havia perdut els papers” i els semblava escàs l’esforç del predicador. Hem de pensar que alguns dels que anaven a la prèdica,  no s’acostaven en tot l’any a l’església, i per una vegada que hi anaven, havien de ser ben servits: com a mínim una hora de sermó. I deien: “Jo potser no podré anar a cap missa, però el sermó de la Passió ningú me’l quita”
Acabat el sermó, i com avui, es sortia en processó “la renglereta” des de l’Església de Santa Maria fins el convent.
Si en voleu saber més, escolteu l’entrevista que m’han fet els de Radio Arenys.

Renglereta radio arenys by serrallonga

Foto: Arenys, primeres hores matineres.

A les petites hores matineres podeu gaudir de la sentor d’aigua marina embolcallats per la claror de Sinera.
Qualque gavina estripa l’aire amb un esgarip esqueixat. La Lola dels Federals neteja el voral de la porta. El campanar, amb el seu comunidor com a germà petit de facècies,  et saluden dreçats com veles a l’encalç del nostre futur.
El caminant, ara una passa ara l’altra, va davallant la riera sinerenca, mentre i tant, la vila es va deixondint amb petits sons que ens transporten a la pau marinera.
Quin goig, poder copsar els petits plaers dels petits sons, dels petits detalls de les mestresses de casa que malden per preservar, pel nostre esdevenidor, el petit detall de deixar net el nostre portal.
I quin goig poder  sentir com la gavina esquinça l’aire i la sentor del mar tan proper i a voltes tan llunyà, ens retorna al clos idilic del que mai dels mais, hauriem d’haver sortir.
Que la pau de Sinera agomboli les nostres vides.
I amb el poeta, de manera pacífica,  cridem:
Escolta Sepharad, els pobles no poden ser, si no son lliures…
Amén

Foto: Campanar de Santa Maria d’Arenys de Mar, testimoni mut de tota la vida arenyenca….

A Arenys de Mar, de temps molt reculats, la nit de Reis és nit de disbauxa…. De primer, els vailets sortien a cercar naps (tubèrcul de proporcions esponeroses i que no cal explicar a qué s’assembla!) i l’anaven a penjar als balcons de les noies casadores…. Ara les noies, en justa correspondència els hi pengen cols….

Fa uns anys, vaig fer una petit resum de la història d’aquesta festa.

Us l’enllaço i si voleu, podeu veure les bones fotografies d’En Xavier Salvanyà d’enguany.

“Ningú es posa d’acord respecte al naixement de la nit de naps,  encara que sembla que la nit de naps va
néixer a les primeries del  segle
XX.

Tothom pot comprendre que la nit de naps és una festa de gresca i a què
es refereix el protagonisme d’aquest tubèrcul de dimensions prou esponeroses i
amb una forma molt suggeridora (no calen gaires explicacions al respecte).

Per informacions verbals que he pogut anar obtenint, (no he obtingut
gaire informació escrita, més enllà dels comentaris apareguts a partir dels
anys setanta o vuitanta.). Reculat en el temps no he
trobat cap comentari escrit que m’hagi pogut servir per poder fer una cerca del
naixement de la nit de naps, encara que  tot  sembla indicar que la nit de naps va néixer als inicis del
segle XX,  quan una colla de
galifardeus,  (tots fills de casa
de possibles) i que sembla que es feien nomenar “La colla del Llanto” varen
tenir la original idea de sortir al carrer la nit de Reis,  a cercar uns naps en els camps de fóra
vila, i els anaven a col·locar als balcons de  qui ells senyalaven 
com a “senyores de mala vida” fent escarni a l’ofici  que ells, “generosament” els atorgaven.

N’hi ha més….

Podeu
comprendre que  l’inici dels naps,  no és pas el més brillant inici d’una
brillant història.

Per sort, 
i amb posterioritat a aquest inici tant maldestre, cap als anys cinquanta,
seixantes aquesta tradició, de forma temorenca,  es va integrant a l’imaginari
arenyenc i es va modificant. Passa d’anar a col·locar el tubèrcul a les
persones senyalades de mala vida, a anar-se a col·locar a la noia que feia més
goig al napaire.

No obstant
això,  i fins ben entrats als setanta, encara és mantenia la tradició que,
a més a més d’anar penjar naps a les noies que agradaven als napaires, també s’anava
a penjar algun nap escadusser al balcó d’alguna senyora amb fama de “mala nota”,
ultra que també es penjava a algunes persones significades en algun àmbit,
sovint atorgat a títol de “xafarder/a”.

Ja molt apropat en els temps,  al penjament de naps,  s’hi ha
afegit el penjament de cols i allò que era una festa que  blasmava les
presumptes senyores de “mala vida” ha passat a ser una festa amb una picaresca
eròtica,  on es van a penjar els naps o les cols a les persones de l’altre
sexe que els són agradívoles als joves  i això amanit amb una picaresca
literatura eròtico-festiva.

Podríem
dir, fent un xic de tabola, que hem vist canviar  l’expressió de les mares
de les noies que rebien el present.

  .-
En temps reculats, quan la mare sortia el dia de Reis al balcó i trobava l’esponerós
nap, el desava i seguidament entrava a la cambra de la filla i feia els següent
comentari: “ Noia, com ha anat això de la penjada del nap, anem malament !!”

 .- Més
ençà, quan la mare d’una noia casadora, al matí de Reis sortia al balcó i no
trobava cap present, entrava corrents a la cambra de la filla i feia: “ Noia
com ha anat això! potser no ens casarem!!

(És que
els temps canvien massa de pressa!!!)

Sembla ser
que l’inici d’aquest penjament de naps podria tenir vàries explicacions:

a).- Les
festes de Nadal són les festes que tenen el seguiment continu de les festes
saturnals romanes i precisament la festa de la Epifania del Senyor era la darrera
de les festes religioses, que coincidia amb la darrera de les festes saturnals
romanes, en la que es produïen la disbauxa i el desori més important dintre de
l’imperi romà. És possible  que aquest sigui l’ancestral inici d’aquesta
disbauxa i aquest desori de la nostrada festa dels Naps. Res però està
confirmat.

b.- També és
possible que, ja més ençà, podria tenir una certa reminiscència que algú ha
vist com el naixement previ a la penjada de naps, els famosos esquellots.

Per a qui
no ho sàpiga, els esquellots constituïen un sarau que organitzaven els joves de
la vila quan un vidu pretenia prendre a una soltera o viuda com a esposa.

Quan es
donava aquesta circumstància, els joves del lloc organitzaven els esquellots.
Aquests consistien en una festa que durava bastants dies, en la que la gatzara
pels carrers era important. I sovint, i d’aquí ve el nom, es protagonitzava a
so d’esquellots del bestiar.

Els joves
organitzaven una cercavila llavors nomenada “pasacalles” en la que,  amb 
carro i cavall anaven passejant per la vila tot tocant aquests esquellots i
fent gatzara,  fins que arribaven a la casa del futur nuvi i aquell dia,
sense que això servís de precedent,  tenien dret d’entrada franca  a
la casa. Tot fent-la seva, organitzaven els saraus que creien convenients fins
a obtenir (com a premi) que el futur nuvi,  els pagués la ronda, els pagués
la beguda o els pagués la festa que ells pretenien organitzar.

Si el nuvi
era d’armilla fluixa i no volia fer front a les despeses d’una festa d’aquestes
característiques, el que succeïa era que els esquellots s’anaven allargassant
en el temps i no només no s’acabaven el dia del casament de la parella, sinó
que un cop casats i tornant del viatge de noces,  es trobaven que encara
eren vius els esquellots.

Quan el
nuvi feia aquest gest i “afluixava la mosca”  es deixava ja de fer els
esquellots i la festa tocava al seu fi.

c) En Joan
Amades aporta en el seu llibre  “Històries i Llegendes de Barcelona” un
fets que poden tenir certa concomitància amb la festa de naps

Explica
Joan Amades que,  a Barcelona,  els vailets del barri de la Ribera i
del Barri del Raval. Vailets que havien nascut en els barris més pobres, i que
sabien  que en aquella nit de reis no els  tocarien gaires presentalles
,potser per a desfogar aquest neguit i/o ràbia, es citaven a cop de corn a la
Rambla barcelonina, i entaulaven una batalla a cops de roc, fent-se 
passar així la mala sang de saber que aquella nit de reis ells no tindrien cap
present.

No sabem
del cert el seu inici, però sigui com sigui, aquesta festa és una festa nostra,
i els joves de cada època l’han sabuda anar adequant als temps i donant-li una
simbologia prou diferent de la que va començar.

Que cap
part del conflicte  ens furti la festa!!!

Foto: La dama pàlida
de Barcelona.

Dijous,
convidat per la Maribel Illescas, eficient regidora de la Gent Gran d’Arenys de
Mar, amb en Joan Pons, varem fer tertúlia a l’Ateneu d’Arenys, amb un  nodrit auditori.

I allà vaig
exposar que Madame Bovary era d’Arenys de Mar. Alça Manela!

Doncs si.  Veient Carmen de Merimée al Liceu,  em va rondar pel cap que l’historiador
Josep Ma Pons i Guri, a l’any 1975 va publicar a Vida Parroquial,  que l’Sthendal i en Merimée havien
tingut una relació (no correcta, deia ell) amb la dona del nostre ínclit
arenyenc Josep Xifré. L’arenyenc més ric de la història del segle XIX.

I vaig
pensar… mira que si Carmen està inspirada amb la senyora Judith Downing (la
dona d’en Xifré)… I no vaig trobar res de res…: No podia ser d’altra
manera… la senyora Downing era una noieta fina americana i la Carmen de Merimée
era un terratrèmol amb faldilles.

Però mireu que és
cas!. Vaig trobar que de ben segur que Mme Bovary podia ser la Sra Xifré.

Veieu sinó el
passatge de Mm Bovary:

“Por la
diversidad de su humor, alternativamente místico o alegre, charlatán,
taciturno, exaltado o indolente, ella iba despertando en él mil deseos evocando
instintos o reminiscencias.Era la enamorada de todas las novelas, la heroína de
todos los dramas, la vaga «ella» de todos los libros de versos. Encontraba en
sus hombros el color ámbar de la Odalisca en el baño(1); tenía el largo corpiño
de las castellanas feudales; se parecía también a la Mujer pálida de
Barcelona(2), pero por encima de todo era un ángel.

I  al peu de pàgina el llibre indica:

(1. Es un cuadro muy
famoso del pintor francés Ingres (1780-1867). Sus retratos de mujer se
caracterizan por el color ámbar de su pintura.

2. Cuadro de Courbet
(1819-1877), pintor contemporáneo de Flaubert. Este cuadro fue pintado en Lyon
en 1854. Se llama también Retrato de una española. Figura en la portada de
Madame Bovary, ed. de Poche.)

I aquesta dama
pálida no era altra que la Sra Judith Downing, pintada per un despitat Gustave
Courbet que es va molestar d’alló més quan Merimée va riure d’ell quan va
pintar “Les banyistes”.

Davant de la
ofensa (i tota vegada que la venjança és un plat que es menja fred), en Courbet
va agafar un quadre que ja tenia pintat, li esborra la cara i li pinta la cara
de Mm Xifré. El quadre “retrato de mujer española”. Es un quadre
misteriós: la dama surt lletja, cosa de no dir, però te un cert misteri… El
quadre està al Museu de Filadelfia.

Flaubert coneix
el quadre i en ell s’inspira per a la creació del personatge de l’Emma, o sigui
Mme Bovary….

Un xic
complicat, però sembla realitat. Veieu l’article de Xabier Theros

I ja teniu com,
l’arenyenca consort de l’indiano Josep Xifré, inspirà la gran novela de
Flaubert….

Apali: Si
voleu, podeu escoltar la xerrada i en treieu conclusions….

Foto: En Tallaferro i la Flor d’Alba, en Roc i la Maria, l’Elm i la Carmeta. Els gegants d’Arenys

I avui us enllaço un text que va servir, fa uns anys, per il.lustrar el programa de Sant Roc…. I és que per Sant Roc, Arenys es vesteix de festa i d’aigua d’olor de colonia i picarols al carrer. Es el nostre Vot de Vila per guarir la pesta! :

EN EL DESÈ
ANIVERSARI DE L’ELM I LA CARMETA. 
Us heu aturat mai a contemplar pausadament els nostres gegants?: Tenim
en Tallaferro, que si us fixeu bé té un aire de centurió romà que enamora!. Tot
un  Senyor com el nostre patró Sant
Zenon. Quins aires que rumbeja… Ep ! i la Flor d’Alba amb flaire  de Canigó verdaguerià i que gasta un
llustre imperial de no dir !!. Talment com si fos una princesa de país
petit…. I en Roc i la Maria, verament abillats d’hàbits de macip i captadora,
amatents  que arribi el llevant de
taula, per tal de gaudir del millor esperit seguint costum vella a la contrada
d’anar a cercar els de la Casa Gran 
i acompanyar-los, en clam de festa,  cap a assistir a l’ofici!!. Però fixeu-vos en l’Elm i la
Carmeta. Un xic descreguts,  eh !.
A vessar de picardia…  Son els més
menuts,  però renoi,! quina planta
que en tenen els dos, sorgits de la nostra claror marinera de Sinera: l’Elm amb
el peix que allargassa el seu braç dret 
i la  Carmeta que duu la
panera en la que, de ben segur en arribar a casa, amorosament,  l’Elm li col·locarà el llobarro que
tragina….

 I  en aquest  racó de món, on tot ressona a història, no en podia ser d’altra
que l’Elm i la Carmeta respiressin aquesta sentor marinera de la rada de
llevant. De ben segur que l’Elm n’és descendent directe d’aquells mariners que,
el terç diumenge de juliol de 1617, a redós del cementiri situat on avui hi ha
la placeta de l’Església,  varen
fundar la Germandat de Sant Elm, braç solidari de la Confraria del mateix nom.
I aquesta Germandat, amb aquell sentit solidari dels nostres predecessors,   (Plagués a Déu que  mai el perdem!) va propiciar que, amb l’abonament
d’un ral, la germandat procedia al rescat dels captius i captives que els
corsaris feien pels nostres verals…Però no només alliberaven captius amb els
cabals de la recapta,  no… , sinó
que,  els estatuts també preveien,
com qui no vol la cosa, que  
amb els calerons 
recollits,  ajudarien a “maridar
donzelles pobres”. (De les riques no en diu res, car, com quasi sempre,
aquestes ja tenen  qui les agombola…)

I de  la Carmeta, què en voleu que us
digui?:  Parella de balls de l’Elm,
i clar exponent de la dona forta 
marinera. I si bé en altres indrets la Verge del Carme ha esdevingut, en
substitució de  Sant Elm, la
patrona dels mariners, a la nostra Vila, els hem sabut ben maridar perquè no
només no es facin nosa, sinó que, ben juntets ens siguin els patrons celestials
del mar, i a la terra ens  facin
ballades en aquesta diada que la festa es vessa pels carrers. Per molts anys
Elm i Carmeta !!!!!! I no cal que ho fem més llarg, cantem tots ben fort com
una jaculatòria de joia i alegria: 

 “Gloriós Sant
Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella.
Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada
d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.    Amén….” …… Sant
Roc!!, Sant Roc!!!!!…..