SERRALLONGA

Si no el tinguéssim, l’hauriem d’inventar….
En Miquel Vila, poeta, rapsoda i home de bé, s’ha proposat, aquest any, any Espriu, que els arenyencs, un bon ventall d’arenyencs…. passem per Radio Arenys a llegir, explicar, recitar algun poema o text en prosa, del nostrat poeta….
i m’ho va demanar i obviament, amb molt de goig, hi vaig participar, llegint alguns fragments de l’obra del nostre poeta….
Si voleu, podeu entrar……

Quan el preu, tan mòdic és,
que no penso cobrar res……

Foto: El Retaule de Santa Maria d’Arenys. Foto de Xavi Salbanyà.

Em truca el meu bon amic x….. ( em demana que no digui el seu nom). Sap de la meva dèria per l’història dels arenyencs:

– Ramon , em diu, he trobat una cosa que potser t’agradarà.

-Tu diràs, que li faig.

– Remenant pels papers familiars he trobat una carta de l’Abbe Dupeau a un meu familiar i explica com va anar i qui va ser que, a la maltempsada del 36, va salvar el retaule d’Arenys.

-Home, de veritat que em plauria molt…..

I em fa arribar la carta, la qual, traient la referència al nom de la persona adreçada, us l’enllaço aquí.

I de la que us transcric, la part més important:

Una enfermera que residia como yo en la Vila Betania, que pasaba delante de la iglesia vió este triste espectáculo. Corrio a avisarme porque sabia que habia sido encargado clandestinamente de la parroquia. Enseguida mandé un recado a Salvador Mola. Presidente del comite de la FAI que me habia tenido siempre mucho respeto, pidiendole que intervenga sin perder un minuto y es lo que hizo, se presento en la iglesia . Apuntando a estos pobres infelices con la metralleta que llevaba, les dijo mas o menos lo siguiente: Aqui, en este pueblo mando yo i os or(d)eno que os marcheis enseguido. Hay mucho oro en este altar que estaban derribando. Mis compañeros y yo buscamos la manera de rec(u)perarlo para comprar con el dinero armas y municiones. Os digo otra vez que habeis de marcharos en seguido, sig(u)iendo amenazandoles con su arma. Es lo que hicieron . De modo que en esta ocasion es Salvador Mola que savo el retablo y nadie mas.

Es muy posible que después de esta algarada el comite de la FAI haya tomado medidas , ayudados con algunas personas valientes para que quede protegido esta gran obra de arte que posee Arenys, pero , eso, lo ignoro .

Todo esto es el pasado y debemos , como cristianos, cubrirlo con el manto del olvido.

I jo, curiós de mena, he volgut assabentar-me de qui era la “infermera” que va donar l’avís. I de la mà de Sor Bibiana de Vila Betania m’ha fet arribar les seves dades. Era Concepción Tamés Sotres, naural de Llanes (Asturias) nascuda el 9 de febrer de 1896 i que va fer una llarga estada a Arenys de Mar i que, explicava a qui la volgués escoltar, aquest fet que va viure en primera persona.

L’Abbé Dupeau, va ser un capellà francés que residia a Vila Betània, fet que li va permetre moure’s amb molta facilitat per Arenys de Mar en temps de guerra, car Vila Betània, en ser una congregació francesa, no podia ser envaïda. Aixó li permetè que inclusiu fossin respectades les misses que dominicalment s’hi deien.

Altrament, i gràcies a l’Hug Palou, he pogut tenir accés a un article publicat a la revista Salobre el 6 de juliol de 2007, en el que en J.M. Pons i Guri transcrivia un petit dietari que feia l’arenyenc Josep Maria Miquel i Vergés, i així, en el dia 31 de juliol de 1936, deia:

“A la tarda vaig a casa el senyor Espriu i trobo Nicolau Castelló que ha vingut de Barcelona amb tren i ha perdut la documentació.

Anem a la Casa de la Vila i li faig un paper que acredita la seva personalitat. Aprofito l’ocasió i parlo amb en Mola sobre l’altar major, ell em diu “ja te els collons plens de valors artístics” i en indicar-li pensés que potser seria convenient que vingués algú de Barcelona per indicar la manera de salvar l’altar, em contesta violentament: “Aquí no hi ha altra autoritat que la del Comité d’Arenys. Res de Barcelona ni ningú de  Barcelona”. Abans el doctor Solé m’havia donat la llista dels objectes que les Arnaus tenien a la Rectoria i la lliuro a en Mola.

A la Riera hi ha set fogueres grans on es van cremant tots els altars i imatges de l’església. A la platja segueix una altra foguera….”

De veritat que m’ha plagut molt fer aquest post, de la informació que m’han fet arribar i que era una història que, si bé era sabuda de boca a boca, no de primera ma….

I aquí teniu la informació recollida de primera ma i sabem com es va salvar una de les nostres joies més preuades….

Amb el meu agraïmet a les persones que m’han facilitat aquesta, jo crec, valuosa informació.

I espigolant per la xarxa,  he trobat aquest documental d’en Pere Canals. Crec que és un document prou remarcable, malgrat els minsos elements que hi havia a l’época, però dóna fe del que va passar a l’enterrament del poeta a la vila d’Arenys.
Aquell dia, molts el tenim gravat……
Per poder entrar a l’església havies de fer mans i mànigues…. i ja no diem al cementiri.
Aquell matí varem anar junts a tota hora, en Manel Pou (avui el nostre digníssim defensor del vilatà) i un servidor. De primer ens varem situar a l’altar major, amb els grups de cantaires de coral que hi havia. Des d’allí,  recordo molt bé constatar que es pot canviar de fesomia i d’estructura corporal… tot depèn si hi ha una càmera de televisió a prop o no hi és…. La gent es mostrava normal… recordo un polític el nom del qual no diré que, va directe a la família Espriu per donar el condol.. tot molt natural, com a qualsevulla enterrament … però ai las! que en aquells moments s’encenen els focus de la televisió, … el polític es regira, estrefà la seva figura, la cara li canvia de rictus, es posa greu, seriós… torna sobre els seus passos, agafa la ma del germà de l’Espriu, (que acabava de tenir entre les seves) li prem amb les dues mans, la cara denota patiment, compungit, fingeix un dolor que moments abans no mostrava …. S’apaguen els focus… el polític torna xiroi a  la seva bancada……
I recordem el crit fort, potent de Montserrat Roig que brama:
.- Això no és un mercat, és un  enterrament ….
I tothom, per uns instants calla, però tothom torna a fer la gatzara més pròpia d’un mercat que d’una església….
I recordem el sermò d’un poeta, Mn Martí Amagat, la veu del qual retrunyia dins l’església, greu,  solemne, brillant, com requeria l’enterrament del nostrat poeta….
I quan anem al cementiri, sempre amb en Manel…. Ens col.loquem a la tomba del bisbe Català al costat ben bé del nínxol on enterrarien el poeta…. I des d’allí veiem el corriol per on ha de venir el taüt …. I amb el taüt,  les autoritats i tota la gernació de polítics….. S’acosten cap cots, serens , com correspon a un enterrament …. compungits, serens, silenciosos……
….fins que s’encenen els llums de la televisió, llavors es produeix un miracle… els caps sembla que es descargolèssin del cos, com si pugessin uns centímetres de l’espatlla, per tal que les càmeres poguessin recollir el moment en que ells, i només ells, els polítics,  participaven d’aquell instant únic….. acompanyar el nostrat poeta en els darrers instants….
……..glòria per a la posteritat… deuen pensar….
…….fins que els llums s’apaguen i la veu de la Marina Rossell entona el cant dels Ocells….
Que el poeta descansi en la claror i la pau del cementiri de  Sinera  pels segles dels segles……..
Amen..

“….. la tarda de l’arribada, el capità va dur Aurora a la “Pietat”. Chopin es va haver de ficar al llit, a reposar de la fatiga del viatge. Teresa es quedà per tenir cura de l’hoste. Al vespre, Chopin es llevà i es posà al piano, aquest Pleyel, comprat de feia poc. Les mans del  músic premien amb suavitat les tecles i lluitaven per arrencar l’obra en gestació a l’audició interna. Chopin patia. I quan intentava traduir la inspiració en harmonia sensible, fracassava tot sovint i recomençava aleshores fins a esgotar-se. Més tard, a la nit, els tertulians varen creure, davant la facilitat de l’execució, que improvisava, però Teresa havia vist i sabia tot el seu esforç.
I ningú més, d’ença d’ell, no havia tocat el piano. Per a profanar-lo? Teresa no ho permetia. I canvià el tema de la conversa, mentre Paulina entrava amb llums. A fora llampegava…..”

Aquest passatge de Laia, l’Espriu l’havia manllevat d’un llibret publicat per Mn Palomer el 1921 a la Impremta de J. Tatjè Rossell d’Arenys de Mar.
Mn Palomer, sostenia, en el llibret,  que feia anys que entrellucant un dietari de D. Vicens de Pujol Pastor… d’Arenys de Mar, va fer la troballa….
Deia Mn Palomer, citant el dietari,  que quan Chopin i George  Sand van deixar el Monestir de Valldemossa i retornaven a París, van sojornar els dies 18, 19 i 20 de febrer de 1839 a la casa pairal dels Pastor d’Arenys de Mar. (Avui Can Pol a la cantonada de la plaça Flos i Calcat – Casino).
I com que a Arenys farcim el nostre imaginari a cop d’enginy i un molt de falòrnies, ja ens teniu que podem presumir de la vinguda de Chopin i la George Sand….. I  Espriu,per fer-ho més agradívol,  pren la llegenda i l’eleva a la categoria literaria al capítol XVI de Laia……
Apali! alló qu es’ha elevat a la categoria de mite , no cal tocar-ho….

Es possible que els il.lustres personatges vinguéssin a la vila…. o potser no… Però no digueu que no val la pena poder saber que Chopin va tocar un Pleyel a la casa Pastor…. Pleyel que va acabar a Can Ramis i que, servidor, ara ja fa anys va poder-lo veure, empolsegat i cobert de teranyines…..
Potser sí, potser no…. però així s’ha anat construint el mon imaginari de Sinera….

Si us abelleix, cluqueu els ulls, penseu que us trobeu al palau dels Pastor a Sinera….. Chopin us acompanya..

Si de nou voleu passar,
Ariadna tornarà
a mostrar-vos el camí
que us permeti de sortir.
No hi ha laberint més clar.
Trobareu seients a mà
per als tristos i cansats.
Hom no hi sent miols de gat,
sinó molt nobles cançons,
trèmolos d’acordions.
Quan al preu, tan mòdic és,
que no penso cobrar res.

I per intentar entrellucar els paisatges més propers del poeta, entreu i goiteu…..

Ningú ha pogut escatir quan i com va començar la Mare de Déu Fumadora. El dia 8 de desembre de cada any es celebra la festa de la Immaculada Concepció, i a Arenys, de tradició, aquell dia, i només aquell dia, els nostres vailets i patuleia tota,  tenien butlla per a poder fumar. Tant com volien (i no volien gaire, no us penseu).
i la festa com comença?….
Ningú ho sap, però Mn Palomer, el nostre il.lustrat home de les tradicions arenyenques ens indica que, aquella data, els grans honoraven la Verge assistint devotament a la Novena Preparatòria que es feia a la Parròquia.
I els menuts honoraven la festa construint unes pipes maldestres i cantant pels carrers:
“Amb el cor plè d’alegría
cantem l’himne triomfal;
concebuda sou, Maria,
sense pecat original”
Aquells versos es cantaven pels carrers entre pipada i pipada.
Les pipes les construïen la vetlla i ja amb la pipa endreçada, el dia de la Mare de Déu, anaven a la riera, on es nodrien de matafaluga i de pela de cacau que els pastissers, senyors Josep Sauleda i Joaquim Casas, els havien omplert uns sacs a la porta dels seus establiments on podien repostar l’element necessari per a poder continuar pipant.
I és clar, després d’haver pipat matafaluga i pela de cacau, quí podia continuar fument la resta de l’any. Era tot un antídot o vacuna per ano tornar a fumar mai més.
I sembla que la tradició però, comença a l’aplec que hi havia en aital diada a l’ermita de la Pietat (on avui hi ha el cementiri de Sinera) i per anar a l’aplec s’havia de pujar per un fondo envitricollat, on les ridoltes creixien a pleret….
I els vailets, abans d’arribar al cim de la Pietat ja s’havien nodrit de les ridoltes necessàries per a poder pipar tot el dia (i verdes i tot! i els que hem sigut vailets i hem tastat la ridolta seca, ja no ens quedaven ganes de tornar a fumar, imagineu-vos fumant ridoltes verdes!!!!…..)
I sigui pel que sigui, els pares deixaven que aquell dia, només aquell dia i només a Arenys, els marrecs podien fumar tant com volien.
Ja podeu comprendre que malgrat no conèixer-se l’inici de la tradició si que era volguda i acceptada pels arenyencs.
Però ara ja hi tenim mala peça al teler…..
La modernitat i la TV3 que un any se li va ocórrer començar el telediari de la diada de la Verge per blasmar aquesta tradició atàvicament dolenta….
I és clar, fem més cas a la tele que a la tradició.
I qué voleu, així ens van les coses!

Si en voleu saber una mica més, cliqueu aquí…

O aquí teniu un article d’en Jordi Bilbeny, molt acurat…
O aquest altre article de l’Espinàs.

Si la nostra vila excel.leix en algunes qüestions, no és la menor el fet que aquí, els senyors, o sigui el benefactors, son de casa.
Tenim un reguitzell de gent que tot i fer riqueses (materials) a fora de les nostres llars, quan ha estat l’hora de fer un xic de bé a la societat, han pensat sempre en el seu lloc de naixement, o sigui, en Arenys de Mar.
I així tenim en Joan Baptista Cassà que va fer una deixa de 25.000 “durus” per tal de bastir una escola. L’Andreu Guri que va fundar el patronat de la Caritat de Sant Andreu, que encara avui fa una feina d’ajuda als desvalguts, en Lloveras que va fer un Balneari….. i alguns d’altres .
I entre els altres, l’obra més consolidada pels anys dels anys, va ser (i és) l’Asil Torrent.
L’Antoni Torrent que va fer fortuna amb les fruites tropicals i  amb les fabriques de sucre, va pensar en fer un asil i el que és més important: el va nodrir de contingut. No només va fer l’edifici, sinó que va pensar en com havia de funcionar i així , tot i creant un patronat, va fer una cessió d’us perpetua a les Hermanitas de los Pobres desamparados, que , amb bona feina,  van arribar des de 1901 fins l’any passat, o sigui més de 100 anys al servei dels avis i iaies de la nostra Vila. Si cliqueu aquí podeu veure una ressenya de l’acte d’acomiadament.
I encara avui, amb un altra sistema continua fent bona tasca.
Ah! i va tenir un germà: en Francisco Torrent que també ens va fer una gran deixa, però aquesta no ens va arribar als arenyencs.
I si bé, en el seu testament va deixar escrit que volia esser enterrat a l’Asil, definitivament va ser enterrat al panteó dels familiars de la seva esposa la familia Vilardell-Tarré i si voleu, en podeu veure algunes fotografies, clicant aquí.

L’any 1885, l’Ateneu Arenyenc organitzava el “Primer Certamen Literario”, que es celebrà. Llegim de l’acta que en va fer el secretari José Puig y Matas… :

“….a los diez de julio de mil ochocientos ochenta y cinco, á las diez de la mañana…. en los jardines del Hospital de Xifré (se celebró) la solemne fiesta de distribución de premios del primer certamen literario iniciado por el Ateneo arenyense…..
….. la poesia que ha obtenido el premio de la Flor natural, consiste en una magnolia, era la que tenia por título La puntaire, resultando ser su autor D. Manuel Ribot y Serra, quien acompañado del Presidente del Jurado la ofreció a la Srta. Maria del Carmen Cordoba y Puig, la que pasó a ocupar el sillon presidencial, siendo proclamada entre los acordes de la música que amenizaba dicho acto y los aplausos de la concurrencia, Reyna de la fiesta por el mismo Sr Presidente. La poesia premiada fué leida por su mismo autor y calurosamente aplaudida por los concurrentes….”“

(la transcric, amb grafia posada al dia)

La Puntaire

A la voreta del mar,
l’Agnès se’n va a treballar,
quan l’alba apunta;
i sos ulls, en plor desfet,
va mullant lo coixinet
on fa la punta.

Enyora a son aimador
que sembrà en son cor tendre
dolça esperança,
son plorar amarg i ardent
no és pas d’arrepentiment,
és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d’Arenys de Mar
i a sa promesa;
la pobresa el va espaordir
i a Amèrica va partir
cercant riquesa.

– Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré –
deia, i marxava;
– Aquí t’espera mon cor –
ella amb puríssim amor
deia, i plorava.

I esperant-lo amb fe constant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

A Arenys de Mar ha arribat
aquest matí un potentat.
Ve de l’Havana;
era fill d’un mariner
i ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l’Agnès en terra ha caigut
d’un desmai presa;
cinc anys l’ha plorat ausent,
i avui plora el mancament
de sa promesa.

Retorna en sí del desmai
i plena de dol i esglai
plora i gemega.
– Filla meva, viu per mi, –
sa mareta li va dir;
sa mare és cega!

La filla ofega en son cor
del desengany i l’amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren los boixets i el coixí
i va fent puntes.

I plorant i sospirant
amb anhel va treballant,
que res li sobra.
i per minvar sos fatics
va fent les puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del potentat
a casa l’Agnès ha entrat
fa poca estona.
– Per l’infant que haig de parir
el niuet tinc de guarnir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves m’han donat
ja tes companyes;
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
tant se revela. –
L’Agnès escoltant això,
sent una mortal fredor
que el cor li gela.

Esguarda la post de pa,
i ni un sol mos n’hi veu ja…
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!

– Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me sobra;
tinc d’ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè soc pobra.

De dia i nit sens repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa;
si li pregunteu què fa,
amb veu trista us respondrà:
– faig… ma mortalla.-

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
és tarongina d’amor,
i quan grogueja la flor,
caurà de l’arbre.

Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat,
per la senyora;
…treballant de dia i nit
ja ha deixat el niu guarnit
la cosidora.

A bateig van repicant;
els veïns per veure’l van
tots a la porta;
el toc de morts els sorprèn,
i pel veïnat van dient:
– L’Agnès és morta!

14 de juny de 1885

I si voleu, podeu escoltar-la en la veu de Joan Pera, clicant aquí.

Imatge: Entrada del Cementiri d’Arenys, “el millor indret que Arenys tenia….”

Si voleu, podeu entrar…… Ariadna us mostrarà el camí per entrellucar una mica,  d’on ens ve als arenyencs,  que sempre rumbegem i fem el fatxenda…..

I és que el nostre passat està farcit de motius d’orgull!

Aquí teniu un poema del  pare Venanci d’Arenys de Mar (Xavier Nogueras i Prats, 1903-1983) que nasqué a Arenys de Mar el dia 14 de març de 1903, fill d’una família de cerers i adroguers i germà de l’oncle de la meva esposa, en Pere Nogueras….

La gent d’Arenys
(Lletra per una sardana escrita l’any 1947 dedicada a Carles Xena)

La gent d’Arenys – mireu si és el cas! –
Som cadascun a sa manera:
qui és alt o és baix; qui és magre o gras,
qui té un ofici o una carrera.

Som com tothom, poc més, poc menys.
Però se’ns coneix que som d’Arenys.

Diu que ens ho veuen a la cara.
Potser ho fa el cel, potser el mar blau
o la riera oberta i clara
o el nostre clima tan suau.

Sigui el que es vulgui, és cosa certa
Que som gent noble i ben oberta.

Tots rumbegem, qui menys qui més,
i tots gastem certa elegància.
Tots tenim l’aire de marquès
sense voler-nos dar importància.

Això és la sang, que ens bull a dins,
de tants prohoms i braus marins.

Del millor indret que Arenys tenia
n’hem fet jardí pels que ja han mort.
No obrim carrers – que prou caldria –
però obrim els braços fent un Port.

Nostre palau – ningú ho estranya –
l’hem fet per als vells, i – tant se val! –
ans que el “passeig millor d’Espanya”
hem preferit un hospital.

Som a la inversa de tants d’altres:
primer tothom, després, nosaltres.
Així hem estat, i així serem.
I som alegres i cantaires.
I som feiners i fressegem
com els boixets de les puntaires.

De tot bateig volem confits
i de tot dol prenem candela
i ens barallem… però – amunt i crits –
naveguem junts a rem i vela.

O gent d’Arenys: vinguen les mans
i amb un anhel que mai feblegi
fem via enllà, tan cristians,
tan franciscans i catalans,
que tothom digui així que ens vegi:

“Són com tothom, poc més, poc menys…
Però, quina gent la gent d’Arenys!”

I si voleu, podeu escoltar la gent d’Arenys en la veu de Joan Pera.

I Si en voleu saber més, cliqueu aquí! 

O potser aquí!!

I si voleu saber com celebraven la festa els nostres avantpassats, cliqueu aquí.

“Gloriós Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella. Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.   
Amén….” ……
Sant Roc!!, Sant Roc!!!!!…..

Passejada tranquil.la… fa de bo passejar ran d’aigua.
La serenor de  l’horafoscant es fa present a la rada de Llevant de la Vila. Les hores, ara l’una ara l’altra,  van caient fins que arribi la diada del nostre Sant. Tot seré, com cal en una vila marinera…. el meu poble.
I com a tot poble (vila) hi ha de tot. Hi ha qui esmerça hores i hores en bé de la comunitat, repescant fets antics i inventat-se de nou… però sempre en un sentit positiu,  que,  als que ja tenim uns quants anys ens enamora… però també hi ha qui creu que cal enfosquir la realitat de la història, del nostre passat,  del nostre present i del nostre futur.
I ai las! que de vegades, retornen els captaires d’engrunes, talment com les ombres de la Sinera del nostrat poeta……:
Qualque nen mimat  que del no res més absolut i de derrota en derrota va arribant quasi a la derrota absoluta i que tanmateix renega dels seus orígens, algun miserable de les planúries boscanes, algun peterpan  convertit en un corifeu de fireta. L’Escombreta, que no entén res,  però vol entrellucar un camí incert des de la més supina incultura. La Bótil i l’hereu Quiliè que encara cerquen trobar els seus orígens. (Que mai trobaran des de la seva ignorància). I tots, tots, sense fer brot i esperant que les musses els arribin de l’aire del cel…. I no saben que Picasso ja ens va ensenyar, quan li preguntaven per la inspiració,  sempre responia:
.– Aquesta senyora no m’ha vingut mai a veure, però si de cas vingués,  que em trobi  treballant….
Cap perill, a aquests galifardeus que criden,  mai dels mais els trobaran treballant, Què voleu! massa cansat, costa menys baladrejar el darrer instant que crear quelcom per a gaudi de tots!!!
I així, pels segles dels segles…
I  mentre i tant,  Sant Roc, des del  cel, deu maldar per entendre alguna cosa.
Però no patiu, deu pensar: Sempre llueix la veritat, malgrat els ineptes, ignorants, miserables  i tota l’altra tropa que no ha entés que el Vot de Vila és això: Un vot de vila des de la història !!

“Gloriós Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella. Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.   
Amén….” ……
Sant Roc!!, Sant Roc!!!!!…..

Fixeu-vos: Remenant per internet he fet aquesta troballa de les Nines d’Arenys….

Caratsus!! I nosaltres que tenim una vila carregada de sants i santes, bisbes i canonges a dojo…. I ha de venir Mn Cinto i ensenyar-nos com en son de desvergonyides les “nines d’Arenys”

CANÇONS TRADICIONALS CATALANES RECOLLIDES PER JACINT VERDAGUER.  PUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT  2002.

LES NINES D’ARENYS

Les nines d’Arenys         son molt boniquetes

se’n van a la font          descordonadetes,

ensenyant los pits,          blanques mamelletes.

Qui pogués dormir            una nit amb elles,

una nit tan sols               o mitja dotzena,

i si pogués ser         setmanes enteres!

N’han tingut un noi,                un noi com un temple,

encar’ no te un any               que tot ho emprenya.

Bon diumenge i bona entrada d’estiu…..
Estiguem contents i alegres….
…….malgrat tot!!