Ulisses20

Ves que ara Rajoy, des d’espana, diu que posarà l’esforç de la seua política en l’agricultura. Això si governa, naturalment. Ara que l’han morta completament, a València, l’agricultura. Quinze anys governen contra l’agricultura, Francisco-agricultor Camps, i ara el seu president, diu al virrei que s’hi dedicarà, en cos i ànima al camp.
Per exemple, a València han triat carregar-se l’ajut que feien els homes grans del poble, perquè alguns camps del terme encara lluïren nets, malgrat la ruïna, i els acusen de fer frau contra la hisenda, i contra els drets laborals de gent, els joves, que fa anys han pegat a fugir d’una tan gran ruïna i misèria.

El president Camps ha preferit de dedicar els diners dels valencians als luxes, contra el camp, als cotxe de fórmula 1, contra el camp, als grans esdeveniments, oblidant i abandonant el camp a la seua sort. Un president que ha tolerat el frau en el comerç de la taronja, que ha tolerat el frau amb els productes del camp, que ha enganyat els llauradors cada vegada que guanyava eleccions, en favor dels camps de golf, en favor de les urbanitzacions, sempre en contra del camp.  

Ara això: segons ell, el camp valencià és una potència internacional. Xe, que ho ha dit ell, en Camps, Francisco-agricultor Camps.

No solament ha jugat a la corrupció o a l’acceptació de regals en canvi de contractes de preus desorbitats. Ha preferit mentir, enganyar, i burlar-se dels seus propis votants, molts d’ells llauradors, pobres, perquè ja compta que, malgrat fer-ho tan malament, n’hi haurà de dissortats que encara el voldran votar. 

La corrupció i la política, que no la democràcia, ja juga per aquest cantó. I cada colp se’ns farà més difícil de poder destriar tanta palla enmig de tan poca molla de democràcia.

Passada la primera febrada, els bancs van saber que els governs vindrien al rescat. És el primer que van salvar, els bancs. No els clients, ni els fons, no. Van salvar els dirigents, els executius, els alts càrrecs. No van salvar res més. Per celebrar-ho, els alts càrrecs, els executius, els directius, els grans amos, es van apujar els sous, es van destinar incentius i el premi major. Per acabar de celebrar-ho, van començar a acomiadar els treballadors de segona i tercera fila, van preparar plans de prejubilació a càrrec de l’administració pública i van continuar dient que no n’hi havia prou.
 
La complicitat és mútua, entre polítics, banquers, polítics, jutges, militars i bisbes. Els mateixos poders que ens van portar al desastre, durant la dictadura, ens porten al desastre, durant la democràcia. En realitat, a allò que ells en diuen democràcia. 
El valor de tota la conxoraxa de desastres són milions i milions d’euros; bilions en realitat. Però tant se val. No tanquen ningú per això. S’han encarregat de legalitzar també la corrupció, la ineficàcia, el viure una vida completa, ells i les seues famílies, de franc, a càrrec de la hisenda pública. I no viuen gens malament, els fills de puta. Ho fan pel bé públic, diuen. 

-Dediquen la seua vida als altres, altruïstes, innocents, sacrificats. 
Si es moriren de sobte, de colp, no els trobaríem a faltar. 
(avui no posaré els noms, però els podria posar. Tant se val, en realitat. Ningú no els trobaria a faltar, els fills de puta.)
.

«Quan intente entendre què va causar el feixisme, què va fer que aquest ens envaís…
… Per a nosaltres resistir era no acceptar l’ocupació alemanya, la derrota.» Hessel

Les llistes del PP per a les futures eleccions, i les del PSOE, veiem que són ben carregades de corruptes, de lladres, de gentola aprofitada i sense escrúpols…, que ens encomanen la indignació. Ells argumenten que els altres, el PSOE (quins malparits també), també en tenen de corruptes, a les llistes. Així que no els pega per liquidar-los tots. No. Competeixen per veure qui pot encabir més o menys corruptes, que ens governaran les municipals o les cantonals. Tant se val. No fan net, no volen fer net, perquè els quedarien pocs polítics a les llistes, entre els sabuts que són declaradament gànsters, i els que encara pengen d’un fil que no acaben d’estirar ni jutges ni amigots.

Aquests malparits de PP i PSOE sí que comproven si els bascos fan net, a les seues llistes, i com que no ho saben, dubten, i si dubten, demanen que els jutges eliminen la llista completa. Els mitjans espanols també ho demanen, davant els dubtes. Però amb els PP-PSOE, no. Amb aquests no els demanen de dimitir, malgrat tants corruptes i imputats, perquè llavors deixarien de mamar del pot. Els mitjans i els polítics.
Si n’hi ha cap motiu per indignar-nos? Més que mai. Perquè els modos que s’hi han instal·lat, entre els uns i els altres, de tolerància i  acceptació de la corrupció, de legalitzar la màfia a la política, és un estil feixista model del segle XX, aquell que Hessel va combatre amb la seua indignació i lluita pacífica. 

Diu Hessel: –Sovint demane als professors d’escola que em permeten parlar amb els seus alumnes. 
Nosaltres, els mestres, també hauríem de parlar als nostres alumnes. Dir-los, per exemple: tots aquests homenics de la política, ZP, Rajoy, Rubalcaba, Camps, Rita, Blasco (aquest mereix plat a banda), quins tipus de valors i d’ètica representen? Voleu que us ho diguem?
– No, mestre, no. 
-Haurem arribat al punt de no poder-se’n refiar de cap polític. De cap ni un. 

Els propers quatre anys, almenys, un cabàs de delinqüents guiarà el destí polític dels valencians. Entre imputats, corruptes, prescrits, lladregots i més espècies del cantó fosc de la llei, la valenciana sobretot que tenen feta a a mida dels seus vestits, el calvari del que ens passarà vessarà rècords coneguts i provats. Serem el país dels sense llei, dels sense vergonya, dels sense moral, dels primers a tenir aeroports sense avions, dels primers a tenir estacions de metro sense trens, dels primers a tenir hospitals sense metges, ni llits, i encara pitjor, o millor, els primers a tenir hospitals sense malalts, completament inaugurats, que això sí que ho saben fer. 

El convenciment general que guanyaran, que tornaran a guanyar les eleccions, fins i tot entre els cercles de progressistes, psocialistes o nacionalistes d’esquerra i de dreta, deixa col·lapsats milers de valencians, però és que n’hi ha molts milers més, d’igualment valencians més o menys ben parits, que viuen del seu conte, dels seus comptes, d’aquell estil mafiós que han instal·lat a les institucions valencianes (GV, diputacions, ajuntaments, cementeris, colombaires, caçadors, sindicats…) 

– I no els podríem ficar tots en aquell coet que il·lustrava una obra de teatre de XC i enviar-los a Mart, allà on no hi ha atmosfera, ni diners, ni sastres, ni ulleres fosques, ni GV, a veure si els pega per morir-se de riure sense haver d’enganyar ningú més.
– Home, pobres marcians de Mart, no?

[Post-econòmic: he passat al club dels 10.000 valencians que hem posat 80 euros per pagar la multa als delinqüents de Camps i la resta de gànsters del PP]. Però em tem que no n’hi haurà prou… Diumenge afegiré la paga setmanal, a veure si encara eixim del primer dels forats negres. El del cul de la justícia fiscal i ppera.
 

El desastre bancari valencià és descomunal. El de les caixes valencianes és de tsunami. I allò que passa amb la CAM sembla la pesta radioactiva de Fukisima. Ningú no vol la CAM. I Bancaixa va arrimar-se a un peixot gros per tapar també grans desastres, mutus, naturalment. L’economia valenciana d’un centenars d’anys, aquests fills de puta de Crespo i Olivas se les han gastades en cinc anys. Naturalment, que no tenen tota la culpa, ells sols. Amb cadena perpètua d’un crim de milers de milions d’euros suposem que serà suficient, per ells i per tots els consellers del Consell d’Administració d’aquestes caixes.

Però aquests desgraciats, de banquers de pega, de gerents de per riure, que ens han arruïnat per cent anys més, els ha portat algú al carreró de la mort econòmica d’aquest país. Algú que també tenen nom propi: Rita, Camps, Blasco, Serafin, Rus, Fabra, tots aquests malparits de la política del PP fa anys que han estirat més el braç que la mànega, fa anys que han posat els diners on no tocava, fa anys que conxorxen amb els diners dels valencians en canvi de guanys particulars, de milions desapareguts, de luxes superflus, de fraus combinats amb errors descomunals… Un rere l’altre, tots aquests polítics de falla i sainet, de sarsuela i de mentida, són els protagonistes d’una economia pública basada en el desastre, en la torpesa, en la hipoteca i l’impagament, sense comptar tota la resta de corrupcions perdonades, no encausades, imputades, amagades, descobertes, prescrites, putejades…
 
Francisco Camps! S’ha de ser un hipòcrita de merda per esbombar que som els millors, després del tsunami econòmic on has portat el país; que tenim el major creixement?, serà de desocupació, moniato, de destrucció de llocs de treball…  Que som el model a imitar? S’ha de ser un remaleït beatot, per no donar la cara davant el desastre econòmic que has provocat amb les caixes dels valencians, s’ha de ser un moniato cagat, de torpeses i burreres… Els vestidets? Mamonaes, ets un xoriç pur, mante, perquè darrere tan de percal hi ha un model polític i econòmic a no imitar enlloc de l’Europa occidental, i tu ets el major protagonista del desastre consentit per milers de valencians, la majoria; però no sigues burro, perquè els has enganyat a manta, amb mentides de TV de pandereta, amb enganyifes, i ves que ara molts milers de valencians tenen por de perdre els diners, els estalvis, per culpa de fills de puta creminals del teu estil. 

Ara, això no perdona cap dels consellers de Bancaixa o de CAM. Cap ni un. A la presó, a perpètua. I que tornen del patromini particular d’ells, de les famílies i dels amigots que n’han xuplat durant anys, tot el que deuen amb interessos i multa…

Post: s’ha de ser molt refilldeputa, per multar la cultura davant la usura de banquers i polítics. Indignem-nos. Tornem-los mal per mal, o pitjor…

Acció Cultural necessita diners per evitar de ser embargada. El Partit feixista del PP l’ha multada per no fer cas dels tancaments dels repetidors de TV3. Çò és, multada per ser en favor de la llibertat d’expressió, fins i tot, per ser en favor de tenir un mitjà en la llengua dels valencians. 
El partit feixista del PP actua d’aqueixa manera, contra els seus contraris. És un partit que no compleix la llei en algunes concessions de TDT a amics, també en situació il·legal. Fins i tot alguns repetidors del seu Canal de TV, Canal 9, són en situació il·legal. Però tant se val. Els valencians, una part important, necessitem pagar-los les putes i les follaes, els precs del Papa i les mamaes. Això potser que semble una manera barroera d’escriure, però això que ens obliga el PP va també d’aqueixa manera.
No sé si podrem reunir tants diners en temps de crisi. Ho dubte. En temps d’elecciosn que alguns partits afins van tan escassos. Però si ho fem, i paguem per evitar de ser embargats, els feixistes inventaran una altra cosa per amargar-nos la vida. I tornarem a començar, com en una guerra. I caldrà començar a tornar-los tanta merda com ens volen fer pagar, en canvi de les seues corrupcions. Començarem per no deixar-los lluir la panxa i la cara tan alegrement. Això d’Ontinyent ha sigut una bona lliçó. Pels pobles, aquests malparits, que no passen tan alegrement. Ja no. Fem-los la vida impossible, als corruptes, als feixistes. Pacíficament, però impossible que puguen traure pit, els mamons liders en corrupció i fracàs. Ora pronobis, que els pillen confessats.

Segona part: com la quantitat de la multa i els interessos del pagament pega en l’estil mafiós de les bandes americanes dels anys vint, ara, la quantitat a pagar són 800.000 euros de l’ala. Els comptes que podem fer, pam amunt o avall són:
– si 800.000 valencians paguem, eixirem a euro.
– si 400.000 valencians paguem, eixirem a 2 euros.
– si 160.000 valencians paguem, eixirem a 5 euros.
– si 080.000 valencians paguem, eixirem a 10 euros.
– si 040.000 valencians paguem, eixirem a 20 euros. 
– si 020.000 valencians paguem, eixirem a 40 euros.
– si 010.000 valencians paguem, eixirem a 80 euros.
– si 005.000 valencians paguem, eixirem a 160 euros.
– si 001.000 valencians paguem, eixirem a 800 euros. 
– si 100 valencians paguem, eixirem a 8.000 euros.
– si 1 valencià ho paga tot, eixirà a 800.000 euros. 

– Calculem les nostres possibilitats reals?

Els bancs han atresorat un fart de riqueses a l’empara del poder, dels governs, dels jutges, del secretisme i del negoci fosc. No són de la caritat ni són de la transparència. Clar i ras, gànsters perdonats pel sistema. Ara, això que ha passat els últims anys, abans i després de la crisi, no té nom, si no és corrupció, crim i lladrocini. Cada banc, i cada caixa, té noms i cognoms, cara i ulls, i ni un pam de net. Però ben pocs han parat entre reixes. Polítics que s’han passat a banquers, banquers que fan política, diners públics que han tapat errades milionàries, mentre als més desgraciats els tocava el rebre, com sempre. Hem perdonat els bancs, els hem deixat que tornen a guanyar, els hem tapat la mala gestió, però cap dels seus dirigents no ha deixat de guanyar, d’augmentar el guany, de viure de la usura, i el parasitisme. De viure molt bé, malgrat haver-nos fet perdre milers de milions d’euros públics. Ni justícia, ni lleis, ni política, ni religió. Tothom que és allà a l’altar va ben untat de merda, fins al coll. 
Ètica? Valors? Responsabilitat? Justícia? Que ho adobe l’escola.

Els exemples de Bancaixa i la CAM, entre més bancs valencians que no en salvem cap, els noms propis que les van buidar i fer fracassar a propòsit, caldrà que paguen amb presó, tant de desficaci, errors i desastres com han produït.  
En un país democràtic, no en un país de per riure, directius de caixes i polítics dels últims vint anys haurien de ser en presó de per vida. En un país agrari, més primitiu, i no voldria donar més pistes, a més s’estarien a les cel·les penjats dels collons, fins que tocaren terra, de l’estrebada. 

Per comiat, avui un mestre amolla:- ens bomdardaran, demà, a la mani?
L’acudit és fosc, i d’un humor i semblança difícil de pair, sobretot per allò de Líbia, de Síria, del Iemen…, però també d’espana, que prohibeix que Sortu puga presentar-se a eleccions, malgrat que avalava el seu No a la violència. Com passa que encara no poden anul·lar el judici i assassinat contra Miguel Hernàndez, o contra Companys i tants d’altres. Ells, el PP i el PSOE, i els seus jutges de paper, no poden renunciar contra la violència feixista, del franquisme. Governen i han governat amb la vergonya més grossa, de mascarada democràtica, però sense renunciar a aquella violència prehistòrica. En canvi, poden exigir això i allò, a la resta. La demència espanola és tota feta de múscul, però mancada d’intel·ligència. 

Encara no voleu que pensem, que no poden fer!, aquesta colla de pseudocdemòcrates, enviant-nos els avions de per riure, des de l’aeroport de Castelló? Però nosaltres, al vent, la força al vent, que cantava aquell. Fins demà, a València o a Llíria.

Camps viatja en furgoneta. Sembla que l’hèrnia discal aconsella de viatjar amb major comoditat, sobretot per no haver de doblegar l’esquena, en entrar i eixir del cotxe. En canvi, l’hèrnia mental que arrossega deu o dotze anys seguits no li impedeix de posar amb aquell rictus, d’home que ja veu la seua mort política a tocar –home, cent anys no ha de de durar–, perquè el desgast es paga tard o d’hora. Així que el van passejant, ací i enllà, provant d’inaugurar repetidament les mateixes coses. I ell ha pactat i convingut internament que siga així, el profit del seu partit, exhibir-lo com un d’aquells animalons del museu de ciències d’Onda.

Quan ell va dir allò que alguns el voldrien veure llençat en un voral, caigut de matinada de dins d’un furgó, no podia suposar que serien els seus mateixa, que li anaven preparant el parany. Pobre, Camps, l’enrabiada que ha de passar cada nit, quan el tornen a casa, de vora la dona, amb aquell munt de píndoles per passar la nit. I l’endemà un altre infern, un altre poble, una altra inauguració enmig d’obres, del caos, entre maquetes de Calatrava, factures proforma, i cartellets de TV3.

Si és que l’home té per anar en porreta!
(a veure si així deixeu de recordar-li allò dels vestits.)

Acaba d’arribar-me la convocatòria d’encontre d’Escoles en Xarxa 2011, en la categoria de primària. Escoles en Xarxa és un projecte de país, per posar en comunicació a través del periodisme digital, i de l’escola 2.0, el jovent de l’escola catalana. Els organitzadors del projecte són Vilaweb, Omnium, i Escola valenciana. 
Un altre projecte de primer nivell per a l’escola, que també coordina Vilaweb, és ‘el Diari de l’escola‘, eina i multitud de recursos per treballar a l’aula amb l’alumnat de secundària sobre l’actualitat del món, amb informació detallada, organitzada, preparada per  als instituts acuradament.
El suport informatiu de Vilaweb a Escola Valenciana no el fa ni el farà cap mitjà informatiu, ni digital ni convencional. És un paper principal sobretot per la desinformació valenciana provocada per les pròpies institucions del govern, i no ho oblidem, pels propis mitjans privats que no hi veuen negoci ni interés particular, ni en l’escola i menys encara en l’escola valenciana.

És contra tot plegat que el PSC, l’alcalde Hereu, i un policia municipal de rang superior, arrisquen diners públics, esforços i sinèrgies? Amb una doble intenció soterrada, d’una altra manera no s’entén. Una doble intenció que no és gaire difícil d’esbrinar. Malgrat que sembla contradictori que l’esquerra s’acarnisse i la dreta li demane de retirar la demanda. No hi ha error, lamentablement. Des de l’esquerra (!) del PSC, no.

Quan el poder portaa contra els jutges (ai, què ens podem trobar davant) l’escola, a través d’un mitjà informatiu que hi posa ganes i recursos, no cal fer gaire estranys, per apamar com és. Per deduir què preten, i què voldria realment, l’alcalde, per aquell mitjà i per aquella escola.

Quan la Generalitat valenciana castiga amb tants milers d’euros una associació cultural, ja sabem què preten, en definitiva. 

A València ho tenim ben pelut, malgrat que el dia 26 de març ens concentrarem contra la corrupció i el putiferi de política valenciana del pp. Però a Barcelona, el deliri d’un faraó coix, o d’un Ubú municipal, algú l’hauria d’aturar. Per decència, contra el ridícul. 
I aquests diners que reclama el cap de la policia municipal, seran per gastar-los en putes i maturrangues, per comptes d’invertir-los en educació i decència, senyor batlle. 

– Al Tall, per favor, canteu-li a l’Hereu, que vinga la llum, i que al senyor alcalde, li peguen pel cul.

N’hi ha paral·lelisme entre l’atac del PP valencià a Acció Cultural, amb les multes que pretenen ofegar-la i ofegar unes de les poques institucions cuturals de país, i l’atac del PSC, per mediació de l’impresentable Hereu, contra la llibertat d’expressió que representa el diari Vilaweb. 
Vilaweb és ara mateix, al país, de nord a sud, el diari digital de referència pel que ha sabut construir aquests quinze anys, amb independència, amb modernitat, amb visió de país i universal, mantenint-nos informats i mantenint-se contra les pressions i les maneres globals de polítics, mitjans i altres cavernes. 

Allò que pretén Hereu, contra l’únic diari que abasta el país de nord a sud, supose que no ho volen tots els socialistes catalans. Com n’hi havia que preferien la intel·ligència de Tura, i la professionalitat abans del sainet, malgrat que l’aparell del partit, l’estructura interna i familiar de la política de capelleta i ermita, va decidir de continuar el carnaval. 

No és cap broma, allò que passa al país, per culpa de desgraciats de mena, que es pensen faraons, emperadors o alcaldes a qualsevol preu. València és un paradigma indigne, d’una insospitada deixadesa moral, que fa anys que dura. Contra l’escola, contra la universitat, contra la llengua, contra TV3, contra Fuster o Guarner o Valor, per posar alguns noms.

Però ves que al nord, que ens pensàvem, segons que cantava Ovidi, hi havia gent més rica, culta i noble, també n’hi ha que ens imiten, als valencians, pel cantó més dissortat i pocapena. L’amenaça sobre els ciutadans, quan un té el poder, és senzilla de fer. Que sempre n’hi haurà criats que t’aguanten els pets, i els acudits, i les males arts, mentre tingues el poder, malgrat que la política hauria de ser una altra cosa. De major dignitat. Més noble i més rica, sens dubte. 

Quan els alcaldes no són carn ni peix, han de pegar per insultar la intel·ligència.  

La política potser no, però alguns polítics caldria albardar-los, posar-los el cabeçó i deixar-los que tragueren aigua de la sínia, vint o trenta anys seguits. O potser caldria portar-los a Cofrents, o a Vandellós, a veure si les fuites i els malpassos els adoben amb la seguretat que prediquen. 

L’alcalde Hereu vol querellar-se contra Vilaweb. L’alcalde representa el pitjor psc del país, realment, i és el psoe també, l’homenic, i ha triat un mitjà de comunicació que en els darrers anys ha marcat un estil i una fita informativa. L’alcalde Hereu és contra tot això que vol fer la guerra, no contra Gadafi, o espana, o la corrupció municipal i política, sinó contra el periodisme de bandera. Ell, l’Hereu, no es querellarà contra ZP, que ha mentit descaradament contra els catalans, que ara autoritza de continuar amb les centrals nuclears més enllà des quaranta anys de vida, no, Hereu, l’alcalde, considera més important l’honor (!) d’un policia municipal de dubtosa qualificació, que no els centenars de milers de lectors que seguim aquest mitjà per saber què passa al país i al món. La denúncia, l’Hereu albí, amaga un fracàs de gestió municipal, de política de segona divisió, de ciutat subordinada, de líder que s’amaga darrere el putiferi còmode de la institució, quan un es creu per damunt el bé i el mal i la resta són ciutadans que l’han d’adular.

L’alcalde Hereu també pensa que les centrals del país són les més segures d’Europa i del món, com el seu bisbot en ZP, i enlloc de fer política professional, en favor dels veïns i dels ciutadans, es gastarà els diners públics contra les mitjans, i la llibertat d’expressió. Com en Gadafi, com en Mubàrak, quan l’alcalde es veu amb la potestat de pegar voltes a la sínia ja pensa que tothom l’hem de seguir, a traure aigua d’aquella intel·ligència mancada, podrida, dels polítics de pixar curt. 

Els alcaldes, i l’alcalde Hereu no n’és l’excepció, en la seua majoria són desgraciats, mentiders i falsos, i els pocs que se’n salven segur que em sabran perdonar la generalitat de l’afirmació. Però el poder corromp, com deien els filòsofs grecs, i aquests alcaldes del segle XX i XXI; què voleu, són una prova descarada del fracàs de les democràcies dins els ajuntaments. Per cada ajuntament que podem salvar, n’hi ha mil en afers de corrupció i deslleialtat contra els seus, els ciutadans. 

Per què l’Hereu sempre m’ha semblat un sacerdot egipci?, un fals faraó recolzat sobre un bastó que no mereix?, no ho sabria explicar. Metafòricament em sembla un llengua tallada, un homenic de veu falsa, que mai no diu sinó la veritat que li convé. Que no saps mai quina una amaga, com una malaltissa segona intenció dels seus discursos. 

I ara tot això contra Vilaweb. Com si el món, i els catalans sobretot, no tingueren més feina, ni més preocupacions, ni tanta desocupació, perquè li haguérem de suportar la masturbació final. Quina agonia de polítics, xe.

– Com va dir l’Ernest, que a mi també em va semblar un bon conseller d’educació, aquest psc està acabat, i cada dia n’hi ha botons de mostra.

Devastador, l’efecte del PP al País Valencià. Foscor, desfeta, ruïna, desocupació, delinqüència, burla, amiguisme, prevaricació, corrupció, mentides, descrèdit, falsedat, sectarisme, xenofòbia, homofòbia, malversació, repressió, censura, irresponsabilitat, insult, ignorància, el desnonament cívic, social, cultural i econòmic que ha exercit el PP valencià contra el país i els valencians és de 9.0 graus a la famosa escala.

Finalment el TSJV, tribunal superior de justícia valencià, ha decidit de castigar Acció Cultural, pel vot de desempat del seu president, Edilberto Narbon. Dos jutges consideraven nul·la la sanció. Que és desproporcionada.

La desproporció de castigar la cultura i la llibertat d’expressió. Quina justícia i quins jutges són capaços de donar suport al despropòsit? Els valencians, els jutges, el govern?

Fem pagar per la llibertat d’expressió, en canvi de perdonar la corrupció i els modos gansters de la generalitat. Han furtat a mans plenes, han desviat fons de suposades ONGs o fundacions solidàries, han gastat en luxe quan no n’hi havia per pa, s’han repartit el calaix per no fer res… Però el TSJV els ho perdona completament.
Vaja, com el reton del tsunami , que l’aigua torna a repetir el desastre, després de la primera onada política, encara hem de suportar la segona i pitjor, la pròpia justícia.

-Amagueu les carteres, per edilberto!

El PP és un hospital, perquè amaga no poques malalties, de físiques i de mentals. Ara han passat la línia roja de la ineficàcia, de la inoperància, del descrèdit, fins i tot de la decència, al sistema sanitari valencià. 
Un dels majors aconseguiments dels valencians, el sistema sanitari públic, el PP se l’ha carregat en uns quants anys de desgovern. La cirereta del caos és ara mateix la Fe. En realitat, ho és la nova Fe valenciana, per culpa d’uns polítics tan nefastos com desgraciats i males persones. La urgència de les eleccions, de voler ensenyar als valencians com són de collonuts Rira, Camps, Rambla, Blasco, Serafín i la resta de lladres d’Alibabà, els ha portat a estrenar el nou gegant hospitalari ‘la Nova Fe’, sense les condicions bàsiques per fer-ho.
El caos va portant l’estrena a la pròpia «degeneració», paraules de metges i infermers, a més de la resta del personal treballador, gairebé sis mil persones desemparades per la burrera de polítics i gestors de la incompetència pepera.
-Pitjor no es podia fer –asseguren metges del mateix partit que governa–. Ni els mitjans poden arribar a calcular on arriba el desastre on ens han posat.
(Cal dir que dins el personal sanitari, sobretot del cos de metges, el pp té un niu de vots pixats i cagats.)

Ni enemics  ni amics del partit de Camps, a dins la Fe Nova, no amaguen les queixes d’un desastre descomunal. Tan mal planificat que, algunes veus autoritzades, comencen a esbombar que les errades són no solament en els detalls fins, sinó en allò més bàsic, o més gros, que tot s’ha pensat amb els peus.
Per exemple: el nou hospital referència dels valencians, no pot tenir servei d’heliport, perquè és en la línia d’aterratge del camp d’aviació de Manises, l’aeroport de València. Així que la solució dels grans pensadors del PP és el següent: l’helicòpter aterrarà a l’heliport de la Fe Vella, i amb una ambulància d’urgència, es transportarà el malalt o l’òrgan necessari, a la fe Nova.
– Talent! D’això se’n diu talent.

El trasllat a correcuita de malalts, personal, i altres detallets de no-res, ha provocat situacions de sainet, d’esperpent que, si la cosa no fos la que és, provocaria el riure sencer d’una quants programes del Polònia. Extravien malalts, extravien proves caríssimes que s’han de tornat a programar i a fer, extravien material que, ui!, ara ningú no sap si havia de ser o no… Arriba a passar que, en una guàrdia amb sis metges, solament n’hi ha una tauleta de nit i quatre cadires, cap mobiliari més. Solament que els calien les cartes i uns fesolets per començar el truc. Arriben a l’extrem de, si els cal res, portar-ho de casa (un catret, un ordinador, un canó de projecció), i emportar-s’ho a casa, per si les moques desapareixen. Despareixen multitd de coses, paraula, que ningú no sap on paren. 
Com que la majoria de coses no estan pagades, les empreses proveïdores no asseguren de deixar-ho i encomanen seguretat particular i claus particulars del material.

No cal dir que cap dels laboratoris no funciona, encara. Ni han disposat materials ni res de res. Tu hi vas, et trauen sang, l’envien en ambulància o taxi (en helicòpter no poden) a la Fe Vella, on encara funcionen (!) els laboratoris, i després tornen a enviar els resultats cap enllà… Això si pel camí res no es perd, o el xofer troba on poder aparcar, en aquell desert d’intel·ligències predisposades a salvar-nos del mal i de les malalties.

Aquesta vegada, la política juga contra la salut dels valencians. Aquest consentits del PP pensen que tot li val, i tot els serà perdonat. Perquè de fills de puta, ja no poden caure més avall. 
[què celebren els xitxarel·los de la imatge?, si ho poden fer elàsticament pitjor.]

El Govern prohibeix que Sortu es presente a les eleccions. Que és el mateix que negar-li el joc democràtic. Una democràcia que el PPSOE dibuixa al seu interés. El mateix PPSOE que prohibeix de veure TV3 a València, prohibint o desentenent-se. Els mateixos que prohibeixen de fer consultes populars en favor de la democràcia, a Barcelona, o prohibeixen a través de la seua constitució que València i Barcelona puguem entendre’ns, també en política. 
El panorama independentista tampoc no és gaire fi. Els pollastregots trauen la cresta a passejar, mentre ERC, uns altres involucionistes contra la independència, van covant traïcions i invitacions per rompre possibles amenaces del propi pessebre. Aquells del PPSOE també ataquen Sortu per defensar el pessebre. Amb la participació política de l’esquerra basca, els espanols ho tenen pelut per governar i alimentar els mamons de les famílies.  
El PPSOE han provat d’acallar la ILP sobre la TV sense fronteres a Madrid (casualemnt hi havia un espanol i un bas que ho decidia). El PPSOE també se sent còmode sense la TV3 a València. Se senten tann còmodes, sense tantes coses a València! 
Malgrat la delinqüència del PPSOE, els jutges sembla que apunten contra la perifèria. Sobretot si aquesta no es mostra suficientment espanola. El sentit d’Estat ja comporta una gran involució, contra el sentit democràtic. Els espanols són genèticament involucionistes. Potser que n’hi ha residus, però no compten. Abans estat que democràcia. I nosaltres, quan ens toque, com ho governarem tot plegat?