Un altre país

Un dels carrers principals del ghetto de Roma es diu Via Catalana.
La comunitat jueva de Roma és la més antiga d’Europa. La presència més antiga documentada és del segle II a.c. (a.e.v., com diuen ells, abans de l’era vulgar). A l’any 70 la comunitat va créixer molt amb l’arribada dels esclaus jueus portats a Roma per Titus després de la destrucció del Temple a Jerusalem. N’és testimoni l’esplèndida sinagoga d’Ostia Antica, del segle I, la més antiga d’Europa. A l’edat mitjana la comunitat jueva de Roma va ser seu d’una important escola rabínica, que amb escribes i traductors va ser un pont entre la cultura llatina i la islàmica.
El major augment de població* de la comunitat es va produir quan el Papa Alexandre Borja va acollir a Roma a molts dels jueus expulsats de la Península Ibèrica el 1492. Els nou arribats eren diferents dels jueus romans, per llengua, per usos, per mentalitat i pels oficis. D’aquesta barreja va eixir l’hebraisme romà, però el temps de la tolerància va durar ben poc, el que va tardar en arribar la contra-reforma i, així, només dues generacions després els jueus romans, que vivien quasi tots a Trastevere, van ser obligats a traslladar-se al ghetto, instituït pel Papa Paolo IV Carafa, el 1555. Darrere els murs del ghetto, en un modest quadrilàter de cases vora riu, que s’inundava cada primavera amb les riuades, es va reorganitzar la comunitat. Per ordre del Papa al ghetto només podia haver una sinagoga però els cultes, les escoles, eren cinc (diu una vella dita jiddisch: dos jueus, tres sinagogues), així que van agrupar les cinc escoles i els cinc temples en un sol edifici (on ara hi ha la piazza delle cinque scole). Les cinc escoles eren la Scuola del Tempio que era la dels vells jueus locals, la Scuola Nuova, dels jueus de la resta del  l’Estat pontifici arribats a Roma perquè era l’única ciutat on tenien permés viure (a banda d’Ancona). La Scuola Siciliana, la Scuola Castigliana i la Scuola Catalana, aquestes tres de ritus sefardita.
El 1870, amb la unitat d’Itàlia els murs del ghetto van ser abatuts i es van alçar contencions per defensar-se del riu. Les quatre illes de cases més velles del ghetto van ser abatudes i al seu lloc es va construir la nova sinagoga, il Tempio Maggiore, i illes de cases noves amb carrers més amples, i a un dels carrers principals li van donar el nom d’una de les  velles cinc escoles, Via Catalana. Va ser molt a la vora on els nazis van concentrar els jueus del ghetto per deportar-los el 1943 i on va esclatar una bomba a l’eixida del temple el 1982.

*L’altre gran canvi demogràfic i cultural a la comunitat jueva romana va ser l’arribada del jueus de Líbia, i tripolini. Expulsats de Líbia (on una nombrosa comunitat sefardita hi vivia des de l’expulsió de la Península Ibèrica) el 1967 com a conseqüència de la guerra dels sis dies, 4000 persones van ser posades en avions i portades a Roma on alguns van ser instal·lats en camps de refugiats i amb el temps van marxar o es van instal·lar a la ciutat, però ja no al ghetto, la majoria viuen al meu barri que creixia aleshores.  

L’altre dia parlant de Giordano Bruno, em vaig quedar amb ganes de parlar una miqueta més d’algunes històries de Campo de’ fiori.
El Cinema Farnese, a Campo de’ fiori, és un dels més antics de Roma. Als anys 30s es deia, feixistament, Cinema Romano i feien cinema i avanspettacolo, un gènere teatral menor, fill del varietà, pensat per entretindre el públic abans de l’inici de la pel·lícula.
Aldo Fabrizi (l’actor que fa el capellà de Roma città aperta) treballava a la parada de fruita de sa mare al mercat de Campo de’ Fiori, es va enamorar d’una actriu que treballava al Cinema Romano, Beatrice Rocchi, coneguda com Reginella  i va pensar que ella no es fixaria mai en un que treballava al mercat. Va aconseguir que el provaren com a actor còmic per arrimar-se a ella, i així va començar la seua brillant carrera, sobretot com actor còmic, tot i que va fer també papers dramàtics, com el de Roma città aperta.
Va fer més de 70 pel·lícules com a actor, en va dirigir nou i va escriure molts guions per al cinema i la televisió. Amic de l’ànima d’Anna Magnani, expliquen que tot i estimar-se moltíssim eren incapaços d’estar junts sense discutir violentament.
Amb la Reginella es van casar als anys 30s i van estar junts fins a la mort d’ella l’any 81, Aldo Fabrizi va morir al 90.
Abans de treballar amb la Magnani a Roma città aperta, van fer junts, en plena guerra, una pel·lícula que es deia precisament Campo de’ Fiori, on ell feia de venedor de peix i ella de venedora de fruita del mercat de la plaça.
Vos pose un trosset molt xicotet de la pel·li:

Rebo, signe, traduïsc i publique el següent manifest. És molt llarg però crec que paga la pena. L’original en italià ací, ací i ací.

Violència, propaganda i deportació. Un manifest d?escriptors, artistes i intel·lectuals contra la violència sobre els gitanos (rom*), els romanesos i les dones.

(…)

La història recent d?aquest país és un seguit de campanyes d?alarma, cada vegada més pròximes entre elles i més escandaloses. Les campanyes sonen com martells, les paraules dels demagogs fan incendis, una nació amb els nervis a flor de pell respon a cada estímul creant ?emergències? i assenyalant anyells expiatoris.

Una dona ha estat violada i assassinada a Roma. L?assassí és, segur, un home, potser un romanès. Romanesa és la dona que, ajaient-se enmig del carrer per aturar un autobús que no frenava, ha tractat de salvar aquella vida. El crim odiós sacseja Itàlia, el gest d?altruisme s?esborra.

El dia abans, sempre a Roma, una dona romanesa va ser violada i apallissada fins quasi la mort per un home. Dues víctimes amb la igual dignitat? No: de la segona no se sap res, res es va publicar als diaris; de la primera s?ha de saber que és italiana, i que l?assassí no és un home, sinó un romanès o un rom.

Tres dies després, sempre a Roma, squadristi encaputxats ataquen amb pals de ferro i ganivets a uns romanesos a l?eixida d?un supermercat, ferint-ne a quatre. Cap cronista al costat del llit d?aquells ferits, que romanen sense nom, sense història, sense humanitat. De les seues condicions, res més en sabem.

I després? Odi i sospita alimenten generalitzacions: tots els romanesos són rom, tots els rom són lladres i assassins, tos els lladres i els assassins han de ser expulsats d?Itàlia. Polítics vells i nous, de dretes  i d?esquerres juguen a veure qui crida més fort, denunciant l?emergència. Emergència que, mirant les dades del Rapporto sulla criminalità (1993-2006), no existeix: assassinats i delictes són, avui, als nivells més baixos dels darrers vint anys, mentre creixen els crims comesos entre les parets domèstiques o per raons ?passionals?. Les dades diuen que un assassinat de cada quatre es comet a casa; set voltes sobre deu la víctima és una dona; més d?un terç de les dones entre 16 i 70 anys han patit violències físiques o sexuals en la pròpia vida, i el responsable d?agressió física o violació és, set voltes sobre deu el marit o el company: la família mata més que la màfia, els carrers són, sovint, menys a risc-violació que el propi dormitori. L’estiu del 2006, quan Hina, una jove paquistanesa va morir degollada pel pare i els parents, polítics i mitjans de comunicació es van dedicar a fer paral·lelismes entre cultures. Afirmaven que aquella occidental, i italiana en particular, havia feliçment evolucionat pel que fa als drets de les dones. Fals: la violència contra les dones no és un vestigi bestial de cultures alienes, creix i floreix en la nostra, cada dia, en la construcció i en la multiplicació d’un model femení que privilegia l’aspecte físic i la disponibilitat sexual venent-ho com una conquesta. En canvi, com testimonia  el recent informe del World Economic Forum on Gender Gap, pel que fa a l’igualtat femenina al treball, en la salut,  en les expectatives de vida i en la influència política, Itàlia és al lloc 84. Última de La Unió Europea. Romania és al lloc 47. Si els fets són aquests, què està passant?

Passa que és més fàcil agitar un espantaocells col·lectiu (hui els romanesos, ahir els musulmans, abans encara els albanesos) en lloc de comprometre’s amb les veritables causes del pànic i de la inseguretat social causats pels processos de globalització.

Passa que és més fàcil, i paga abans i millor a nivell de consens visceral, cridar al llop i demanar expulsions, que aplicar les directives europees (com la 43/2000) sobre el dret a l’assistència sanitària, al treball i a la casa dels emigrants; que és més fàcil enviar les excavadores a privar a éssers humans de la pròpia mísera casa, que anar als llocs de treball per combatre el treball il·legal.

Passa que sota la catifa de l’equació romanesos-delinqüència s’amaga la pols de l’explotació ferotge del poble romanès. Explotació a les obres, on cada dia un obrer romanès és víctima d’un homicidi blanc**. Explotació pels carrers, on trenta mil dones romaneses obligades a prostituir-se, la meitat menors, son cedides per la criminalitat organitzada a italianíssims clients (cada any nou milions d’homes italians compren  sexe a esclaves estrangeres, forma de violència sexual que és davant els ulls de tothom però pocs volen veure). Explotació a Romania, on empresaris italians -després d’haver "deslocalitzat" i creat atur a Itàlia- paguen salaris de fam als treballadors.

Passa que massa ministres, alcaldes i joglars convertits en cabdills juguen a aprenents de bruixot per tenir un quart d’hora de popularitat. No es demanen què passarà demà, quan els odis deixats sobre el terreny continuaran fermentant, emmetzinant les arrels de la nostra convivència i fent pessigolles al microfeixisme que hi ha dintre de nosaltres i ens fa desitjar el poder i admirar els potents. Un microfeixisme que s’expressa amb paraules i gestos rancuniosos, mentre ja se senten, no massa lluny, el soroll de botes militars i la veu de les armes de foc.

Passa que s’està experimentant la construcció de l’enemic absolut, com amb els jueus i gitanos sota el nazi-feixisme, com amb els armenis a Turquia el 1915, com amb els serbis, croats i bosnians, recíprocament, a l’ex-Iugoslàvia als anys 90s, en nom d’una política que promet seguretat a canvi de renunciar als principis de llibertat, dignitat i civilització; que fa indistingibles responsabilitats individuals i col·lectives, efectes i causes, mals i remeis; que invoca al govern homes forts i demana als ciutadans que es facen súbdits obedients. Només falta que algú traga de les angorfes de la intolerància el triangle negre dels asocials, la marca de la infàmia que els nazis aplicaven als vestits dels gitanos.

I no sembla altre que l’última etapa, per ara, d’una llarga guerra contra els pobres.

De front a tot això no podem romandre indiferents. No ens pertanyen el silenci, la renúncia al dret de crítica, la cessió de la intel·ligència i de la raó.

Crims individuals no justifiquen càstigs col·lectius.

Ésser romanès o rom no és una forma de "complicitat moral"

No existeixen races, i molt menys races culpables o innocents.

Cap poble és il·legal.

*Rom és com es diu en italià als gitanos (que ací venen de l’Est d’Europa) he deixat la paraula tal qual a la traducció perquè, ací, sovint es confon rom amb romanès.

**Morte bianca és com es diuen en italià les morts per accident de treball.

Hui, postaleta romana. Que Roma està plena de gats ho sap tothom, les botigues de souvenirs estan plenes de postals i calendaris amb gats dormint als monuments.

A tots els barris de Roma hi ha una gattara, es tracta d’una figura llegendària i històrica que fa part del teixit urbà de la ciutat, la literatura i la cançó popular romana en són plenes. La gattara és la persona (normalment són dones, al meu barri tenim un gattaro, un senyor gran, sempre molt mudat) que  s’ocupa dels gats vagabunds de la ciutat. Roma no només està plena de gats, també està plena de platerets amb pinso i llet.

A Roma hi ha vora 150000 gats vivint al carrer, en 4000 colònies, segons el darrer cens de l’Ufficio per i diritti degli animali de l’Ajuntament. Una llei regional estableix que un grup de més de 5 gats constitueix una colònia en l’habitat urbà, i les colònies estan protegides per la llei. La llei reconeix al gat el dret al territori i formula una prohibició expressa de traslladar-lo del seu habitat, entenent per habitat  el lloc on els gats troben habitualment refugi, menjar i protecció (estic traduint literalment). El servei de recollida d’escombraries no retira els platerets i el servei veterinari de l’Ajuntament esterilitza els gats i dóna assistència sanitària quan cal. Ara les gattare de tota la vida es diuen ecogattare, l’Ajuntament ha publicat un decàleg amb instruccions com ara portar el menjar a hores fixes, preocupar-se que hi haja sempre aigua i, sobretot, registrar la colònia a l’Ajuntament per tal que la llei la protegisca. La llei, a més, reconeix a les gattare un paper públic d’utilitat social. Així, els que fins a la promulgació de la llei eren "gats sense amo" ara són "gats de la col·lectivitat" o, com diu la gent, els gats de l’alcalde. 

Les colònies més conegudes i més turístiques són la de Torre Argentina, a les ruïnes més antigues de la ciutat, la de la Piramide Cestia, formada pels gats que viuen al Cimitero degli inglesi i la del Coliseu, on viuen més de 200 gats (censats).

Baix de casa, cap a les 9 del matí comencen a eixir gats de tot arreu, saben l’horari del gattaro i l’esperen, al lloc on els dóna de menjar, una estoneta abans que ell arribe.