Un altre país

Jorge Semprún va dir una volta que si s’aconseguia construir l’Europa unida la capital hauria de ser Mauthausen, que era allà on el somni d’aquesta Europa havia tingut lloc per primera volta. Em va parèixer una idea excel·lent, clar, deia que era de l’antifeixisme europeu d’aquells dies terribles d’on calia traure la inspiració i les forces per crear una Europa decent.
Ho vaig recordar l’altre dia llegint un reportatge sobre el camp de Ribesaltes i vaig pensar que en aquella Europa decent de la que parlava Semprún, una seu del Ministeri de la Vergonya hauria d’estar a Ribesaltes, al camp que ha travessat el pitjor de la història d’Europa Occidental, o potser se’n podria fer un Museu de la Infàmia. No crec que hi haja cap altre lloc a Europa que haja sobreviscut en funcionament tants anys, on el pitjor del segle passat (i del que va d’aquest) ha trobat casa.
Un lloc gresol dels èxodes i de les exclusions que han marcat la història recent d’Europa, un museu del menyspreu i la persecució. El camp, amb un camp militar annexe, ocupa sis mil  hectàrees de plana batuda per la tramuntana gelada a l’hivern i pel sol a l’estiu, entre Ribesaltes i Salses.  
Els primers en arribar, al 39, van ser els republicans nostres, sobretot civils,  més de quinze mil persones que d’Argelès i de Saint Cyprien van ser portades a Ribesaltes. El mateix any 39 van arribar els jueus alemanys, que havien fugit a França i que van ser arrestats en massa a setembre. En els anys de Vichy, milers de jueus francesos i europeus, i de gitanos, van passar pel camp camí d’Auschwitz via Drancy. En acabar-se la guerra van arribar al camp col·laboracionistes i presoners de guerra alemanys, fins al 1948. Als anys 60s, la radicalització de la lluita per la independència a Algèria portà al camp presoners especials, algerins condemnats per terrorisme en la guerra d’independència.  A partir del 62 hi van arribar els harkis, els algerins que havien col·laborat amb França, en van passar per Ribesaltes fins a 35000 i les darreres famílies van abandonar el camp al 77. Al 1986 el camp es va convertir en un centre de permanència temporal per a sans-papiers que havien de ser expulsats, més de mil a l’any, fins el 2007 que el camp va ser tancat.
Quasi ininterrompudament per Ribesaltes han passat refugiats, xiquets, vençuts,  jueus, apàtrides, xiquets, nòmades, gitanos, traïdors, xiquets, enemics, moros i emigrants, des del 1939 fins 2007, seria difícil fer un resum més dolorós d’aquesta Europa.

Els xiquets morts de fred de la foto no sé si són fills de republicans, jueus, gitanos o algerins, tant se val. 

Deia Pla que Roma calia veure-la a l’hivern, quan era “plena de color, de qualitats saboroses i fines“. Goethe, en canvi deia que quan més bella era la ciutat era d’estiu,  la llum de l’estiu (que a Pla li semblava que cobria la ciutat “d’una monotonia i d’una implacabilitat aclaparadores”) per a Goethe era la que permetia veure la veritable bellesa de la ciutat, l’ànima de les pedres. Jo, modestament, no estic d’acord amb cap dels dos, trobe que té raó Pla quan diu que la llum de l’estiu aixafa una mica la ciutat, però no trobe tan saboroses i fines les qualitats de Roma d’hivern, especialment en dies com aquests, amb el cel cobert i amb una llum blanca que pareix d’un altre país. Pareix que Roma es vulga disfressar de París, fins i tot el riu no pareix ell, com si alguna altra ciutat de molt més amunt li haguera deixat el cel uns dies. Tot es difumina una mica, els colors s’uniformen, els manca el blau del cel. Trobe que no li senta bé, a Roma, aquest cel trist i ploronet.

PS: fa un fred que pela.

Aquest cap de setmana hem estat per l’Úmbria, és una de les meues regions preferides d’Itàlia, un dia en parlaré. L’excusa era comprar oli nou i veure, finalment, els frescos de Pinturicchio de la catedral de Spello, on es diu que es produeix el millor oli d’Itàlia.
A mi m’agraden molt les anunciacions, no sé perquè m’agraden tant, però trobe que les marededéus més boniques són les de les anunciacions, més que les marededéus amb xiquet. Aquest cap de setmana he vist dues de les anunciacions més precioses de la història de l’art, a la catedral de Spoleto hi ha una anunciació de Filippo Lippi esplèndida. Un altra seua que m’agrada molt està a Santa Maria sopra Minerva que és una de les meues esglésies preferides de Roma, sempre que passe entre a mirar-me una estona l’anunciació de Lippi. I a Spello hi ha l’anunciació del Pinturicchio, la de la foto, en dos dies he anat a veure-la moltes vegades, em quedava alelada, és una meravella. Tota la capella és esplèndida, però l’anunciació ho és especialment.
Mirant-me-la em van vindre al cap Benigni i Dante, vaig recordar el que va dir en una de les lectures que va fer de la Divina Comèdia, parlant del cant XXXIII del paradís, el darrer de la Comèdia, quan Dante demana a la Madonna poder veure a Déu.
Explicant el primer tercet del cant:

Vergine Madre, figlia del tuo figlio,
umile e alta più che creatura,
termine fisso d’etterno consiglio,

Que Mira tradueix:

Verge mare, i filla del teu fill,
alta i humil més que cap criatura,
terme immutable d’un designi etern,

Deia Benigni, parlant del tercer vers, que Déu necessitava que una dona diguera lliurement que sí per fer-se home, que en el moment de l’anunciació Déu es posa en les mans d’una xiqueta de setze anys a qui havia esperat des de sempre, terme immutable d’un designi etern. Que el cristianisme comença amb la decisió lliure d’una dona (que es compleixin en mi les teves paraules), que Maria podria haver dit que no, que el de l’anunciació és el moment crucial del cristianisme, el moment en el qual és el lliure arbitri d’una dona el que fa que tot comence.
No sóc creient i no entenc res de teologia, però m’agrada aquesta idea de que tot començara amb la lliure decisió d’una dona, potser sense saber-ho per això m’agradaven tant les anunciacions.
Ací  Benigni recitant la primera part del cant.

No, no vaig a parlar de Calatrava ni del pont de Venècia, que, deixant de banda el problemeta de les escales que ha obligat l’ajuntament de Venècia a posar dos policies municipals a cada banda per avisar a la gent que les escales són perilloses, a mi em pareix molt bonic.
Parlaré d’un altre pont que no existeix encara, el pont de la ciència, un pont nou que l’ajuntament anunciava fa anys i que finalment han començat a construir, justet davant de casa. Bé, no l’han començat a construir però han posat el cartell, han tancat la zona i estan començant a netejar els marges del riu. No he vist mai fer un pont des del començament i estic tota emocionada, serà només per a vianants i bicicletes i supose que, a més, faran les altres coses que havien promés: un parc davant de casa, un aranceto, un parc amb tarongers, com si m’ho feren aposta per a mi… Supose que el  zona perdrà una mica de l’aire decadent i desordenat que té i que m’agrada molt, però guanyarem espais per gaudir i, a més, tornaré a veure florir tarongers.

Roma encara conserva moltíssimes portes, més de trenta, que pertanyen a alguna de les quatre principals muralles que la ciutat ha tingut. Les més antigues són les mura serviane, ampliades i consolidades per Servi Tul·li al segle VI aC, encara queden trossos grans (n’hi ha un al costat de Termini) i dues portes, al centre, a la zona darrere del coliseu. Hi ha també les mura leonine i les gianicolensi, fetes per papes per defensar el Vaticà i la part de la ciutat a aquella banda del riu.
Les més importants són les mura aureliane, construïdes per Aurelià al segle III. Tenien un perímetre de quasi vint quilòmetres, ara en queden uns 13 i es conserven també quasi totes les portes.  Van ser construïdes per defensar la ciutat dels bàrbars. Va ser per una de les portes de la muralla d’aurelià, la porta portuensis, per on van entrar els vàndals, a l’estiu del 455, en el tercer saqueig de Roma. També a una de les portes de la muralla d’Aurelià, Porta San Paolo, els romans van defensar la ciutat  dels nazis el 1943.
La muralla d’aurelià, d’alguna manera, encara marca el límit del centre, el preu fixe del taxi des de l’aeroport és entro le mura aureliane i els romans quan van a passar un dia al camp encara diuen que van fuori porta.

El 20 de setembre de 1870 l’artilleria de l’exèrcit italià va obrir la bretxa a les muralles d’Aurelià, al costat de Porta Pia i van entrar a la ciutat, unint Roma al nou Regne d’Itàlia i acabant amb l’Estat Pontifici i del poder temporal dels papes. Durant anys s’ha commemorat la Breccia di Porta Pia com el símbol del triomf de la laïcitat. Enguany , en la celebració oficial, el representat de l’Ajuntament ha llegit els noms dels caiguts, però dels altres, ha llegit la llista dels caiguts de l’exèrcit del Papa. Els de Militia Christi ja han publicat un comunicat dient que estan contentíssims.

L’altre dia quan deia que setembre té gust de llibreta nova em van vindre ganes de endreçar una mica el bloc. Amb el resultat que veieu gràcies a la paciència infinita d’F.: jo li donava instruccions: a la dreta, més a la dreta, més altet, aaahí… eixe marronet (marroncino) una miqueta més taronja, més claret... com si fóra una decoradora d’interiors i ell ho convertia en la preciositat de capçalera que tinc ara.
La foto la vam fer quan vam veure el pis per primera volta, és el que tenim davant, el que es veu des del balcó i les finestres, tot i que ara està una mica canviat, però el cel no, el cel encara hi és tot. L’estructura rodona és el gasòmetre, el tenim just davant, a l’altra banda del riu. És una vella relíquia industrial, per sort protegida, d’una Roma que ja no existeix. En aquest any de bloc he posat fotos del gasòmetre moltes voltes, la vaig posar a la primera entrada i a d’altres, vaig posar una foto de Pasolini davant del gasòmetre que m’encanta (va mirar i va explicar eixa Roma com ningú), fa part de la imatge de la perifèria de Roma a moltes pel·lícules dels anys 40 i 50, ací a un fragment de Sciuscià, de de Sica i ací Anna Magnani prop del gasòmetre a Bellissima de Visconti.
A més, he canviat els colorins i he afegit a la dreta una categoria d’enllaços “estic llegint” que intentaré tindre actualitzada (convide a tots els blocaires que m’agraden a fer el mateix, a mi m’interessa saber què llegiu).
No estic molt segura de les lletres del nom del bloc, ja veurem.

El Gianicolo és una muntanyeta que està darrere de Trastevere i es diu així pel déu Janus (Giano), el de les dues cares, el déu de les portes i dels passatges. No és un dels set turons però segurament és el vuitè colle de Roma. El 1849 quan el Papa Pius IX va demanar ajuda als francesos contra l’efímera República Romana de Garibaldi i els seus, va ser al Gianicolo on els republicans defensaren la ciutat resistint setmanes a l’exèrcit francès, ara, dalt de tot, a Piazzale Garibaldi hi ha una estàtua eqüestre enorme del heroi dels dos móns i a sota hi ha escrita la legendària frase “O Roma o morte“. L’estàtua és de veritat enorme i la van posar mirant el Vaticà des de dalt, tot el parc del Gianicolo és ple de busts d’herois de Risorgimento, hi ha també una estàtua eqüestre d’Anita, la dona de Garibaldi (trobe que tindre una heroïna eqüestre està molt bé). Quan el Pius XI i Mussolini van firmar els Pactes de Laterà el 1929, encara vigents, un dels acords menors va ser tombar l’estàtua de Garibaldi. Des d’aleshores, com diuen els romans, és el cul del cavall de Garibaldi el veu el Papa.
A migdia en punt disparen amb un canó des del cim, se sent des de tot el centre i va ser la solució que va trobar el Papa, el 1847, per “ovviare al  disordine” que provocaven totes les campanes de Roma tocant les dotze en moments diferents degut al “diverso andamento” dels rellotges. Amb la canonada tots sabien que havien de tocar les dotze i, amb una mica de sort, la cosa no durava massa. 
Al  Gianicolo hi ha un far, no he entés mai que hi feia un far dalt d’una muntanya, vaig llegir que havia estat un regal dels emigrants italians de l’Argentina a la ciutat de Roma. Sota el far, a poques desenes de metres, a Trastevere, està la presó de Regina Coeli, la presó de Roma, encara en funcionament. Durant el feixisme, per Regina Coeli van passar Gramsci, Sandro Pertini (que va aconseguir fugir), Cesare Pavese o Luchino Visconti. Regina Coeli és protagonista de cançons romanes, de pel·lícules i d’històries. Durant molts anys, fins fa ben poc, els familiars dels presos anaven al Gianicolo a fare le voci, a fer les veus, a comunicar-se amb els presos cridant des del far. Les autoritats no han tractat mai molt seriosament d’impedir-ho i inclús, durant el feixisme i l’ocupació, els presos antifeixistes van poder rebre missatges xifrats. Hi havia persones amb veu potent que, de bades o cobrant, transmetien el missatge amb una espècie de cantilena i des de la presó els passaven als destinatari. Qui sap com devien sonar, aquests crits de dolor i d’amor.

El Gianicolo és un lloc verd, bonic i fresc, amb, al meu parer, la millor vista de Roma. S’hi va a prendre la fresca, el ponentino romano (ací el ponent és un vent benigne), també és un lloc tradicional on van les parelles a festejar i és el lloc perfecte per anar a l’estiu, al capvespre, amb una ampolla de vi fresc a mirar Roma.
La foto és de juny de l’any passat i el vi és un blanc sicilià, de raïm catarratto, un dels més antics de Sicília.

O carrer de la pilota.

Ahir em va explicar l’F. (tinc un problema tècnic, molta de la gent que hauria de citar quan escric té un nom que comença per F.), ahir em va explicar F.A. que havia sentit a un documental sobre els Borja que a Roma hi havia un carrer que es diu Via della Pilotta perquè era on els  catalani (es a dir, els valencians) jugaven a pilota durant el regnat dels dos papes Borja, quasi tota la segona meitat del segle XV. 
Vaig buscar el carrer i no només existeix, a més, hi he passat moltes voltes, està al centre. A internet he llegit que el carrer i la plaça del mateix nom es diuen així pel joc de la pilota que van dur a Roma els florentins o els espanyols després del Sacco di Roma de les tropes de Carles I (primero de España y quinto de Alemania), però he decidit que m’agrada molt més la història dels valencians que jugaven a pilota.

No sé si la història és certa, no sé tampoc si al segle XV la pilota era un joc fonamentalment valencià, però m’encanta pensar que una placeta del centre de Roma es diu Piazza della Pilotta perquè els valencians hi van fer un trinquet.

Aquests dies es compleix l’aniversari dels fets de Gènova 2001, dels dies en els quals l’estat italià va decidir no respectar la llei, dels dies en els quals algú va donar instruccions precises als policies encarregats de mantindre l’ordre públic a Gènova, algú va dir a aquells policies que havien de massacrar els manifestants i ho van fer, algú els va dir que podien colpejar a persones, vells i menors, desarmats i amb les mans alçades, especialment als periodistes, algú els va dir que podien matar? No ho sabrem mai, en cap dels processos s’ha aclarit la cadena de comandament, en cap dels processos s’ha deixat clar qui manava, qui va donar les ordres. Les responsabilitats polítiques del que va passar s’haurien pogut aclarir amb una comissió parlamentària d’investigació, però el govern de centre esquerra que l’havia promés al programa no la va fer, quan es va votar al parlament part dels seus membres van votar en contra.
Algú va decidir que a la caserna on portaven els detinguts (i no només, també persones no formalment arrestades) es podia torturar, que també els metges podien torturar en lloc de curar, que la llei no existia per a ells. La sentència del procés sobre el que va passar a la caserna de Bolzaneto és d’aquests dies, poca cosa, en total 15 policies condemnats amb penes d’entre 5 mesos i 5 anys, cap d’ells anirà a la presó. Les condemnes són per coses com abús de despatx, violència privada i brutalitat. Tot i que el jutge reconeix que es va torturar sistemàticament durant tres dies, la tortura no està tipificada com a delicte a Itàlia. Només un infermer de la caserna va parlar, des del començament va decidir dir tot el que havia vist, tota la resta de persones implicades: silenci.
Ningú va pagar per la mort d’un manifestant, tampoc en aquest cas es va aclarir la cadena de comandament, la versió dels fets acceptada pel tribunal és senzillament increïble, ningú va investigar el fet que després de mort (espere) i quan el cos era envoltat de policies algú li va obrir el cap amb una pedra, ningú ha aclarit perquè un centenar de policies que estaven a menys de cent metres dels fets no van intervindre, no és encara clar qui estava dintre del blindat de la policia d’on va eixir el tret.
Tot i que a la sentència es llig que la reacció dels manifestants el dia 21 va ser justificada front a l’atac violentíssim, indiscriminat  i injustificat de la policia, ningú ha pagat per les pallisses, només un policia que va ser filmat inflant a colps a un menor va ser condemnat, ningú ha aclarit que feia el Ministre de l’intern, Fini, al centre de comandament de les forces de l’ordre, ni qui va decidir que la policia aquells dies havia d’usar armes il·legals.
Fa pocs dies s’ha publicat la petició dels fiscals pels  fets de l’escola Diaz: 200 policies van irrompre a una escola convertida en dormitori i totes les persones que hi dormien van acabar a l’hospital, algunes molt greus, dues en coma. Els fiscals demanen 28 condemnes i una absolució, les condemnes són per declarar en fals, calumnia i detenció il·legal. Un dels policies va decidir parlar l’any passat i això ha permés acusar de declarar en fals a la resta. A la Diaz no hi havia policies fora de control, hi havia generals que van entrar a trencar ossos i que van falsificar proves (van dur dues molotov, que per cert han desaparegut, per fer creure que les havien trobades dins i justificar l’irrupció, està tot filmat), van fingir també que un policia havia estat apunyalat i que algú els havia llançat pedres des de les finestres, tot per justificar una irrupció que clarament es presenta com una pallissa injustificada  i organitzada a persones que dormien, sembla un miracle que ni hi haguera cap  mort. Molts dels alts càrrecs acusats al procés han rebut en aquests anys reconeixements i ascensos. A la petició dels fiscals l’acusació és, a banda de fals, calumnia i falsificació de proves, per no haver impedit les pallisses indiscriminades. Segons les persones que estaven allà només un policia va cridar “basta basta!” en un moment donat, quan la sang del cap obert a una xica inconscient a terra arribava a l’escala mentre continuaven colpejant-la. 

No ho sabrem mai oficialment, qui manava i qui va prendre les decisions, però ho sabem i no ho oblidarem, mai.

Blava i blanca, blavíssima i blanquíssima, Katapola, el port d’Amorgós, barquetes de pescadors amb xarxes de colors, gats (que mengen iogurt) i tórtores, somriures, amics i rialles, iasas iasas, tavernes fresques, parres, retzina i polp. I el mar, dappertutto. Olives i formatge i llargues caminades pels caminets de l’illa buscant la platgeta per a nosaltres (l’hem trobada sempre, la platgeta per a nosaltres), cabres i pedres, molins i ermites, salabror i tomates.
Khora, la capital (90 habitants), blanquíssima, amb parets que semblen toves i carrerons emparrats a recer del vent i del sol i, dalt de tot, un castre venecià. I una partideta a cartes i llegir, llegir i llegir. I no saber res del món, només un sms amic que diu “hanno liberato la Betancourt“, emoció, un altre quartet de retzina a la salut d’Ingrid.
I dormir quan tens son i menjar quan tens fam i entrar a la mar quan tens calor i llegir totes les hores que vols. Oliveres i timó, pedra seca i fonoll. 
Canviar d’illa, amb el correu (Skopelitis Express), la barqueta que uneix les Cíclades i que tots els dies porta les cartes, els queviures i la gent d’una illa a un altra, és un viatge curtet, entre illes que des d’una sempre se’n veuen d’altres, com els campanars a la cançó  de Llach. Als camionets que embarcaven hi havia escrit metàfora, que és com es diu en grec transport.
I arribar a Donoussa, on els romans enviaven els desterrats, (els coronels, en canvi, enviaven els desterrats a Amorgós). Donoussa, l’illa més xicoteta on hem estat, la pau perfecta, sorolls amics, cigales i galls i la mar. Diuen que allà és on Dionís va portar a Ariadna quan Minos la perseguia. I més rialles, amics, esguards, i un altre quartet de retzina, per favor, i quatre olives i un tros de formatge, tavernes on passar hores llegint o xerrant, o escoltant i mirant. Acabe un llibre i en comence un altre, i a Stavros, el poble minúscul on estem, en dos dies coneixem a mig poble, kalimera Maria, kalimera.
Pedres, codols, cantals, bancals i vinyes, petxines i papallones i el mar. Fresquetes perfectes, a les tavernes o a l’ombra un arbre o d’una roca, i el vent. I un altra illa, Koufonissi, més habitada i amb més turistes, però amb una barqueta que anava pel matí a Kato Kofunissi, deshabitada i minúscula on només hi havia una esglesieta i una taverna amb gallines i cabres i amb una bandera del Cheguevara i un patria o muerte o hasta la victoria que no vam saber desxifrar. I a la vora, una de les platges perfectes del viatge. Jo no havia vist mai el mar d’eixos colors, mai.

I crec que no m’havia gratat la panxa tan a gust mai de la vida.

He penjat unes fotos, si algú pot traduir el que diu el lletrero del Che Guevara…

He tornat.

Durant més de quinze dies he tingut davant dels ulls tots els blaus del món, tots.

Demà més, bona nit.

Ara sí, llibres i cremes protectores preparats, torne a mitjan juliol, no vos canseu…

κλειστ?ς για τις διακοπ?ς

(que crec que vol dir tancat per vacances)

La foto és de carloscoutinho

Anar a Grècia des d’ací és relativament barat, quan fa uns anys l’F. que havia estat vàries vegades em va preguntar a quina illa volia anar, jo, sense saber exactament on estava i sense dubtar ni un segon vaig dir que volia anar a Itaca, clar. Quan intentava explicar l’emoció d’anar a Itaca als amics tots pensaven en Ulisses i admiraven la meua formació clàssica i jo els havia d’explicar que no, que la meua cultura clàssica era (i és) penosa, que era per Kavafis i, sobretot, per Llach i per tota la vida sabent gràcies a ell que cal pregar que el camí siga llarg…
Vam anar en tren fins a Brindisi i ja al tren vaig començar a pensar que no calia que el camí fóra tan llarg. El port de Brindisi em va fer molta impressió, no era com els ports on jo havia agafat naus abans, estava ple de gent que anava a Albània, a Turquia…era més que un port de turistes un port d’emigrants. Jo havia estat abans a Pulla i sabia que tenia comunitats albaneses i gregues que hi viuen des de fa segles, però aquella volta me’n vaig adonar que també la Pulla és, com altres llocs a Itàlia, una porta cap a Orient.
La meua emoció del viatge a Itaca va continuar immarcescible en el viatge en vaixell, quan vam arribar a Cefalònia, on calia agafar un altre vaixell fins a Itaca, que està enfront, vaig tindre el primer tast de Grècia, estava en un núvol, emocionadíssima… Ja vaig començar amb una “nosa” que em va durar tot el viatge, que és haver de parlar anglès amb persones que eren gregues però que em pareixia que podien perfectament ser de Torreblanca o de Nàpols. Quan la senyora que ens venia els bitllets cap a Itaca va veure la meua documentació em va preguntar si coneixia Penèlope, i jo, innocentment des del meu núvol, li estava contestant que sí, que ella estava allà enfront teixint i des-teixint sense fi…fins que vaig comprendre que em preguntava si coneixia a Penélope Cruz, que havia estat a l’illa fent una pel·li, vaig baixar del núvol i vaig pagar els bitllets.
La setmana que ve marxem a Amorgós, que tot i semblar un cognom valencià és una de les illes Cíclades, ja estic fa uns dies al núvol corresponent. Hi estarem quinze dies que donen per a llegir molt, m’estic preparant una llisteta de llibres i un dia d’aquesta setmana aniré a la llibreria a carregar, algun suggeriment?

A bella! che te do?

M’agraden molt els mercats, sempre que puc quan visite una ciutat m’agrada anar al mercat i mirar-me les parades i la gent. Venècia, on algunes parades són barques, el mercat de San Telmo a Buenos Aires (no apte per a vegetarians) i el de Valparaiso. A Londres comprava, poquet, al mercat d’Islington, on una tomata costava una fortuna.
M’encanten els mercats sorollosos, plens de colors i d’olors. A Roma de soroll i de colors els mercats en són plens. Hi ha pocs mercats coberts, normalment els mercati rionali són mercats descoberts amb les parades amb sostre, com quioscs, a les places dels barris. El del meu barri és una mica com el barri mateix, popular i amb les parades kosher i les parades halal convivint pacíficament. És molt difícil escoltar italià als mercats romans, el romanesco és la llengua dels venedors (és igual que siguen egipcis o indis, parlen en romà) i a mi al començament em costava entendre’ls. Normalment els dissabtes al matí baixe al mercat a comprar, em posa de bon humor, els venedors i les venedores són simpàtics i graciosos (supose que com a tot arreu) i sempre torne a casa carregada i contenta. I molt desperta, el cafè del bar del mercat del meu barri ressuscitaria un mort, o dos.
Si tinc temps em faig un regal i vaig al mercat de Testaccio, a l’altra banda del riu. És un mercat cobert, a Piazza Testaccio, i és el centre del barri. També a Testaccio el mercat és com el barri, romaníssim i vell. Té fama de tindre la carn més bona de Roma (és el barri de l’antic escorxador) i pareix que es poden trobar talls de carn que ja no es troben enlloc. La verdura és excepcional i ho trobes tutto capato (que vol dir net, excepte la xicoira que te l’has de netejar tu). És realment un racó d’una Roma molt difícil de trobar, amb una llengua i unes maneres que ja no es veuen. El barri va nàixer a la zona del port fluvial dels antics romans, fins a finals del XIX eren els “prati del popolo romano“, on els romans anaven a passar el dia de Pasquetta i s’hi va construir un barri per als obrers de les fàbriques dels voltants.  Testaccio tenia la mala fama que tenen tots els barris portuaris, des del seu naixement va ser un barri ple d’osterie, llegia fa  una estona que al 1884, segons l’Ajuntament, Testaccio tenia el rècord nacional de consum d’alcohol.
El barri va prendre el nom del Monte Testaccio que és una muntanyeta que està enmig del barri formada pels munts d’àmfores d’oli llençats a l’època dels antics romans, un gran abocador de testos del port romà. Fa uns anys l’Ajuntament va decidir traslladar el mercat i quan van fer els controls arqueològics a la zona on el volien posar (on fins els anys 30 va estar el camp de futbol de la Roma) sota van trobar un mercat i magatzems d’època imperial. Pareix que protegiran les restes i construiran un museu dintre del mercat nou. M’encanta que més de dos mil anys després el mercat torne on estava i la idea d’anar a la plaça on anaven els antics romans.

Vaig estar a Assís fa un parell d’anys. A banda de la ciutat, que és molt bonica, em va impressionar molt (fins a les llàgrimes, a voltes em passa) la basílica inferiore, el silenci, els colors, els sostres tan baixos, no ho sé…hi havia unes mongetes que es miraven complagudes la meua commoció, potser pensaven que estaven assistint a una conversió. No em vaig convertir, però Assís ha quedat en la meua memòria com un lloc molt especial.

La ciutat d’Assís ha crescut i viu al voltant del sant i, se suposa, de les seues ensenyances que, si no vaig errada, consistien en centrar tota la doctrina evangèlica en la pobresa i en conduir una vida mendicant.
L’alcalde d’Assís, de Forza Italia (o com se diga ara) ha fet una ordenança segons la qual està prohibit demanar almoina a menys de 500 metres d’esglésies, llocs de culte, places i edificis públics, el que vol dir que des d’ara està prohibit mendicar a la ciutat del poverello, del fundador de l’ordre que de l’almoina en va fer una regla. Si Sant Francesc alçara el cap seria expulsat per la policia municipal.

La imatge és l’alegoria de la pobresa, a la basílica inferior, de Giotto.