“Hi ha dones entre nosaltres que no sabem com anomenar, si dones normals o monges, perquè̀ no viuen ni dins del nostre món ni fora”. Així descrivia el franciscà Gilbert de Tournai a les beguines l’any 1274.
A les acaballes del segle XII, dins del triangle format per les regions de Flandes, Brabant i Renània, es crearen unes comunitats anomenades de “mulieres sanctae” i que al segle XIII prengueren el nom de “Beguinatges”. Eren uns espais habitats i governats únicament per dones de diferents estrats socials i econòmicament independents que portaven una vida religiosa en comú, però sense la clausura monàstica.
Al segle XV arribaren també́ als territoris mediterranis de la Corona d’Aragó, on varen ser conegudes com a ‘rescluses o beates’, tant a Catalunya com al Regne de València.
Aquest fou un moviment revolucionari per l’espiritualitat i l’autonomia que les beguines aconseguiren respecte al predomini social masculí, ja que es convertiren en dones independents que superaren el seu destí més habitual en aquella època: o casar-se i tenir fills, o ser monges. Les beguines podien treballar i canviar lliurement de vida, fins i tot si era per esposar-se.
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
Ja l’havia oblidat… i de sobte he descobert un vídeo que jo mateixa havia publicat fa ja un fum d’anys… i recuperem ara arran de l’Any Estellés…
Dins de l’actuació que els edetans (ja jubilats artísticament i físicament) “Els Últims Romàtics” varen fer en Llíria al Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià el ja llunyà 21 de novembre de 2008 interpretaren aquesta “Història ciutadana“, poema de Vicent Andrés Estellés amb música de l’amic Josep Novella (amb la que viatgem al “Paradís“)…
Obra Completa Vicent Andrés Estellés, volum III, pàgines 218-220
Curiositats… una important tele de Ponent emet hui a la nit una nova sèrie de ficció sobre un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa… Parlem de “Les beguines” que durant cinc segles varen habitar l’ermitori de Sant Miquel de Llíria…
Ens escriu l’historiador edetà Francesc Rozalén…
“El santuari de Sant Miquel de Llíria estigué habitat durant més de cinc-cents anys per una comunitat de beguines, també conegudes com a beates… Eren un moviment reformista i espiritual que sorgí en plena crisi religiosa de l’edat mitjana… Estava formada per dones viudes o fadrines que vivien formant una comunitat, però que no depenien de la jerarquia religiosa… Vivien en llibertat al seu aire, apartades del control de l’Església catòlica… A Llíria no les pogueren controlar fins a finals del segle XIX quan es convertiren en un orde canònic ja controlat per l’arquebisbe de València… Les beguines varen ser un moviment europeu que al regne de València implantà Arnau de Vilanova…”
Un altre doble arc de Sant Martí enlluernat les terres edetanes…
Des de Marines (el Nou) i mirant cap a Bétera… a les 9.11 del matí de hui, 17 d’octubre, l’amiga Tere Vidal m’envia aquesta encisadora imatge encarada cap al barranc del Carraixet, la part final de la Calderona… des de l’antic mas de la Maimona…
… i altra perspectiva apassionant i fascinadora… m’escriu l’amic Paco Rozalén: “El mateix arc de Sant Martí de hui de matí, però vist ara des de les hortes de l’Alqueria Blanca a Llíria. L’ha feta el meu fill passejant als gossos”… plaers al·lucinants que ens dona la natura…
… i de bell nou, @alexandrenaquera des d’Instagram assenyalava: “Més senyals: un arc de Sant Martí que neix -o acaba- sobre el cim de l’Alt del Pi i altre sobre el castell de Serra. El sant de Tours, tan generós amb els seus colors, ha triat dos muntanyes ben significades per assentar el seu vistós emblema”.,,
Aquesta setmana els Arcs de Sant Martí han inundat el Camp de Túria… si dies enrere eren dobles, ara com és ja cap de setmana i per a la majoria no laboral, el trobem senzill…
L’amic Sebas entrant a Benaguasil, a les 8.31 del matí, era sorprès per aquest arc del cel que li mostrava esplendorosament la Pixona…
Sabíeu que realment són circulars i no un arc? Depén de la posició d’observació tindreu la perspectiva òptica…
… i el mateix Arc que el del poble de la ceba, ara vist des de Llíria sis minuts abans de l’anterior imatge, a les 8.25… Rafa Solaz ens el mostra des de les Casetes Noves i ací sí que és divisa, si vos fixeu, que també és un doble Arc del Cel… esperem que la setmana que ve no vinguen les fletxes!!!🙈🙈🤣🤣
Espectacular actuació del Grup de Danses i Rondalla El Tossal i de la Colla de Dolçainers Camp de Túria (amb els amics de ‘Cròniques Edetanes’ Ferran i Andone pel mig) en la commemoració de l'”Any Vicent Andrés Estellés“, #CentdEstellés, i homenatge a l’admirable i extraordinari Carles Subiela en aquesta gravació del benaguasiler Miquel Castillo… una gran peça musical salvada gràcies a un “fil impressionant” de gent que va des de Joanet el Pastor, Francesc Porcar, Josep Duran, Marina Duran, l’Ajuntament de Llíria… i fins ara, al Tossal. Una combinació increïble de persones que, burlant el pas del temps, han ressuscitat aquesta petita, i al mateix temps enorme, joia musical edetana…
Ja teniu disponible a les plataformes “On Llíria s’acosta al cel“, estrenada per Maria Faubel el passat divendres a la Festa Estellés 2024 de Llíria.
Aquesta gasetilla de Vicent Andrés Estellés ha vist la llum gràcies a la recerca i compilació de l’obra periodística del poeta dirigida al poble de Llíria de l’historiador edetà Francesc Rozalén (“Polsim que es vessa sobre els garrofers“), la veu del qual escoltareu a la cançó com la veu del poeta.
Diu Estellés que “el present junt al passat fa en Llíria bona parella” i com no podria ser d’altra manera, estils del passat i de hui es junten en aquesta cançó que celebra la gran festa dels edetans!!*!!
Concretament a la zona de Mura i a les portes del nou Institut del Camp de Túria… l’acord plenari va ser a principis d’any… i, des de fa uns minuts, la retolació ja és una realitat!!!
El conjunt de la creació literària d’Estellés té una extensió considerable, produïda durant els cinquanta anys que exercí l’ofici de poeta, i està recollida en més de cent poemaris que abracen més de quatre mil pàgines. No obstant això, el gran públic desconeix la presència destacada de Llíria en aquesta magna obra. La celebració del centenari del naixement del poeta ens ofereix l’oportunitat de divulgar i fer valer tota aquesta producció. Per aquest motiu l’Ajuntament de Llíria ha publicat un llibre que recull els nombrosos poemes que Vicent Andrés Estellés dedicà en la seua obra a la ciutat de Llíria i al seu secular santuari de Sant Miquel, un dels més antics i populars del País Valencià.
I – El beateri de Sant Miquel: un santuari històric de l’horta de València
La majoria dels poemes que Vicent Andrés Estellés escrigué dedicats a Llíria estan inspirats en les vivències que des de xiquet va viure amb els seus pares quan venien a la romeria i al santuari de Sant Miquel: el viatge de Burjassot a Llíria amb carro, la visita a la imatge de l’arcàngel ubicada al santuari del tossal, la fira i l’ambient de festa als carrers, la venda dels productes agrícoles, el dinar amb la família a la Font de Sant Vicent… Unes visites que després continuà realitzant ja d’adult.
Cal recordar que el santuari de Sant Miquel era en els seus orígens un beateri medieval que passà a estar sotmés a l’administració dels jurats de Llíria, i al llarg dels segles es convertí en un dels més populars de l’antic Regne de València. A més, el beateri sorgí sota la influència de les comunitats beguines que a València promocionà el prestigiós metge i espiritualista Arnau de Vilanova. Els jurats de la ciutat de València tenien una especial estima pel beateri de Llíria i les seues beates, a les quals es dirigien demanant que intercediren amb les seues pregàries per tal d’acabar amb sequeres, epidèmies i conflictes que afectaven a la ciutat, o bé pregaren per la bona elecció dels seus jurats. Els prestigi que tenia el beateri de Sant Miquel ens el mostra també les relacions que tingué amb personalitats com l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis o l’escriptora sor Isabel de Villena, la qual tingué al seu convent de la Trinitat una beata de Sant Miquel a la qual se li atribuïen fets prodigiosos. Fins i tot el dominic Vicent Ferrer tenia amistat amb algunes beates de l’ermitori de Llíria.
Prompte el beateri de Llíria agafà una extensa fama, com ho confirmen els nombrosos pelegrins que ja a començament del segle XV visitaven el santuari. Més endavant, ja al segle XVI, cardenals de Roma atorgaren indulgències a tots aquells que visitaren el beateri. Amb el temps, el prestigi de la icona de Sant Miquel venerada al santuari de Llíria esdevingué una de les imatges devocionals més arrelades en els pobles de l’horta de València. Una imatge que els pelegrins i devots han considerat que té poders taumatúrgics i terapèutics. Per això els pares d’Estellés heretaren l’arrelada tradició que hi havia entre els llauradors de l’horta de València de vindre cada any al santuari de Sant Miquel de Llíria. I ho feien en carro des del poble on la família tenia la residència, Burjassot, per així visitar l’arcàngel miraculós, complir les promeses i demanar-ne d’altres. El viatge el realitzaven per la santmiquelada, entre finals de setembre i la vuitava de la festa que se celebrava durant la primera setmana d’octubre.
El mitjà de transport tradicional per viatjar fins a Llíria va ser el carro o la tartana, com ocorria en el cas de la família d’Estellés. Però a finals del segle XIX també s’imposà el transport en tren, que va augmentar considerablement el nombre de pelegrins. Així, el trenet de via estreta que arribà a Llíria el 1888 i el de via ampla que ho feu dos anys després augmentà considerablement la freqüència diària dels trens durant els dies de romeria. Per exemple, en la festa de 1925, del 29 de setembre al 4 d’octubre, les dues companyies de ferrocarril oferiren trenta-sis trens diaris des de València fins a Llíria i vint-i-cinc trens diaris des de Llíria a València.
el santuari de Sant Miquel amb la llarga costera d’accés, per on pujaven els pelegrins, i el barri del Barranquet en la part de baix, 1960
II – L’estima de Vicent Andrés Estellés per Llíria i la romeria a Sant Miquel
El llibre que s’ha publicat té 156 pàgines i recull els poemes i un text periodístic que Vicent Andrés Estellés va dedicar a la ciutat de Llíria i a la romeria de Sant Miquel. El llibre també conté un annex amb una selecció de textos literaris de diferents èpoques, que parlen de la importància històrica que ha tingut el santuari i la romeria a Sant Miquel de Llíria. Textos escrits al segle XIX per escriptors com Josep Francesc Sanmartín i Teodor Llorente Olivares, i ja al segle XX, per Carles Salvador, Teodor Llorente Falcó, Martí Domínguez Barberà, Pascual Enguídanos Usach (George H. White) i Rafael Ventura Melià. Cal destacar la part gràfica del llibre, amb una selecció de 48 fotografies antigues i modernes, algunes poc conegudes, sobre la romeria i la fira de Sant Miquel que visqué Estellés.
En la pàgina “Actualidad Valenciana” del diari Las Provincias és on Vicent Andrés Estellés publicava les gasetilles. Edició del 29 de setembre de 1966
Una de les parts més desconegudes que inclou el llibre són les quinze gasetilles en vers que Estellés va publicar al diari Las Provincias entre els anys 1959-1973 dedicades a Llíria i a la romeria de Sant Miquel. Aquestes gasetilles les va publicar quan era el redactor en cap del citat periòdic, en el qual estigué treballant uns trenta anys. Les publicava dins les pàgines “Actualidad valenciana”, en una secció que portava el nom de “Bon dia” i estaven signades amb el pseudònim de “Roc”. El text sempre estava acompanyat d’un dibuix que representava un llaurador amb una barraca en el moment d’emetre una salutació a algun veí. Les gasetilles rimades tractaven sobre les notícies del dia i estaven escrites sense pretensions literàries en un valencià col·loquial i popular, un fet anormal en la premsa d’aquella època controlada per la censura de la dictadura franquista. De fet, durant molts anys, aquestes gasetilles era l’únic text en valencià que apareixia en la premsa valenciana.
Gasetilla d’Estellés publicada a Las Provincias el 6 d’octubre de 1963
Quan s’aproximava la festa i la romeria a Sant Miquel, Estellés, que tant l’havia viscut des de xiquet, tots els anys dedicava una gasetilla a Llíria. Les quinze gasetilles que recull el nou llibre, extretes de l’Hemeroteca Municipal de València, són desconegudes i no s’havien tornat a publicar des que aparegueren al diari, excepte quatre que es varen recollir en un llibre de l’any 2003 dedicat a l’obra periodística d’Estellés. La resta estan incloses en el llibre que s’ha publicat. Veuran que Estellés, utilitzant el llenguatge del carrer, ens parla amb alegria dels bons records que li porta Llíria i la romeria a Sant Miquel, com en el fragment d’aquesta gasetilla de 1959:
A través d’aquestes gasetilles, i també dels poemes més elaborats repartits en la seua intensa i extensa obra, el poeta ens parla del viatge amb carro que la família feia des de Burjassot a Llíria; l’arribada al poble i l’ambient de festa que es respirava pels carrers; la pujada al santuari de Sant Miquel a través de la costera polsegosa; el dramatisme dels pobrets i alesiats de la costa demanant almoina; la desesperació del pelegrins pujant descalços i a genollons; l’ambient de l’interior de l’església del santuari amb els pelegrins implorant la protecció de l’arcàngel; la participació en la fira muntada en els carrers i places més cèntrics de Llíria; la compra dels productes agraris destacant especialment les magranes de les hortes de Llíria, una fruita que va impactar a Estellés i que tindrà molt present en la seua obra literària, com podrem comprovar en el llibre que s’ha publicat. Una de les parts del dia de romeria que Estellés recordava amb més goig era la paella que la família cuinava i menjava a la Font de Sant Vicent. Eren unes hores de festa i alegria que estan presents en diversos poemaris de la seua obra i en les gasetilles periodístiques:
Una altra part del llibre que s’ha editat recull els poemes amb referència a Llíria que Estellés inclogué en tretze dels seus poemaris, on destaquen de manera especial els que li dedica en el Mural del País Valencià, el més extens format per vint-i-set llibres. Vegem el que publicà en el Llibre XI amb el títol de “Llíria”:
Hi ha un altre llibre de poemes del qual he seleccionat un molt especial i llarg: “Yo quería ir contigo a San Miguel de Liria”. Està inclòs en el llibre Primera soledad, l’únic que escrigué en castellà i que publicà molt tard, en una primera edició el 1988 i en una segona el 2019. El va redactar l’any 1956, poc després de la mort de la seua primera filla, Isabel, ocorreguda quan tenia sols tres mesos d’edat. Aquesta desgràcia el va sumir en una profunda crisi personal que es reflecteix sobretot en el contingut de Primera soledad.
El poema “Yo quería ir contigo a San Miguel de Liria” és estremidor. Influït per la pèrdua d’un ser tan estimat, està escrit amb un llenguatge marcat pel to col·loquial que caracteritza l’obra del poeta. El poema mostra el desig d’Estellés de portar la seua filla al santuari de Sant Miquel de Llíria, seguint la tradició que ja feien els seus pares quan ell era xiquet, i així complir una promesa. Estellés aprofita l’ocasió per descriure el sofriment i el dramatisme que es respirava al santuari de Llíria. La desesperació dels pelegrins pregant a crits, pujant descalços i a genollons, o les lamentacions dels pobrets plens de nafres, mancs, coixos, tolits…, encara feien l’ambient més dramàtic. Era la fragilitat humana, la misèria de les classes populars abandonades i marginades en busca d’una protecció que no trobaven en la societat d’aleshores, regida per una dictadura franquista que prohibia la mendicitat, però que durant els dies de romeria inundava de sofriment el camí d’accés al santuari:
En aquest llarg poema estan presents tots els elements més importants que defineixen l’ambient que es vivia en el camí d’accés al santuari de Sant Miquel i en la visita a la imatge de l’arcàngel, així com els comportaments més extrems dels qui practicaven la religiositat popular. També està ben present la calor sufocant de l’estiuet de Sant Miquel amb la suor i la persistència de les mosques. I com no, les medalletes i els ciris i els productes agrícoles de la fira. Les famílies de llauradors que vivien en els carrers que conduïen al santuari tenien el costum d’exposar a la porta de casa els productes que cultivaven a l’horta per a vendre’ls, cosa que també es feia en les paradetes que hi havia a la fira: magranes, carabasses, melons, raïm, figues seques, caquis, codonys… En els passejos pels carrers de Llíria que feia Estellés, també li va impactar el costum que hi havia de posar les carabasses als balcons de les cases perquè s’assecaren, o els melons de tot l’any penjats amb cordes a les bigues de les cambres i que es podien veure des del carrer perquè els balcons tenien les portes obertes. L’exhibició d’aquesta varietat de productes varen quedar gravats en la memòria infantil d’Estellés i després ho recordava en les gasetilles i poemes amb gran alegria. Però de totes les fruites de la tardor, la que més li va impactar foren les magranes llirianes procedents dels nombrosos magraners centenaris que es cultivaven en les històriques hortes regades per la font de Sant Vicent:
Com podrem comprovar en el recull del llibre, la magrana és la fruita que més apareix en les gasetilles i en molts dels poemes d’Estellés dedicats a Llíria. Aquells basquets de magranes a les portes de les cases que veié durant tota la seua infantesa, aquelles crides de les dones anunciant la venda de la fruita: A les primeres magranes de l’any!, són records que Estellés sempre tingué present. Per això el santuari de Sant Miquel de Llíria, la romeria, els productes de la fira amb l’estima per les magranes o el dinar a la Font de Sant Vicent, són vivències que perdurarien per sempre en la memòria i en moltes parts de l’extensa obra d’Estellés. Així ho podem comprovar en les gasetilles més populars que inclou el llibre. Ho vegem, per exemple, en els versos d’una d’aquestes gasetilles:
També en l’obra estellesiana més elaborada recollida en els seus nombrosos poemaris, la magrana continua estant ben present, com ho mostra aquest poema del Mural del País Valencià:
Cent anys després del naixement d’Estellés i trenta-un des de la seua mort, el poeta cívic, el poeta amb plena consciència del seu país, està més viu que mai i s’ha convertit en un dels referents contemporanis dels valencians. Els inicis d’un dels poemes més populars d’Estellés resumeix molt bé tot aquest compromís:
El Forn del iaio Simeón Galduf, a Llíria, l’any 1958… des de mitjans dels seixanta “Ca Susi”, després de traspassar-lo… des de Partidors, la vorera de l’esquerra del carrer de la Unió… després la casa dels Xocolaters, que actualment encara està, i al fons les Escoles…
Obrim l’objectiu i tenim la imatge completa amb el cantó on ara està Ca Pep i a l’altre, el Plàstic… entremig l’històric fanal…
Uns poquets anys després… ja amb color… sense arbres… i divisant la Concòrdia… i la Calderona…
… i ara, uns anys enrere… a mitjans dels quaranta… des del carrer actual de correus… la Sang amb tota la seua elegància i magnitud… enfront i baix la plaça de Partidors… i a l’esquerra, la porta lateral del forn amb tota la llenya acabada de descarregar…
Vicent Andrés Estellés als anys 50 i 60 escrivia gasetilles en vers a “Las Provincias”, que signava amb el pseudònim de ‘Roc’, i els #29Setembre sempre les dedicava a Llíria i les festes de Sant Miquel… ací teniu tres exemples de les més de vint que va publicar i que ha recopilat l’historiador edetà Francesc Rozalén… #CentdEstellés
“El día de San Miguel fue para Liria un día de luto, muy triste, sin luz, sin músicas ni procesión, que hubo que aplazar.”
Cada vegada que arriba la tardor ens habituem a escoltar i vore les devastacions ocasionades en els, cada vegada més freqüents i violents, episodis de Gota Freda, hui en dia rebatejada com DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts).
La Gota Freda, eixe nom que li eleva un to de major respecte i al mateix temps de temor, és propi de la zona geogràfica mediterrània peninsular, principalment a la zona d’Andalusia, Múrcia i País Valencià. Es caracteritza per episodis de pluges torrencials, principalment acompanyades de trons i llamps, violentes i intenses amb una duració d’unes hores o dies que afecten superfícies molt reduïdes i que esdevenen difícilment previsibles en quan a evolució i trajectòria. És a dir, mai es sap quan pot ploure, ni com, ni on. El que sí és segur és que hi ha una alta probabilitat de conseqüències devastadores.
La cultura oral valenciana, com les demés cultures orals, és molt sàvia i basa aquest coneixement en l’experiència acumulada de segles, existeix forjada en la memòria de molts una frase on la raó pren força de tones: “ Vora riu, no faces niu, ni a l’hivern ni a l’estiu.” És a dir, evitem els cursos fluvials a l’hora de buscar un lloc on viure o assentar-se.
Des de temps antics els habitants de Llíria van triar llocs elevats on erigir els distints nuclis poblacionals que Llíria ha tingut a través del temps. De fet, dos terceres parts de Llíria s’ubiquen entre les vessants i cims dels tres tossals (Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta; i el de la Sang o Vila Vella) i també a la planícia del Pla de l ‘Arc que tot i que moltes vegades no ens donem compte, també esdevé una vessant que no deixa d’ascendir, contant fins 10 metres des de l’encreuament del Carrer Duc de Llíria / Carrer de Sant Vicent Ferrer (166 msnm) fins el quarter de la Guàrdia Civil (176 msnm).
Les generacions llirianes actuals, o la majoria d’elles no han viscut episodis d’inundacions ni de catàstrofes que hasquen afectat a la ciutat de Llíria, però altres encara recordaran la vesprada – nit d’aquell 14 d’octubre de 1957, el dia e la riuà de València, i menys gent recordarà la vesprada del dia de la Baixà de 1949, en que a Llíria van caure 165 litres per m² en tant sols dues hores.
Carrer Sant Francesc Llíria, 28 setembre 1949
José Durán als 29 anys (1915)
D’aquella vespra de festa, ja quasi ningú recorda que va passar, però gràcies al testimoni de Josep Durán, metge de professió i cronista de Llíria per devoció, qualsevol llirià pot conèixer que va passar aquell 28 de setembre de 1949.
Josep Durán descriu…
“La fecha del 28 de setiembre de 1949 será recordada durante mucho tiempo por la generación actual, pues debido a la horrorosa tempestad de agua, granizo y viento se desencadenó entre las 2 y las 4 de la tarde […], abatiendo todos los espíritus, convirtió las calles en impetuosos torrentes , que arrastraban piedras de gran tamaño, causando daños sin cuento en la huerta y parte baja del secano.
Baste el decir que en las citadas dos horas que duró el turbión, las nubes precipitaron sobre Liria 165 litros de agua por metro cuadrado, registrado en el pluviómetro, que son 165.000 metros cúbicos o toneladas de agua por kilómetro cuadrado.
Llíria, 28 setembre 1949: casa del Tabacalero (actual farmàcia Cañizares) al carrer Sant Francesc cantó amb la Puríssima i al fons el Pati.
Efecto de tan torrencial lluvia resultaron inundadas gran número de casas de la calle Mayor (desde la Plazuela de Ripoll para abajo) así como la casi totalidad de la de la calle de va a San Francisco y de la Part d’Avall, viéndose los vecinos de ésta, obligados a subirse al piso alto de la casa. En mi casa, situada en la calle Mayor nº38 (hui en dia desapareguda) frente por frente a la citada Plazuela de Ripoll, entraba una fila de agua por las rendijas de la puerta, que cruzando toda la casa desembocaba en el huerto. Jamás habíamos conocido semejante inundación en los 60 años que cuenta mi señora. Asimismo se inundaron infinidad de sótanos (o cellers) a los que entró el agua por la ventanita que tiene en las aceras a ras del suelo.
Al cesar la lluvia la campana empezó a tocar arrebato – a fuego – para que los vecinos acudieran a prestar auxilios a San Francisco, donde el agua había invadido el presbiterio, alcanzando en la iglesia y en el contiguo Cuartel de la Guardia Civil, una altura de 80 centímetros, mojando el anda de la Purísima que allí estaba preparada para la procesión del día siguiente. Esta inundación de San Francisco ya ocurrió hace 218 años, el día de la 3ª Dominica de Septiembre del año 1731, entre 11 y 12 de la mañana. Hecho que para su constancia, recordaba un ladrillo que había en la pared de la Tercera Orden, indicando la altura que habían alcanzado las aguas en aquella inundación.
Las calles de mayor pendiente quedaron descarnadas y con grandes hoyos, las más llanas inundadas de cieno, arenas y grava, y otras con tal cantidad de pedruscos de 5 a 15 kilos de peso, que no bajaría de las 300 toneladas la cantidad de piedra acumulada en ellas, en especial en la calle de San Francisco esquina a la de la Purísima, en la Part d’Avall esquina al Pic, y bajo de la estación en la confluencia de las carreteras de Liria y Chelva.
Llíria, 28 setembre 1949: des del cantó de la Puríssima (actual bar Gijón) cap a la placeta del Juanito.
Asimismo se inundó la Iglesia Parroquial por el agua procedente del desmonte, que entraba por el corralillo. Igualmente se inundó la estación de la vía estrecha (L’estació de Dalt o del Tren de Dalt), con un metro de agua, procedente del valladar.
En el barrio de la Sangre, junto al “fossar vell” se derrumbó una casa, matando a cuatro vacas y una caballería.
Por exhalación eléctrica murieron tres personas, un pastor en el campo y dos mendigos refugiados en una cueva de Malriego (Rascaña).
En el frente de la tormenta, una madre y una hija fueron arrastradas por la violencia de la corriente, en la calle Duque de Liria, siendo salvadas con cuerdas milagrosamente. No le ocurrió así a un carro, cuyo mulo desuncido de él, murió sepultado entre piedras en la curva de la carretera del Remedio.
Toneles y aperos de labranza de la plaza de los gaiatos (o de López) (ubicada al carrer de la Puríssima, on hui en dia està la Jijonenca) bajaron al Remedio.
El carrer de Sant Francesc el dia següent de la tempesta. Es poden apreciar els efectes de l’aigua i la terra i pedres arrastrades des dels tossals
Una pared de siete metros de altura del cine de verano de la Unión Musical fue derribada en su totalidad.
Si bien el agua fue torrencial en todas partes, donde indudablemente alcanzó mayor precipitación fue entre San Vicente, llamada Cañada de Serra y Liria. Por detrás del Clarín todo el ancho de la calle era acequia mayor. El Prat estaba inundado hasta la horcajadura de los árboles, de tal manera que en todo él, el nivel del agua iba medio metro más alto que la Acequia Mayor, la cual se precipitaba sobre [el] Canó, para por la Alquería [Blanca] y Foya, (hui en dia alguns d’aquests terrenys són urbanitzables) buscar la Rambla Primera. En la Foya de Turbañes el agua alcanzó seis u ocho metros de altura, tanto que 24 horas luego cubría los plumeros de las cañas y las copas de los árboles. Y eso que el Prat no tiene más avenidas que la Cañada de Tello y el Caramello. Inútil es decir que la Closa y el Prat se inundaron sobremanera.
No obstante todo ello, en Casinos no llovió. La Rambla Castellarda no llevó agua. No se desbordaron más que la Rambla Primera, y los barrancos de Olocau, Montearagón y el del Forat. En Caicons y el resto del campo fue una lluvia buena para el monte, pero sin ímpetu salvaje que destrozara ribazos.
El maíz quedó tumbado y los alfalfares tronchados, como recién segados.
Desde San Miguel al día siguiente se veían dos lagunas enormes: una en la Foya y otra en la Puebla.
Liria demás de quedarse a obscuras por averías de las tres compañías de luz, quedó también incomunicada con la capital por teléfono y telégrafo.
El día de San Miguel fue para Liria un día de luto, muy triste, sin luz, sin músicas ni procesión, que hubo que aplazar.
En Valencia no llovió hasta las siete de la tarde. Pero a las 6:30 (de la vesprada) de ella se presentó repentinamente una imponente riada que a las siete de la tarde ya había derribado el Puente de madera de los ferrocarriles económicos.
En la comarca de Liria, no había llovido más que desde el Carril (partida on està l’actual poble de Domenyo) a Ribarroja y desde Cheste a la Maimona y ello fue suficiente para ocasionar la gran riada de 2.000 metros cúbicos por segundo.
Pero donde los hechos adquirieron caracteres dramáticos fue en la Puebla, donde quedó detenido por la inundación el tren que salió de Valencia a las 13:40. El agua sobre pasó la plataforma de los coches. Y allí pasaron la noche, sin luz, ni comer hasta las 5 de la madrugada, en que se inició el salvamento con barcas.
El día 30 a las 10 salía yo para Valencia en automóvil. Entre liria y la Puebla, orilla carretera, vi más de cuarenta olivos arrancados de cuajo. Los dos ferrocarriles no circularon hasta después de unos días. Al pasar por Benisanó, 40 horas luego de la lluvia, todavía bajaban dos filas de agua, procedentes de la Cañada de Botigueta. La hoya que hay pasado el Mas de Tous, que viene del Safareig y Maquívar tenía “remelses” de broza en las copas de los olivos, a 3 metros de altura. En el lado izquierdo del Pla del Pou y Pixaor había sendas lagunas de gran extensión.
Y menos mal que llegó la furia de los elementos cuando la vendimia estaba casi terminada, y que fuese en las horas centrales del día, pues de acaecer el hecho durante la noche y sin luz, lo sucedido hubiera revestido caracteres de verdadera catástrofe.
Durán impressionat per tal paisatge catastròfic, del qual mai havia sigut testimoni va intentar buscar els medis per a que aquesta situació de danys materials i pèrdues vitals no es tornara a repetir. A ell devem la solució que hui en dia encara ens evita tornar a presenciar imatges com les de 1949.
¿Hay medio de evitar estas inundaciones? Yo estimo que s. Liria debe de construir en la parte baja de la Torreta y San Miguel un reguero o canal que recoja las aguas pluviales que descienden por sus laderas y llevarlas por la “tira de les oliveres” al camino viejo de Villamarchante. Y las de Santa Bárbara llevarlas por Turbañes y la senda del Barranc a la Rambla. De este modo se desviaría fuera de la población el 60% de las aguas que bajan por el Pic, Rambleta y Barranquet, inundando, destrozando y enrunando sus calles. En Liria los daños se calculan en tres millones de pesetas.
Efectivament, Josep Durán, qui estimava a Llíria i a la seua gent va ser el principal promotor per a que es construira la sèquia coneguda com “desvío”, el canal que hui en dia evacua cap al la zona de la partida de Barbasèquia l’aigua pluvial que descendeix dels tossals de Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta, evitant d’aquesta manera que aquestes aigües que amb violència cauien sobre Llíria amb gran velocitat producte dels alts desnivells (al voltant de 150 m de diferència des de el Monestir de Sant Miquel fins a la Plaça Major o al Pati de Sant Francesc). En aquella Llíria de finals dels 40 no existia cap sistema de clavegueram ni de conducció d’aigües pluvials eficient.
Aquest projecte seria iniciat per l’Ajuntament justament 3 anys després d’aquella vesprada catastròfica, el 28 de setembre de 1951.
“Se acuerda que por personal técnico se proceda al estudio para la construcción de un muro de contención y desviación de las avenidas de aguas pluviales de los montes que vierten a esta población.” Llibre d’Actes del Ple 1948-1951. Arxiu Municipal de Llíria
“[…] entre las casas y los cerros queda una amplia zona que haciendo en los temporales de cuenca receptora, capta consiedrables caudales y los derrama sobre la población, en alud devastador con gran caudal sólido procedente de las laderas.” Proyecto Parcial de Defensa de Liria (Valencia). Arxiu Municipal de Llíria.
El 18 d’abril de 1952, s’aprovaria el projecte de construcció del desviament “con el fin de evitar las inundaciones que padece esta población por las lluvias”. El 8 de juliol de 1954, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer donava el vist-i-plau al projecte que es xifrava en torn al milió i mig i dos milions de pessetes (9.000 – 12.000€), aportant la corporació municipal el 25% del cost. La conservació del canal passaria a estar sota responsabilitat de la Confederació Hidrògrafica.
Comunicació del president de la CHJ a l’alcaldia de Llíria informant-lo de l’aprovació definitiva del projecte. (5 de novembre de 1954)
A l’abril de 1956 les obres de defensa davant inundacions, conegut amb el nom de “ Canal de les Creuetes” era una realitat. Posteriorment s’afegiria en 1967 el tram de Santa Bàrbara.
Detall del plànol general de l’emplaçament del “Canal de les Creuetes”. (1954)
Hui en dia tant sols els carrers Sant Miquel, Puríssima i Pic recorden, en episodis de pluja torrencial, aquella fatídica vespra de festa gran en Llíria encara que hui en dia estan dotats de sistemes d’evacuació hídrica.
Marcat en blau es pot observar la totalitat del canal de desviament que a dia de hui circumda els tossals de Santa Bàrbara, Sant Miquel i la Torreta (adaptació). Visor Cartogràfic de la Generalitat Valenciana. (2019)El canal al seu pas pel tram per Santa Bàrbara, Almagatzem, carrer de la Creu i Barranquet (2019)
Contínuament ens adonem que Josep Durán no ens deixa de sorprendre. Recentment, durant les Festes de Sant Miquel 2019, l’Arxiu Municipal amb col·laboració amb l’historiador edetà Francesc Rozalén van dedicar una exposició documental sobre aquest personatge al que les llirianes i els llirians hem d’agrair tant i que a dia de hui ja és menys desconegut per a molts.
Amb aquest article, coneguem altre episodi de la seua intensa relació amb la ciutat que estimava.
A València ciutat pràcticament no va ploure… però a les set de la vesprada la riuada que va arribar al cap i casal des de terres edetanes va escombrar les barraques que hi havia al llit de Túria per Campanar i la desembocadura provocant molts morts… i enderroca per complet el Pont de Fusta de davant de l’estació del trenet… ací teniu imatges d’aquests fets…
Accedir a l’Episodi 4 de la Quarta Temporada, “Fira de Llíria 1949, el diluvi oblidat narrat pel cronista Duran”, des de les següents plataformes de pòdcast:
A “Llíria, 1921, en tres actes” (també des d’ací a Instagram) vos mostràvem des de lluny el que va ser un símbol de Llíria durant un fum de segles i que encara actualment dóna nom a la muntanya d’enfront del Pic, on està el santuari de Sant Miquel… i hui vos mostrem la Torreta un any abans i en primer pla… i amb una altra curiositat com és la visió des d’allí de l’ermita, oficialment i encara que ara s’utilitza la denominació retallada, de Santa Bàrbara i Sant Sebastià (bon moment per a recuperar el pòdcast 6 de Cròniques Edetanes“La Llíria de 1791” on parlem d’aquesta església)…
A la imatge de davall trobem a Domingo Uriel, que va ser cronista i arxiver llirià… i ací tenim la descripció, també per aquesta època, per part d’altre historiador edetà com va ser José Durán… “LA TORRETA. Pel lloc tan destacat i visible que ocupa és el símbol de Llíria. Esmentada ja al segle XI i reedificada diverses vegades al llarg dels segles. Era quadrangular d’uns 7 metres d’ampla per 8 d’alta. Constava de planta baixa i un pis amb troneres. I en l’angle oriental s’elevava una xicoteta torre per al guaita. La porta d’entrada estava al migdia…“
Joanot Bell-lloc m’envia aquest plànol… “Llíria 1906, la Torreta al centre; la torre (és la Sang) al nord-est, Sant Miquel al sud i Santa Bàrbara a l’oest… a l’esquerra “el Torreon” (la torreta redona)… a l’estació de Dalt la creu de València…”
Fira i Festes de Sant Miquel Llíria 2024: 3, 4 i 5 d’octubre actes oficials commemoratius de l’any Estellés.
+Presentació llibre “Polsim que es vessa sobre els garrofers. Recull de poemes i altres textos de Vicent Andrés Estellés sobre Llíria i el santuari de San Miquel” de Francesc Rozalén
+ Teatre ‘Arbres de Pols’, un projecte teatral de Pau Alabajos, @paualabajos, inspirat en un text homònim que el poeta de Burjassot va publicar en 1971 en el Llibre de Meravelles
+ Grup de Danses i Rondalla el Tossal i la Colla de Dolçainers Camp de Túria
+ Visita guiada per conéixer Llíria des de la poesia d’Estellés
+ Aplec de poctes en homenatge a Vicent Andrés Estellés
+ Concert familiar: “Estellés i més” amb Dani Miquel
Un dels llocs més transitats actualment en Llíria… al cul de la foto és on solen deixar “aparcades” a les criatures en període acadèmic… a l’esquerra de l’esquerra, jugàvem a futbol… a la dreta els trulls que acabaren en supermercat ara tancat… i enfront, simbòlicament des de fa un fum d’anys, inici de la ruta del colesterol… una imatge de 1973 que molts llirians desconeixeran… i altres pensarem que sols ho hem somniat…
L’any 1987, essent professor de l’Institut del Camp de Túria a Llíria el nostre company de #CròniquesEdetanesJoan Bell-lloc va aconseguir que els seus estudiants gravaren als familiars majors cançons tradicionals edetanes que recordaren… i entre elles hem recuperat aquesta havanera de les filadores de Llíria a les acaballes del segle XIX i on fa menció a l’estrofa final de la guerra de Cuba i Filipines… primer escoltareu la gravació original de Joan a la veïna de Llíria Fina Gil Zapata… i posteriorment una versió del 2014 amb el grup “Corbella” amb les veus de Roger i Laura, el contrabaix de Josep i la guitarra de Joan…
La fàbrica de seda de José Cotanda va ser la més antiga de les indústries llirianes, que s’havia posat en marxa l’any 1894 i produïa mocadors que es comercialitzaven a València. El 1913 un informe de la inspecció de treball sobre les indústries tèxtils a l’estat la ressenyava com a l’única instal·lació fabril d’aquesta branca existent a Llíria: “Treballen nou hores en telers a mà, i a estall, sent totes les operaries de més de catorze anys i pagant-los per metre de peça. El treball és delicat i de valor, i requereix bastant habilitat, sobretot en els teixits amb relleu. No s’hi fan hores extraordinàries ni treball nocturn”.
Els millors moments de la sedera lliriana coincidiren amb la Primera Guerra Mundial, i poc després encetà la decadència. Durant la guerra del 1936-39 arribà a elaborar paracaigudes i tela de soldat, però el 1940 es traslladà a Benetússer i l’edifici que havia ocupat prop del pati de Sant Francesc passà a allotjar la Cooperativa Vinícola, nou nom que prengué arran de la victòria de Franco l’anterior Campesina. La plantilla de la sedera la integraven entre 80 i 100 dones i 5 homes.
Documentació:
+ “Gent de Llíria (Economia i societat d’un cap comarcal del País Valencià)” Josep Maria Jordan i Galduf. 1979
+ ‘La fàbrica dels sacs de Ríos: una indústria del passat llirià (1929-1974)’ Joan Josep Adrià i Amparo Castillo Mas. 2018
Lletra original de l’havanera
Les fadrines fabricantes,
quan se n’ixen dels telers,
pareixen pollastres jóvens
voltejant per els carrers.
Tiren una olor a polvos…
no hi ha qui s’acoste ad elles,
porten el monyo arrissat
i hasda les fadrines velles.
Eixes de la canasteta
que agarren l’armozaret
i es posen a xarritar
davant de ca l’aladrer,
davant de ca l’aladrer
es posen a xarritar:
– Què te pareix de Fulano,
donaor en què parlar? (bis)
Quan topeten al cartero
tenen un pesar que es moren
– Diga-mos la veritat
que si els de Cuba ja acaben.
– No cal que es compreu botitos
ni es feu les cares tan fines,
que si els de Cuba ja acaben
s’escomencen Filipines.
… la fàbrica de la seda de Llíria es va traslladar el 1940 a Benetússer… i les seues instal·lacions, prop del patí de sant Francesc, foren adquirides el 1941 per la Cooperativa de Llíria… “La Campesina” rebatejada “Vinícola” en acabar la guerra…
una nova sèrie de ficció sobre un moviment social i religiós sorgit a les darreries del segle XII a tot Europa… Parlem de “Les beguines” que durant cinc segles varen habitar l’ermitori de Sant Miquel de Llíria…
El Forn del iaio Simeón Galduf, a Llíria, l’any 1958… des de mitjans dels seixanta “Ca Susi”, després de traspassar-lo… des de Partidors, la vorera de l’esquerra del carrer de la Unió… després la casa dels Xocolaters, que actualment encara està, i al fons les Escoles…
Al cesar la lluvia la campana empezó a tocar arrebato – a fuego – para que los vecinos acudieran a prestar auxilios a San Francisco, donde el agua había invadido el presbiterio, alcanzando en la iglesia y en el contiguo Cuartel de la Guardia Civil, una altura de 80 centímetros, mojando el anda de la Purísima que allí estaba preparada para la procesión del día siguiente. Esta inundación de San Francisco ya ocurrió hace 218 años, el día de la 3ª Dominica de Septiembre del año 1731, entre 11 y 12 de la mañana. Hecho que para su constancia, recordaba un ladrillo que había en la pared de la Tercera Orden, indicando la altura que habían alcanzado las aguas en aquella inundación.
