Ciència nombres i lletres

El gènere de la ciència ficció molt sovint es barreja o confon amb el de la fantasia.

Òbviament qualsevol autor és lliure d’escriure el que vulgui, no és cap mena de problema de legitimitat literària, sinó de definicions i classificació; el problema és que si dins la ciència ficció hi col·loquem una part del que podríem anomenar fantasia, quan esmentem el terme no sabem exactament de què parlem.

Una font de problemes és la confusió entre el gènere literari i l’escenari. Ara mateix em ve al cap una pel·lícula amb escenari de ciència ficció de l’any 1981 «Outland», protagonitzada per Sean Connery i traduïda com «Atmosfera zero». L’escenari era una colònia minera a Io, satèl·lit de Júpiter, i l’argument era pràcticament el mateix que el del western de 1952 «High Noon». Però a nivell de ciència ficció, l’escenari flaquejava molt, fins i tot comptant que quan es va filmar, alguns detalls sobre el satèl·lit Io no estaven tan clars com ara.

Com a exemple de febleses: la baixa gravetat pràcticament no s’hi veu reflectida, la gravetat de Io és menys d’un cinquè de la de la Terra, molt similar a la de la Lluna que ja s’havia trepitjat quan es va fer la pel·lícula. Tothom havia pogut veure com era el pas dels astronautes amb aquesta gravetat. Reconec que no és fàcil fer efectes especials per mostrar-ho, però al menys es podia intentar a les escenes on això tenia una certa importància.

Un altre cas més flagrant, és una escena on un dels personatges queda exposat al buid de l’espai i s’infla fins morir. Això no es correspon al que ja es sabia perfectament respecte l’exposició d’un cos al buid. Incidentalment al film «2001» hi ha una escena amb un personatge exposat al buid durant uns segons, que va tenir en compte experiments amb animals que s’havien fet a la Unió Soviètica al començament de la dècada dels seixanta, i que van mostrar que era possible sobreviure ―i sense inflar-se ni explotar― al menys 30 segons en el buid de l’espai.

Però no vull parlar de les errades de la ciència ficció més de consum, sinó de com podrien ser o no ser els planetes en una ciència ficció més hard, on l’escenari còsmic sigui part de la trama, no pas merament el marc on es desenvolupa una acció que sovint no té res d’especulació científica.

Dos planetes inventats, tipus gegant gasós, amb anells  i  colors inversemblants

Imaginar un planeta és senzill. Que sigui versemblant des del punt de vista de la ciència actual, ja és tot un altre problema.

Parlem d’un planeta mínimament habitable, on els personatges puguin deambular sense necessitat d’escafandre i suport vital complex.

Fins principis de 2019 s’han descobert gairebé 4.000 exoplanetes orbitant estrelles diferents al Sol. Quants n’hi hauria, més o menys, que permetessin als humans viure a la seva atmosfera?

Probablement, cap.

Que entre els exoplanetes descoberts no n’hi hagi cap d’aquesta mena no vol dir, ni molt menys, que no existeixin o puguin existir. En primer lloc, hi ha un biaix important sobre la mena de planetes que s’han descobert respecte el total de planetes existents, que són una mostra poc representativa de la població en general.

Com més gran és un planeta més fàcil és detectar-lo, és evident. Això implica que la gran majoria dels que coneixem són molt més grans que la Terra, amb dos problemes bàsics respecte l’habitabilitat: en primer lloc una atmosfera enorme, que fa que a la superfície sòlida, si és que n’hi ha, la pressió sigui enormement superior a la que els humans podríem resistir, i en segon lloc, una gravetat molt superior a l’acceptable. Probablement una gravetat un 50% superior a la de la Terra, ja seria totalment incompatible amb una estada permanent.

El segon motiu de biaix entre els planetes existents i els descoberts és que com més prop de l’estrella orbita un planeta, més fàcil és detectar-lo, tan si és observant els trànsits del planeta per davant el dics estel·lar, com si és mesurant l’influx gravitatori del planeta envers l’estrella. Això fa que la majoria dels 2.000 planetes extrasolars coneguts siguin molt calents, amb temperatures que en molts casos superen els 2.000 graus. Un escenari espectacular amb oceans de magma si el planeta té la mida adequada, però incompatible absolutament amb la vida tal com la concebem els humans.

Degut a la gran dificultat actual de detectar planetes realment habitables, quan se n’ha descobert algun que remotament ho pugui ser, la premsa se n’ha fet ressò. Són les anomenades superterres en zona habitable, una proporció ínfima menys d’una dotzena fins ara.

Superterres ja és una mica de mal rotlle, vol dir força més gran que la Terra i, en conseqüència, amb una gravetat no acceptable. Són planetes més petits que els gegants gasosos i que podrien arribar a tenir una atmosfera no especialment densa. La zona habitable vol dir que orbiten la seva estrella a una distància compatible amb temperatures superficials que permetrien aigua en estat líquid, temperatures més o menys acceptables per a l’home sense necessitat d’equipament complex.

De moment, probablement cap dels candidats trobats no reuneix les condicions adequades de gravetat i temperatura. De la condició atmosfèrica poc en podem detectar en aquesta mena de planetes amb la tecnologia actual, però en podem especular. I aquí ve un problema important.

En moltes novel·les o guions cinematogràfics, l’atmosfera és respirable. I això, des del punt de vista dels coneixements astrofísics actuals, sembla una mica difícil. Si la Terra té una atmosfera amb oxigen és perquè hi ha vida i fotosíntesi, o més exactament, n’hi ha hagut des de fa milers de milions d’anys. En condicions sense vida, l’oxigen lliure no s’hauria produït, estaria tot combinat en forma d’aigua, diòxid de carboni, òxids metàl·lics, silicats o altres compostos inorgànics; no es coneix cap procés abiòtic capaç de produir oxigen gasós a escala planetària, les atmosferes de planetes de la mida de la Terra molt probablement estan dominades gairebé totes pel diòxid de carboni i el nitrogen.

Si a l’atmosfera del planeta hi ha oxigen, i és d’origen biològic, l’autor de ciència ficció té dues possibles estratègies: que el planeta tingui vida autòctona i que, casualment, hagi generat oxigen en la concentració adequada, o que sigui un planeta terraformat, possiblement per humans.

Terraformar vol dir que si poguéssim anar a un planeta de mida i temperatures favorables, amb una atmosfera de nitrogen i diòxid de carboni que és el que creiem que és absolutament majoritari, introduint-hi vida vegetal o potser altres tecnologies més avançades, podríem arribar a formar-hi una atmosfera respirable. Possible, a priori sí que ho és, perquè a la Terra ha passat i sense intervenció conscient deliberada.

De totes maneres, una de les preguntes, si és que realment això és possible per voluntat i intervenció conscient, és quan es trigara?

No ho sabem. Potser, fins i tot podria ser un procés ràpid a escala còsmica. Segurament un procés en diverses etapes ja que els organismes que comencen a produir oxigen en les condicions inicials haurien de ser diferents als que el mantenen i augmenten en etapes més avançades. Especulant de manera optimista podem fer un símil amb la colonització d’un illot volcànic sorgit d’una erupció marina. En un ambient tan favorable a la vida terrestre com és la pròpia Terra, és un procés on la darrera etapa, la de la colonització vegetal ―i en un món que ja té oxigen― té una escala temporal de centenars d’anys. Sempre és difícil especular sobre tecnologies futures, però no crec que fos raonable una terraformació d’un planeta amb condicions d’habitabilitat bàsiques, però sense oxigen, en menys d’un miler d’anys. Probablement força més. I això si és que el planeta no té quantitats massives de diòxid de carboni que cal fixar a terra en forma de carbonat o expulsar a l’espai. La mateixa Terra, a part de la fotosíntesi que ha alliberat oxigen, ha necessitat la fixació de grans quantitats de carboni en compostos no gasosos; una part en carbó o petroli, però la gran majoria en carbonats, bàsicament de calci i magnesi, que un dia van ser esquelets d’éssers vius i que ara formen enormes muntanyes, un procés que aquí té una escala temporal de desenes o centenars de milions d’anys.

Però no només hi ha els problemes de la temperatura, la gravetat i la composició i pressió atmosfèrica. Altres qüestions poden comprometre l’habitabilitat, especialment si és per a una colonització a llarg termini.

Que la temperatura mitjana sigui adequada no vol dir que les fluctuacions no puguin fer un planeta inhabitable. Això vol dir, en primer lloc, que caldria una òrbita no gaire el·líptica. Al sistema solar aquesta condició la reuneixen tots els planetes, però molts dels exoplanetes que hem pogut mesurar no. Es creu que si els planetes solars tenen òrbites més o menys circulars és perquè la interacció amb un disc de protoplanetes, a la manera dels anell de Saturn, va circularitzar les òrbites; aquest procés probablement és comú en els sistemes planetaris que tenen planetes de la mida de la Terra, però cal que hagi acabat. Un planeta on els impactes de protoplanetes fossin freqüents, no seria gaire habitable; impactes com el que va extingir els dinosaures fa 65 milions d’anys no seria acceptable que passessin a intervals de milers d’anys com és el cas probable de molts planetes joves.

Joves aquí vol dir de menys d’uns 500 milions d’anys. Aquesta escala temporal probablement també és necessària per garantir que els processos tectònics no siguin massa intensos, en particular els terratrèmols i el vulcanisme. Tenint en compte que al menys fa 8.000 milions d’anys que es formen planetes de tipus terrestre ―es probable que abans la concentració d’elements més pesant que l’heli fos massa baixa― potser la limitació d’edat i circularització d’òrbites no seria especialment crítica.

Però hi ha una altra limitació que té a veure amb la temperatura que sí que segurament és molt crítica. Es tracta de la rotació.

Un planeta amb la rotació molt lenta, escala de setmanes, possiblement seria massa variable en temperatures per ser compatible amb un ambient adequat, és el cas de Venus ―inhabitable, a més, per altres motius―. Aquí la qüestió és que un planeta a l’entorn d’una estrella, posem´hi d’una massa inferior al 90% de la del Sol, per mantenir una temperatura mitjana acceptable, hauria d’estar a una distància on la gravetat de la estrella frenaria la seva rotació, fins el punt de sincronitza-la amb la translació; el planeta presentaria sempre la mateixa casa al seu sol, o potser si l’òrbita fos prou el·líptica, en una ressonància que produiria uns dies molt llargs, com és el cas del planeta Mercuri respecte el Sol. Això probablement causaria problemes d’inestabilitat en l’atmosfera i la hidrosfera: en el punt subsolar la temperatura seria tan alta que la majoria de l’atmosfera escaparia en uns pocs centenars de milions d’anys i l’aigua del planeta es condensaria tota en forma de gel a la cara fosca i freda. Un planeta amb la rotació aturada respecte el seu sol, difícilment seria habitable, i això, és possible que afecti a la majoria dels candidats, ja que les estrelles menors que el 90% del Sol són una gran majoria, més del 85% del total. I el 5% d’estrelles més grans, tenen una durada de vida massa curta comparada amb el temps d’estabilització orbital i geològica d’un planeta. Ens queda un 10%, com a molt, d’estrelles favorables.

Tot això és força antròpic, només són habitables per a nosaltres els planetes semblants al nostre. Però aquí estem discutint els planetes de la ciència ficció, habitats per homes, deixant de banda el problema del viatge.

Una altra limitació, que potser no seria tan crítica, és la presència de camp magnètic que aturés la radiació còsmica, tant la provinent de fora del sistema estel·lar, com la generada dins d’ell.

Una de les errades a la pel·lícula «Outland», és precisament que a Io, el satèl·lit de Júpiter, la radiació «fregiria» qualsevol humà en qüestió de minuts, i això ja es sabia quan es va rodar el film, en aquest aspecte, segurament hagués estat millor no esmentar el nom del cos celeste on passava l’acció. Per fer una obra científicament versemblant, necessitem un planeta amb un nivell de radiació tolerable per a una persona a escales de cent anys, o sigui, una radiació total no gaire més gran que la de la Terra; encara que aquesta condició no seria la més difícil de trobar: els planetes de la mida adequada, probablement tenen gairebé tots els planetes de mida terrestre i rotació prou ràpida, contenen un nucli conductor metàl·lic fluid que genera un camp magnètic que protegeix la seva superfície dels rajos còsmics.

Voler localitzar planetes de ciència ficció, al nostre sistema solar o a l’entorn d’estrelles conegudes és molt sovint un problema. Molt sovint la descripció que es fa, implícitament o explicita del món, no es correspon ni amb el que sabem ni amb el que és possible. Segurament hauria estat millor en molts casos no esmentar la localització concreta. Un exemple, en la saga de novel·les «Duna», de Frank Herbert, s’esmenta que el planeta Arrakis, essencial dins la història, gira a l’entorn de l’estrella Canopus. Això no és possible. Canopus és una estrella gegant molt brillant, amb una edat inferior als 30 milions d’anys que de cap manera pot haver generat planetes estables, i molt menys permès evolucionar vida en ells. A més, ja ha passat tota l’etapa d’estrella en la seqüència principal, i actualment canvia ràpidament a escala còsmica. Tot això ja es sabia quan Herbert va escriure la novel·la. A més, per a la història, no calia en absolut esmentar el nom de l’estrella.

Una mica diferent és el cas d’Isaac Asimov a la saga Fundació on, per exemple, s’esmenta el «sector» de Sirius quan hom parla de la regió del planeta original dels humans, però s’evita parlar del planetes concrets d’aquesta estrella. Tot i que en alguna obra posterior menys ambiciosa, sí que hi fa aparèixer «sirians». De totes maneres Sirius és una estrella una mica més versemblant com a seu de planetes habitables que no pas Canopus, encara viu a la seqüència principal estable i té una edat unes deu vegades superior, el problema important i perfectament conegut, és Sirius B, una nana blanca en òrbita pròxima que desestabilitzaria les òrbites dels presumptes planetes a la distància adequada.

El recurs literari de localitzar els planetes on es desenvolupa la ficció és molt general, però actualment només és raonable fer-ho a l’entorn d’estrelles que acompleixin unes condicions generals mínimes, per molt que una fracció important dels lectors no s’adonarien mai de les inconsistències.

Personalment, com autor de ciència ficció, he hagut d’inventar amb cert detall dos planetes habitables. En un cas, l’he escollit a l’entorn d’una estrella una mica més gran que el Sol però no gaire, en un futur molt llunyà, un planeta terraformat per humans desconeguts ―o per alguns ens que hi tenien relació― amb tecnologies també desconegudes i misterioses per als protagonistes. Posats a inventar, vaig decidir que fos un planeta troià d’un planeta gegant, com de cinc masses de Júpiter, a l’entorn d’una estrella de tipus F, més jove, més massiva i una mica més calenta que el sol. El període de rotació del planeta és sospitosament proper a les 24 hores, cosa que fa pensar que la terraformació va arribar a extrems d’aquesta mena. Per conveniència del guió, el vaig fer una mica més gran que la Terra però menys dens, de manera que la gravetat seria fins i tot una mica inferior. També amb més proporció d’oceà, un oceà que en ser un planeta jove no seria tan salat com el nostre, formant una única massa d’aigua, tal com va succeir a la Terra entre fa 300 i 175 milions d’anys. També en la línia de fer-lo diferent, el sistema estel·lar del planeta es va formar a partir d’un núvol de gas i pols amb força més presencia d’elements pesants que el que va formar el sistema solar.

Amb el segon planeta que vaig inventar, vaig fer una mica de trampa: és a l’entorn d’una estrella més petita que el Sol, de tipus K, de les més freqüents. Però no és tracta exactament d’un planeta, sinó d’un satèl·lit d’un planeta gegant, amb tres masses de Júpiter, que és amb qui té sincronitzada la rotació. En aquest cas la terraformació s’ha produït en un període de temps molt optimista d’uns 6.000 anys, via una nau robòtica, de les anomenades sondes de Von Neumann, capaç de replicar-se, que hi va aterrar abans que els humans per «deixar-ho tot preparat». El planeta té una mida i una gravetat una mica més grans que la Terra, i la seva atmosfera és aproximadament el doble, però amb menys proporció d’oxigen ―tot i que la pressió parcial és més gran― i molt més heli que la Terra; en aquest cas el període de rotació és superior als dos dies, cosa que fa que les diferències de temperatura entre la nit i el dia siguin bastant notables. Són dades inventades per tal de ser coherents amb els fets de la narració, però que al menys vaig intentar que fossin compatibles amb els coneixements del moment en que ho vaig escriure.

En definitiva, si la ciència ficció ha de ser una especulació basada en els coneixements actuals, cal inventar planetes compatibles amb el que sap la ciència actual sobre els planetes. No fer-ho, canvia el gènere de la ciència ficció per un altre, anomenat fantasia.

El juliol de 2015, la sonda New Horizons va sobrevolar el planeta nan Plutó, aportant dades que han aportat informació molt valuosa sobre aquell astre, i també sobre les condicions de la seva zona del sistema solar.

Però de Plutó, no només hi ha informació provinent de les sondes espacials, amb telescopis terrestres o situats prop de la Terra com el Hubble, també s’han obtingut darrerament dades importants.

Plutó, d’uns 2375 km de diàmetre, té un gran satèl·lit, Caront —Charon en anglès—, de 1.200 km, descobert des de la Terra l’any 1978. Els diàmetres van poder ser ben establerts ja que la casualitat va voler que pocs anys desprès del descobriment, l’òrbita dels dos astres quedés orientada de tal manera que a cada volta es produïen eclipsis mutus, observats des de la Terra; estudiant aleshores la corba de llum es poden determinar les mides i la lluminositat relativa dels dos astres. Plutó i Caront formen un sistema de dos cossos en òrbita molt propera, uns 17500 km, al voltant del centre de masses comú, que es troba entre els dos. És el primer cas conegut de planeta nan «doble»; de tots els cossos del sistema solar amb aquesta característica, és el més gran, però no l’únic, per exemple Pàtrocle, un asteroide que segueix la mateixa òrbita que Júpiter, però 60˚ més enrere que el planeta, està format per dos cossos de 140 i 110 km, aproximadament, a uns 700 km de distància orbitant tots dos el centre de masses comú.

A més de ser molt propers, Plutó i Caront tenen la rotació sincronitzada, com el cas de la Lluna amb la Terra però en els dos sentits, Plutó també presenta sempre la mateixa cara a Caront. El període orbital, uns 6 dies i 9 hores és, en conseqüència, igual al període de rotació tant de Plutó com de Caront.

La teoria més versemblant sobre la formació de Caront, és que al principi del sistema solar, Plutó va rebre l’impacte d’un altre cos de gran mida, i part del material ejectat va restar en òrbita i es va condensar. Una explicació similar a la del origen de la Lluna.

Més endavant, s’han descobert quatre satèl·lits més de Plutó —o hauríem de dir de Plutó-Caront, ja que es comporten com un únic cos a aquests efectes—, tots molt més petits i en òrbites relativament pròximes els uns als altres. S’anomenen: Nix, Hidra, Cerber i Estix —en anglès: Nix, Hydra, Kerberos i Styx—. Possiblement aquests cossos també siguin condensacions del material originat a l’impacte inicial que va formar Caront.

Esquema de les òrbites dels satèl·lits de Plutó. Les mides no són reals.

Tot això ens aporta alguns indicis sobre el sistema solar primitiu.

En primer lloc, actualment, la probabilitat d’impacte entre Plutó i un altre cos prou gran com per formar satèl·lits és extremadament baixa. Això vol dir que en els orígens del sistema solar, la zona on hi havia Plutó, estava molt més poblada, al menys cent vegades més i probablement mil. Com que no hi ha explicació per tant material a tanta distància del Sol, es creu que Plutó, i el seu sistema de satèl·lits es van formar més prop del Sol que no estan ara, i que en un procés conegut per «gran bombardament tardà» o «model de Niça» van ser enviats a la seva posició actual. Per cert, el model de Niça és per la ciutat on es va desenvolupar la teoria, encara que una revista espanyola, pretesament de divulgació científica, en un titular, va traduir de l’anglès «Nice model» per «modelo bonito».

Un problema dels quatre satèl·lits menors del sistema és que les seves òrbites, a primer cop d’ull, haurien de ser inestables, i a escala de centenars de milions d’anys, haurien d’escapar-se o impactar amb algun dels altres cossos del sistema.

Aquí, per evitar-ho, és on entra un curiós fenomen anomenat ressonància que estabilitza les òrbites a l’entorn d’una posició mitjana invariable. Resulta que els seus períodes orbitals presenten una relació numèrica senzilla, cada dues òrbites d’Hidra, Nix en fa tres, cada sis òrbites d’Hidra, Estix en fa onze, i respecte Cerber no està del tot establert, però es probable que també hi hagi una relació numèrica simple. Tot això vol dir que al cap d’un determinat nombre enter de voltes, aquests satèl·lits tornen a estar en la mateixa disposició i que les pertorbacions que podrien modificar les òrbites, no tenen prou energia com per treure’ls de la configuració ressonant, de tal manera que a llarg termini, les òrbites esdevenen estables.

Hi ha un altra cosa descoberta darrerament, de la que només se’n coneixia un altre exemple en el sistema solar i que té a veure amb les ressonàncies. La gran majoria dels satèl·lits del sistema solar, començant per la Lluna, i excloent satèl·lits inestables, molt petits i molt llunyans dels planetes gegants, presenten sempre la mateixa cara al planeta. Això es deu a que el camp gravitatori generat pel cos central és més intens en el punt del satèl·lit més proper al planeta que en el punt més allunyat. Presentar sempre la mateixa cara, no deixa de ser una ressonància de períodes 1:1 entre la rotació i la translació del satèl·lit.

Però en el cas de ressonàncies orbitals entre dos satèl·lits, pot passar que l’impuls gravitatori entre els uns i els altres, actuï de manera tal que superi la influència en la rotació de la gravetat del planeta. En aquest cas es pot presentar una rotació caòtica: el satèl·lit no té ni un període de rotació constant, ni un eix de rotació relativament fix. Una mica com aquelles baldufes de joguina que en perdre velocitat es posen de cap per avall. És el cas d’Hidra i de Nix, mesures de la seva lluminositat des de la Terra han confirmat que roten de manera caòtica.

L’altre cas conegut de rotació caòtica és el d’Hiperió, que està en ressonància orbital 4:3 amb el més gran dels satèl·lits de Saturn, Tità, això vol dir que cada quatre voltes que fa Tità a l’entorn de Saturn, Hiperió en fa tres.

El moviment caòtic d’aquest satèl·lit sembla afavorit pel fet que, com en tots els casos coneguts de rotació caòtica, es tracta de cossos força allargats, allunyats de la forma quasi esfèrica que adopten els objectes més grans per la pròpia força de gravetat.

Força sovint, quan hom presenta una teoria científica revolucionària, la comunitat establerta s’hi oposa ferotgement. Cert que en molts casos el conservadorisme inherent al sistema hi pesa molt, i que aquesta és l’explicació que apareix a la majoria de llibres d’història. Però sovint és una explicació a posteriori, feta des de fora de l’àmbit científic del moment.

Un cas força conegut és el de l’anomenada «deriva dels continents».

Alferd Wegener, geofísic i meteoròleg alemany, cap 1915, a partir de la idea que les costes d’Àfrica encaixen força exactament amb les d’Amèrica del sud, va començar a especular sobre la possibilitat que aquests dos continent haguessin estat junts en el passat i, posteriorment, s’haguessin desplaçat a les seves posicions actuals.

Més endavant va incorporar al model desplaçaments de l’Antàrtida, Madagascar, l’Índia i Austràlia, que haurien format un continent anomenat Gondwana. I, més endavant, tots els altres continents van trobar un lloc dins el model. Nord Amèrica també s’hauria separat d’Euràsia, provinents de la separació del continent Lauràsia i amb anterioritat Lauràsia i Gondwana haurien estat units en un únic continent anomenat Pangea —tota la terra—.

Els continents i oceans actuals, amb fletxes que indiquen el seu moviment

Més enllà de resoldre una mena de trencaclosques per veure les possibilitats de moviments continentals en el passat, Wegener va aportar altres proves: Estructures geològiques que començaven en un continent actual i seguien en un altre, encaixant perfectament el el model de Pangea; arguments paleontològics sobre fòssils que es trobaven en dos continents ara força separats, però junts en el passat; coincidència encara més gran si, en lloc de partir de la forma de la línia de la costa dels continents, es parteix de la de la plataforma continental.

I quin mecanisme proposava Wegener per aquesta deriva continental?

Per mesures sismològiques es sabia que l’escorça sota els oceans era molt més prima que la dels continents i formada bàsicament per basalt. L’escorça continental era molt més gruixuda, i formada bàsicament de granit i altres roques àcides, amb una densitat inferior a la del basalt.

La proposta era que els continents suraven en una mena de mar global de basalt de més densitat, a la manera dels icebergs sobre l’oceà, i que els moviments de convecció del material del mantell, sota l’escorça, que es suposava relativament fluid eren el motor dels desplaçaments.

I aquí hi havia un problema. Ràpidament algú va calcular que el basalt sobre el que figurava que suraven i es desplaçaven els continents, era un sòlid tan rígid com l’acer. La teoria de Wegener, podia ser molt bonica, però tenia un punt impossible, durant quaranta anys es va rebutjar totalment malgrat les proves indirectes, que d’una manera, que jutjada a posteriori ens pot semblar molt poc científica, es van considerar «casualitats».

No va ser fins els anys cinquanta que es van fer unes mesures que no es podien explicar amb la teoria clàssica dels continents ―i oceans― fixos.

Es sabia, per observacions batimètriques que al centre de l’Atlàntic, i també en altres oceans, hi havia unes serralades submarines que es van anomenar dorsals. Les dorsals presentaven activitat volcànica, però una mica inferior a la que hi havia en algunes vores continentals —com tota la serralada  dels Andes—, arcs d’illes —com el Japó o les Aleutianes— o volcans aïllats —com els de Hawaii—.

En aquella època es van començar a fer mesures geomagnètiques, es tractava d’estudiar la magnetització de les roques. Quan la lava d’un volcà solidifica, ho fa dins el camp magnètic de la Terra, i si conté cristalls magnetitzables —per exemple els d’alguns òxids de ferro— aquests queden magnetitzats i alineats amb el camp magnètic de la Terra en aquell moment.

Ràpidament es va descobrir un fet curiós. Més enllà dels moviments esperats de la posició dels pols magnètics de la Terra, que tenen recorreguts irregulars al voltant dels pols geogràfics, el camp magnètic global, a vegades, s’invertia, el pol magnètic nord passava a ser sud i viceversa. Aquestes inversions passaven a intervals de centenars de milers d’anys i de forma irregular, no amb un període constant. En principi, les roques que conservaven el records magnètic de quan es van solidificar, si els moviments tectònics no les havien fet canviar de posició, tenien uns camps magnètics orientats bàsicament, cap al nord o cap el sud, de manera imprevisible, segons quina era la posició dels pols magnètics en el moment que es van formar.

La següent observació significativa va ser que a costat i costat de les dorsals oceàniques, hi havia bandes simètriques del material del fons del mar, magnetitzades en un sentit o en l’altre. L’explicació era que el fons marí s’originava a la dorsal, magnetitzat en el sentit del camp del moment. Posteriorment aquest material s’anava allunyant de la dorsal, i quan hi havia una inversió del camp magnètic, es formava una altra zona de material del fons magnetitzat a l’inrevés. Cada inversió del camp magnètic, generava dues zones de material a banda i banda de la dorsal.

Però, com podia desplaçar-se aquest material si el fons del mar era rígid com l’acer?

L’explicació es que aquest material no fluïa i deformava, sinó que l’escorça es creava a la dorsal i es destruïa en un altre punt, mantenint la rigidesa. I els punts on es destruïa són les anomenades foses oceàniques, on l’escorça basàltica, més densa que les roques dels continents, és empesa sota d’ells. A més fondària augmenta la temperatura i el material de l’escorça oceànica es torna a fer fluid, aleshores els components més densos es dissolen al mantell, i els més lleugeres, cosa que inclou el quars i també l’aigua que hi havia dins el basalt, acaben tornant a la superfície, sigui en forma de masses sòlides, sigui en erupcions volcàniques com moltes de les que hi ha a al riba del Pacífic.

A partir d’aquí va sorgir la teoria de la tectònica de plaques: la litosfera està formada per un seguit de plaques rígides que es desplacen pels moviments turbulents del material subjacent del mantell. Aquestes plaques que poden tenir zones amb d’escorça oceànica i altres amb d’escorça continental, es mouen a base de ser creades en uns punts, i destruïdes en uns altres. Creació i destrucció bàsicament de la part de basalt de les plaques. Els nuclis granítics, anomenats cratons, són permanents tot i que es poden fracturar i que encara s’hi va afegint material granític degut a alguns fenòmens de caire plutònic.

La teoria de Wegener, això sí, corregida en el punt essencial de la creació i destrucció de l’escorça oceànica, finalment va ser admesa de forma general.

Una cosa similar va passar amb la teoria heliocèntrica de Copèrnic, més enllà de temes ideològics o religiosos que sovint s’han presentat com a essencials pel seu rebuig, hi havia un problema matemàtic de capacitat predictiva del model, que era pitjor a la dels models geocèntrics de l’època; això no van poder ser superat fins que Kepler va trencar el dogma que les òrbites havien de ser combinacions de cercles perfectes. Però aquesta és una altra història.

Fa unes setmanes havia comentat aquí una antologia de Lluís Maria Xirinacs que havíem divulgat en forma de llibret: d’un a tres fulls de paper, impresos per les dues cares que, adequadament plegats, grapats i tallats, generen un micro-llibret més fàcil de llegir que els fulls solts. Un dels primers que vaig fer va ser aquests conte, no escrit sinó pensat a peu dret i de memòria, un dia mentre esperàvem uns amics en una ciutat catalana, on algunes vegades anem a veure castells.

❀ ❀ ❀ ❀ ❀

En Perot era lladre, i no un qualsevol, era el cap de la colla més temuda de tota la comarca. Els seus delictes eren innombrables, amb violència o amb intel·ligència, el compte s’anava engreixant cada setmana: cases, magatzems, transports de mercaderies, vianants. Tots eren els seus objectius.

No era pas un secret qui era el cap de la colla dels lladres, però mai l’havien pogut enxampar. A vegades per sort, altres per astúcia, però fonamentalment per la fèrria organització del seu grup i la meticulositat i bona preparació de tots els cops. La disciplina militar no era res comparada amb l’autoritat que tenia en Perot sobre la seva gent. I els imposava unes mesures de seguretat que gairebé tots consideraven exagerades.

Ara tenia un nou objectiu, el més gran de tots. La casa del marquès de Puigdellops, el personatge més ric de la contrada. Hi havia entrat disfressat d’ajudant de paleta quan les darreres pluges van malmetre part de la teulada i ho havia vist: quadres dels més importants pintors del país, armes antigues, objectes religiosos amb or, plata i pedreries. Potser mil vegades més valuós que el darrer botí, el carregament d’olives de Maspujolet, que a més havia estat força feixuc de transportar i difícil de vendre.

L’única mesura de seguretat era el propi casalot. Una enorme baluerna cúbica, amb finestres reixades i portes forrellades. I a sobre, al mig de la vila, davant mateix de l’Ajuntament. Sols el carreró de la part posterior, el Pas dels Gats, era solitari. I sols per aquella banda en Perot va veure un punt vulnerable: una finestra sense reixes al segon pis. Era una de les últimes modificacions de l’edifici, es va obrir el forat quan es va construir la sala de bany. De totes maneres era massa elevat, amb l’escala més alta encara mancaria un bon tros per arribar-hi.

La finestra no donava directament al Pas dels Gats, hi havia un petit pati entre la casa i el carreró. Una reixa separava el pati de l’exterior, una reixa amb una buguenvíl·lea espessa que amagaria els lladres que fossin sota la finestra. Una reixa amb una porta que tenia una clau que en Perot ja havia robat al jardiner.

Els millors escaladors de la Colla ja li havien dit que era impossible pujar per la paret, era totalment llisa, de carreus perfectament ajustats. Els hauria d’ajudar algú des de dalt llençant-los una corda. No hi havia cap altra possibilitat.
En Perot, quan tenia una dèria no la deixava, va provar de fer fer una escala més llarga, però a part de la dificultat d’entrar-la per la porta del carreró, es va trencar quan la provaven i el Pocapena que era qui pujava, també es va trencar una cama i tres costelles.

Ara el casalot estava desert, en Puigdellops estiuejava a la platja amb tota la família i els servents, però a primers de setembre tornaria, tenia dos mesos per idear i executar un pla.
Se li va acudir el dia de la festa major, a la plaça de la vila, precisament entre el casalot i l’ajuntament. Feien castells, i amb tanta gent badant, es podia obtenir un bon rendiment. Tota la colla era a la plaça, alguns amb la missió de robar carteres, bosses i joies, altres amb la de fer desaparèixer les proves i recollir el botí, altres vigilaven els guàrdies i protegien els lladres. En Perot ho dirigia tot sense ni parlar, amb petits gestos i mirades. Aleshores ho va veure, els castellers, per acabar l’actuació feien pujar un pilar sota el balcó de l’Ajuntament i l’enxaneta era recollit pel Senyor Alcalde. Ja ho tenia, si una escala no valia, faria un pilar, tenia prou gent i eren prou valents…

Van començar a assajar a Mas Garriu, que era de la germana d’en Perot, tenia tres plantes, una finestra a l’alçada adequada i estava allunyat del poble. I aviat van venir els problemes. En Joanet, que hauria de fer d’enxaneta, va caure i va anar directament a terra. No es va trencar res però es va fer mal i va agafar por. Sols una hàbil combinació d’afalacs, promeses i amenaces va aconseguir que, tres dies més tard, tornés a pujar. Van decidir que calia fer una pinya el més gran possible per fer de matalàs si el pilar queia.

Naturalment, un pilar recolzat a la paret és molt més fàcil de fer que un de lliure al mig d’una plaça i en pocs assajos ja el feien de sis. Semblava que ja ho havien aconseguit quan, acompanyat de la plana major de la colla, amb una canya de pescar va anar a mesurar exactament l’alçada de la finestra. Amb un pilar de sis no n’hi hauria prou, s’hauria de fer de set, i això volia dir folre —mig folre, de fet, ja que hi havia la paret— per aguantar el terç.

I aleshores van tenir un altre problema, en Tomàs, anomenat cul gros, que feia de baix, es va herniar quan el pilar va anar per terra degut a una relliscada d’en Joanet que no va trobar un bon lloc per agafar-se a en Manelic, que era el cinquè.

En Perot va decidir que n’havia d’aprendre més i va anar a veure vàries actuacions castelleres més, va parlar amb la gent i va arribar a la conclusió que les coses s’havien de fer ben fetes. Si en Tomàs hagués portat faixa no s’hauria fet mal. Si en Manelic hagués dut una camisa adequada, en Joanet no hauria caigut…

Pensat i fet. Tenien les camises negres que havien robat al mercat de Vilaplana i encara no havien col·locat, les faixes les van fer amb tela obtinguda a Cal Baladre, la botiga de teixits, que no tancava mai la porta de l’eixida. Tot roba negra. Magnífic, si algú mirés la nit del robatori, cosa no gaire probable, ho tindrà més difícil per adonar-se que hi havia algú enfilat a la paret d’en Puigdellops.

Durant quinze dies la colla va continuar assajant, ara amb tota la parafernàlia dels castellers de debò. El pilar de set amb mig folre i recolzat a la paret, ja els sortia perfecte.

I va arribar el gran dia —la gran nit—. Una mica de boira encara va afavorir més els interessos d’en Perot i els seus. D’un en un van anar entrant al pati de darrera de la casa del Marqués. Sols en Pocapena i tres més van restar fora, als extrems del Pas dels Gats, disposats a impedir que algun vianant inoportú s’adonés que passava quelcom d’anormal.

Van bastir amb la precisió d’una troupe de majorettes la pinya del pilar, el mig folre, va pujar el terç, el quart —era en Paco, nebot d’en Perot—, que va donar la conformitat. El Perot va manar «quint amunt» i el pilar es va completar sense cap mena d’incident.

En Joanet va arribar a la finestra. Amb l’eina que duia la va espanyar ràpidament i va entrar. El primer que va fer va ser lligar una corda a la canonada per facilitar la pujada d’en Manelic. Mentrestant, la resta del castell es desmuntava amb perfecte ordre.

En Perot, com la resta de la colla, estava eufòric. En Manelic va començar a enfilar-se fins la finestra, duia una escala de corda que serviria per fer pujar els que no eren tan hàbils com ell. Tot sortia igual que als assajos de Mas Garriu.

Aleshores es va produir la catàstrofe, un xiscle d’en Pocapena, sorolls al Pas dels Gats i una veu prou coneguda pels membres de la colla. La d’un senyor cepat, amb bigoti, cara de pocs amics, vestit verd —i no precisament per ser dels Castellers de Vilafranca— que deia:

—Sortiu d’un en un amb les mans alçades, esteu detinguts»…
Què havia fallat al pla d’en Perot?

Veieu la solució amb un mirall

Google és una font inexhaurible de sorpreses. Aquí exposo dades que hi vaig extreure fa força anys, però en general, el panorama no pot haver canviat gaire.

Tot va sorgir un dia que  se’m va acudir cercar a Google, quantes vegades hi surt cadascun dels elements. Vaig comptar dividint les ocurrències per 100000 per tenir nombres més manejables. Vaig començar cercant els noms en anglès, ja que és la llengua amb més representació a internet.

Innocent de mi, pensava que l’element que més sortiria seria el ferro (iron), ja que té molts usos en forma elemental, però no. El ferro em va aparèixer 406 cops, i no és el primer. Quan s’hi pensa una mica és molt fàcil: quin és l’element que més surt a Google?…

una part de la taula periòdica, amb un misteriós acoloriment

L’or (gold), naturalment. Malgrat la seva escassedat o el seu comparativament limitat interès químic o físic, és el primer, 1190 aparicions del nom de l’element. En totes les llengües igual. És evident que les finances van molt per davant de la ciència, indústria i la tecnologia.

Vist que el primer era l’or vaig pensar en la plata (silver): 824, seria el segon? Provant més elements semblava que es confirmava la hipòtesi… fins que vaig provar el plom (lead): quasi un 908 cops un 14 % del total.

Per quin motiu el plom és el segon element en anglès que més apareix a Google?

La taula dels quinze elements més esmentats en anglès em va sortir així:

En català, el top fifteen és curiosament diferent. I planteja també algunes qüestions fàcils.

Quin és el segon nom d’element que més apareix a Google en català?

Quins altres dos elements poc abundants apareixen entre els quinze primers?

❖ ❖ ❖

La resposta a les preguntes té a veure amb l’homonímia: hi ha noms d’elements que tenen un altre significat, que pot ser moltes vegades més usual que el nom químic.

És el cas del plom en anglès: lead, que també vol dir “el primer” entre moltes altres accepcions.

I el del segon element que més surt en català: estany, com el de Banyoles.

I de dos altres elements «rars» que apareixen als quinze primers: indi i radi.

Els quinze elements més esmentats en català són:

❖ ❖ ❖

Deixant de banda qüestions lingüístiques (o no), entre les abundàncies dels esments als elements en anglès i en català hi ha diferències curioses, moltes d’elles en elements que no són els quinze més esmentats, que en mols casos resten misterioses.

Per exemple, i comparant en termes relatius al total dels elements, el tungstè surt 36 vegades més en anglès que en català, el platí 19, iridi 13, gadolini 11, xenó 9, liti 9, níquel 8, plom 6 (aquest ja sabem perquè).

Contràriament els elements que proporcionalment surten més en català tenen raons lingüístiques: indi 32, fermi 28, tori 18 ―per la ciutat de Torí, suposo―, radi 14, estany 8, curi 5. A continuació ve el bor 5 vegades proporcionalment més esmentat en català ―pel poble de Bor a la Cerdanya potser?―.

Els primers noms més esmentats en català i que no sembla ser degut a que siguin homònims són: argó 4 vegades més esmentat que en anglès i a continuació: clor, carboni, urani, fòsfor, bismut, crom o fluor que s’esmenten aproximadament en doble proporció que en anglès.

En anglès apareix níquel vuit cops més que en català —potser pel nom popular d’una determinada moneda americana feta d’aquest metall— i en canvi el crom, d’usos bastant similars, s’esmenta el doble de cops en català. Sempre en termes relatius

O les altes proporcions en anglès respecte al català del platí que en català no surt entre els quinze primers elements ―especulo aquí que és per termes tipus targetes «platinum»―, o la del liti que em sembla que en anglès no té cap altre significat especial.

No puc acabar aquesta entrada, sense copiar una taula periòdica editada fa molts anys per l’Assemblea d’estudiants independentistes d’universitat, concretament per l’assemblea de ciències de la UAB. No en conec l’autor, però espero que no tingui cap inconvenient en que li reprodueixi. Picant —s’ha de tornar a picar a la pàgina resultant, no en sé el motiu— la imatge es pot veure en més gran per veure’n els detalls.

A finals del segle XIX, els físics teòrics estaven força cofois, l’electromagnetisme de Maxwell, la termodinàmica i la teoria cinètica dels gasos, conreaven grans èxits i explicaven una munió de fenòmens, fins i tot en predeien de nous que van resultar ser absolutament útils, com les ones electromagnètiques i la manera d’emetre-les o detectar-les.

Evidentment, tots eren conscients que una cosa és tenir les equacions, i una altra molt diferent poder-les resoldre en els casos pràctics. Per exemple, les equacions de la gravetat de Newton, són força exactes i descriuen perfectament els moviments de dos cossos a l’espai. El convenciment general és que funcionen igualment bé quan hi ha tres o més cossos, encara que en aquest cas passar a una solució analítica  —amb equacions que descriguin les posicions dels cossos respecte el temps— sigui impossible en la gran majoria de casos reals i no hi hagi més remei que conformar-se amb solucions numèriques o aproximades.

Però hi havia encara alguns «petits» problemes.

Per exemple, la radiació del «cos negre».

Un cos a alta temperatura radia energia, I ho fa en forma d’ones electromagnètiques. Si la temperatura no és gaire elevada serà bàsicament en forma d’infrarojos i si augmenta més començarà a emetre llum visible. Això era l’experiència quotidiana i també la del laboratori. Un cas és el de les bombetes incandescents, emeten llum degut a l’alta temperatura del filament, però el mateix val per a la flama d’una espelma.

El problema va arribar quan es va voler veure com s’emetia aquesta radiació. Es va considera que un cos estava format per una munió de petits oscil·ladors electromagnètics que podien emetre o absorbir energia. I aplicant les lleis de la termodinàmica i l’electromagnetisme, s’esperava que en sortís una equació que expliqués la distribució d’aquesta energia en funció de la longitud d’ona.

Però aquí va succeir l’anomenada «catàstrofe ultraviolada»: les equacions indicaven clarament que com més alta fos la freqüència de la radiació, més energia s’hi emetria. Una energia que tendiria a l’infinit per a freqüències prou elevades —o longituds d’ona curta, que és el mateix—, per exemple les freqüències de la llum ultraviolada, que eren les més elevades que es coneixien abans del descobriment dels rajos X i gamma.

I els infinits són molt lletjos en física. A més, l’experimentació deia que realment no n’hi havia, de fet, com més alta era la freqüència, menys energia s’hi emetia.

Les equacions emprades semblaven correctes, però quelcom no funcionava. Va ser el darrer any del segle XIX, el 1900 que Max Plank, va formular una hipòtesi mental que deia que l’energia, en lloc de poder-se emetre en qualsevol quantitat, s’emetia com a mínim en una quantitat depenent de la freqüència ν (la lletra grega ni). Concretament segons al formula e = h·ν, on e és l’energia i h una constant que Plank pensava originàriament que valdria zero. Però no, es va comprovar que si adoptava un determinat valor —molt petit— per a h, la formula teòrica que en resultava de la distribució de l’energia emesa per un cos a una determinada temperatura es corresponia a la realitat. h es coneix com a constant de Plank, i el fet que l’energia no pugui transferir.se en quantitats arbitràriament petites, va ser el que va donar origen a tota la mecànica quàntica.

A la pràctica, la formula que es va deduir explica el comportament de la radiació emesa pels cossos. Quan la temperatura és prou elevada, qualsevol cos emet llum.

El concepte de cos «negre», és teòric, és un hipotètic cos que pot absorbir qualsevol radiació electromagnètica que li arribi sense reflectir-ne gens. Això vol dir que seria una substància absolutament negra. El carbó, per exemple s’hi aproxima, però encara reflecteix una mica de la llum incident. Un model pràctic de cos negre és un petit forat en una gran caixa buida: la llum que va a parar al forat, es va reflectint a les parets interiors de la caixa, però cada vegada se n’absorbeix més, de tal manera que la que acabaria tornant a sortir reflectida pel forat, seria una quantitat arbitràriament petita. Aquest forat negre, és independent del material i del color de l’interior de la caixa, a la llarga, tota la llum incident acabarà absorbida, i el que veurem serà un forat negre, que no té res a veure amb un «forat negre» com el que hi ha al centre de la Galàxia.

De totes maneres, a temperatures prou elevades, totes les substàncies es comporten gairebé com cossos negres.

Un cos negre, posem a 1000 K —kelvins, anomenats abans graus kelvin (si restem 273 ens resulten els graus centígrads habituals)— en llum visible emet bàsicament en la banda del vermell, encara que la majoria de l’energia és en la banda de l’infraroig; és el cas d’un ferro escalfat al roig. A mesura que elevem la temperatura, el vermell es torna taronjós i a uns 3.000 K ja veiem aquest llum com a blanca, és el color d’una bombeta d’incandescència. Però no tots els blancs són iguals, la llum del Sol, també la veiem blanca i es correspon força bé amb la d’un cos negre —curiós que el Sol sigui negre— a uns 5.700 K. Aquest blanc és el canònic, si no el veiem tan diferent al de la bombeta és per un efecte fisiològic: el cervell interpreta la llum ambient que li transmet l’ull com a blanca en una gran varietat de condicions per tal d’atribuir colors als cossos que només en reflecteixen una part de l’espectre. Aquest és el motiu que si canviem la bombeta d’incandescència per una altra amb llum més blavosa, al cap d’una estona ja no notem la diferència.

Les fons reals de llum, sovint s’allunyen de la radiació del cos negre. Per exemple, el tubs fluorescents emeten uns distribució força diferent, o una pantalla de televisió o d’ordinador posada en blanc, emet la suma de tres colors, tres bandes estretes centrades al vermell, verd i blau que els nostres ulls interpreten com a blanc.

És possible en aquest casos definir una temperatura de color: informalment i aproximada, seria la temperatura d’un cos negre que faria que els nostres ulls tinguessin la mateixa percepció, encara que al final el cervell ho acaba interpretant com a blanc. Una llum amb temperatura de color de 2.000k, com la d’una espelma, té molt més vermell que verd o blau, un tub fluorescent amb una temperatura de color de 6.500 K emet més proporció de blau que la llum solar.

la mateixa imatge a temperatura de color baixa i alta

Però encara que en general i sense poder fer comparacions ens és difícil apreciar la temperatura de color de la llum que ens il·lumina, té importants connotacions fisiològiques.

Els humans vam evolucionar sense gens de llum artificial fins que es va descobrir el foc. Aquesta llum tenia al migdia una temperatura de color elevada, i a mesura que s’aproximava el capvespre anava disminuint, ja que la radiació solar cada vegada travessa més atmosfera i perd més llum blava que no pas vermella. El cervell no se n’adona gaire, però la retina emet senyals que arriben a la glàndula pineal, productora, entre altres de la melatonina, l’hormona que regula els ritmes de són i vetlla.

Durant la major part de la història de la humanitat, la llum artificial ha estat d‘una temperatura de color força baixa, o sigui que no enganyava la glàndula pineal fent-li «creure» que era de dia quan estàvem sota llum d’una espelma o fins i tot, molt més tars i fins fa poc, d’una bombeta d’incandescència.

Però actualment s’estan imposant les anomenades bombetes de baix consum —les fluorescents no consumeixen tan poc i sobre tot no duren tant com la propaganda oficial vol fer creure, però això és un altre tema— que sovint tenen temperatures de color molt elevades, de l’ordre dels 6.000 K  i que si les emprem pel vespre poden pertorbar els ritmes de la son i els de un seguit de sistemes que hi estan associats, com pot ser el de la glucosa i la producció d’insulina. Els efectes sobre la salut física o mental, són perfectament mesurables tot i que a curt termini no gaire significatius. El consell és clar, quan s’aproximi l’hora de dormir, cal fer servir llum de baixa temperatura de color. Hi ha làmpades de baix consum —fluorescents o de LED— retolades 2.700 K. Són les adequades per a les cases. Altra cosa és en espais de treball, treball diürn, on sí són adequades les de 6.000K que fan pensar al nostre cos que estem amb llum solar. Un problema addicional són les pantalles, normalment estan ajustades a temperatures de color elevades. Si hi hem de treballar de nit, és molt convenient aconseguir abaixar-les. Alguns monitors de qualitat tenen ajust per això, també es pot en alguns casos canviar les preferències per aconseguir el mateix efecte. Hi ha aplicacions per a mòbils o tauletes amb el mateix objectiu. En cas de no poder emprar cap d’aquestes opcions, una possibilitat és canviar els colors de fons de les finestres i documents, canviant també el de les lletres a efectes de visibilitat. Existeixen diversos processadors de text o navegadors on això es pot fer.

Part de pantalla d’ordinador ajustades a temperatures de color baixa i alta

La recomanació és, quan sigui possible, emprar de fons colors càlids, o sigui blancs groguencs o vermellosos, sempre que treballem de nit. O fins i tot, si és possible, fons negres amb lletres ambre, que semblen millors que les vermelles clàssiques d’il·luminació nocturna.

M’agrada la ciència-ficció, especialment en format text, cosa que no vol dir que totes les seves varietats m’agradin igual, sóc especialment afeccionat a l’anomenada «hard» coherent amb les lleis de la natura conegudes quan es va escriure i gens a la basada en fantasia, extraterrestres inversemblants, poders mentals i temes similars.

Ocasionalment n’escric. I segurament la meva preocupació perquè l’escenari no contravingui la lògica o la ciència, fa que molts lectors potser no comprenguin determinades decisions de guió. És un problema però no voldria fer com quan es treuen solucions de la màniga per tal de fer més fàcil el guió, especialment en el cinema. Sí, no fa gaire vaig veure una pel·lícula on els satèl·lits artificials de la Terra, per tal d’adaptar-se a l’argument, no seguien ni de lluny les lleis del moviment orbital.

Aquí vull presentar un conte, escrit a posteriori com una mena de pròleg d’una novel·la —Memòria Prohibida— que havia escrit prèviament. És un conte curt amb la protagonista de la novel·la, però aquí només se n’expliquen uns pocs detalls dispersos, no hi apareix res de la seva complexitat o justificacions. No és exactament ciència-ficció, és una història dins un escenari de ciència-ficció, que no és exactament el mateix.

❖ ❖ ❖

Conte de Nadal

Quan el senyal acústic va despertar la Marla, el rellotge que hi havia just sobre la porta de la seva cambra, marcava: DIV 25:12:9074 08:00. Les xifres eren de color taronja, senyal de festa. Una de les poques festes, llevat dels diumenges, que hi havia al llarg de lʼany. Aquell vespre tenia assaig del concert de cap d’any amb l’orquestra de l’especialista músic Quiel. Oficialment, ella encara no en formava part, no hi podria entrar fins que no acabés l’Escola de Candidats, i encara li mancaven dos anys. Però segons el consens general, ja era la millor solista de flauta de tot Supra i, probablement, si acabava els estudis amb èxit, esdevindria especialista i seria la successora d’en Quiel, ja que cap altre músic actual passava de la categoria de normal.

A la residència d’orfes, on hauria de viure fins que fes divuit anys, la Marla s’hi trobava molt aïllada. Amb una sola excepció, tots els altres nois que hi vivien estaven classificats com a normals, sols un de cada cinquanta, en arribar als dotze anys, aprovava l’entrada a l’Escola i tenia l’oportunitat d’esdevenir especialista o superior. La Regla deia que els normals haurien de treballar tretze hores al dia i sense cap mena de possibilitat de promoció. En general, hi havia ressentiment contra els candidats. La Trema, la cuinera de la residència, era una excepció. Sempre havia tractat bé la Marla, gairebé com si fos neta seva. Avui, com tots els dies de festa, havia preparat sopa de canya dolça, la feia com ningú, la començava molt d’hora i la deixava tot el matí a l’entrada del sector glaçat, allà on la temperatura era just un pèl per sobre del punt de congelació. La Marla no es volia quedar a la cambra. Essent festa tenia tot el matí per a ella. Amb el curs gairebé finalitzat, per una vegada a la vida, no s’hauria de passar tota la festa estudiant. Sols restaven els exàmens de llengua i de música. No serien cap problema per a ella.

Va baixar a l’apartament de la Xandra, però no hi havia ningú. A la piscina del Forat Gran era hora de bany de noies, no tenia ganes de nedar però hi va anar a veure si hi trobava alguna amiga. La Guàrdia Social vigilava que cap home o noi s’hi acostés a mirar, no sabia pas què podien mirar, la Regla obligava les dones a banyar-se amb túnica. No hi havia cap coneguda. A la coberta 64 hi feien una exposició de dibuixos ―567 graons amunt―. No era gaire bona, massa regust a superior. Un anunci deia que a l’Auditori ―quina sort, a la mateixa coberta― hi actuarien uns acròbates. La Marla s’hi va dirigir. Era ple com un ou. Millor cercar una altra cosa. Va baixar a la coberta 48 a veure si veia en Quiel. El va trobar enfeinat, era a la rotonda davant de la seva cambra, amb un nen d’uns vuit anys. Es va quedar mirant i escoltant sense dir res, i va notar que el noi tenia qualitats. Quan la lliçó va acabar, es va adonar que el nen gairebé no hi veia, se li va fer un nus a la gola, segur que el classificarien de deficient, i tan bé que tocava la flauta per la seva edat, precisament la flauta… Ara no tenia esma per parlar amb en Quiel, ja el veuria a l’assaig. Va decidir tornar a la seva cambra, a la residència.

Sola i sense feina notava una mena de neguit. Podria connectar el terminal i mirar una pel·lícula, però no li venia gens de gust. Totes s’assemblaven i la major part explicaven històries sense interès. Encara que n’hi havia noranta mil, li semblava que no n’hi havia cap de bona. I llegir? Als terminals s’hi podien demanar innombrables textos literaris, alguns avorrits i altres enginyosos, però cap responia a les qüestions que darrerament la neguitejaven. No, no era el moment de llegir.

Es va estirar al llit i va tocar el petit cercle verd que apagava els llums. Li agradava estar a les fosques, pensava millor. L’angoixava la Regla. Per quin motiu li venien sempre al cap temes desagradables? La Regla de Supra encotilla tothom. És feta a mida dels superiors. Tot el poder per a ells però cap responsabilitat sobre les errades. Segur que no havia estat sempre així. Les pel·lícules i els textos dels terminals ho demostraven, no hi sortien ni Regles ni superiors ni especialistes ni normals ni deficients… I la història? Què hi havia abans del suprem Abbit? No hi havia cap dada de la història anterior al 8900. Era cert que s’havien perdut tots els documents en una guerra? De qui contra qui? I els exteriors? Ningú no n’havia vist mai, però entre els superiors hi havia qui els esmentava contínuament i qui deia que eren una llegenda, que Supra era tot el Món.

Hi havia d’haver coses fora de Supra. Per la curvatura de les cobertes, el Món havia de fer una volta d’uns trenta mil metres, i Supra de punta a punta, comptant el sector glaçat sols en feia mil sis-cents. I d’on venien el vidre o els metalls, ara tan escassos i valuosos? A les pel·lícules eren materials corrents. No podien venir de Supra. I qui, i com, havia fet les pel·lícules? O les aplicacions dels terminals? I la teoria de la Xandra? Era la seva millor amiga, havien entrat juntes a l’Escola i volia ser especialista en matemàtiques. Deia que no era cert el que els ensenyaven que el Món era immòbil, havia calculat que donava una volta cada dos minuts i que això explicava el pes de les coses, el fet que els objectes que queien es desviessin a l’est de la vertical i també que les coses pesessin més a la coberta trenta-sis que a la setanta. Ho havia descobert estudiant unes fórmules del curs de física dels terminals que el superior encarregat semblava que no sabia interpretar. Li hauria de tornar a dir que no parlés amb ningú de la seva teoria, era una mica inconscient i massa xerraire.

I la pregunta més important de totes: qui va crear el Món? Quin sentit té? D’on venen les persones? Recordava alguna pel·lícula on els personatges tenien molt clar que el Món tenia un objectiu concret, que no havia estat sempre igual i que en un futur les coses serien molt diferents.

A la Marla l’aclaparaven les preguntes i veia contradiccions per tot arreu. Tenia una cosa clara: els superiors eren uns aprofitats, amb l’únic objectiu de mantenir uns privilegis. La Regla, la odiava. Un calfred li va recórrer l’esquena quan va pensar que quan deixés la residència, hauria de casar-se amb un especialista o un adjunt de superior, els normals li estarien vedats, i que el casament era definitiu.

Probablement hauria de ser amb algun dels companys de l’Escola de Candidats. La major part dels de la seva edat no li agradaven gens, molts nois aspiraven directament a superior, deien que ser especialista era cosa de dones. I ella ja sabia el que eren els superiors. I si un noi li interessava no sʼhi podia apropar, la Regla prohibia tots els contactes, la Regla feia les persones esquerpes i egoistes, la Regla sotmetia les dones als homes, els normals als especialistes i tothom als superiors.

Sabia que algunes persones no creien en la Regla, però era tan difícil la comunicació… Sentia fred, encara que la temperatura era sempre constant. Es va tapar amb la flassada que normalment sols feia servir quan no es trobava bé. Va pensar en el concert i en les noves peces que interpretaria. Això era agradable. Quin descobriment el d’en Quiel! Quines partitures tan bones! Era un secret: havia descobert aquelles músiques al canal fix 333.

Als terminals hi havia més de mil canals de música contínua, però sols en funcionaven unes poques dotzenes, la majoria restaven muts. Els que funcionaven feien sonar músiques suaus, de melodia banal, interpretades per instruments normalment desconeguts. A la pantalla uns dissenys geomètrics es movien al ritme de la música. Algunes vegades cors de veus acompanyaven la música, sempre sense paraules, sols ahahs, ooohs o la-la-las. El canal 333 era diferent. Havia estat un dels canals muts, però deu anys enrere es va activar sobtadament. Les músiques eren de més qualitat i totes noves. Desgraciadament, es repetien bastant sovint. En total sonaven unes dues-centes composicions diferents. Aviat es van tenir totes les partitures. La pantalla, però, era el més extraordinari del canal: hi sortia gent ballant al ritme de la música, ballant en uns espais molt més amplis que qualsevol cambra del Món, amb uns vestits absolutament increïbles i algunes vegades, poques, sense vestits. Els superiors van prohibir ràpidament mirar el 333, però amb un terminal gairebé a cada cambra, no ho podien controlar. La prohibició encara va despertar més l’interès, especialment el dels adolescents.

Va ser en Quiel, que per prendre nota de les músiques era dels que miraven sovint el canal, qui se’n va adonar: a les 10:00 dels pocs dies festius que no eren diumenge, el canal canviava. Eren músiques noves, uns altres instruments i a la pantalla, en lloc dels dansaires, la partitura. Unes paraules estranyes l’acompanyaven: hi havia el que semblaven les inicials de l’autor, el títol, i quan la peça era cantable, una mena de lletra formada per paraules totalment desproveïdes de sentit. En Quiel creia que era un llenguatge secret.

La Marla tocaria al concert dues de les peces que en Quiel havia transcrit. Una s’anomenava “BWV 1.067: BADINERIE” d’un autor d’inicials JSB. L’altra es deia “DIE ZAUBERFLOETE: DER HOELLE RACHE” d’un tal WAM.

Avui era festiu, posaria el 333, era igual si la descobrien i la castigaven. Es va aixecar un moment i va programar l’alarma a les 09:56. Trauria una tauleta de cera per apuntar la partitura mentre anés sonant la música. Més tard la transcriuria amb tinta al quadern de papir.

Mig s’adormia, mig somniava en un company, un company diferent a la major part dels nois que coneixia, que l’estimés i la tractés amb igualtat, amb uns sentiments que ella sols coneixia en alguna noia, però estava convençuda que existien també al cor dels homes.

El despertador! Amunt! Cal engegar el terminal, cercar l’aplicació de música contínua i connectar el canal 333.

Aviat sona la música, és un instrument de corda, de to baix. Hi ha soroll de fons, i veus. No, ara se n’adona, és l’intèrpret que s’acompanya tot cantant baixet.

Maquinalment va copiant la partitura, és senzilla. La música l’emociona i li dóna força. Ella canviarà el futur, no es resignarà a l’actual situació, les llàgrimes li vessen dels ulls, són llàgrimes de coratge i determinació.

No li cal copiar la partitura, la melodia li restarà per sempre més a la memòria. A la pantalla, sota les línies del pentagrama unes paraules en una llengua oblidada fa milers d’anys anuncien:

“En veure despuntar
el més gran lluminar
en la nit més ditxosa…”

Avui és festa:
vint-i-cinc de desembre de 9074.

❖ ❖ ❖

Aquest conte és un dels que tinc editats en forma de llibret, concretament de setze pàgines. En aquests moments —finals de 2018— estic engegant una web des d’on es podrà descarregar en format imprimible o per llegir a pantalla.

Fa més d’una dotzena d’anys, pels voltants de 2005, vaig idear un format per publicar petits documents, un format més còmode de llegir o portar que un o uns pocs fulls de paper simplement grapats. I un format que puc generar en un minut, a partir del text pla, ho tinc força automatitzat.

La idea primària era generar un fitxer —en principi en format pdf— que qualsevol persona pogués imprimir, plegar, grapar i retallar a casa per tal d’obtenir el llibret. A la pràctica jo sí que ho he fer innombrables vegades, tant amb textos meus com d’altri, però ben poques he aconseguit que terceres persones ho fessin. Potser em caldria editar —en forma de llibret potser— unes instruccions detallades de com muntar-los, però encara no ho he fet.

Els llibrets els puc fer a partir d’un, dos o tres fulls DIN A4 impresos per les dues cares, resultant-ne llibrets de vuit, setze o vint-i-quatre pàgines. Amb quatre fulls pràcticament ja no és possible plegar correctament ni tallar amb una cisalla casolana o tisores, tres és el límit.

En aquests moments, el que estic començant a fer, és una web on es puguin llegir i també descarregar, en aquest format o en text pla, els que jo he escrit. Bàsicament temes de divulgació científica sobre les meves aficions: astronomia, física, matemàtiques de les mal dites «recreatives», i també algun conte que ocasionalment escric.

Properament aquests llibrets de la foto i alguns més estaran disponibles a la nova web.

També n’he fet per iniciativa d’altri, i aquí en vull presentar un: «Antologia Independentista» de Lluís Maria Xirinacs, amb textos seleccionats per la fundació que duu el seu nom. Antologia de 2017 que queda en format de llibret de setze pàgines DIN A6, a partir de dos fulls impresos per les dues cares.

Aquí us el podeu descarregar.