Amb el títol de Sol (s), s’ha publicat l’interessant dietari de Joan Campmany, tancat a l’orfenat Ribas des dels cinc anys, on podem reviure amb fidelitat el període més convuls viscut a Barcelona durant el segle XX. “He oblidat la meva família, els companys són la meva família i els meus germans. El meu cor
Segons l’historiador Suetoni, l’emperador August “no féu mai la guerra contra ningú sense una causa justa. Aquesta anomenada induí als indis i escites a demanar-li la seva amistat. Com a militar mantingué una disciplina molt severa. Quan les cohorts cedien el camp, les delmava i els centurions que abandonaven la posició els castigava amb la
Si passeu per la regió del Loira i visiteu alguns dels nombrosos castells, i si al damunt ets seguidor o col·leccionista del personatge creat per Hergé, no podeu passar de llarg sense visitar el Castell de Cheverny, edifici que va inspirar al dibuixant per crear el seu
En el seu darrer llibre, “Desconeguts a la porta de casa”, aquest brillant i intuïtiu pensador aborda amb tota la cruesa l’anàlisi de la crisi migratòria. “La crisi migratòria desborda Europa. L’opinió pública s’acosta al punt de fatiga de la tragèdia dels refugiats, en un pànic moral que desapareix de la vista i de les
En el primer llibre de “Vides dels dotze Cèsars”, Gai Suetoni fa un retrat exhaustiu dels primers emperadors romans. Els fets encara eren relativament recents (Trajà era l’emperador quan ho va escriure) i a més Suetoni pertanyia al cercle del poder i tenia accés a molta documentació imperial. Però, a banda dels fets més remarcables
En el volum I de la seva Història d’Espanya, descriu i analitza amb un sentit agut i encara molt actual, de quina manera es va arribar a la construcció política de la idea d’Espanya. Per ell el primer factor que condiciona la història i la política és la geografia. “Hem de pensar en l’acció disgregadora
Malgrat ésser considerat un dels grans internistes d’Europa, llegint “Ensayo biológico sobre Enrique IV de Castilla y su tiempo”, el pas del temps deixa en evidència la falsedat d’alguns dels arguments científics emprats, malgrat ser un declarat lliurepensador, per demostrar o desmentir la homosexualitat d’aquest rei, qüestió no menor entre els historiadors, per fonamentar si
Els jocs nemeus i els ístmics se celebraven cada dos anys. Els primers se celebraven a la vall de Nemea, prop de la ciutat de Cleones. Els segons es feien al santuari de Posidó, a l’Istme de Corint. Juntament amb els Pítics i els Olímpics tenien la condició de panhel·lènics, és a dir, que podien
Si avui existís Píndar, segurament seria etiquetat com a home de dretes, però civilitzat. Ell preferia el sistema oligàrquic (avui en dirien de les elits) a la democràcia, però reiteradament va rebutjar la tirania (avui en diríem la dictadura o el totalitarisme). Amb tot, la distància en el temps no ha pogut esborrar la força
Els jocs Pítics eren els segons jocs més importants. Se celebraven cada quatre anys en honor d’Apol·lo al santuari de Delfos. En un clima tant competitiu com el grec, havia jocs en honor de divinitats (Dionisíaques, Asclèpies, Heraclees, etc.), en l’àmbit d’una ciutat (Panatenees, Carnees d’Esparta o Heraclees de Tebes), d’altres eren d’una federació i
Sóc home vell, pobre, menyspreat, no tinc ajuda d’home nat i haig molt gran fet emprat. Gaire res tinc del món cercat, molt bon exemple he donat: poc sóc conegut e amat. (Cant de Ramon, 43-48) El concili no ho facis pas per argent, castell ni or; respecta’l com quan un es mor. En
I on més tinc consol, i menys haig lo cor fort, car d’ira e dolor fa mon coratge port, per què el conhort retorna en molt greu desconhort e per això estic en treball e en deport i no tinc cap amic i ja cap goig m’aport, més tan solament vós, per què jo lo
Píndar, un dels primers poetes grecs coneguts, ens va deixar un munt d’històries sobre la mitologia grega i dels diferents jocs que es celebraven (Ístmics, Olímpics, Pítics) per acompanyar els versos d’elogi dels qui li pagaven. Però també entremig dels versos podem trobar escrits molts dels principis morals d’aquells grecs, o almenys de les seves
Llibre publicat al 1842, començat pel portuguès Manuel de Melo (testimoni directe) i acabat, anys després, per Jaume Ticó. “Ofereixo als que vindran un exemple, als presents un desengany, un consol pels passats. Els moviments a Catalunya van fer estar pendents tots els prínceps d’Europa. Hi va ajudar l’interès o el domini, que és l’esperit
Durant més de 20 anys (del 1974 fins al 1997) vaig fer una tasca més o menys intensa en el camp de la recerca etnogràfica i la música folklòrica. A banda de recollir cançons entre gent gran pels pobles de les comarques de Ponent i la Franja, i de publicar-les en la revista literària “L’estrof”