Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Llibres que llegeixo

Graciosa tristesa, tristesa graciosa

0

Postales de Invierno (Chilly scenes of winter) és una novel·la de 1976 que, als EUA, on va ser publicada, va allargar l’ombra fins a les portes de Sundance i, seguidament, fins a l’entrada mateix del Central Perk, de Friends. Va ser definida com la millor novel·la sobre el desconcert juvenil després del Guardià en el camp de Sègol (vet aquí una frase publicitària que segur que us sona, de tan original). Però Ann Beattie, la seva autora, no té l’àcida mirada de Salinger. La seva és una novel·la d’una tristesa continguda, on trobem uns personatges en trànsit cap a una vida adulta imprecisa. Hi ha un humor lleu, molt humà, que ens fa estimar els personatges i dues últimes pàgines magistrals que conformen un final dels que es recorden.

Tanmateix, al nostre país era una autèntica ‘desconeguda’ fins que, amb el bon criteri habitual, la sempre fiable editorial Los Libros del Asteroide l’ha recuperada ara en una excel·lent edició, complementada amb un aclaridor i divertit pròleg de l’escriptor argentí Rodrigo Fresán. Aquest diu de la novel·la: “Postales de invierno resulta ser una de las novelas más tristamente graciosas o graciosamente tristes que jamás se hayan escrito’.
Per cert, hi ha un myspace amb algunes de les cançons que surten al llibre, ple de referències al rock del moment.

Alícia al país de Murakami

2

M’agrada que la nit, en les novel·les d’Haruki Murakami, tingui tants neons i que la ciutat es mostri en la foscor, com el lloc on es trenquen totes les normes. L’escriptor japonès em fa sentir com l’Alícia de Lewis Carroll, quan s’endinsa al país de les meravelles. Com en la novel·la de l’anglès, les meravelles tenen, a After Dark, l’última de Murakami, una bellesa estranya, torbadora, i conciten tantes preguntes que, al capdavall, no paga ni la pena mirar de respondre-les. Apunt al marge: potser la vida és això, acceptar les preguntes que no podrem respondre. 

Addicta a la vida dels altres

0

La protagonista d’‘En la jaula’ de Henry James és addicta a la vida dels altres. La novel·la de l’escriptor nordamericà narra l’entretinguda existència d’una funcionaria de correus -de qui no sabrem ni el nom!-, convertida en privilegiat testimoni de la vida social del selecte barri de Mayfair, al Londres de finals del segle XIX. La gàbia a la qual aludeix el títol de la novel·la és l’oficina on la jove treballa i en la qual despatxa segells i telegrames. Espigolant entre les comunicacions dels seus elegants clients, la jove practica una mena de ‘zapping’ previ a la televisió –la novel·la es va publicar l’any 1898! La cosa va tirant fins que la pren una d’aquestes històries d’altri, apuntada crípticament en els telegrames que un client habitual es creua amb una misteriosa dama. Amb una sensibilitat extraordinàira, James ens explica una història escandalosa sense a penes revelar-nos detalls… què va passar entre el capità Everard i Lady Bradeen? Importa ben poc, això. És més, ens quedarem amb les ganes de saber-ho! L’escriptor nordamericà es fascina –i ens fascina– amb la mirada de la treballadora, prudent espia rera la reixa del taulell. Potser aquesta mateixa mirada no és gaire diferent de la de les persones que, amb un clic de ratolí, repassen àvides vides fragmentades en aquesta gran gàbia d’avui, anomenada ‘facebook.com’.

Què seré quan sigui gran?

1

“La meitat de la Harriet volia romandre infant; l’altra meitat volia créixer. Sovint es demanava: ‘Què faré quan sigui gran? Com seré?’. I solia preguntar als altres: ‘Què seràs quan siguis gran?’ Sempre era ella qui començava aquestes converses que no agradaven a ningú més, llevat de la Victòria, que era massa petita per saber qui era, fins i tot ara”. Aquest deliciós fragment retrata molt bé el pas de la infància a la joventut i es pot trobar a ‘El riu’, de Rumer Godden, un llibre evocador i sensible, però gens tou, gens caduc. En català, l’ha editat esplèndidament el Cercle de Viena, amb una musical traducció de Marcel Riera. ‘El riu’, publicat l’any 1946, és la primera obra que es tradueix de Godden a la nostra llengua. Les reflexions de la Harriett em desperten unes preguntes que, de fet, no he deixat mai de fer-me: ‘Què faré quan sigui gran? Com seré?’. No estic segur que fer-me aquestes preguntes als 37 anys sigui una mala senyal.

Aquestes traïcions són la gràcia

0

“Josep Pla diu en el seu llibre: jo de tal ciutat o del pasiatge he vist això i això… i les coses que ell veu són personalíssimes; de vegades vol ser objectiu, tan impersonal com pot, però es traeix cada dos per tres, i aquestes traïcions són la gràcia i la força que aguanten les seves planes”. Josep Maria de Sagarra sobre Josep Pla. Vet aquí dos monstres de la nostra llengua. Aquesta cita és de l’article ‘El Baedecker i Josep Pla’, inclòs en el llibre ‘Cafè, copa i puro’, en una edició de l’any 1965 de l’editorial A.C. que corria per casa els pares.

Inventat a Catalunya, el necessari debat

0

Inventat en català, escrit per la periodista Maria Josep Picó, és el segon volum de la col·lecció ‘Els llibres de l’Òmnium’, que publica l’editorial Mina. És una aproximació clarament divulgativa, tot i que també molt incencionada -molt ben intencionada, s’entén- a les vides i a les consecucions d’alguns científics i científiques dels Països Catalans. Hi veiem present la gran història protagonitzada per aquestes figures, però també les seves vides concretes, allò que queda fora del cercle del focus: les petites i les grans renúncies, els riscos aventurats, els fracassos patits, les incomprensions escupides, les alegries viscudes… i algun secret. En el llibre hi ha una mirada molt interessant ja que l’autora se sent còmoda aproximant-se als personatges des de la complexitat que ofereixen totes les vides quotidianes. La Picó ha sabut traslladar al text la passió que acostuma a dipositar a la seva feina. Els científics del llibre, tan compromesos amb el país!, allarguen l’ombra en el present. Picó ens explica coses del passat que no sabíem i ens les presenta de forma amena i rigorosa; però també ens vol fer pensar, com qui no vol la cosa, tot divertint-nos: quin és el paper del científic en la societat? Ha d’estar compromès amb el moment? Com pot participar en els mitjans? El llibre no respon a aquestes preguntes, però d’alguna manera fa més ben informat el debat.  El necessari debat. És per això que és un llibre (ben)intencionat. Benintencionat a fer-nos pensar.

Ajust de comptes amb Stalin

0

L’última novel·la de Martin Amis, Casa de Trobades, sembla un ajust de comptes. L’àcid escriptor britànic retrata el gulag amb una prosa brutal, que ben sovint posa el lector en un compromís. El novel·lista ens recorda que Stalin va ser un dels grans criminals del segle passat i ho fa amb una contundència que admet pocs matisos. Amis és un gran escriptor i sap convertir el que d’altra manera podria ser un relat morbós, quasi pornogràfic i fins i tot potser pamfletari, en una narració que troba el seu lloc, bé que de forma dolorosa i incòmoda, en el cor del lector. La història d’aquests dos germans empresonats per Stalin va més enllà d’un retrat dels horrors del comunisme –tot i que també és això, amb tota justícia–. Què és aquest ‘més enllà’? Tractant-se d’un escriptor tan notable com Martin Amis és un més enllà que enllaça la gran història –l’èpica d’aquesta tortura d’estat que retrata la novel·la– amb la petita història dels seus protagonistes. Els personatges estan tan ben dibuixats com és habitual i com també és habitual surten d’entre les pàgines els obscurs temes de la narrativa de l’anglès: l’amor, la vellesa, la violència, les dones.

El cinquè en joc

0

La seguent definició obre la novel·la de Robertson Davies, el Cinquè en Joc, editada amb amor i ofici per la gent de Libros del Acantilado: “La figura del cinquè en joc s’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama. Aquesta denominació es va començar a utilitzar en les antigues companyies de teatre i d’òpera per referir-se a l’actor que encarnava aquests personatges”. La vida és plena d’aquests personatges, tots i totes hem estat un ‘cinquè en joc’ en algun moment o altre. Qui sap si potser ara mateix som aquesta figura distant i diligent que convenç el príncep per reclamar la corona, que dóna refugi als amants perseguits, que desvetlla el secret que fa caminar la trama però que es manté prudent, rera la cortina. A la novel·la de Robertson Davies, el gran escriptor canadenc nascut el 1913, res és tan clar –així són les bones novel·les–, i ben aviat un es troba davant d’un joc de miralls. Qui és l’heroi? I l’heroïna? Qui és en realitat el cinquè en joc? Dubtes de gruix per una lectura que és un vertader plaer. Sort que el llibre és la primera part d’una triologia, la Triologia de Deptford, que espero amb ganes anar desgranant.

Fresc del desconcert

1

Podríem dir que Un home a les fosques aplega totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni. En la negra nit, un vell crític malalt, el protagonista, deixa córrer la imaginació potser per vèncer l’insomni. Potser per aliar-s’hi. Així és l’última novel·la de Paul Auster, el gran escriptor de Brooklyn. Auster i les seves històries, murri narrador, sap com atrapar-nos. Però aquesta vegada són moltes i fan de mal destriar. Totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni acaben conformant un esplèndid fresc del desconcert. Narracions que es desfan i es barregen davant la perplexitat del lector que, amb tot, no pot parar de llegir tot això que passa pel cap del vell Augustus Brill. El protagonista comparteix casa amb la filla i la neta, les quals tenen també la fonda tristesa del seu progenitor. Auster ens proposa una novel·la que en el fons no és una novel·la. S’oblida cap a la meitat del llibre de la història que semblava voler-nos explicar: les aventures d’aquest mag atrapat en una suposada guerra civil als EUA en ple segle XXI. La trama cada vegada esdevé més inversenblant, però també més íntima, més torbadora, més pessimista. Un món s’endinsa en un altre món. Un home a les fosques. Jo. Tu.

 

Personatges oblidats

1

Hi ha llibres que arriben amb una mena d’aureola que vindria a dir: aquest és un dels que cal llegir. No saps com, però te’n parla la teva mare, un amic (que, a la seva vegada, li va regalar la seva mare per Sant Jordi), una amiga (que se’l va llegir fa temps) i algú especial que un dia et diu: “mira que t’he regalat! Oi que te’l llegiràs?” Tu no saps gaire que dir, més que res perquè sents una prudent prevenció (a vegades un resistent esnobisme) que et fa defugir amb estudiada indiferència d’aquesta mena de llibres, els que ‘cal llegir’. Però un regal és un regal, i decideixes fer-li un forat en l’agenda de llibres a llegir a l’estiu. Estic parlant de l’Elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, l’últim capritx exportat per la sempre espavilada indústria cultural francesa, versió ‘baixa en calories’.  El llibre vol explicar massa coses, i massa sovint fins i tot sembla que vulgui sentar càtedra, a la manera de manual Taschen: l’art, la violència juvenil, la literatura, la gastronomia… A mesura que avança es va oblidant dels personatges, que van esdevenint més i més esquemàtics, fins a acabar amb la infantil caricatura del senyor Kakuro Ozu, el personatge que desnua les existències de les dues protagonistes: una portera amb afeccions intel·lectuals i una preadolescent sublimadora i… suïcida.

Ara em diuen que en volen fer una pel·lícula. I penso que, en el fons, i malgrat tot l’empatx d’erudició que conté i la pretesa complexitat formal de la seva narració creuada, l'”Elegància de l’eriçó” és una bona història per a presentar en 35mm. Sempre que el director no caigui en el mateix error que l’escriptora, la qual sembla que hagi preferit escoltar embadalida les pròpies teories abans que tenir cura dels protagonistes de la seva història.

I no és soldat, i no és desconegut

1
El cap de rescursos humans d’una important panificadora d’Israel rep un encàrrec inusual: ha de descobrir perquè una de les víctimes mortals de l’últim atemptat suïcida a Jerusalem duia un full mig estripat de nòmina signat per ell a la bossa. El cos sense identificar de la dona; han passat més de 10 dies de l’explosió!; desperta la curiositat d’un tenaç periodista local, que pretén denunciar la indiferència de l’empresa amb els seus treballadors, car cap representant de la panificadora s’ha interessat per la noia, una immigrant d’un llunyà país de l’est. L’amenaçant idea del periodista arriba a l’amo de la fàbrica. Aquest home, –alt, resolut i temoròs, cabells blancs, de la vella escola–, decideix actuar. Vet aquí la feina que encarrega al cap de recursos humans: un home desdibuixat i adolorit, ombra incerta de l’impassible soldat que va ser: rescabalar l’honor de l’empresa, que és com dir rescabalar l’honor del propietari, el vell amo. ¿Però és només de l’honor tacat de l’empresa i del seu propietari, el que està en joc? La darrera novel·la de l’escriptor israelià A.B. Yehoshua, Una dona a Jerusalem, no és una novel·la de misteri, és una novel·la moral, diria, fins i tot, que és una novel·la patriòtica. Al capdavall, Yehoshua reflexiona sobre l’honor i el deure, el país i la comunitat, i la manera com aquests s’entrecreuen. Hi ha un dolor somort, en les pàgines d’aquest llibre, una mena de cerca a l’inversa que deixa petja i que fa pensar. L’únic personatge a qui Yehoshua dóna un nom -Iúlia Ragaiev- és l’única de qui no sabem res, mentre que del cap de recursos humans, de qui ho sabem tot!, no en coneixem el nom. L’escriptor israelià ens ve a dir que el soldat desconegut avui no és ni soldat, ni desconegut. Potser al segle XIX els països s’aixecaven amb el sacrifici anònim. Al segle XXI cal alguna cosa més. Cal una història. Un país sense històries és un país sense història, sense futur. No és només l’honor de l’empresa i del seu amo, els que estan en joc! Per això la lluita per saber qui és Iúlia Ragaiev –i quina és la seva història– és tan important.

Els Déus de pedra van al supermercat

0
Publicat el 23 d'agost de 2008
El Planeta Blau és el títol que els editors d’Empúries han donat a l’última novel·la de Jeanette Winterson. El títol original, els Déus de pedra, és més suggerent i, crec, explica millor la proposta de l’escriptora britànica: la història en forma de tríptic d’un món meravellós; és el nostre, aquest planeta blau?; condemnat un cop i un altre a l'(auto)destrucció. Les gegantines escultures de l’illa de Pasqua són convertides per l’escriptora en la metàfora de la fascinació de l’humà per l’absurd. La civilització que les va fer possible va morir en l’intent, convertint en desert el que abans era una voluptuosa selva. Amb una narració fragmentada, volgudament confosa, poètica i satírica a la vegada, l’escriptora va narrant l’irresistible camí de les civilitzacions que, amb orgullosa disciplina, van fent cap a l’esgotament fatal. Vet aquí els Déus de pedra del títol: les grans figures de la llunyana illa riuen en silenci mirant el mar per sempre…, ¿o és que potser ploren? ‘El planeta blau’ novel·la l’apocalipsi, i en alguns punts s’apropa al pamflet amb un discurs urgent i descarat. Estem a mig camí de Blade Runner i 1984, tot i que a estones també hi treuen el cap els ‘Viatgers del Temps’ i els seus viaranys surralistes. 

Winterson, per cert, té una pàgina web exemplar, on aprofita molt bé els recursos d’internet 2.0. Es poden llegir molts dels seus articles (per a l’Observer, el Guardian o el Times) i saber d’algunes notícies interessants. L’escriptora va invertir part dels seus beneficis en ‘Verde’s’, un supermercat singular, a prop del mercat d’Spitalfields, a Londres, on es poden trobar productes ben fets, sans i… ecològics. No és tan anecdòtic com podria semblar. L’opció de la novel·lista s’assembla força a les que acaben prenent els protagonistes de la seva novel·la: “My shop isn’t going to worry Tesco, and I won’t change the eating habits of Britain, though I’d like to try. What I am doing is using the opportunities available to me to make a difference, however small, and to put my money where my mouth is.”

Viatge al futur, la Califòrnia dels 50

0
Publicat el 13 d'agost de 2008

Feia temps que volia llegir John Fante. M’he iniciat en l’obra de l’escriptor i guionista de Los Angeles nascut el 1909 amb ‘Llenos de Vida’ (Full of life). Llegeixo a la contraportada del volum publicat per Anagrama, –que ha anat editant la seva obra en els últims temps–, que es tracta de la novel·la menys representativa de Fante. Vaja, em dic per mi mateix, ja a casa. Torno el llibre? Me’l guardo per quan ja m’hagi iniciat amb alguna altra novel·la? Però com volent reivindicar el temps en què hom començava un llibre perquè si, sense donar-hi tantes voltes, llegeixo les primeres línies de la novel·la. L’escriptor m’atrapa des de la pàgina 1. ‘Llenos de Vida’ és la història d’una parella de classe mitja alta a la Califòrnia dels 50; tan plena de vida, en efecte; a l’espera del seu primer fill. Aquella terra promesa de cel·luloide s’assembla molt a la nostra terra donada, avui. També els seus habitants s’assemblen a nosaltres: desorientats en el que s’espera d’ells, insegurs, sobreinformats, aclaparats per la dictadura de les coses -és prou gran, casa meva? I el meu cotxe?-, amb una relació amb els pares distant i a la vegada dependent. M’impressiona, això. La forma com Estats Units mostrava fa més de seixanta anys la forma com seríem nosaltres. Entre la farsa i la íntima i crua confessió, ‘Llenos de vida’ és la crònica d’un naixement. L’acte més vell del món… i també, sempre, necessàriament, el més nou. 

Woody Allen fa crònica local

0

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors ‘revistes locals’ del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l’Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d’obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d’obres a la ciutat, de l’inquietant augment dels negocis ‘new age’, etc. Les històries d’Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d’Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d’un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.


PUBLICAT EL 25 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

Fer un titular d’una novel·la

0

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l’editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l’argument del volum ha inspirat l’últim film d’èxit a Hollywood o la darrera ‘delicatessen’ del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l’any o de la dècada. Sóc dels que s’hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d’‘Un mal propi del país’, el llibre de l’escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m’ha vingut al cap una d’aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l’11-S en clau d’humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. ‘Un mal propi del país’ és víctima d’aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir ‘Un mal propi del país’ a un titular. Kalfus s’arma d’un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L’autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l’atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l’autor declina tancar el cercle. ‘Un mal propi del país’ novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.


PUBLICAT EL 24 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.

5593